“Mescalina” a la Paret de les Bagasses de Terradets

MESCALINA (500 m MD+) a la Paret de les Bagasses, del Congost de Terradets, amb en David Cabañas… o bé com com cercar una estratègia eficaç per superar cinc-cents metres de tàpia

➪ Ressenya imprimible en PDF
Mescalina Diumenge, 15 d’abril de 2018. Aquest dimarts, sota el suggerent anunci «Escalada Informal – 40 anys festejant les parets» l’Armand Ballart Ballart ens delectava amb una exhaustiva descripció de la seva llarga i fecunda activitat muntanyenca. En una de les cròniques de la seva acurada presentació, la que feia referència a l’escalada del Spigolo Nord del Mont Agner, l’amic Ballart esmentava la superació d’un sòcol de quatre cents metres, sense encordar. Com a part de l’estratègia necessària d’acomplir un recorregut de més de mil cinc-cents metres de longitud, i dificultats de fins a sisè grau, sense haver-hi d’esmerçar un sol bivac.

La logística, certament, cobra més importància quan més gran és l’envergadura d’una ascensió. A una escala més reduïda, i inspirats pel relat d’en Jose Bermudo al seu blog http://elsilenciomineral.blogspot.com.es/2015/09/mescalina-les-bagasses.html en David Cabañas i un servidor aquest diumenge ens hem plantejat l’escalada d’aquesta llarga i magnífica via de la Paret de les Bagasses a una certa velocitat de creuer. En el nostre cas, però, sempre encordats ―no cal dir-ho―, enllaçant llargs per economitzar maniobres i esforç. No obstant això, se’ns hi escolat més de sis hores. Bé, què hi farem… a on no n’hi ha, no en raja! Ha, ha, ha!

LA VIA

Per fer els primers cinquanta metres de l’aproximació, hem aprofitat el díedre que hi ha a l’esquerra de l’inici de l’Anglada. Un ressalt des-equipat amb algun pas de cinquè, però amb suficient «vegetació» com per assegurar-se només amb bagues. Seguidament, un altre senzill llarg de transició ens ha dipositat a l’inici del nostre objectiu.

1er+2on Llargs. 50 m 6b. Comencem els encadenaments, ajuntant els dos primers llargs de la via: dues plaques verticals de regletes, amb algun «passet picantó». A la reunió, que és força penjada, hi ha penjat el famós cendrer ferroviari.

3er. Llarg. 25 m 6b. Inici amb un parell de passos de bloc, seguits d’una placa assequible.

4art+5è Llargs. 45 m 6a. Travessia a esquerres per sota un sostret, seguit d’un díedre invertit força atlètic.

6è+7è Llargs. 50 m V/Ae. Mur de «canto» molt bo i tram de placa extra-plomat, factible en A0.

8è+9è Llargs. 60 m 6a+. Una altra placa típica de la regió, d’aquelles a on et pot arribar a caure la bava. Replà i pas desplomat, que es resolt fàcilment pujant a una sabina seca. Reunió en un dels arbres de la Feixa.

10è. Llarg. 20 m Vè. Després de caminar per la Feixa cap a l’esquerra, durant uns 50 m ―canvi de reunió― ens situem sota un petit desplom, que se supera sense més dificultat gràcies a unes preses força generoses.

11è. Llarg. 30 m 6b. Una altre placa tècnica i un xic desplomada. Llarg magnífic, com gairebé tots.

12è. Llarg. 25 m 6a/A1. Inici en lliure per, de seguida, afrontar un desplom a on els parabolts estan una mica distanciats ―si més no, pels que som de mata baixa―. Per fer el pas de sortida de l’artificial, hem hagut de pujar a últims d’estrep.

13è+14è Llargs. 45 m 6a+. Al tram final, amb tot el pati sota els peus i un Noguera Pallaresa desbocat, l’entorn esdevé cada vegada més salvatge. Hom se sent transportat a una dimensió fantàstica, a on fins i tot la roca canvia de fesomia per tornar-se més fosca i més aspre. Enrogides pel sol, les parets del Peladet espurnegen davant els nostres ulls meravellats. I en dirigir la vista cap al nord, un panorama hivernal de cels blaus i cims nevats donen a tot plegat un esplèndid aire de postal. Decididament, doncs, un llarg d’aquells que, per si sols, justifiquen una ascensió.

15è. Llarg. 30 m V+. La cirereta d’un pastís. Seguint la mateixa tònica que l’anterior, per bé que amb menys dificultat,

La Mescalina és, doncs, un itinerari clàssic d’aquells que et deixa un molt bon gust de boca. Tant pel que fa al traçat ―directe i mantingut―, com per la qualitat de la roca ―no l’hem trobat «sobada» gairebé enlloc― i un equipament a on no cal afegir gairebé res. Això sí, cal escalar, i força.

Aproximació: Des de l’aparcament de la Font de les Bagasses, continuar pel voral de la carreta fins arribar al pont. Creuar-lo i pujar pel camí marcat fins a la via del tren. Seguir-la cap al nord fins a creuar el túnel, llavors girar a la dreta, i per un pendent de formigó pujar-hi al damunt. Continuar fins a la base de la paret, i seguir-la cap a l’esquerra fins a trobar un díedre ben marcat. Pujar per aquest, o per les plaques fàcils de la dreta ―Anglada― fins a un bosc penjat.

Descens: Un cop dalt la carena, seguir el camí i les fites que hi ha a ma dreta durant 15-20 minuts, fins a trobar una instal·lació de rapel. Són 50 m, amb un tram volat. El camí que segueix, en uns 10 minuts ens duu a la carretera. Seguint-la en direcció sud durant uns 10 minuts més, s’arriba de bell nou a l’aparcament de la Font de les Bagasses.

