“Anglada-Cerdà” al Frare Gros de Montserrat

ANGLADA-CERDÀ (230 m MD+) al Frare Gros de Montserrat, amb l’Edgard Tous… o bé com passar-se set hores cara a la paret, amb el sol al clatell

Ressenya imprimible en PDF
angladacerda2.1 Dissabte, 1 d’agost de 2020. Hi ha vies que et fan volar més la imaginació que d’altres. I aquesta n’és un exemple clar. Que si amb pitons, que si sense, que si en Pelut l’ha re-equipat, que si en deu hores, que si en dotze, que si amb bivac… El mes d’agost de l’any passat, anant amb en Joan Brunet a escalar la CADE de la Roca 92, vam coincidir a Can Maçana amb Jordi Ceballos i en Mateu Maglia, que es dirigien cap a l’Anglada-Cerdà del Frare Gros. Mal m’està el dir-ho, però aquell dia vaig estar més pendent de la seva escalada que la nostra. I, de fet, a la tornada vam fer marrada per Coll de Port, per tal de poder-ne seguir l’evolució. Al capvespre, un missatge d’en Jordi confirmant-me’n el feliç desenllaç em va alleugí… alhora que em va ficar el neguit al cos. Ara em tocava a mi! Gairebé ha passat un any, però avui, gràcies a l’inestimable complicitat de l’Edgard Tous, finalment he pogut fer el somni realitat!

Diu en Josep M. Rodés, fent referència a la gran muralla dels Frares Encantats:

«Quina magnificència, quin plaer dels sentits! Tots vibrem, les ro-
ques es perden en el cel, el vent no remuga com en un coll, les
olors se senten fortes i penetrants en les obagues, suaus en les so-
leies, els arbres estan coberts de molsa i els ocells semblen esco-
lar els seus propis refilets que les parets els tornen...
Moltes coses més podem sentir només recorrent el camí que flanqueja
tota la paret. Però, per un moment, enlairem-nos per una d’aquestes
altives roques. Som petits, estem pendents d’un insignificant mer-
let, d’un ferro precari, tenim por, de vegades tremolem; la terra
s’allunya, la gent que passa pel camí a penes es veu. Nosaltres,
allà a dalt, també sembla que estiguem més tranquils; és el cansa-
ment. Encara no veiem la fi, gaudim molt, patim força, ja voldríem
ésser a dalt, l’ascensió es fa inacabable, tenim set, no ens passa
res de menjar, gairebé no parlem amb el company, només algun crit
de tant en tant...
Ja falta poc, ja veus el cim, gairebé ja ets dalt; tota la cordada,
junts, que grans que som! Quin goig, haver coronat una de les parets
dels Frares!».

Amb l’equipament actual i el material recomanat (a més de l’opcional), el grau obligat d’aquesta magnífica via oberta l’any 1965 per en Josep M. Anglada i en Joan Cerdà, no depassa en cap moment el cinquè superior obligat. Això, no obstant, si a la seva longitud més que notable, insistent verticalitat (amb diversos trams de desplom) i reunions penjades, hi afegim un ritme d’escalada lent —tal i com ens recorda en Jordi en el seu bloc—, i el pes que arrosseguem és massa elevat, l’horari pot saltar pels aires ràpidament… Es tracta doncs de mirar de tirar amunt, aprofitant el material emplaçat, i no entretenir-se més del compte en equipar. Com que, en bona part del recorregut, la via ressegueix fissures intermitents, hi ha molts trams que es poden apurar en lliure. Una altra cosa és que els nostres braços hi estiguin d’acord. Ha, ha, ha!

Ah, I si tot plegat coincideix amb el dia més calorós de l’any… doncs ja tenim tots els ingredients per acabar fets pols! Encara sort de l’Albert —el pare de l’Edgard—, que ens a vingut a trobar al final del ràpel per dur-nos aigua fresca. Això no té preu!

Notes finals: Nosaltres hem posats dos pitons tipus «v»: un a la meitat del primer llarg, i una altra a l’inici del cinquè. Potser sense també haguéssim passat. La major part de burins són vells, sense plaqueta, i gruixuts. O bé el què és el mateix, alguns costen de veure i no totes les recuperables hi van bé (les de Kop de Gas sí). La foto de la ressenya és una gentilesa d’en Jose Valero.

LA VIA

1er. Llarg. 25 m V+. A la part dreta de la paret, seguir la canal-díedre, marcada amb una baga, que hi ha al costat d’una alzina. Seguir recte amunt per una petita fissura (en aquest punt, algunes ressenyes indiquen flanquejar cap a l’esquerra per terreny terrós), fins a l’alçada d’una lleixa de mans, des d’on cal flanquejar cap a l’esquerra per abastar la reunió. Llarg de tràmit, amb uns passos fins al mig.

2on. Llarg. 30 m A1/V+. Resseguir la marcada fissura intermitent, amb passos a equipar i diverses sortides en lliure. Llarg entretingut.

3er. Llarg. 35 m A1/V+. Un altre llarg d’artificial (principalment damunt de burins sense plaqueta), combinat amb trams en lliure.

4art. Llarg. 35 m A1/V+. Segueix la mateixa tònica de l’anterior.

5è. Llarg. 25 m 6a+/Ae. Primers metres desequipats, per una fissura fina de dits, seguits d’un tram d’artificial, i d’un flanqueig cap a la dreta per, a través d’un diedre fissurat de lliure assequible, anar a fer reunió al «mascaró de proa del Frare Gros». Llarg molt complet.

6è. Llarg. 20 m V+/A1. Resseguir tot el sostre que hi ha a mà esquerra. Llarg totalment equipat, que convida a ser escalat en lliure. Curt, però intens!

