“Easy Rider”a la Paret de l’Aeri, de Montserrat

EASY RIDER (290 m MD) a Paret de l’Aeri de Montserrat, amb na Little Tomi… o bé com compartir tres estrenes i un «revival», en molt bona companyia

➪ Ressenya imprimible en PDF
10 Com a la pel·lícula d’en Dennis Hopper, na Little Tomi, en Damià Santiveri Freixa, en Ràmon Wild i un servidor, avui hem derrapat pel mar de còdols d’aquesta emblemàtica paret montserratina. Tan bon punt hem sentit el tret de sortida, embriagats pels efluvis de la benzina i acaronats pel dolç oreig de la cara nord de la muntanya, hem obert gas a fons i ja no l’hem tallat fins a veure caure la bandera a quadres al nostre davant. Com sigui que l’autopista que hem triat té ben poques proteccions, ens ha calgut molta cura a l’hora de traçar cada revolt. Tombant cap als costats amb suma precaució, i accionant frens i embragatge amb una dolcesa exquisida, hem aconseguit superar tots els obstacles i reeixir en aquest viatge al nostre interior més amagat…

Amb la Easy Rider, na Sílvia, en Damià i en Ramon, han escalat per primer cop a la paret per antonomàsia de Montserrat. Per a mi, que els porto uns quants anys d’avantatge, aquesta ha estat la meva segona ocasió a la via i, si no em falla la memòria, la vuitena en aquesta paret extraordinària. Ah, i posats a dir-ho tot, avui estic especialment content perquè la he «encadenada» tota. Que quan l’havia fet de jove, recordo haver-me agafat a més d’un clau, i més d’un burí, dels que hi havia aleshores.

1er. Llarg. Fissura-díedre que, a mesura que s’avança, va guanyant en verticalitat i qualitat de la roca. Per arribar a la reunió, la part final és fa per la placa de la vora. Llarg per entrar en situació, que a l’hora serveix de sedàs.

2on. Llarg. Inici per la mateixa fissura-díedre que havíem deixat, amb tres o quatre passos més difícils que la resta, a on la proximitat de les assegurances convida a intentar sense agafar-se a la ferralla. Superat aquest tram dur, se segueix una placa més tombada. El llarg més difícil de la via, sense cap mena de dubte.

3er. Llarg. Flanqueig per sota un sostre, sense cap assegurança (es pot llaçar un merlet a 4 o 5 m de la R), superació d’un petit sostre amb bona presa, ben protegit, i de nou un tram de placa més senzill, però d’aquells de no equivocar-se. Llarg sorprenent!

4art. Llarg. Mur de 40m, cada cop més vertical i amb presses més minses, de fins a V+, assegurat amb 4 espits. Aneu fent comptes… Llarg d’anar tranquil!

5è. Llarg. Lleuger flanqueig per placa, cap a l’esquerra, que segueix la tònica de la via.

6è. Llarg. Inici per placa, seguit d’un tram embrossat fins a arribar a un petit bosc penjat, al final del qual trobem la R. Llarg amb una sola assegurança fixa.

7è. Llarg. Placa a tocar del fil d’una aresta força espectacular. Llarg amb preses molt bones.

8è. Llarg. Segon tram pel mateix esperó i les mateixes característiques. Després d’això, resta fer uns quants metres sense dificultat fins a coronar el contrafort a on s’acaba la via. Encabat, cal fer un curt rapel fins a un coll i remuntar el pendent contrari ajudats d’una corda fixa.

Una via, doncs, elegant, de dificultat moderada, un xic esposada i tan ràpida, que al final se’ns ha fet curta! Quina és la pròxima?

“Del Tronko” a la Paret de Catalunya de Montrebei

DEL TRONKO (350 m MD+) a la Paret de Catalunya de Montrebei, amb en Damià Santiveri… o bé com gaudir d’un festival d’autoprotecció

➪ Ressenya imprimible en PDF
Del TronkoDiumenge 12 de març de 2017. Fa un parell d’anys vaig escalar la Delfos. Amb la ressenya a les mans, la primera impressió que vaig tenir va ser la d’estar al davant d’una via llarga, però assequible.

Tres passatges de V+ en 450m, com a dificultats més notables, d’entrada no s’intuïen inquietants. Mirant-t’ho, encabat, amb més detall, vaig apreciar que, sumant elements de protecció i reunions, no s’hi comptaven més d’una quinzena de pitons i un parell de ponts de roca. La via, oberta fa trenta-cinc anys, venia signada per en Santi Llop i en Jesús Gàlvez. Al final, vaig estar tota l’estona posant «catxarros» i «apretant»… l’esfínter. Ha, ha, ha!