Horari: de 5 a 8 hores

Anuncis

“Alfanhuí” al Serrat del Patriarca de Montserrat

ALFANHUÍ (230m ED-) al Serrat del Patriarca, de Montserrat, amb en Damià Santiveri i en Joan Brunet… o bé com trobar una perla negre al bell mig del Serrat

➪ Ressenya imprimible en PDF
AlfanhuiDissabte, 10 de març de 2018. Fondejant en el baül de «Les Perles de l’Antonio» ―aquest pirata amb martell però sense mapa del tresor que, a les dècades dels setanta i vuitanta, ens va deixar un llegat de valor incalculable―, avui hem gosat endinsar-nos en una altra de les seves joies més preuades. Alfanhuí, tanmateix com la novel·la d’en Rafael Sánchez Ferlosio, és un reducte màgic a on realitat i fantasia es confonen constantment. Cada còdol, cada fissura, cada nou tombant de roca, cada murmuri de l’aire, cada contrallum iridescent… ens traslladen a un sistema d’universos paral·lels, curull de somnis efímers i quimeres enigmàtiques, a on poder donar sentit als nostres anhels més inconfessables.

Com en totes les grans clàssiques, aquesta és una via a on l’aventura comença molt abans de posar-se l’arnés. Justament, amb aquell lleuger tremolor de cames que hom experimenta quan n’escolta o en llegeix una descripció acurada, tant dels passatges de l’escalada, com del compromís que requereix. Així com de les vicissituds sofertes pels ardits aventurers que ens han precedit en el viatge. Per seguir, encabat, mercès a la motivació necessària i a una adequada alineació dels astres, amb la ferma decisió d’entomar un repte com aquest.

Aprofitant la finestra de bon temps d’aquest dissabte, hem decidit ser matiners. De manera que començat a aproximar a les vuit tocades, per poder ser cap a les nou ser a la paret. Mentre marxàvem pel Camí de l’Arrel, damunt d’un mar de núvols de postal, hem posat els llargs a subhasta. En Damià, que és qui s’havia documentat millor, ha apostat fort per la tercera i la cinquena tirades, mentre que en Joan s’ha postulat per enllestir les dues primeres i poder viure de renda a partir de llavors. «Ep, nois, i el sisè, que no el vol fer ningú? Mireu que està d’oferta, eh!». Silenci absolut! «No deveu pas voler que el faci jo, oi..?». Doncs, mira per on, sembla ser que sí! Bé, que hi farem! Al final, com a principal instigador del projecte, no em queda més remei que acceptar la proposta.

Emparat per una temperatura força agradable, en Joan no triga massa a enllestir el primer relleu: un díedre a protegir de roca delicada i dificultat mitja que, a tall d’escalfament, ens ha dipositat al peu d’un mur que Déu n’hi do com extra-ploma!

De bell nou, com si res no hagués passat, amb uns moviments precisos i la seva tècnica palmària, el Brunet s’ha cruspit l’enfilall de parabolts, burins i claus rovellats de que consta la tirada. «Au vinga, tu que tens la feina feta, ja te’n pots anar cap a casa, si vols…». «Si home, ara que és quan puc començar a xalar!». Ha, ha, ha! Reunió incòmode, canvi de cordes… Buf, quin merder!

Certament, la tècnica d’artificial no és el que a en Damià se li dona millor, però avui deu estar inspirat, perquè fins i tot s’ha endut el ganxo de casa. És clar que, una altra qüestió serà que el sàpiga fer servir! Doncs bé, de mica en mica, el noi se n’ha anat ensortint. Aquí una sortideta en lliure, allà escanyant un burí… Fins que ha arribat a aquell punt, a on s’ha hagut de decidir entre fer un pas ganxo o un pas en lliure molt forçat. Màxima expectació! «Compte, que ho provo amb el garfi!». «Primer, potser que hi pengis l’estrep, però!». «Ah, doncs jo em pensava… Mira, encara sort que m’ho heu dit!». «No, si ja us dic jo que la clàssica no fa per bous!». Ha, ha, ha!

La quarta, una placa «finota» fins al peu de la bavaresa fantàstica, sembla ser que em toca a mi. Així que, nou canvi de cordes, material i altres històries… Tot plegat, gairebé hi hem estat més que a fer el llarg! Ha, ha, ha!

Aquesta que ve ara, té una pinta brutal. Una bavaresa vertical, prou ample per encabir-hi tresos i quatres a sac! Ara ja entenc perquè Damià se l’ha demanada. Bona de veritat!

I, mira per on, ja som a la que fa sis! Aquella que a tots ens feia cosa… I, de fet, no n’hi ha per menys. Un mur de compota, a base molts cigronets i poques patates, amanida amb algun que altre parabolt, que t’aboca a fer un acte de fe d’aquells que deixen marca: una travessia cap al no res, amb els esfínters premuts i creuant els dits, bo i esperant que les ressenyes no s’equivoquin i tot d’una aparegui un parabolt davant dels teus ulls esporuguits… I sí, després d’uns deu metres de flanqueig a pèl, apareix la xapa! La cosa no s’acaba aquí, però… Les esses que s’han de fer per tornar a la vertical de l’aresta, provoquen un fricció de cordes que afegeixen, si cap, més llenya al foc! Definitivament, no es pot dir blat, fins que no és al sac i ben lligat!

Malgrat que només restin un parell de llargs fàcils ―sobre el paper els més senzills de la via―, com que els meus dipòsits d’adrenalina estan completament esgotats, els hi cedeixo a en Joan, que és qui sembla anar més fresc. «Que Joan, et pensaves que ja te’n havies deslliurat, eh?». Ell, no cal dir-ho, els enllesteix en un de sol, sense perdre la compostura, ni despentinar-se el serrell.

I d’aquesta manera, després de set horetes de no res, fi de la història. Quina és la pròxima, companys?

