“Ni contigo ni sin ti” a la Paret de Cal Llac del Tossal de l’Obaga de la Font

NI CONTIGO NI SIN TI (195 m ED-) amb en Xavier Batriu i l’Octavi Puntas… o bé com acabar escalant «el llarg somniat»

➪ Ressenya imprimible en PDF
nicontigonisintiDimecres, 31 de gener de 2019. Heu somniat mai que estàveu escalant? Jo sí, un munt de vegades, i sempre per una fissura sense fi, franca, vertical i atlètica… molt similar a la del quart llarg de la «Ni contigo ni sin ti!». Fissura-bavaresa de 40 m fantàstica que, per si sola, justifica de sobres el viatge, les aproximacions i els quatre ràpels que fan falta per tornar a la base de la paret. Una paret, per cert, emmarcada en un entorn grandiós, solitari i salvatge d’aquells que no apareixen ni en el millor dels somnis! Ha, ha, ha!

Mentre en Xavi encetava el quart llarg, amb en Tavi, des de la reunió, comentàvem que, després de tot, potser el grau (6c) estava una mica exagerat. Que malgrat la verticalitat, semblava haver-hi «canto» tota l’estona… Cap al final, però, en Xavi va fer una pausa, es va espolsar els avant-braços, es va girar cap a nosaltres i va comentar que «Déu n’hi do!». Ai, que potser no és tan fàcil… I la veritat és que no, al menys per mi, és clar! A mesura que progresses per aquesta obra d’art de la natura, de mica en mica, com qui no vol la cosa, et vas rebotint fins a acabar ben «rostit». Malgrat tot, ni que fos fent de segon, la hipermotivació d’encarar un llarg llegendari com aquest, va fer que me’n sortis amb força dignitat, esmerçant-hi un sol A0. I en el record, restant per sempre més, la grata sensació d’haver acabat escalant «el llarg somniat».

El peatge de tot plegat: alguns trams de roca delicada, quedar amb els braços baldats (bé, això ja m’agrada), una bona volada al cinquè llarg (se m’ha arrancat una presa de mà fent el flanqueig), evidenciar que les vies d’aquest nivell em van una mica grans (això ja ho sabia, ha, ha, ha!) i una tanda de ràpels més que vibrant. Encara sort que en Xavi i en Tavi em van dur entre cotons, deixant-me triar els llargs. I, és clar, em vaig demanar els dos primers, que sobre el paper són els més fàcils. Amb el què no comptava, però, és que també són els menys equipats i els que tenen la roca més delicada. Bé, què hi farem, tot no pot ser!

Resumint, una molt bona via, en un paratge idíl·lic, que per gaudir-la plenament cal anar, almenys, amb el 6b consolidat… o fer com jo, buscar-se companys de la talla d’aquest parell de bous berguedans. Gràcies Xavi i Tavi, m’ho he passat de puta mare!

LA VIA

Aproximació: En aquest croquis extret del bloc alt urgell es descriu a la perfecció. Una hora des d’on es deixa el cotxe.

1er. Llarg. 35 m 6a. Seguir pel diedre fracturat evident fins a l’alçada de les restes d’una esllavissada (sanejament gentilesa d’en Luichy i en Salla) i flanquejar-la pel tram escostronat. Un únic parabolt en tot el llarg, i també un de sol a la reunió (es pot reforçar amb peces petites). Bon llarg d’autoprotecció per roca delicada.

2on. Llarg. 30 m 6a. Seqüència de plaques i ressalts poc definits, que cal superar amb tendència a la dreta. Els tres parabolts que hi ha emplaçats costen una mica de veure, però marquen clarament la direcció a seguir. Tret d’alguns trams de roca dubtosa que resulten difícils de protegir, un bon llarg de navegació i contracció d’esfínters.

3er. Llarg. 35 m 6c. Elegant seqüència de plaques de regletes amb roca entre abrasiva i coral·lina, culminada per una bonica bavaresa. La dificultat màxima és un tram curt, ben equipat. Llarg molt bo.

4art. Llarg. 40 m. 6c. Concatenació increïble de bavareses i fissures de punys i de dits, protegida amb parabolts que, de mica en mica, et van deixant buit… però immensament satisfet. Ha, ha, ha! Un dels millors llargs que he escalat a la meva vida!

5è. Llarg. 25 m. 6b. Inici en flanqueig d’esquerres, seguit de la superació d’unes fissures, amb un pas de bloc al mig. Tram final mig en xemeneia, mig en off width a protegir amb peces grans. Variat i entretingut.

6è. Llarg. 30 m. 7a/7a+. Mur desplomat, amb un parell de passos molt durs a l’inici que, a mesura que pugem, es va tornat una mica més humà. Llarg potent i atlètic, que arriba quan les forces ja comencen a escassejar.

Descens: Just en acabar la via, sense desencordar-se, flanquejar set o vuit metres cap a la dreta, pel voral de la paret, fins a trobar en un arbre la instal·lació del primer ràpel. Rapel curt, d’uns 10 metres, que va a parar a un altre arbre, a on hi ha la següent instal·lació. Amb aquest segon ràpel d’uns uns 30 metros, que té el tram final volat, es va a buscar la R4 de la via que acabem de fer. El tercer ràpel, que té uns 50 m i va a buscar la R2, encara és més volat que l’anterior i convé redireccionar-lo per no quedar-ne desplaçat. El quart, i últim, té gairebé 60 m i va des d’aquí fins al peu de via. Buf! En total, una hora llarga.

