“Antaviana” a la Punta Calderer de la Cara Nord del Pedraforca

ANTAVIANA (130 m ED-) a la Punta Calderer de la Cara Nord del Pedraforca, amb l’Armand Ballart… o bé com passar el Sant Joan lluny dels petards i la canícula

➪ Ressenya imprimible en PDF
antaviana2Dilluns, 24 de juny de 2019. Al seu excel·lent llibre Teràpia Vertical, l’Armand Ballart ens diu: «Si d’alguna cosa puc presumir és de conèixer perfectament molts indrets concrets de la geografia, perquè hi he anat regularment durant una pila d’anys. Un d’aquests indrets és, sens dubte, el Pedraforca, la silueta màgica i representativa de l’Alt Berguedà que els catalans tant admirem». Seguint aquest fil conductor, no cal dir que ha estat tot un privilegi acompanyar l’Armand en una de les poquíssimes «nord del Pedra» que encara li mancaven.

Escalar una via que es repeteix poc, multiplica per bastant la incertesa d’una ascensió. I més quan ―com en aquest cas―, l’itinerari duu associada una certa aureola de dificultat. Sortosament, a l’hora de la veritat, sovint molts mites acaben quedant només en això. Sense arribar a ser una via fàcil ―més aviat tot el contrari―, trenta-tres anys després de la seva obertura, l’Antaviana gaudeix d’un bon estat de salut. Un traçat que recorre principalment plaques d’un calcari immillorable, sumat a un equipament ―fonamentat en l’ús del burí― que resisteixen estoicament el pas del temps, ofereixen una escalada de notable qualitat. A tenir en compte, no obstant, que en algunes de les fissures del primer i el segon llarg, la vegetació i la humitat esdevenen un handicap digne de menció.

En resum, una via a tenir en compte, sobretot per a aquells que ja coneixen abastament les espartanes característiques de l’escalada en aquest indret. Per a la resta, dir-vos que, abans d’aquesta, n’hi ha moltes altres de tan recomanables o més, atès que, tal i com diu en Jose Valero: «A un lado o a otro, se puede subir como un campeón. Ésta va por el sitio más burro!».

LA VIA

1er. Llarg. 25 m 6a/A0. Resseguir l’evident díedre fissurat, fins a trobar un burí a la placa de la dreta; moment en que cal fer un curt flaqueig en aquest direcció. Seguir a continuació, més o menys en línia recta, aprofitant les debilitats del mur, abans de tornar-se a escorar cap a la dreta, per assolir el pi a on hi ha la reunió. Bon llarg, per bé que fi i «patinós».

2on. Llarg. 25 m. 6b/Ae. Flanqueig cap a la dreta, a buscar un esperó equipat amb un bon grapat de burins. Artificial de passos força llargs, amb alguna pujada a «primers» d’estrep. Segueix, fins a la R, una fissura força vertical coberta de vegetació, a on caldrà furgar per entre mig de la malesa, tant a l’hora de trobar preses, com emplaçaments per a «flotants». A la part superior de la fissura, bens arrecerats, hi hem vist uns ous de gralla. Els seus progenitors, que eren per la vora, ens han dedicat una bona esbroncada! «D’acord, ja marxem!». Al meu semblar, el llarg més exigent de tots.

3er. Llarg. 25 m 6a/Ae. Placa ultra-compacte que demana un «pas d’esquena» per abastar el primer burí. D’aquest fins al següent, hom pot resoldre-ho en lliure d’extrema dificultat, o bé (com ha fet l’Armad) fent servir la imaginació. Per a la resta de la placa, fins a la cova d’en Jordi, se segueixen combinant l’escalada lliure amb l’artificial equipat. Continua per sota d’un sostre fissurat, fins a la reunió. Llarg bonic, tècnic i sinuós.

4art. Llarg. 35 m 6a. Sortida de flanqueig cap a la dreta, fins al peu d’un sistema de fissures de notable dificultat i bellesa.

Horari: Entre 3 i 5 hores

Aproximació: Des del refugi, prendre el camí que voreja la cara nord en direcció oest (marques grogues) fins a trobar una primera gran canal. Aleshores, seguint en forta pujada unes marques de color blanc desdibuixades, arribar a un gran bloc a on hi pintades dues direccions: Homedes (esquerra) i Estasen. Seguir per la primera, amb diferents possibilitats: Accés per la entrada original del Gran Díedre (placa conmemorativa a l’inici) que segueix una línia bastant directa a la seva vertical, accés per la part baixa de la Pany (feixa i ràpel), accés per la Cerdà-Vergés, etc.

Descens: Entre 1h i 1h 45’, en funció de si baixem rapelant (4 ràpels o 2 ràpels+desgrimpada), o bé anem fins al Collet de la Cova o a la Punta Calderer. Per la primera opció, des del final de la via, flanquejar uns vint metres a l’esquerra i desgrimpar per terreny fàcil fins a l’alçada d’uns pins característics (anelles de ràpel). Per a les altres, seguir les marques de pintura.

 

 

Anuncis

“Libertad Provisional” a la Paret de Diables de Montserrat

LIBERTAD PROVISIONAL (270 m ED-) a la Paret de Diables de Montserrat, amb en Xavier Batriu i l’Octavi Puntas… o bé com fer una «friki» amb dos pedals

➪ Ressenya imprimible en PDF
libertadprovisionalDilluns, 3 de juny de 2019. Qualificada per diferents escaladors com una de les més belles de la paret, la “Libertad Provisional” sempre m’havia cridat l’atenció, alhora que infós un gran respecte. Aprofitant la recent, i exhaustiva, restauració que hom hi ha dut a terme, i que en Xavi i l’Octavi s’hi han deixat enredar com passarells (el “Trio Filipinu” ataca de nou), aquesta, sens dubte, ha estat una ocasió perfecte per esbrinar-ho tot plegat.