7è. Llarg. 25 m IV+/A1. Espectacular flanqueig descendent, amb un pati enorme a sota els peus. Les antigues escarpes flexibles han estat substituïdes per assegurances més convencionals. Brutal!

8è. Llarg. 35 m 6a. Fissura franca i vertical, seguida d’un esperó tombat. Llarg totalment en lliure. Bonic colofó!

Aproximació: Des de Santa Cecília, Can Maçana, o des l’aparcament de sota La Cadireta, prendre el camí del vessant nord que duu a Coll de Port, fins ben passat el Bisbe. Entre 30’ i 40’.

Descens: Ràpel de 30 m cap al sud fins al Camí Alt de Frares. Des d’aquí, en funció del punt de partida, seguir cap a l’est fins a Coll de Port (trams de cadenes). o bé cap a l’oest en direcció al Coll d’Agulles. Entre 30’ i 40’.

Horari: De 6 a 12 hores

“Sánchez-Martínez” a la Paret de Diables de Montserrat

 

SÁNCHEZ-MARTÍNEZ (315 m MD) a la Paret de Diables de Montserrat, amb en Joan Brunet, en Damià Santiveri i n’Eduard Ferrer… o bé com recórrer un itinerari que no necessita presentació

Ressenya imprimible en PDF
sanchezmartinezDissabte, 11 de juliol de 2020. Obertes al 1970, amb poc dies de diferència, La Sánchez-Martínez i la GAM són, sens dubte, les dues gran clàssiques de Diables. Dues encertadíssimes vies que, de forma elegant i assequible, superen la tortuosa orografia d’aquesta paret fantàstica. Merescuda fama que duu associat, però, l’inevitable peatge del desgast de la roca. Fa trenta-cinc anys, quan la vaig escalar per primera vegada, us ben asseguro que estava millor… De fet, jo també estava més tendre i eixerit. Ha, ha, ha!

        En el capítol que l’Antonio García Picazo dedica a aquesta via, al seu llibre Montserrat. Las más bellas ascensiones (1990), ens diu:

 «Cuanta más técnica se tiene, mayor es el provecho y disfrute que de
 ella obtenemos, y si añadimos a la escalada el buen ingrediente de un
 ambiente sugestivo, el resultado es mejor. En la Paret dels  Diables
 la escalada se desarrolla en un ambiente fuera de lo común. El esca-
 lador no sólo se siente eufórico por el mero hecho de escalar sinó
 por otros conceptos que allí dulcemente se conjugan y se presienten:
 mundo etéreo y verticalidad absoluta se barajan con el equilibrio,
 la técnica y la leyenda; con el misticisme y la habilidad; con la
 bellesa y la harmonia. Se siente colmado por estar intentando alcan-
 zar el cielo de sus locuras».

        Efectivament, com tot en la vida, quan millor coneixement i domini de la tècnica es té d’una activitat, més reconfortant i efectiva resulta la seva pràctica. I si, com és el cas de l’escalada clàssica, a més hi afegim l’indissoluble (i indispensable) ingredient de la bellesa, harmonia i colpidora grandiositat de la natura, el resultat no és altra que una experiència més propera a la mística, que al de la mera pràctica esportiva.

        Jornada calorosa en la que hem matinat força (a les 8h ja estàvem escalant) per no tenir cordades al davant, però que llevat de al tram de xemeneia, hem rebut el sol de ple tota l’estona. Els peus sens han rebotit i hem fet curt d’aigua, però hem xalat allò que no està escrit.

LA VIA

1er. Llarg. 40 m 6a. Inici en diagonal ascendent cap a la dreta, per la placa que hi ha a l’esquerra de la xemeneia formada per la paret pròpiament dita i el gran «puro» adossat. Un cop a dins d’aquesta, progressar uns metres més fins a trobar la reunió. Part central fineta.

2on. Llarg. 50 m IV+. Seguir per dins la canal, a voltes estreta, amb tècnica combinada de ramonage i encastament. Llarg divertit.

3er. Llarg. 25 m Vè. Inici per la placa de forats que hi ha a l’esquerra de la reunió, seguida d’una bonica fissura amb trams de bavaresa. Llarg curt i agraït.

4art. Llarg. 35 m V+/Ae. Diedre a mà esquerra, llastra fissurada, placa d’artificial i entrada a la reunió altre cop en lliure. Entretingut i variat.

5è. Llarg. 35 m Vè/A1. Progressar, amb passos combinats, aprofitant la fissura que ressegueix el sostre característic. En un punt concret, cap a la meitat, cal emplaçar un tascó o bé un friend per superar un pas difícil. Díedre final d’entrada a la reunió (penjada).

6è. Llarg. 40 m V+/A0. Cinc primers metres en línia recta, seguits d’un llarg flanqueig d’escalada combinada, per sota del sostre més llis i espectacular de la via. Curt i bonic diedre d’entrada a la reunió, altre cop penjada.

7è. Llarg. 30 m 6a. Inici per un diedre vertical, amb algun pas desplomat. Segueix un llarg i entretingut flanqueig en diagonal cap a la dreta per una placa fina, que amb una mica de paciència surt bé en lliure. Reunió opcional i tram vertical de placa final.

8è. Llarg. 60 m V+. Placa amb ressalts que a mesura que progressem es tomba, fins a tornar-se una grimpada. Quan la paret canvia d’orientació (oest), hi ha una reunió intermèdia. En cas de seguir fins a dalt, però, cal tenir en compte el fregament de les cordes i que aquestes arriben justes.