“Directa Sagitario” al Plec del Llibre Superior de Montserrat

DIRECTA SAGITARIO (185 m MD+) al Plec del Llibre Superior, de Montserrat, amb en Damià Santiveri i en Joan Brunet… o bé com assolir el cim dels Plecs saltant de balma en balma

➪ Ressenya imprimible en PDF
sagitarioDissabte 10 de febrer de 2018. Des que en Llullu Barba, en Marc Montaner i en Riki Kalamontse van tenir l’encert de restaurar «al dente» l’equipament d’aquesta obra d’art, fa un any i mig, que l’havia incorporat a la meva cartera de pendents. Com gairebé sempre, però, mancava trobar els companys, la data i, sobretot, la motivació per gosar de temptar-la. No és un itinerari per prendre-se’l a la lleugera, aquest. Fins que, aquesta setmana, amb la imminent entrada en vigor de les restriccions per nidificació, em va semblar que podia ser el moment adequat. A l’altra banda de la balança, però, temperatures sota zero, presència de neu a bona part dels massís i previsió de fortes ratxes de vent de nord. Tot plegat, una equació plena d’incerteses que em va acabar de posar nerviós! En quan a la motivació i als companys de cordada… Bé, amb aquest parell d’impresentables, qui no s’atreviria a ficar-se a qualsevol lloc i en qualsevol circumstància? Ha, ha, ha!

Via mítica i emblemàtica de l’Armand, oberta fa gairebé quaranta anys, bo i cercant les escasses debilitats que ofereix la roca pel bell mig d’aquest pany de paret impressionant. Sortosament, al final, l’hem pogut transitar sense passar més angúnies que les necessàries. Uns amb millor estil que altres, tot s’ha de dir! Després de fer un repartiment dels llargs, a dit: primer i cinquè (els més obligats) per a en Damià, segon i tercer per a en Joan, i quart i sisè per a mi; cadascú ha acabat fent el què bonament ha pogut. En Damià, com a bon bou que és, apurant en lliure fins a on la roca i els «maporros» li han permès. I els altres… diguem que ens en hem ensortit amb tècniques més tradicionals. O bé, el que és el mateix, més Ae que no pas lliure. «El que vale, vale, y el que no…» Què hi farem! Decididament, aquesta és una via que, per poder gaudir-la, cal anar-hi allò que se’n diu més aviat «sobrat». I, si pot ser, un dia que no foti tan fred… Brrrr!

LA VIA

1er. Llarg. 30 m 6b+ (6a/Ae). Comú amb les vies Rosaura i Tai-Chi. Segueix una línia força directa per una gran placa de presa petita, però ferma, fins a la primer dels grans forats que hi ha a la paret. Llarg molt mantingut.

2on. Llarg. 20 m 6a. Sortida per la dreta i, de seguida, flanqueig cap a l’esquerra a cercar una nova balma. Pas d’entrada a la reunió, difícil en lliure. En conjunt, no obstant, el llarg més assequible.

3er. Llarg. 25 m 6c (6a+/Ae). Sortida per la dreta del forat a superar un muret i tornar a la vertical de la reunió. A continuació, segueix un tram més assequible fins a l’alçada d’una nova cavitat. Superar aquesta, per arribar a la R, torna a tenir un parell de passos extra-plomats.

4art. Llarg. 25 m 6a+ (V+/Ae). De característiques similar al segon, igualment comença per la dreta i retorna cap a l’esquerra fent un llarg flanqueig. L’entrada a la reunió, torna a ser allò que revesteix més dificultat.

5è. Llarg. 40 m 6b+/Ae (6a/Ae). Com en tots els llargs, sortida per la dreta del forat a enfilar un llarg mur compacte. A la part final, la tendència del traçat va més aviat cap a la dreta. Juntament amb la primer, la tirada més mantinguda i obligat del recorregut. Inclús fent-lo en Ae, les sortidetes en lliure tenen la seva gràcia. Llarg molt exigent en lliure, amb passos que sobrepassen de llarg el sisè grau.

6è. Llarg. 45 m 6c (V/Ae). Sortida per la rampa de llançament que queda a la dreta de la R, en direcció a un altre mur molt vertical, aquesta vegada molt assegurat. Superat aquest, seguir pel díedre mig trencat que ens queda just al davant i que duu a la cresta cimera. Reunió a l’altra banda de la paret, aprofitant la instal·lació de rapel. «C’est fini!»

Aproximació: Des de l’aparcament de Santa Cecília, seguir la carretera en direcció oest ―Can Massana―. Al cap d’uns tres-cents metres, prendre el camí senyalitzat que puja per la Canal de la Llum. Arribats al coll (uns 40′), baixar pel Torrent del Migdia durant 15′ més, fins a passar per entremig de dos grans blocs caiguts. Just després, pujar a ma dreta per un torrent embrossat ―en direcció oest―, seguint unes traces de camí. La via comença al costat d’una alzina. 1h 15′.

Una altra opció és fer-ho pel sud, pel Camí dels Francesos, entre Can Jorba i la Vinya Nova, baixant al Torrent del Migdia un cop passat Coll Musset.

Descens: Seguir cap a l’oest per l’aresta dels Plecs, fent un primer rapel d’uns 20 m fins a la bretxa del Superior amb l’Estret i, seguidament, superar un parell de ressalts de IV ―aconsellable anar encordat―. En arribar a la Paret del Montgròs, si hem vingut del nord, el millor és acabar d’escalar aquest ―un centenar de metres fàcils, puntualment equipats― i baixar, encabat, pel marcat camí que duu, de bell nou, al coll i a la Canal de la Llum.

Si ho hem fet pel sud, al final de l’aresta baixar pel rapel equipat de 30 m que, en aquella direcció, mena a una traça de camí que retorna al Torrent del Migdia. I d’aquí, a Coll Musset i can Jorba pel Camí dels Francesos.

