“Directa” al Peladet Oriental de Rúbies

DIRECTA (175 m MD+) al Peladet Oriental, de Rúbies, amb en Remi Brescó i en Lluís Parcerisa… o bé com gaudir d’una bona escalada en un entorn idíl·lic i insòlitament calmós

➪ Ressenya imprimible en PDF
DirectaDijous 16 de novembre de 2017. Perquè una escalada ens ompli de joia l’esperit, no cal que solqui rutes mítiques d’una dificultat extraordinària, ni que recorri les parets més feréstegues i inexpugnables d’un massís. N’hi ha prou amb que els diferents factors que hi concorren estiguin en equilibri i harmonia.

El Peladet Oriental de Rúbies és un conjunt de parets més aviat modestes situades en un entorn majestuós. Les vistes, des d’aquesta prodigiosa talaia que esdevé la seva carena, són tan extraordinàries que tant se val cap a on dirigim la mirada: el temps i l’espai semblen confondres en un tot. L’aparent proximitat de la Serralada Pirinenca, els petits nuclis de població que s’hi divisen, les vetustes parets d’una església romànica, l’erràtic vol dels voltors, el pasturatge d’un ramat de cabres… Tot plegat fa que l’escalada en aquesta lloc esdevingui una vivència mística, però si a sobre ho fem per una línia tan bona com és la Directa, i amb companys de la talla i mestratge d’en Lluís Parcerisa i en Remi Brescó, l’experiència resulta inoblidable.

LA VIA

Aproximació: Des d’Artesa de Segre, prendre la C-1412 en direcció Isona i Tremp, i poc després de passar el pont sobre el riu Segre, seguir a ma esquerra en direcció a Vilanova de Meià. Des d’aquí, continuar durant uns 3 km per la carretera del Pas Nou i trencar a ma esquerra per la pista forestal de Rúbies. Són uns 13 km. de no massa bon camí que finalitzen a l’esplanada que hi ha al davant d’aquest nucli abandonat. Seguint el GR de la Portella Blanca, s’arriba a peu de paret a través d’un corriol fitat.

Una altra opció, no menys interessant, és seguir la carretera del Pas Nou fins gairebé a dalt de la collada (passant de llarg la Roca dels Arcs) i, a l’alçada d’una cruïlla a ma esquerra amb la indicació Portella Blanca, seguir per aquesta pista forestal. Són uns quants quilòmetres més d’asfalt, però només 10 km. de pista i, fins abans de la darrera baixada (5 minuts a peu), en millor estat que la de la primera opció. Té l’avantatge d’una aproximació a la paret molt més curta i còmoda.

1er. Llarg. 40 m V+. La via, situada entre les vies Forat de la Pera i Barnatac (BC), l’assenyala un sageta. Com a referència, comença just a la dreta del díedre més marcat de la paret, que forma part d’una «entosta» d’uns trenta metres d’alçada. Després d’uns primers metres de placa, resseguir el diedre i, quan aquest s’acaba, cercar la reunió a ma esquerra.

2on. Llarg. 50 m 6a+. Fissura-diedre vertical, amb final terrós per arribar a la R. Llarg exigent.

3er. Llarg. 45 m 6b. Inici per una placa-esperó fins a una sabina, seguit d’una placa vermellosa i un flanqueig cap a l’esquerra per enfilar un díedre que duu fins a la gran alzina a on es fa la reunió. Llarg exigent en lliure.

4art. Llarg. 40 m V+. Flanquejar tres o quatre metres a la dreta i pujar, més o menys en línia recta, pels punts més febles fins a dalt de la carena. Possible reunió en una sabina.

Descens: Per la primera opció: des del cim baixem per un corriol cap a l’est fins trobar el GR que prenem fins retrobar el camí de pujada.
Per la segona: carenejar cap a llevant, passar la Portella i remuntar fins a la pista que hi ha al davant.

Horari: Entre 3 i 4 hores

 

Anuncis

“Privilegi” al Serrat dels Monjos de Montserrat

PRIVILEGI (110 m MD) al Serrat dels Monjos, de Montserrat, amb en Pau Tomé (Pau Dessy)… o bé com trobar una mica de tot en poc més de cent metres

➪ Ressenya imprimible en PDF
PrivilegiDilluns 13 de novembre de 2017. Jugant a cuit i amagar amb les previsions meteorològiques, finalment ens hem anat a arrecerar en aquesta part de la muntanya, a on el vent i la temperatura solen ser més benignes que en altres indrets del massís. «Pau: te’n queda alguna per fer de la zona?». «Deixa’m que rumii… Ah sí: la Privilegi i la Sony com Sony!». «Apa doncs, a manca d’un, dos objectius!».

Trobar el peu de via de la Privilegi resulta d’allò més senzill ―a l’extrem dret del Serrat, quan la paret perd alçada―. No en va, fou la segona a ser oberta al Serrat dels Monjos. Amb un primer llarg més aviat poc atractiu ―tant per la qualitat de la roca, com per la vegetació i la indefinició del recorregut―, de seguida entrem en un sistema de fissures que, després de vorejar en lliure els dos sostres vermellosos que ens barren el pas, ens acaben deixant al peu d’un de més categòric. La superació del qual, requereix d’emprar mitjans artificials. En acabat, un flanqueig, per placa, descendent ens diposita al díedre terminal.
Tot i no ser una via massa repetida, justament el dia abans havia estat recorreguda per en Pere Casals i un seu company. La seva «piada» a la xarxa, i unes marques de magnesi, recents, ens ho corroboren. De la Sony com Sony, no hem estat capaços de trobar-ne res més que la ressenya del 2001 de l’Armand Ballart ―un dels oberturistes―.

