“Mi Primer Amor” al Pilar del Segre de Vilanova de Meià

MI PRIMER AMOR (180m MD+) al Pilar del Segre de Vilanova de Meià, amb en Jordi Ceballos Villach… o bé com barallar-se amb els estreps, bo i penjats de bons «amics»

➪ Ressenya imprimible en PDF
Mi Primer AmorDimarts, 18 d’abril de 2017. Des de feia unes setmanes, que en Jordi em festejava amb aquesta proposta deshonesta. Mira que li tinc dit, que no tinc vocació d’artificier, però quan, finalment, he cedit (un no és de pedra, tampoc), resulta que és una preciositat de via! Tant, que crec haver-me enamorat, si més no una mica… (no del Jordi, malpensats) de l’escalada artificial. Disciplina, sense la qual, moltes de les perles de les que gaudim a tort i a dret, els malalts de l’escalada clàssica, foren impensables, si més no per a la immensa majoria. Per bé que, al final, del que es tracta és de progressar per les parets amb una ètica i mitjans mínimament dignes. És clar que, d’artificial (com de lliure) n’hi ha diferents graus, i no sempre és té la sort de trobar-s’ho muntat a mida.

Per tot plegat, el primer que he fet ha estat comprar-me un estrep com Déu mana (els que tenia només eren per sortir del pas) i incorporar una «fi-fi» a l’arnés. L’experiència, com us he dit, ha resultat molt satisfactòria… sobretot quan s’ha acabat! Ha, ha, ha! Durant una bona estona els he dut per corbata, tant al segon llarg, maldant per no fer-me un embolic i quedar penjat de la corda, com al tercer, resant perquè no em saltessin els tres o quatre friends seguits, dels que m’he hagut de refiar per abastar una de les xapes.

Bé, bromes a part, una via molt recomanable per gaudir d’un ambient extraordinari i, sobretot, del noble art de l’escalada artificial sense la necessitat d’haver de dur martell i pitons… Amb un parell de bons collons es passa! Ha, ha, ha!

Tu que creus, Jordi, podem donar la nostra relació per consumada?

LA VIA

Aproximació: Evident, seguint algun dels corriols que hi puja des de l’aparcament. 10′

1er. Llarg. 35 m 6a. Pujar pel sòcol de la vertical de l’evident fissura que ratlla gairebé tota la paret, de dalt a baix, Roca delicada al principi, que millora a partir de la feixa. Passos tècnics i elegants, cada cop amb més ambient. Reunió sota una gran savina. Surt tot en lliure, sense depassar el 6a.

2on. Llarg. 20 m A2/V. Pujar a buscar la savina i, aprofitant el seu brancatge, situar-se en la línia de desplom i seguir-lo horitzontalment, bo i cercant les expansions. Reunió incòmoda en una savina, tant per estar-s’hi com per donar relleu als companys (guíndola aconsellable). Llarg curt, però molt intens, acrobàtic i espectacular.

3er. Llarg. 25 m A1/V+. No tan desplomat com l’anterior, però amb passos d’artificial a equipar amb friends i aliens, amb alguna sortida en lliure que, després de estar tanta estona penjat, costa d’allò més. Llarg potent i treballós.

4art. Llarg. 20 m 6a. Sortida explosiva per una fissura extra-plomada, seguida de terreny molt més assequible fins a arribar a la reunió, que és a l’alçada d’una feixa que permet l’escapatòria.

5è. Llarg. 30 m V+. Inici en tendència a la dreta per un mur una mica descompost, i seguir per uns díedres, a on el rocam tampoc és solid del tot. Al cap d’uns trenta metres trobem una reunió amb un burí i un pont de roca (deu metres més amunt, hi ha una cadena subjecte amb expansions, però el fregament la fa menys aconsellable). Llarg bonic, però un xic exposat per la deficient qualitat de la roca i la manca d’equipament fix.

6è. Llarg. 50 m IV+. Dels dos díedres que hi ha damunt de la reunió, prendre el de l’esquerra, que és més net. Situats damunt d’un replà a on hi ha un arbret, flanquejar cap a la dreta, per terreny fàcil, fins al peu d’un díedre d’uns trenta metres, molt evident. Acabat aquest, hem acabat. Ull al fregament. Llarg senzill, però completament net i de notable longitud.

Descens: Seguir pujant en direcció a la la torre elèctrica més proper-ha i anar cap a l’esquerra per unes fites, fins haver sobrepassat la Paret del Pas Nou, moment en que cal baixar per una evident canal també fitada (alguna petita desgrimpada). 30′

Horari: Entre 5 i 7 hores

“Antonio Garcia Picazo” a la Paret de l’Aeri de Montserrat

ANTONIO GARCIA PICAZO (285m MD) a La Paret de l’Aeri de Montserrat, amb en Damià Santiveri… o bé com delectar-se amb l’aterridora bellesa del buit

➪ Ressenya imprimible en PDF
10Dilluns, 10 d’abril de 2017. Recordo, quan era petit, que per travessar el pont que hi ha al meu poble, damunt del riu Llobregat, ho havia de fer pel mig, perquè si m’acostava a les baranes em rodava el cap. I tot plegat, per una alçada de no més trenta metres. No deixa de ser curiós que, a mesura que ens hi anem acostumant, el vertigen desapareix… però mai ben bé del tot, de fet. En aquesta via, per exemple, la sensació de «pati» és de tal magnitud que, quan et penges i despenges el material de l’arnés, inconscientment ho fas amb una cura especial. Sembla com si el buit te’l xuclés. Ha, ha, ha! I no és, per altra banda, la superació d’aquest i altres temors irracionals, un dels al·licients de la pràctica dels anomenats esports de risc, entre ells el de l’escalada tradicional?

