“El Señor de los Bordillos” a la Roca dels Arcs de Vilanova de Meià

EL SEÑOR DE LOS BORDILLOS (200 m ED-) a la Roca dels Arcs de Vilanova de Meià, amb en Joan Brunet… o bé com completar la «Trilogia del Popeye»

Ressenya imprimible en PDF
elsec3b1ordelosbordillosDissabte, 9 de novembre de 2019. Fa molts anys, més de trenta, amb en Kiku Soler vam escalar la «Musical Express». La tardor passada, amb en Josep Climent, va caure «La Chica del Martini». I avui, amb en Joan Brunet, «El Señor de los Bordillos». Tres vies paral.leles i contigües, caracteritzades per una escalada atlètica i ben assegurada, damunt de plaques i desploms de roca extraordinària ―per bé que un xic gastada―, que conformen una trilogia prou exigent com per anar-hi amb les piles ben carregades. Especialment en aquesta última, que té un pas obligat de placa ―molt comentat a les xarxes― d’una dificultat entre 6b i 6c, que a mi, personalment, m’infonia molt de respecte.

       Tot va començar aquest dilluns, quan en una gloriosa i irrepetible jornada d’escalada esportiva, després d’una pila d’anys escalant, vaig encadenar els meus dos primers 7a posant les cintes. Concretament, les vies «Fada de ciutat» i «47-50», al sector berguedà de l’Amfiteatre. Sí, d’acord, ja sé que aquest és un bloc de via llarga, i que fer aquest grau en esportiva és completament irrellevant, però deixeu-me, per una vegada, que rendeixi un petit tribut a la meva vanitat… He, he, he! Fruit d’aquesta eufòria momentània, a la pregunta d’en Joan «Què escalem aquest dissabte?», la meva resposta va ser «El Señor de los Bordillos», i em vaig quedar tan ample! Lluny de compartir el meu optimisme, en Joan només m’hi va posar una condició «millor que anem amb dues cordes, per si haguéssim d’abandonar». Som-hi doncs!

       A peu de via, hem coincidit amb una cordada de francesos i amb una altra de beguetans. Amb els primers, hem compartit gairebé totes les reunions de «El Señor de los Bordillos», mentre que amb els del Baix Llobregat ―que s’han ficat a «La Chica del Martini»― hem anat tota l’estona de costat. Aquestes vies tan populars ja les tenen aquestes coses!

       Des del primer llarg ―un cinquè vilanoví de placa, que ha encetat en Joan―, el nostre entusiasme ha començat decaure «Si això és V+, no em vull ni imaginar el 6b+ obligat…», per bé que ens hem acabat sortint amb dignitat. En el desplom del segon llarg, tal i com era d’esperar, hem iniciat un festival de «trampes» ―sortint per l’esquerra és més fàcil, però l’espit queda «can pistraus»― que ha continuat fins a la placa d’abans de la reunió. A l’inici del tercer ―una «panxeta» que en Soldevila cataloga de 6a―, tant en Joan com jo hem tornat a «pecar». Buf! La resta, sortosament, ha resultat més assequible. El quart i cinquè llarg els hem enllaçat, seguint l’exemple dels francesos. A la primera part, que és una placa tècnica d’aquelles que se’m donen bé, no m’he agafat. A la segona, però, un altra fort desplom de presa generosa, seguit d’una placa més «humana», he hagut d’anar de xapa en xapa un bon tros. El sisè és, amb diferència, el més fàcil de tots. I això va bé, tant per recuperar forces, com per mentalitzar-se del què vindrà a continuació… a no ser que, tal i com ens ha passat a nosaltres, vegis a l’escalador que tens just al davant caure un cop, i un altre, i un altre… «Mama, por!». I, ves per on, ja som al setè, q si no fos pel què acabo de comentar, sembla més aviat inofensiu: una placa «tombadeta» amb les assegurances al seu lloc. I, de fet, és així durant una bona estona, fins que la cosa es posa fineta, molt fineta, tant de peus com de mans. «Au va, que ja ho tens!» ―sento dir a en Joan―. «Que no, que no, que ara és quan estic més pillat…» ―li responc, amb l’espit just al davant del nas, però sense atrevir-me a deixar-me anar per xapar-lo―. Bé, al final, no he caigut, però això encara no s’ha acabat. Ara ve un desplom de V+ (no sé si riure o plorar) que té un pas més llarg que un dia sense pa! De manera que sí, ho reconec, sóc un pecador! Ha, ha, ha!

       En resum, una bona via de caràcter esportiu, molt adient per a les noves generacions de «bous», però que a les «Cordades Centenàries» ens pot venir una mica gran. Apa, a rebotir-se de gust, que això és Vilanova!