Amb la musculatura i les neurones degudament escalfades, doncs, hem aconseguit d’escalar el primer llarg; no sense abans haver lliurat una lluita cos a cos amb uns molestos garrics. En el segon, però, un cop superats els dos primers espits ―6b del bo―, en comptes de trobar-nos la placa i una nova protecció, que és el què indica la ressenya, ens hem topat amb un tram esllavissat. Després de temptejar una bona estona a esquerra i a dreta, en no veure-ho prou clar: desgrimpada, «mallón» i cap a casa! Bé, ara al menys sabem perquè ningú l’escala.

Horari: 3 hores

“Cistus Albidus” a la Part d’Aragó de Montrebei

CISTUS ALBIDUS (445 m MD) a la Paret d’Aragó, de Montrebei, amb en Damià Santiveri Freixa… o bé com aprendre a no menysprear ni l’itinerari més modest

➪ Ressenya imprimible en PDF
10Divendres 3 de novembre de 2017. A l’hora de triar les vies, de mica en mica, sense adonar-nos-en, tendim a apujar-ne gradualment el llistó de la dificultat. Fins que arriba aquell dia en què, per raons obvies, hom sent la necessitat de tornar a escalar per sota d’aquest nivell de contingència. Tot plegat, amb l’objectiu d’assaborir, de bell nou, l’assossec d’una ascensió més plàcida. Amb tan lloable esperit, doncs, bo i destriant en el pomell de les vies «no tatxades», hem anat a ensopegar amb aquesta delicada «flor de l’estepa blanca».

Sobre el paper, més sinuosa, un xic més exigent i menys reeixida que la seva veïna, la popular Santiago Domingo, aquesta obra d’en Joan Badia, i de d’altres destacats membres del CADE ―tanmateix com les Nàpia, Puñalada Trapera, Cuarentones, Pilastra dels Voltors, Pilar Sud, Del Rigol, i les mateixes CADE i Santiago Domingo―, ens ha semblat sensiblement més obligada, dura, incòmode i, fins i tot, més exposada que aquella.

Com sempre que podem, i per tal de lidiar encertadament amb la gran barreres de sostres que s’ensenyoreix damunt dels nostres caps, ens hem tornat a encomanar a les sempre acurades ressenyes d’en Luichy. Aquesta vegada, però, malgrat haver estat actualitzada fa pocs anys (2010), el material que hem trobat a la paret difereix força del pronosticat: xapes requisades, claus inexistents… Tot plegat, tenint la sensació, en alguns passatges, que de clàssica més aviat poc. I és que, al final, no es pot abaixar mai la guàrdia!

LA VIA

Aproximació: Un parell de quilòmetres més enllà del poble de l’Estall, venint per la pista forestal que va de Viacamp al Refugi de Montfalcó, agafar la pista que surt a ma esquerra, acotada per una cadena de ferro. Un centenar de metres després, seguir un corriol fitat que va en direcció a la paret. Cal parar esment a no perdre les fites, ni pujar més amunt del compte. Arribats a peu de paret, seguir aquesta durant uns vint minuts més, passant primerament per la inscripció LSD ―Santiago Domingo―, abans de trobar la CA de Cistus Albidus. 1h llarga.

1er. Llarg. 50 m IV+. Inici per placa, seguit d’una fissura herbosa amb tendència a la dreta. Llarg incòmode.

2on. Llarg. 35 m IV. Sortida per la placa de l’esquerra fins a assolir un relleix que cal seguir en aquella mateixa direcció. Llarg de tràmit.

3er. Llarg. 40 m 6a. Placa de navegació per roca dubtosa, amb un començament exposat. Llarg per posar-se les piles de cop.

4art. Llarg. 60 m V-. Superació d’un seguit de ressalts poc atractius fins al peu d’un díedre. Aquí és possible muntar una reunió intermèdia. A continuació, seguir per la placa de la dreta fins a l’alçada d’una savina, punt en el que cal girar cap a l’esquerra i seguir per una cornisa fins al seu acabament. El parabolt que hi ha al flanqueig assenyala la línia de La Nàpia. Reunió de friends en un replà. Llarg força «rostollaire».

5è. Llarg. 30 m V+. Diedre exigent i exposat, que neix amb una placa vertical. No hem trobat els dos primers pitons que marcava la ressenya. Reunió al peu d’un sostret. Llarg vibrant!

6è. Llarg. 45 m V+. Superació d’un sostre atlètic, seguit d’un sistema de diedres assequibles i un flanqueig a dretes per entrar a la reunió, situada en una lleixa.

7è. Llarg. 65 m III. Relleix fàcil, de més de seixanta metres. Reunió a l’arbre més enlairat.

8è. Llarg. 20 m V+. Secció de placa per una mena d’esperó.

9è. Llarg. 35 m 6a. Diedre poc definit, de color taronja, seguit d’un flanqueig per placa, cap a la dreta, de roca no massa bona. Sempre buscant l’alçada més correcte per col·locar peus i mans. Llarg molt bo, però un xic exposat.

10è. Llarg. 30 m Vè. Flanqueig per placa fina i tècnica, acabat amb la superació d’una gran llastra, més sòlida del que sembla. Reunió en un petit balcó abocat a l’abisme. Llarg espectacular.

11è. Llarg. 35 m V+. Final de festa per un diedre de fissura ample, seguit d’una gran savina seca i un tram de placa genial pel peu d’un sostre. Ambient assegurat. El millor llarg de la via, amb tota probabilitat.