Horari: Entre 4 i 6 hores.

Anuncis

“El Barón Rampante” a la Roca dels Arcs + “Pornostar” a la Roca Alta de Vilanova de Meià

EL BARÓN RAMPANTE + PORNOSTAR a les parets de Vilanova de Meià, amb l’Octavi Puntas… o bé com riure i rebotir-se a parts iguals

➪ Ressenya imprimible en PDF
elbaronrampanteDissabte, 26 de gener de 2018.

«Quan els dies es fan curts,
i les nits es tornen fredes,
quan la neu enfarina les carenes,
la verdor es vesteix de gebre,
i les xemeneies fumeja que fumeja…
El sol ve a aquí a passar l’hivern!
Entre aquestes parets severes,
pintades de grisos, ocres i rogencs,
curulles d’angoixes, de somnis,
d’esperances i d’anhels…
Parets de Vilanova de Meià,
vull estar sempre a prop vostre,
i acaronar-vos cada pam de roca,
mentre un mar de cotó fluix us besa els peus!»

EL BARON RAMPANTE (210 m ED-) a la Roca dels Arcs

Ens ha semblat una molt bona via, tant pel que fa al traçat ―força variat, exigent i mantingut―, com a la qualitat de la roca ―poc «rentada»― i a l’equipament ―més aviat generós, però no excessiu―. Els graus detallats a la ressenya són meres apreciacions del meu company de viatge. Un servidor, fent el grau obligat s’ha donat per satisfet i s’ha quedat ben ample! Ha, ha, ha!

1er. Llarg. 35 m 6b+. Inici per roca dubtosa, que a mesura que progressem millora, en llarga diagonal cap a la dreta. El pas més dur és al final, per superar un sostre. Bon llarg, exigent i un sic atípic del lloc, que t’agafa en fred.

2on. Llarg. 30 m 6b. Llarg desplomat i cantellut, que et fa «apretar», però et va donant «vidilla». Boníssim!

3er. Llarg. 35 m 7a+/7b. La cosa comença suau, però de mica es va posant dreta fins a tornar-se vertical i, encabat, desplomada i tècnica… I, aleshores, ja se sap que o escales molt bé, o t’acabes agafant a tot! Aquest és, amb diferència, el llarg més dur. Pels «bous» i les «boues» que siguin capaços de fer-lo en lliure, clar!

4art. Llarg. 20 m 6c+/7a. Molt exigent, també, però menys extra-plomat que l’anterior. Llarg curt, però molt bonic!

5è. Llarg. 40 m 6a. Inici amb un flanqueig a l’esquerra, fins a situar-se al peu d’un díedre poc definit. La roca no és bona del tot i, just a dos o tres metres a l’esquerra, hi ha una altra línia de parabolts que, segons en Luichy, és un intent de colar una via a no hi ha espai. Sense ser un mal llarg, és el menys atractiu.

6è. Llarg. 50 m 6a. Mur «esculpit» de roca «sputnik», característic de la zona que, malgrat la seva considerable longitud, acaba fent-se curt. Final de festa brutal!

Horari: Unes 3 hores

En arribar a la feixa a on s’acaba la via, hem fet un altre llarg d’uns 30 m de IV+, més o menys en línia recte, per acabar d’arribar a dalt de tot. D’aquesta manera, remuntant la carena cap a l’oest, en mitja horeta ens hem plantat al peu de la Roca Alta

PORNOSTAR (105 m MD) a la Roca Alta
➪ Ressenya imprimible en PDF
pornostarPotser per si sola no mereix la visita, però combinada amb alguna altra és ideal. Inclosa al llibre de les 100 Millors d’en Soldevila, és d’aquelles que des de sempre era a la llista, però costava que s’alineessin els astres.

1er. Llarg. 30 m 6b. Per fer el primer pas, cal enfilar-se per un arbre i, des d’allà, posar-se a la paret. El primer pas no és fàcil del tot i l’assegurança queda una mica enlaire. A continuació hi ha uns deu metres a pèl, protegibles amb aliens, per arribar al segon parabolt (sort que la roca és excel·lent). I d’aquí en amunt, curiosament, la migradesa de xapes es converteix en abundància. Bon llarg, amb passos estètics i tècnics.

2on. Llarg. 25 m 6a+. El passos que donen el grau al llarg, són dos petits desploms amb bon cantell que hi ha poc després de l’inici i cap a la meitat. La resta, un muret de «regletes» típic de la regió. Llarg de bon fer.

3er. Llarg. 35 m V+. Placa vilanovina, amb les preses fetes a la mida dels dits. Senzillament, espatarrant!

4art. Llarg. 20 m 6b+. Muret vertical de presa petita i grimpada final. S’ha acabat!