Bé, bromes a part, aquest és, encara avui, sortosament, l’estil d’escalada imperant a Montrebei. Un estil respectuós amb l’entorn, observat per la major part d’oberturistes, i postulat pel mateix Gàlvez en el seu polèmic assaig «Ética del escalador y arbol ético»
http://desnivel.com/escalada-roca/el-arbol-de-la-etica-de-jesus-galvez
A causa de la massificació, com totes les activitats humanes que tenen lloc en el medi natural, aquesta nostra tan estimada pràctica no és innòcua per l’entorn. Fixeu-vos, sinó, en el bullici i la cridòria que avui en dia imperen en el concorregut camí del Congost. L’estil, doncs, compte. I molt!

Tot això ve al cas, perquè la via Del Tronko (o La Fuerza de los Sueños), que va ser oberta vint-i-set any després de l’esmentda Delfos, i neix just al costat, observa aquella mateixa sobrietat en l’equipament fix. I a sobre és més difícil. Buf! No es tracta d’un grau molt elevat, però tenint en compte la tensió i el cansament afegits a l’hora de cercar emplaçament per autoprotegir-se, no és gens menyspreable.

1er. Llarg. Díedre una mica brut i trencat, seguit d’un flanqueig fi amb unes preses de ma força amunt. Llarg per anar entrant en situació.

2on. Llarg. Seguit de plaques, a estones fissurades, de roca molt compacte. Llarg vertical, tècnic, exigent i, com tots, poc equipat.

3er. Llarg. Seixanta metres complerts a on hi ha una mica de tot: un primer tram trencat, dos passos d’artificial equipat seguits d’una bona sortida en lliure, un díedre bonic i assequible, i un tram final de fissura petita. Llarg molt «llarg» i variat.

4art. Llarg. Flanqueig per canviar de paret, mur de navegació amb molt bona presa i tram final de transició a través d’un esperó descompost i un bosc penjat. Llarg aeri i bonic.

5è. Llarg. Díedre vertical amb un pas desplomat al mig i final fàcil però amb pedres soltes. Llarg exigent i espectacular, a on toca obrir-se bé de cames.

6è. Llarg. Díedre-xemeneia més assequible que l’anterior.

7è. Llarg. Un seguit de fissures verticals i atlètiques que donen pas a unes plaques semi-fissurades. Llarg tècnic i mantingut.

Resumint, es tracta d’una via que, per gaudir-la al cent per cent, cal anar bé de «coco» i més aviat sobrat de grau. Ah, això sí, és un viot de cal ample!

“Pilar Central” a la Paret del Doll

PILAR CENTRAL (315 m MD) a la Paret del Doll, amb en Jordi Ceballos Villach… o bé com copsar la perspicàcia de la cita d’en Livanos

➪ Ressenya imprimible en PDF
Pilar CentralDimarts 7 de març de 2017. «No hi ha roques descompostes, sinó alpinistes inexperts». Amb aquesta frase lapidària, el cèlebre alpinista francès d’origen grec, Georges Livanos, féu una encertada referència, no a obviar la delicada qualitat de la roca d’algunes parets, sinó a saber-ne apreciar la bellesa malgrat aquesta circumstància. Dit d’una altra manera, que no ens passi allò de que «els arbres no ens deixin veure el bosc».

Com diu en Joan Asín «El Doll és una paret molt mirada però poc escalada…», per bé que, darrera d’una primera sensació de precarietat, a les parets del Doll s’hi amagui l’experiència extraordinària de viure una escalada monolítica, atlètica, grandiosa i, sempre, sorprenent. I després, si voleu, ja hi afegirem allò de «sense embuts ni pal·liatius…», perquè cal dir cada cosa pel seu nom.

Quan en Jordi em va proposar aquesta recent creació d’en Jordi Marmolejo, no vaig poder evitar que un lleu tremolor em recorres tota l’espinada. Els indelebles records de les Manovar, Xemeneia Fonda i Triple Directa van fer-se’m tan presents, que li vaig respondre amb la meva evasiva més gastada: «Quan hi anem…?».

El Pilar del Doll consta de dues parts ben diferenciades. La meitat superior, anomenada també Pilar del Tres, oberta pels Marmolejo, Figueras i Jané, data del passat mes d’abril. I la part de baix, que hi enllaça des del peu de la paret, fou enllestida per en Godoy i en Marmolejo mig any després. Sobre el paper, ambdues són d’una longitud i dificultat molt similars, però en no estar tan «tocats» ara mateix els primers llargs són sensiblement més «delicats» que els altres. Com diu en Luis Alfonso, només és qüestió d’anar-hi passant i donar-hi alguna puntada de peu, de tant en tant. Ha, ha, ha!