Bé, deixem-nos d’històries de por i passem a detallar la virtuts d’aquest recorregut, obert en solitari, fa més de trenta-cinc anys, per un dels grans enamorats del Massís. La primera vegada que vaig veure l’Antonio, una Setmana Santa de fa més de trenta anys, al Prat d’en Lluís de Montrebei, va venir a la nostra tenda a demanar-nos menjar. Recordo que el seu aspecte intrèpid i aventurer, accentuat per uns cabells llargs i descuidats —el temps no passa en va—, a l’estil dels personatges del «Pòtols Místics» d’en Jack Kerouac, em van causar una forta impressió. Crec que l’entrepà que li donarem era de truita a la francesa. Espero que li fes profit!

1er. Llarg. 45 m V+. Fissura mantinguda i, gairebé desprotegida, proveïda d’una bona cobertura vegetal, a on entren bé friends de diferents mides. Llarg exigent.

2on. Llarg. 35 m V. Llarg més fi del que sembla, que va per la placa del costat de la fissura, i està protegit amb parbolts distants.

3er. Llarg. 20 m IV+. Ressegueix una fissura, totalment coberta per la vegetació, a on la dificultat rau, precisament, en aconseguir arribar a les preses i emplaçar elements de protecció a l’interior d’aquesta petita «selva». Llarg poc atractiu.

4art. Llarg. 35 m V+. Flanqueig a dretes, fàcil, per situar-se al peu d’un díedre-bavaressa. Superat, aquest, amb un parell de passos atlètics i verticals, s’arriba a una reunió optativa i, a continuació, el díedre per verticalitat i canvia d’orientació, seguint cap a l’esquerra en una bonica bavaresa a buscar la reunió. Llarg amb molt «d’ambient».

5è. Llarg. 35 m V+/Ae. Inici, en bavaresa, pel final del díedre que veníem seguint, i, encabat, escalada artificial senzilla, damunt d’una trentena de burins i parabolts intercalats. Reunió incòmode.

6è. Llarg. 40 m Ae. Llarg integrament en artificial, totalment restaurat amb parabolts, excepte alguna petita «sortideta» en lliure. Més exigent que l’anterior i amb una altra reunió força «penjada».

7è. Llarg. 35 m. Ae/IV+. Seguint la tònica del cinquè burins i parabolts barrejats, amb uns metres fàcils al final que s’agraeixen molt perquè, després de molta estona, per fi es deixa enrere aquest «pati» impressionant i les molèsties a la ronyonada, d’estar constantment penjat. La suma d’esforços en aquestes tres llargues tirades d’artificial no és menyspreable, i s’acaba amb els braços i les mans força baldats. No està per demés fer-los amb guants i fent servir l’estrep. Us ho dic, perquè jo anava amb les mans nues i l’estrep no l’he desplegat, però l’endemà em feia mal tot!

8è. Llarg. 40 m IV+/»corda fixa». Díedre de sortida brut i «sorollós», per on es despenjava el famós Aeri, ja desaparegut. Seguir la línia de parabolts cap a l’esquerra, fins a trobar una corda i un cable fixats a la paret. Seguir-los i fer reunió sota la passarel·la de l’estació de telecomunicacions que hi ha al damunt.

Una via, doncs, de les més assequibles que solquen el bell mig d’aquesta emblemàtica paret, i consta de dues parts ben diferenciades: en lliure fins a la primera meitat, i en artificial la segona. Què més es pot demanar?

A, per cert, en Damià i un servidor, ja portem tres «aeris» en un mes: Easy Rider, Dels Sostres i AGP. Quina serà la pròxima?

“El Carall Trempat” al Peladet Oriental de Rúbies

CARALL TREMPAT (160m MD) al Peladet Oriental de Rúbies, amb en Remi Brescó i en Joan Asín… o bé com tornar a dir cada cosa pel seu nom

➪ Ressenya imprimible en PDF
Carall Trempat Dilluns, 10 d’abril de 2017. Avui, tinc el goig de presentar-vos l’obertura d’una nova via. En Remi i en Joan, aquests dos veterans escaladors, d’experiència i trajectòria admirables, m’han donat l’oportunitat de compartir amb ells aquesta experiència inoblidable. El què ells no sabien ―ni jo tampoc, la veritat―, és com en puc arribar a ser de perillós amb un trepant a les mans. De fet, si no se’m arriben a esgotar les bateries, ja hauria parabolitzat tot el Montsec… Ha, ha, ha!