En acabar, l’Octavi encara n’hagués fet una altra… però la gent gran ja se sap, de seguida acabem els torrons! De manera que ens hem anat a cal Cirera a fer la cerveseta i a seguir rient, que prouta falta fa! En tot cas ja tornarem, que de vies encara ens en queden unes quantes per tatxar!

Horari: Més o menys 1h 30′

“Dos tontos muy tontos” al Cap del Ras de les Parets d’Àger

DOS TONTOS MUY TONTOS (160 m MD-) amb en Ricard Rofés i en Jordi Ceballos… o bé com complaure’s amb els paradigmes de l’escalada de consum

➪ Ressenya imprimible en PDF
dostontosDissabte, 12 de gener de 2019. «Dos tontos muy tontos» és el títol d’una pel·lícula humorística de gags fàcils, protagonitzada per Jim Carrey i Jeff Daniels que, malgrat obtenir un èxit de taquilla de rotund, no passarà als anals de la història del setè art. Anàlogament, la via que ens ocupa, profusament recomanada i repetida, utilitza aquella mateixa fórmula d’èxit ―molt en voga avui en dia― consistent a facilitar les coses fins al punt, no només de minimitzar el risc intrínsec de l’activitat, sinó també d’esmorteir al màxim les sensacions d’esforç i compromís que hom, suposadament, cerca en l’escalada de paret.

Llàstima, doncs, que una línia tan ben trobada com aquesta, amb una morfologia força apta per a l’auto-protecció, no deixi una mica més marge a l’afany i a la imaginació. Cent seixanta metres d’una escalada que no depassen el 6a, amb una roca netejada a cor què vols, potser no es mereixen la cinquanta de parabolts que hi ha emplaçats. Als quinze metres de bona fissura del quart llarg, sense anar més lluny, n’hi han sis d’ancorats. Apa, ja està dit! Ah, i no us descuideu de comprar les crispetes abans de posar-vos els peus de gat!

La proliferació de vies d’aquest estil, en comptes de fer-nos avançar, crec que ens farà tendir a la involució. Bé, només és una opinió, expressada no pas per crear polèmica, sinó per fer reflexionar al personal cap a on volem que s’encamini l’escalada de parets. Que no ens passi com als de Sendero Límite que, hi ha qui diu, que ja només són capaços de repetir les vies que obren ells!

LA VIA

1er. Llarg. 40 m 6a+. Típic mur de regletes i forats, amb una primera part més exigent. El més difícil de la via. Llarg força complert.

2on. Llarg. 40 m V+. Inici per un elegant díedre fissurat, seguit d’unes bones plaques amb presa abundant. Més fàcil que l’anterior, però que no desentona pas gens.

3er. Llarg. 20 m 6a. Flanqueig totalment horitzontal i fotogènic, amb un parell de passos fins de peus. Més espectacular que difícil.


4art. Llarg. 30 m. 6a. Diedre-bavaressa, franc i «disfrutón», seguida d’un flanqueig atlètic per sota un sostre, amb «cantos» de pel·lícula. Reunió opcional al mig. Combinació entusiasmant que només requereix un xic de «pila» i parar esment al fregament. El millor llarg de tots, sens dubte.

5è. Llarg. 30 m. V+. Placa de «regletes», amb un mur al mig, més vertical. Bon final de festa.

Aprofiteu-la, que es fa curta!

Horari: Unes 3 hores.


“Makhpiuta Luta” + “La Balena Blanca i El Petit Príncep” al Roc d’en Solà de Perles

MAKHPIUTA LUTA + LA BALENA BLANCA I EL PETIT PRÍNCEP al Roc d’en Solà de Perles, amb en Víctor Sans… o bé com gaudir d’un parell de vies més curtes que els seus noms

➪ Ressenya imprimible en PDF
makhpiutaDimecres, 26 de desembre de 2018. La modesta alçada d’aquestes assolellades parets, es veu abastament recompensada per la bellesa del paisatge i l’extraordinària qualitat del seu rocam. Convergència, que assoleix la seva màxima expressió quan les hores de claror i les temperatures curtegen. Certament, la quarantena llarga d’itineraris d’entre dues i quatre tirades ―de totes les modalitats i gradacions― que s’hi reparteixen, semblarien conferir al Roc d’en Solà un marcat aire d’escola. Compte a deixar-se endur per les aparences, però! La major part d’itineraris requereix d’una condició física i tècnica considerables.

MAKHPIUTA LUTA (90 m MD+)

D’entre el grapat de ressenyes que dúiem, i després d’estudiar detingudament l’inici de cadascuna, avui, amb en Víctor, hem anat a triar la Makhpiuta Luta en primer lloc; una reeixida creació d’en Joan Vidal (l’Indi) que, pel seu caràcter de via equipada, hem pensat ens facilitaria l’entrada en matèria. I el cert és que n’hem quedat ben satisfets. Via ben equipada, amb el grau ajustat i una roca fantàstica. Llàstima que sigui tan curta!

1er. Llarg. 30 m 6b+. Inici per un díedre tècnic, fi, mantingut i vertical ―uf, ho té tot!― que, mercès al seu bon equipament, permet de ser forçat amb lliure amb relativa tranquil·litat. El pas més exigent és un curt tram llis que hi ha cap a la meitat, que t’obliga a buscar-te la vida per l’esperó de la dreta. Superat aquest tram, la resta fins a la reunió és d’una certa comoditat. Llarg mantingut i exigent. Boníssim!