Tal i com està ara mateix, a condició de tenir assumit el grau obligat, i estar acostumat a sentir córrer l’aire sota els peus, la via permet gaudir d’una escalda en lliure esplèndida, sense haver de patir per la solidesa dels ancoratges, ni haver de carretejar més que un grapat de cintes exprés i un bon parell de… pedals. Perquè, justament aquest és el peatge a pagar: un parell de llargs d’artificial acrobàtic d’aquells que, si no tens la tècnica per mà, et deixen més baldat que tota la resta. Ha, ha, ha! Bromes apart, la superació del gran sostre característic, pel seu punt més notori, a més de conferir a la ruta un ambient inigualable, li atorga un pedigrí especial.

Posats a buscar-hi emperòs, només dir que s’han mantingut alguns burins (ara redundants) als llargs i a les reunions. I que ens els dos primers llargs originals, que són per díedre fissurat, dóna la sensació que hi hagi més expansions que quan es va obrir. Que consti, no obstant, que només són apreciacions d’un vell torracollons que, sense l’excel·lent restauració que s’hi ha fet, segurament no s’hagués atrevit mai a fer-la!

LA VIA

1er. Llarg (1er+2on originals) 40 m 6a. Díedre típic montserratí al que s’entra per una alzina que hi ha al costat. Brut al començament, força vertical i amb preses no sempre generoses. Bon llarg per escalfar, ben diferent del què vindrà a continuació.

2on. Llarg. 30 m 6b+. Placa fina, amb un xic de navegació, que «aprentant» el què no està escrit, m’ha acabat sortint en lliure. He, he! Molt guapo també!

3er. Llarg. 35 m 7a+. Comença per la difícil fissura desplomada que hi ha a l’esquerra (els meus companys l’han tret en lliure, jo n’hi ho provat). Segueix per una placa super-fina, a on hi ha la màxima dificultat del llarg (l’Octavi i en Xavi, per ben poc, no hi han reeixit). El tram final és un xic més tombat. Llarg molt difícil i mantingut; el més obligat de la via.

4art. Llarg. 25 m 6a. Sortida per la dreta, a buscar un forat i una franja ataronjada. Flanqueig a dretes per abastar el díedre que duu a la reunió (tram comú amb la GAM). El llarg més curt i assequible de tots.

5è. Llarg. 30 m V/Ae. Llarg d’artificial, comú amb la via GAM. Preveure moltes cintes, o deixar-ne algunes per posar.

6è. Llarg. 30 m V+/Ae. Gran sostre horitzontal que, a manca d’una tècnica prou depurada, ha acabant posat a prova la nostra resistència física. Ha, ha, ha! «Sortideta» en lliure abans d’entrar a la R. Pura fotogènia i espectacularitat.

7è. Llarg. 35 m 6a. Placa amb els parabolts força allunyats, d’una dificultat gens menyspreable, a on tocar afinar bé la navegació (el rastre del magnesi pot ajudar, en dono fe!). Per fer-lo de primer, millor no anar amb el 6a molt rascat. Molt bon llarg, també.

8è. Llarg. 50 m V+. Venint d’on es ve, tot un regal: presa abundant i verticalitat minvant. Au va, que ja ho tenim!

Aproximació: Partint del refugi de Santa Cecília, o d’un punt similar, seguir el Camí de l’Arrel (GR-172) en direcció al Monestir, fins a la vertical de la Paret de Diables. El corriol pel que hem de pujar, comença a on el camí s’eixampla (antiga carbonera). A la part final, flanquejar el peu de paret cap a l’est fins a veure, al peu d’un díedre, una alzina a uns tres metres del terra.

Descens: Grimpada de III/IV per acabar d’arribar al cim. D’aquí, baixar cap al sud, fins a un collet molt marcat. Baixar caminant cap a la dreta, fins a la Canal dels Avellaners (a dia d’avui, tancada per restauració). O bé fer un ràpel (equipat) de 30 m cap a l’est, fins a les immediacions de l’ermita de Sant Antoni. Des d’aquí hi ha diverses opcions: per la Canal de Sant Jeroni, per Canal del Cavall o pel Pla dels Ocells.

Horari: De 6 a 8 hores

 

 

“Barreiros” a la Presa de Canelles

BARREIROS (135 m MD) a la Presa de Canelles, amb en Joan Brunet i en Jordi Ceballos… o bé com repartir poc més de cent metres en set llargs

➪ Ressenya imprimible en PDF
barreirosDissabte, 1 de juny de 2019. Quatre visites ens han calgut, per acabar trobant la «Perla de Canelles». En la visita de prospecció, feta el mes desembre passat, vam escalar la «No T’en Galletis» i la «Massey-Ferguson» (entrada directa a la “Barreiros”). Dues bones vies, que ens va empènyer a seguir explorant les possibilitats d’aquesta insòlita paret. Quinze dies més tard, en Jordi i jo, tornàvem a la carga en aquest recòndit indret. La sorpresa, però, va ser trobar tancat el tram final de la carretera que hi dóna accés. Si bé, en aquella ocasió, vam desistir de creuar-la, tres mesos més tard —un cop assabentats que el motiu era una esllavissada a l’altra banda de la presa—, hi vam tornar amb la intenció d’escalar el potent binomi «No T’en Taleguis + Barreiros». Ambdues són curtes i, sobre el paper, perfectament factibles en una mateixa jornada. A l’hora de la veritat, però, després d’haver escalat la primera, la severitat d’aquest pany de paret, afegit a la tensió provocada per una indefinició en el darrer llarg (no vam trobar dos dels pitons marcats), ens va dur a completar la jornada a la veïna Paret de Santa Anna.

Fins avui que, en companyia d’en Joan, i malgrat la forta calorada, hem acabat «tatxant» aquesta excel·lent «Barreiros». Sens dubte, la millor de totes les que hem fet! Atlètica, desplomada, mantinguda, sorprenent, amb bona roca, bon ambient… i a on toca escalar! Què més se li pot demanar a una via…? Ah sí, que fos una mica més llarga. Felicitats al José Castanera, no només per encertar la línia, sinó també per com l’ha equipat!

Malgrat que alguns llargs són «empalmables», fer les set reunions originals segurament és la manera més relaxada i agradable d’assaborir aquest petit tresor. Per bé que, amb cordes de 60, et fots un fart de recuperar-les de boig! Una visita ben amortitzada en un indret amb un ambient molt especial!

