“STAE” a la Paret de Santa Cecília de Montserrat

STAE (340 m MD) a la Paret de Santa Cecília de Montserrat, amb en en Joan Brunet… o bé com haver de baixar tres cops la Teresina, per tancar una bona trilogia

➪ Ressenya imprimible en PDF
staeDilluns, 27 d’agost de 2018. A la tardor del 2014, de la mà d’en Marc Ribas, vaig fer la Directa al Prostíbul. Sense saber-ho, acabava d’encetar una trilogia que, justament avui, quatre anys més tard, he culminat amb l’escalada de la STAE. El Vianant, la tercera en discòrdia, va caure el mes passat gràcies a l’encertada proposta de la Sandra Serra. Essent totes tres molt recomanables, cadascuna amb les seves particularitats, coincideixo amb en Jose Bermudo quan ens diu al seu bloc: «la STAE és similar, o una mica més difícil que el Vianant, i una mica més fàcil que la Directa al Prostíbul».

Comentar que l’amic Joan Asín, com a bon membre del STAE (secció d’escalada del C.E.Àliga), quan tenia dinou anys, en va fer la primera repetició calçat amb botes rígides i fent un bivac a la cinquena reunió. Trenta-quatre anys més tard hi va portar amb el seu nebot. Aquesta vegada amb peus de gat i dormint al Barcelona. Ha, ha ha!

A diferència de dissabtes, diumenges i festius, escalar a la cara nord de Montserrat entre setmana és tot un privilegi. Entre altres motius perquè el brogit de les motos «corbejant» la carretera de Ca’n Masana és menys molest. Avui, però, bona part del matí hem estat acompanyats per un helicòpter del Servei d’Emergències, que ha estat fent trasllats de material per damunt dels nostres caps ―suposem cap a l’esllavissada de la Teresina―. En cas d’haver hagut de trucar al 112, al menys els teníem ben a prop… Ha, ha, ha!

En quan a l’estat de la via, mentre unes informacions apuntaven a una «petada» de parabolts considerable i barroera, altres deien que tampoc n’hi havia per tant. Ja se sap que mai plou a gust de tothom. Al final, res que no es pugui resoldre amb un bon assortir d’«amics». Els espàrrecs arremangats que hi ha quedat, però, no fan molt bonic que diguem.

LA VIA

1er. Llarg. 35 m 6a+. Inici per una fissura desplomada amb equipament a completar, que en lliure (i en fred) costa Déu i ajut. Flanqueig fàcil, però descompost, i reunió passat un primer tram de diedre (a l’entrada n’hi ha una altra de més incòmode).

2on. Llarg. 30 m V. Diedre deliciós per amanir al gust (peces grandetes) d’aquells que semblen esculpits per al gaudi del personal. Es fa curt!

3er. Llarg. 25 m IV. Llarg de transició amb inici per placa i final per fissura.

4art. Llarg. 30 m V. Placa de finor que, al final, ressegueix una fissura en diagonal. Llarg elegant.

5è. Llarg. 30 m III. Un altre llarg de tràmit, amb un curt ressalt a superar.

6è. Llarg. 40 m 6a+. Tirada per fissures amples de roca mediocre que, malgrat no ser vertical, és atlètica i s’ha de reforçar. Exigent.

7è. Llarg. 30 m V. Inici amb un ressalt sortint de la R, més un tram de xemeneia fàcil, difícil de protegir.

8è. Llarg. 30 m V. Sortir caminant cap a l’esquerra, en direcció a la timba, (sobre la R hi ha uns parabolts, que són d’una altra via), per fer un canvi de paret («passet» curiós). Enfilar per la placa, amb uns primers passos difícils i desprotegits. Més endavant, flanquejar cap a la dreta fins al peu d’una xemeneia. Llarg un xic exposat.

9è. Llarg. 20 m III. Llarg de tràmit per un diedre-xemeneia fàcil.

10è. Llarg. 30 m IV+. Aresta cimera protegida amb un sol parabolt.

Aproximació: Des del refugi de Santa Cecília, prenent el GR en direcció oest (Can Massana) fins a tenir la perspectiva de la paret per on discorre la via. Aleshores, agafar un corriol desdibuixat, normalment marcat amb una fita, que de forma directa i salvatge va a buscar el peu de paret. 45’

Descens: Per la ferrada Teresina i la Canal de Sant Jeroni. 1h 15’

Horari: Entre 4 i 6 hores

Anuncis

“Postre de Músic” al Tossal de Balinyó

POSTRE DE MÚSIC (600 m MD) a la cara sud del Tossal de Balinyó, amb en Ramon Portabella i en Pol Llach… o bé com posar confiança en la goma cuita dels peus de gat

➪ Ressenya imprimible en PDF
postredemusicDissabte, 5 d’octubre de 2018. Hi ha vies que costa de fer-les perquè gairebé tothom les té tatxades. De manera que, quan vaig saber que en Ramon i en Pol volien anar a la «Postre de Músic», no vaig dubtar a demanar-los d’afegir-me a la corada. Al Tossal de Balinyó havia escalat la «Cafè, copa i puro» i la «Regular», però em mancava aquesta: la primera oberta a la paret i convertida en la més clàssica.

