“Aresta Ribas” al Puntal de l’Albarda de Montserrat

ARESTA RIBAS (140 m MD) al Puntal de l’Albarda Castellana de Montserrat, amb en Victoriano Carnero… o bé com assolir una preuada fita personal

Ressenya imprimible en PDF
arestaribas0 Dilluns, 4 de gener de 2021. Tot, en aquest món, té principi i final. I per bé que percebem el moment present com a quelcom invariable i constant, aquest, en realitat, és un espai en incessant moviment del que, per escapar-ne, cal recórrer al pensament. Aquesta mirada retrospectiva que té el poder de la ment, per escapar del fugaç instant i captar el moviment de la vida. Així, com més enrere es mira, més gran és el canvi que es percep: companys que hi eren i ja no hi són, altres de nous que apareixen pel camí, vies fetes, vies pendents, vies tornades a repetir, vies que no repetirem mai més…

       Aquesta que esteu llegint és l’entrada número 200 del bloc. Una tria representativa i acurada dels nombrosos itineraris que he tingut el goig de recórrer durant els darrers deu anys. Gràcies, no només, als 59 companys que hi apareixeu reflectits, sinó també a tots aquells que un dia o altre us heu volgut encordar amb mi. Sense el vostre escalf i complicitat res de tot això tindria cap sentit. Ni les moltes hores dedicades —tant a escalar com a escriure—, ni tots els quilòmetres de roca recorreguts, ni la caiguda més llarga, ni el fred més punyent als dits, ni l’esgotament més absolut… Sense vosaltres, amics, cap d’aquests avatars estaria justificat. Moltes gràcies, de tot cor!

       En Víctor és un dels membres més simpàtics, actius i entusiastes de l’inesgotable cantera d’escaladors navassencs… malgrat estar tan plenament consagrat a l’escalada esportiva, que gairebé s’ha oblidat de l’autèntica. Ha, ha, ha! Malgrat tot, en favor seu he de dir que avui s’ho ha passat d’allò més bé!

       LAresta Ribas del Puntal de l’Albarda és una via atraient i ben trobada que recorre una elegant aresta brucs. De la primera vegada que la vaig escalar, amb en David Cabañas (2015), en guardava un grat record… i una petita espina clavada: cap al final del primer llarg, un pas més fi i vertical que la resta se’m va resistir. Doncs bé, avui, sis anys més tard… m’he hagut de tornar a agafar a la cinta! Ha, ha, ha! Quan no n’hi ha, no en raja!

LA VIA

1er. Llarg. 45 m 6b+. Placa molt mantinguda de presa petita i arrodonida, equipada amb nombrosos burins, que cada cop és posa més dreta. Després d’un pas sensiblement més difícil que la resta, la verticalitat disminueix. Passada una reunió opcional, força penjada, cap flanquejar decididament cap a la dreta (ara amb menys assegurances), a buscar la R en un forat. Molt bon llarg de continuïtat.

2on. Llarg. 25 m V. Sortida per la dreta de la reunió, per tornar ràpidament cap a l’esquerra a buscar els passos més francs per entre còdols de generoses dimensions. Llarg de navegació, poca dificultat i, degut a la frugalitat d’assegurances, amb un xic d’exposició. Vibrant per al cap de corda.

3er. Llarg. 30 m V+. Primers metres en biaix a mà dreta, seguit d’un tram final més rectilini. Llarg agraït, a on s’intueix un cert retro-equipament.

4rt. Llarg. 40 m V. Llarg de navegació i poc equipament, similar al segon. Reunió opcional al peu del darrer ressalt.

Aproximació: Des del Monestir, a través de les Escales dels Pobres i el Pla dels Ocells, fins a trobar el camí pavimentat que va de Sant Joan a Sant Jeroni. Seguir-lo de baixada (a l’esquerra) durant un centenar de metres, fins a tenir al davant l’aresta de l’Albarda. 1h. O bé pujant pel Funicular de Sant Joan i seguint el camí de Sant Jeroni fins al punt esmentat (just ben passat l’Agulla del Cigronet). 40’

Descens: Ràpel de 10 m fins al coll entre el Puntal i l’Albarda, seguit d’una grimpada de III. Un cop al cim, seguir carenejant cap al nord per un llom de roca i per dins el bosc, fins a trobar el camí de Sant Jeroni. 30’

Horari: Entre 2h 30’ i 4 hores

Fotos de l’ascensió feta el 27 de desembre de 2015, amb en David Cabañas

“L’Aranya” al Serrat de les Garrigoses de Montserrat

L’ARANYA (340 m MD) al Serrat de les Garrigoses de Montserrat, amb en Xavier Oliva… o bé com acabar reconeixent l’artròpode pel seu nom

Ressenya imprimible en PDF
aranya1 Dijous, 11 de novembre de 2020. Hi ha vies a on, una part gens menyspreable de la seva dificultat rau en trobar-les. Més d’una, i més de dues vegades, he acabat baixant d’una paret per no haver sabut encertar la línia que buscava ―o bé no n’he estat segur del tot―. En altres, senzillament, ni tan sols he arribat a localitzar l’espadat a on han estat obertes. I és que, per identificar els itineraris, principalment en indrets amb els que estem poc familiaritzats, primer de tot cal anar ben documentat i, en acabat, afinar bé la punteria. L’experiència, no cal dir-ho, també ajuda a no cometre tants errors. Així i tot, com que no sempre és una tasca senzilla, aquesta acaba convertint-se en un factor més a tenir en compte en el complex joc de l’escalada clàssica.

       La comprensible reticència d’oberturistes (i repetidors) a deixar constància escrita del nom de les vies al peu de les parets, en el cas de l’Aranya, no només no existeix, sinó que la retolació s’hi prodiga de forma reiterada. Tractant-se, però, d’una clàssica de traçat sinuós, encreuada per diverses rutes, aquestes indicacions estan justificades. Al Pedraforca, per exemple, en vies tan visitades (i perdedores) com la Pany, la Homedes o la Estasen, hi ha retolades també diverses indicacions, que de ben segur faciliten les coses a més d’un despistat.