Aproximació: Partint del Refugi de Santa Cecília, o d’un punt similar, seguir el Camí de l’Arrel (GR-172) en direcció al Monestir, fins a la vertical de la Paret de Diables. El corriol pel que hem de pujar comença a on el camí s’eixampla (antiga carbonera). 45’

Descens: Baixar cap al sud, fins a un collet molt marcat. Arribats a aquest punt, tenim dues opcions. La primera, i més recomanable, baixar caminant pel corriol que hi ha a mà dreta, que mena fins a l’inici de la Canal dels Avellaners (a dia d’avui tancada per restauració). Des d’aquí, el més ràpid ara és anar cap al sud a buscar el camí de Sant Jeroni, remuntar-lo fins a l’Ermita i baixar per la canal del mateix nom. L’altre opció consisteix en fer un ràpel cap a l’est de 30 m (equipat), fins a les immediacions de l’Ermita de Sant Antoni. Des d’aquí, hi ha diferents possibilitats. Una d’elles baixar per la Canal del Cavall.

Horari: De 5 a 7 hores

 

“Dels Jordis” a la Paret de Gresolet dels Cingles de Gresolet

DELS JORDIS (300 m MD) a la Paret de Gresolet dels Cingles de Gresolet, amb en Marc Busquets… o bé com recordar una injustícia flagrant

 

Ressenya imprimible en PDF
delsjordisDijous, 9 de juliol de 2020. Diumenge es compleixen mil dies de l’empresonament de l’ex-president de l’ANC, Jordi Sánchez, i del president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart. Una flagrant injustícia, a la que el col.lectiu d’escaladors catalans no som indiferents. Vies amb noms com Ni oblit ni perdó, HoTornaremaFer, Dret a decidir, Adéu Espanya, Terra Lliure, Independència, aquesta mateixa Dels Jordis i tantes altres, omplen de planys, desitjos i promeses les parets de la nostra geografia. Fins quan?

        L’any passat, al Festival de Muntanya de Torelló, vaig coincidir amb el veterà escalador osonenc Miquel Cases. En Sípia, com també se’l coneix, va ser qui, amb el seu entusiasme encomanadís, em va ficar aquesta via al cap. Per una cosa o per una altra, però, el projecte s’havia anat refredant i endarrerint, fins que, just fa unes setmanes, en Josep Grau i na Núria Puig, amb qui vaig coincidir a la Jaça dels Prats, me’n van relatar la seva experiència (1ª repetició, crec). Posteriorment em vaig assabentar d’una visita en solitari, com no, de l’amic Joaquim Gil. L’Edu Sallent, per la seva part, me’n va acabar de donar els detalls tant bon punt els hi vaig demanar. I avui, finalment, amb la inestimable complicitat d’en Marc Busquets, l’hem acabat duent a terme. Gràcies a tots! Osona al poder!

        La via Dels Jordis és una via diferent, que discorre per una de les escasses grans parets inèdites (parlant en termes d’escalada) del Berguedà. Després d’una ingent tasca de neteja i equipament, l’Edu i els seus companys ens ofereixen una escalada evocadora, insòlita i agresta. No apte, segurament, per als incondicionals de la roca immaculada, les aproximacions còmodes i les certeses absolutes. Escaient, no obstant, per als esforçats amants de les aventures romàntiques, que no som pas pocs.

LA VIA

1er. Llarg. 25 m 6a. Placa força exigent, de roca delicada. Per anar veient de què anirà la cosa.

35 m 6a+/Ae. Una altra placa fina, amb un tram d’Ae al mig (6b+/c li dona en Grau), seguida d’una fissura ben exigent i d’un flanqueig final més assequible. El llarg més obligat de la via.

3er. Llarg. 30 m 6b. Bonica placa fissurada (factible, però no obligada) que s’acaba convertint en diedre. Potser el llarg més reeixit. El tram d’enllaç que ve a continuació, comença baixant a mà dreta, per girar en acabat en direcció contrària.

Llarg. 45 m V+. Inici amb un flanqueig poc clar cap a l’esquerra, seguit de diversos ressalts també poc definits. Llarg molt vegetat i incòmode.

5è. Llarg. 25 m 6b. Fissura florida, al bell mig d’una placa, que té un pas curt i rar al mig. Abans d’iniciar el proper tram d’enllaç, a on cal baixar primer per una canal i remuntar-ne una altra després, convé fixar-se en la ubicació de la reunió següent (espits visibles), a la paret de l’altra banda (dreta).

6è. Llarg. 35 m V+. Flanqueig a mà dreta, fins al peu d’un embut. Des d’aquí, uns deu metres més amunt (a la placa de mà dreta), es veu un espit, al que es pot arribar de diferents formes. Nosaltres ho hem fet començant per la fissura més marcada (bons emplaçaments per a flotants), per flanquejar cap a l’aresta més endavant.

7è. Llarg. 50 m V+. Flanqueig a mà dreta, fins al peu d’un diedre tombat que cal seguir en direcció al fil de l’aresta. Com que no hem sabut veure el primer pitó que assenyala la ressenya, hem deixat una vaga al punt a on creiem que cal deixar de flanquejar.

8è. Llarg. 55 m IV+. Final d’aresta, de poca dificultat.