1er. Llarg. Díedre amb un inici vertical, que a mesura que s’avança perd pendent. Reunió en una mena de cova al peu del díedre del següent llarg. Ull a fer caure pedres als que ens estan assegurant!
2on. Llarg. Díedre fissurat amb un primer flanqueig força delicat, per la qualitat de la roca. A mig llarg hi ha una gran llastra buida que també fa força basarda.
3er. Llarg. Bon díedre que va a morir en un forat que travessa la paret, flanqueig a esquerres per una placa de roca «velcro» (ull al fregament de les cordes) i pas «apretadet» abans d’engaltar la resta del mur pel dret. Tirada sorprenent.
4art. Llarg. Canvi de reunió. Pot fer-se desencordat.
5è. Llarg. Primer del Pilar dels Tres. Un díedre força vertical, al qual s’accedeix fent un flanqueig a l’alçada del segon pont de roca que hi ha al díedre de l’esquerra (variant). Llarg preciós i força atlètic.
6è. Llarg. Xemeneia força estreta, a on resulta aconsellable penjar-se la motxilla (si se’n porta) i les sabates penjant de l’arnés. I quan aquesta s’acaba, un flanqueig espectacular i la superació d’un nou ressalt. Llarg curiós.
7è. Llarg. Un altre molt bon díedre, més espectacular que difícil, que acaba en una còmoda i aèria lleixa, a on es fa la reunió. Llarg agraït.
8è. Llarg. Sortida en baixada des la reunió, per anar a buscar el díedre que hi ha un xic més a la dreta. Mur de bona roca i flanqueig fàcil. Llarg curt i atlètic.
9è. Llarg. Mur de «fe» amb un inici força exigent; des d’un bolt costa de veure el següent, i no és fàcil de protegir. Llarg una mica «expo».
10è. Llarg. Tram de caminar fins al peu d’un díedre curt i senzill. Llarg de tràmit.

Una via, en conjunt, que quan estigui més sanejada fàcilment es pugui convertir en clàssica de la paret. Gràcies Jordi, per fer-me tornar a aquesta magnífica catedral gòtica que és La Paret del Doll!

“El Cau del Sioux” a la Paret de Catalunya de Montrebei

EL CAU DEL SIOUX (270 m MD+) a la Paret de Catalunya de Montrebei, amb na Júlia Busquets… o bé com seguir els rastres de l’Indi, també a Montrebei

➪ Ressenya imprimible en PDF
elcaudelsiouxDivendres 17 de febrer de 2017. Qualsevol excusa és bona per tornar a escalar en aquestes parets! Aprofitant que na Júlia tenia fam de roca ―la neu i el gel l’han tingut ben ocupada tot l’hivern―, li hem tret la pols a un dels projectes que tots dos teníem pendents. Deixant a part que ambdós som navassencs, escalar amb na Júlia em produeix una sensació ben especial. Per una banda, com és obvi, hi ha la diferència d’edat: els seus pares són més joves que jo!―. I, per una altra, doncs perquè tot just fa quatre dies ―o quatre anys, que pel cas és el mateix―, que vaig portar-la de «paquet» a la Civis-Genís de Cabirols del Pedraforca. Aleshores, no cal dir-ho, ella tot just començava i jo no parava de donar-li consells. Avui, en canvi, ha estat ella ―com a bon membre del CTAC que és― qui, després d’un primer contacte cautelós, si ha acabat deixant la pell ―literalment― per treure’m les castanyes del foc! Ha, ha, ha!

Molts comentaris ―i no tots favorables― mereix aquesta via d’en Joan Vidal Reina. Que si és «la via més equipada de Montrebei», que si «el seu estil no s’adiu amb el del lloc»… Sigui com sigui, gairebé tothom que l’ha repetit coincideix amb el mateix: que és molt recomanable i, com a tal, esdevindrà una clàssica de la paret. Totes les vies de l’Indi que conec tenen en comú, al meu entendre, un bon olfacte pels traçats ―com a bon indi aborigen que és― i un equipament molt correcte, tant en quantitat com en qualitat. Si, a més, tenim en compte que la major part les ha obert en solitari, crec que no ens queda més que treure’ns el barret. I, al final, donar-li les gràcies, perquè del que no hi ha dubte, és que són de les més visitades de cada indret. Després, cadascú podrà donar la seva opinió sobre si aquest és el tipus d’itinerari que més li agrada i el satisfà. Personalment, ara mateix, potser prefereixo haver-m’ho de «treballar» una mica més, però això no vol dir que en cap de les vuit vies d’en Joan que he escalat ―Altres Límits, Cherokee Express, Directa Senglar, Niltina, Peus Negres, Tuaregs, Viatge Apatxe i El Cau del Sioux― no hi hagi gaudit de valent!

1er. Llarg. 55 m 6a. Mur de presa roma, seguit d’un díedre bavaresa. Reunió intermèdia opcional. Llarg de navegació, poc equipat.

2on. Llarg. 35 m 6a/Ae. Placa mantinguda amb tres passos d’artificial al mig, seguida d’un flanqueig cap a la dreta i d’un tram fàcil a la part final. Llarg bonic.