       La primera vegada que vaig escalar l’Aranya (2014) , vaig iniciar l’ascensió al Camí de les Feixades, tant per la mala fama de la roca en els dos primers llargs, com per la contrastada dificultat d’aquests amb la resta de la via. Avui, després de recórrer l’itinerari en la seva integritat, penso que val molt la pena conèixer-ne també la part de baix, malgrat el grau obligat i la dificultat global variïn.

       Malgrat tractar-se d’una via variada, que alterna trams prou bons amb altres d’atractiu més escàs, el traçat sempre guarda una certa lògica. En quan a l’equipament, tot i haver estar restaurada (2011), no és abundant, per bé que es pot completar amb relativa facilitat. Una via, doncs, molt recomanable, sobretot pels que visitin el Serrat de les Garrigoses per primer cop.

LA VIA

1er. Llarg. 25 m 6a. Fissures discontínues i verticals de roca delicada, escassament protegides. Llarg atlètic i mantingut.

2on. Llarg. 35 m 6a.Sortida evident per la dreta de la reunió, seguida d’una fissura incòmode de difícil protecció. Tram final pel bell mig d’una curta xemeneia, aprofitant una savina per reeixir. Un altre llarg atlètic per roca descrostada. El més difícil de la via, però, ja està fet!

3er. Llarg. 45 m V. Després d’una cinquantena de metres sense cap dificultat tècnica, seguir el Camí de les Feixades cap a l’oest durant uns vint metres. Inici del llarg en una canal, a l’esquerra d’un marcat esperó. Llarg que va jugant entre la canal i uns esperons de roca. Reunió en una placa, sota un sostret, entrant per l’esquerra (a mà dreta hi ha la reunió de la Don Cipote de la Mancha).

4art. Llarg. 35 m V+Inici a mà dreta per encarar una rampa i una placa. Passada una instal·lació de ràpel, segueixen dos diedres abans de la reunió.

5è. Llarg. 30 m IV. Després de superar un curt ressalt, seguint la inscripció Aranya, fer reunió a la feixa del descens. Llarg sense cap complicació, que es pot enllaçar amb el següent.

6è. Llarg. 30 m II. Seguir per terreny fàcil, fins a una nova inscripció en vermell.

7è. Llarg. 25 m IV+. Sortir a mà dreta per un diedre fissurat, i abandonar-lo en arribar a una placa. Seguir aquesta, per la dreta primer i, en acabat, recte fins a la reunió.

8è. Llarg. 35 m V. Inici a mà dreta, en direcció a una nova inscripció d’Aranya. Resseguir, després, el pilar final característic fins al peu d’un petit sostre.

9è. Llarg. 30 m IV+. Resseguir un bonic diedre i, en arribar a una instal·lació de ràpel, continuar per una canal fins a la reunió.

10è. Llarg. 50 m V+. Seguir un diedre evident, al principi i, més endavant, sortir a la placa. El tram final va per una fissura.

Aproximació: Des de l’Aparcament de la Salut, seguir la carretera que va les Coves del Salnitre, fins que, en un marcat revolt, s’evidencia un rastre que ressegueix la grada inferior del Serrat. Seguir-lo durant uns 10’, abans de cercar una lleu inscripció en vermell del nom de la via damunt d’un pedestal. 25’

Descens: En dos ràpels de 55 i 60 metres, seguits d’una curta desgrimpada per arribar a la feixa superior. Seguir cap a l’oest per unes fites. Més endavant hi ha l’opció de fer un ràpel, o bé, seguint curosament les fites, arribar al Camí de les Feixades caminant. 1h

Horari: Entre 3 i 5 hores

Fotos de l’ascensió feta el 2 de març de 2014, amb en Toni García

“GEDE (Guasch-Santacana)” a l’Agulla Gran del Pas del Príncep de Montserrat

GEDE (GUASCH-SANTACANA) (135 m MD-) a l’Agulla Gran del Pas del Príncep, amb en Manel Ramon… o bé com intuir diferències importants

Ressenya imprimible en PDF
gede0 Dijous, 5 de novembre de 2020. Celebrar la jubilació, bé que val una bona via! Just acabat de retirar de la docència filosòfica, en Manel Ramon —home de gran talla i d’etern somrís— m’ha convidat a escalar entre setmana per celebrar la seva nova condició. Tot un luxe en ple Covid-19! Que sigui la primera de moltes, company!

        Malgrat cal reconèixer que som davant d’un itinerari de gran categoria, no puc per menys que coincidir amb el que en diu l’Antonio García Picazo diu al seu llibre Montserrat – Las más bellas ascensiones:

«La ruta Guasch-Santacana a la Agulla Gran del Pas del Príncep es
un más que selecto trazado. Es un lógico itinerario muy vertical
y bien asegurado que hará nuestras delicias si lo que buscamos es
una ascensión rápida, esbelta, de mediana longitud y que esté en
un lugar agreste.
[…] El primer largo es una placa que cuando fue escalada por
primera vez no admitió ni un clavo, y entonces no existían los
buriles. Mas hoy está excesivamente assegurada y casi diria que
los buriles la han estropeado»

        Per bé que, amb el pas del anys, aquells burins s’han anat rovellant un xic, intueixo que la GEDE d’avui dia té poc o res a veure amb l’agosarada via oberta l’any 1956 pels Guasch, Santacana i companyia. Menys exposició, menys compromís, menys autenticitat, menys aventura… El signe dels nostres temps, vaja! Bé, què hi farem?

LA VIA

1er. Llarg. 35 m 6a. Malgrat l’eminent orientació sud de la via, l’inici cal buscar-lo en un diedre vegetat del vessant est (format per un petit contrafort i l’agulla pròpiament dita). A l’alçada d’un arbre frondós, després de recórrer amb facilitat aquest tram, comença la placa que —degut a una pretèrita frugalitat d’assegurances—, durant molts anys va tenir bona part del personal atemorit. Descrivint una clara diagonal a mà esquerra, durant la primera meitat del llarg, cal seguir un difús rastre de burins i parabolts; desestimant, però, un traçat rectilini d’expansions que no pertany a aquest traçat. Superat el ressalt d’una balma allargada, el traçat es torna més longitudinal. La reunió és a la part dreta del gran forat. Llarg sinuós i elegant.