2on. Llarg. 20 m 6b. Comença remuntant el marcat díedre que hi ha just a sobra la R per, un cop xapat el primer bolt, sortir cap a dreta a buscar l’esperó. Seguidament, per terreny més fàcil, anar a buscar el díedre en diagonal que hi ha a l’esquerra. Llarg variat, en conjunt més fàcil que l’anterior.

3er. Llarg. 40 m 6c. Superació d’un curt ressalt fins a situar-se al peu d’una plaça molt tècnica i vertical (en cas d’optar per l’artificial, a més de l’estrep, anirà bé anar proveït d’un alien blau/verd). Seguint a l’esquerra, per terreny més franc, trobem una R opcional. A partir d’aquí, sempre per terreny fàcil, seguir les plaques més netes de vegetació. Tota la dificultat està concentrada en les quatres xapes de la placa esmentada. En lliure, el més difícil de tota la via.

Horari: Entres 2 i 3 hores

LA BALENA BLANCA I EL PETIT PRÍNCEP (130 m MD+)
➪ Ressenya imprimible en PDF
labalenaEn acabat, per completar la jornada hem optat per La Balena i el Petit Príncep, una proposta de l’Edu Plana (Edunz), de concepció més clàssica, que també ens ha fet vibrar de valent.

1er. Llarg. 55 m 6b. Inici per un marcat esperó que va a buscar un curiós díedre tombat. En aquest punt hi ha una R que es pot obviar, quedant a les hores un llarg de més de cinquanta metres. La superació del díedre esmentat, requereix d’una bonica successió de tècniques tant en fissura com en placa. Les assegurances són una mica justes, però es poden completar a comoditat. Llarg preciós.

2on. Llarg. 40 m 6b. Placa morfològica de forats i regletes, amb trams verticals i força «aire» entre assegurances. Cal anar amb el cap serè i tenir els aliens a mà. Espectacular!

3er. Llarg. 35 m 6c+. Inici per passos de bloc, ben assegurats, amb un final més plàcid. Molt difícil en lliure, tot i que sempre hi ha algun bou que ho fa xiulant… Oi Víctor?

Horari: Entres 2 i 3 hores

«Encara no són les tres de la tarda… Ens dóna temps de fer-ne una altra!». «Ep, para el carro! Ja ho dic jo, que no es pot anar amb jovent. D’aquí a poc la paret restarà a l’ombra, i la temperatura serà una altra… En tot cas, ja tornarem!». «Si és que no en tens mai prou, Salla!».

Aproximació: Des del poble de Perles, prendre el camí del Roc d’en Solà i seguir la traça fitada que segueix el peu de paret. Entre 20’ i 30’ en funció de la via.

Descens: Rapelant per alguna de les vies que ho permeten. O bé seguint la cresta en direcció al poble (passos aïllats de III) fins a l’alçada d’un coll i, des d’aquí, seguir un camí fitat. Uns 45’.

“Del Salla” al Cap del Ras de les Parets d’Àger

DEL SALLA (215 m MD+) al Cap del Ras de les Parets d’Àger, amb en Víctor Sans… o bé com gaudir d’un bona via, de la mà del seu oberturista

➪ Ressenya imprimible en PDF
delsallaDimecres, 20 de desembre de 2018. No és la primera vegada que en faig una del Salla, però si la primera que ell m’hi acompanya. No crec que m’equivoqui de gaire, si us dic que en Víctor és un dels escaladors més actius hi ha a la Serra del Montsec. De fet, hi ha zones i parets a on per comptar les vies que li manquen, en té prou amb els dits de la mà dreta. I altres, com la Serra Carbonera, a on des de fa temps marca la pauta. Fanàtic d’encadenaments inacabables, de «solos» inconfessables, de raids d’aventura, «rallyes» d’escalada… En Salla és una d’aquelles «bèsties pardes» que traspuen i encomanen entusiasme per la la muntanya i per la vida. Què Sallita, tinc la cervesa pagada no?

La Del Salla comença just a l’esquerra de la Redrum ―la primera que vaig escalar a la paret―. És una via de caire esportiu, tècnica i atlètica a la vegada, amb les assegurances justes per haver d’escalar entre xapes, a la vegada què cadascú pugui adaptar-la al seu nivell. La roca és excel·lent i la morfologia eminentment «plaquera». I posats a trobar pegues, potser esmentar les inevitables feixes i que resulta un xic anodina. A tibar fort, màquines!

LA VIA

1er. Llarg. 25 m 6b. Inici de bloc, seguit d’una placa tècnica i un flanqueig a esquerres amb bona presa. Llarg curt, però bonic.

2on. Llarg. 30 m 6b+. Sostret atlètic (evitable per l’esquerra), diagonal tècnica per placa fins a un petit desplom i tram final amb «canto». Llarg variat i estètic.

3er. Llarg. 30 m 6a+/Ae. Placa ajaguda i espectacular sostre equipat (Ae o 7b+). Llarg fotogènic.