Aproximació: Partint de l’aparcament que hi ha a la darrera corba, abans d’arribar al Refugi de Gresolet, prendre les marques taronja del camí de la Cavalls del Vent. Un minut i mig després, a l’alçada d’una fita, prendre a mà esquerra un corriol poc marcat. En arribar a una tartera, remuntar-la, amb tendència a la dreta, fins al peu de via (placa a l’inici). 20’

Descens: Baixar per la cresta que marxa cap a l’est durant uns 10’, fins a trobar una fita gran que indica canviar de direcció. Seguint les fites i la intuïció, baixar en direcció al Barranc de l’Olla de la Mel (sense acabar-hi d’arribar) i, després de travessar una petita tartera, desviar-se cap a un collet que hi ha mà esquerra. Des d’aquí, seguir cap a l’est i, més endavant, quan la orografia ho permet, remuntar en direcció nord-est fins al Coll de la Balma. Un cop allà, baixar per la pista fins al punt de partida, aprofitant les dreceres pintades de taronja (Cavalls del Vent).

Horari: De 4 a 6 hores

“Anglada-Cerdà” a la Roca de l’Ordiguer de la Serra del Cadí

ANGLADA-CERDÀ (335 m MD) a la Roca de l’Ordiguer de la Serra del Cadí, amb na Mar Sabrià, en Damià Santiveri i n’Eduard Ferrer… o bé com assistir a una alineació d’astres inusual

Ressenya imprimible en PDF
angladacerda Diumenge, 5 de juliol de 2020. Dos astres estan amb conjunció, quan observats des d’un tercer (generalment la Terra) es troben en la mateixa longitud celeste. Com que la latitud celeste pot ser diferent, els astres s’aproximen molt en el cel, encara que no coincideixen, passant un per damunt de l’altre. Una de les conjuncions recents més significatives es va produir el 5 de maig del 2000, quan els planetes Mercuri, Venus, la Terra, Mart, Júpiter i Saturn van estar pràcticament alineats amb el Sol. Doncs bé, avui en terres ceretanes ens ha succeït quelcom semblant!

        Després d’una plàcida passejada endolcida per una fresqueta estimulant, i mercès a la generositat de les pluges primaverals, hem arribat al Prat de Cadí més verd i ufanós que recordo haver vist. Sota la visió majestàtica d’Ordiguer, Verda i Punxeguda adelerant-nos cinc sentits, hem superat el costerut pendent que ens separa, a un ritme endimoniat. Un cop a peu de via, havent constatat que ningú ens hi ha precedit, hem repartit les cordades de manera equitativa: la dels més vells, ferrenys i closcats (en Damià i un servidor), i la dels joves, simpàtics i eixerits (la Mar i l’Eduard). La progressió tothora ha estat fluïda, i les esperes a les reunions amenitzades per rialles i acudits. La bellesa de l’escalada, unida a la magnificència del paisatge, ens ha elevat a un estat d’eurítmia ignot, a on ni la dolomia de la roca ens ha destorbat la pau d’esperit. La nitidesa del cel ens ha permès distingir, amb claredat, els punts culminants de la serralada pirinenca… Bé, doncs això, que els astres s’han arrenglerat i tota la norià, però el millor moment del dia han estat les cerveses i l’arròs de muntanya que ens en Lluís de a Can Basté ens ha servit!

        L’Anglada-Cerdà és la ruta més clàssica de la Roca de l’Ordiguer. Malgrat tenir una dificultat moderada, la bellesa dels passatges i l’entorn majestuós a on es desenvolupa, acostumen a donar com a resultat una jornada memorable.

LA VIA

1er. Llarg. 50 m IV+. Diedre fissurat fins al pi característic (possible R), situat a uns 15 m del terra. Superació d’aquest per l’esquerra, seguit d’un tram de placa i part final per diedre. El primer contacte amb la roca sorprèn una mica; per anar entrant en matèria.

2on. Llarg. 25 m Vè. Sortida per l’esquerra a buscar un diedre, flanqueig fi de placa en aquesta mateixa direcció, i elegant diedre final fins a la R. Llarg bonic.

3er. Llarg. 35 m V+. Travessia en diagonal cap a la dreta, per terreny fàcil però trencat, fins al peu d’un diedre (possible R). Pas atlètic a l’entrada, seguit d’un tram de roca delicada. Reunió a la dreta d’un replà.

Llarg. 60 m IV. Llarg flanqueig horitzontal cap a la dreta (uns 20 m), fins a l’alçada d’una fissura franca i dreta que dona pas a una canal descomposta. Seguir-la, amb tendència a l’esquerra, fina a la reunió, que és al peu d’una canal-xemeneia. Compte a no confondre’s de reunió (30 m a la dreta, n’hi ha una de la Cerdà-Pokorski), amb la llargada (60 m justos), amb el fregament de les cordes i amb les pedres soltes.

5è. Llarg. 40 m IV. Progressar fàcilment per la canal, fins a trobar la R. Llarg de tràmit..

6è. Llarg. 45 m Vè. Inici per l’esquerra, a buscar una fissura evident entre l’agulla i la paret principal. Progressar per aquesta, fins a l’alçada d’un pitó que assenyala el moment de flanquejar cap a la dreta a buscar una xemeneia atlètica i trencada (una variant, per la fissura-xemeneia de la dreta, hi arriba de manera directa).

7è. Llarg. 40 m V+. Superació d’un petit desplom que ens deixa a l’alçada del coll entre el gendarme i la paret principal (possible R). Travessar ara, a mà dreta, l’arc format per un bloc encastat característic (de seguir per les fissures de l’esquerra, pujaríem al gendarme). Seguir per placa, descrivint una diagonal cap a l’esquerra, fins a l’alçada d’un fissura fina i descomposta. Llarg intens.

8è. Llarg. 40 m Vè. Per l’esquerra de la reunió, superar una fissura força vertical i estreta. En acabat, anar a buscar una aresta, a través d’uns ressalts fàcils a mà dreta. Muret final, a superar per l’esquerra (més fàcil del què sembla).