2on. Llarg. 25 m Ae/Vè. Resseguir tota la balma, d’esquerra a dreta, fins a trobar l’enfilall de burins que cal seguir. Excepte l’entrada a la reunió, que és amb lliure, la resta és d’artificial.

3er. Llarg. 20 m V+/Ae. Evident fissura estètica que, per la seva verticalitat, és difícil treure tota neta. Llarg bonic.

4art. Llarg. 25 m 6a/Ae. Primers metres verticals, damunt de còdols de bona mida, seguits d’un flanqueig fi a mà dreta. Bon llarg que, mirant-ho bé, surt tot en lliure (al menys de segon, he, he!).

5è. Llarg. 30 m V+/Ae. Sortida per l’esquerra, a on el pas és més franc. Tornada a la dreta, amb passos molt verticals, i entrada a la reunió per l’esquerra (reunió amb un sol parabolt).

Aproximació: Pel camí de Can Maçana a Coll de Porc, passant pel refugi Vicenç Barbé. 45’

Descens: Desgrimpar uns metres cap al nord, fins a trobar una instal·lació. Ràpel de 50 m, primer cap a un coll, i després per la canal oest (millor fer baixar un bon tros el nus). O bé fraccionant el ràpel en dos. Tornada pel mateix camí de l’aproximació. 1h

Horari: Entre 3 i 4 hores

“Son de la llarga” + “Sioux Party” al Pollegó Est de Montserrat

SON DE LA LLARGA + SIOUX PARTY al Pollegó Est de Montserrat, amb en Cèsar Casado i en Guillem Canudas… o bé com saber distingir a un bou d’un clàssic

Ressenya imprimible en PDF
sondelallarga0 Dimarts, 3 de novembre de 2020. Sabut és que un bon escalador d’esportiva no té perquè ser-ho també de clàssica. I tanmateix a l’inrevés: quants habituals de la via llarga són capaços de superar amb solvència l’ampli repertori del sisè grau? Els uns solen passar por quan l’equipament és escàs, mentre que els altres segurament justegen més de forces. Exceptuant, doncs, les honroses excepcions, som al davant de dos tipus d’esportista diferents: els que, per tal de maximitzar la dificultat, minimitzem el risc, i aquells que prioritzen l’aventura. Els uns prefereixen les aproximacions curtes, mentre que els altres es recreen dalt dels cims. Per als primers, les caigudes acostumen a ser incidents sense importància, mentre que per als segons poden significar accidents.

        I avui, veient encapçalar a en Guillem els dos primers llargs de la Sioux Party, m’ha quedat més clar que mai! L’home, just després d’eixugar-se la suor al tram de IV, ha superat amb solvència bona part del 7a+. Si bé, és cert, que la freqüència de parabolts no és la mateixa en ambdós llargs, la traça que ha esgrimit als trams verticals i desplomats no tenia res a veure amb la desplegada als ressalts tombats. Semblava, ben bé, que no sàpigues com posar-hi. Veure per creure!

SON DE LA LLARGA (120 m MD)

       Resulta curiós que, abans d’escalar aquesta via, l’hagués rapelat en quatre o cinc ocasions. I cada cop que ho feia, pensava en com devia ser de bona… Fins que, avui, gràcies a en Cèsar i a en Guillem, finalment he pogut confirmar les meves apreciacions. Una molt bona via, que per la seva curta longitud permet ser combinada amb altres del sector.

1er. Llarg. 20 m IV. Llarg de tràmit que recorre un diedre vegetat.

2on. Llarg. 40 m 7a. Primers metres de flanqueig per una placa molt tècnica, que donen l’entrada a la fissura-diedre que caracteritza el llarg. Una potencial caiguda lletja damunt del relleix de la reunió, aconsellen fer-los en artificial. Un cop a dins la dificultat disminueix, però es manté en torn del 6b fins gairebé el final. Llarg atlètic, mantingut i entusiasmant!

3er. Llarg. 30 m V+. Agradable diedre vegetat, amb bones possibilitats d’autoprotecció.

4rt. Llarg. 30 m V. Similar a l’anterior, però més net.

Horari: de 1h 30’ a 2h 30’ hores

SIOUX PARTY (115 m MD+)

        Opció menys popular, més equipada i, en cas de fer-se en lliure (de bon tros, no és el meu cas), més exigent que l’anterior.

1er. Llarg. 20 m IV. Llarg de tràmit que recorre unes plaques tombades.

2on. Llarg. 20 m 7a+. Llarg de molta continuïtat, amb uns primers metres «a bloc» per un pronunciat desplom. Roca a controlar.

3er. Llarg. 35 m 7a. Similar a l’anterior, però amb millor roca i un xic menys sever.

4rt. Llarg. 40 m 6a+. Bonic llarg per diedre, molt menys exigent que els dos anteriors, però mantingut en el seu grau.

Horari: de 2 a 3 hores

“Conill amb tapioca” a la Roca Gran de Ferrús

CONILL AMB TAPIOCA (245 m ED) a la Roca Gran de Ferrús, amb l’Octavi Puntas… o bé com començar de davanter centre i acabar fent de porter

Ressenya imprimible en PDF
conillambtapioca0 Dilluns, 2 de novembre de 2020. Aquesta és una de les vies del llibre de les 100 millors d’en Pep Soldevila (les 100 putes que en diuen alguns) que sempre m’havia fet més respecte. Parlant amb els pocs que conec que l’hagin fet, o bé llegint el que corre per la xarxa, de seguida em vaig adonar que no era una ruta a l’abast de tothom. Quan escaladors de la talla d’en Joaquim Gil, et diuen que l’han ballat magre, ja et pots fer una idea de per on aniran els trets. Però com que un es més ruc que un esclop, i a més té la teoria que cal escalar una via per saber si allò que se’n diu és cert… he hagut d’acabar enredant a l’Octavi per poder-ho comprovar! A l’hora de la veritat, però, només he estat capaç d’encapçalar-ne el primer llarg; havent de fer-se càrrec de la resta el meu company que, lluny de queixar-se’n, a sobre m’ho ha agraït! Gràcies a tu, bou!