4art. Llarg. 50 m V. Placa de «regletes» boníssima que dona accés a una feixa. Petit mur, seguit d’un tram d’enllaç. Reunió entre dos arbres. Llarg «vilanoví».

5è. Llarg. 25 m 6a. Plaques de bona presa i flanqueig a esquerres per entrar a la reunió.

6è. Llarg. 30 m 6c. Successió de tres ressalts curts de placa i desplom, units per cordes i cadenes (compte a fer caure pedres). Molt difícil en lliure.

7è. Llarg. 25 m 6c+. Flanqueig molt fi d’esquerres, seguit d’un «desplomet» rabiós i un tram final per placa molt més relaxat.

Horari: Unes 4 hores

“La Chica del Martini” a la Roca dels Arcs de Vilanova de Meià

LA CHICA DEL MARTINI (290 m ED-) a la Roca dels Arcs de Vilanova de Meià, amb en Josep Climent… o bé com posar els braços a to

➪ Ressenya imprimible en PDF
lachicadelmartiniDimecres, 12 de desembre de 2018. Escalar via llarga amb una sola corda, un «gri-gri» i quinze cintes exprés és una sensació diferent a la que estic acostumat. Malgrat tot, fer-ho en vies com aquesta, esdevé tot un plaer. I és que, de tant en tant, ve de gust posar-se a prova. I a Vilanova resulta fàcil trobar-se a un mateix! En acabat, sol venir allò dels propòsits: aprimar-se, fer vies més dures, entrenar més (encara més?)… però bé, ja se sap que tot plegat acaba quedant en bons propòsits, i quan, al cap d’un temps, s’hi torna… doncs això, que es torna a patir com un cabró! Gairebé, com si fos la primera vegada! Perquè, a Vilanova el grau està collat, oi?

La notable dificultat d’aquesta via ve compensada per un equipament a l’alçada de les circumstàncies. Aquest fet, afegit a la verticalitat (u obliqüitat) de la tàpia fan que gairebé vingui de gust de caure… però com que no hi estic acostumat, doncs això, que abans de caure m’agafo a les exprés com si m’hi anés la vida! La mediocritat, a vegades, pot ser molt anodina, i no arriscar, no descobrir, no intentar, no equivocar-se… la millor fórmula per no avançar i restar a la zona de confort. Definitivament, a on no n’hi ha no en raja!

Bé, i com que no n’hem tingut prou, en acabar ens hem anat corrents a fer la “A dónde vas Vicente?”… Fanàtics!

LA VIA

1er. Llarg 40 m 6a+. Sistema de fissures fabulós que no desploma, però que et va posant els avantbraços a to. Pas aïllat de placa a mig camí i travessia horitzontal per entrar a la reunió. Per a mi, ben mirat, un dels assequibles de la via, i també dels més bonics.

2on. Llarg 25 m 6b/A1. El més desplomat de tots, però equipat per no patir. Diuen que hi ha qui el fa en lliure (7b+). Hi ha gent per tot! L’entrada, i la sortida sobretot, fets en lliure també tenen el seu què.

3er. Llarg 30 m 6a+. Aquest és el llarg que dóna el grau obligat de la via. Inici aprofitant una savina morta, presses generoses en desplom, amb les assegurances allunyant el suficient com per haver d’escalar entre parabolts. En conjunt, jo li donaria un 6b, però com que venia petat dels llargs anteriors no m’atreveixo a dir res… que després tot se sap i et titllen de «ploramiques». Jutgeu per vosaltres mateixos! Quan l’acabes, però, dels que et deixen més satisfet.

4art. Llarg 20 m 6b+. Més del mateix, però amb les presses més escasses i minúscules. Sort dels parabolts que estan més a prop que al tercer. Llarg de continuïtat, preciós. Com s’ho deuen passar aquests que estan forts!

5è. Llarg 15 m 6a+. Bé, jo a aquestes alçades ja ho trobo tot difícil, i quan ets a la reunió, mires amunt i veus el que desploma… Buf! En acabat, quan t’hi poses, resulta que les «gandes» són més generoses que fins ara. I acabes xalant el què no està escrit!

6è. Llarg 40 m V+. Més del mateix: primers metres extra-plomats amb preses antològiques. Perquè no podria ser tota la via així… Ups! Ho sento, se m’ha escapat!

7è. Llarg 40 m V+. Semblant a l’anterior: «canto, canto i canto» de roca gens «sobada». Que bonic és Vilanova!

8è. Llarg 20 m V. Llarg curt i des-equipat per terreny obvi, que no passa de cinquè.

Horari: de 3 a 4 hores

“No T’en Galletis” a la Presa de Canelles

NO T’EN GALLETIS (240 m MD) a la Presa de Canelles, amb en Joan Brunet i en Jordi Ceballos… o bé com escalar parets i alguna cosa més

➪ Ressenya imprimible en PDF
notengalletisDimecres, 1 de desembre de 2018. Quinze quilòmetres més avall del Congost de Montrebei, seguint el curs del Noguera Ribagorçana, hi ha la Presa de Canelles. I damunt seu, un pany de paret gens menyspreable per a l’escalada que hom anomena «El Petit Montrebei», però que de fet pertany al vesant meridional de la Serra de Blancafort. Un indret singular, aïllat, recòndit i espectacular que val molt la pena visitar.