Descens: Seguir pujant pel camí fitat que, en direcció oest, passa a prop de la carena. Arribats a una pista més ampla, seguir en la mateixa direcció fins a trobar les marques d’un PR. Aquest és el camí que ens tornarà al punt de partida. Passem per un coll i iniciem la baixada. Un quart després, una drecera fitada ens convida a deixar les marques de pintura, estalviant-nos així una bona colla de corbes. 1h 15′

Horari: De 5 a 7 hores

“Integral Casas Chani, Parera García, Circ Cric” al Serrat del Moro de Montserrat

INTEGRAL CASAS CHANI, PARERA GARCÍA, CIRC CRIC (285 m ED-) al Serrat del Moro, de Montserrat, amb en Damià Santiveri Freixa i en Pau Dessy (Pau Tomé)… o bé com acabar duent el cos allà on un dia els ulls el van somniar

➪ Ressenya imprimible en PDF
10Diumenge 29 d’octubre de 2017. Fent honor a les paraules del gran Gaston Rebuffat, en Damià, que és un bon observador, dies enrere em demanava per quines vies solquen les cridaneres fissures que hi ha entre la «Mas Brullet» i la «Casas Chani». Doncs bé, la resposta no és altra que la «Parera García» i la «Circ Cric» ―ambdues obertes pels inefables Fredi Parera i Antonio García Picazo―. Recollides, i incloses, per en Pep Soldevila, al llibre «Les 100 millors escalades de Catalunya» sota l’apel·latiu «Integral Casas Chani, Parera García, Circ Cric». Una encertada, exigent i poc freqüentada combinació de trams de via que, amb tota probabilitat, aglutina algunes de les millors fissures i díedres del massís. Una mena d’Indian Creek en miniatura, con si diguéssim. Gràcies a la curiositat d’en Damià, doncs, ja tinc dues AGP més que apuntar, i recorregudes 49 de les 100 millors d’en Soldevila (una més i arribaré a la meitat).

Així que, ja ho sabeu, armeu-vos de valor (i de Camalots) i disposeu-vos a viure un experiència única a la Muntanya de Montserrat. No feu com en Damià, però, que malgrat anar sobradament assortit de friends de grans i mitjans, per por d’esgotar-los abans d’hora, els ha anat fent córrer fissura amunt de tal manera que, una mica més i arriba a la R amb tot el joc. I és que, ja és bo ser previsor, però tampoc no cal passar-se… Ha, ha, ha!

LA VIA

Aproximació: A l’alçada de Santa Cecília, seguir el GR en direcció al monestir i, en trobar un corriol que puja a ma dreta, prendre’l en direcció a les parets. Arribats al peu de la gran llastra a on comença la Mas Brullet, seguir un xic a l’esquerra fins a una evident esllavissada. 20′

1er. Llarg. 40 m V+. Díedre vertical i mantingut, més difícil del que sembla sobre el paper.

2on. Llarg. 40 m V+/Ae (7a). Inici en díedre per, ben aviat, seguir la marcada fissura que hi ha a la dreta en tècnica combinada o en lliure extraordinàriament difícil.

3er. Llarg. 20 m 6a. Curt díedre que dóna pas a una bona fissura d’encastament.

4art. Llarg. 40 m IV+. Flanqueig cap a la dreta i superació d’un mur delicat, per la qualitat de la roca i la manca d’assegurances.

5è. Llarg. 35 m 6a/A2. Diedre fissurat d’una vintena de metres, a protegir. Seguit d’un flanqueig electritzant, amb passos combinats, a on hi ha tres claus seguits, en aparent bon estat (el primer falcat i el segon invertit). Per completar-ne l’equipament, van bé un tascó mitja al començament de la travessia, i els aliens groc i vermell a la sortida.

6è. Llarg. 10 m Vè. Llarg de tràmit, per un diedre ajagut.

7è. Llarg. 40 m 6b+. Diedre molt mantingut i atlètic, parcialment assegurant amb burins, anomenat diedre «ou» ―des de Santa Cecília, les seves parets recorden aquesta forma―. El sostret de la part final se supera per l’esquerra i, a continuació, cal tornar a la dreta per trobar la reunió.

8è. Llarg. 10 m II. Curt flanqueig sense dificultat. Canvi de reunió.

9è. Llarg. 50 m 6b+. Impressionant, i atlètica, bavaresa de prop de quaranta metres que, per si sola, justifica la visita. En Fredi i l’Antonio van batejar el llarg com a «Circ Cric». Aquí és a on ens farà més falta un bon assortit de friends (tresos i dosos sobretot), atès que els burins que hi ha emplaçats, són més aviat testimonials. Hi ha una reunió intermèdia, opcional. Ull amb el darrer pas de la via (Vè), que té un bon risc de pèndol per als segons!

Descens: Pels cinc sinuosos ràpels de la Mas Brullet, que comencen just a la darrera reunió de la via (1h llarga). Pujant per terreny embrossat i poc definit fins al capdamunt de l’estació superior de l’Aeri per, d’aquí, baixar per la Canal de Sant Jeroni. 1h 30′.
O bé pel dos ràpels de 60 m que et deixen fins a mitja Canal de Sant Jeroni (l’opció que avui hem triat). I, des d’aquí, caminant (1 h). Per trobar l’inici dels ràpels, primer cal pujar durant uns cinc minuts en direcció nord i, en trobar una curiosa pedra penjant d’una alzina, baixar per una mena de corriol durant cinc minuts més.

Horari: De 5 a 7 hores

“Antonio García Picazo” al Plec del Llibre Inferior de Montserrat

ANTONIO GARCIA PICAZO (140 m ED-) al Plec del Llibre Inferior, de Montserrat, amb en Josep Climent i en Pau Tomé… o bé com convertir les incerteses més pregones en satisfaccions categòriques

➪ Ressenya imprimible en PDF
AGPDiumenge 22 d’octubre de 2017. Si mai repetiu aquesta via, i ―un cop hi estigueu embarcats―, l’escassetat, precarietat, mimetisme i rovell dels seus burins us plantegen dubtes existencials d’una certa envergadura, reteniu-ne a la memòria aquesta perplexitat. Molt probablement, haureu assolit un estat d’esperit proper al que va experimentar l’Antonio aquell inspirat dia de Sants Innocents d’ara fa trenta tres anys, quan la va tenir l’encert, i la gosadia, d’obrir-la en la més estricta intimitat. En acabat, bo i llegint les febleses de la roca, solqueu-ne el seus tresors més preuats, amarant-vos de la intensitat i el misticisme d’aquests instants efímers. Poques vegades haureu estat tan a prop de l’harmonia.