LA VIA

1er. Llarg. 25 m 6a+. (Massey-Ferguson). Fissura franca i vertical, amb un parell «d’apretades» puntuals. Més impressionant que difícil? Jutgeu vosaltres mateixos! Per anar entrant en matèria.

2on. Llarg. 20 m V+. Díedre una mica brut i estrany, seguit d’un flanqueig per placa a on, en cas de caure, pots quedar literalment «empalat». Net, però fàcil de protegir.

3er. Llarg. 20 m 6a. Flanqueig per sota un sostre amb algun pas de peus, força fi. Estètic i agradable.

4art. Llarg. 15 m 6a+. Bavaresa desplomada amb preses d’escàndol. Preciós llarg atlètic.

5è. Llarg. 15 m 6a+. Un altre díedre similar al d’abans, però menys mantingut. A l’entrada de reunió, hi ha un «passet». Un altre llarg molt bo.

6è. Llarg. 25 m 6c. Inici per placa en direcció a un sostre fissurat, bavaresa de pel·lícula i «desplomet» d’extrema dificultat. La resta, per díedre de roca coral·lina. Espectacular!

7è. Llarg. 15 m V+. Sortida per plaques i un díedre de dificultat més moderada al què fins ara hem fet. S’ha acabat. Llàstima!

Aproximació: Passar Alfarràs i Benavarri fins a trobar l’encreuament d’Estopanyà. Llavors, seguir les indicacions a la Presa de Canelles i aparcar just abans del primer túnel que travessa l’embassament. Creuar el túnel a peu i, just a sortida, la via comença a l’esquerra.

Descens: En dos ràpels, per la vía No t’Entalegis (el darrer guiat per no anar a parar damunt de l’aigua). Per trobar-los, cal baixar cap a l’est per la carena fins arribar a una gran fita. També hi la possibilitat de baixar caminant.

Horari: De 3 a 4 hores

“Caos Rampant” a la Paret de Catalunya de Montrebei

CAOS RAMPANT (390 m ED-) a la Paret de Catalunya de Montrebei, amb l’Octavi Puntas… o bé com suplir, amb una bona caminada, la manca d’un tot terreny

➪ Ressenya imprimible en PDF
10Dijous, 16 de maig de 2019. Al seu llibre “Montrebei”, en Luichy descriu, amb acurat detall, les aproximacions a les diferents parets i sectors del congost. Per a la de Catalunya, concretament, recomana fer-ho per la Masieta (Pont de Muntanyana) per a totes les vies situades a l’esquerra de la Delfos. I pel Prat d’en Lluís (Àger), per a les que hi ha a l’est d’aquesta. Tant per distància, com per comoditat, doncs, l’aproximació més adient, per a la Caos Rampant, és la del Prat. Ara bé, tornant a la crua realitat, atès que, als que no disposem d’un vehicle «off road», el tram de pista forestal ens produeix un cert neguit quan no són les pluges, és un pendent relliscós o bé la mida de les pedres i forats, hem acabat optant pel camí més llarg. Dues hores hem trigat a arribar al peu de via, i encara sort que hem trobar un túnel natural a la feixa que travessa el «Jardí», que sinó ja ens vèiem tornant enrere i fent una marrada molt més llarga!

Seguint amb les indicacions d’en Luichy, dels catorze llargs originals, l’hem acabat enllestint en vuit. A part d’un estalvi de temps considerable, fer-ho així també suposa que les reunions resultin còmodes i no calgui reforçar-les. Només cal prestar atenció a posar cintes prou llargues perquè les cordes corrin bé, i dur el material recomenat

A diferència de la tònica predominant a la paret, caracteritzada per les fissures, les xemeneïes i els díedres, a la “Caos Rampant” hi predominen les plaques compactes, més típiques de Terradets que no pas de Montrebei. Pel que fa a l’equipament, però, duu la marca de la casa: aire entre assegurances i, en més d’una ocasió, llargs nets com una patena. Una via exigent, doncs, a on cal donar la talla i no perdre la concentració. En el nostre cas, l’Octavi és el que ha estat a l’alçada (posant-hi el punt vermell), mentre que jo ―com faig moltes vegades―, m’he hagut d’acontentar d’escalar al límit del grau obligat, i encara gràcies. Més content que un gínjol, però!

LA VIA

1er. Llarg. 50 m V+. (Paul-Lalueza). Inici al peu d’una fissura amb dos pitons i la inscripció «PL». Després d’un primer pas de díedre, segueix una curta bavaresa i un tram senzill fins a l’alzina de la dreta. D’aquí, pujar per la placa fins una cornisa i, seguidament, seguir cap a la dreta a buscar una altra gran alzina, a on fer la reunió.

2on. Llarg. 40 m V+. (Paul-Lalueza) Díedre assequible que ens deixa al peu d’una placa compacte. Flanquejar d’esquerra a dreta, seguint una subtil franja de mans. Es segueix per la generosa fissura, ampla i desplomada, de la dreta. Després d’aquesta, seguir fins a l’alzina de la dreta, a fer reunió.

3er. Llarg. 40 m V+. (Paul-Lalueza) Inici per un bonic díedre, seguit d’una placa de regletes i un tram final descompost. Reunió en un arbre, al peu d’una feixa. A partir d’aquí, la via Paul Lalueza se’n va cap a la dreta.

4art. Llarg. 55 m V+. Díedre fissurat sense protegir que, a mesura que pugem, es redreça. A la part final, es flanqueja per l’esquerra fins al peu d’una cornisa, a on hi ha una possible R. Seguir caminant cap a la dreta fins a un arbre, al peu d’una fissura groguenca. Bonic llarg d’autoprotecció.

5è. Llarg. 30 m 6c+. Pujar per la fissura i, quan aquesta flanqueja cap a la dreta, accedir a l’esperó per placa fina sense peus. Sortejar un petit extra-plom per la dreta i, en acabat, seguir recte fins a la reunió. Llarg molt difícil i mantingut. Si es fa en lliure, el més difícil de la via, amb diferència.