De característiques similars a les esmentades, la «Postre de Músic» és una via a on cal suplir l’escassetat de preses d’alguns trams, posant confiança a la goma cuita dels peus de gat i aprofitant l’extraordinària qualitat de la roca, així com el seu pendent moderat. Conjectures, aquestes, que s’adquireix a mesura que hom va fent metres. I com que de llarga ho és prou… més o menys quan arribes dalt ja n’ets tot un expert. Ha, ha, ha!

No obstant la seva considerable llargària, es tracta d’un itinerari assequible, ràpid, discontinuu, de dificultat moderada, equipament força encertat i, per bé que un xic xic monòton, molt agradable d’escalar, sobretot a l’hivern quan el sol n’acarona la roca, sense escalfar-la més del compte. I, a poder ser amb molt bona companyia, tal i com jo he fet. Aquesta de la Plana són uns cracks!

Aproximació: Entre Organyà i Coll de Nargó creuar el Segre pel pont de d’Espia en direcció a Canelles. Un cop tinguem la paret al davant, seguir la pista que travessa el riu i el corriol fitat que hi porta. 35’

Descens: Un cop al cim, cercar la segona canal a la dreta (fites). Trams de tartera i passamans de corda. 45’

Horari: de 4 a 6 hores

 

“Ni oblit, ni perdó” a la Paret de Catalunya de Montrebei

NI OBLIT, NI PERDÓ (255 m MD+) a la Paret de Catalunya, del Congost de Montrebei, amb en Guim Llort… o bé com tastar un pastisset acabat de sortir del forn

➪ Ressenya imprimible en PDF
nioblitniperdoDissabte, 13 d’octubre de 2018. Avui, amb en Guim Llort, hem anat al «Santuari» sense cap objectiu concret. Esperàvem inspirar-nos un cop fóssim al Prat. I tal dit i tal fet, la feliç coincidència amb l’amic Marc Ribes ha fet que, molt hàbilment, ens vengués la «moto» d’aquesta recent creació ―oberta per en Josep Grau i na Nuria Puig, amb la seva col·laboració― amb l’argument de: «Aniria bé confirmar els graus…». I nosaltres… què podíem fer, sinó, anar a tastar aquest pastisset acabat de sortir del forn. Una mica acollonits, tot s’ha de dir! «No patiu, que als trams més difícils trobareu quelcom» ens ha assegurat. Coneixent les vies d’en Josep Grau, però ―l’escalada de la Plors i Violes encara és molt recent―, les explicacions d’en Marc no ens acabavàven de tranquil·litzar del tot.

Després d’haver-la fet, però, la sensació és de que ―un cop estigui sanejada― pugui ser una via que s’escali amb una certa assiduïtat. Segurament no és de les més rodones del sector, però fet i remenat no hi desentona pas. Enhorabona cracks! I Déu n’hi do de la «currada» que us heu hagut de marcar per deixar la via mitjanament neta!

Fent el camí de tornada, en Guim, que té vint-i-dos anyets, després de preguntar-me quantes vies porto escalades (28) a Montrebei ha fet un càlcul ràpid i m’ha dit: Per arribar al «cumplevias», jo que només en porto fetes tres, ho tinc més fàcil que tu (no cal que us digui la meva edat). «La mare que et va…». Ha, ha, ha!

LA VIA

1er. Llarg. 35 m 6b. Aquest és, amb tota seguretat, el llarg més difícil i mantingut de tota la via. Un bon filtre per a saber si s’és capaç de fer-la, o no. Una fissura de dits vertical i mantinguda de roca excel·lent, perfectament protegible que, de fer-la tota en lliure, et posa els braços a to. Boníssim!

2on. Llarg. 25 m 6b. Comença amb la mateixa tònica que l’anterior, però que un cop passats els primers metres perd la verticalitat inicial. Bon llarg.

3er. Llarg. 45 m V+. Tram de transició, seguit d’un diedre-xemeneia de bon fer. Llarg típic montrebeià.

4art. Llarg. 25 m 6a+. Inici exigent, aprofitant les branques d’una sabina, que s’acaba endinsant en una canal vegetada i profunda.

5è. Llarg. 40 m. 6a. Un altre llarg discontinu, amb un altre tram de diedre-xemeneia a on toca «apretar».

6è. Llarg. 50 m II. Llarg selvàtic a on, en temporada, no és descartable trobar-hi rovellons. Ha, ha, ha!

7è. Llarg. 35 m. V+. Un altre díedre-xemeneia net com el culet d’un nadó, però amb bones possibilitats de ser protegit. Bon final de festa.