El Carall Trempat consta de cinc llargs de dificultats mantingudes entre el cinquè i el cinquè superior, amb algun pas puntal, no obligat, un xic més dificultós. En la seva part inferior, recorre l’aresta de la marcada agulla que hi ha a l’esquerra de la via Esperit Mohicà. Ha estat oberta en dos atacs, el 21/03 i el 10/04, quedant semi-equipada amb un parell de claus i una vintena de parabolts. Per completar-ne la protecció, n’hi ha prou amb un joc de micros i friends fins a C1. Malgrat, haver mirat de sanejar-la tant com hem pogut, en algun lloc la roca es fa mirar.

Trobareu més informació al bloc d’en Joan: http://joanasin.blogspot.com.es/2017/04/peladet-oriental-via-carall-trempat.html

Pel que fa a l’apel·latiu, quan, per aquells capricis de la natura, la saviesa popular ha sentit la necessitat de donar nom a un d’aquests cridaners monòlits alçats, les al·lusions a la seva morfologia fàl·lica han resultat inevitables. Essent, encabat, els prejudicis religiosos i els convencionalismes culturals, els únics responsables de modificar-ne interessadament, amb eufemismes i pal·liatius, la etimologia original. Total, que hem acabat dient «cavalls bernats» a tot un seguit d’evidentíssims «caralls trempats» que hi ha escampats per la nostra greografia. El que recorre aquesta nova via, no és de bon tros tan prominent com el de Montserrat ―tots tres ja tenim una edat―, però encara s’aguanta dret i té un aspecte prou eixerit… Ha, ha, ha!

Rúbies, aglutina algunes de les vies més «catxondes» del Peladet. «Maduritas Calientes», «Escenas de Matrimonio», «Festival Eròtic», «Cita a Cegues» ―oberta també per en Joan―… en són una mostra fefaent. Aquesta, doncs, no hi desentona gens.

1er. Llarg. 40 m V+. Situats a la vertical de l’agulla, s’ataca un díedre evident. Després de passat per la dreta d’un arbre, es continua per la placa que hi ha al damunt. La reunió és fa just al peu de l’agulla que dóna nom a la via.

2on. Llarg. 40 m V+/A0. Ressegueix l’estreta aresta de l’agulla pels seus punts més febles. Llarg espectacular i mantingut.

3er. Llarg. 40 m 6a/A0. Remuntar un primer ressalt i una feixa herbosa fins al peu d’una placa. Atacar aquesta, amb un primer pas no obligat i flanquejar cap a la dreta, a buscar una savina que ens ajudarà a superar un petit desplom. Per damunt d’aquest seguir la vertical d’un sostre, superar-lo per l’esquerra i arribada a la reunió.

4art. Llarg. 30 m V+/A0. Sortida amb tendència a la dreta, en direcció a una canal, per remuntar-ne l’esperó de la seva esquerra.

5è. Llarg. 10 m Vè. Inici per un petit díedre i anar a buscar la placa de l’esquerra.

Aneu-hi i gaudiu-ne, recorreu-la de dalt abaix, que acaba de sortit del forn i, és tan calenteta, que encara espera primera repetició!

“Dels Sostres” a la Paret de l’Aeri de Montserrat

DELS SOSTRES (300m MD+) a la Paret de l’Aeri de Montserrat, amb en Ràmon Wild, Little Tomi i en Damià Santiveri Freixa… o bé aprendre a no dir blat fins que no és al sac i ben lligat

➪ Ressenya imprimible en PDF

10Diumenge, 9 d’abril de 2017. Aquest dilluns, en Joan Asín em deia que, per a ell, tan important com escalar una via, ho és el fet de valorar i assumir-ne el repte. I es que, sense aquesta motivació extra, costarien d’entendre els quaranta anys i desenes de centenars d’escalades, a l’esquena, que porta escalats l’amic Joan.

En paraules d’en Gaston Rébuffat: «L’alpinista (en aquest cas l’escalador) és qui duu el seu cos allà on un dia els seus ulls el somniaren». I és que, sense desafiaments, la nostra vida perdria bona part del seu sentit. Si per aconseguir quelcom, n’hi hagués prou per desitjar-ho, quin valor li acabaríem donant? L’esforç, per tant, sempre té recompensa! Glosant, també, a l’amic Joaquim Gil: «Si no passes por, si no tens sensació de perill, si no costa… no és escalar, pot ser qualsevol altra cosa».

Avui, d’entre nosaltres, en Damià és qui més s’havia inspirat amb el projecte que dúiem entre mans. No només s’havia llegit i ponderat, fins a aprendre’s de memòria, tots els comentaris i ressenyes que li queien a les mans, sinó que, a més, pel que fa referència al darrer llarg ―obviat en la major part de repeticions―, n’havia contrastat la informació amb una gran autoritat en la matèria, com és en Joaquim Santacatalina Majo. D’aquesta manera, en Damià ha acabat escalant la via per duplicat: primer en el vessant l’oníric i, encabat, en el sensorial.

En arribar al peu del darrer llarg, quan en Ramon, na Sílvia i jo mateix ja ens donàvem per satisfets, ha estat ell qui, assumint la responsabilitat de treure’ns per on toca, ha propiciat que les dues cordades que veníem fent fins aleshores, es convertissin en una de sola. Gràcies Damià, que si no arriba a ser per tu, en Pau Tomé no me la dona per bona… Ha, ha, ha!