6è. Llarg. 55 m 6b+. Placa de regletes, força obligada que, anant en biaix cap a l’esquerra, va a buscar un marcat díedre herbós. Superat aquest, flanquejar cap a l’esquerra a buscar la reunió. Un altre llarg bo i exigent, sobre roca extraordinària.

7è. Llarg. 55 m 6b. Inici recte per la placa de forats que hi ha just a sobre la reunió. Seguir per aquesta, amb tendència a la dreta per, després de xapar un parabolt, continuar amb la mateixa tendència fins a l’alçada d’un pitó. D’aquí, flanquejar cap a la dreta, sense assegurances ni referències massa clares, fins a abastar una fissura llunyana. Passada una possible R, seguir per la dèbil fissura que ve a continuació. Creuar cap a l’esquerra i superar un díedre. Llarg molt mantingut i de difícil protecció. El més compromès de la via.

8è. Llarg. 55 m 6a. Sortida per l’esquerra per bona placa, en direcció a la xemeneia de sortida. Per superar aquesta, s’ha de lluitar amb uns algun tram de vegetació i un curiós ressalt poc abans del final. Un bonic final, digne d’aquesta bona via.

Horari: De 5 a 8 hores

“Hurtado-Carbonell” a la Paret de Diables de Montserrat

HURTADO-CARBONELL (220 m MD) a la Paret dels Diables de Montserrat, amb en Joan Brunet… o bé com descobrir la cara amable de l’avern

➪ Ressenya imprimible en PDF
hurtadocarbonellDivendres, 10 de maig de 2019. Sumar vies a la Paret de Diables, no sol ser un tràmit senzill. L’escalada del seus desploms, fissures i plaques és sinònim de dificultat, acrobàcia, gosadia i compromís. Sense desmerèixer totalment aquest esperit, la Hurtado-Carbonell ens permet deambular pel bell mig d’aquest caos de tenebres, patint només les angúnies associades a un equipament vetust i, puntualment, les d’un rocam poc agraït, però gaudint de l’ambient vertiginós d’una de les muralles més cobejades del Massís,

Una bona ruta a tenir en compte, que sense ser, de bon tros, de les més difícils i emblemàtiques de la muralla, té força ambient i algun llarg interessant. Ideal per familiaritzar-se amb la paret, o bé per sumar-n’hi una altra. Llàstima que no tingui uns quants llargs més com el sisè.

LA VIA

1er. Llarg. 15 m 6a. Placa amb alguna llastra dubtosa que, al principi, té una bona «apretada». Empràn, però, les branques de l’alzina a on és munta la reunió, la cosa canvia.

2on. Llarg. 50 m III. Llarg flanqueig per una cornisa que ressegueix un bosc penjant. Cal parar esment en algun punt, a on la roca no acompanya. Llarg de transició que, juntament amb l’anterior, pertany a la CADE.

3er. Llarg. 35 m 6a. Diedre típicament montserratí, amb trams de roca delicada. He fet caure un bon «llastrot» damunt del meu company. Sortosament, tot ha acabat amb unes rascades a les cames. Malgrat tot, llarg bonic i mantingut, encetat per la cordada Reina-Bellmunt.

4art. Llarg. 25 m A1. Estètic flanqueig d’artificial per la fissura d’un sostret, amb un primer tram perfectament factible. Un xic abans de la meitat, hi han un parell de passos a equipar («flotants» petits, mitjans).

5è. Llarg. 20 m Ae. Placa d’Ae equipada amb burins originals. N’hi ha un parell de petats, però encara són aprofitables. Ambient garantit, amb reunió de burins (13) mig penjada.

6è. Llarg. 40 m 6a+. Atlètic sistema de fissures de mans i punys que, malgrat ser de bon protegir, degut a un equipament vetust, infon respecte al cap de corda. Més impressionant que difícil. Indiscutiblement, el llarg de la via, tant per la seva bellesa, com per la continuïtat.

7è. Llarg. 35 m IV+. (Esperó Lucifer). Sortida de la reunió cap a la dreta, en direcció a uns romanins, des d’on cal seguir, més o menys recte, per la bonica placa del damunt, en direcció a dos burins separats. A partir d’aquí, seguir amb tendència a l’esquerra fins a l’esperó i tirar amunt. Per rebaixar l’exposició, durant el recorregut es pot posar algun «amic» i, fins i tot, encintar algun merlet. Bon final de festa. La sortida original, d’artificial equipat, surt per l’esquerra de la reunió i és menys atractiva.

Aproximació: Partint del refugi de Santa Cecília, o d’un punt similar, seguir el Camí de l’Arrel (GR-172) en direcció al Monestir, fins a la vertical de la Paret de Diables. El corriol pel que hem de pujar, comença a on el camí s’eixampla (antiga carbonera). A la part final, a on el viarany es torna indefinit, flanquejar el peu de paret cap a l’oest fins a veure un accés factible.

Descens: Llarga grimpada de III/IV per acabar d’arribar al cim. D’aquí, baixar cap al sud, fins a un collet molt marcat. Baixar caminant cap a la dreta, fins a la Canal dels Avellaners (a dia d’avui tancada per restauració). O bé fer un ràpel (equipat) de 30 m cap a l’est, fins a les immediacions de l’ermita de Sant Antoni. Des d’aquí hi ha diverses opcions: per la Canal de Sant Jeroni, per Canal del Cavall o pel Pla dels Ocells.

Horari: De 4 a 6 hores

 

 

“Cerdà-Riera” a la Bandereta de Montserrat

CERDÀ-RIERA (135 m MD) a la Bandereta de Montserrat, amb la Sandra Serra… o bé com tornar als orígens, per no perdre la identitat

➪ Ressenya imprimible en PDF
cerdarieraDimarts, 6 de maig de 2019. La meva primera escalada en cap de corda va ser a l’Agulla del Pingüí l’any 1983. Des d’aleshores, aquesta entranyable regió de Montserrat va passar a formar part habitual del meu terreny de joc. Posteriorment, l’engrescador descobriment de nous horitzons va propiciar que, de forma paulatina, la Regió d’Agulles anés quedant relegada a un segon terme en les meves preferències. Indefectiblement, però, sempre que passava per Can Massana o Coll de Guirló, la meva mirada s’entretenía a buscar l’evidentíssima línia de la Cerdà-Riera. M’imaginava com en devien ser les preses d’escafides, de verticals els seus diedres, i d’obaga la muralla, quan aquesta resta a l’ombra. Fins que avui, gràcies a la Sandra ―que ja l’havia escalat―, finalment he tingut el plaer de gaudir d’aquesta preciositat. I, també, de comprovar, com gairebé sempre sol passar, que la realitat supera la ficció… excepte pel que fa a la temperatura, que ha estat tant o més freda que en els meus somnis més humits!