A l’aparcament que hi ha a l’entrada de túnel que dóna accés a la presa, coincidim amb en Luichy i en Tamarite http://capitancabernicola.blogspot.com/2011/02/vias-de-escalada-en-canelles.html. Assidus de la zona, ells es preparen per continuar la via que tenen entre-mans, mentre que nosaltres, que és la primera vegada que la visitem, aprofitem per demanar-los informació sobre els accessos i les vies. A la Paret de Canelles hi trobem una vintena de vies d’entre 90 i 300 m, amb diferents dificultats i equipaments. En quan a les aproximacions i descensos, cal documentar-se bé de les diferents opcions, atès que en funció de la via triada poden ser diferents. La zona, pel què ens diuen, és molt poc freqüentada pels escaladors, de manera que la nostra presència fa que en Luichy (que actualment prepara una guia del sector) faci el comentari: «A veure si se va a poner de moda…».

Després d’acabar la No T’en Galletis, hem anat a tastar el primer llarg de la Barreiros. I allà, hem pogut comprovar que el graus proposats en una i altra no són gaire homogenis. Sobretot en Jordi, que d’estar content com un gínjol per traure’s net el 6b de la primera, ha patit de valent al 6a de la Barreiros. «Ara sí que no entenc res!» ha acabat dient. «No t’amoïnis home, que això del grau ja se sap que és molt subjectiu…». Ha, ha, ha!

LA VIA

1er. Llarg 35 m V+. Llarg amb força vegetació i roca dubtosa, que no presagia res de gaire bo. Peatge a pagar per gaudir del què vindrà després.

2on. Llarg 25 m V+. Sistema de diedres assequible, amb bona roca i un ambient que millora a mesura que pugem.

3er. Llarg 40 m 6a+. Fissura-bavaresa força atlètica i desplomada, però amb bon canto. De tan bona que és, és fa curta! Aquí hi ha el pas més difícil de la via.

4art. Llarg 40 m 6a. S’inicia amb un tram de placa d’una vintena de metres de poca dificultat, però a on és millor no córrer i protegir com cal, que de fissures i forats n’hi ha per tot. Un flanqueig a esquerres en bavaresa molt bonic, a on hi ha l’únic clau de la via, seguit d’una fissura vertical més assequible. Menys exigent que l’anterior, però un dels llargs de la via, juntament amb el tercer i el darrer.

5è. Llarg 20 m IV+. Travessia vegetada i poc agraïda, a on cal afinar bé la punteria i protegir degudament. Reunió en un arbre, sota un petit sostre. Llarg de transició.

6è. Llarg 40 m V+. Inici per l’esquerra, a buscar un diedre que a mesura que es puja es va obrint, i a on hi ha moment que permet de ser escalat pel seu bell mig o per la placa de la dreta. Reunió a l’arbre que hi ha a sobre. Més bonic i estètic del que pot semblar a primera vista.

7è. Llarg 40 m V+. Inici per un diedre poc definit, seguit d’una placa de preses morfològiques, a on la dificultat més gran consisteix a decidir-se per quines triar, atesa la qualitat i l’abundància. Bonic final de festa!

Aproximació: Passar Alfarràs i Benavarri fins a trobar l’encreuament d’Estopanyà. Llavors, seguir les indicacions a la Presa de Canelles i aparcar just abans del primer túnel que travessa l’embassament. Entrar caminant pel túnel i en arribar a la primera boca de ventilació, pujar pel reixat de la porta. La via comença just a l’esquerra.

Descens: En dos ràpels, per la vía No t’Entalegis (el darrer guiat per no anar a parar damunt de l’aigua). Per trobar-los, cal baixar cap a l’est per la carena fins arribar a una gran fita. També hi la possibilitat de baixar caminant.

Horari: de 4 a 5 hores.

En resum, una via no massa mantinguda ni equipada, però amb bona roca, fàcil de protegir i força atractiva en conjunt.

“Moianesa” a la Paret de Catalunya de Montrebei

MOIANESA (180 m ED-) a la Paret de Catalunya de Montrebei, amb l’Octavi Puntas… o bé com eixir unes hores de la zona de confort

➪ Ressenya imprimible en PDF
MoianesaDimecres, 14 de novembre de 2018. Fa uns dies, després de llegir els elogis que en Joaquim Gil fa d’aquesta via al seu bloc, començo a rumiar a qui puc enredar-hi. Una via de l’Edu García Palma, ni que sigui oberta en solitari, no és per prendre-se-la a la lleugera, precisament. Així doncs, partint de la premissa que aquest no serà territori per a vells, intento equilibrar «l’asunto» amb el diví tresor del jovent. La resta resulta fàcil, l’Octavi cau amb les quatre potes al parany. Ha, ha, ha!