Aproximació: Evident, des del Prat d’en Lluís. Vorejar el camp del davant del Prat cap a l’Est i seguir el camí habitual de baixada d’aquest sector, fins a trobar unes fites just a la vertical de la gran canal de Espaguetti. Seguir-les en aquella direcció. 25’

Descens: Un cop dalt, seguir cap a l’Est (dreta) un centenar de metres i seguir el corriol fitat de baixada. 40’

Horari: de 4 a 6 hores

Al final, malgrat la terra que cobreix algunes presses, els trams de roca inestable ―hem fet caure uns quants blocs― i l’abundant vegetació en alguns trams, «Ni oblit, ni perdó» és, sens dubtes, una via prou interessant i recomanable. Només un però: llàstima que tots els llargs no siguin com el primer i el segon!

 

“Eva Baeza” a la Paret de les Bagasses del Congost de Terradets

EVA BAEZA (370 m MD+) a la Paret de les Bagasses del Congost de Terradets, amb en Joan Brunet… o bé com tenir una altra visió d’aquesta immensa tàpia

➪ Ressenya imprimible en PDF
evabaezaDissabte, 6 d’octubre de 2018. Quan em miro una paret, els meus ulls abans que res busquen la base. I, a continuació, resseguint les línies més evidents, superen de forma imaginària, un per un, tots els obstacles que apareixen pel camí. Fins a assolir, de forma invariable, el punt més alt de tots. Reminiscències d’un passat muntanyenc, a on fer cim era el què donava sentit a una excursió? Probablement. Com, també, un deler insadollable d’escalar quan més millor. Sigui com sigui, el cas és que sempre he tingut una flaca per aquesta classe d’escalades.

L’Eva Baeza, sense ser de les més llargues del Congost, acompleix satisfactòriament tots aquests requisits: longitud considerable, dificultat i equipament justos per haver de donar la talla, però sense patir en excés, i una roca no sempre compacte, però suficient per gaudir d’un escalada agradable. La primera meitat és, com si diguéssim, més marca de la casa “Terradets”. Mentre que la segona, és més treballosa i «montrebeiana». El llarg descens que ve a continuació, un cop deslliurats de les incerteses de l’ascensió, de ben segur ens ajudarà a pair les emocions viscudes i ens retornarà la pau a l’esperit.

Després d’haver escalat, a bon ritme, durant cinc hores, repassant els horaris dels participants al, recentment celebrat, Rally de Terradets, ens hem adonat, estorats, que hi ha cordades que hi estan menys de la meitat d’estona. Encabat, però, si els ho preguntes, no saben dir-te si els ha agradat o no. Senzillament, no se’n recorden, perquè barregen les unes amb les altres! Ara, es fan un bon tip de fer metres, això sí! Ha, ha, ha! Bé, bromes a part, a nosaltres sí, ens ha agradat força!

Aproximació: Després de creuar el pont que dona accés a la paret de les Bagasses, i arribar a la via del tren, seguir-la, en direcció nord, a creuar el primer túnel. Un cop a l’altra banda, canviar de direcció i pujar-hi al damunt pel bocal formigonat. Prendre el corriol que puja paral·lel a la paret fins a trobar el gran forat característic per on va la Festa del Paca. La via comença a la vertical d’un sostre, uns cinquanta metres més amunt. 30’

Descens: Un cop a dalt, seguir la carena cap al nord (a la dreta) fins a trobar un sender fitat. Uns 20’ més tard s’arriba a una instal·lació de rapel. Són 50 m, amb un tram volat. El camí que segueix, en uns 10 minuts ens duu a la carretera. Seguir-lo en direcció sud fins al punt de partida. 50’

Horari: de 5 a 7 hores

“Terra Hopi” al Cingle Gros del Roig, de Castell de l’Areny

10TERRA HOPI (140 m MD) al Cingle Gros del Roig del Castell de l’Areny, amb en Marc Badia i en Joan Brunet… o bé com acabar caient tots tres al mateix llarg

➪ Ressenya imprimible en PDF
Dissabte, 1 d’octubre de 2018. «No hi ha roques descompostes, sinó alpinistes inexperts» que deia en Georges Livanos. Doncs bé, decididament, en Marc, en Joan i un servidor ens reconeixem escaladors ―molt i molt― inexperts. Tota vegada que ―per trencament de preses i sense conseqüències, per sort― hem caigut tots tres als primers metres del segon llarg!

Esperem que amb les repeticions ―la via tot just si té un anyet― la fiabilitat del rocam millori. Encara sort que l’equipament conté aquella profusió d’assegurances a què en Joan Vidal ens té acostumats. I, al final, malgrat no ser la seva creació més reeixida, Terra Hopi ens ha fet descobrir un nou recó escalable d’aquest nostrat, proper i molt estimat Alt Berguedà.

El graus que he posat a la ressenya no corresponen, necessàriament, a les apreciacions del cap de corda. La qualitat del rocam, en alguns trams, no sempre convida a apurar en lliure a qui va al capdavant. Tret de dos A0 al quart llarg, la resta, entre uns i altres, ens ha acabat sortint en lliure.