LA VIA

1er. Llarg. 25 m IV+. Curt díedre a protegir, que dóna pas a una vira amb vegetació. Reunió en una alzina, al peu de l’evident diedre posterior. Per anar entrant en situació.

2on. Llarg. 35 m V+. Magnífic diedre mantingut, amb diverses seccions polides pel pas de les innombrables cordades, i algun que altre pas puntual més entretingut. Equipament antic, però força abundant. Final en un «balconet» aeri i espectacular.

3er. Llarg. 25 m 6a. Fissura vertical, equipada per no patir, però perfectament factible. Tram final més relaxat. Llarg gairebé tan esplèndid com l’anterior.

4art. Llarg. 45 m Vè. Inici per un diedre tombat que, de seguida, dona pas a una canal prou vegetada, com per fer el «Tarzan». Final per una xemeneia que, quan es va estrenyent, t’empeny a sortir per la placa. Reunió en una alzina, al peu del cim de La Bandereta. La cirereta dels pastís!

5è. Llarg. 5 m III. Curta grimpada fins al cim de La Bandereta. Que bonic és Montserrat!

Aproximació: Des de l’aparcament de Can Massana, prendre el GR-172 en direcció al Monestir. Passat Coll Guirló, seguir a mà dreta pel camí del refugi Vicenç Barbé. I, al cap d’un centenar de metres, prendre un corriol a mà esquerra que, després d’un primer tram indefinit, acaba entrant en una «canaleta». Peu de via, al final d’aquesta. 30’

Descens: Ràpel d’uns 40 m cap al sud. A partir d’aquí, seguir baixant per l’Alt Camí d’Agulles (marques vermelles) fins al Pas de la Portella. En acabat, tornar a Coll de Guirló, seguint cap a la dreta. 40’

Horari: De 2 a 3 hores

“Tempesta Nocturna” a la Paret de Catalunya de Montrebei

TEMPESTA NOCTURNA (390 m ED-) a la Paret de Catalunya de Montrebei, amb l’Octavi Puntas… o bé com completar una trilogia iniciada fa 33 anys

➪ Ressenya imprimible en PDF
tempestaDimarts, 30 d’abril de 2019. Diu en Luichy, al seu llibre “Montrebei”, que el «Trio d’Asos, de la dificultat mitjana, del Montsec», està format per la «Pere Camins» de Regina, la «CADE» d’Aragó i la «Tempesta Nocturna» de la Paret de Catalunya. Doncs bé, un servidor va escalar la primera el 1986, la segona el 2014… I amb la darrera, la veritat, no m’hi havia atrevit fins ara, que ha sigut quan m’he qüestionat: «Si l’has de fer, fes-la ara, que se t’està passant l’arròs!». Crec que l’haver llegit, fa uns anys, que era més difícil que la «Latin Brothers» i la «Desequilibrio Hormonal», hi pot haver influït, perquè Déu n’hi do aquestes dues com les vaig suar. I ara que, finalment, la tinc al sac, la veritat és que m’he quedat ben satisfet per una bona temporada! Ah, i per si això fos poc, també en tatxo una més del Llibre de les 100 Millors (55) i en sumo una més a Montrebei (33). Qui no es conforma és perquè no vol!

La via és una passada de dalt abaix. Més equipada, sanejada i amb millor roca que moltes altres de la paret. Tots els llargs són bons, no té feixes ni «rostolls» i, quan acabes, tens la sensació d’haver escalat un “viot”. A grans trets, la part de baix és més atlètica que la segona, i els llargs parells més assequibles que els senars. En definitiva, una joia amb l’inconfusible segell de qualitat dels seus oberturistes que, després de gairebé 400 m, gairebé es fa curta.

Hem tingut sol a partir de les 13:30, l’Octavi ho ha encadenat tot, menys el 7b+ del primer llarg, i a la via hem coincidit amb la Gemma Soriano, el Fèlix Aznar i el Nacho Merino, que han contribuït a que aquesta aventura resultés més agradable. Que bé que ens ho hem passat!

LA VIA

1er. Llarg. 45 m 6a/b. Aquest és, amb diferència, el més exigent de la via. Comença amb un petit «desplomet», seguit d’un tramet d’artifo, una fissura per xalar i una tram de placa molt difícil, a l’entrada de la reunió. «Equipadet» i fàcil de completar, però atlètic com una mala cosa! Per treure’s el fred, vaja!

2on. Llarg. 30 m 6b. Primer pas d’artificial equipat, per superar un «desplomet», seguit d’una fissura intermitent, de roca fantàstica. Molt bon llarg, també.

3er. Llarg. 35 m 6b. Curt flanqueig cap a l’esquerra, que surt millor per la part de dalt. Seguit d’un pas dur (trampejable) per superar un «desplomet», d’una travessa un mica «a pèl» i d’una fissura compacte.

4art. Llarg. 35 m 6a. Sortida cap a la dreta a buscar el segon «diedret» (a on hi ha una R de parabolts). Superat aquest, flanqueig cap a l’esquerra fins a la vertical el diedre fissurat que duu a la reunió. Llarg un xic descompost.

5è. Llarg. 30 m 6c. Placa tècnica molt difícil (no obligada), seguida d’un altra tram finet de placa, també de roca molt compacte. Resta fins a la R més assequible.

6è. Llarg. 30 m V+. Flanqueig cap a l’esquerra a buscar un diedre assequible. Segurament, el més fàcil de la via.