Horari: De 4 a 5 hores

 

“Puñalada Trapera” a la Paret d’Aragó de Montrebei

PUÑALADA TRAPERA (265 m MD+) a la Paret d’Aragó, de Montrebei, amb en Damià Santiveri, l’Eduard Ferrer i en Joan Brunet… o bé com escalar en un marc de postal

➪ Ressenya imprimible en PDF
Dissabte 27 de gener de 2018. Escalar a Montrebei ―i més concretament a la Pilastra dels Voltors―, és sinònim d’aridesa i temperatura elevada. Avui, però, després d’una inusual nevada, ens hi hem trobat un paisatge completament diferent al d’altres ocasions. Durant l’hora llarga d’aproximació ―tant d’anada com de tornada― hem trepitjat una vistosa catifa blanca ―digne de ser transitada amb botes i esquís―, calçats amb mitjons prims i unes senzilles «vambes». Ha, ha, ha! Bromes apart, hem començat l’escalada sota un cel llis (i gris) com una malla, sense gairebé tacte als dits i envoltats d’una bona enfarinada. No cal dir que cap de nosaltres hagués apostat per reeixir. De fet, fins i tot ens hem plantejat la possibilitat de canviar d’objectiu i atacar una de les vies més discontínues del pany de paret que queda a l’esquerra. Sortosament, abans d’acabar el segon relleu, els núvols s’han acabat esvaïnt i un poderós sol de gener ha començat a escalfar la roca i els que hi érem engarristats. Serveixi d’excusa doncs, per no haver encadenat els 6c. Ha, ha, ha!

La Puñalada Trapera té dues parts ben diferenciades. La primera la constitueixen els tres primers llargs, i el seu denominador comú és una escalada molt exigent que solca sengles plaques de forats. Gràcies a un equipament força complert, però, la dificultat no és gaire obligada. La segona, que està formada pels quatre llargs darrers, transita principalment per fissures i diedres verticals amb bona presa i poc equipament. Personalment, he xalat més en aquesta darrera.

Malgrat l’exigüitat de la major part de reunions, ens ho hem pogut muntar per poder anar les dues cordades junts. Val a dir que en Damià i l’Eduard, que anaven al capdavant, en algun punt delicat ens hi han deixat alguna peça. Gràcies jovent, per cuidar la gent gran! Ha, ha, ha!

En quan a horaris, hem sortit de Navàs a 3/4 de 6 del matí, fent una parada per fer cafè a Lleida. Cap a les 9 ens hem posat a caminar. Hem començat a escalar pels vols de les 11, i acabat poc abans de les 5. Al cotxe hi hem arribat cap a 2/4 de set, justde clar. Carretera i manta, «soparet» a Alfarràs per, cap a 2/4 de 10 del vespre, minut amunt, minut avall, tornar a ser a Navàs. Contents com a gínjols, això sí. Buf! Déu n’hi do!

LA VIA

1er. Llarg 25 m 6a+ Placa i fissura a protegir, amb un «passet» cap a la meitat. Difícil amb les mans i els peus glaçats.
2on. Llarg 35 m 6c Llarga placa de forats tècnica, equipada en la seva totalitat. Llarg difícil d’encadenar.
3er. Llarg 45 m 6c Seguint la tònica de l’anterior, continuen les plaques tècniques, si bé amb menys continuïtat. A partir d’un cordino esfilagarsat, la dificultat minva i s’entra a la R fent una travessia.
4rt. Llarg 45 m 6b+ Inici per fissura desplomada amb «canto» a protegir. Seguida d’un diedre menys exigent. Llarg preciós.
5è. Llarg 35 m 6a Travessia a la dreta per anar a buscar un díedre gris d’autoprotecció. Llarg de recuperació.
6è. Llarg 35 m 6a+ Fissura i placa semi-fissurada de navegació, a protegir amb peces petites. Llarg més delicat i menys evident que la resta. Tirada també magnífica.
7è. Llarg 45 m V+ Díedre un xic desplomat a l’inici, de fàcil protecció. Bon final de festa!

Aproximació: Al cap de 5-6 km de la pista de Viacamp al refugi de Montfalcó, just a l’altra banda d’una enorme torre elèctrica, desviar-se a l’esquerra i, passats uns tres o quatre centes metres, aparcar al costat d’una bassa. Seguir a peu la pista en la mateixa direcció (barrera i cartell informatiu) durant aproximadament 1h 15’. En cas de dubte, seguir sempre a ma dreta. Al capdamunt de la carena, deixar la pista i agafar a ma esquerra el corriol fitat que baixa cap al nord. Uns 15-20’ més tard, després d’una petita pujada, unes fites grans indiquen la canal d’accés a la Feixa dels Espàrrecs. Seguint la traça, ara caminant, ara desgrimpant, s’arriba a dos trams de cordes fixes. En el primer, el millor és muntar un rapel (20 m). I a l’altre, despenjar-se per la corda fixe. Seguir caminant i desgrimpant fins a una feixa ampla. Un centenar de metres més endavant, remuntar per una evident canal (sageta a la roca) fins al peu de via. L’inici de la via està marcat amb una vaga i coincideix amb la Pilastra dels Voltors.
En acabar la via, s’ha de remuntar pel camí fitat de la carena en direcció sud, durant uns 20’ fins a trobar l’inici de l’accés a la Feixa dels Espàrrecs. La resta, es desfer el camí d’anada

Horari: entre 5 i 6 hores

“Adiós Coños” a la Paret de Catalunya de Montrebei

ADIOS COÑOS (variant Salut Marcel) (225 m ED) a la Paret de Catalunya, de Montrebei, amb en Xavier Betriu i l’Òscar Caldera… o bé com començar una nova temporada a Montrebei

➪ Ressenya imprimible en PDF
10Dijous 18 de gener de 2018. Depassat el periple nadalenc, amb els seus àpats opípars i els seus dies curts i freds, retornar a aquest indret tan entranyable del nostre benvolgut Montsec, per fer allò que tan ens agrada, esdevé un cop més un plaer incommensurable. Encetar una nova temporada, curulla altra cop d’anhels incerts, somnis efímers i temors inconfessables, a on gaudi i patiment s’acaben confonen en un voluptuós garbuix d’emocions contraposades, tornarà a esdevenir aquell exercici de regeneració necessari i saludable que ens ajudarà a seguir albirant el futur amb bon talant.