1er. Llarg. 45 m V. Inici per la llastra que hi ha a l’esquerra del díedre, per tornar-hi, encabat, l’arc que dibuixa, per la placa que el sustenta. Reunió en una savina gegant.

2on. Llarg. 35 m V+. Baixar un xic per, flanquejant cap a l’esquerra, encarar un díedre fissurat. Llarg força atlètic.

3er. Llarg. 30 m 6a. Bavaresa invertida, i divertida, amb bona presa, tret d’algun passatge puntual. Entrada a la reunió, fineta.

4rt. Llarg. 45 m V+. Seguir un altre díedre, que comença evitant un sostre, a on cal trobar una presa clau. El tram abans de la R, està una mica descompost.

5è. Llarg. 40 m V. Canvi radical de panorama. A partir d’aquí, la via canvia de tarannà, per tornar-se més «salvatge» i compromesa. Inici per una incòmode canal, bruta i vegetada, que culmina amb la lluita aferrissada entre del brancatge d’un arítjol gegant. Llarg poc agradable.

6è. Llarg. 35 m V+. Inici dins d’una cova singular, al bell-mig d’una paret tan monolítica com aquesta. Superació d’una xemeneia intimidatòria i espectacular que, malgrat la seva verticalitat i escassedat d’assegurances ―alguna, a més, costa de veure―, és més fàcil del que sembla. I, en acabar-se aquesta, un nou dilema: cal decidir-se entre seguir per una fissura vegetada o per la placa de l’esquerra. Ambdues estan desprotegides, i no és fàcil de fer-ho amb garanties. Nosaltres hem anat per la placa, perquè ens ha semblat més noble. Per entrar a la reunió, cal fer un curt flanqueig cap a la dreta. Llarg per posar els nervis a prova.

7è. Llarg. 40 m V+. Sense acabar d’abaixar la guàrdia, aquest llarg resulta menys exigent que els anteriors. Comença per placa i segueix per un seguit de fissures amples que acaben en un terreny força inestable i brut de vegetació.

8è. Llarg. 35 V+/A0. Vist des de la reunió de sota, es veuen uns primers metres de placa, amb roca precària i assegurances enlloc, seguit d’un sostre de parets llises i, amb només un parell d’expansions. Doncs, exactament això és del que es tracta la cosa. Un inici delicat, per la qualitat nefasta de la roca i emplaçaments, per a flotants, incerts. Superació del sostre, que pot ser qualsevol per sobre del 6b. Nosaltres, al menys, no li hem vist color i ens hem acabat penjant també d’un alien entremig dels dos burins (cargols). I díedre final, que a mesura que pugem perd inclinació. Llarg compromès, que dóna a la via un plus de dificultat afegit.

Aneu-hi i feu-la, és altament recomanable, però no goseu dir blat fins que a tenir-lo al sac i ben lligat!

“Díedre Blanqueta” + “Mariola Motors” a la Pala Alta del Montroig


DÍEDRE BLANQUETA (120m MD-) + MARIOLA MOTORS (130m MD) a la Pala Alta del Montroig, amb na Little Tomi i n’Estel Gj… o bé com escalar dues de les millors vies del Montroig, amb la millor de les companyies

➪ Ressenya imprimible en PDF
Diedre BlanquetaDiumenge 2 d’abril de 2017. Hi ha vies que, per una cosa o per una altra, costa de fer-les. Unes vegades perquè els companys habituals ja les tenen escalades —i ja sabeu que això de repetir no va amb tothom—. Unes altres, perquè l’època d’escometre-les, de mica en mica, va quedant enrere —llei de vida, què voleu?—. I moltes, perquè es veuen relegades per altres projectes més imminents. Avui, però, per una vegada, la cosa ha anat just a l’inrevés. Han estat la Sílvia i l’Estel qui m’han fet aquesta proposta indeclinable. No una, sinó dues d’una tacada… —em refereixo a les vies, mal pensats. Ha, ha, ha!—, atès que tan el Díedre Blanqueta com la Mariola Motors feia molt de temps que les tenia ullades.

➪ Ressenya imprimible en PDF
Mariola Motors
En una jornada florida, de cel blau, temperatura agradable i ambient primaveral, en la que tota la paret ha sigut per nosaltres, hem gaudit d’aquestes dues clàssiques, tan properes geogràficament com distintes en el seu equipament. Si al Díedre Blanqueta, la roca està completament sanejada — a vegades massa i tot— i gairebé no cal afegir-hi cap element de protecció, la Mariola Motors presenta una roca menys tocada, i uns flanquejos i fissures força més netes de claus i parabolts.

DÍEDRE BLANQUETA
1er. Llarg. 30 m IV+. Inici per la placa que hi ha a la dreta del díedre. Superació d’una fissura que puja amb tendència a l’esquerra, flanqueig a dretes i superació d’una nova placa fins a sota un petit extra-plom. Superat aquest per la dreta, s’entra a la reunió. Llarg sinuós, a on cal seguir la direcció marcada per les assegurances.