7è. Llarg. 45 m 6c. Aquí toca tornar a «apretar» de valent. Inici molt atlètic, no obligat, seguit d’una fissura-bavaresa molt guapa. Un dels llargs més exigents.

8è. Llarg. 25 m 6a. Diedre en arc, agraït i compacte. Un altre llarg ben bo.

9è. Llarg. 45 m V+. Diedre fissurat d’auto-protecció (preveure força peces grans), llarg i agradable, seguit d’un flanqueig fàcil cap a la dreta per evitar un esperó. Guapa tirada!

10è. Llarg. 30 m V+. Estètic flanqueig, per roca coral·lina, protegit només per una baga molt llarga (que evita l’haver de passar per sobre, com es feia abans) i un pitó a la part final. Díedret final, un xic descompost. Prohibit caure!

11è. Llarg. 40 m V+. Xemeïna super-xula, amb petites «xorreres» i trams de «quars», que demana diferents postures a l’hora de progressar-hi. Bonic final de festa!

Aproximació: A Pont de Montanyana, agafar la carretera de Tremp, i al cap de poc de creuar el pont damunt del Noguera Ribagorçana, prendre el primer trencant a mà dreta, direcció al Congost de Montrebei i Alzamora. Després de 6 quilòmetres de pista en bon estat s’arriba a l’aparcament de la Masieta.

Caminar per les indicacions del Congost, que passant a prop de l’embassament i creuant un parell de ponts, et duen al famós camí excavat a la roca. Al cap d’una hora, s’arriba a l’alçada de la Paret de Catalunya, i llavors cal agafar el primer corriol fresat que flanqueja el peu de paret. Un quart d’hora més tard, pujant per una feixa, s’arriba al peu de via (inscripció: Tempesta Nocturna). 1h 15’

Descens: Seguir pujant per la carena fins a l’acabament del Diedre Gris, i seguir un corriol ben fitat i fresat, que de primer planeja i, a continuació, baixa decididament cap al Congost. Hi ha un punt, ja força avall, a on el camí remunta un xic. 1h

Horari: De 6 a 8 hores

 

 

 

“El Desliz” a la Paret d’Aragó de Montrebei

EL DESLIZ (600 m MD) a la Paret d’Aragó de Montrebei, amb en Joaquim Gil i en Jordi Ceballos… o bé com acompanyar a un bon amic en la seva 100ª escalada a Montrebei

➪ Ressenya imprimible en PDF
10Dissabte, 27 d’abril de 2019. Fer cent escalades a Montrebei no és una empresa fàcil, certament. I si, a més, parlem d’algú que no es va posar a escalar fins passats els 40, i que ha obert en solitari una quinzena d’itineraris en aquestes parets, estem al davant d’un personatge insòlit que, malgrat la seva modèstia, ha portat fins a l’extrem el seu enamorament amb el Congost. Enhorabona, doncs, Joaquim, pel teu assoliment, i gràcies per deixar-me fer Cordada amb tu en aquesta fita Centenària!

El Desliz és una molt bona via d’en Luichy, en Sidarta i en Ferran que, malgrat la seva notable longitud, resulta força ràpida. Consta de dues parts ben diferenciades, separades per la Feixa dels Espàrrecs. La primera, afegida amb posterioritat, recorre principalment díedres i fissures de roca ataronjada i crostosa als dos primers llargs, mentre que, a la resta, esdevé grisa i més compacta. La segona, en canvi, ho fa per plaques de regletes d’una gran qualitat. Fet que propicía que sigui molt més frequentada. L’equipament hi és prou encertat, com per haver d’escalar i auto-protegir-se allà on es factible, però sense veure’s obligat a assumir les dificultats màximes. Llàstima que les feixes que la travessen li restin ambient i continuïtat.

LA VIA

1er. Llarg. 55 m 6a. Llarg de díedre, amb roca a controlar, del que cal sortir cap a la dreta quan la fissura que seguim és a punt de tornar-se desplomada. Bon llarg d’auto-protecció.

2on. Llarg. 45 m IV. Remuntar unes feixes cap a la dreta, fins a situar-se al peu d’un tub vermellós. Llarg de transició.

3er. Llarg. 45 m 6b. Curiosa canal crostosa, equipada per no patir, de la que cal sortir-ne per a la dreta, a l’alçada d’un parabolt situat a aquesta banda. Diedre i flanqueig per sota un sostre, per entrar a la R.
Llarg original i divertit.

4art. Llarg. 35 m 6b/A0. Inici amb un pas llarg i desplomat per abastar una petita llastra fissurada, seguit d’un4a tram de placa que busca i flanqueja un sostret, que s’acaba convertint-se en un diedre a protegir. Llarg variat.

5è. Llarg. 50 m V+. Bonica fissura ampla, que de tan bona com és s’acaba fent curta. Llarg agraït que acaba a la Feixa dels Espàrrecs.

6è. Llarg. 35 m Vè. Després de creuar la feixa, cal anar uns 30 m a l’esquerra i buscar un parabolt visible (compte a no confondre’s amb la Markitos, que va més a la dreta). A partir d’aquí, seguir un seguit de plaques fàcils que, vorejant una savina per l’esquerra, acaben en una altra feixa. Llarg de transició.

7è. Llarg. 50 m Vè. Inici de la segona la part de la via, que en cas d’escalar-se per separat, cal buscar uns 30 m a la dreta del final de les cordes fixes. Placa de «regletes» de dificultat moderada, però amb molt poques assegurances. Per entrar en situació del què vindrà a partir d’ara.

8è. Llarg. 50 m V+. Similar a l’anterior, però a on, en ser més llis i vertical, s’hi nota més la corrent «d’aire». Bon llarg, també.

9è. Llarg. 55 m V+. Placa amb un xic més de «canto» que, dibuixant un llarg flanqueig cap a l’esquerra, comença a resseguir el gran arc característic. Llarg fotogènic.

10è. Llarg. 50 m V+/6a. De característiques similars, però més difícil i amb un tram d’autoprotecció. Per entrar a la R supera un petit desplom.

