“Geminis” a la Paret de la Cascada d’Ordesa

GEMINIS (410 m ED-) a la Paret de la Cascada d’Ordesa, amb en Lluís Parcerisa… o bé com prendre consciència de les pròpies limitacions

➪ Ressenya imprimible en PDF
10Dimarts, 13 de juny de 2017. A Ordesa no hi ha vies fàcils! En un marc colossal d’escarpades parets verticals ―quan no extra plomades― de perfilada roca calcària, reblertes de fissures, diedres i magnífics blocs compactes de la mida neveres i armaris empotrats, la preciosa vall d’Ordesa ofereix una escalada atlètica i agosarada a parts iguals.

Talment com les Heroïna, Edelweis, Alicantropía o Racs, la Géminis compta amb el segell inconfusible d’en Jesús Gàlvez, el seu oberturista. Un personatge singular, més o menys de la meva edat, que als anys vuitanta, quan tenia vint i molt pocs anys, va elevar significativament el llistó de l’escalada clàssica a tot l’Estat, deixant-nos una bona col·lecció de perles, tant a Ordesa, a La Pedriza, Riglos, El Naranjo o Montrebei. Traçats extraordinaris, d’una vigència increïble que, gràcies a mantenir-se en un estat molt similar a l’original, això és un nombre molt escàs d’assegurances fixes ―reunions incloses―, avui en dia segueixen gaudint d’un cert prestigi per la seva dificultat i compromís.

L’escalada atlètica, certament, no ha estat mai un dels meus forts. Aquesta, però, no és excusa suficient per justificar no haver estat a l’alçada del que la via requereix. De bon començament, ho he de reconèixer, anava una mica «acollonit», però no pas més que altres vegades que he escalat a Ordesa. Tenia aquell nus a l’estómac que se’t posa quan arribes a peu de paret, aixeques el cap i sembla que hagis de caure d’esquena, només de contemplar la severa immensitat del què tens just al damunt, com si tot plegat t’hagués de caure a sobre. Encabat, quan et poses a escalar i comproves que, malgrat tot, aconsegueixes avançar per entremig d’aquesta enormes rampes invertides, la sensació s’esmorteix; o bé és, potser, que es veu substituïda per la imperiosa necessitat d’ocupar el pensament i els cinc sentits únicament en superar les peremptòries dificultats que tens just al davant. Cap final del tercer llarg, he començat a notar un cansament prematur. La intensitat dels esforços acumulats, ha provocat que els braços i les cames deixessin de respondre amb la fluïdesa habitual. La percepció d’esgotament que normalment pugui tenir en acabar una via, he començat a notar-la molt abans de meitat. I, és clar, m’ha acompanyat fins al final… i cada cop més intensa. De mica, en mica, el cansament s’ha apoderat també de la meva ment, fins que ha arribat un moment en què el meu cap ha dit prou! Tant que, durant una estona, fins i tot m’he plantejat seriosament deixar d’escalar una temporada. Ha, ha, ha! Havent de ser el meu company de cordada, qui m’ha acabat traient les castanyes del foc. Sortosament, els mals pensaments s’han esvaït t’han bon punt hem superat el temible llarg d’A2 i la inclinació de la paret ha quedat per sota els noranta graus. Des d’aquí, i fins a la terrassa superior, ha estat un agradable passeig. I, ara mateix, únicament me’n queda un bon record… i una bona esllomada!

De tant en tant, també està bé saber a on tenim els límits i tocar de peus a terra, oi? Tot i que, per a en Lluís, tot plegat hagi succeït totalment a la inversa, i ara mateix ja estigui somniant amb fer un pas més a Ordesa. Amb mi no hi comptis, però! Ha, ha, ha! Quin bou que estàs fet!

Via superba, dividida en dues parts separades per un jardí. La primera, de prop de dos-cents metres, que recorre un evidentíssim díedre desplomat. I la segona, d’uns cent cinquanta, que assoleix la feixa superior vorejant un gran sostre pel seu punt més feble. Malgrat el grau forçós no sigui un guarisme desorbitat, cal tenir en compte el desgast ―físic i mental― que suposen aquest tipus d’ascensions. I més quan un ja té una edat…

LA VIA

Aproximació: Des de Torla, seguir per la carretera que dóna accés al Parc Nacional d’Ordesa, o bé, quan quest està restringit, fer el trajecte amb bus (www.ordesa.net). Des de l’aparcament del Prat, anar cap al fons de la vall en direcció a Las Clavijas de Cotatuero. Seguir aquest camí, que puja pel costat d’un torrent, fins a quedar just a sota la vertical de La Pared de la Cascada. I, a partir d’aquí, pel sender marcat que puja en aquella direcció. 1h 15′

1er. Llarg. 45 m V+. Des del nom escrit a l’inici, intentar seguir un esperó poc definit de roca delicada. Reunió a la dreta del relleix a on s’arriba. Llarg poc definit, de difícil protecció.

2on. Llarg. 30 m IV+. Llarg més més fàcil i millor protegit que l’anterior. Reunió de dos claus.

3er. Llarg. 25 m 6c. Pas de bloc, continuació per un diedre i fissura de mans de fàcil protecció que s’acaba convertint en off-width. És aconsellable pujar sense motxilles. Llarg exigent, de cap a fi.

4art. Llarg. 30 m 6b. Nou inici amb pas de bloc no obligat, seguit d’un diedre magnífic fins a sota un petit desplom. Passar cap a l’esquerra i, per terreny més fàcil, arribar a la reunió.

5è. Llarg. 25 m 6b. Díedre evident amb un pas estrany abans d’acabar. Reunió en un nínxol característic.

6è. Llarg. 45 m 6b. Sortida per la dreta amb dues opcions: en artificial a equipar o en lliure molt difícil per una fissura a on hi ha un pitó amb una baga penjant, o bé per l’esperó de més a la dreta (més espectacular que difícil). Continuació per una mena de xemeneia fàcil, amb tornada a un díedre de fissura perfecte, que per la seva amplada és difícil d’encadenar. Llarg exposat.

7è. Llarg. 25 m II. Tram de transició pel jardí penjat, a l’esquerra del qual puja la segona part de la via Edelweis, que és una altra opció per la que poder continuar.

8è. Llarg. 40 m V. Llarg de navegació per anar a buscar la vertical esquerra del gran sostre que supera el següent llarg.

9è. Llarg. 30 m V+. Llarga travessia a la dreta per plaques de regletes, anant amb compte d’encertar l’alçada correcte. Reunió al diedre que hi ha just passat el sostre.