Horari: Entre 3 i 5 hores

“Llepet” al Serrat dels Monjos de Montserrat

LLEPET (120 m MD) al Serrat dels Monjos de Montserrat, amb en Josep Climent… o bé com gaudir d’una bona «escalada llampec»

Ressenya imprimible en PDF
llepet1 Dijous, 31 d’octubre de 2019. Després d’un temps sense veure’ns, en Josep em proposa de fer una escalada ràpida per Montserrat. Com a membre de l’estressat col·lectiu d’«escaladors / treballadors amb canalla petits», els horaris d’en Josep a vegades són difícils de quadrar. De manera que, després de contemplar diferents possibilitats, i malgrat l’escassa informació aconseguida, ens hem acabat decidint per aquesta «quatre estrelles» del llibre «Montserrat Cara Sud Vies Llargues» d’en Luichy. I no ens ha decebut gens ni mica, la veritat!

Serpentejant intel.ligentment per entremig del caos de díedres i plaques que caracteritzen l’extrem oriental del Serrat dels Monjos, la Llepet esdevé un itinerari més reeixit del què fora d’esperar. Una elegant combinació de plaques, díedres i fissures, amanit amb un equipament més aviat auster i la inevidència del pas d’altres cordades li donen aquell punt d’atreviment que et fa sortir de la zona de confort.

LA VIA

1er. Llarg. 35 m 6a. Els quinze primers metres són de díedre i pertanyen a la via Pepperoni. A l’alçada d’una baga llarga amb un «mallón», cal anar un parell de metres a la dreta (abans del primer diedre) i, a través d’unes bones preses de mans en una vira, superar el sostret que hi ha al damunt (pitó visible un cop feta la superació). Segueix per fissura fins a la reunió. Llarg crostós i un xic exposat.

2on. Llarg. 35 m 6a+. Díedre obert i vertical, de roca fantàstica, del que se surt per la dreta a buscar una placa tombada. D’aquí, seguir recte fins a un a l’alçada d’un sostret que es franqueja de dreta a esquerra. Bon llarg.

3er. Llarg. 25 m 6b. Placa de forats que, a mesura que avancem, va decantant cap a l’esquerra. Curt flanqueig amb de preses de roca coral·lina i diedret final. Llarg tècnic i mantingut, amb algun pas aïllat més exigent.

4rt. Llarg. 25 m 6b+. Anar a buscar la placa tombada de l’esquerra, fins al peu d’una fissura que té un pas molt difícil (no obligat) als primers metres. Sortir-ne per la placa de la dreta i fer reunió en uns arbusts. Un altra llarg ben bonic. Llàstima que s’ha acabat!

Aproximació: Des de l’Aparcament de la Salut, passant per les Coves del Salnitre, seguir el Camí de les Feixades fins gairebé al final dels Serrat dels Monjos. 3’

Descens: Baixar, a mà dreta, pel corriol que va de dret cap a un embut. Ràpel de 45 m fins al Camí de les Feixades, que cal seguir cap a l’oest 50’.

Horari: de 3 a 4 hores

“Anglada-Guillamón” al Cavall Bernat de Montserrat

ANGLADA-GUILLAMÓN (175 m MD) al Cavall Bernat de Montserrat, amb na Sílvia Giner i en Sergi Obiols… o bé com viure una jornada doblement accidentada

Ressenya imprimible en PDF
anglada Diumenge, 27 d’octubre de 2019. Sovint, les coses no són com voldríem. De fet, gairebé mai. Avui, sense anar més lluny, en Sergi ha viscut, en poques hores, dues sensacions antagòniques. Per una cantó, l’emoció d’estrenar-se en via llarga, amb un itinerari il·lustre i en un cim tan emblemàtic com el Carall Trempat. I per altra, la contrarietat de patir una relliscada i fer-se un tall en un dit. Mentre tot això succeïa, a l’altra banda de la Serra de Lluernes, dos helicòpters de rescat sobrevolaven la Carena dels Flautats (l’endemà sabríem que una esllavissada havia ferit de consideració al company Jose Valero, a qui desitgem una ràpida recuperació).

       Malgrat tot, en Sergi ho ha encaixat amb bon talant, i quan ha arribat a la reunió ha deixat anar: «Per què no demanem als helicòpters si tenen servei de BlaBlaCar?». Tant a la Sílvia com amb mi, a més de fer-nos pixar de riure, això ens ha alleugi’t força. Gràcies Sergi. Aquesta és l’actitud!

       Un cop al cim, hem coincidit amb l’Albert i amb en Jordi Pina, que acabaven d’escalar la Gran Il·lusió. En comentar-los la situació, en Jordi ―com a bon manresà― hi ha afegit aquest assenyat proverbi persa: «La paciència és un arbre d’arrel amarga, però de fruits molt dolços!». Doncs, això, que cal lluitar contra les adversitats i seguir endavant per tal de fer realitat els nostres somnis…

LA VIA

       Dúiem un bon assortit d’aliens i friends mitjans, però al final no hem posat res. Amb el que hi ha emplaçat creiem que és suficient, fins i tot en la versió de grau obligat. L’equipament esmentat, sumat a bellesa clàssica del seu recorregut i a la noblesa del rocam, propicien una escalada al límit de cadascú. Na Sílvia, sense anar més lluny, ha tret net el segon llarg. I en el tercer, ha patit una caiguda quan era a punt «d’encadenar». En Sergi i jo, per la nostra part, hem fet el que bonament hem pogut… Una via, doncs, que gairebé seixanta anys després d’haver estat oberta, segueix sent plenament vigent.