Hi ha vies que desperten interès per l’audàcia del seu traçat, altres per la història que duen associades, n’hi ha que simplement s’han de fer perquè són grans clàssiques, i n’hi ha que ens criden l’atenció per les raons més inversemblants. «Adios Coños» té un bon nom, però no només això. Darrera d’aquest suggerent apel·latiu s’hi amaga un itinerari superb, rude i auster (una o dues assegurances per llarg) que cal no prendre’s a la lleugera. Aprofitant la presència a la nostra nodrida expedició «berguedana-navassenca» d’en Xavier Betriu, he gosat de proposar-la, malgrat saber que sobrepassava abastament les meves prestacions. Crec que no és quelcom que calgui fer sovint, però fet de tant en tant pot resultar fins i tot pedagògic. Un és més conscient d’on té el llistó, tant pel que fa a la dificultat com al grau d’exposició. Encara sort que els meus companys n’han quedat satisfets!

Na Júlia i l’Octavi per la seva part (els juniors del grup i ambdós membres del CTAC), se las han amb «Els Gegants Adormits». Una altra gran via del sector (ens anàvem veient), a on també han xalat d’allò més… A aquest jovent no hi ha qui els pari!

LA VIA

1er. Llarg. 55 m 6c Diedre vertical, mantingut i llarg, amb dues bones «apretades» per superar sengles trams desplomats. La dificultat del llarg ve més donada per la seva continuïtat que pels passos aïllats. Llarg espectacular.

2on. Llarg. 40 m 6a Inici per una fissura, a la dreta de la més ample i evident (més descomposta). Superació d’un petit sostre i recórrer novament unes fissures de roca delicada pel punt més consistent. Cal afinar bé els sentits, tant per encertar el millor traçat com per la deficient qualitat de la roca. Reunió en una gran savina. Llarg delicat.

3er. Llarg. 40 m 6b Flanqueig per roca de dubtosa qualitat fins a enfilar una fissura ample. La dificultat principal és en un tram vertical a on la fissura s’estreny i cal anar per fora (off width). Llarg magnífic.

4art. Llarg. 30 m 6b (1er. de Salut Marcel) Sortint de la reunió, en lloc de flanquejar la llastra que tenim al davant per sota, l’hem encarat de dret com si anéssim per la A.C. durant tres o quatres metres per, encabat, flanquejar per damunt d’aquesta a trobar la Variant. D’aquesta manera, en fer una traçada més directa s’evita el fregament de cordes. Passatges tècnics de placa i «fissureta» per un pany de roca excel·lent. Llarg molt bo.

5è. Llarg. 40 m 6b+ (2on. de Salut Marcel) Flanqueig fàcil a dretes fins al trobar un pont de roca i una placa vermellosa. Després d’escalar aquesta, afinar bé el GPS i anar en direcció a una fissura mig descomposta que acaba en un relleix. Enfilats damunt d’un mena d’agulla adossada a la paret, seguir per placa delicada a buscar un pitó, i un cop superat aquest anar cap a l’esquerra a cercar terreny més fàcil fins a la reunió. El llarg clau de la via, pel seu exigent binomi de dificultat-exposició.

6è. Llarg. 30 m V+ (3er. de Salut Marcel) Seguir un evident diedre fins que s’acaba. Seguir amb tendència a la dreta fins a una sabina i continuar per placa fins a la R. El més fàcil de tots.

Horari: 5 hores

“Courbeau” a la Paret de Catalunya de Montrebei

COURBEAU (450 m MD+) a la Paret de Catalunya, de Montrebei, amb en Josep Climent… o bé com acabar trobant l’agulla al paller

➪ Ressenya imprimible en PDF
corbDimarts 21 de novembre de 2017. No fa gaire, després d’haver fet la meva vint-i-dosena ascensió en aquest santuari de l’escalada, em vaig adonar que de les «Ultra-clàssiques i Típiques» de que parla en Luichy al seu excel·lent llibre «Montrebei» només em mancava aquesta ―la resta: Diedre Audoubert, Diedre Gris, Delfos, CADE i Pilastra dels Voltors ja feia força temps que les tinc a la butxaca― el proper objectiu al congost, doncs, estava més que clar. La qüestió, però, era si l’escasses hores de claror de finals de novembre serien suficients per fer una via de 450 metres. Com que trobar un company de cordada per afrontar el repte, no ha estat problema ―en Josep, fins i tot, s’ha ofert a fer el llarg de l’off width de primer!―, i tenint ben present que les incerteses ―més o menys controlades― també formen part de l’escalada, no m’hi he pogut negar… Ha, ha, ha!

Corria l’any 1978, i la febre per obrir les línies més atractives de la paret ―les futures grans clàssiques― s’havia encomanat també als escaladors de l’altra banda dels Pirineus. El mateix dia que en Julien, Munsch, Thomas i Uzabiaga encetaven l’obertura d’aquesta via, uns altres francesos: en Louis Audoubert i en Galy, esclafats sota el pes de les seves enormes motxilles, s’apropaven penosament cap a la paret amb la mateixa intenció que els primers. Davant del desencís de veure’s avançat, la conversa que Audoubert (que és capellà) va mantenir amb els seus compatriotes, sembla ser que no va ser tot el cordial que era d’esperar. D’aquí el nom que rebé la via: Courbeau (Corb) ―el malnom que, per la sotana, es dona a França als capellans― en clara al·lusió a la condició d’en Louis Audoubert.