10è. Llarg. 40 m V+/A2. Inici per una placa llisa, a on cal obrir-se bé de peus i pujar en oposició, seguit d’una secció atlètica i d’un sostre a dretes, la superació del qual (6c+ o A2 a equipar) probablement sigui el més difícil de la via. Entrada a la reunió per un díedre més assequible. Llarg inhumà, a aquestes alçades de la pel·lícula.

11è. Llarg. 50 m V. Llarg indefinit però assequible, amb diverses seccions herboses que patinen.

12è. Llarg. 25 m IV. Grades de sortida, fàcils i agraïdes, després de tantes hores i tants metres de tensions acumulades.

Descens: Flanquejar cap a l’est per la terrassa superior (en direcció al torrent) fins a trobar les fites que baixen cap a les Clavijas de Cotatuero. I al cap de poc de superar-les, enllaçar amb el camí d’anada. 1h 30′

Horari: De 7 a 9 hores

http://romanticguerrer.blogspot.com.es/2017/06/la-geminis-la-paret-de-la-cascada.html

Anuncis

“Ancestra” a l’Asiàtica de Montserrat

ANCESTRA (170 m MD+) a l’Asiàtica de Montserrat, amb en Remi Brescó i en Lluís Parcerisa… o bé com escalar calcari a la Muntanya Santa

➪ Ressenya imprimible en PDF
10Dimarts, 6 de juny de 2017. L’escalada a Montserrat es desenvolupa damunt d’un conglomerat de còdols de roca més aviat petits, units per un ciment natural d’extraordinària qualitat… Sí, jo també ho tenia entès així, però avui, quan estava fent el tercer llarg d’aquesta via, tot d’una m’he trobat al damunt d’una llastra del més genuí calcari berguedà. A on sóc, doncs, a Montserrat o al Pedraforca, m’he hagut de preguntar… Ha, ha, ha!

Bé, bromes a part, aquesta curiositat morfològica és un dels atractius de l’Ancestra, però no pas l’únic, per suposat. El tercer i, sobretot, el quart llarg, una preciosa placa acanalada assegurada amb set burins que, en no més de trenta cinc metres, compendia la quinta essència de l’escalada montserratina, són d’aquells que queden gravats a la memòria. Els que no la conegueu, aneu-hi i comprove-ho; només per això ja val la pena! Per la meva part, he tingut la sort de compartir-la amb un «guerrer romàntic» i un «barrufet ardit» que, segons m’han assegurat, feia temps que li anaven al darrera.

Ah, això sí, aneu en compte amb les cordes fixes d’abans de la R0 i, sobretot, amb la que hi a la petita «selva» del primer terç del segon llarg. Està podrida! A veure si una ànima caritativa les substitueix.

LA VIA

Aproximació: Des de Santa Cecília, o bé de Can Masana, prendre el camí del vesant nord que duu a coll de Porc, fins ben passat el Bisbe i just abans del Frare Gros. Des del camí, es veuen les cordes fixes. 45′

1er. Llarg. 30 m V+/A0. Inici per un diedre vegeta que, poc després d’aclarir-se i quedar barrat per un sostret, ens fa sortir per la placa de la dreta a buscar un altre diedre també brut, però més factible. Llarg, en conjunt, poc interessant.

2on. Llarg. 40 m V/A0. Sortida per la placa tombada de l’esquerra fins a una corda fixa molt podrida (Alerta!) que serveix per superar la petita «selva» que hi ha penjada en aquest punt de la paret. Superada aquesta, alternar per unes plaques delicades entremig del matollar. Pas molt fi (no obligat) al flanqueig del final d’abans d’entrar a la R.

3er. Llarg. 30 m 6a/A2. Seguiment d’un bonic arc fissurat i, en el punt més feble, superació d’un sostre i una placa en escalada combinada, o bé en lliure d’extrema dificultat. Entrada a la R per la llastra calcària característica. Llarg molt bo, variat i amb passos obligats.

4rt. Llarg. 35 m 6a. Placa acanalada d’escalada obligada i tècnica, assegurada amb aquell punt de sal i pebre que et fa vibrar de cap a fi. Llarg cinc estrelles que, per si sol, ja justifica la visita.

5è. Llarg. 25 m 6a. Placa curta, però fina i vertical, protegida amb un sol burí; punt en el qual, cal iniciar un flanqueig en diagonal cap a l’esquerra, per anar a buscar un pont de roca. Reunió en un arbre. Llarg exposat.

Descens: Si hem de tornar a Santa Cecília, baixar cap al sud a trobar les marques de color blau del Camí Alt de Frares, i seguir-lo cap a l’est fins a Coll de Porc (trams de cadenes). Si hem de tornar a Can Masana, seguir el Camí Alt de Frares cap a l’oest i, en arribar, al Coll d’Agulles, fer el camí d’anada en sentit invers. 40′

Horari: Entre 4 i 5 hores

“G.E.E.B.” a la Cadireta del Diable, de Montserrat

G.E.E.B. a la Cadireta del Diable de Montserrat (155 m MD) a la Cadireta del Diable, de Montserrat, amb en Joan Brunet Puigpiqué… o bé com delectar-se amb la bellesa d’un traçat

➪ Ressenya imprimible en PDF
GEEBDissabte, 3 de juny de 2017. Malgrat l’ingent quantitat de vies d’escalada que tenim a Montserrat, quan hom porta uns quants anys recorrent la muntanya de cap a cap, cada vegada costa més de sorprendre’s per la bellesa d’un traçat. La G.E.E.B., aquesta via de mitjana longitud i dificultat poc obligada, allunyada de les agulles i parets més emblemàtiques del massís, reuneix tots els requisits per deixar-nos satisfets, sinó embadalits.

Lògica, estètica, verticalitat, varietat, qualitat, un equipament força agraït… Tot plegat al bell mig de l’entorn incomparable de la Serralada dels Flautats. Aquest reguitzell d’agulles arrenglerades que ens recorden els tubs d’un orgue. I que, segons la creença popular, quan el vent hi bufa amb força per entremig produeix un so harmònic, similar al d’aquell instrument musical.

Una filera de monòlits que, seguint el fil d’una altra tradició popular, hom anomena també «La Processó dels Monjos», en clara referència al càstig rebut per uns quants d’ells quan, disposant-se a sebollir en terra sagrada a un dels seus germans, de dubtosa moralitat cristiana, quedaren petrificats.

Per tot plegat, una petita joia de visita obligada.