       Oberta per baix, fa un quart de segle, amb indiscutible gran estil, la Conill amb tapioca és una línia fantàstica, sinuosa i de cert compromís, que recorre intel·ligentment un pany de paret de roca extraordinària. Gairebé totes les assegurances són espits, i a les reunions hi ha parabolts (austríacs i plens de mallons). Excepte l’últim, que en té deu, la major part de llargs només tenen entre tres i sis expansions. Els micros i els friends mitjans, ocasionalment poden suavitzar l’exposició. Per gaudir-ne plenament, doncs, només cal tenir el grau i el tremp adequats… que no és poc! I si, a tot plegat, hi sumem la magnificència de l’entorn, sens dubte som davant d’un itinerari imprescindible! No us el perdeu (els que pogueu)!

LA VIA

1er. Llarg. 25 m 6a. Inici incòmode per damunt d’uns boixos, seguit d’un mur vertical amb bona presa. A l’alçada de la segona expansió, es pot seguir recte (dret i difícil), o bé descriure un arc dreta-esquerra a través d’una rampa coberta de liquen fosc (més tombat i assequible). La llunyania de la tercera xapa (darrera) ens ha fet decidir per la segona opció. Dos micros afegits. El llarg més fàcil; millor no caure, però.

2on. Llarg. 25 m 6c+. Sortir a mà dreta, a buscar un pont de roca. Primera xapa a quatre metres, en aquesta mateixa direcció. Seguir després el mur per l’esquerra. Llarg que dona el grau obligat a la via, amb molt poques assegurances i a on toca escalar sí o sí.

3er. Llarg. 30 m 6b+. Bonica fissura de dits, en diagonal cap a l’esquerra. Quan aquesta s’acaba, seguir un xic de recte abans de tombar a la dreta. Llarg amb poques assegurances, però amb certes possibilitats d’auto-protecció.

4art. Llarg. 45 m 6c. Llarg vertical, mantingut i amb bona presa. Probablement, el més bonic de tots.

5è. Llarg. 40 m 6b. Després d’un diedre curt i vertical, flanquejar decididament a mà dreta per damunt d’una fissura. La placa que segueix, i que segueix flanquejant en la mateixa direcció, es fa millor un parell de metres per sota les xapes.

6è. Llarg. 35 m 6c. Un altre llarg molt ben trobat, dur, bonic i mantingut.

7è. Llarg. 45 m 7a+. Sortir recte per un diedre poc marcat, flanquejar a mà dreta i enfilar un darrer ressalt que, fet en lliure, té els passos més difícil de tot el recorregut. Llastra delicada a la sortida. El llarg més equipat de tots.

Aproximació: Deixar la C-16 just passada la Central Tèrmica de Cercs i agafar la BV-4025 en direcció a Fígols durant uns 15 km. A l’alçada del Pla de la Creu, deixar el vehicle i seguir a mà dreta pel GR-107 fins a peu de paret, passant pel mas en ruïnes de Ferrús (amb 4×4 es pot arribar fins a aquest punt). Entre 25’ i 50’

Descens: En acabar la via, cal fer un altre llarg d’uns 50 m de III, fins a l’alçada d’un pi. Des d’aquest punt, hi ha dues possibilitats:

a) Seguir grimpant, amb tendència a la dreta uns 100 m més, fins arribar a un coll. I d’aquest, flanquejant cap a l’oest, anar-ne a buscar un altre (fita visible des de lluny), abans de trobar el GR-107 de les Roques Blanques. 1h 30’.

b) Caminant i desgrimpant cap a l’esquerra (cal una mica d’intuïció), anar a trobar una instal·lació de ràpel un pi (10 m). A partir d’aquí, fer un llarg i espectacular flanqueig damunt d’uns plaques ajagudes, fins a l’alçada del camí. 1h.

Horari: Entre 4 i 6 hores

“Amanita” a la Paret de Canalda

AMANITA (250 m MD) a la Paret de Canalda, amb en Cèsar Casado… o bé com buscar assegurances en comptes de bolets

Ressenya imprimible en PDF
amanita0 Dimecres, 28 d’octubre de 2020. La pau i tranquil·litat que s’hi respira, afegida a la singular morfologia de la roca —barreja d’un calcari i conglomerat similars als de Collegats o del Ferrús—, curulla de panxes, balmes i formes impossibles,  a la llegendària escassetat d’assegurances fixes dels seus recorreguts i a una notable dificultat per completar-les, acaben donant a la Paret de Canalda aquesta personalitat pròpia tan marcada a la que es refereix l’Armand Ballart —un dels escaladors més prolífics de la muralla— en el número 190 (any 2003) de la Revista Vèrtex:

«Canalda ha esdevingut l’escola d’escalada representativa del
Solsonès i una de les més particulars de Catalunya. Amb més de
50 vies de bon conglomerat, una breu aproximació i gran
tranquil·litat, aquesta paret ofereix tots els al·licients per
gaudir “a tope” de l’escalada.
[…] Aquesta joia del Solsonès representa un lloc molt poc
freqüentat donada la seva nefasta reputació d’itineraris
exposats. Aquí s’ha d’escalar, amb intuïció i valentia, tal com
abans s’assolien les vies difícils. El grau obligat és
l’exigència d‘aquesta roca on s’ha de seguir la línia més lògica
amb les assegurances relativament allunyades. Uns passatges que
s’han de negociar físicament i mentalment —a “cops de gas” en
l’argot— i són un brollador constant d’adrenalina capaç de forçar
el moviment més insospitat tant del 1r com del 2n de corda»

       Enguany, la temporada de bolets està sent prou bona; especialment aquí, al Solsonès. Centenars de delerosos boletaires s’endinsen pels boscos de la comarca, amb l’esperança d’omplir llurs cistells de rovellons, llenegues, fredolics i cama-secs. La mateixa avidesa amb la que avui, en Cèsar i jo, hem escodrinyat la trentena escassa d’expansions i pitons mimetitzats amb la roca, que aquesta via de nomenclatura micològica guarda gelosament a les entranyes.