Aproximació: Des de l’aparcament del Coll de Pallers, situat 700 m al sud d’Estana, seguir durant 3 km el PR C-121 fins a Prat de Cadí. Des d’aquí, sempre per la mateixa ruta, anar en direcció a la Canal de del Cristall, fins a l’alçada de la Roca de l’Ordiguer. Flanquejar la paret cap a l’oest, fins a sota del pi característic del primer llarg. 1h 45’

Descens: Seguir aresta amunt, fins a trobar les fites que assenyalen el descens (direcció est) que enllaça amb la Canal del Cristall. I, d’aquí, altra volta al punt d’inici pel PR. 2 h 15’.

Horari: Entre 5 i 7 hores

“Llorenç-Joan” a la Paret de Primavera de Roca Narieda

 LLORENÇ JOAN (285 m MD) a la Paret de Primavera de Roca Narieda, amb en Damià Santiveri i n’Eduard Ferrer… o bé com valorar la tasca dels oberturistes

Ressenya imprimible en PDF
llorencjoan Diumenge, 28 de juny de 2020. Quan repetim una via «endreçada», i amb això vull dir degudament equipada i sanejada per al gaudi d’uns repetidors no necessàriament selectes, moltes vegades no pensem en la feinada, ni en la despesa que els oberturistes hi ha fet. Bé que es veritat que aquests esforços queden recompensats per la satisfacció de traçar una línia inèdita, bo i determinar-ne l’ètica i el compromís. Alhora, perquè no dir-ho, de sentir-se partícip de quelcom perdurable i, en certa manera, valuós… I tot el què vulgueu hi vulgueu afegir de més, però la feina és la feina, senyors! I, a sobre, moltes vegades hi trobem pegues. Si és que no tenim remei!

        Resulta just, doncs, agrair i felicitar als oberturistes quan gràcies als seus afanys (pot de registre inclòs), ens ho hem passat pipa. De manera que gràcies Llorenç i Joan per la feina ben feta en aquest interessant itinerari que duu els vostres noms.

        La Llorenç-Joan és una escalada de notable longitud, en un entorn magnífic, que ofereix una escalada plaent per plaques d’adherència de gran qualitat a on, a mesura que progressem, va guanyant en interès i varietat. Ideal en aquesta època de l’any, per estar resguardada del sol fins al darrer llarg.

        Per cert, avui l’aparcament de l’entrada de Canelles estava més ple que de costum. L’aparició de la nova guia d’en Miquel Blanco «Alt Urgell. Escalada esportiva» es fa notar. Allò que dèiem de la feina ben feta.

LA VIA

1er. Llarg. 45 m V+. Inici en una placa tombada, entremig de vegetació, que costa un xic d’identificar. A mig camí, la paret es posa una mica més dreta. Per anar entrant en matèria.

2on. Llarg. 45 m V. Noves plaques d’adherència de poca verticalitat.

3er. Llarg. 30 m Vè. Similar als dos primers, però fent un llarg flanqueig dreta-esquerra per sortejar un franja de flora prominent. Al tram final hi ha una corda fixa.

4art. Llarg. 30 m V+. Aquí la placa es posa més dreta i és més mantinguda, però com que a aquestes alçades de la via ja portem un bon rodatge en adherències, la cosa surt rodada.

5è. Llarg. 45 m V+. Primers vint metres de flanqueig a mà esquerra, per entremig de petites feixes vegetades, que demanen un xic de navegació. Segona part en línia recta.

6è. Llarg. 35 m 6a+. Inici amb tendència a la dreta, per seguir força recte per un bonic mur de continuïtat, que no dona treva fins que s’acaba. El pas final té truc per la dreta. El llarg més obligat de la via.

7è. Llarg. 30 m 6b. Primers metres verticals per una difícil fissura a superar en bavaresa, seguits d’un pas mig d’equilibri, mig de bloc. La part final, ja més tombada, va amb tendència a l’esquerra, per entremig de la vegetació. En lliure, el llarg més exigent de la via, amb diferència.

8è. Llarg. 25 m Vè. Superar una llastra per l’esquerra, un diedre fi i l’enèsima placa d’adherència.

Aproximació: Situats al Mas de Cal Ubach, a l’entrada de Fígols d’Organyà, seguir durant gairebé mitja hora la costeruda pista del «Camí de Narieda» barrada al transit rodat, i no deixar-la fins ben passada la vertical de la via (poc abans d’arribar al coll). Una primera fita, a peu de pista, indica la part final del trajecte, que inicialment van amb tendència a la dreta, fins a una petita tartera, i més amunt una altra. A partir d’aquí, afinar el nas per encertar la placa correcte (primer parabolt visible). 40’

Descens: Anar cap al nord (esquerra) per terreny més o menys fressat, a buscar el camí de baixada de Penya Narieda. Un cop a la pista, seguir-la fins al punt de partida (dreceres). 1h

Horari: Entre 4 i 5 hores

“Peter Pan” a la Roca d’en Guillot de Montserrat

PETER PAN (125 m MD) a la Roca d’en Guillot de Montserrat, amb en Joan Brunet… o bé com negar-se a fer-se gran

Ressenya imprimible en PDF
 peterpanDijous, 25 de juny de 2020. La muntanya és el meu País de Mai Més! Un terreny de joc fantàstic a on, talment com en Peter Pan, poder fer volar lliurement la imaginació a través de l’escalada. Alhora que preguntar-se pel comportament humà i la civilització que, entre tots, hem construït. Qüestions com la falsa moral, la pèrdua de la innocència, l’apaivagament de la curiositat, o bé preocupar-se a tota hora, i per tot… de debò ens fa més feliços? Cal fer-se (o sentir-se) gran, doncs? M’hi nego en rodó. Vull seguir sent novell per sempre més!