3er. Llarg. 35 m 6a/Ae. Un altre mur compacte, més llis i vertical que l’anterior, i més típic de Terradets que no pas d’on som. Llarg monolític.

4art. Llarg. 40 m 6c. Fissura bavaresa exigent i excel·lent, seguida d’un petit desplom ―pas d’A1 d’un alien― i d’una fissura «intermitent» (la xapa que hi mancava, torna a ser al seu lloc). El llarg de la via, en tots els sentits: dificultat, bellesa i una «sorpresa» al final, que serveix per donar nom a la via!

5è. Llarg. 20 m II. Canvi de reunió, d’una cova a una altra en horitzontal.

6è. Llarg. 15 m IV. Superació d’un petit desplom amb l’ajut d’una savina i flanqueig cap a l’esquerra per terreny descompost. Llarg de transició.

7è. Llarg. 40 m 6b+. Flanqueig de placa a dretes per anar a buscar un díedre desplomat. Passat un pont de roca, quan la fissura de dits que fèiem servir es torna impracticable, apareixen les dificultats més notables ―alien útils, si es fa amb artificial―. Flanqueig a esquerres per entrar en una xemeneia mig tapada per la vegetació, per on cal pujar ben obert de cames. S’acaba amb un pas de placa i un tram de tartera vertical. Llarg exigent i variat.

8è. Llarg. 30 m. A1/III. Superació d’un mur fissurat, fent A1 d’un pont de roca i dels dos pitons que hi ha emplaçats. Flaqueig a dretes per terreny fàcil fins al cim.

Una via ben difícil, però no excessivament obligada que, sense ser de les més reeixides del sector, val molt la pena d’escalar, sense cap mena de dubte!

“Patxanga” a la Pala Alta del Montroig

PATXANGA (100 m MD) a la Pala Alta del Montroig, amb en Joan Gibert Pujol i en Joan Brunet Puigpiqué… o bé «Como intentar llegar a viejo, haciendo vias del Marmolejo!»

➪ Ressenya imprimible en PDF
patxangaDissabte 11 de febrer de 2017. Després d’haver estat de dilluns a divendres especulant amb els pronòstics del temps, bo i maldant per conjurar la porfidiosa «maledicció dels caps de setmana» a que darrerament semblem condemnats, acabem dirigint-nos al Cap del Ras de les Parets d’Àger… malgrat els advertiments d’un expert.

A la parada tècnica del Bar Sport de Bellcaire coincidim amb un grup d’escaladors, entre els que hi ha en Joan Pera Abril. Aquest ―gat vell, amb aigua tèbia en té prou!―, en comentar-li les nostres subreptícies intencions, i sense esborrar en cap moment el seu somriure indeleble, ens ha acabat vaticinant: «Potser que passin baixos, avui per allà dalt». Tal dit i tal fet: baixem del cotxe, ens palplantem un instant de cara a la paret i, en veure el panorama, marxem esperitats, amb la cua entre cames, a cercar emplaçaments menys rufolosos que el que tenim just al davant…

I no parem fins a l’aparcament de la pista del Montroig, a on ara coincidim amb amb en Juan Carlos Sánchez García, en Xavi Díez Mercero i en Xaco. Si n’és de petit el món de l’escalada clàssica! Ells se’n van a fer la Tri Dragons, i nosaltres ens acabem decidim per la Patxanga, de la que en Joan Gibert té informació de primera ma. Fet gens d’estranyar, atès que en Joanet, a part de ser un assidu del sector, té una via oberta molt «apropet». D’entrada, el temps pinta molt millor. Al final, però, també se’ns acabarà complicant…

Parlar d’una «Marmo», sovint és sinònim d’«apretar» ―les dents i els esfínters―, bo i cercant emplaçaments a on poder-nos assegurar ―heu fet la Manowar a la Paret del Doll?―, de pensar si en són de durs aquests 6a ―heu fet La Banda del Tako de la Roca Narieda?―, però també de sortir-ne molt i molt satisfets ―afegí-ho-hi també la Terra Lliure de la Paret de les Gralles, i tantes i tantes altres…―. En aquesta Patxanga, però, la cosa canvia radicalment. Per una vegada, en TAK s’ha sentit generós i ens ha deixat una «love climb» com Déu mana! Jordi Marmolejo, no m’ho tinguis en compte això! Ha, ha, ha!

1er. Llarg. 35 m 6a-/A1e. Començament amb roca discreta fins a superar, elegantment, un sostre en Ae i arribar a la reunió, després d’una bonica sortida en lliure. Llarg espectacular!

2on. Llarg. 30 m 6b-. Superació de dos ressalts fissurats, de bona roca i canto força generós. Llarg bonic.