L’AGP no és un via massa lògica, ni d’una gran bellesa. S’entossudeix, això sí, a anar per bell mig d’aquest pany de paret del més modest del Plecs del Llibre. I ho aconsegueix, amb mestria, sense emprar més enllà de l’estrictament necessari, l’ús de les expansions que s’estilaven a l’època. Parafrasejant a en Joan Asín: un via curta, però intensa, que no et deixa indiferent… Gens ni mica!

Resumint, aquesta és d’aquell tipus de vies que algun dia acabes fent si t’acombaies amb escaladors de la talla d’en Pau i en Josep, perquè les altres ―les clàssiques, les més «normals»…―, ja fa molt de temps que les van tatxar totes.

LA VIA

Aproximació: Des de l’aparcament de Santa Cecília, seguir la carretera en direcció oest ―Can Massana―. Al cap d’uns tres-cents metres, prendre el camí senyalitzat que puja per la Canal de la Llum. Arribats al coll (uns 40′), baixar pel Torrent del Migdia durant uns 12′ més, fins a arribar a l’amplia Balma dels Plecs del Llibre. Al davant mateix, puja la canal que hem de seguir. 1h 10′.
Una altra opció és fer-ho pel sud: pel Camí dels Francesos ―recentment netejat―, que comença entre Can Jorba i la Vinya Nova, i baixa al Torrent del Migdia un cop passat Coll Musset (l’Ajaguda). 1h molt justa.

1er. Llarg. 25 m 6b. Inici a la vertical d’un doble burí situat a uns 4 m del terra. Aquests primers metres, que són de lliure molt difícil, es poden «trampejar» aprofitant l’alzina que hi ha a la dreta. Les dificultats obligades comencen a la sortida del tercer burí, i consisteixen en fer una ziga-zaga, primer en tendència a l’esquerra per abastar un espit i, en acabat, flanquejant cap a la dreta per xapar un altre doble burí. A partir d’aquí, seguir recte amunt per terreny més senzill. Llarg mantingut.

2on. Llarg. 30 m 6a/Ae. Entrada de placa fina que condueix a un extra-plom equipat i, abans d’entrar a la reunió, una sortida en lliure exigent. Llarg entretingut.

3er. Llarg. 20 m V/Ae. Sortida cap a la dreta, fins a l’alçada d’un plom, per superar el sostre que ens barra el pas. Seguir amb tendència a l’esquerra amb passos combinats i força «aire» entre expansions. Hi ha un pas llarg a on es pot fer servir un ganxo o bé encintar un merlet per aconseguir el següent burí. Reunió en una balma. Llarg exposat.

4art. Llarg. 25 m 6b/Ae). Inici per la dreta per trobar unes expansions que permeten superar una panxa. A partir d’aquí, i fins a la reunió, en escalada combinada de notable dificultat. Llarg més difícil que l’anterior, però més equipat. Reunió en una altra balma.

5è. Llarg. 40 m V+/Ae. Seguint la mateixa tònica que en els dos llargs anteriors, inici cap a la dreta per xapar una expansió a on poder-se superar. El tram que ve a continuació és el més exposat de la via: quinze metres ben bons de IV+/Vè amb navegació, protegits amb assegurances testimonials, fins al peu d’una fissura. Cal afinar-hi bé el sentit de l’orientació i fotre-hi més «morro» que altra cosa. Per acabar-ho d’adobar, la fissura en qüestió està força podrida. Encara sort que es pot protegir millor. En quan a la reunió al cim del Plec, també n’hi ha per sucar-hi pa: en un espai més aviat reduït i roca solta, en comptes de parabolts només hi ha una savina de consistència més aviat dubtosa. La cirereta dels pastís!

Descens: Desgrimpar uns 7 o 8 metres fins al coll entre els Plecs Inferior i Superior, i aprofitant la reunió de la via Trilogy, fer un rapel d’uns 50 m cap al nord. Seguir baixar per la canal i flanquejar pel peu de la Paret del Montgròs fins a trobar el camí marcat que duu, de bell nou, al coll i a la Canal de la Llum.

Si hem vingut pel sud, un cop al Torrent del Migdia, baixar per aquest i remuntar fins a Coll Musset (l’Ajaguda), abans de baixar pel Camí dels Francesos fins a la Vinya Nova o Can Jorba.

Horari: Entre 4 i 5 hores.

 

“Murciana” al Mallo Pisón de Riglos

MURCIANA (260 m MD+) al Mallo Pisón, de Riglos, amb en Damià Santiveri Freixa… o bé com veure voleiar les cordes per damunt dels nostres caps

➪ Ressenya imprimible en PDF
MurcianaDivendres 13 d’octubre de 2017. Riglos és sinònim de verticalitat, de còdols generosos i, cada vegada més, de vies totalment equipades amb parabolts. «A la francesa» en diuen, d’aquest tipus d’equipament esportiu, que només requereix d’un bon assortit de cintes. Rebaixant, no cal dir-ho, l’esperit i el compromís originals. I obviant, indiscriminadament, fissures, forats i ponts de roca susceptibles de ser perfectament aprofitats. Resultat: vies excessivament freqüentades (avui érem 3 cordades), horaris rapidíssims (5 horetes de res) i preses magnesiades (no cal rumiar a on agafar-se) i, sobretot, extraordinàriament polides. En resum: una escalada de consum, en sintonia amb els temps que corren, a on la incertesa i l’aventura cada vegada són més relatives. I si bé, de moment, encara en queden un bon grapat d’equipades a l’antiga, la tendència a Riglos, malauradament, va en aquesta línia.

La Murciana, malgrat tot, segueix sent una línia superba i emblemàtica, a on cal una bona dosis de «mongetes», i a on agafar torticolis és més que provable. Vertical (a voltes extra-plomada) des del primer metre, la via està equipada per escalar entre xapes. Lluny de treure-la neta, nosaltres l’hem acabat fent en la versió més bàsica (6a/A0 obligat). I gràcies! Per contra, tant la cordada que teníem al davant (croats), com la del darrera (francesos), ens han ofert tot un recital d’escalada en lliure. Feia goig de veure’ls fregar-se les mans en arribar als passatges més difícils. Qüestió de nivell. Què hi farem? Resignació, ves! Ara que, per nivell, el d’en Carlos García i el de l’Àlex Huber que la van escalar sense cordes.