       Novell per sempre, com el recentment traspassat Josep Maria Torras Homet, que l’any 1953 juntament amb Joan Nubiola (amb qui formava la cèlebre Cordada Centenària, que dona el nom a aquest bloc) va assolir la primera a la Roca d’en Guillot. Personatge polifacètic, culte i entranyable, a qui vaig tenir el plaer de conèixer fent curses d’ultrafons. I és que, durant els seus 94 anys d’existència, l’amic Torras no va deixar mai de somniar despert. Tot un exemple per a les noves generacions!

       La Peter Pan és una més, de les moltes vies que l’incansable «nen lliure» David Hita té obertes a la muralla nord de Montserrat (rebi també un merescut homenatge, justament ara que té en procés una nova actualització de la seva Guia d’Escalades del Vessant Nord). Recorrent, en aquesta ocasió, l’esvelta aresta d’una agulla isolada, situada en un dels paratges més bonic del massís. Escalada curta, però amb personalitat pròpia. Una petita joia que els intrèpids aventurers romàntics no us podeu deixar escapar. Compte amb el Capità Garfi, però!

LA VIA

1er. Llarg. 20 m IV+. Díedre vegetat per terreny descompost. Peatge a pagar per poder gaudir de la resta.

2on. Llarg. 45 m V+. Inici per placa, seguit d’un llarg i entretingut diedre fissurat de roca variable, a on completar la protecció. Llarg gens menyspreable.

3er. Llarg. 25 m V+. Placa vertical de roca magnífica, amb passos puntuals prou exigents.

4rt. Llarg. 35 m IV. Llarg sinuós per l’aresta terminal, a la recerca del terreny més factible. Comença flanquejant fort cap a la dreta.

Aproximació: Situats a la Creu del Regató (km 3’8 de la carretera que va del Monestir a Can Maçana), pujar per unes escales de ciment i, en arribar al GR 7-2, seguir aquest cap a l’oest (dreta) a través d’unes escales amb barana. Més endavant, prendre el camí marcat de blau que pujant cap a l’est (esquerra) recorre la dreta Canal del Miracle. Uns metres abans d’arribar al coll, prendre un camí fitat que, flanquejant cap a l’est (esquerra), en poca estona ens duu fins a la petita esplanada que hi ha just al davant de l’aresta. 1h 15′

Descens: Curta desgrimpada pel sud-est, seguida d’un breu descens amb tendència sud-oest, per trobar, de bell nou, el camí fitat i pin-tat de blau que, seguint cap a l’oest, ens tornarà al Coll del Miracle. Baixar altra cop per la canal. 1h 15’.

Horari: Entre 2 i 3 hores

“El dia de la Mona” a la Paret de l’Altar de Malanyeu

EL DIA DE LA MONA (85 m MD) a la Paret de l’Altar de Malanyeu, amb en Marc Busquets… o bé com trobar arguments sòlids per seguir fent el mico

Ressenya imprimible en PDF
eldiadelamona Dilluns, 22 de juny de 2020. Submergits a les profunditats del nostre sistema límbic, els instints vitals que ens han permès sobreviure com a espècia durant milers d’anys, segueixen regint les nostres vides. Degudament adornats, això sí, d’un seguit d’actes irreflexius més sofisticats relacionats amb el plaer, la superació personal, la necessitat de companyia o la simple satisfacció de la curiositat. Fixeu-vos, sinó, en la facilitat que tenen els infants d’enfilar-se a qualsevol lloc, sense necessitat d’haver-ho après! Definitivament, doncs, tanmateix com els micos i molts altres animals, els humans portem l’escalada impresa de sèrie al nostre ADN particular. Apa, doncs, ja no cal que ens mengem més la barretina: escalar és el més normal del món. Ha, ha ha!

       Malgrat la seva escassa longitud, El dia de la Mona és, amb tota probabilitat, la via més espectacular de Malanyeu. La seva verticalitat i, sobretot, la superació, pel bell mig, del gran arc característic d’aquesta solitària Paret de l’Altar (altrament dita Bhagirathi, per la seva similitud amb la cara sud-est d’aquell pic himalaienc), atorguen a l’itinerari un singular pedigrí. Per gaudir-lo plenament, però, s’ha d’estar molt fort! Via poc repetida, curta, però intensa, que no et deixa indiferent, ideal per ser compartida amb alguna altre del sector… sempre que ens hagi quedat força als braços!

LA VIA
1er. Llarg. 20 m 6b+/Ae. Placa fissurada vertical de roca sorrenca que, en fred, costa qui-sap-lo.

2on. Llarg. 10 m 6c/Ae. Semblant a l’anterior, però encara més llis. La reunió d’aquest llarg és a tocar del niu d’una colònia de roquerols que, amb el seu vol acrobàtic, ens han recordat la nostra intromissió.

3er. Llarg. 15 m V+/Ae. Espectacular superació esquerra-dreta del sostre característic.

4rt. Llarg. 15 m 6c. Molt bon llarg de placa, amb millor roca que als anteriors.

5è. Llarg. 25 m 6b. Similar al quart, però més llarg, fissurat i, amb un xic de vegetació.

Aproximació: A manca de 2 km per arribar Malanyeu, agafar una pista forestal a mà esquerra retolada amb La Caseta. En arribar a una cruïlla, prendre el ramal esquerra que, després de travessar un torrent i la casa de La Solana de Baix, puja fins relativament a prop del peu de la cinglera. Podem deixar el vehicle a la clariana que trobarem quan el camí planeja, des d’on hi ha una bona perspectiva de les parets. Fins al peu de via, hi ha uns vint minuts de pujada força dreta, amb rastres de camí i alguna fita.