LA VIA

Aproximació: Per la Canal del Pou del Gat, que comença passat el primer revolt de la carretera que va del Monestir a Can Masana. Seguint, encabat, pel Camí de l’Arrel en direcció a llevant, fins poc abans de les ruïnes de l’Ermita de la Trinitat a on, per una canal evident, s’arriba al peu de via. 1h 15′

O bé, des del Monistir, per les Escales dels Pobres i el GR que, després de passar pel davant de l’Ermita-Refugi de Sant Benet, voreja les agulles d’aquell sector. 1h 30′

1er. Llarg. 30 m V+. Diedre fissurat força vertical i mantingut, de preses no sempre generoses. Llarg molt bo i quasi equipat, excepte en un tram.

2on. Llarg. 30 m V+. Inici per diedre, flanqueig cap a la dreta i diedre vegetat fins a la R. Llarg igualment bonic, però amb una mica de navegació i menys equipat que el primer.

3er. Llarg. 30 m 6a+. Un altre bon diedre, més atlètic que els anteriors, amb un parell de passos més difícils no obligats i un tram fàcil abans d’arribar a la reunió. Llarg magnífic, amb el seu puntet just d’emoció.

4rt. Llarg. 35 m 6a/A0e. Placa exigent i vertical que, gràcies a un equipament força generós (parabolts i pitonisses) permet de ser escalat de diverses maneres. En lliure (6c concentrat a les dues primeres xapes). En artificial. O bé fent una combinació d’ambdós, sense arribar a desplegat l’estrep (que és el que hem fet nosaltres). Tram final més senzill amb tendència a la dreta, per anar a buscar la part menys ample del sostre. Llarg potent.

5è. Llarg. 30 m V/A1e. Primers tres passos d’artificial tècnic, equipat però desplomat, seguit de dos passos més ajudat de parabolts, abans de sortir en lliure. En arribar al damunt de la «Ccadireta» hi ha una reunió que ens podem saltar i enllaçar-la amb l’agulla del davant, per estalviar-nos de fer un altre llarg. També hi ha la possibilitat d’estalviar-se de fer el sostre, abandonant la via per una canal que hi ha a la dreta. Opció gens aconsellable, atès que es tracta dels passatges més espectaculars de la mateixa.

Descens: Sense treure’ns els peus de gat, i continuar assegurats, seguir carenejant la Serralada dels Flautats (dos ràpels curts, entremig) fins a arribar a un coll des d’on, seguint una desena de metres cap a l’esquerra, fer un tercer ràpel que hi ha muntat en un arbre. A continuació, seguir per la canal que va cap a la Mòmia i, d’aquí, seguint per corriols, anar a buscar el Camí de Trinitats, seguint-lo en la mateixa direcció per la que hem vingut.

Horari: Entre 3 i 4 hores

 

“Escorrialles” a la Paret de Catalunya, de Montrebei

ESCORRIALLES (255 m MD+) a la Paret de Catalunya, de Montrebei, amb en Joan Carles Juan Carlos Sánchez García… o bé quan l’apel·latiu no fa justícia a la cosa

➪ Ressenya imprimible en PDF
10Dimarts, 23 de maig de 2017. A l’igual que les persones, els llocs o les muntanyes, també les vies d’escalada reben nom, per distingir les unes de les altres. Si bé, en èpoques remotes fou costum batejar-les amb els noms i cognoms dels oberturistes, i el del club muntanyencs al qual pertanyien, cap a la dècada dels vuitanta es començà a posar de moda anomenar-les amb altres apel·latius, com ara títols de cançons, grups musicals o de pel·lícules… I, a partir d’aquí, barra lliure!

«Escorrialles», el nom d’aquesta via, en tant que mot despectiu —allò que queda al final, després d’una tria— no és, precisament, que convidi a escalar-la. Cal, però, saber desxifrar-ne l’accepció i, llegint entre línies, adonar-se que en Luichy —un dels seus creadors—, a la seva nova guia “Montrebei”, li atorga tres «estrellas de belleza» sobre quatre. Que ocupi l’espai lliure que deixaven les altres, no vol pas dir que no sigui bona, oi?

Això, precisament, és el que hem volgut esbrinar en Remi Brescó, en Joan Asín, en Juan Carlos Juan Carlos Sánchez García i un servidor, repartits —com diu en Joan al seu bloc— en dues cordades: la dels sexagenaris i la dels «cinquentons». Dos segles i mig d’imparable joventut! —sumant les edats de tots quatre— i fanatisme!

I, la veritat, no ens ha decebut gens ni mica. Una altra bona línia per díedres i fissures de bon equipar, típica de la zona. I és que Montrebei, rares vegades decep.

LA VIA

Aproximació: Partint del Prat d’en Lluís, remuntar pel camí de baixada per, al cap d’una estona d’haver sobrepassar la vertical de la via, peròi abans d’arribar a l’alçada de les parets, buscar rastres de corriol cap a la mateixa. Uns 25′

1er. Llarg 60 m Vè. Comú amb «El Voltor Feroç», remunta una canal herbada per, al cap d’una vintena de metres, prendre un diedre a l’esquerra que duu a una terrassa. Reunió a la paret de l’esquerra, després de superar una altre tram de vegetació. Llarg selvàtic.

2on. Llarg 30 m IV. Diagonal cap a la dreta, remuntant per unes grades en direcció a un marcat diedre vermellós. Més que un llarg, ve a ser un canvi de reunió.

3er. Llarg 40 m 6a+. Diedre ataronjat que, cap a la meitat, supera una panxa. Llarg per xalar!

4art. Llarg 25 m V+. Inici per un marcat díedre, flanqueig per placa cap a l’esquerra seguint la línia d’un sostret i entrada a la reunió per un nou diedre. Llarg curt, sinuós i amb roca delicada.

5è. Llarg 50 m 6a+. Gran díedre gris, amb un tram de placa cap a la meitat. Entrada a la reunió amb roca a controlar. Llarg molt bonic i de notable longitud .

6è. Llarg 50 m 6b. Inici per placa fins a l’entrada d’un diedre fissurat que va adreçant-se fins a esdevenir un xic desplomat. Tram final amb pedra solta. Llarg espectacular i mantingut.