LA VIA

Aproximació: Evident, des del poble. 10′

1er. Llarg. 35 m 6b. Diedre negre característic, amb alguna excursió entre parabolts en zona fàcil. El grau el donen un parell de trams desplomats, que estan ben protegits. Preses molt «tocades».

2on. Llarg. 35 m 6a+. Llarg entretingut per sistema de fissures, amb millor roca i més verticalitat que en el primer. Passos difícils per superar un sostret que es passa per la dreta, i a l’entrada de la R.

3er. Llarg. 35 m 6a. Llarg per gaudir i no passar tantes angúnies. Fissures en diagonal a l’esquerra, a l’inici, i més o menys recte la després.

4art. Llarg. 35 m 6a. Mur de «bolos» molt magnesiat.

5è. Llarg. 35 m 6a+. Un altre mur de «patates», aquest cop lleugerament desplomat. L’equipament antic es barreja amb el nou, però el rastre del magnesi no deixa dubtes de per on és millor anar.

6è. Llarg. 30 m 6c. El llarg més obligat de la via. Per superar la panxa de 6c, nosaltres hem fet servir el C0,50 i un estrep. La resta, fina i polida, es «trampeja» bé amb el que hi ha posat.

7è. Llarg. 25 m 6b. Mur mantingut de ressalts, amb un cordino «salvador» en la panxa més forta.

8è. Llarg. 30 m 6b+. Llarg amb una panxa inicial que, un cop resolta, no té més història.

Descens: Des del final de la via, seguir el cable que duu a un 1er. rapel de 60 m (o bé 40+25) fins al coll est. Des d’aquí, un altre cable mena al 2on. (30 m). Un altre tros de cable mena al 3er. (30 m. altre cop). Cable per arribar al 4art. (50 m). I cable per arribar al 5è (i darrer) que és de 60 m i volat.

Horari: De 4 a 6 hores

“Latin Brothers” a La Paret de Catalunya de Montrebei

LATIN BROTHERS (510 m ED-) a La Paret de Catalunya, de Montrebei, amb en Damià Santiveri… o bé com reeixir malgrat les adversitats

➪ Ressenya imprimible en PDF
10Diumenge 24 de setembre de 2017. Hi ha vies que per fer-les, qualsevol dia pot ser bo. N’hi ha d’altres que, tan sols per intentar-les, requereixen d’una bona alineació d’astres. I, en acabat, tenim aquelles que, tan bon punt t’has decidit a escalar-les ―després de rumiar-t’ho molt―, és aconsellable no deixar-ne passar l’ocasió, malgrat les circumstàncies. I avui, justament, ens ha passat això. La Latin era, sens dubte, un dels objectius de la temporada. A primer de setmana, però, em comença a sortir una galipàndria de les que, per sort, pateixo ben poques vegades. Li comento a en Damià i em diu de posposar la data. «Gràcies company ―li responc jo―, però una via d’aquesta envergadura ―la més llarga de la Paret de Catalunya― no es pot deixar per quan hi hagi poques hores de claror!». De manera que: som-hi. Aquí no valen excuses!

Dissabte a la tarda, a mesura que ens apropem a Montrebei, vaig perdent la veu a marxes forçades. Cap a 2/4 de 7, quan arribem al Prat, només hi ha parella de madrilenys que, segons ens comenten, s’hi han instal·lat per tota una setmana. Com que encara queda una hora llarga de claror, aprofitem per fer un reconeixement al peu de via. Gràcies a la informació que portem, i al «LB» que hi ha picat a la roca, de seguida la trobem. Llavors, amb la ressenya a la ma ―la d’en Luichy és força exacte―, anem deduint per on van els primers llargs.
Diumenge al matí. Ens aixequem a 2/4 de 7, mengem amb una esgarrapada i ens anem de dret cap a la paret. Estic tan enrogallat que no sóc capaç de dir ni fava. A 1/4 de 8 ens posem en marxa. I a 3/4, m’estic calçant els peus de gat. Amb les lleganyes enganxades, i una bona «tonteria» a sobre, m’enfilo tàpia amunt.
Com que hem llegit que els dos primers llargs són «enllaçables», passo la primera reunió de llarg. Tot el que sigui estalviar temps, al final pot tenir la seva importància. Tant el primer com el segon llargs permeten diferents traçades. Resulta més prudent, però, atacar els díedres de la banda dreta. Allà la roca és més sanejada i, de tant en tant, apareix algun clau. Les cordes freguen de valent i arriben ben justes (60m), però ja ho tenim encarrilat. Just en aquest moment, en Joanet i el seu company passen per sota, en direcció a la Barra dels Bar. Ara és en Damià qui agafa el relleu, i xala de valent per un díedre fissurat. El quart, que es més atlètic, té unes característiques similars. El cinquè comença amb un lleu flanqueig cap a l’esquerra, segueix per uns diedres ―terreny poc definit― i torna cap a la dreta a buscar la reunió. El sisè supera un sostret ben protegit, per la seva banda dreta, abans marxar en direcció contrària per anar a buscar la R. El setè va per uns díedres discontinus i no és gaire atractiu. El vuitè, sense cap mena de dubte, és el llarg estrella: una fissura força ampla, cada cop més exigent i vertical, a on cal completar les assegurances amb friends i tascons. Servidor, com que no té prou nivell per fer-ho tot en lliure, s’ha hagut de penjar com un xoriço, tant de claus, com de flotants. Són quaranta metres ben exigents, a on, per acabar-ho d’adobar, ens hi ha començat a tocar el sol. Com que la reunió és penjada, la intenció era enllaçar aquesta amb la següent tirada. El cas és, però, que m’he quedat sense cintes express per continuar. Déu n’hi do amb el «llarguet»! El novè té un parell de passos al començament, però de seguida per dificultat. En Damià, l’ha enllaçat amb el que fa deu, que és un llarg flanqueig de tercer grau. L’onzè torna a ser de navegació: comença per un díedre, continua per una placa i, després de fer un flanqueig a esquerres, i en baixada, supera el díedre-xemeneia que queda al davant. Aquest que ve ara, torna a ser dur de pebrots. Un díedre-fissurat, com el del vuitè llarg, però més curt i millor equipat. Amb una xorrera blava al mig, que llisca com un tobogan. Sort que li ha tocat a ell! Entre una cosa i una altra, començo a estar tocat. El tretze ―i darrer de més de 6a― va per placa tècnica assegurada dos pitons i un flanqueig final de postal. El catorze va per una canal i acaba per una xemeneia de roca discreta. I ja som al darrer: una xemeneia que s’escala per fora, placa senzilla i reunió en un arbre. Ja la tenim al sac!