11è. Llarg. 50 m V+. Inici per placa una de forats, que cal seguir amb tendència a la dreta. Arribats a una petita vira, canviar de rumb i anar sobtadament cap a l’esquerra, en direcció a un arbre (però sense arribar-hi), a buscar un esperó que acaba en diedre, que és a on trobarem la dificultat del llarg.

12è. Llarg. 40 m 6b. Després de creuar la nova feixa (possible escapatòria per l’esquerra), seguir una quinzena de metres cap a la dreta, fins a trobar la continuació, al peu d’una sabina amb un cordino. Placa amb tendència a la dreta, que abasta una fissura i una nova placa de regletes. Bon final de festa, amb un tram d’una dificultat obligada sensiblement superior a la resta de la via.

Aproximació: Un parell de quilòmetres més enllà del poble de l’Estall, venint per la pista forestal que va de Viacamp al Refugi de Montfalcó, agafar la pista que surt a ma esquerra, acotada per una cadena de ferro. Un centenar de metres després, seguir un corriol fitat que va en direcció a la paret. Cal parar esment a no perdre les fites, ni pujar més amunt del compte. Arribats a peu de paret, seguir aquesta durant uns trenta minuts més, passant per les inscripcions LSD ―Santiago Domingo―, CA ―Cistus Albidus―, etc. 1h 15’.

Descens: Seguir pujant pel camí fitat que, en direcció oest, passa a prop de la carena. Arribats a una pista més ampla, seguir en la mateixa direcció fins a trobar les marques d’un PR. Aquest és el camí que ens tornarà al punt de partida. Passem per un coll i iniciem la baixada. Un quart després, una drecera fitada ens convida a deixar les marques de pintura, estalviant-nos així una bona colla de corbes. 1h 15′

Horari: De 6 a 8 hores

Aproximació a la Feixa dels Espàrrecs (en cas d’escalar només la 2a part de la via): Al cap de 5-6 km de la pista de Viacamp al refugi de Montfalcó, just a l’altra banda d’una enorme torre elèctrica, desviar-se a l’esquerra i, passats uns tres o quatre centes metres, aparcar al costat d’una bassa. Seguir a peu la pista en la mateixa direcció (barrera i cartell informatiu) durant aproximadament 1h 15’. En cas de dubte, seguir sempre a ma dreta. En arribar al capdamunt de la carena, deixar la pista i agafar a ma esquerra el corriol fitat que baixa cap al nord. Uns 15-20’ més tard, després d’una petita pujada, unes fites grans indiquen la canal d’accés a la Feixa dels Espàrrecs. Seguint la traça, ara caminant, ara desgrimpant, s’arriba a dos trams de cordes fixes. En el primer, el millor és muntar un rapel (20 m). I a l’altre, despenjar-se per la corda fixa.

Tornada: Remuntar pel camí fitat de la carena (direcció sud) durant uns 20’, fins a trobar el camí d’anada.

“Neurònium” al Tossal del Coscollet

NEURÒNIUM (655 m MD) al Tossal del Coscollet, amb en Jordi Ceballos… o bé com escalar la paret més llarga de Catalunya, en dues parts

➪ Ressenya imprimible en PDF
neuroniumDissabte, 20 d’abril de 2019. Hi ha vies que un dia o altre s’han de fer, per bé que, moltes vegades, les coses no acabin sortint com un pensava. És justament aquí, però, on rau bona part de la gràcia de l’escalada clàssica.

Ben «empapats» amb la informació que circula per la xarxa, degudament contrastada amb el què s’hi diu a la guia «Roques, Parets i Agulles de l’Alt Urgell» (Miquel, tiu, t’has passat una mica amb els horaris i el material!), dissabte passat iniciàvem aquesta aventura pensant a enllestir-la en una sola jornada. Malgrat que vam matinar força, la llarga aproximació, les dificultats que vam tenir per identificar el peu de via, el cansament, una forta calorada i alguna que altra marrada durant en el recorregut, van fer que ens plantéssim a la feixa d’escapament (bivac) cap a les tres de la tarda. Sobre el paper, teníem claror més que suficient per acabar-la, després de reflexionar-ho bé, però, ens va semblar més prudent deixar la segona part per a una propera ocasió. «Una retirada a temps sempre és una victòria!» ―diuen―. He d’admetre, però, que les dimensions del pany de paret que encara teníem per davant, sumades al què havíem llegit sobre el què mancava ―pitjor roca i menys assegurances― van acabar decantant la balança cap a aquesta opció.

I aquest dissabte, ves per on, la segona part no ens ha acabat duent tanta feina com pensàvem. És clar que havíem reposat tota una setmana. Ha, ha, ha! Dúiem martell i claus, que al final no hem fet servir. Amb això no vull dir, però, que dur-los sigui una nosa innecessària. Hi ha llargs, com ara el penúltim, a on, de ben segur, hi haurà qui en pugui fer un bon ús. En el llarg anterior a aquest (el 17è original), que gairebé també està net com una patena, després de passar un sostre per la dreta (a l’esquerra hi va la Germans Millet), hem dubtat una bona estona cap a on tirar. Finalment, després de flanquejar un tram de placa, hem enfilat per un «diedret» poc evident i descompost, que té una «savineta» al mig. Sortosament, al cap de poc, en Jordi ha trobat la R. Buf!

Després d’enllaçar uns quants llargs, dels dinou originals, n’hem acabat fet quinze. Tant aquesta dada, com alguns altres detalls, els hem reflectit a la ressenya de l’amic Joaquim Gil. Les característiques de la via (longitud, aproximació, retirada compromesa, precarietat de la roca, equipament escàs, navegació…) dificulten el poder recomanar-la obertament. A mi, personalment, la via m’ha agradat força. El que més m’ha satisfet, però, amb diferència, és tota l’aventura que duu associada l’activitat.

Sumant el temps dels dos atacs, han estat unes deu hores efectives d’escalada. És clar que, anant per feina, és pot enllestir en menys. Tot i que no és una via, aquesta, a on les presses siguin massa aconsellables. Dit i fet, al final, no ens ha sabut cap greu fer-ho de la manera que ho hem fet. Entre altres coses, perquè això ens ha permès conèixer, a la perfecció, tant la baixada com la pujada per la feixa. És un indret de l’Alt Urgell, aquest, que bé mereix més d’una visita. Tot i que, els dos dies hem estat ben sols a la paret!