A mitja setmana, però, l’Octavi m’avisa que la pista del Prat està tallada. «Ostres, i ara què fem?» ―li demano, pensant en deixar-ho córrer―. «Anar-hi igualment. Només és una horeta de més». «Canalla carregats de jocs!». Apa, ja m’està bé, per bocamoll! Un cop a peu de paret, m’ofereixo a començar… més que res, perquè el primer llarg sembla més assequible que els altres. Un tram de roca a tantejar, tascó per aquí, friend per allà… Llarg típic de Montrebei sense més complicacions. En el segon, passada la placa inicial a on s’entreté una mica, sento l’Octavi que va dient: «Això és un rostoll!». Ai, que potser no és tan bona com pensàvem! Bé, què hi farem! M’arriba el torn, i els primers tres o quatre metres ja em fan suar tinta… però acaben sortint. Buf! La resta del llarg és més assequible, malgrat ni la qualitat roca, ni les assegurances ―inexistents― no acompanyin gens ni mica. Ai, que patirem! Agafo el relleu, per què no sigui dit, em fico a la placa de 6a, però no tinc nassos ni d’arribar al primer bolt. Abaixo les orelles, fico la cua entre les cames, i li dic a l’Octavi que no m’hi veig amb cor, que si vol ho deixem córrer… però no «cola». Canviem les cordes, i cap allà que se’n va el noi. Supera el pas amb facilitat, es queixa de «l’aire» que hi ha a continuació, però segueix com si tal cosa. «Decota» el següent tram, diu no sé què d’una xapa sense expansionar i se’n va de dret a la reunió. Em toca! Pujo agafant-me a la primera expansió ―«això no és 6a ni de conya!»―, i comprovant que la corda estigui tensa en tot moment, ho vaig trampejant com puc. «El vols fer tu, aquest que ve ara?» ―em demana l’Octavi―. «No, ejem…millor que el facis tu, que així anirem més de pressa» ―li dic, per no voler reconèixer que estic ben acollonit―. L’Octavi es fica de cap a la primera fissura, i el perdo de vista just quan arriba al flanqueig. Sento que rondina, les cordes corren més a poc a poc… i tot d’una m’avisa que caurà. Vola ―bé, net―, i ja el torno a tenir al camp de visió. «Ja ho tenia, ja ho tenia… però se’m ha obert la ma!». D’això se’n diu posar-hi ganes, sí senyor!». Ho torna a provar, i aquesta vegada se’n surt. Diu que li sap greu no haver fet el rot-punkt! El darrer el faig jo de primer. «Encara t’he hagut de treure de la via…».

LA VIA

1er. Llarg 45 m 6a+ Aprofita el primer llarg de Divendres de Resurrecció. Comença superant un sòcol i segueix per en un diedre vertical, que a la part de dalt desploma un xic. Llarg clàssic.

2on. Llarg 45 m 6a Inici exigent per placa a reforçar, seguit d’un tram de placa indefinit i trencadot, amb un.diedre final delicat. Llevat dels primers metres, llarg de rostoll.

3er. Llarg 35 m 6b Successió de plaques de serrar les dents i tirar amunt, amb un tram de diedre al mig i un flanqueig «vistós». Llarg a on cal donar la talla: treballós, exigent i exposat en algun punt.

4art. Llarg 45 m 6c Concatenació de dues fissures sorprenents, amb un tram de flanqueig delicat entremig i un pas de bloc força obligat. El llarg de la via.

5è. Llarg 10 m V Flanqueig per un sostret fissurat. Llarg curt i senzill.

Aproximació: Evident, des del Prat d’en Lluís. Vorejar el camp del davant del Prat cap a l’Est i seguir el camí habitual de baixada d’aquest sector, fins a trobar unes fites just a la vertical de la gran canal de Espaguetti. Seguir-les en aquella direcció. 25’

Descens: Un cop dalt, seguir cap a l’Est (dreta) un centenar de metres i seguir el corriol fitat de baixada. 40’

Horari: de 4 a 6 hores

“Doctor Neret” a la Dent d’en Rossell

DOCTOR NERET (240 m MD-) a la Dent d’en Rossell, amb na Carme Silva i na Sílvia Giner… o bé com escalar una «love-climb» entre cotons

10Dissabte, 28 de juliol de 2018. Només en molt comptades ocasions, els astres s’alineen de tal manera que en una jornada d’escalada, escalar acaba passant a un segon terme. I no obstant, això, et sents més cofoi que mai. La causa? No sabria dir-vos, ben bé, si pot haver estat el dolç cant dels ocells, les iridescències d’un cel especialment radiant, l’excel·lent torrefacció del cafè matinal o l’haver dormit com un soc… A vosaltres se us acut algun altre motiu? Ha, ha, ha!

Bromes a part, la Doctor Neret és una bona via, malgrat la generositat del seu equipament. Circumstància que, malauradament, no només acaba propiciant un cert grau de relaxació, sinó que, en certa manera, malmet la bellesa del traçat. Compareu-la, per exemple, amb la Plors i Violes, la seva veïna per l’esquerra, i que cadascú en tregui conclusions. Que quedi clar, però, que aquesta només és la meva modesta opinió. I que, amb això, no vull dir que estigui en contra de les vies d’aquest estil. Com sempre, doncs, gràcies per obrir!