3er. Llarg. 35 m 6c/Ae. Mur vertical de bona roca a on, gràcies a un equipament generós (hi ha un punt a on un micro C3 pot servir d’ajut), poder forçar en lliure fins al límit de cadascú. Llarg potent!

Via curta i ràpida, malgrat la seva dificultat, ideal per combinar amb altres. Per bé que, avui, ja ens ha servit per a treure’ns el cuc. Recomanable!

“Sant Baró” al Serrat de les Garrigoses, de Montserrat

SANT BARÓ (460 m ED-) al Serrat de les Garrigoses de Montserrat, amb en Joan Brunet Puigpiqué… o bé com transitar l’estreta línia que separa cel i avern

➪ Ressenya imprimible en PDF
sant-baroDissabte 4 de febrer de 2017. La tercera reunió ―sisena original― d’aquesta via es fa al costat d’una petita cova, de la que n’emergeixen una escalfor i uns efluvis dignes dels més profunds abismes infernals. Tanmateix, Sant Baró, el títol nobiliari celestial que li dóna nom, fa referència a un dels apel·latius ―Kojac, Gaitero, Bairon, Baró― del gran escalador vallesà Joan Armengol i Comas, a la memòria del qual està dedicada.

Singularitats contraposades que guarden un encertat paral·lelisme amb la mateixa essència de l’alpinisme i l’escalada tradicional, a on es passa de la por a l’alleujament, del desassosseg a la exultació… del cel a l’avern, en definitiva, amb una facilitat esbalaïdora.

Demaneu, sinó, a l’Oriol Tranki el perquè del títol del seu bloc:
http://celiavern.blogspot.com.es/2015/08/un-any.html
«CELIAVERN, l’amor immens i l’odi immens per una vida a la muntanya, instants magnífics i instants de desesperació que, com a la vida mateixa, només depèn d’un mateix que donin els fruits adequats i que, com a la vida mateixa, un pot decidir, o no, aprendre’n quelcom i millorar-los…».

A les dates que estem, les restriccions per nidificació ens han fet renunciar a escalar-ne els primers llargs. Vist ara, amb perspectiva, una llàstima de campionat! Atès que es tracta, al meu entendre, d’un itinerari superb, però d’aquells que, per la seva exigència, difícilment un torni a repetir… a no ser que es digui Albert Astals i pertanyi als http://thepuretasclimb.blogspot.com.es/
A la novena reunió ―dotzena original― hi ha un llibre de registre a dins d’una carmanyola, en perfecte estat de conservació, a on, a data d’avui, hi han registrades una vintena de repeticions ―la via té deu anys; feu números, si voleu ―. L’Albert figura en dues d’elles (una al 2010 i l’altra al 2016).

1er. Llarg. 30 m IV+. Placa ajaguda i fissurada. Començament a l’alçada d’una gran fletxa groga que assenyala el Camí de les Feixades. Llarg agradable i força equipat.

2on. Llarg. 50 m 6a+. Escalada en diagonal cap a l’esquerra per un mur mantingut, seguit d’una vintena de metres per placa més fàcils, però força exposats. Llarg bonic, exigent i compromès!

3er. Llarg. 50 m III. Llarg de transició, brut i sense assegurances, a on cal afinar bé per no errar la trajectòria.

4art. Llarg. 30 m 6b. Inici en «ramonage», seguit d’un encastament dur i obligat, un tram de placa, i un díedre amb un tram descompost que, al final, supera un ressalt atlètic (aquí he pillat! llàstima, perquè la resta de la via ha sortit net!). Llarg variat, difícil i espectacular!

5è. Llarg. 20 m 6b+. Fissura ample seguida d’una difícil placa de forats. Llarg curt i ben assegurat.

6è. Llarg. 30 m 6a+. Díedre amb un primer pas rabiós, seguit d’una placa de cinquè d’uns quinze metres, assegurada amb un sol parabolt.

7è. Llarg. 60 m IV+. Llarg de transició sense cap assegurança.

8è. Llarg. 50 m II. Llarg de tràmit que supera una feixa i que es pot fer sense encordar.

9è. Llarg. 50 m 6b. Superació de l’agulla adossada que ens queda just al davant, distingible per estar ratllada per una vistosa fissura en la seva part central. Amb un inici indefinit (factible per diferents llocs), un cop a dins de la fissura, un festival de passatges, a cadascun més exigent i vertical, ens faran xalar de valent. Llarg boníssim!

10è. Llarg. 40 m V+. Flanqueig a dretes per agafar una fissura que supera un curt ressalt, seguit d’un tram de transició i d’una placa difícil, assegurada amb un parabolt enlairat. No es pot vendre la pell de l’ós abans d’haver-lo caçat!

11è. Llarg. 50 m IV. Aresta cimera. Ja hi som!