LA VIA (no escalar de Gener a Juny per nidificació)

1er. Llarg. 30 m 6b. Inici marcat per un pitó amb baga, sota la vertical d’un diedret que, a la part alta, desploma un xic. En superar aquest, anar amb tendència a la dreta a buscar un diedre més ample.

2on. Llarg. 25 m. 6b+. Placa força vertical i descomposta que dona accés a un diedre herbós. Aquí és a on hem acabat caient, l’un darrera l’altre… «Es de ser inútiles» que diu aquell!

3er. Llarg. 25 m 6a. Xemeneia Hopi, seguida d’un flanqueig a l’esquerra i una placa fissurada. Més delicat que difícil.

4art. Llarg. 35 m 6a/A0. El millor llarg, i la millor roca, de la via. Té una mica de tot: placa, diedre, flanqueig per sota un llarg sostre i un exigent mur abans d’abastar la R.

5è. Llarg. 25 m V+. Diedre de posar-s’hi, franc i agraït. Bon final de festa!

Horari: Entre 2h 30’ i 4 hores

Aproximació: Des de la pista de Vilada a Sant Romà de la Clusa, al final de la doble corba encimentada, seguir amb atenció un corriol sinuós marcat amb fites. 20’

Descens: Fent quatre ràpels per la via. De la R4 a la R3 guiant la corda.

“Plors i Violes” a la Dent d’en Rossell

plorsiviolesPLORS I VIOLES (220 m MD) a la Dent d’en Rossell, amb en Joaquim Gil i en Joan Brunet… o bé com saber treure profit d’un pany de paret més aviat modest

Dissabte, 29 de setembre de 2018. Com gairebé sempre que una paret apta per a l’escalada gaudeix de bona roca, està ben orientada i té una aproximació còmode, tard o d’hora hi apareixen línies generosament equipades que fan les delícies de molts escaladors ―especialment d’aquells a qui no entusiasme el compromís―. La «Plors i Violes» no és una d’aquestes!

Malgrat ser de factura molt recent ―oberta el mes de maig d’enguany― i discórrer per un pany de paret modest i ombrívol, en Grau, na Núria i en Quintí n’han sabut treure un bon profit, bo i donant-li aquell toc d’audàcia que la diferent del què darrerament s’havia vist per la Dent. Una via, per tant, que no serà de les més visitades! Bo o dolent…? Ni una cosa ni l’altra; senzillament diferent!

LA VIA

1er. Llarg. 40 m 6a. Inici a la vertical d’un parabolt, amb un pas difícil a l’alçada del xapatge. Segueix cap a un arbret i pel diedre fàcil de la dreta. En arribar al següent parabolt, podem optar per flanquejar per la placa de l’esquerra fins a un diedret (ressenya original), o bé tirar recte amunt (variant del Joaquim). Hi ha diversos punts en la via a on, degut a la frugalitat d’assegurances fixes, tant el recorregut com la roca propicien diferents interpretacions, afegint un plus d’atractiu a la ruta.

2on. Llarg. 35 m. V+. Inici pen un esperonet assenyalat amb un bolt, fins a un arbre (reunió opcional). Superació d’un sostret flanquejant-lo per l’esquerra, seguint d’un mur i un diedre. Segona part de llarg boníssima, amb unes fissures a equipar que, salvant les distàncies, per un moment m’han recordat el segon llarg de la «Blues» de Cavallers.

3er. Llarg. 25 m V/A2e. Travessia d’esquerra a a dreta, per sota del gran sostre característic. Llarg fotogènic, més espectacular que difícil, però a on, al menys, cal dur un estrep.

4art. Llarg. 30 m V. Llarg de transició, batejat amb «El Trunyo» pels seus autors.

5è. Llarg. 30 m 6a+. Inici per un diedre a equipar, força treballós que, a mesura que pugem, s’adreça fins a convertir-se en off-width. Probablement, el millor llarg de tots.

6è. Llarg. 30 m. 6a+. Diedre-sostre inclinat, amb un pas fi a l’alçada d’un bolt, seguit d’una canal herbosa. Llarg bonic.

7è. Llarg. 30 m. 6a. Placa de roca delicada («l’Escut»), que millora a mesura que pugem. Pas final curt, però atlètic.

Horari: Entre 3 i 4 hores.

Aproximació: Pel Camí Vell de Núria ―des del començament de la pista de Fontalba―, prenent el ramal del Roc del Dui i seguint pel tram de via soterrat del cremallera fins a travessar un túnel. Just a l’altra banda, pel seu costat dret, uns esglaons de ferro duen a la feixa de la «SAM-UEV». Abans d’aquesta, i un centenar de metres més amunt de la «Dr. Neret», comença la «Plors i Violes». Nota: Al costat del peu de via hi ha un pot amb la ressenya. Uns 50 minuts.