Han estat deu hores esgotadores ―física i mentalment―. Amb una primera meitat a l’ombra, i l’altra completament exposats al sol. Malgrat no tenir expansions als llargs, no és de les vies més desequipades de Montrebei. I les reunions estan millor que no ens pensàvem: parabolts i espàrrecs reaprofitats amb recuperables i cargols, en dotze dels quinze llargs. Mallons en les cinc primeres, per si cal rapelar, i anelles en alguna altra. Hem esgotat les provisions sòlides i líquides. En Damià ha patit rampes, jo he covat el constipat sobre la marxa, hem tingut un pensament per a en Lluís Baciero i, al final, contents com a gínjols, l’hem fet petar amb un parell de bous que sortien de fer la Del Kike. A la tornada, els hem acompanyat un tros, però al final ho hem hagut de deixar córrer, perquè anaven tan forts que una mica més i ens acaben de rebentar! Com està la penya, senyor!

 

 

“Geminis” a la Paret de la Cascada d’Ordesa

GEMINIS (410 m ED-) a la Paret de la Cascada d’Ordesa, amb en Lluís Parcerisa… o bé com prendre consciència de les pròpies limitacions

➪ Ressenya imprimible en PDF
10Dimarts, 13 de juny de 2017. A Ordesa no hi ha vies fàcils! En un marc colossal d’escarpades parets verticals ―quan no extra plomades― de perfilada roca calcària, reblertes de fissures, diedres i magnífics blocs compactes de la mida neveres i armaris empotrats, la preciosa vall d’Ordesa ofereix una escalada atlètica i agosarada a parts iguals.

Talment com les Heroïna, Edelweis, Alicantropía o Racs, la Géminis compta amb el segell inconfusible d’en Jesús Gàlvez, el seu oberturista. Un personatge singular, més o menys de la meva edat, que als anys vuitanta, quan tenia vint i molt pocs anys, va elevar significativament el llistó de l’escalada clàssica a tot l’Estat, deixant-nos una bona col·lecció de perles, tant a Ordesa, a La Pedriza, Riglos, El Naranjo o Montrebei. Traçats extraordinaris, d’una vigència increïble que, gràcies a mantenir-se en un estat molt similar a l’original, això és un nombre molt escàs d’assegurances fixes ―reunions incloses―, avui en dia segueixen gaudint d’un cert prestigi per la seva dificultat i compromís.

L’escalada atlètica, certament, no ha estat mai un dels meus forts. Aquesta, però, no és excusa suficient per justificar no haver estat a l’alçada del que la via requereix. De bon començament, ho he de reconèixer, anava una mica «acollonit», però no pas més que altres vegades que he escalat a Ordesa. Tenia aquell nus a l’estómac que se’t posa quan arribes a peu de paret, aixeques el cap i sembla que hagis de caure d’esquena, només de contemplar la severa immensitat del què tens just al damunt, com si tot plegat t’hagués de caure a sobre. Encabat, quan et poses a escalar i comproves que, malgrat tot, aconsegueixes avançar per entremig d’aquesta enormes rampes invertides, la sensació s’esmorteix; o bé és, potser, que es veu substituïda per la imperiosa necessitat d’ocupar el pensament i els cinc sentits únicament en superar les peremptòries dificultats que tens just al davant. Cap final del tercer llarg, he començat a notar un cansament prematur. La intensitat dels esforços acumulats, ha provocat que els braços i les cames deixessin de respondre amb la fluïdesa habitual. La percepció d’esgotament que normalment pugui tenir en acabar una via, he començat a notar-la molt abans de meitat. I, és clar, m’ha acompanyat fins al final… i cada cop més intensa. De mica, en mica, el cansament s’ha apoderat també de la meva ment, fins que ha arribat un moment en què el meu cap ha dit prou! Tant que, durant una estona, fins i tot m’he plantejat seriosament deixar d’escalar una temporada. Ha, ha, ha! Havent de ser el meu company de cordada, qui m’ha acabat traient les castanyes del foc. Sortosament, els mals pensaments s’han esvaït t’han bon punt hem superat el temible llarg d’A2 i la inclinació de la paret ha quedat per sota els noranta graus. Des d’aquí, i fins a la terrassa superior, ha estat un agradable passeig. I, ara mateix, únicament me’n queda un bon record… i una bona esllomada!

De tant en tant, també està bé saber a on tenim els límits i tocar de peus a terra, oi? Tot i que, per a en Lluís, tot plegat hagi succeït totalment a la inversa, i ara mateix ja estigui somniant amb fer un pas més a Ordesa. Amb mi no hi comptis, però! Ha, ha, ha! Quin bou que estàs fet!