Una via discontínua, certament, però llarga, variada, sorprenent i bellíssima! Una via mancada de compromís, però força obligada, mantinguda i, en algun punt fins i tot, un xic exposada! Una via, al cap i a la fi, que ens pot deixar de moltes maneres, però mai indiferents!

“La Pilastra dels Voltors” a la Paret d’Aragó, de Montrebei

LA PILASTRA DELS VOLTORS (275 m MD) a la Paret d’Aragó, de Montrebei, amb na Sílvia Giner Little Tomi i en Damià Santiveri Freixa… o bé com reeixir contra tot pronòstic

➪ Ressenya imprimible en PDF
pilastraDissabte 28 de gener de 2017. Per tal de quadrar els horaris, sortim de Navàs a les cinc. Plou, però no hi fas res, la previsió meteorològica dóna pluja fins a les vuit i sol la resta del dia. De manera que anem marxant sota el líquid element fins arribar a la bassa de Viacamp. Mentre esperem que comenci a clarejar, aprofitem per acontentar els budells i, quan ja no calen els frontals, sortim del cotxe i agafem els trepals. Fot un fred i una humitat que no conviden a escalar, precisament. Malgrat tot, marxem cap al cim de l’Estall, amb les gorres calades fins als ulls i guants gruixuts a les mans. A mesura que ens hi acostem, ens adonem que estem envoltats de neu per tot, fins i tot a la part alta del Montsec. El paisatge és brutal, certament, però les esperances d’escalar es difuminen per moments. Baixem per la Feixa dels Espàrrecs amb el cor encongit, la roca és molla, arreu, i el cel no fa cap cara de voler-se obrir. Arribem al rapel i, ara sí, hem de decidir si seguim endavant o bé ho deixem per a una ocasió més adient. Com que hi ha diversitat d’opinions, ho sotmetem a referèndum i —com no!— guanya el sí per dos a un. Arribem al peu de via i comencem. Són les onze en punt! Durant les cinc hores següents, hi haurà estones de tot: tremolor de cames, espetec de dents, sensació d’estar forçant la situació i, al final, una gran satisfacció, però també un gran alleujament! Contra tot pronòstic, ens en hem acabat ensortint!

La percepció que acabem tenint d’una escalada és un fet subjectiu que ve determinat per un munt de factors, entre ells, lògicament, les condicions ambientals. Avui, sense anar més lluny, cap de nosaltres tres podria assegurar que la via que hem fet sigui una de les més maques i recomanables de Montrebei —al menys fins al penúltim llarg, que és quan, finalment, ens ha acabat tocant el sol!—. Això, no obstant, no vol dir que no estiguem menys contents i satisfets que en altres ocasions. Bé, tant se val, crec que el millor que podem fer és tornar-hi en una altra ocasió i comparar… La moral, sempre per davant de tot!

1er. Llarg. 30 m Vè. Després d’un pas aïllat, es flanqueja per una feixa fins al peu d’un mur vertical. Llarg de tràmit, des-equipat.

2on. Llarg. 35 m 6a. Mur mantingut de forats, que a mesura que avancem es va adreçant. Alguna assegurança distant. Llarg magnífic!

3er. Llarg. 30 m 6c+. Placa exigent i vertical amb «canto», ben assegurada amb parabolts, seguida d’un díedre fàcil. Si no arriba a ser pel fred i la humitat, en Damià se’l treu segur.

4art. Llarg. 20 m 6a+. Superació d’un petit desplom fissurat, amb un pas força rabiós. La resta, un díedre a equipar.

5è. Llarg. 40 m 6a. Llarg díedre molt marcat, amb un inici vertical que, de mica en mica, es va tombant i emplenant de vegetació. Llarg poc equipat!

6è. Llarg. 45 m Vè. Llarg desequipat i sinuós, sense dificultat aparent, a on cal saber triar molt bé tant les preses com el traçat. Llarg delicat!

7è. Llarg. 40 m 6a. Díedre vermellós i desplomat amb molt bons «canto», i una roca brutal! Sens dubte, el llarg de la via, més per la bellesa que per la dificultat. Llarg cinc estrelles!

8è. Llarg. 35 m IV+. Díedre bonic a protegir, seguit d’un mur força descompost.

La Pilastra dels Voltors és una via espectacular i variada, que ens deixarà ben satisfets. Una d’aquelles clàssiques imprescindibles que, malgrat tenir una llarga aproximació, algun dia s’ha de fer!