Descens: Just en acabar la via, seguir pujant pel bosc que hi ha al damunt per, al cap de mig centenar de metres, trobar un sender a ma dreta. Seguir-lo (sempre en direcció nord) fins a la base de la paret. 30’. O bé rapelant per la via (poc recomanable).

En resum, una onada d’aire fresc, entremig de tant parabolt, amb una dificultat obligada orientativa entorn del 6a+. Tal i com diu l’amic Joan Asín: «Una via curta, però intensa, que no et deixa indiferent!».

 

“Nazgul” a la Paret de Catalunya de Montrebei

NAZGUL (340 m MD+) a la Paret de Catalunya, de Montrebei, amb en Jordi Ceballos Villach… o bé com plantar cara a les pors més viscerals i inveterades

➪ Ressenya imprimible en PDF
nazgulDissabte, 22 de setembre de 2018. La Nazgul és una d’aquelles vies que infonen respecte… Quin eufemisme, Oi? Bé, i perquè no diem les coses pel seu nom?

«De vegades sembla que els escaladors siguem masoques. Patim d’allò més, però al cap de poc ja tornem està allà liats. I això és el que em va passar en aquesta via (Nazgul).
-Uf! Ens hauríem de baixar
-Em fa més por tirar avall que tirar amunt!».
(Extret del bloc Romàntic Guerrer, de l’amic Lluís Parcerisa)

«Per mi, tot sovint, l’escalada és por abans d’anar-hi, por quan hi estic i por quan ho recordo».
(Marcel Millet a la pel·lícula Homos Montserratinus)

Doncs això, bé sigui pel nom ―Nazgul vol dir Espectre de l’Anell en la llengua negra de Mordor―, bé per l’aspecte tètric de les xemeneies i fissures que recorre, bé pel escàs equipament, bé per les històries que se’n conten… la qüestió és que la Nazgul fot una mica de canguelo, perquè ens hem d’enganyar! Jo mateix la tenia en cartera des de feia un parell d’anys… però no ha estat fins ara ―gràcies a la perseverança d’en Jordi― que m’hi he acabat atrevint. I ara que ja està feta, com n’és de fàcil dir: «No n’hi havia per tant! Quina és la pròxima?».

LA VIA

Aproximació: Des del final del Prat d’en Lluís, seguir el camí fressat que en direcció NO, segueix paral·lelament la base de la paret durant uns 40′ fins que, a l’alçada del marcat Díedre Audobert, seguir unes fites que pugen en aquella direcció 1h.

L’entrada fins a la R0 es fa per unes feixes i admet diverses variants. La que es descriu a la ressenya resulta fàcil i ràpida. En quan a l’emplaçament de les reunions, hem fet servir la proposta de vuit llargs que fan els Caracoles Majaras al seu bloc ―consensuada també per en Luchy―, per tal de no haver de clavar. Resultant, d’aquesta manera, uns relleus fàcils de muntar, còmodes i en bons emplaçaments, no haver de patir de fregaments excessius i un estalvi de temps considerable.

1er. Llarg. 30 m 6b+ (V+/A1). Primers metres comuns amb el Diedre Audoubert. Inici atlètic, protegit per dos claus ―el primer té un cordino prim, i si t’hi penges, fa una mica «iuiu»―. Uns metres més amunt, a l’alçada del tercer clau, l’Audoubert se’n va l’esquerra, mentre que la Nazgul continua recte per una fissura que es va dreçant fins a desplomar. Llarg difícil en fred.

2on. Llarg. 55 m 6a. Espectacular i llarga fissura a equipar de grau mantingut ―pas més difícil en superar un petit sostre―, seguida d’un tram curt de xemeneia, després d’una reunió opcional.

3er. Llarg. 55 m 6a. Xemeneia estreta i fonda a on, en algun punt costa trobar-hi l’amplada més idònia per no quedar encallat ―per fora no és tan agònica, però resulta més difícil de protegir―. Segueix un tram de xemeneia més ampla, un flanqueig delicat per sota un sostre i un curt pas desplomat, amb bon cantell, abans d’entrar a la R. Llarg força físic, com també «mental».

4rt. Llarg. 30 m V+. Inici per la fissura de l’esquerra ―de les dues que es veuen, des de la R―, seguit d’un flanqueig a dretes, per roca delicada, fins a entrar en una cova natural. De les dues cavitats que hi ha, cal travessar per la de sobre. Reunió a muntar. Llarg curiós.

5è. Llarg. 25 m V+. Flanqueig en artificial clavat, seguit de la superació d’un sostret a equipar. Tram de placa i fissura final amb tècnica combinada ―o en lliure molt difícil―. Llarg curt, però intens.

6è. Llarg. 45 m V. Xemeneia força herbosa i descomposta. Llarg senzill, però poc agradable.

7è. Llarg. 50 m V+. Diedre-xemeneia trencadot que cal abandonar abans d’un sostre, flanquejant a esquerres per una placa difícil i desprotegida ¿?
Nota: Com que no he vist prou clar, he acabat pujant ben bé fins a sota el sostret (recte amunt hi ha una variant de 3 llargs oberta per J.Rigol i A.Cucó) i he flanquejat llavors. Sortosament, just he sortir a l’alçada del pitó que hi ha al diedre d’abans de la R. Llarg compromès.