Via superba, dividida en dues parts separades per un jardí. La primera, de prop de dos-cents metres, que recorre un evidentíssim díedre desplomat. I la segona, d’uns cent cinquanta, que assoleix la feixa superior vorejant un gran sostre pel seu punt més feble. Malgrat el grau forçós no sigui un guarisme desorbitat, cal tenir en compte el desgast ―físic i mental― que suposen aquest tipus d’ascensions. I més quan un ja té una edat…

LA VIA

Aproximació: Des de Torla, seguir per la carretera que dóna accés al Parc Nacional d’Ordesa, o bé, quan quest està restringit, fer el trajecte amb bus (www.ordesa.net). Des de l’aparcament del Prat, anar cap al fons de la vall en direcció a Las Clavijas de Cotatuero. Seguir aquest camí, que puja pel costat d’un torrent, fins a quedar just a sota la vertical de La Pared de la Cascada. I, a partir d’aquí, pel sender marcat que puja en aquella direcció. 1h 15′

1er. Llarg. 45 m V+. Des del nom escrit a l’inici, intentar seguir un esperó poc definit de roca delicada. Reunió a la dreta del relleix a on s’arriba. Llarg poc definit, de difícil protecció.

2on. Llarg. 30 m IV+. Llarg més més fàcil i millor protegit que l’anterior. Reunió de dos claus.

3er. Llarg. 25 m 6c. Pas de bloc, continuació per un diedre i fissura de mans de fàcil protecció que s’acaba convertint en off-width. És aconsellable pujar sense motxilles. Llarg exigent, de cap a fi.

4art. Llarg. 30 m 6b. Nou inici amb pas de bloc no obligat, seguit d’un diedre magnífic fins a sota un petit desplom. Passar cap a l’esquerra i, per terreny més fàcil, arribar a la reunió.

5è. Llarg. 25 m 6b. Díedre evident amb un pas estrany abans d’acabar. Reunió en un nínxol característic.

6è. Llarg. 45 m 6b. Sortida per la dreta amb dues opcions: en artificial a equipar o en lliure molt difícil per una fissura a on hi ha un pitó amb una baga penjant, o bé per l’esperó de més a la dreta (més espectacular que difícil). Continuació per una mena de xemeneia fàcil, amb tornada a un díedre de fissura perfecte, que per la seva amplada és difícil d’encadenar. Llarg exposat.

7è. Llarg. 25 m II. Tram de transició pel jardí penjat, a l’esquerra del qual puja la segona part de la via Edelweis, que és una altra opció per la que poder continuar.

8è. Llarg. 40 m V. Llarg de navegació per anar a buscar la vertical esquerra del gran sostre que supera el següent llarg.

9è. Llarg. 30 m V+. Llarga travessia a la dreta per plaques de regletes, anant amb compte d’encertar l’alçada correcte. Reunió al diedre que hi ha just passat el sostre.

10è. Llarg. 40 m V+/A2. Inici per una placa llisa, a on cal obrir-se bé de peus i pujar en oposició, seguit d’una secció atlètica i d’un sostre a dretes, la superació del qual (6c+ o A2 a equipar) probablement sigui el més difícil de la via. Entrada a la reunió per un díedre més assequible. Llarg inhumà, a aquestes alçades de la pel·lícula.

11è. Llarg. 50 m V. Llarg indefinit però assequible, amb diverses seccions herboses que patinen.

12è. Llarg. 25 m IV. Grades de sortida, fàcils i agraïdes, després de tantes hores i tants metres de tensions acumulades.

Descens: Flanquejar cap a l’est per la terrassa superior (en direcció al torrent) fins a trobar les fites que baixen cap a les Clavijas de Cotatuero. I al cap de poc de superar-les, enllaçar amb el camí d’anada. 1h 30′

Horari: De 7 a 9 hores

http://romanticguerrer.blogspot.com.es/2017/06/la-geminis-la-paret-de-la-cascada.html

 

“Ancestra” a l’Asiàtica de Montserrat

ANCESTRA (170 m MD+) a l’Asiàtica de Montserrat, amb en Remi Brescó i en Lluís Parcerisa… o bé com escalar calcari a la Muntanya Santa

➪ Ressenya imprimible en PDF
10Dimarts, 6 de juny de 2017. L’escalada a Montserrat es desenvolupa damunt d’un conglomerat de còdols de roca més aviat petits, units per un ciment natural d’extraordinària qualitat… Sí, jo també ho tenia entès així, però avui, quan estava fent el tercer llarg d’aquesta via, tot d’una m’he trobat al damunt d’una llastra del més genuí calcari berguedà. A on sóc, doncs, a Montserrat o al Pedraforca, m’he hagut de preguntar… Ha, ha, ha!

Bé, bromes a part, aquesta curiositat morfològica és un dels atractius de l’Ancestra, però no pas l’únic, per suposat. El tercer i, sobretot, el quart llarg, una preciosa placa acanalada assegurada amb set burins que, en no més de trenta cinc metres, compendia la quinta essència de l’escalada montserratina, són d’aquells que queden gravats a la memòria. Els que no la conegueu, aneu-hi i comprove-ho; només per això ja val la pena! Per la meva part, he tingut la sort de compartir-la amb un «guerrer romàntic» i un «barrufet ardit» que, segons m’han assegurat, feia temps que li anaven al darrera.

Ah, això sí, aneu en compte amb les cordes fixes d’abans de la R0 i, sobretot, amb la que hi a la petita «selva» del primer terç del segon llarg. Està podrida! A veure si una ànima caritativa les substitueix.

LA VIA

Aproximació: Des de Santa Cecília, o bé de Can Masana, prendre el camí del vesant nord que duu a coll de Porc, fins ben passat el Bisbe i just abans del Frare Gros. Des del camí, es veuen les cordes fixes. 45′

1er. Llarg. 30 m V+/A0. Inici per un diedre vegeta que, poc després d’aclarir-se i quedar barrat per un sostret, ens fa sortir per la placa de la dreta a buscar un altre diedre també brut, però més factible. Llarg, en conjunt, poc interessant.