2on. Llarg. 30 m V-. Ziga-zaga esquerra-dreta, de nou marcada per la lluentor dels parabolts.

3er. Llarg. 25 m V+. Inici en direcció al díedre, superació d’una fissura vertical i, encabat, reunió a la banda dreta. Llarg bonic i atlètic.

4rt. Llarg. 35 m V+. Seguir l’evident díedre, que unes hores s’eixample fins a convertir-se en xemeneia, i altres s’estreny per convertir-se en placa fissurada. Llarg mantingut, acrobàtic i atlètic, que es pot dividir en dos.

MARIOLA MOTORS
1er. Llarg. 30 m V. Inici per la placa que hi ha a la dreta del díedre, a l’alçada d’una penca de roca escrostonada (fletxa marcada). En arribar a una petita feixa, curt flanqueig cap a l’esquerra per agafar la fissura més assequible que les dues que veiem.

2on. Llarg. 25 m V. Sortida en direcció a la marcada fissura-diedre que tenim al damunt. Superació de la mateixa en tècnica d’encastament i sortida cap a la dreta, per la placa, fins a muntar R en una savina monumental. Llarg molt estètic i més fàcil del que sembla.

3er. Llarg. 15 m III. Curt flanqueig per roca delicada i pati imponent.

4rt. Llarg. 40 m IV+. Continuació de la travessa horitzontal, amb roca més franca i el mateix bon ambient que la tercera.

5è. Llarg. 30 m 6a. Anar a buscar la fissura desplomada que hi ha l’esquerra. Superar-la amb tècnica de díedre, sortir cap a la dreta per anar a buscar una placa i tornada a la fissura fins abans d’un sostre, que s’evita per l’esquerra, per una placa extraordinària. Llarg variat i espectacular.

Una gran combinació, per assaborir amb intensitat una mostra del què ens ofereix l’escalada al Montroig.

“Del Sergio” a la Paret de les Bagasses, de Terradets

DEL SERGIO (355 m MD+) a La Paret de les Bagasses, del Congost de Terradets, amb en Jordi Ceballos Villach… o bé com seguir la profunda petjada dels Pirates, més enllà de Montserrat

➪ Ressenya imprimible en PDF
SergioDijous, 30 de març de 2017. L’any 1976, l’Antonio Garcia Picazo juntament amb el José Rodríguez «Rodri» inauguraven l’emblemàtica Valentín Casanovas a la monolítica Paret de l’Aeri. Un any després, ambdós i en Lluís Hortalà, s’obrien pas per l’arrogant cara sud del Malló Pisón de Riglos, amb l’agosarat traçat de la via Dels Catalans. Al mateix 1977, en Miquel Arcarons, J. Parra i Ll. Hernandez, per la seva part, s’atrevien amb la Merchely de la Paret de les Bagasses. I al següent, el 1978, era el propi Arcarons qui, amb en Jose Manuel i Jean Charles Grisú, se les veia amb la difícil i acrobàtica Còsmica de Diables. Gesta contestada un any després pel mateix Picazo, el recentment desaparegut Fredi Parera, L. Agustí, R. Artigas, J. Casola i J.M. Peralta, amb la temible Zaratustra al Pilar de Cotatuero.

Amb la suma de sapiències de dos d’aquests avantatjats protagonistes, la del Miquel i l’Antonio, veié la llum, al 1980, aquesta via Del Sergio. Dedicada, precisament, a en Sergio Martínez, un altre Pirata «sense brúixola ni mapa del tresor», El Sergio, en altres, fou partícip de l’Aresta Arcarons del Plec del Llibre Superior.

Una època, uns personatges i una manera de fer irrepetibles que arriben als nostres dies a través del seu llegat. Sapiguem valorar-ne la història i gaudir de les seves creacions!

La Del Sergio és una via amb dues parts ben diferenciades. La primera, que va fins a la Falsa Feixa, recorre les típiques plaques grissenques de Terradets, a on predominen les fissures i les regletes. La segona, que va d’aquí fins a la Feixa, discorre bàsicament per díedres de roca vermellosa. En tota la via cal completar-hi la protecció, i no menysprear els V+ de l’època. Déu n’hi do com les gastaven fa, gairebé, quaranta anys! En no ser de les més repetides de la paret ―gràcies a un equipament força auster―, la roca encara no està «tocada» en excés. Tot plegat, fan d’aquesta via una oferta difícil de rebutjar. No us la deixeu perdre!

1er. Llarg. Mur de ressalts que, amb tendència a l’esquerra, cerca la cornisa que dóna accés al peu de la gran llastra en forma de dit, característica, sense caure a la temptació de seguir les expansions de les vies veïnes. Llarg indefinit.

2on. Llarg. Flanqueig cap a l’esquerra per terreny fàcil per accedir al díedre de la llastra. I, d’aquí, al seu capdamunt.

3er. Llarg. Mur de ressalts amb bona presa que, a la part superior, supera una placa curta i fina.

4rt. Llarg. Mur similar al del llarg anterior, amb un altre tram de placa de mirar-s’ho.

5è. Llarg. Sortida per l’esquerra, mur de regletes de qualitat superior i díedre vertical de presa petita. Llarg molt bo.