8è. Llarg. 50 m V+. Sistema de xemeneies de diferents amplades, amb un tram final interior. S’ha acabat… Llarg gloriós!

Horari: De 7 a 9 hores

Descens: Seguir pujant en direcció est, fins a trobar les fites del camí de baixada al Prat d’en Lluís. 1h 15′.

En resum, una via llarga, treballosa, poc equipada i exigent, típica d’aquest boníssim pany de paret central de la Paret de Catalunya. Com diuen els Caracoles: «No hay largo malo, no hay largo fácil!».

 

 

 

“Diedre Nord-Est” a la Grande Aiguille d’Ansabère

DIEDRE NORD-EST (305 m MD+) a la Grande Aiguille d’Ansabère, amb en Jordi Ceballos… o bé com assistir en primera fila al Gran Teatre de l’Èpica

➪ Ressenya imprimible en PDF
diedreneDivendres 14 de setembre de 2018. Caminar per la vall de Lescun en la penombra de l’albada i rebre, en un tombant del camí, la fantàstica visió de les Aiguilles d’Ansabère, inflamades pel sol que just despunta a l’horitzó, és una de les imatges més belles i colpidores que hagi tingut mai a la muntanya.

L’any 1985, fent la Travessa del Pirineu, vaig contemplar per primera vegada la grandiositat d’aquestes esfereïdores parets i l’entorn que les envolta. Des d’aleshores, sempre que algú m’havia comentat la possibilitat d’escalar-les havia esgrimit excuses barates, mentre una lleu esgarrifança m’envaïa de dalt abaix… Fins que, a finals d’aquest agost, en Jordi em va presentar un pla d’acció irrebutjable. Unes setmanes abans, sobre el terreny, en Jordi havia estat recopilant tota la informació necessària, inclòs l’allotjament i les aproximacions, per escometre l’aventura amb garanties. Que anar-hi amb ell ha estat un «xollo», vaja!

Al mític llibre d’en Patrice de Bellefon «Los Pirineos. Las 100 mejores ascensiones y excursiones» el Diedre Nord-Est ocupa el 90ª de la llista —just abans de l’Anglada-Cerdà de la Paret de l’Aeri—. En la foto principal s’hi veu a un escalador superant el sostre del tercer llarg (original). Just a on, l’any 1933! Henri Barrio hi va veure frustrat el seu heroic intent. Una foto d’aquelles que em va fer volar la imaginació durant molt de temps!

En una ocasió, en què en Jean i en Pierre Ravier van ser presents al Festival de Cinema de Muntanya de Torelló, en Joaquim Gil els va preguntar quines de les seves vies podien recomanar. Entre les quatre o cinc que van acabar esmentant hi havia aquesta. Esperonat per tan savi consell, l’octubre del 2011 l’amic Joaquim la va escalar en el seu estil més genuí ―sol com un mussol―. Fruit de la seva meritòria ascensió, en Joaquim va dibuixar una detallada ressenya, que és la que nosaltres hem fet servir. Comentar, al respecte, que al darrer llarg, un cop superats els dos primers pitons, és més aconsellable anar cap a l’esquerra a buscar l’aresta est (via Bellefon), que no pas fer-ho per la dreta. Nosaltres ho hem fet per a on diu la ressenya i encara tenim el cor encongit!

LA VIA

El primer contacte amb la roca resulta d’allò més estrany: llisa, vertical i no sempre compacte. Endinsats, tothora, en un ambient exigent i sever, a on esdevé tan o més important l’ofici que la força, l’evident i ampli diedre que es remunta no sempre s’ha de seguir pel lloc més evident, mentre que els escassos i vetusts pitons que hi ha emplaçats tampoc assenyalen l’itinerari de forma inequívoca. D’aquí la importància de tenir una bona ressenya a ma. Des del cim de la Grande Aiguille cal fer un rapel cap a l’oest. I, encabat, escalar l’evident diedre que mena al Pic de Petrechema.

Aproximació: Després de deixar el cotxe a Pont Lamary, hem pres el camí de les Cabanes de Petrechema, i just abans d’arribar a aquestes (uns 100 m) hem agafat la pista que puja a ma dreta per, al cap d’uns 10 minuts, agafar un corriol que va en direcció a les Agulles. Aconsellats per l’Armand Ballart, de les dues aproximacions possibles, hi hem accedit per la de la cara nord (la de la dreta). Primer hem hagut de remutnar una penosa tartera (quan més amunt més dreta) i, un cop ficats a la canal, agafar l’evident ramal de l’esquerra. La canal que supera un seguit de grades, a la part final s’adreça. Encordar-s’hi no està de més. Entre 2h 30’ i 3h.