Descens: Seguir una llarga feixa cap a la dreta fins a arribar a la carena per, de seguida, trobar la gran fita que marca l’inici de la baixada fins al prat. Uns 40′

Horari: Entre 4 i 6 hores

“Diedre Audoubert” a la Paret de Catalunya, de Montrebei

DIEDRE AUDOUBERT (325 m MD+) a la Paret de Catalunya, de Montrebei, amb en Jordi Ceballos Villach… o bé com prendre consciència de la pròpia nimietat

➪ Ressenya imprimible en PDF
Diedre AudoubertDivendres, 21 de maig de 2017. Louis Audoubert, un dels alpinistes francesos més actius de la seva generació i oberturista, ara fa quaranta anys, d’aquest magnífic itinerari que solca el diedre més marcat de la paret, sentencia, en referència al guiatge a la muntanya: «L’experiència de cadascú és el tresor de tots». Màxima extensible al desenvolupament cultural de quantes civilitzacions han existit. Els avenços científics, mèdics i tecnològics, el virtuosisme artístic i, fins i tot, les gestes esportives més extraordinàries, es fonamenten i nodreixen de l’acumulació continuada de coneixements previs, fruit de l’experiència col·lectiva, sense els quals fora impensable poder-los dur a terme.

Avui, gràcies a l’audàcia d’en Louis Audoubert i en Marc Galy, però també de la dels seus antecessors, coetanis i successors, en Jordi i jo hem pogut gaudir, amb molta humilitat i respecte, d’aquest colossal itinerari al bell mig de la grandiosa Paret de Catalunya.

Quan hem arribat al Prat, hem estat parlant amb en Marc de Vilalta i uns seus companys berguedans, que el dia abans s’havien atrevit amb la Cor Salvatge. I hem vist damunt del sostre de la Fliposis, còmodament instal·lats en una hamaca, a en Joan Gibert Pujol i na Ariadna Sans. I encabat, encara hem tingut la grata sorpresa de veure’ns immortalitzats en unes instantànies, fetes des del Mas Carlets, gràcies al bon ull d’en Cesc Rosell.

LA VIA

Aproximació: Des del final del Prat d’en Lluís, seguir el camí fressat que en direcció NO, segueix paral·lelament la base de la paret durant uns 40′ fins que, a l’alçada del marcat Díedre Audobert, seguir unes fites que pugen en aquella direcció 1h.

L’entrada, que va per unes feixes, es pot fer de varies maneres. De fet, a cadascuna de les ressenyes que dúiem, Luis Alfonso, Edunz Rocaineu i RomànticGuerrer, se’n suggereix una de diferent. I totes són vàlides.

A partir de la R0, però, que és allà a on comença la festa, el recorregut és únic i, per tant, consensuat per tots. En el que hi torna a haver disparitat d’opcions, és a l’hora d’enllaçar (o no) alguns dels llargs. Nosaltres, per exemple, que per tal de guanyar temps anàvem amb la intenció de fer només vuit reunions, n’hem acabat fent nou. I és que una cosa són els propòsits i l’altra la crua realitat. Especialment en aquestes vies, a on l’ambient s’«imposa».

Tots els llargs són bons, però posats a destacar: La xemeneia desplomada del cinquè llarg (nostre), un tram molt físic que, malgrat estar equipat en els punts clau, provoca un desgast considerable. I el vuitè (penúltim), una preciosa tirada per fissures de totes les mides i inclinacions, que fet tot en lliure ha de ser una autèntica passada! A aquelles alçades de la pel·lícula, però, les nostres forces ja estaven tan minvades que ens hem hagut de consolar a passar com bonament hem pogut.

Descens: Seguir pujant en direcció est, fins a trobar les fites del camí de baixada al Prat d’en Lluís. 1h 15′.

En resum, una via amb majúscules: llarga, atlètica, vertical i monolítica. Una gran clàssica, a on cal anar-hi amb bona «pila» i moltes ganes.

Horari: Entre 7 i 9 hores

“Díedre Pericman” a la Paret Nord dels Ecos, de Montserrat

DÍEDRE PERICMAN (200 m MD+) a la Paret Nord dels Ecos, de Montserrat, amb na Júlia Busquets… o bé com «…emergir d’un somni obscur, enriquits pels pensaments d’una llunyana melodia, transportada pel vent i l’eco»

➪ Ressenya imprimible en PDF
Diedre PericmanDivendres, 19 de maig de 2017. Hi ha vegades que la intensitat de les sensacions que ens produeix una vivència supera tan àmpliament l’estadi de les emocions, que aquesta s’acaba convertint en una experiència mística.

Aquest matí, quan he passat a buscar la Júlia, estava més neguitós que de costum. Sobre el paper, la via que em proposava no és ni més difícil, ni més llarga, ni tan sols més exposada que les que escalo habitualment. Amb tot, el rau-rau que sentia a dins la panxa em deia que quelcom seria diferent. No sé a on he llegit que «PeRicMan» fa referència al nom dels tres dissortats escaladors que. la nit de Tot Sants del 1980. van perdre la vida a la Valentín Casanovas. Aquest, però, no era el motiu…

Durant la llarga aproximació, primer per la incòmode i costeruda Canal del Miracle i, encabat, flanquejant per sota la Roca d’en Guillot, la Punta de les Cabres i la Roca dels Aurons, tant na Júlia com jo, ens hem sentit aclaparats per la bellesa primigènia d’aquest enrevessat recó del massís.
Un cop a la vertical, els nostres cossos han establert un diàleg fluid i portentós, amb cada escletxa, cada còdol, cada rugositat subtilment suggerida pels murmuris de complicitat que emet aquesta ressonant paret.

La màgia, un cop hem sigut a dalt, no només ha persistit sinó que, fent-nos transitar per un intricat laberint de corriols i viaranys, a cada torta del camí «ens ha lliurat a l’espectacle delirant d’un firmament cobert d’ones d’una increïble intensitat, que van des del rosa opalí fins al púrpura més profund».

LA VIA

Aproximació: Situats al km 3’8 de la carretera que va del Monestir a Can Masana, pujar per unes escales de ciment i, en arribar al GR 7-2, seguir aquest cap a l’oest, a través d’unes escales amb barana. Més endavant, prendre el camí marcat amb blau que pujant, en direcció est, recorre la dreta Canal del Miracle. Uns metres abans d’arribar al coll (1h aprox.) cal agafar un camí fitat que, flanquejant cap a l’est, ens acaba portant, amb algun passatge equipat amb cordes i cadenes, fins a peu de paret (1h 30′).

La via ressegueix tota l’estona, de baix a dalt, el mateix evident diedre.

1er. Llarg. 40 m V. Pujar per la placa de l’esquerra de la canal vegetada, fins a situar-nos a dins del díedre omnipresent. Llarg delicat i descompost, a on trobarem els dos únics parabolts de la via.