       Bé, i ara que ja us he fet cinc cèntims de com va la cosa, sapigueu també que l’Amanita, una de les primeres vies obertes a la paret, obra dels prolífics oberturistes i grans impulsors de l’escalada al Solsonès, Joan Medina i Josep Maria Cases «Xuxe», és un dels itineraris més recomanats per prendre un primer contacte amb Canalda. Compte que enganxa!

LA VIA:

1er. Llarg. 30 m IV+. Flanqueig ascendent dreta-esquerra que, buscant les debilitats de la roca, s’atansa a fer reunió al peu de la fissura diagonal característica. Llarg paradigmàtic de l’estil imperant a Canalda: dificultat moderada, sumada a una intimidant frugalitat d’assegurances.

2on. Llarg. 40 m Vè. Bonica, vertical i variada tirada que flirteja amb la fissura diagonal, per acabar fent reunió a la banda dreta.

3er. Llarg. 30 m Vè. Amb una primera part molt semblant a la del llarg anterior, recorre un diedre brut de liquen abans de la reunió.

4art. Llarg. 40 m Vè. Flanqueig esquerra-dreta completament horitzontal, amb un curiós pas a mig camí. Reunió al peu d’una gran savina.

5è. Llarg. 40 m Vè. Primers metres exposats per un mur no massa difícil, assenyalats amb un pont de roca i una sageta. Autoprotecció en una fissura, un xic més amunt.

6è. Llarg. 30 m V+/A1. Sortida de reunió caminant cap a l’esquerra, fins al peu d’un petit mur, a superar pel punt més feble. Seguir, ara a mà dreta, també sense dificultat, fins al peu d’un mur equipat de tècnica combinada. Llarg sinuós, amb excrements de voltor i trams de roca delicada.

7è. Llarg. 40 m IV+. Flanqueig inicial, amb vistes, seguit d’un seguit de ressalts curts i herbosos. Reunió en un gran pi.

Aproximació: Passada la part central de la paret, aparcar a la banda esquerra (just al davant d’un mur de pedra) i pujar pel dret. La via comença una cinquantena de metres a la dreta de les ruïnes de Ca la Rita. 20’

Descens: Marxar a mà dreta, fins a una gran alzina, pujar uns metres cap al nord i, en acabat, virar cap a l’oest a buscar una traça de camí. Seguint aquesta mateixa direcció, i fent servir més la intuïció que els senyals de camí, després de creuar un torrent s’arriba a una pista ampla. Gairebé mig quilòmetre més avall, en un marcat revolt a mà dreta, una drecera cap a l’est ens tornarà al punt de partida. 40’

Horari: Entre 2 i 4 hores

[]

“Gràcies a la vida” a la Paret de Catalunya de Montrebei

GRÀCIES A LA VIDA (230 m MD+) a la Paret de Catalunya de Montrebei, amb en Marc Busquets, en Damià Santiveri i n’Eduard Ferrer… o bé com desitjar sempre allò què no tenim

Ressenya imprimible en PDF
graciesalavida0 Dissabte, 24 d’octubre de 2020. A mesura que hom ateny certa expertesa en l’escalada clàssica, aprèn a distingir certs trets característics que diferencien els traçats d’uns i altres oberturistes. Peculiaritats relatives a la tipologia de l’equipament en els llargs i les reunions (tipus, freqüència, oportunitat…), però també a l’estil, al compromís, a la dificultat, o bé, fins i tot, relatives a la neteja de la vegetació i al sanejament de la roca. Un conjunt de trets distintius que solen repetir-se en cadascuna de les seves rutes. Altre cosa és, però, quan diferents membres d’una cordada s’alternen en la tasca de l’obertura. I aquest, justament, crec que és el cas del recorregut que ens ocupa, a on l’equipament hi difereix. Amb això no vull dir que el resultat no sigui reeixit, però sí un punt desconcertant. Dit d’una altra manera: els assidus a les vies d’en Luichy potser no hi veuran acomplertes del tot les seves expectatives.

       És clar que ens queixem sempre per tot! Tant quan hi ha un excés d’equipament, com quan aquest és gairebé testimonial; tant quan un excés de vegetació dificulta el nostre pas, com quan considerem que s’ha eliminat en excés; tant quan, en comptes de pitons i ponts de roca, trobem espits i parabolts, com quan no ens satisfà prou el diàmetre d’aquests. La qüestió és queixar-se, sí senyor. Si es que no tenim remei!

       Gràcies a la vida és una via recent i, de moment, poc repetida que, fent algunes giragonses, enllaça fissures, diedres i xemeneies obviats per les veïnes Torrades amb all i El voltor feroç. A destacar, per la seva bellesa, el curt i exigent tercer relleu. A tall d’anècdota, dir que els primers (en Damià i en Marc), no l’han encadenat, mentre que els segons (n’Eduard i un servidor), l’hem tret net, malgrat no estar tan forts. Si en pot arribar de diferent, encetar o desfer un llarg com aquest. Al darrer llarg, durant l’obertura de la via, l’Héctor Sala va patir una greu caiguda. Tanmateix, però, a hores d’ara és el que està més equipat.

LA VIA

1er. Llarg. 50 m V. Recórrer el diedre vegetat que hi ha a l’esquerra de les plaques d’inici de la Torrades amb all. Flanquejar a mà dreta per una llarga feixa, fins a fer reunió al peu d’un diedre desdibuixat i vertical. Llarg de tràmit.