6è. Llarg. Placa de regletes, amb dos primers passos molt difícils. I díedre poc definit fins a la reunió. Llarg de laca «xàrter», típic de la zona.

7è. Llarg. Flanqueig fàcil a esquerreres, superació del ressalt que duu a la Falsa Feixa i arribada caminant a la R. Llarg de transició.

8è. Llarg. Díedre atlètic de roca vermellosa, que supera un sostret amb bona presa. Llarg bonic.

9è. Llarg. Díedre tombat en diagonal cap a la dreta.

10è. Llarg. Díedre vertical i fissurat de posar-s’hi bé, atlètic, però més assequible del que sembla. Llarg de traca i mocador!

11è. Llarg. Sortida per la dreta per anar a buscar un petit díedre, amb un primer pas rar. Després fàcil, fins a la Feixa.

Una via variada, bonica i treballosa que ens ha deixat molt bon gust de boca. Prohibit no fer-ne la part superior, que és la més bona. Sembla, ben bé, que siguem a Montrebei!

“Martinetti” a la Paret de l’Ós, de Sant Llorenç de Montgai

MARTINETTI (140 m MD) a la Paret de l’Ós de Sant Llorenç de Montgai, amb en Remi Brescó i en Joan Asín… o bé com assaborir dos «Martinettis» en tres dies

Martinetti➪ Ressenya imprimible en PDF

Dimarts 28 de març de 2
017. Diumenge passat, amb en Jordi Ceballos Villach, com a complement d’un pla «B» improvisat, vam escalar la popular Martinetti de la Paret de la Formiguera. Avui, tot just dos dies després, altre cop forçats per les inclemències meteorològiques, amb en Remi i en Joan hem vingut a parar a una altra creació d’en Jesús Martínez. I com que al Cilindre encara hi ha una altra «Martinetti», serà qüestió de començar-se-la a mirar, per tal de completar la trilogia… Per bé que, al final, potser, vagi de tort amb tants «martinis»… Ha, ha, ha!

Amb tota probabilitat, aquesta no deu ser la via més agraciada de la Paret de l’Ós, però encordar-se amb personatges de la talla, i el currículum, d’en Joan i en Remi, ja les té aquestes coses. I és que els queda tan poc per tatxar, de cada lloc. Jo de gran, vull ser com vosaltres!

1er. Llarg. Degut a la vegetació, el començament de la via no és fàcil de localitzar (marcat amb una fletxa vermella, molt desdibuixada). Després de superar un primer ressalt difús, una llastra fissurada, d’escalada atlètica, obre el camí fins a la reunió, que està situada en una vira herbosa. Llarg força brut.

2on. Llarg. Inici per una placa de roca «patinosa», que permet abastar una dèbil fissura horitzontal. Flanqueig a esquerres per un nou tram de placa, fins a guanyar el gran díedre diagonal per on ascendeixen la Travesia de los Gladiadores i la Hivern Còsmic. Seguir-la cap a la dreta durant uns metres, fins que, a l’alçada d’un espit, cal superar el mur descompost que queda just a sobre. Arribats a una llarga vira que conforma un balcó espectacular, seguir cap a l’esquerra fins a fer reunió sota el segon díedre que trobem. Llarg sinuós, de notable longitud, a on cal anar amb compte de no errar la bona direcció.

3er. Llarg. Inici desplomat per una fissura a on no hi caben els dits, equipat per fer-se en artificial (en lliure, més de 6c), seguida d’un díedre vertical, també equipat (en lliure 6a/6b), que abans de la reunió perd dificultat. Llarg potent.

4art. Llarg. Sortida cap a l’esquerra per enfilar una fissura-díedre vertical, però amb bona presa. Llarg curt i atlètic i bonic.

5è. Llarg. Sortida cap a l’esquerra per trobar un díedre de preses generoses. Final poc definit, en diagonal cap a la dreta.

Una via desigual i poc repetida, amb un primer i segon llargs poc atractius, i els altres tres prou bons. Una altra per la col·lecció!

“Easy Rider”a la Paret de l’Aeri, de Montserrat

EASY RIDER (290 m MD) a Paret de l’Aeri de Montserrat, amb na Little Tomi… o bé com compartir tres estrenes i un «revival», en molt bona companyia

➪ Ressenya imprimible en PDF
10Dissabte, 8 de març de 2017. Com a la pel·lícula d’en Dennis Hopper, na Little Tomi, en Damià Santiveri Freixa, en Ràmon Wild i un servidor, avui hem derrapat pel mar de còdols d’aquesta emblemàtica paret montserratina. Tan bon punt hem sentit el tret de sortida, embriagats pels efluvis de la benzina i acaronats pel dolç oreig de la cara nord de la muntanya, hem obert gas a fons i ja no l’hem tallat fins a veure caure la bandera a quadres al nostre davant. Com sigui que l’autopista que hem triat té ben poques proteccions, ens ha calgut molta cura a l’hora de traçar cada revolt. Tombant cap als costats amb suma precaució, i accionant frens i embragatge amb una dolcesa exquisida, hem aconseguit superar tots els obstacles i reeixir en aquest viatge al nostre interior més amagat…

Amb la Easy Rider, na Sílvia, en Damià i en Ramon, han escalat per primer cop a la paret per antonomàsia de Montserrat. Per a mi, que els porto uns quants anys d’avantatge, aquesta ha estat la meva segona ocasió a la via i, si no em falla la memòria, la vuitena en aquesta paret extraordinària. Ah, i posats a dir-ho tot, avui estic especialment content perquè la he «encadenada» tota. Que quan l’havia fet de jove, recordo haver-me agafat a més d’un clau, i més d’un burí, dels que hi havia aleshores.