 

 

“Filipinu Sueltu” a la Paret Esquerra del Tossal de l’Obaga de la Font

 

FILIPINU SUELTU (215 m ED-) amb en Xavi Batriu i l’Octavi Puntas… o bé com encetar un traçat màgic en un indret de postal

➪ Ressenya imprimible en PDF
filipinusueltuDilluns, 8 d’abril de 2019. Finalment, després de tres intenses jornades d’obertura, neteja i condicionament, ahir vam fer la primera integral d’aquesta nova via al Tossal de l’Obaga de la Font. Tot va començar el mes de gener, quan, tornant de fer la «Ni Contigo ni sin ti» a la Paret de Can Llac, l’Octavi va quedar embadalit observant una evidentíssima successió de sostres a la Paret Esquerra del Tossal. Just una setmana després, carregats amb tot el material, tornàvem a ser en aquest lloc meravellós per comprovar ―encreuant els dits― si la línia restava per obrir. I… sí, ves per on!

Durant el primer atac, vam arribar fins a la meitat del segon sostre. I tres dies més tard, entrant de nou per baix, vam enllestir la resta fins a dalt de tot. Com que el tram final, obert de nit i a corre-cuita, no ens va acabar de convèncer del tot, unes setmanes després ―amb més hores de claror―, el vam canviar per un nou traçat, més escaient i compacte.

La via té una mica de tot. Sostres, díedres, fissures i plaques. Llargs de roca brutal i trams puntuals a on, malgrat l’exhaustiva neteja que hem fet, resulta més dubtosa. Amb el pas de les cordades, però ―que esperem que siguin moltes―, de ben segur s’anirà sanejant. Malgrat el seu traçat vertiginós i elegant, la via surt tota en lliure i, amb el material ressenyat, creiem que està suficientment equipada com per no haver de clavar enlloc. Per tal de preservar un estil el més respectuós possible, però, hem prioritzat la utilització dels elements flotants per davant de l’equipament fix, així com els pitons per davant de les expansions. No obstant això, en totes les reunions (sempre en còmodes lleixes) hi ha com a mínim un parabolt, i quan no és fàcil de reforçar, també un pitó.

En quan al grau proposat, aquest sorgeix de les sensacions obtingudes durant la primera integral, amb la roca sanejada i el material fix emplaçat. Esperem, però, per suposat, conèixer les impressions dels futurs repetidors. A destacar, com a més compromès i obligat, el llarg que fa quatre. Aprofitant aquest darrer viatge, hem condicionat també, tant el tram final de l’aproximació, com l’accés a la canal de baixada i la instal·lació del rapel.

I res més. Agrair a aquest parell de cracs, que són el Xavier i l’Octavi, que m’hagin fet partícip ―malgrat la meva modesta contribució a la causa―, d’aquesta inoblidable aventura «filipina». Moltes gràcies amics!

LA VIA

Aproximació: Passat el primer túnel de la carretera que va d’Oliana a La Seu d’Urgell, seguir a mà dreta les indicacions de «La Penella» i aparcar un parell de quilòmetres més endavant, vora una cadena que talla la pista. Seguir la pista a peu, sempre pels ramals drets, per, més endavant, seguint unes marques grogues, prendre la direcció de la «Ribalera». Arribats a un mas en ruïnes, deixar les marques grogues i seguir cap a la dreta per un seguit de fites. Passada una tartera de grans blocs, el camí fitat gira a mà esquerra, i després de passar per sota d’una zona de grans sostres rogencs, segueix pujant fins al pany de paret esquerra, a on hi ha la via. 1h 20’

1er. Llarg 35 m 6a. La via comença en un diedre fissurat, gris i vertical, al costat d’una alzina, just sota la vertical dels dos sostres característics. Als primers metres hi ha un «passet, i la resta és més assequible. Llarg d’enllaç amb la línia de sostres.

2on. Llarg 30 m 6b. Inici per l’esquerra, seguint el perfil d’un sostre fissurat, seguit d’un vertical sistema de diedres. Inici més espectacular que difícil, i tram potent de bavaresa a la part al final. Llarg lògic i bonic.

3er. Llarg 30 m 6b. Escalada que, dibuixant el perfil dels sostres ataronjats, va alternant passos de placa i díedre d’una excel·lent roca coral·lina. Tram final per una mena de cornisa amb bones preses. El llarg més espectacular i fotogènic de la via.

4art. Llarg 40 m 6b+. Inici per un mur d’una roca que, a primer cop de vista, sembla merèixer poca confiança. Seguint, però, la línia marcada pels dos parabolts emplaçats, acaba sent més sòlida del que sembla. A partir d’aquí, caldrà obrir bé els ulls i buscar bons emplaçaments per a flotants (hi són!) per completar el llarg. Els passos més obligats són a l’entrada del primer díedre. A la part superior, un pont de roca marca l’entrada a la reunió, que és per l’esquerra d’una gran sabina. El llarg més difícil de la via, tant per la dificultat com per l’exposició.

5è. Llarg 25 m V+. Llarg flanqueig en diagonal cap a l’esquerra, fins les immediacions d’una una marcada canal. El llarg més fàcil de la via, compte a no perdre la línia, però.

6è. Llarg 35 m 6b+. Placa tècnica de regletes i foradets per roca de primera, a on cal llegir bé la traçada i completar l’equipament amb peces petites. Molt bon llarg de placa!

7è. Llarg 20 m V+. Llarg de sortida per un «diedret» fissurat força assequible.

Descens: Seguir pujant uns metres, bo i seguint unes fites, fins anar a trobar, a mà esquerra, la marcada canal de baixada. Als cap d’uns deu minuts de seguir per aquesta emboscada canal, s’arriba a una instal·lació de ràpel (25 m). Després d’aquest, seguir el sender fitat a mà esquerra que va resseguint el peu de paret. Uns 30’

Horari: Entre 5 i 6 hores.