2on. Llarg. 25 m 6a. Primers metres tensos per una placa de llastres dubtoses, amb potencial caiguda al relleix de la reunió. Un cop a dins del diedre, milloren la qualitat de la roca i les possibilitats d’auto-protecció. Llarg net i exposat.

3er. Llarg. 20 m 6b+. Excel·lent, exigent, vertical i mantingut diedre fissurat, assegurat només amb un parabolt i un pont de roca, però susceptible de ser cosit amb friends mitjanes/grans. El llarg de la via, sens dubte.

4art. Llarg. 40 m 6a. Llarg que, durant la primera meitat (diedre vegetat amb algun bloc dubtós), aprofita el traçat de la veïna El voltor feroç. A l’alçada d’una sabina, i assegurada amb un parabolt, flanquejar llavors cap a l’esquerra, seguint una cornisa delicada. Llarg poc agraït.

5è. Llarg. 50 m IV+. Diedre-xemeneia fàcil, atapeït ple de vegetació, seguit d’un llarg flanqueig a mà esquerra a través d’un bosc penjat. Reunió al peu de la gran canal de sortida. Llarg de tràmit.

6è. Llarg. 45 m 6b/A1. Inici per una bonica placa vertical ben protegida que, després d’un ressalt senzill, porta a una curta fissura desplomada. Segueix un elegant tram de xemeneia i un flanqueig per placa a mà esquerra. Llarg variat, més equipat que la resta.

Aproximació: Evident, des del Prat d’en Lluís. Vorejar el camp de davant del Prat per l’est. Seguir, en acabat, el camí de baixada d’aquest sector durant uns 10’, fins a trobar unes fites en direcció a la paret. Flanquejar fins a sota l’evident sostre de la via Fliposis. 30’

Descens: Seguir cap a l’est (dreta) uns pocs metres, fins a trobar una canal practicable que té una corda fixa al tram final. Un cop a dalt la carena, seguir cap a l’est fins a trobar el corriol de baixada. 40’

Horari: Entre 4 i 6 hores

“Paradigma” al Serrat de les Garrigoses de Montserrat

PARADIGMA (305 m MD) al Serrat de les Garrigoses de Montserrat, amb en Marc Busquets… o bé com recordar que hi ha una altra manera d’escalar

Ressenya imprimible en PDF
paradigma0 Dimarts, 13 d’octubre de 2020. Quan en Marc em va proposar aquesta via, el primer que vaig fer va ser buscar-la a internet. I com que només la vaig trobar al bloc Escales Rodones d’en Cesc Rossell (Buitrin), vaig pensar que podia ser qualsevol cosa menys una Love climb. Aleshores, però, hi vaig veure una ressenya d’allò més ben feta i detallada dels Germans Massó (oberturistes de la via, juntament amb l’Amadeu Pagès), i això em va donar per pensar que, malgrat haver de dur martell i pitons, potser valia prou la pena. Acte seguit, li vaig dir a en Marc que ja hi podíem anar.

         Vuit claus i dos espits en més de tres-cents metres, ja donen una idea de com aniran les coses. I si, a més, hi afegim sengles trams de roca mediocre i una notable presència de vegetació… ja tenim tots els ingredients per viure una aventura en tota regla. Nosaltres, a part dels friends i tascons, hi hem encabit set pitons més. I un l’he posat jo —si en feia d’anys que no en posava!—; espero que no crei addicció! Ha, ha, ha! Al segon llarg, per ser més exactes: una tirada que no passa de cinquè, però que amb flotants fa de mal assegurar. Al llarg següent, en recolzar-se en un dels claus que acabava de posar, en Marc ha fet una bona volada. Lluny de descoratjar-nos, però, aquests moments de incertesa i de tensió ens han fet recordar l’aforisme d’en Joaquim Gil:

«Si no passes por, si no tens sensació de perill, si no costa…
no és escalar, pot ser qualsevol altre cosa. Per a alguns, les
millors vies son les que no s’han repetit mai. Un bon escalador
deixa de ser-ho, quant es creu millor que els altres. No es tan
important el què, el com i amb qui escalis, l’important és estar
aquí i gaudir-ne plenament. Estem fets d’una manera, que sempre
que tenim una engruna d’esperança, les impossibilitats
s’esvaeixen»

        La Paradigma, doncs, és una d’aquelles vies que potser no recomanaries a tothom, però que quan l’acabes n’estàs ben satisfet. Un paradigma de l’escalada clàssica, de l’escalada autèntica, d’aquella escalada primigènia que ens empeny a descobrir nous horitzons. Sortir, de tant en tant, de la zona de confort ens reconnecta de bell nou amb la vida, amb l’essència d’allò que portem a dins, ben amagat. No us ho negueu mai!

LA VIA

1er. Llarg. 45 m V+. Diedre, aparentment inofensiu, que degut a la manca d’ancoratges fixes, ja et posa les piles de bon començament. El pitó que marca la ressenya no l’hem trobat. Nosaltres n’hi hem posat un.

2on. Llarg. 45 m V. Un altre diedre, aquesta vegada amb roca dolenta, brut i vegetat, a on a part dels friends pertinents, hi hem encabit un altre pitó.

3er. Llarg. 25 m V+/A1. Primer llarg de la Grada Central. El més laboriós de la via, degut als pas-sos d’artificial a equipar. Tres claus de via, més quatre que n’hi ha emplaçat en Marc; en total set. Per superar els vint-i-cinc metres més rabiüts del trajecte.

4art. Llarg. 20 m V+. Llarg curt i senzill, equipat amb tres claus. De fàcil completar.

5è. Llarg. 35 m IV+. El més senzill de tots.

6è. Llarg. 40 m V. Primer llarg de la Grada Superior que, després d’un diedre fàcil, va a buscar l’esperó de la dreta, fins a l’alçada d’un arbret. Moment en que cal anar a l’esquerra. Si anéssim a mà dreta, faríem reunió a la Non Regressed Band.

7è. Llarg. 40 m V+. Un altre llarg ben laboriós, que va d’esquerra a dreta, per retornar a mà dreta a la part final. Hi hem encabit dos claus.