Descens: Evident fins al Coll de Pétragème i, des d’aquí, abandonant el GR que estàvem seguint, baixar a ma esquerra en direcció a les Cabanes de Petrechema i, de bell nou, a Pont Lamary. Unes 2h.

Horari: De 6 a 8h

“Somni de Pedra” al Pollegó Inferior del Pedraforca

SOMNI DE PEDRA (310 m MD+) a la Cara Sud del Pollegó Inferior del Pedraforca, amb na Carme Silva… o bé com flipar mandonguilles veient escalar a la «gitaneta»

➪ Ressenya imprimible en PDF
somnidepedraDijous 14 de juny de 2018. Fa uns dies vaig conèixer a la Carme (a partir d’ara, «La gitaneta de l’Esquirol») fent esportiva a Ca’n Placa. Malgrat tenir arrels osonenques i viure a Roda de Ter, pel que fa a l’escalada, la «gitaneta» no té inconvenient a confessar-se addicta al Berguedà. L’aparició de la nova guia «Berguedà Vertical», sumada al caràcter extravertit dels escaladors locals, propicien que escaladors d’arreu s’apropin, cada cop més, a conèixer les excel·lències d’aquesta privilegiada comarca del pre-pirineu.

Bé, el cas és que el dia que amb la «gitaneta» vam coincidir a Ca’n Placa, em va faltar temps per proposar-li de «muntar» les vies jo. En veure-la escalar, però, de seguida vaig entendre, no només que em passava la ma per la cara, sinó que amb la meva fatxenderia acabava de fer el ridícul més espantós. Acte seguit, amb la cua entre les cames, vaig cedir-li a ella la prerrogativa. Al cap d’unes hores, després que la «gitaneta» es passegés pels 6c+ com una sargantana, i que jo m’hi «apianés» en lamentables «tope rope», va sorgir la idea d’anar a fer una via llarga. Modalitat en la què, segons «la gitaneta» em digué, tot just s’acaba d’iniciar. I pel què fa a l’esportiva, tot just si fa tres anys que la practica. Tres anys… però si jo en porto més de trenta i amb prou feines sóc capaç de fer… Bé, millor que ho deixem córrer!

A on carai puc portar a una «boua» com aquesta? ―em vaig preguntar―. I després de molt rumiar, li vaig proposar Somni de Pedra. Una via del llibre de les «100 millors» que, per trobar-la fora del meu abast, feia temps tenia aparcada. Ben mirat, una opció prou raonable a on poder desplegar les seves formidables habilitats… i a on un servidor miraria d’arrossegar-me amb una certa dignitat.

Un cop identificat el peu de via, sortegem els llargs. I encara sort, començo jo! No sé a on he llegit, que els dos primers són els més obligats, de manera que a mi em toca el Primer, que és de V+. Mentre que la «gitaneta» lidiarà amb el 6a+ del Segon. No cal dir, que se’n surt millor que jo! Sort que tot just és la sisena via llarga que fa. En el Tercer, mentre jo vaig de xapa en xapa, tirant de «fi-fi», la «gitaneta» no encadena per ben poc. Deixant el Quart a banda, que és de transició, en el Cinquè, com que les assegurances no disten gaire, faig servir el mateix estil que a l’anterior, o sigui «acerant» tot el què puc. «Com t’ho fas per pujar t’han de pressa?» ―em demana la «gitaneta», en un moment donat―. «Santa innocència, però que no ho veus que gairebé no toco la pedra?» Al seu torn, la «gitaneta», que s’ha anat escalfant, encadena tot el 7a de segona, i només acaba fallant als dos passos de 7b. I ara arriba el Sisè. Un 7a de sis xapes que, després d’una batalla sense quarter, la «gitaneta» acaba encadenant. A vista i de primer! No tinc paraules. A partir d’ara em dedico al parxís! El Setè és un canvi de reunió. El Vuitè una placa acanalada més dos passos d’Ae. El Novè una placa més difícil del que diuen les ressenyes, però que la «gitaneta» torna a treure com si res. I el Desè, i darrer, un altre tràmit sense més història.

En arribar al cim del Pollegó Superior, la «gitaneta» em diu que, en comptes de baixar per les Costes d’en Dou, li faria més il·lusió fer-ho per la tartera, a fi de poder practicar la tècnica del rapel. La situació resulta còmica. Després d’estar quatre hores i mitja encordat amb una «boua» que fa 7a a vista de primer, me’n acabo d’adonar que no sap ni fer A0’s, ni muntar rapels. Algú em deixa una «gilette», per tallar-me les venes?

Ah, me’n oblidava! L’altra gran passió de la «gitaneta» és (com no) la de la faràndula. Una gran veu, carisma, talent i professionalitat, l’han dut a trepitjar escenaris d’arreu i a guanyar diversos concursos musicals. Actualment, és la vocalista de Wish.