2on. Llarg. 35 m 6a. Escalada vertical, física i tècnica per roca d’extraordinària qualitat, a on patiran més el bessons que els bíceps. El més difícil de la via, sobretot per l’escassedat d’equipament, però també el que ens deixarà millor regust de boca, un cop superat.

3er. Llarg. 20 m V. El més curt i assequible.

4art. Llarg. 35 m 6a. De característiques molt similars al segon, però més mantingut i equipat. Brutal!

5è. Llarg. 35 m V. Superar un petit ressalt cap a la dreta, just sortint de la reunió, i seguir, de bell nou, pel díedre. Llarg menys sever, però també molt bo.

6è. Llarg. 25 m IV+. Seguir el díedre, sortint per la placa de l’esquerra a la part final, amb compte de no fer caure pedres, fins a fer reunió en un arbre.

Descens: Des de la carena, baixar per un dret pelat de roca cap al sud, a buscar un camí fitat i pintat, hores blau, hores vermell, que, en direcció oest, va fins al Coll del Miracle i, des d’aquí, baixar per la canal del mateix nom que hem ascendit a l’anada.

Horari: Entre 3 i 4 hores

“Casas Chani” al Serrat del Moro de Montserrat

CASAS CHANI (315 m MD) al Serrat del Moro de Montserrat, amb en Riki Kalamontse i en Damià Santiveri Freixa… o bé com tornar al cap de trenta anys i descobrir una via nova

➪ Ressenya imprimible en PDF
Casas Chani

Dimarts, 13 de maig de 2017. Sabut és, que la memòria juga males passades, però si el poc que recordaves ja no hi és, és com viure-ho per primera vegada. De fet, ara que ho penso, fins i tot he oblidat amb qui vaig fer cordada. Cues de pansa!

Dissortadament, o no, els dos primers llargs d’aquesta via, fa uns anys, van canviar de fesomia per complert. La gran esllavissada, que va provocar l’assolament del bonic díedre que hi havia, va deixar-ne un altre al descobert, més exigent que l’anterior. I, sobretot ―mercès a la re-obertura d’aquest tram per part d’en Ballart i en Castellnou―, hi va aparèixer una fissura extraordinària, Digne de ser escalada en lliure, amb l’únic requisit d’estar-hi a l’alçada!. Per bé que sé que, quan ho llegeixi, a en Riki no li farà cap gràcia ―la modèstia va per davant de tot―, no em ser estar de dir com he fruït veient-lo escalar tot el llarg net. I de primer! Al meu torn, malgrat provar d’emular-lo, m’he acabat agafant, no sé si un parell o tres de cops, a les, per sort, nombroses i lluentes, preses de colors. A partir d’aquí, l’equipament és el de sempre, més vetust cada any que passa. A diferència de la veïna i popular Mas-Brullet, fins i tot moltes reunions segueixen amb burins.

En resum, una gran clàssica, gens de l’estil de la típica escalada montserratina, que si no s’escala més és per la deficient qualitat de les assegurances. I si voleu un consell, no us deixeu perdre la xemeneia de sortida!

LA VIA

Aproximació: A l’alçada de Santa Cecília, seguir el GR en direcció al monestir i, en trobar el primer corriol que puja a ma dreta, prendre’l en direcció a les parets. Arribats al peu de la gran llastra a on comença la Mas Brullet, seguir un xic a l’esquerra fins a una evident esllavissada. 20′

1er. Llarg. 40 m V+. Díedre vertical i mantingut, més difícil del que sembla sobre el paper.

2on. Llarg. 40 m V+/Ae (7a). Inici en díedre per, ben aviat, seguir la marcada fissura que hi ha a la dreta, en tècnica combinada o en lliure extraordinàriament difícil (en Riki, fent de primer, l’ha tret neta!) Llarg exigent i mantingut.

3er. Llarg. 20 m 6a. Curt díedre que dóna pas a una bona fissura d’encastament.

4art. Llarg. 40 m IV+. Flanqueig cap a la dreta i superació d’un mur delicat, per la qualitat de la roca i la manca d’assegurances.

5è. Llarg. 35 m 6a (V+/A0). Fissura ample, extraordinària, seguida d’un flanqueig «finet» per sota un sostre. Tram de fissura atlètic, estètic i d’escalada agraïda.

6è. Llarg. 35 m V+. Díedre atlètic, seguit d’una llarga travessia a l’esquerra per placa. Llarg bonic i aeri.

7è. Llarg. 30 m 6b (V+/A0). Curt i exigent flanqueig de placa, a la dreta, just en sortir de la reunió, seguit d’un díedre entretingut i una sortida bruta per la dreta, per anara a fer reunió en un arbre.

8è. Llarg. 35 m 6a. Díedre vegetat i, a l’alçada d’un clau, flanqueig cap a l’esquerra per fer reunió en una alzina.

9è. Llarg. 15 m 6a. Xemeneia «neta», a superar en «off-width» durant els primers metres i en díedre la part final. La cirereta dels pastís!

Descens: Pels ràpels de la Mas Brullet que, després de baixar un parell de metres fins a una feixa inferior i seguir aquesta en direcció nord, comencen arran de paret (1h). O bé, un cop a la feixa inferior, seguir pujant en direcció sud, per un embrossat i poc definit corriol, fins al capdamunt de l’estació superior de l’Aeri. I, d’aquí, baixar per la Canal de Sant Jeroni. 1h 30′

Horari: Entre 4h 30′ i 6 hores

“Un Mundo Feliz” a la Paret de Catalunya de Montrebei

UN MUNDO FELIZ (360 m MD+) a la Paret de Catalunya de Montrebei, amb en Remi Brescó i en Lluís Parcerisa.. o bé com tenir el privilegi d’acompanyar a un venerable «barrufet», a sumar la seva 50ª via a Montrebei

➪ Ressenya imprimible en PDF
Un Mundo FelizDimarts, 9 de maig de 2017. Les addiccions, unes més que altres, gairebé sempre acaben sent pernicioses. I, tanmateix, en el cas de l’escalada quan el nivell de fanatisme es converteix en una obsessió desmesurada, les conseqüències poden arribar a ser totalment imprevisibles. Fixeu-vos, sinó, en el cas de l’amic Remi que, amb seixanta-vuit anys a l’esquena, i una infinitat de vies escalades —més de 2.000, segons m’ha confessat— segueix marcant-se reptes i assolint fites inabastables per la immensa majoria de mortals.