8è. Llarg. 15 m V. Per placa, curt i fàcil.

9è. Llarg. 40 m V. Potser el més estètic de la via. Xemeneia inicial, seguida d’una placa a on toca escalar.

Aproximació: Des de l’Aparcament de la Salut, seguir el Camí de les Feixades durant uns 10’, fins que, força abans de les Coves del Salnitre, s’evidencia un rastre que ressegueix la Grada Inferior del Serrat. Al cap d’uns 15’ trobem el díedre inicial.

Descens: Tres ràpels (30, 40 i 50 m), fins a la feixa de la Grada Central. Seguir-la cap a l’oest (esquerra), seguint fites i rastres de camí, fins a trobar, de bell nou, el Camí de les Feixades, a l’alçada de les Coves del Salnitre. En algun punt, cal fer servir un xic la intuïció. 1h

Horari: Entre 6 i 8 hores

“Retrobolting” al Montgròs de Montserrat

RETROBOLTING (220 m MD) al Montgròs de Montserrat, amb en Damià Santiveri i n’Eduard Ferrer… o bé com evidenciar que la mida sí que importa

Ressenya imprimible en PDF
retrobolting0 Diumenge, 11 d’octubre de 2020. Malgrat tractar-se d’un recorregut de caire esportiu, una de les principals dificultats d’aquesta via rau als trams d’artificial. I més concretament a la distància entre xapes. Tant al monolític mur del primer llarg, com al pronunciat sostre de la Balma del Montgròs. Dit amb altres paraules, tenir una bona alçada i/o una bona envergadura de braços pot ser de gran ajut. Encara sort que al nostre equip comptem amb l’inestimable presència de l‘Eduard: un millennial d’allò més eixerit, especialment dotat per a l’escalada que, a més de magnífic company de cordada, dona també una gran talla com a professional i com a amic. Ell ha estat qui, enfilant-se en un arbre, ha caçat com si res el primer espit de la via. Ell qui, després de les pertinents sortides en lliure, ha enllestit amb diligència el llarg. Ell també qui, malgrat allargar-nos les cintes, ens ha vist (a en Damià i a mi) patir el que no està escrit. Pel que fa al desplom esmentat, ha estat un servidor qui se’n ha fet càrrec, aprofitant al màxim, això sí, tots els recursos que la fi-fi permet.

       Fora del tot injust, però, destacar la Retrobolting únicament per aquest aspecte, atès que, justament, són els llargs en lliure els li donen sentit. El segon, el quart, però sobretot el tercer, són dignes de menció, tant per la bellesa dels seus passatges, com per l’extraordinària qualitat de la roca. La situació de la paret, just al cor de la muntanya, també li confereix un valor afegit.

       Un altre recorregut d’en Miquel Blanco a tenir en compte, sobretot en aquesta època de l’any, en la que el sol n’acarona la roca amb una suavitat reconfortant. L’únic però, potser, és l’haver estat oberta per dalt. L’any 2017, aquest mateix protagonista —potser per compensar aquesta circumstància—, va recórrer en lliure integral la veïna Griviola Bella (6a mantingut).

LA VIA

1er. Llarg. 25 m V+/Ae. Inici molt vertical, amb les assegurances llunyanes. Un petit arbre facilita la caça del primer bolt. Segueix en lliure, a partir de la segona xapa. Més endavant, hi tornen a haver uns passos d’artificial. El tram final torna a ser en lliure. Els trams d’artificial d’aquest llarg, s’han forçat en lliure.

2on. Llarg. 30 m 6a. Bonic mur, no extraordinàriament exigent, al que unes assegurances allunya-des donen aquell puntet vibrant.

3er. Llarg. 40 m 6b. Un altre excel.lent mur mantingut, més equipat, però també força més vertical. El llarg de la via, sens dubte.

4art. Llarg. 40 m 6b. Llarg de ressalts, amb passos puntuals de gran dificultat.

5è. Llarg. 35 m V/Ae+. Sostre pronunciat de la Balma del Montgròs, a on una considerable distància entres espits et fa estirar fort.

6è. Llarg. 50 m V. Llarg de tràmit per abastar el cim.

Aproximació: Des del sud, seguint el Camí dels Francesos (entre Can Jorba i la Vinya Nova), i baixant cap al Torrent del Migdia un cop passat Coll Musset, fins ben passat els Plecs del Llibre (en un bloc a peu de camí, hi ha escrit en vermell: Pared Montgròs). Pujar, llavors, a mà esquerra (oest) per un torrent embrossat amb traces de camí i un tram de corda fixa. 1h

Pel nord, des de l’aparcament de Santa Cecília, anar en direcció a Can Maçana (per carretera o pel Camí de l’Arrel) durant uns tres-cents metres, fins a trobar la Canal de la Llum. Pujar per aquesta fins al coll (40′), i baixar per l’altra banda (Torrent del Migdia) durant 15′ més, fins just abans dels Plecs del Llibre (en un bloc a peu de camí, hi ha escrit en vermell: Pared Montgròs). Pujar, llavors, a mà dreta (oest) per un torrent embrossat amb traces de camí i un tram de corda fixa. 1h 15’

Descens: Des del cim, anar cap al nord a trobar un marcat camí pintat de groc. Seguir-lo en direcció est (a mà dreta), fins al Torrent del Migdia. Des d’aquí, seguir cap al sud o cap al nord, en funció del punt de partida. Entre 1h i 1h 10’

Horari: Entre 4 i 5 hores

“Anglada-Cerdà” al Frare Gros de Montserrat

ANGLADA-CERDÀ (230 m MD+) al Frare Gros de Montserrat, amb l’Edgard Tous… o bé com passar-se set hores cara a la paret, amb el sol al clatell

Ressenya imprimible en PDF
angladacerda2.1 Dissabte, 1 d’agost de 2020. Hi ha vies que et fan volar més la imaginació que d’altres. I aquesta n’és un exemple clar. Que si amb pitons, que si sense, que si en Pelut l’ha re-equipat, que si en deu hores, que si en dotze, que si amb bivac… El mes d’agost de l’any passat, anant amb en Joan Brunet a escalar la CADE de la Roca 92, vam coincidir a Can Maçana amb Jordi Ceballos i en Mateu Maglia, que es dirigien cap a l’Anglada-Cerdà del Frare Gros. Mal m’està el dir-ho, però aquell dia vaig estar més pendent de la seva escalada que la nostra. I, de fet, a la tornada vam fer marrada per Coll de Port, per tal de poder-ne seguir l’evolució. Al capvespre, un missatge d’en Jordi confirmant-me’n el feliç desenllaç em va alleugí… alhora que em va ficar el neguit al cos. Ara em tocava a mi! Gairebé ha passat un any, però avui, gràcies a l’inestimable complicitat de l’Edgard Tous, finalment he pogut fer el somni realitat!