1er. Llarg. Fissura-díedre que, a mesura que s’avança, va guanyant en verticalitat i qualitat de la roca. Per arribar a la reunió, la part final és fa per la placa de la vora. Llarg per entrar en situació, que a l’hora serveix de sedàs.

2on. Llarg. Inici per la mateixa fissura-díedre que havíem deixat, amb tres o quatre passos més difícils que la resta, a on la proximitat de les assegurances convida a intentar sense agafar-se a la ferralla. Superat aquest tram dur, se segueix una placa més tombada. El llarg més difícil de la via, sense cap mena de dubte.

3er. Llarg. Flanqueig per sota un sostre, sense cap assegurança (es pot llaçar un merlet a 4 o 5 m de la R), superació d’un petit sostre amb bona presa, ben protegit, i de nou un tram de placa més senzill, però d’aquells de no equivocar-se. Llarg sorprenent!

4art. Llarg. Mur de 40m, cada cop més vertical i amb presses més minses, de fins a V+, assegurat amb 4 espits. Aneu fent comptes… Llarg d’anar tranquil!

5è. Llarg. Lleuger flanqueig per placa, cap a l’esquerra, que segueix la tònica de la via.

6è. Llarg. Inici per placa, seguit d’un tram embrossat fins a arribar a un petit bosc penjat, al final del qual trobem la R. Llarg amb una sola assegurança fixa.

7è. Llarg. Placa a tocar del fil d’una aresta força espectacular. Llarg amb preses molt bones.

8è. Llarg. Segon tram pel mateix esperó i les mateixes característiques. Després d’això, resta fer uns quants metres sense dificultat fins a coronar el contrafort a on s’acaba la via. Encabat, cal fer un curt rapel fins a un coll i remuntar el pendent contrari ajudats d’una corda fixa.

Una via, doncs, elegant, de dificultat moderada, un xic esposada i tan ràpida, que al final se’ns ha fet curta! Quina és la pròxima?

“Del Tronko” a la Paret de Catalunya de Montrebei

DEL TRONKO (350 m MD+) a la Paret de Catalunya de Montrebei, amb en Damià Santiveri… o bé com gaudir d’un festival d’autoprotecció

➪ Ressenya imprimible en PDF
Del TronkoDiumenge 12 de març de 2017. Fa un parell d’anys vaig escalar la Delfos. Amb la ressenya a les mans, la primera impressió que vaig tenir va ser la d’estar al davant d’una via llarga, però assequible.

Tres passatges de V+ en 450m, com a dificultats més notables, d’entrada no s’intuïen inquietants. Mirant-t’ho, encabat, amb més detall, vaig apreciar que, sumant elements de protecció i reunions, no s’hi comptaven més d’una quinzena de pitons i un parell de ponts de roca. La via, oberta fa trenta-cinc anys, venia signada per en Santi Llop i en Jesús Gàlvez. Al final, vaig estar tota l’estona posant «catxarros» i «apretant»… l’esfínter. Ha, ha, ha!

Bé, bromes a part, aquest és, encara avui, sortosament, l’estil d’escalada imperant a Montrebei. Un estil respectuós amb l’entorn, observat per la major part d’oberturistes, i postulat pel mateix Gàlvez en el seu polèmic assaig «Ética del escalador y arbol ético»
http://desnivel.com/escalada-roca/el-arbol-de-la-etica-de-jesus-galvez
A causa de la massificació, com totes les activitats humanes que tenen lloc en el medi natural, aquesta nostra tan estimada pràctica no és innòcua per l’entorn. Fixeu-vos, sinó, en el bullici i la cridòria que avui en dia imperen en el concorregut camí del Congost. L’estil, doncs, compte. I molt!

Tot això ve al cas, perquè la via Del Tronko (o La Fuerza de los Sueños), que va ser oberta vint-i-set any després de l’esmentda Delfos, i neix just al costat, observa aquella mateixa sobrietat en l’equipament fix. I a sobre és més difícil. Buf! No es tracta d’un grau molt elevat, però tenint en compte la tensió i el cansament afegits a l’hora de cercar emplaçament per autoprotegir-se, no és gens menyspreable.

1er. Llarg. Díedre una mica brut i trencat, seguit d’un flanqueig fi amb unes preses de ma força amunt. Llarg per anar entrant en situació.

2on. Llarg. Seguit de plaques, a estones fissurades, de roca molt compacte. Llarg vertical, tècnic, exigent i, com tots, poc equipat.

3er. Llarg. Seixanta metres complerts a on hi ha una mica de tot: un primer tram trencat, dos passos d’artificial equipat seguits d’una bona sortida en lliure, un díedre bonic i assequible, i un tram final de fissura petita. Llarg molt «llarg» i variat.