2on. Llarg. 40 m V/A0. Sortida per la placa tombada de l’esquerra fins a una corda fixa molt podrida (Alerta!) que serveix per superar la petita «selva» que hi ha penjada en aquest punt de la paret. Superada aquesta, alternar per unes plaques delicades entremig del matollar. Pas molt fi (no obligat) al flanqueig del final d’abans d’entrar a la R.

3er. Llarg. 30 m 6a/A2. Seguiment d’un bonic arc fissurat i, en el punt més feble, superació d’un sostre i una placa en escalada combinada, o bé en lliure d’extrema dificultat. Entrada a la R per la llastra calcària característica. Llarg molt bo, variat i amb passos obligats.

4rt. Llarg. 35 m 6a. Placa acanalada d’escalada obligada i tècnica, assegurada amb aquell punt de sal i pebre que et fa vibrar de cap a fi. Llarg cinc estrelles que, per si sol, ja justifica la visita.

5è. Llarg. 25 m 6a. Placa curta, però fina i vertical, protegida amb un sol burí; punt en el qual, cal iniciar un flanqueig en diagonal cap a l’esquerra, per anar a buscar un pont de roca. Reunió en un arbre. Llarg exposat.

Descens: Si hem de tornar a Santa Cecília, baixar cap al sud a trobar les marques de color blau del Camí Alt de Frares, i seguir-lo cap a l’est fins a Coll de Porc (trams de cadenes). Si hem de tornar a Can Masana, seguir el Camí Alt de Frares cap a l’oest i, en arribar, al Coll d’Agulles, fer el camí d’anada en sentit invers. 40′

Horari: Entre 4 i 5 hores

“G.E.E.B.” a la Cadireta del Diable, de Montserrat

G.E.E.B. a la Cadireta del Diable de Montserrat (155 m MD) a la Cadireta del Diable, de Montserrat, amb en Joan Brunet Puigpiqué… o bé com delectar-se amb la bellesa d’un traçat

➪ Ressenya imprimible en PDF
GEEBDissabte, 3 de juny de 2017. Malgrat l’ingent quantitat de vies d’escalada que tenim a Montserrat, quan hom porta uns quants anys recorrent la muntanya de cap a cap, cada vegada costa més de sorprendre’s per la bellesa d’un traçat. La G.E.E.B., aquesta via de mitjana longitud i dificultat poc obligada, allunyada de les agulles i parets més emblemàtiques del massís, reuneix tots els requisits per deixar-nos satisfets, sinó embadalits.

Lògica, estètica, verticalitat, varietat, qualitat, un equipament força agraït… Tot plegat al bell mig de l’entorn incomparable de la Serralada dels Flautats. Aquest reguitzell d’agulles arrenglerades que ens recorden els tubs d’un orgue. I que, segons la creença popular, quan el vent hi bufa amb força per entremig produeix un so harmònic, similar al d’aquell instrument musical.

Una filera de monòlits que, seguint el fil d’una altra tradició popular, hom anomena també «La Processó dels Monjos», en clara referència al càstig rebut per uns quants d’ells quan, disposant-se a sebollir en terra sagrada a un dels seus germans, de dubtosa moralitat cristiana, quedaren petrificats.

Per tot plegat, una petita joia de visita obligada.

LA VIA

Aproximació: Per la Canal del Pou del Gat, que comença passat el primer revolt de la carretera que va del Monestir a Can Masana. Seguint, encabat, pel Camí de l’Arrel en direcció a llevant, fins poc abans de les ruïnes de l’Ermita de la Trinitat a on, per una canal evident, s’arriba al peu de via. 1h 15′

O bé, des del Monistir, per les Escales dels Pobres i el GR que, després de passar pel davant de l’Ermita-Refugi de Sant Benet, voreja les agulles d’aquell sector. 1h 30′

1er. Llarg. 30 m V+. Diedre fissurat força vertical i mantingut, de preses no sempre generoses. Llarg molt bo i quasi equipat, excepte en un tram.

2on. Llarg. 30 m V+. Inici per diedre, flanqueig cap a la dreta i diedre vegetat fins a la R. Llarg igualment bonic, però amb una mica de navegació i menys equipat que el primer.

3er. Llarg. 30 m 6a+. Un altre bon diedre, més atlètic que els anteriors, amb un parell de passos més difícils no obligats i un tram fàcil abans d’arribar a la reunió. Llarg magnífic, amb el seu puntet just d’emoció.

4rt. Llarg. 35 m 6a/A0e. Placa exigent i vertical que, gràcies a un equipament força generós (parabolts i pitonisses) permet de ser escalat de diverses maneres. En lliure (6c concentrat a les dues primeres xapes). En artificial. O bé fent una combinació d’ambdós, sense arribar a desplegat l’estrep (que és el que hem fet nosaltres). Tram final més senzill amb tendència a la dreta, per anar a buscar la part menys ample del sostre. Llarg potent.

5è. Llarg. 30 m V/A1e. Primers tres passos d’artificial tècnic, equipat però desplomat, seguit de dos passos més ajudat de parabolts, abans de sortir en lliure. En arribar al damunt de la «Ccadireta» hi ha una reunió que ens podem saltar i enllaçar-la amb l’agulla del davant, per estalviar-nos de fer un altre llarg. També hi ha la possibilitat d’estalviar-se de fer el sostre, abandonant la via per una canal que hi ha a la dreta. Opció gens aconsellable, atès que es tracta dels passatges més espectaculars de la mateixa.

Descens: Sense treure’ns els peus de gat, i continuar assegurats, seguir carenejant la Serralada dels Flautats (dos ràpels curts, entremig) fins a arribar a un coll des d’on, seguint una desena de metres cap a l’esquerra, fer un tercer ràpel que hi ha muntat en un arbre. A continuació, seguir per la canal que va cap a la Mòmia i, d’aquí, seguint per corriols, anar a buscar el Camí de Trinitats, seguint-lo en la mateixa direcció per la que hem vingut.

Horari: Entre 3 i 4 hores