Descens: En 2 ràpels, per la mateixa via

Horari: Entre 2 i 3 hores

 

“The Passenger” al Pollegó Inferior del Pedraforca

THE PASSENGER (280 m MD) al Pollegó Inferior del Pedraforca, amb en Joan Brunet i l’Eduard Ferrer… o bé com escalar, riure i passar fred a part iguals

Ressenya imprimible en PDF
2020/06/passenger Dissabte, 20 de juny de 2020. Després de gairebé quatre mesos de no esgarrapar la roca, avui hem gaudit d’un feliç retrobament amb aquesta, i els companys. I com que ni braços, ni cap, estan encara per a gaires floritures, el millor era apostar sobre segur.

       La tria de The Passenger, doncs, aquesta bona via d’en Raul Álvarez i en Marc Cuesta que pren per nom el títol de la cançó d’Iggy Pop, i està dedicada a la memòria d’en Josep M. Sánchez Carrasco (el de les Sánchez-Martínez de Diables, Sánchez-Galí del Pedraforca i l’Ordiguer, Sánchez-Gil de Narieda, etc.), no ha estat un fet casual. Criticada, al seu moment, per un suposat equipament excessiu, nosaltres avui ho hem xapat tot! Per bé que tampoc hi hem hagut d’afegir res, tot s’ha de dir. Més enllà d’això, dins de la seva dificultat, la via demana escalar. En quan al fet que, en tan sols cinc anys, s’hagi convertit en clàssica del sector, sens dubte obeeix més a la seva bellesa i qualitat, que no pas a la resta de factors.

       L’altra feliç coincidència, ha estat retrobar-nos amb na Maria i en Pol (aquest «llefrat» de soca-rel, amb qui no coincidíem des de la Brujas-Francoespañola). Gràcies a ells, el fred a les reunions (hi havia el llegany instal.lat) s’ha suportat millor. I es que, tant com les bones escalades, les bones companyies costen de trobar. I quan s’ajunten ambdues… aleshores la màgia ho amara tot!

LA VIA

1er. Llarg. 35 m 6a. Placa mantinguda d’adherència, típica de la zona.

2on. Llarg. 40 m 6a+. Flanqueig per placa, a esquerres, seguit d’un diedre i un sostret. Tram final per placa fi. L’entrada a la reunió, és més fàcil pel diedre de l’esquerra.

3er. Llarg. 50 m V+. Llarg força vertical, de notable longitud, que combina plaques amb ressalts de bona presa.

4rt. Llarg. 40 m IV+. Flanqueig d’uns 10 m a mà dreta (recte aniríem a la darrera reunió de la Ventura Highway), seguit de la superació d’unes grades amb roca solta i vegetació. Llarg un xic indefinit.

5è. Llarg. 45 m V+. Llarg vertical, però més assequible i amb millors preses del què, des de sota, pugui.

6è. Llarg. 25 m 6b. Inici per l’esquerra, a buscar el punt més feble per superar un desplom.

7è. Llarg. 45 m 6a. Placa llisa amb «chorreres», marca de la casa, seguit d’un tram tombat. Arribats a dalt la carena, la darrera reunió és millor fer-la en un dels arbres que hi ha a mà dreta, a peu del camí de baixada. D’altra manera, toca desgrimpar aquest darrer tram.

“Pirates de la Boira” a la Paret de la Cascada de la Cinglera dels Esplovins

PIRATES DE LA BOIRA (300 m MD+) a la Paret de la Cascada de la Cinglera dels Esplovins, amb en Jordi Ceballos… o bé com escalar una via no apte per a llepafils

Ressenya imprimible en PDF
piratesdelaboira Diumenge, 29 de febrer de 2020. De la mateixa manera que el vi, les vies d’escalada també tenen Denominació d’Origen. Fets diferencials condicionats per la climatologia, el paisatge, la morfologia de la roca… i l’estil dels oberturistes, acaben conformant un seguit de trets característics que les distingeixen de la resta. I si bé és cert, tal i com passa amb la producció vitivinícola, que no totes les anyades d’una mateixa vinya acaben donant les mateixes graduacions, tant la flaire, com el gust en boca solen ser inconfusibles.

       I en relació al cas que ens ocupa, el del prolífic alpinista i escalador Jordi Marmolejo, jo en destacaria uns quants matisos: el seu bon nas per encertar les línies, la predilecció per les fissures, diedre i xemeneies, una certa austeritat en els equipaments i l’acondiciament testimonial dels traçats. Particularitats que, talment com passa amb el vi, donen com a resultat una fermentació alcohòlica més forta, i unes qualitats organolèptiques especialment naturals i aromàtiques. Marques de la casa que, en aquesta Pirates de la Boira, s’hi fan més presents que mai.

       Així doncs, als afeccionats als vins lleugers i endolcits no us recomanaria acostar-vos per aquestes vinyes. Altrament, als aventurers romàntics adeptes a la filosofia TAK —entres els quals em compto—, no només us encoratjo a visitar-ne la bodega, sinó que us commino a demanar-ne la Denominació d’Origen Protegit. Salut!

LA VIA

1er. Llarg. 50 m V+. Diedre obert, de roca a controlar, amb un flanqueig delicat (a mà dreta) cap a la meitat. Segueix un enllaç d’uns 90 m per dins un bosc penjat, que es pot fer sense corda.