Com que les casualitats no vénen mai soles, però, quan dilluns al vespre en Josep Climent i jo vam arribar al Prat disposats a passar-hi la nit, i vam comprovar que únicament hi havia un altre vehicle, i l’endemà a primera hora després d’esmorzar, mentre acabàvem de preparar el material, els vam veure partir sota la llum dels frontals i ens vam dir «aquests encara van més d’hora que nosaltres», poc ens podíem imaginar que es dirigien també a fer el Courbeau… Doncs sí, en Jóse i l’Arturo ―dos simpàtics escaladors de Madrid― se’ns van avançar de deu minuts mal comptats! En acabat, però, lluny de recriminar-nos res els uns als altres, vam fer unes bones xerrades a les reunions i arribàrem al Prat amb gairebé una hora de claror per endavant!

El Courbeau és una via llarga, vertical i mantinguda, a on una de les dificultats principals rau en la necessitat de protegir-se, tant als llargs com a les reunions. Malgrat això, no acaba sent una línia especialment perdedora, per bé que cal posar un cert èmfasi en la navegació. La primera meitat de la ruta discorre per fissures, díedres i plaques, mentre que la segona ho fa, principalment, per xemeneies de diferents amplades. En quan al famós «off width» de 6b de l’onzena tirada, al meu entendre no és ni una cosa ni l’altra. Es tracta d’una xemeneia estreta, però no prou com per haver d’escalar-la encastant-hi el braç i la cama (s’hi cap sencer). En quan al grau, posicionant-se de manera adequada (amb l’esquena recolzada a la paret esquerra) no resulta tan exigent com pot semblar sobre el paper. En tot cas, el handicap principal ve donat per la dificultat a l’hora de protegir-s’hi. De totes maneres, estem parlant d’una xemeneia… Ah, això sí, la motxilla millor deixar-la a casa, o bé dur-la penjant de l’arnés.

I ara, quina serà la propera a Montrebei? Tant en José com l’Arturo m’han recomanat molt la Nirvana ―oberta per en Jesús Gàlvez, amb qui ells escalen sovint―. Aquesta, però, ja pertany al grup de les «Llargues, Des-equipades i No massa freqüentades» segons la classificació d’en Luis Alfonso. No, si al final, entre uns i altres, sempre m’acabeu «liant»… Ha, ha, ha!

 

“Trinitat” a la Roca Plana dels Llamps de Montserrat

 

TRINITAT (130 m MD) a la Roca Plana dels Llamps, de Montserrat, amb en Joan Brunet Puigpiqué​… o bé com assolir un cim emblemàtic, llargament cobejat

➪ Ressenya imprimible en PDF
TrinitatDissabte 18 de novembre de 2017. Per la seva situació preeminent i estratègica, al cor del massís, des d’on es dominen per igual les vastes extensions de monòlits que, tant a ponent com a llevant, conformen l’insòlit univers montserratí, des de sempre, la Roca Plana dels Llamps ha cridat poderosament l’atenció d’excursionistes i escaladors. I, en especial, la seva turmentada cara est, a on semblen haver anat a impactar, des de temps immemorials, quantes fúries, improperis i laments hagin llançat les ordes de diables, aquelarres de bruixes i resta de criatures noctàmbules que, les nits de lluna plena, deambulen per les roques, parets i agulles de Montserrat.

Avui, gràcies a una discreta actuació, i als inspiradors relats d’en Pau Tomé (Pau Dessy​) i en Jordi Ceballos Villach​, en Joan Brunet i un servidor hem tingut la grata oportunitat de solcar una altra llegendària ascensió del mestre Antonio García Picazo, sense passar més angúnies de les habituals i necessàries en aquest tipus d’ascensions. Una petita joia, de concepció clarivident i execució audaç, que sorteja amb intel·ligència i habilitat balmes, extra-ploms i tota classe de dificultats, fins a arribar al punt culminant d’aquest altiu penyal.

LA VIA

Aproximació: Des de l’aparcament de Santa Cecília, seguir la carretera en direcció oest ―Can Massana―. Al cap d’uns tres-cents metres, prendre el camí senyalitzat que puja per la Canal de la Llum. Arribats al coll (uns 40′), baixar pel Torrent del Migdia durant 5-10 minuts i, després de descartar el primer trencant a ma dreta (Canal dels Micos) prendre el següent (Montgròs). El camí passa just per sota de la cara est Roca Plana dels Llamps. Peu de via al peu de la gran balma que hi ha a la dreta de la paret. Poc més d’una hora.

1er. Llarg. 25 m V. Pujar pel punt més feble fins a la gran balma característica. Reunió a l’extrem esquerre. Llarg exposat.

2on. Llarg. 35 m A1/V+. Fent atenció a on hi emplaçades les expansions, i fent una llarga diagonal cap a l’esquerra, superar en escalada combinada les diverses balmes que ens barren el pas. Llarg exigent i mantingut.

3er. Llarg. 25 m V+. Llarg en lliure amb un xic de navegació i poques assegurances fixes.

4art. Llarg. 25 m V/A2. Superació d’una fissura desplomada semi-equipada amb material divers. Tram final en lliure. Llarg entretingut.

5è. Llarg. 20 m IV. Travessa a ma esquerra fins a on la roca per verticalitat i grimpada final. Llarg de tràmit.

Descens: Per l’aresta sud, un primer ràpel (o desgrimpada) d’uns 30 metres. Un segon de 20 metres. I un tercer, per la cara est de 10 metres. Tornada pel mateix camí de l’aproximació, en sentit contrari.