Aproximació: Al cap de 5-6 km de la pista que va de Viacamp al refugi de Montfalcó, cal prendre una pista secundària a ma esquerra i aparcar al costat de la bassa que hi ha poc més endavant. Pot servir de referència, la gran torre elèctrica que hi ha a ma dreta, uns centenars de metres abans. Al cap d’un o dos minuts de caminar, cal prendre el ramal dret d’una cruïlla, i passar pel costat d’una barrera i un cartell informatiu. Mitjà hora després, hi torna a haver una bifurcació, la pista bona torna a ser la de la dreta. Finalment, una mitja hora més enllà, quan la pista arriba vora l’espadat, una fita a ma esquerra indica que cal deixar-la i seguir baixant pel camí fitat de la carena. Uns vint minuts més tard, després d’una petita pujada, unes fites grans indiquen l’inici de la Feixa dels Espàrrecs. Al començament de la baixada hi ha una lleixa estreta, després venen unes rampes, encabat una feixa ample i, un bon tros més endavant, una altra lleixa estreta que acaba en un arbre d’on pengen unes cordes fixes, però a on resulta més recomanable muntar un rapel de 30 metres. Al final d’aquest, hi torna a haver una lleixa estreta que, a l’alçada d’un altre arbre té una desgrimpada força dreta, que duu a una altra feixa ampla. D’aquí, cal seguir un altre centenar de metres, fins a remuntar per una canal més o menys evident fins al peu de La Pilastra. L’inici de la via està marcat amb una vaga i coincideix amb la Otros Mundos.

“Factor 2” a la Roca dels Arcs, de Vilanova de Meià

FACTOR 2 (180 m MD+) a la Roca dels Arcs, de Vilanova de Meià, amb na Sílvia Giner Little Tomi i en Joan Brunet Puigpiqué… o bé com gosar acarar-se amb els mites del passat

➪ Ressenya imprimible en PDF
1

Dissabte 21 de gener de 2017. A la ressenya original de l’any 1983, els oberturistes hi van incloure una llegenda que fa referència (i adverteix) de la nefasta situació que es produeix quan les cordes han d’absorbir caigudes d’una alçada igual o superior al doble de la longitud de corda que hi ha entre assegurat i assegurador. D’aquí la importància d’establir punts de dissipació, sobretot en els primers metres després d’haver sortit de la reunió.

Una forma ben original i pedagògica de donar nom a una via!

                               «pensaquesisurtsdelareunióivolesaixòésfactordos»

Justament per aquesta època va ser que vaig escalar la Lleida, la meva primera via a la paret. I en recordo, com si fos ara, la caiguda que hi va tenir en Jordi Sunyer Ollé, el meu company de cordada, en arrencar-se-li un clau de progressió. Va ser una caiguda neta, però en Jordi va venir a parar fins a l’alçada de la R! De manera que, el factor de la caiguda devia ser… Bé, val més que deixar-ho aquí!

Em ve a la memòria, també, el que em va dir l’admirat avinyonenc Tati Vilar, justament quan baixava d’escalar la Factor 2. La cosa va anar més o menys així: «Quan les coses es posen serioses, tiro amunt amb decisió. I, fins ara, sempre me’n he acabat ensortint!». Res d’estrany per a un bou que ha arribat a fer vuitens! És clar que, aquell comentari fet a propòsit de la via que en Tati acabava de repetir, em va fer posar a la Factor 2 l’etiqueta «d’Impossible superior». Que, ves per on, fins al cap de trenta anys no ha caigut… Ha, ha, ha!

Dos quarts de deu del matí. Tal i com el pronòstics del temps venien anunciant, el cel està tapat i fa un fred de pebrots. La via té sis llargs i fem cordada de tres, de manera que ens la repartim a raó de dos per cap. Em toca començar a mi, i ho faig amb els dits mig congelats…. de seguida se’m apareixen els fantasmes del passat! Ha, ha, ha! En Joan fa els dos del mig, que són els bons (i els més difícils), com sempre amb total autoritat. I la Sílvia, la nostra «boueta» particular, els dos darrers, que no és que estiguin d’oferta, precisament. Felicitats!

1er. Llarg. 20 m 6a. Placa fina de regletes, difícil d’escalar amb les mans fredes!

2on. Llarg. 25 m 6a. Travessia en diagonal cap a la dreta per atacar un mur de bona presa que acaba en un sostret. Hi ha un moment, al final del flanqueig, en que la morfologia de la roca ens aboca cap als bolts de la veïna Tierra de Nadie. Atesa la seva proximitat, i que no he estat capaç de veure cap més burí de la nostra via més amunt, he acabat pujant per l’altra línia, pensant que en aquest tram eren comuns. Quan he arribat a la reunió, però, n’he vist un quatre o cinc metres a l’esquerra, senyal inequívoca que el recorregut original anava per allà. Bé, que hi farem! Llarg agraït!

3er. Llarg. 20 m A2. Superació d’un sostre en artificial. En el passatge clau hi ha un clau trencat, que es pot superar posant un alien negre o blau. Llarg espectacular!

4art. Llarg. 35 m 6a+. Mur amb panxes, típic del del lloc, que té un pas llarg a la sortida de la reunió i, poc després, un parell de passos de bloc. Llarg potent i mantingut, en el que cal completar l’equipament!