4art. Llarg. Flanqueig per canviar de paret, mur de navegació amb molt bona presa i tram final de transició a través d’un esperó descompost i un bosc penjat. Llarg aeri i bonic.

5è. Llarg. Díedre vertical amb un pas desplomat al mig i final fàcil però amb pedres soltes. Llarg exigent i espectacular, a on toca obrir-se bé de cames.

6è. Llarg. Díedre-xemeneia més assequible que l’anterior.

7è. Llarg. Un seguit de fissures verticals i atlètiques que donen pas a unes plaques semi-fissurades. Llarg tècnic i mantingut.

Resumint, es tracta d’una via que, per gaudir-la al cent per cent, cal anar bé de «coco» i més aviat sobrat de grau. Ah, això sí, és un viot de cal ample!

“Pilar Central” a la Paret del Doll

PILAR CENTRAL (315 m MD) a la Paret del Doll, amb en Jordi Ceballos Villach… o bé com copsar la perspicàcia de la cita d’en Livanos

➪ Ressenya imprimible en PDF
Pilar CentralDimarts 7 de març de 2017. «No hi ha roques descompostes, sinó alpinistes inexperts». Amb aquesta frase lapidària, el cèlebre alpinista francès d’origen grec, Georges Livanos, féu una encertada referència, no a obviar la delicada qualitat de la roca d’algunes parets, sinó a saber-ne apreciar la bellesa malgrat aquesta circumstància. Dit d’una altra manera, que no ens passi allò de que «els arbres no ens deixin veure el bosc».

Com diu en Joan Asín «El Doll és una paret molt mirada però poc escalada…», per bé que, darrera d’una primera sensació de precarietat, a les parets del Doll s’hi amagui l’experiència extraordinària de viure una escalada monolítica, atlètica, grandiosa i, sempre, sorprenent. I després, si voleu, ja hi afegirem allò de «sense embuts ni pal·liatius…», perquè cal dir cada cosa pel seu nom.

Quan en Jordi em va proposar aquesta recent creació d’en Jordi Marmolejo, no vaig poder evitar que un lleu tremolor em recorres tota l’espinada. Els indelebles records de les Manovar, Xemeneia Fonda i Triple Directa van fer-se’m tan presents, que li vaig respondre amb la meva evasiva més gastada: «Quan hi anem…?».

El Pilar del Doll consta de dues parts ben diferenciades. La meitat superior, anomenada també Pilar del Tres, oberta pels Marmolejo, Figueras i Jané, data del passat mes d’abril. I la part de baix, que hi enllaça des del peu de la paret, fou enllestida per en Godoy i en Marmolejo mig any després. Sobre el paper, ambdues són d’una longitud i dificultat molt similars, però en no estar tan «tocats» ara mateix els primers llargs són sensiblement més «delicats» que els altres. Com diu en Luis Alfonso, només és qüestió d’anar-hi passant i donar-hi alguna puntada de peu, de tant en tant. Ha, ha, ha!

1er. Llarg. Díedre amb un inici vertical, que a mesura que s’avança perd pendent. Reunió en una mena de cova al peu del díedre del següent llarg. Ull a fer caure pedres als que ens estan assegurant!
2on. Llarg. Díedre fissurat amb un primer flanqueig força delicat, per la qualitat de la roca. A mig llarg hi ha una gran llastra buida que també fa força basarda.
3er. Llarg. Bon díedre que va a morir en un forat que travessa la paret, flanqueig a esquerres per una placa de roca «velcro» (ull al fregament de les cordes) i pas «apretadet» abans d’engaltar la resta del mur pel dret. Tirada sorprenent.
4art. Llarg. Canvi de reunió. Pot fer-se desencordat.
5è. Llarg. Primer del Pilar dels Tres. Un díedre força vertical, al qual s’accedeix fent un flanqueig a l’alçada del segon pont de roca que hi ha al díedre de l’esquerra (variant). Llarg preciós i força atlètic.
6è. Llarg. Xemeneia força estreta, a on resulta aconsellable penjar-se la motxilla (si se’n porta) i les sabates penjant de l’arnés. I quan aquesta s’acaba, un flanqueig espectacular i la superació d’un nou ressalt. Llarg curiós.
7è. Llarg. Un altre molt bon díedre, més espectacular que difícil, que acaba en una còmoda i aèria lleixa, a on es fa la reunió. Llarg agraït.
8è. Llarg. Sortida en baixada des la reunió, per anar a buscar el díedre que hi ha un xic més a la dreta. Mur de bona roca i flanqueig fàcil. Llarg curt i atlètic.
9è. Llarg. Mur de «fe» amb un inici força exigent; des d’un bolt costa de veure el següent, i no és fàcil de protegir. Llarg una mica «expo».
10è. Llarg. Tram de caminar fins al peu d’un díedre curt i senzill. Llarg de tràmit.

Una via, en conjunt, que quan estigui més sanejada fàcilment es pugui convertir en clàssica de la paret. Gràcies Jordi, per fer-me tornar a aquesta magnífica catedral gòtica que és La Paret del Doll!