Horari: De 3 a 4 hores

“Directa” al Peladet Oriental de Rúbies

DIRECTA (175 m MD+) al Peladet Oriental, de Rúbies, amb en Remi Brescó i en Lluís Parcerisa… o bé com gaudir d’una bona escalada en un entorn idíl·lic i insòlitament calmós

➪ Ressenya imprimible en PDF
DirectaDijous 16 de novembre de 2017. Perquè una escalada ens ompli de joia l’esperit, no cal que solqui rutes mítiques d’una dificultat extraordinària, ni que recorri les parets més feréstegues i inexpugnables d’un massís. N’hi ha prou amb que els diferents factors que hi concorren estiguin en equilibri i harmonia.

El Peladet Oriental de Rúbies és un conjunt de parets més aviat modestes situades en un entorn majestuós. Les vistes, des d’aquesta prodigiosa talaia que esdevé la seva carena, són tan extraordinàries que tant se val cap a on dirigim la mirada: el temps i l’espai semblen confondres en un tot. L’aparent proximitat de la Serralada Pirinenca, els petits nuclis de població que s’hi divisen, les vetustes parets d’una església romànica, l’erràtic vol dels voltors, el pasturatge d’un ramat de cabres… Tot plegat fa que l’escalada en aquesta lloc esdevingui una vivència mística, però si a sobre ho fem per una línia tan bona com és la Directa, i amb companys de la talla i mestratge d’en Lluís Parcerisa i en Remi Brescó, l’experiència resulta inoblidable.

LA VIA

Aproximació: Des d’Artesa de Segre, prendre la C-1412 en direcció Isona i Tremp, i poc després de passar el pont sobre el riu Segre, seguir a ma esquerra en direcció a Vilanova de Meià. Des d’aquí, continuar durant uns 3 km per la carretera del Pas Nou i trencar a ma esquerra per la pista forestal de Rúbies. Són uns 13 km. de no massa bon camí que finalitzen a l’esplanada que hi ha al davant d’aquest nucli abandonat. Seguint el GR de la Portella Blanca, s’arriba a peu de paret a través d’un corriol fitat.

Una altra opció, no menys interessant, és seguir la carretera del Pas Nou fins gairebé a dalt de la collada (passant de llarg la Roca dels Arcs) i, a l’alçada d’una cruïlla a ma esquerra amb la indicació Portella Blanca, seguir per aquesta pista forestal. Són uns quants quilòmetres més d’asfalt, però només 10 km. de pista i, fins abans de la darrera baixada (5 minuts a peu), en millor estat que la de la primera opció. Té l’avantatge d’una aproximació a la paret molt més curta i còmoda.

1er. Llarg. 40 m V+. La via, situada entre les vies Forat de la Pera i Barnatac (BC), l’assenyala un sageta. Com a referència, comença just a la dreta del díedre més marcat de la paret, que forma part d’una «entosta» d’uns trenta metres d’alçada. Després d’uns primers metres de placa, resseguir el diedre i, quan aquest s’acaba, cercar la reunió a ma esquerra.

2on. Llarg. 50 m 6a+. Fissura-diedre vertical, amb final terrós per arribar a la R. Llarg exigent.

3er. Llarg. 45 m 6b. Inici per una placa-esperó fins a una sabina, seguit d’una placa vermellosa i un flanqueig cap a l’esquerra per enfilar un díedre que duu fins a la gran alzina a on es fa la reunió. Llarg exigent en lliure.

4art. Llarg. 40 m V+. Flanquejar tres o quatre metres a la dreta i pujar, més o menys en línia recta, pels punts més febles fins a dalt de la carena. Possible reunió en una sabina.

Descens: Per la primera opció: des del cim baixem per un corriol cap a l’est fins trobar el GR que prenem fins retrobar el camí de pujada.
Per la segona: carenejar cap a llevant, passar la Portella i remuntar fins a la pista que hi ha al davant.

Horari: Entre 3 i 4 hores

 

“Privilegi” al Serrat dels Monjos de Montserrat

PRIVILEGI (110 m MD) al Serrat dels Monjos, de Montserrat, amb en Pau Tomé (Pau Dessy)… o bé com trobar una mica de tot en poc més de cent metres

➪ Ressenya imprimible en PDF
PrivilegiDilluns 13 de novembre de 2017. Jugant a cuit i amagar amb les previsions meteorològiques, finalment ens hem anat a arrecerar en aquesta part de la muntanya, a on el vent i la temperatura solen ser més benignes que en altres indrets del massís. «Pau: te’n queda alguna per fer de la zona?». «Deixa’m que rumii… Ah sí: la Privilegi i la Sony com Sony!». «Apa doncs, a manca d’un, dos objectius!».

Trobar el peu de via de la Privilegi resulta d’allò més senzill ―a l’extrem dret del Serrat, quan la paret perd alçada―. No en va, fou la segona a ser oberta al Serrat dels Monjos. Amb un primer llarg més aviat poc atractiu ―tant per la qualitat de la roca, com per la vegetació i la indefinició del recorregut―, de seguida entrem en un sistema de fissures que, després de vorejar en lliure els dos sostres vermellosos que ens barren el pas, ens acaben deixant al peu d’un de més categòric. La superació del qual, requereix d’emprar mitjans artificials. En acabat, un flanqueig, per placa, descendent ens diposita al díedre terminal.
Tot i no ser una via massa repetida, justament el dia abans havia estat recorreguda per en Pere Casals i un seu company. La seva «piada» a la xarxa, i unes marques de magnesi, recents, ens ho corroboren. De la Sony com Sony, no hem estat capaços de trobar-ne res més que la ressenya del 2001 de l’Armand Ballart ―un dels oberturistes―.