2on. Llarg. 25 m V+. Inici per una placa de roca crocant (no saps gaire a on agafar-te), seguit d’una feixa amb pendent. Reunió a l’inici de l’omnipresent gran diedre.

3er. Llarg. 40 m V+. Sortida de la reunió cap a la dreta, a buscar dos pitons (nosaltres no els hem vist i hem tirat recte). Superat aquest primer ressalt, cal superar, no sense dificultat, la molesta brancada d’un arítjol gegant. Reunió a l’entrada de la gran cova. A partir d’aquí, la cosa canvia. I tant la qualitat de la roca, com la dels passatges millora notablement.

5è. Llarg. 25 m 6a+. Placa guapa i exigent, que trenca la monotonia de les xemeneies i diedres fissurats. Llarg curt, però intens.

6è. Llarg. 35 m V+/A1. Diedre amb un inici desplomat.

8è. Llarg. 40 m 6b. Exigent, atlètica, mantinguda, poc equipada, però amb bones preses, fissura Supercrac. El desplom inicial té més color del que sembla. El llarg de la via, sense cap mena de dubte, justament quan un ja comença a anar tocat…

9è. Llarg. 25 m V. Plàcid i agradable diedre. Ideal per fer baixar les pulsacions!

Aproximació: Pujar pel camí de baixada de la Ferrada Regina, fins a la base de la Paret de la Cascada. 50’ La via comença a la part dreta, uns 50 m abans del Passadís del Diable (cordino blanc penjant d’un arbre).

Descens: Seguir cap a l’est, fins a trobar un corriol amb marques vermelles. Passar de llarg les primeres, que són les del final de la ferrada, i pujar un centenar de metres més, a buscar el final del camí equipat Joan Nubiola, i baixar per aquest. 1h 15’

Horari: De 6 a 8 hores

 

“Terra de Nòmades” al Pollegó Est de Montserrat

TERRA DE NÒMADES (200 m MD) al Pollegó Est de Montserrat, amb en Gerard Comelles i n’Eduard Ferrer… o bé com tornar-la a fer, que bé s’ho val!

Ressenya imprimible en PDF
terrade Diumenge, 23 de febrer de 2020. A mesura que passen els anys, hom se n’adona de la importància del llegat. Quan les forces i l’entusiasme comencen a minvar, resulta tant o més plaent veure un somriure delerós al rostre d’un novell, que no pas en les arrugues d’un mateix. Compartir, amb les noves generacions, aquest fanatisme que ens alimenta l’ànima de manera tan eficaç, és la millor manera de perpetuar-lo fins a l’infinit.

       En Gerard i l’Eduard són dos joves escaladors navassencs a qui gairebé doblo l’edat. A l’hora de compartir corda, però, gràcies a la màgia de l’escalada, aquesta diferencia desapareix. Confiats en el meu criteri i experiència —no saben pas amb qui se les fan!—, els hagués pogut dur a qualsevol altre lloc; a una de les moltes vies que encara tinc pendents, per exemple. Coherent amb l’exposició que acabo de fer, però, he pensat que aquesta els satisfaria plenament. I així ha estat! D’aventures se’n poden viure a molts llocs, però quan es tracta d’assegurar el tret no hi ha com una bona clàssica. I Terra de Nòmades ho és; de les millor del vessant sud montserratí que conec. Molt bona via d’en Joan Prat, i d’aquest perseverant «cercador de somnis fissurats» que és en Ricard Darder, que combina, de forma magistral, dos excel.lents llargs d’autèntica placa montserratina, amb dos de fissura plaent.

       A nivell personal, per una banda estic content: hi he fet menys trampes que ara cinc anys, quan m’hi va acompanyar en Martí Soriano. I per una altra un xic decebut: un pas del quart llarg no m’ha sortit… Bé, això rai, ja tinc l’excusa perfecte per tornar-hi d’aquí a cinc anys! Ha, ha, ha!

LA VIA:

1er. Llarg. 30 m 6a+. Primers quinze metres per un placa de forats exigent i mantinguda, equipada per escalar, que agafada en fred cosa qui-sap-lo. Anar a buscar un arbre a mà dreta, per entrar en una bonica xemeneia, al final de la qual hi ha la reunió (replà a mà dreta). Llarg molt complet.

2on. Llarg. 30 m V+. Bonica i estètica fissura llarga i ampla, amb un pas desplomat a l’inici. Més assequible del què sembla.

3er. Llarg. 30 m V+. Fissura que, després d’un petit desplom, es converteix en diedre. Un altre llarg preciós.

4rt. Llarg. 25 m 6b+. Placa vertical, molt mantinguda, que no decau fins al final. Molt difícil, en lliure.

5è. Llarg. 40 m IV. Llarg fàcil, però per roca delicada i sense referències a seguir.

6è. Llarg. 45 m V+. Sortir per la dreta, a superar un petit ressalt. Seguir flanquejant, sempre a mà dreta, a buscar un esperó i, a l’alçada d’una reunió, pujar recte. Compte amb el fregament de la corda.

Aproximació: Des de la Vinya Nova, seguir a peu per la pista de Collbató (est) uns centenars de metres, fins a l’alçada d’una tanca metàl.lica. Deixar la pista, i agafar a mà esquerra (nord), el camí de la vall de l’Artiga Alta. En arribar a la primera cruïlla, anar a mà dreta (cap a l’esquerra es va al Trió del Mig). Més endavant, el torrent torna incòmode i ple de blocs. A la base del Trió Est, a on la canal s’estreny, agafar un petit sender a mà dreta.

Descens: En dos ràpels d’uns 50 m, per la via Son de la Llarga, després de carenar uns metres.

Horari: De 3 a 5 hores