Aproximació: Pel Camí Vell de Núria ―des del començament de la pista de Fontalba―, prenent el ramal del Roc del Dui i seguint pel tram de via soterrat del cremallera fins a travessar un túnel. Just a l’altra banda, pel seu costat dret, uns esglaons de ferro duen a la feixa de la «SAM-UEV». Al cap de poc de pujar per aquesta, hi ha una corda fixa que en marca l’inici. 50’

Descens: Just en acabar la via, seguir pujant pel bosc que hi ha al damunt per acabar trobant un sender a ma dreta. Seguir-lo (sempre en direcció nord) fins a la base de la paret. 30’.

Horari: entre 2h 30’ i 4 hores

“Los Cuarentones” a la Paret d’Aragó de Montrebei

LOS CUARENTONES (280 m ED-) a la Paret d’Aragó de Montrebei, amb en Joaquim Gil, na Sílvia Giner i en Víctor Sans… o bé com completar una bona trilogia a la Pilastra dels Voltors

➪ Ressenya imprimible en PDF

cuarentonesDissabte, 3 de novembre de 2018. Visitar repetides vegades el mateix indret pot arribar a produir una falsa sensació de confiança. Recordo el recel amb que, ara fa dos anys, m’apropava a aquest pany de paret per escalar la Pilastra dels Voltors. En acabat, però, la cosa va sortir bastant rodada. L’any passat, en canvi, de camí cap a la Puñalada ―malgrat ser més difícil i obligada―, la percepció d’aprensió fou més laxa. Seguint, doncs, amb aquesta evolució, avui he baixat per la Feixa dels Espàrrecs amb més tranquil·litat de l’esperada. El clatellot que ha vingut després, però, ha estat considerable!

La feliç confluència del Pont de Tots Sants amb una bona previsió meteorològica, ha fet que avui es reunissin a la Paret d’Aragó un bon nombre de cordades. Desliz, Markitos, Antiparques, Puñalada i Dret a Decidir, entre altres, treien fum! A la Cuarentones, sense anar més lluny, ens hi hem aplegat set escaladors. Gairebé es podria dir que hi havia més gent a la paret que al camí que, passant per les «ditxoses» passarel·les, va de Pont de Montanyana a Montfalcó… Bé, ara potser m’he passat!

Un cop a peu de via, els nostres companys («Treintañeros») ens han cedit el pas ―encara hi ha qui té respecte per les canes―. Sortosament, en Joaquim i un servidor (quasi «Sesentones») no hem caigut a la trampa, responent-los que, en cas de necessitat, tenir-los per davant era com dur un as a la màniga. Ves per on, el presagi ha resultat encertat! Gràcies a na Sílvia i al «comodí del Salla», doncs, el joc de ganxos que dúiem penjats al talabard no ens ha arribat a fer falta. Gràcies amics!

LA VIA

Aproximació: Al cap de 5-6 km de la pista de Viacamp al refugi de Montfalcó, just a l’altra banda d’una enorme torre elèctrica, desviar-se a l’esquerra i, passats uns tres o quatre centes metres, aparcar al costat d’una bassa. Seguir a peu la pista en la mateixa direcció (barrera i cartell informatiu) durant aproximadament 1h 15’. En cas de dubte, seguir sempre a ma dreta. En arribar al capdamunt de la carena, deixar la pista i agafar a ma esquerra el corriol fitat que baixa cap al nord. Uns 15-20’ més tard, després d’una petita pujada, unes fites grans indiquen la canal d’accés a la Feixa dels Espàrrecs. Seguint la traça, ara caminant, ara desgrimpant, s’arriba a dos trams de cordes fixes. En el primer, el millor és muntar un rapel (20 m). I a l’altre, despenjar-se per la corda fixa. En arribar a una una feixa més ampla, un centenar de metres més endavant, remuntar per l’evident canal (sageta a la roca) fins al peu de via. L’inici de la via, comú amb Puñalada Trapera, Pilastra dels Voltors i Femme Fatale, està assenyalat amb una vaga.

1er. Llarg. 50 m V. Enllaç dels dos primers llargs originals, sense més complicacions.

2on. Llarg. 40 m 6b+. Placa de forats de diverses mides, amb assegurances distants. Llarg exigent, a on mantenir la calma és important.

3er. Llarg. 55 m 6a. Combinació de plaques i diedres poc protegida i més mantinguda del que a primera vista pot semblar. No s’hi pot abaixar la guàrdia!

4art. Llarg. 50 m 6b/A1. Mur descomunal de forats i regletes, vertical i compacte. Hi qui diu que surt tot en lliure (7a/7b). Malgrat estar gairebé equipat (20 spits), ni fent servir l’estrep resulta fàcil: hi ha trams obligats, i a la part final cal fer algun pas de ganxo. Xapant de forma alternativa, es redueix el pes de les cordes. El llarg de la via, sense cap mena de dubte!

5è. Llarg. 35 m V. Díedre quasi net (un sol clau), amb alguna presa dubtosa, però fàcil de protegir. Força bonic, i ideal per abaixar la tensió acumulada.

6è. Llarg. 50 m 6a+. A més d’un xic exposat (només dos claus), de traçat indefinit. Per tornar-hi a posar els cinc sentits alerta. Buf! Sort que s’ha acabat!

Descens: Remuntar pel camí fitat de la carena (direcció sud) durant uns 20’, fins a trobar el camí d’anada.

Horari: entre 5 i 6 hores