        Diu en Josep M. Rodés, fent referència a la gran muralla dels Frares Encantats:

«Quina magnificència, quin plaer dels sentits! Tots vibrem, les
roques es perden en el cel, el vent no remuga com en un coll, les
olors se senten fortes i penetrants en les obagues, suaus en les
soleies, els arbres estan coberts de molsa i els ocells semblen
escolar els seus propis refilets que les parets els tornen...
Moltes coses més podem sentir només recorrent el camí que
flanqueja tota la paret. Però, per un moment, enlairem-nos per
una d’aquestes altives roques. Som petits, estem pendents d’un
insignificant merlet, d’un ferro precari, tenim por, de vegades
tremolem; la terra s’allunya, la gent que passa pel camí a penes
es veu. Nosaltres, allà a dalt, també sembla que estiguem més
tranquils; és el cansament. Encara no veiem la fi, gaudim molt,
patim força, ja voldríem ésser a dalt, l’ascensió es fa
inacabable, tenim set, no ens passa res de menjar, gairebé no
parlem amb el company, només algun crit de tant en tant... Ja
falta poc, ja veus el cim, gairebé ja ets dalt; tota la cordada,
junts, que grans que som! Quin goig, haver coronat una de les
parets dels Frares!»

        Amb l’equipament actual i el material recomanat (a més de l’opcional), el grau obligat d’aquesta magnífica via oberta l’any 1965 per en Josep M. Anglada i en Joan Cerdà, no depassa en cap moment el cinquè superior obligat. Això, no obstant, si a la seva longitud més que notable, insistent verticalitat (amb diversos trams de desplom) i reunions penjades, hi afegim un ritme d’escalada lent —tal i com ens recorda en Jordi en el seu bloc—, i el pes que arrosseguem és massa elevat, l’horari pot saltar pels aires ràpidament… Es tracta doncs de mirar de tirar amunt, aprofitant el material emplaçat, i no entretenir-se més del compte en equipar. Com que, en bona part del recorregut, la via ressegueix fissures intermitents, hi ha molts trams que es poden apurar en lliure. Una altra cosa és que els nostres braços hi estiguin d’acord. Ha, ha, ha!

        Ah, I si tot plegat coincideix amb el dia més calorós de l’any… doncs ja tenim tots els ingredients per acabar fets pols! Encara sort de l’Albert —el pare de l’Edgard—, que ens a vingut a trobar al final del ràpel per dur-nos aigua fresca. Això no té preu!

        Notes finals: Nosaltres hem posats dos pitons tipus «v»: un a la meitat del primer llarg, i una altra a l’inici del cinquè. Potser sense també haguéssim passat. La major part de burins són vells, sense plaqueta, i gruixuts. O bé el què és el mateix, alguns costen de veure i no totes les recuperables hi van bé (les de Kop de Gas sí). La foto de la ressenya és una gentilesa d’en Jose Valero.

LA VIA

1er. Llarg. 25 m V+. A la part dreta de la paret, seguir la canal-díedre, marcada amb una baga, que hi ha al costat d’una alzina. Seguir recte amunt per una petita fissura (en aquest punt, algunes ressenyes indiquen flanquejar cap a l’esquerra per terreny terrós), fins a l’alçada d’una lleixa de mans, des d’on cal flanquejar cap a l’esquerra per abastar la reunió. Llarg de tràmit, amb uns passos fins al mig.

2on. Llarg. 30 m A1/V+. Resseguir la marcada fissura intermitent, amb passos a equipar i diverses sortides en lliure. Llarg entretingut.

3er. Llarg. 35 m A1/V+. Un altre llarg d’artificial (principalment damunt de burins sense plaqueta), combinat amb trams en lliure.

4art. Llarg. 35 m A1/V+. Segueix la mateixa tònica de l’anterior.

5è. Llarg. 25 m 6a+/Ae. Primers metres desequipats, per una fissura fina de dits, seguits d’un tram d’artificial, i d’un flanqueig cap a la dreta per, a través d’un diedre fissurat de lliure assequible, anar a fer reunió al «mascaró de proa del Frare Gros». Llarg molt complet.

6è. Llarg. 20 m V+/A1. Resseguir tot el sostre que hi ha a mà esquerra. Llarg totalment equipat, que convida a ser escalat en lliure. Curt, però intens!

7è. Llarg. 25 m IV+/A1. Espectacular flanqueig descendent, amb un pati enorme a sota els peus. Les antigues escarpes flexibles han estat substituïdes per assegurances més convencionals. Brutal!

8è. Llarg. 35 m 6a. Fissura franca i vertical, seguida d’un esperó tombat. Llarg totalment en lliure. Bonic colofó!

Aproximació: Des de Santa Cecília, Can Maçana, o des l’aparcament de sota La Cadireta, prendre el camí del vessant nord que duu a Coll de Port, fins ben passat el Bisbe. Entre 30’ i 40’.

Descens: Ràpel de 30 m cap al sud fins al Camí Alt de Frares. Des d’aquí, en funció del punt de partida, seguir cap a l’est fins a Coll de Port (trams de cadenes). o bé cap a l’oest en direcció al Coll d’Agulles. Entre 30’ i 40’.

Horari: De 6 a 12 hores