5è. Llarg. 40 m Vè. Mur mantingut de bona presa per on cal navegar, ates que només té quatre assegurances fixes en quaranta metres. L’entrada a la reunió és descompost. Llarg a on no val a badar!

6è. Llarg. 40 m V+. Díedre fàcil fins a un arbre, i placa fina abans d’acabar el llarg. La cirereta dels pastís!

Una via, al final, menys difícil i compromesa del que havíem pensat (la mitificació, ja les té aquestes coses), però per res menyspreable. Ans al contrari: exigent, mantinguda i amb un equipament original que, a vegades, costa de veure tant per la mida (burins) com per la distància a que estat posats els uns dels altres. No obstant, això, no cal dur martell i claus. Molt recomanable!

“Joan Freixenet” a la Roca dels Arcs, de Vilanova de Meià

JOAN FREIXENET (140 m MD) a la Roca dels Arcs, de Vilanova de Meià, amb en Xavier Oliva Travé i en Joan Brunet Puigpiqué… o bé com reivindicar la bellesa de les línies orogràfiques

➪ Ressenya imprimible en PDF

1Dissabte 14 de gener de 2017. Us imagineu una paret, com la de la Roca dels Arcs, completament verge? Sembla impossible, veritat? Cinquanta anys enrere, però, aquesta era la condició de gairebé tota la Serralada del Montsec. I ara poseu-vos, per un moment, a la pell dels primers aperturistes: Quines línies creieu que triaríeu per als vostres itineraris pioners…? Exacte! Les marcades pel relleu de les parets! Línies com la Lleida, Montse Pueyo, Wild Planet, Via del Quatre o la mateixa Joan Freixenet, són algunes d’aquestes perles que semblen haver estat esculpides, a posta, per ser escalades. Amb el temps, però, una proliferació desmesurada d’obertures, moltes d’elles manufacturades, repetitives i supèrflues, acaben provocant una saturació morbosa de l’espai, fins al punt de creuar, parasitar i confondre’s les unes amb les altres. Certament, en el món de l’escalada hi ha d’haver espai per a tots, però si de veritat ens estimem el terreny de joc en que aquesta es sustenta, caldrà que reflexionem més seriosament al respecte.

La Joan Freixenet és una via acrobàtica de tall clàssic d’una bellesa indiscutible que, en un ambient sempre sever, supera amb elegància tres sostres consecutius que malden per barrar-li el pas. L’austeritat de l’equipament i la sinuositat del seu recorregut, li atorguen un toc exòtic i aventurer. Amb un bon assortit de micros (alien negre més dos semàfors repetits, per exemple) i friends fins al C1, no cal portar pitons.

1er. Llarg. 35 m 6c. Díedre assequible fins a un sostre, flanqueig cap a l’esquerra i nou díedre fissurat, vertical i intimidant. Per fer el tram més difícil (6c) en artificial, calen micros petits. Per arribar a la reunió, cal flanquejar set o vuit metres a la dreta (la primera que trobem no és la nostra). Llarg boníssim!

2on. Llarg. 30 m Vè. Una cornisa fàcil a dretes ens diposita al peu d’un petit mur (Vè) difícil de protegir. Intentar aprofitar els forats deixats pels claus per encabir-hi algun micro. Acaba amb un díedre fàcil i descompost. Llarg delicat!

3er. Llarg. 35 m 6b. Pujar per una fissura fàcil i seguir per una placa fina fins al peu d’un niu de voltors (rastre d’excrements). Superar un ressalt per la dreta (per l’esquerra és més difícil) per entrar en una mena de nínxol cobert per un gran sostre. Flanquejar el sostre per l’esquerra en escalada atlètica. Arribar per un díedre fàcil a la R. Llarg magnífic!

4art. Llarg. 40 m 6a/A1. Superat un petit díedre, anar a buscar la línia de parabolts (n’hi ha un sense xapa) que marxa cap a l’esquerra per superar un sostre. Al final del tram, hi ha un pas llarg damunt del buit, a on caldrà desplegar l’estrep. Segueix un mur difícil (6a) de presa generosa, equipat per fer-se en artificial, i un tram final, a on decau la verticalitat. Llarg espectacular i treballós!

5è. Llarg. 15 m IV-. Llarg de transició per superar una feixa.

6è. Llarg. 40 m V+. Comença per un díedre de roca dubtosa fins a flanquejar cap a l’esquerra a buscar una placa que culmina en un petit desplom. Ull al fregament de les cordes. Llarg exposat, a on cal fer servir el GPS. Dos claus en 40m!

En resum, una petita joia que ens farà sortir de la rutina per endinsar-nos en una nova dimensió que, ben segur, ens recordarà altres parets més agrestes i salvatges. Molt recomanable!