 

 

“Idyl” a la Paret de Catalunya de Montrebei

IDYL (315 m MD+) a la Paret de Catalunya de Montrebei, amb en Pau Tomé i una presència misteriosa… o bé com començar havent d’obrir bé els ulls i acabar arrufant el nas

➪ Ressenya imprimible en PDF

IdylDijous 17 de maig de 2018. De què depèn que una via llarga ens agradi més o menys? Òbviament, de moltes coses. No només de si la roca és franca i els passos elegants, sinó també de les preferències de cadascú en quan a estil, grau i equipament, del grau de motivació, dels companys de cordada, de si hem dormit bé la nit abans, de si estem en bona forma, de si arrosseguem lesions, malestar o preocupacions, de l’entorn, del paisatge, de les condicions meteorològiques: que no faci fred, ni més calor del compte… i, posats a demanar, que una brisa suau ens acaroni el rostre! En definitiva, d’un cúmul de factors tan enorme que fan que resulti de molt mal objectivar.

En aquest sentit, les opinions dels que havien escalat la Idyl resultaven força contradictòries: horaris d’entre quatre i deu hores, que si roca de qualitat o més aviat mediocre, que si cal dur claus perquè l’equipament és pobre o ve es pot passar amb uns quants flotants… Malgrat aquesta disparitat de criteris, no em demaneu perquè, jo me la seguia mirant. De fet, en Pau no va ser al primer a qui vaig fer la proposta. Hi va haver qui va declinar l’oferiment perquè les vibracions que en tenia no eren bones. «Encara hi ha savis al món!». Ha, ha, ha!

Hem arribat al Prat d’en Lluís ben d’hora, ens hem repartit l’arsenal de friends i tascons. I, per si les mosques, també hem agafat el martell i uns quants pitons. Un cop al peu de via, ens hem mirat l’entrada original ―un díedre vertical i molt herbós―, però no ens ha acabat de fer el pes. De manera que hem acabant entrant per la feixa que duu al peu de l’Audobert i la Nazgul. En el primer dels llargs que hem fet, hi ha un «desplomet» a equipar que ha sortit bé sense martell. «D’això se’n diu començar amb bon peu!». Al segon, hi ha un mur i una fissura a on també hi ha qui hi pitona. Nosaltres, més per amor propi que altra cosa, ens ho hem acabat estalviant. «Veus, com no n’hi havia per tant!». El tercer, és un curt flanqueig en zig-zag sense massa història. En el quart, un llarg i bonic diedre fissurat marca de la casa que en Pau ha encapçalat, hi hem xalat de valent. Al cinquè ―aparteu les criatures, que aquest em toca a mi!―, cal resseguir una antosta de solidesa més que dubtosa. «Ostres, no fotis que és per aquí…». Poc a poc, tustant una per una totes les preses, estrenyent el cul i contenint la respiració, he acabat arribant fins a un modest pitó casolà que m’ha sabut a glòria. Aquí he estat dubtant una estona cap a on tirar ―se m’ha ficat la por al cos i em costava reaccionar―, fins que m’he decidit per la fissura de l’esquerra. «Uf, sembla que l’he encertat!». El sisè ―que no sé perquè m’ha tornat a tocar a mi―, tampoc no és gens fàcil, però almenys té una roca més decent. El setè, que és el que enceta la xemeneia, ens ha donat un respir. «Au vinga, que ja acabem!». Cap a la meitat del vuitè ―que comença en una cova i torna a ser molt mantingut― «Nosaltres que ja ens les prometíem dolces!», en Pau ha tingut un ensurt d’aquells que fan història. L’armari mirall a on estava engarristat s’ha desplomat sencer, amb tauletes de nit incloses, fent un terrabastall enorme i aixecant un núvol de pols que ha arribat fins a la reunió de sobre. Quan hem tornat a ser al cotxe, una parella que ha sentit l’estrèpit des del Prat, s’han interessat pel nostre estat de salut! Aquí, però, no ha acabat la cosa, treien la cinta del darrer pitó del llarg, aqust se’m ha quedat als dits. «Vull sortir d’aquí!». Sortosament, en el novè (i darrer) no hem patit cap percaç remarcable.

Doncs això, que si la tornéssim a fer, les sensacions potser foren unes altres… o no! Us puc ben assegurar, però, que avui ens hem ben senyat amb la ma dreta! Encara sort de la presència misteriosa que, a més de donar-nos conversa, en més d’una ocasió ens ha tret les castanyes del foc. Tatxada! Per cert, una restauració no li aniria malament!

Aproximació: Des del final del Prat d’en Lluís, seguir el camí fressat que en direcció NO, segueix paral·lelament la base de la paret durant uns 40′ fins que, a l’alçada del marcat Díedre Audobert, seguir unes fites que pugen en aquella direcció 1h. L’entrada per les feixes es pot fer de varies maneres. La que hi ha dibuixada a la ressenya és ràpida i fàcil de fer.

Descens: Seguir pujant en direcció est, fins a trobar les fites del camí de baixada al Prat d’en Lluís. 1h 15′.

Horari: de 6 a 10 hores (depenent, també, de molts factors)