Amb la musculatura i les neurones degudament escalfades, doncs, hem aconseguit d’escalar el primer llarg; no sense abans haver lliurat una lluita cos a cos amb uns molestos garrics. En el segon, però, un cop superats els dos primers espits ―6b del bo―, en comptes de trobar-nos la placa i una nova protecció, que és el què indica la ressenya, ens hem topat amb un tram esllavissat. Després de temptejar una bona estona a esquerra i a dreta, en no veure-ho prou clar: desgrimpada, «mallón» i cap a casa! Bé, ara al menys sabem perquè ningú l’escala.

Horari: 3 hores

“Cistus Albidus” a la Part d’Aragó de Montrebei

CISTUS ALBIDUS (445 m MD) a la Paret d’Aragó, de Montrebei, amb en Damià Santiveri Freixa… o bé com aprendre a no menysprear ni l’itinerari més modest

➪ Ressenya imprimible en PDF
10Divendres 3 de novembre de 2017. A l’hora de triar les vies, de mica en mica, sense adonar-nos-en, tendim a apujar-ne gradualment el llistó de la dificultat. Fins que arriba aquell dia en què, per raons obvies, hom sent la necessitat de tornar a escalar per sota d’aquest nivell de contingència. Tot plegat, amb l’objectiu d’assaborir, de bell nou, l’assossec d’una ascensió més plàcida. Amb tan lloable esperit, doncs, bo i destriant en el pomell de les vies «no tatxades», hem anat a ensopegar amb aquesta delicada «flor de l’estepa blanca».

Sobre el paper, més sinuosa, un xic més exigent i menys reeixida que la seva veïna, la popular Santiago Domingo, aquesta obra d’en Joan Badia, i de d’altres destacats membres del CADE ―tanmateix com les Nàpia, Puñalada Trapera, Cuarentones, Pilastra dels Voltors, Pilar Sud, Del Rigol, i les mateixes CADE i Santiago Domingo―, ens ha semblat sensiblement més obligada, dura, incòmode i, fins i tot, més exposada que aquella.

Com sempre que podem, i per tal de lidiar encertadament amb la gran barreres de sostres que s’ensenyoreix damunt dels nostres caps, ens hem tornat a encomanar a les sempre acurades ressenyes d’en Luichy. Aquesta vegada, però, malgrat haver estat actualitzada fa pocs anys (2010), el material que hem trobat a la paret difereix força del pronosticat: xapes requisades, claus inexistents… Tot plegat, tenint la sensació, en alguns passatges, que de clàssica més aviat poc. I és que, al final, no es pot abaixar mai la guàrdia!

LA VIA

Aproximació: Un parell de quilòmetres més enllà del poble de l’Estall, venint per la pista forestal que va de Viacamp al Refugi de Montfalcó, agafar la pista que surt a ma esquerra, acotada per una cadena de ferro. Un centenar de metres després, seguir un corriol fitat que va en direcció a la paret. Cal parar esment a no perdre les fites, ni pujar més amunt del compte. Arribats a peu de paret, seguir aquesta durant uns vint minuts més, passant primerament per la inscripció LSD ―Santiago Domingo―, abans de trobar la CA de Cistus Albidus. 1h llarga.

1er. Llarg. 50 m IV+. Inici per placa, seguit d’una fissura herbosa amb tendència a la dreta. Llarg incòmode.

2on. Llarg. 35 m IV. Sortida per la placa de l’esquerra fins a assolir un relleix que cal seguir en aquella mateixa direcció. Llarg de tràmit.

3er. Llarg. 40 m 6a. Placa de navegació per roca dubtosa, amb un començament exposat. Llarg per posar-se les piles de cop.

4art. Llarg. 60 m V-. Superació d’un seguit de ressalts poc atractius fins al peu d’un díedre. Aquí és possible muntar una reunió intermèdia. A continuació, seguir per la placa de la dreta fins a l’alçada d’una savina, punt en el que cal girar cap a l’esquerra i seguir per una cornisa fins al seu acabament. El parabolt que hi ha al flanqueig assenyala la línia de La Nàpia. Reunió de friends en un replà. Llarg força «rostollaire».

5è. Llarg. 30 m V+. Diedre exigent i exposat, que neix amb una placa vertical. No hem trobat els dos primers pitons que marcava la ressenya. Reunió al peu d’un sostret. Llarg vibrant!

6è. Llarg. 45 m V+. Superació d’un sostre atlètic, seguit d’un sistema de diedres assequibles i un flanqueig a dretes per entrar a la reunió, situada en una lleixa.

7è. Llarg. 65 m III. Relleix fàcil, de més de seixanta metres. Reunió a l’arbre més enlairat.

8è. Llarg. 20 m V+. Secció de placa per una mena d’esperó.

9è. Llarg. 35 m 6a. Diedre poc definit, de color taronja, seguit d’un flanqueig per placa, cap a la dreta, de roca no massa bona. Sempre buscant l’alçada més correcte per col·locar peus i mans. Llarg molt bo, però un xic exposat.

10è. Llarg. 30 m Vè. Flanqueig per placa fina i tècnica, acabat amb la superació d’una gran llastra, més sòlida del que sembla. Reunió en un petit balcó abocat a l’abisme. Llarg espectacular.

11è. Llarg. 35 m V+. Final de festa per un diedre de fissura ample, seguit d’una gran savina seca i un tram de placa genial pel peu d’un sostre. Ambient assegurat. El millor llarg de la via, amb tota probabilitat.

Descens: Seguir pujant pel camí fitat que, en direcció oest, passa a prop de la carena. Arribats a una pista més ampla, seguir en la mateixa direcció fins a trobar les marques d’un PR. Aquest és el camí que ens tornarà al punt de partida. Passem per un coll i iniciem la baixada. Un quart després, una drecera fitada ens convida a deixar les marques de pintura, estalviant-nos així una bona colla de corbes. 1h 15′

Horari: De 5 a 7 hores