I és que fer cinquanta vies a Montrebei no és poca cosa. A tots aquells que coneixeu el pa que s’hi dóna, què us he de dir que no sabeu? I per als que encara no heu caigut a la temptació, crec que aquestes paraules d’en Xavi Raventós, extretes del recent llibre «Montrebei» d’en Luis Alfonso, poden ser-ne il·lustratives: «Y con el tiempo te enamoras del lugar y yo pienso que te enamoras porque conforme acumulas esfuerzo, adrenalina, miedo y satisfacción vividas aquí, más ligado estás al lugar. Y acabas convirtiéndote en montrebeiano, un adicto al lugar pero también un amante respetuoso del lugar».

Més enllà d’aquest mig centenar de vies, però, si el vint per cent són primeres ascensions: (1985 «El Voltor Feroç», 1986 «Divendres de Resurrecció», 2004 «Barrufet Pirata», «Trànsit de Venus» i «Caprici de Solstici», 2014 «Aleta de Tiburón» i «Señor Paca», 2015 «Un bosque» i «Clar»), la gesta, no cal dir-ho, esdevé encara més èpica. Felicitats Remi! El dia que arribis al centenar, espero poder-t’hi tornar a ser!

LA VIA

Sense ser una de les més reeixides d’aquest sector, alterna trams molt bons amb altres de menys interessants. Per la orientació, pràcticament no hi toca el sol fins a la part final.

Aproximació: Des del final del Prat d’en Lluís, seguir el camí fressat que en direcció NO, segueix paral·lelament a la base de la paret durant uns 20′, fins a trobar unes fites que pugen en direcció a la mateixa. La via comença en una evident canal, uns cent metres a la dreta de la via Desequilibrio Hormonal. També podem prendre com a referència la gran canal per on va la GEDE, que és uns cent metres més a l’esquerra de la DO. 40′

En comptes d’entrar caminant per la canal, si tenim ganes d’allargar-la, hi ha la possibilitat de fer-ho pels dos primers llargs de la «Fisura Caracol». Un cop a la via, cal anar amb compte de no equivocar-se, atès que creua i comparteix llargs, tant amb amb la FC com amb la «Derobée».

1er. Llarg. 25 m V. Díedre tombat d’uns 10 m, assenyalat per un pitó fins a l’alçada d’un sabina. Flanqueig per placa, per sota d’aquesta, fins a buscar la R al peu d’un díedre molt marcat.

2on. Llarg. 30 m 6a. Seguir el díedre fins gairebé al final i, a l’alçada d’una gran placa amb una franja horitzontal, flanquejar per aquesta en direcció a una marcada fissura. Llarg bonic i mantingut.

3er. Llarg. 15 m 6b+. Fissura semi-cega vertical, mantinguda i atlètica. Llarg curt, però potent!

4art. Llarg. 25 m 6b. Curt flanqueig a ma dreta, superació d’un curt desplom i díedre tombat, amb sortida final per la dreta fins a la R.

5è. Llarg. 60 m 6a. Inici desplomat per una fissura-díedre amb bon «canto», seguida d’un seguit de díedres bruts i trencats que duen a un petit bosc penjat. La reunió es fa al peu d’una canal-díedre molt marcada, però també hi ha la possibilitat de fer-la uns deu metres abans, en algun dels arbres per on es passa, evitant així, en part, el fregament i la caiguda de pedres. Llarg amb un inici bonic, però en general poc agradable.

6è. Llarg. 45 m 6a. Primer metres per l’ample canal-díedre que tenim al davant, tombant després cap al llarg díedre de l’esquerra fins al seu final. Llarg espectacular i un xic compromès.

7è. Llarg. 35 m 6b. Pas de bloc, seguit d’un flanqueig senzill per una feixa, fins al peu d’un gran mur. Llarg de transició, al final del qual, hi ha la possibilitat d’evitar el darrer llarg, anant cap a la dreta a pujar un arbre i sortir a un coll.

8è. Llarg. 35 m 6b. Superar un petit ressalt per accedir a una placa de regletes, i flanqueig cap a l’esquerra a buscar una estètica fissura diagonal. Llarg de magnífica factura, que va ser obert amb posterioritat a la resta, i a on trobarem les dues úniques expansions de tot el recorregut.

Descens: Seguir pujant en direcció est, fins a trobar les fites del camí de baixada al Prat d’en Lluís. 1h.

Horari: Entre 5 i 6 hores

http://romanticguerrer.blogspot.com.es/2017/05/un-mundo-feliz-la-paret-de-catalunya.html

“Sang de Crack” al Circ del Pessó de Collegats

SANG DE CRACK (235m MD+) al Circ del Pessó de Collegats, amb l’Octavi Puntas Garcia… o bé com fruir d’una via, del primer fins a l’últim metre

➪ Ressenya imprimible en PDF
Sang de CrackDissabte, 6 de maig de 2017. «Sigui el que sigui, allò que busques no arribarà en la forma que esperes» (Haruki Murakami). Sabies paraules d’un dels meus escriptors predilectes, que em serveixen per il·lustrar que, en comptes de decebre, hi ha ocasions en que, inclús, les expectatives més altes poden ser superades amb escreix. No en va, parlem d’un itinerari inclòs, tant per la seva bellesa com per la seva exigència, al recull de capçalera «Les 100 millors escalades de Catalunya» (Pep Soldevila).

Aprofitant la visita d’en Xavier Oliva Travé i l’Eduard Ferrer a Collegats, per fer la Tànger ―una altra de les 100 millors―, amb l’Octavi ens hem apuntat a l’expedició, amb la intenció d’escalar aquest recorregut tan afamat. Després d’esmorzar a la Pobla de Segur, a on hem compartit taula amb en Remi Brescó, i de cercar unes claus perdudes per mig Principat ―Octavi: algun dia perdràs el cap―, al final ens hem posat a escalar a les dotze tocades. Abans de les quatre, però, ja havíem enllestit. Sens dubte, amb tres o quatre llargs més, de les mateixes característiques, ens haguéssim quedat millor. Se’ns ha fet curta! Trobar el camí de baixada, però, ja ha estat tota una altra cosa. El desconeixement de la zona i l’absència d’una senyalització exhaustiva, ens han fet donar alguna que altra volta, abans d’arribar a l’inici de la «ferrada». Ah, això sí, l’indret i el paisatge que s’hi divisa, són incomparables! Sortosament, quan hem arribat al vehicle, en Xavi i l’Edu ens han obsequiat amb una cerveseta, acaba de sortir de la nevera de la «furgo-tanc» de l’Oliva. Decididament, hi ha coses que no tenen preu…

LA VIA

Aproximació: Passat el primer túnel de la carretera N260, entre la Pobla de Segur i Sort, deixar el vehicle a l’aparcament que, a peu de carretera, hi ha a ma esquerra, just al començament del camí de la Cova de la Serp. Agafar a aquest i, a l’alçada d’una torre elèctrica, prendre un corriol a ma dreta que va en direcció nord. Amb l’objectiu a la vista, seguir per la línia més evident. Hi ha algun tram delicat per arribar al peu de via. 40′

1er. Llarg. 35 m 6a. Xemeneia en oposició que, a mesura que avancem, ens fa sortir per fora. Llarg exigent, bona roca i bon ambient!

2on. Llarg. 30 m V+. Seguir per xemeneia, sortir a un díedre i, a l’alçada d’un sostre, flanquejar un xic a l’esquerra, desgrimpar un parell de metres i arribar a la R fent un llarg flanqueig. Llarg de navegació.

3er. Llarg. 35 m 6b. Inici per un díedre poc definit en direcció a una fissura extraordinària que es supera primer fent bavaresa i, encabat, en tècnica díedre. Vertical, atlètic i amb bona presa. M’ha recordat l’inici de la bavaresa de la Valentín Casanovas ―de record molt fresc a la memòria―. El llarg de la via, sense cap mena de dubte!

4art. Llarg. 35 m 6a. Díedre llarg, atlètic i estètic. Una altra per xalar de valent!

5è. Llarg. 35 m 6b+. La major dificultat és al pas de bloc (no obligat) del començament. A continuació, una placa exigent, amb un tram de roca delicada, dona pas a un díedre més senzill.

6è. Llarg. 35 m 6a+. Variant de sortida per una placa «montserratina» d’assegurances justes, a on poder completar l’equipament aprofitant els forats que ofereix una roca extraordinàriament compacta. La «cirereta» del pastís!

7è. Llarg. 30 m V. Llarg de sortida, que comença caminat i supera un curt ressalt.

Descens: Acabar de pujar a l’aresta cimera i, crestejant, anar cap al sud fins a trobar la ferrada i baixar per aquesta. A part de les fites, que no són fàcils de seguir, ni de trobar, la intuïció i prendre com a referència les parets de l’altra banda del congost, poden ajudar. 1h.

Horari: Entre 4 i 5 hores

“Valentín Casanovas” a la Paret de l’Aeri de Montserrat

VALENTÍN CASANOVAS (300m ED-) a la Paret de l’Aeri de Montserrat, amb en Damià Santiveri Freixa… o bé com acomplir un anhel, més de trenta anys cobejat

➪ Ressenya imprimible en PDF
Valentin Casanovas Dissabte, 22 d’abril de 2017. En el moment d’entrar al terminal del port, per embarcar cap a Sardenya, en Josep Lluís Alcaraz ―Saravan pels amics―, va demanar a tothom que s’apartés per, a continuació, traçant una línia imaginària al terra del vestíbul, anunciar amb solemnitat: «Qui hagi escalat la Valentín Casanovas, que es posi a aquesta banda!». A part d’ell mateix que, en tenir-la al seu haver, ja estava correctament emplaçat, només en Remi Brescó va creuar la frontera dels elegits. Els altres cinc, que érem allà reunits, vam restar muts, immòbils i a un pam de nas! No deixa de ser una anècdota, succeïda l’octubre passat, però, així i tot, he de reconèixer que més d’un cop m’havia fet pensar. Perquè, volent o no, la Valentín és una d’aquelles vies que sempre acaba sortint a les converses ―al menys en els cercles que em moc jo―. En certa manera, es podria dir que és una mena de revàlida que s’ha de passar per ser considerat bon escalador. Bé, no cal prendre-s’ho al peu de la lletra, tampoc. Ha, ha, ha!

En paraules les mateix AGP: «I és precisament la via Valentín Casanovas un dels itineraris que més renom, popularitat i categoria ha adquirit a tot el massís: abans que res és una via ‘bella, aèria i elegant’, no extremadament difícil, però fàcil tampoc, en aquest capitoli sagrat de gairebé tres-cents metres d’alçada que és la Paret de l’Aeri». Doncs, ja està tot dit!

Avui, en acabar la via, entre moltes altres coses, li he dit a en Damià: «Estic content d’haver-la fet amb tu!». Abans que res perquè, des del primer moment, ha estat un projecte compartit en el que prèviament, i a tall de preparació, en qüestió d’un mes hem escalat l’Easy Rider, la Dels Sostres i la Antonio Garcia Picazo. En segon lloc, perquè l’hem gaudida i patida per igual, alternant el cap de corda a cada llarg i encoratjant-nos l’un a l’altre sempre que ha calgut. També ―tanmateix com en la primera temptativa que hi vaig fer―, perquè en Damià és navassenc com jo.

Fa trenta anys, amb en Jordi Terès, que aleshores tenia, més o menys, la mateixa edat que en Rodri i en Picazo quan van obrir la via ―una vintena d’anys mal comptats―, vam arribar fins al cinquè llarg. El plom del que m’acabava de penjar va cedir i, per bé que vaig patir una caiguda de pocs metres, de retruc em vaig fer una rascada al front de la que no parava de sortir sang, Val a dir que, per aquella època, escalàvem sense casc ―més per inconsciència que per temeritat―. Recordo, també, que des de la cabina del funicular, algú es va interessar pel meu estat de salut.

Hem sortit a les sis de Navàs i començat a escalar a les vuit. No cal dir que, a aquella hora del matí, estàvem completament sols a la paret. Al final, però, hi ha acabat havent cordades per tot: a la Lotus, a la Dels Sostres, a la Antonio Machin… Na Silvia Vicente i en Joanfra Farreras, fins i tot, s’han estat una bona estona al peu de la Valentín abans de canviar de plans i ficar-se a l’Electric Ladyland ―ens han vist anar molt lents!―. En acabar, quan hem coincidit a l’aparcament, els hi hem demanat disculpes. Ha, ha, ha!

Seguint l’estratègia que dúiem preparada ―inspirada, entre altres, amb l’emotiu relat del Juan Lazo i en Jose A. Bermudo―, que bàsicament consistia en que a mi em toqués el cinquè llarg ―que és a on tothom coincideixen a dir que hi ha l’artificial més delicat, malgrat, d’artificier en tingui ben poc― i que a en Damià li toqués la rata morta del vuitè ―si més no perquè va més fort de grau―, he començat jo.

En quest primer llarg, doncs, alternant els trams en lliure amb passos d’artificial, i completant l’equipament amb aliens i friends mitjans, me n’he sortit millor que no em pensava ―una mica carregat de braços, això sí―. Buf, menys mal!

Del segon, se n’ha encarregat en Damià, que en trobar el desplom millor equipat que no es pensava, ho ha resolt posant l’estrep i sense forçar la màquina ―queda molta via per davant―.

En el tercer, que hi ha qui diu que és el més fàcil de tots, els vint metres darrers se’m han fet molt llargs: una placa de quart-cinquè amb assegurances testimonials i un traçat poc definit n’han estat els responsables. La tensió és començava a fer notar…

El quart, comença amb la superació d’un petit ressalt poc protegit, seguit de quaranta metres d’artificial ―amb alguna «sortideta» que altre entremig―, d’aquell de patir tota l’estona per l’estat de les expansions: cap de burí, cap de burí a on no entra la plaqueta, burí amb la xapa trencada… I torna a començar. Amb tot, en Damià, malgrat ser un «bou» rematat, se’n ha sortit prou bé. Sembla que l’entrenament a la AGP ha tingut l’efecte esperat!

I com qui no vol la cosa, ja som al tan temut cinquè. Per més que que m’ho miro i m’ho remiro, no sóc capaç de veure els dos burins de que parla la «piada» dels TivissaRocks 2.0 ―la més recent que hem trobat― abans del parabolt «ronyós». Aquest sí que el veig, però a set o vuit metres per damunt del meu cap. I en lliure ni pensar-ho: vertical, roca dolenta i un Factor2 de ca l’ample. «I ara què?» m’he preguntat. «Només em queda el recurs dels ganxos» al final he decidit. De manera que, després de fer els dos o tres primers metres en lliure, he posat el primer ―un Grappling Hook de Black Diamond― en una minúscula rebava. «Sembla que aguanta!». Hi poso l’estrep, torno a mirar amunt i comprovo, amb amargor, que encara em manca un bon tros per arribar a la xapa! «I ara què?» em pregunto de nou. Metre m’ho rumio, poso l’altre ganxo ―un Talon, també de la BD―, més que res perquè estic ben acollonit. Hi poso l’estrep, m’hi penjo i… avall que fa baixada! S’acaba de trencar la «llastreta» a on estava recolzat. Buf! Quina suor freda que m’ha vingut de cop! Per sort, l’altre ha restat ferm i això m’ha evitat de caure. Per un moment, m’ha semblat estar vivint un “déjà-vu” d’aquell intent de fa trenta anys. De reüll, em miro a en Damià amb cara de circumstàncies. Ell, però, poc hi pot fer, com no sigui mirar de donar-me confiança dient-me que ho estic fent molt bé! «A veure, mantinguem la calma, crec que en algun lloc he llegit que havien passat posant un alien negre, però a on…?». «Ah, sí, sí!» Una petita, molt petita i providencial fissura esbiaixada, a on hi entra el més menut de la casa, m’ha permès, penjant-hi l’estrep, arribar al parabolt anhelat. Per fi! A partir d’aquí, la tirada ha seguit la tònica del llarg anterior: cap de burí, cap de burí a on no entra la plaqueta, burí amb la xapa trencada… Una delícia, vaja! Fins a arribar al peu de la bavaresa, a on hi ha una reunió opcional composta de dos burins i un espit. «Damià, munto reunió aquí!». «No home, no, segueix, que ja no et falta gaire!». «Ja, però és que estic petat… de «coco» sobretot! Un instant de reflexió, i m’he dit: «Què carai, si has superat aquest mal tràngol també pots acabar el llarg!». No va ser aquí a on en Rodri va abocar la cinta del material a dins de l’escletxa i, en veure que hi quedava subjecte, es va posar a burinar la reunió? Doncs, apa, amunt i que sigui el que Déu vulgui! Al final, aquest tram de bavaresa no m’ha sortit net, però això és el que menys m’ha preocupat. Prou n’he tingut amb haver-me de parar a posar-hi friends, que a sobre l’hagués de fer en «rotpunkt!». A aquestes alçades de la pel·lícula, l’únic que desitjo és poder acabar. L’estil, diguem, ja fa estona que ha passat a un segon terme.

NOTA: Cal reposar els dos burins consecutius que han “petat” a la sortida de la cinquena reunió, sinó qualsevol dia algú hi pot prendre mal!

En el sisè, en Damià ha començat a patir de rampes als braços i a les cames. Les hores no passen en va i els esforços acaben passant factura. Llàstima, perquè aquest sí que és per gaudir-lo de dalt a baix; una bavaresa increïble, equipada, entre altres peces, amb uns curiosos tacs de plàstic. Entretant, jo he començat agafar fred: l’ombra, el ventet, la fatiga i les dues hores que m’ha tocat estar-me quiet a la reunió m’han deixat tremolant com una fulla.

Per sort, el setè és un llarg curt i agraït. Una altra cosa serà el que ve a continuació que, des de la reunió, fot una mala ganya…

Efectivament, el famós, i «incatalogable» vuitè llarg té una mica de tot. Un inici, aparentment inofensiu, per una bonica fissura assegurada amb tres tacs de fusta en bon estat, seguit d’un desplom amb dos parabolts i una xemeneia horitzontal ―per dir-ho d’alguna manera― a on cal reptar com un cuc. En paraules d’en Damià: «El túnel del terror». Amb molt de coratge, i malgrat les rampes que fa estona que pateix, se l’ha acabat fent seu amb molt de punt d’honor. Si és que amb companys així es pot anar a tot arreu! Ara sí, que sembla que acabarem sortint per dalt!

En el novè, després d’un agradable i ben assegurat flanqueig ―ja tocava― acabo sortint de la paret i, sense gairebé adonar-me’n, arribo a l’esperó cimer. De sobte, sento el sol acaronant-me el rostre i de seguida arribo a la reunió. No sé si riure o plorar, però faig un crit d’eufòria que ressona per tota la muntanya! Al cap de poc, mentre repasso mentalment tot el què hem viscut aquestes darreres nou hores, en Damià arriba al meu costat i ens fonem en una abraçada. Ho hem aconseguit! Acabem d’escalar la Valentín Casanovas, una de les vies més mítiques de Montserrat.

El dia que vegi a l’amic «Saravan», no em podré estar de dir-li: «Ara sí, Josep Lluís, quan vulguis pots tornar a traçar la línia divisòria de la Valentín!».