1er. Llarg. 40 m V. Canal vegetada que, a mesura que pugem, es va tornant més dreta. Els arbres faciliten la progressió i l’assegurament.

2on. Llarg. 30 m 6b+. Elegant diedre fissurat, de dificultat mitjana, acabat en un petit desplom més picantó. L’exigent placa final, de just abans d’entrar a la R (3 darreres expansions), constitueix la màxima dificultat al llarg. Per gaudir-lo de cap a peus!

3er. Llarg. 25 m 7a. Un altre díedre sensacional (més difícil, fi i mantingut que l’anterior) que, mercès a un equipament generós i a unes caigudes netes, convida a ser escalat en lliure. Tram sensiblement més difícil abans d’entrar a la reunió. Espatarrant!

4rt. Llarg. 40 m IV+/A2. Entretingut llarg d’artificial, equipat amb material divers, que requereix d’un bon nombre de cintes que xapar-ho tot. Tram final de flanqueig a dretes, en lliure moderat.

5è. Llarg. 40 m 6a/Ae. Llarg d’artificial combinat amb sortides en lliure puntuals. Part final més tombada i assequible. Bonic final!

Aproximació: Just després de passar per davant del Cavall Bernat, venint pel Camí de l’Arrel, agafar la Canal del Cavall (alzina amb branca horitzontal a l’inici). Cordes i «maromes» fins al peu del díedre, i cable d’acer al flanqueig final. Des de Santa Cecília, uns 40’

Descens: Un ràpel de 20 m cap al sud, i un de 40 m cap a l’oest. Fins a Santa Cecília, per la Canal del Cavall i el Camí de l’Arrel, en uns 50’

Horari: de 4 a 6 hores

“El gafe de Canelles” a la Presa de Canelles

EL GAFE DE CANELLES (260 m MD+) a la Presa de Canelles, amb en Joaquim Gil i en Jordi Ceballos… o bé com cercar la llibertat més enllà de reixes i forrellats

Ressenya imprimible en PDF
elgafe Dissabte, 19 d’octubre de 2019. Avui tornem a aquest indret remot, espaordits per l’incertesa d’aquests temps convulsos en els que s’empresonen les idees, no es despengen els telèfons i el despropòsit incendia els carrers. I ara que som aquí, envoltats de tanta pau i llibertat, no ens podem deixar de preguntar si amb cada pas que donem, cada porta que creuem, cada dificultat que vencem, cada pensament que tenim… fem prou tots per reivindicar la nostra dignitat?

       Malgrat tenir un entorn humanitzat, un interès modest i un accés inusual, no sabria dir, ben bé, què tenen aquestes parets que fa que hi tornem un i altre cop… com si un estol de sirenes, a dins la presa, ens tingués el cor robat!

       Bé, la qüestió és que som aquí, just al davant d’un via dissemblant i atractiva a parts iguals. Una via que, de no comptar amb el seu extraordinari segon llarg, probablement baixaria uns quants enters en els rànquings de popularitat. Una via, al capdavall, molt digne de ser escalada, com totes les que duem escalades en aquest paratge fascinant.

       Què hi dius tu, Joaquim, que de vies i parets en coneixes més que ningú?

LA VIA

1er. Llarg. 40 m 6b+. Primer tram per placa, amb un pas de bloc evitable, seguit d’uns ressalts senzills i un diedre una mica trencadot.

2on. Llarg. 40 m 6b+. Placa tècnica força exigent, amb un primer pas més fi que la resta, que condueix al peu d’una fissura desplomada amb presa suficient per forçar un lliure bestial. Segueix cap a la dreta, per una fissura en diagonal a completar. Llarg especialment rodó!

3er. Llarg. 40 m V+. Llarg clàssic, per una fissura ample d’aquelles que s’ho «mengen tot». Assequible i agradable, per treure’s l’adrenalina del llarg anterior.

4rt. Llarg. 30 m V+. Llarg de tràmit que acaba en una gran feixa. Des d’aquí, anar a la paret del davant a buscar una marca [G↑] uns 30 m a la dreta de la vertical de la R4.

5è. Llarg. 40 m 6a. Inici per un diedre trencat, seguit d’una placa de petites lleixes i gotes d’aigua, a reforçar, però més factible del què sembla. Final per una fissura-canaleta. Un altre llarg bonic.

6è. Llarg. 40 m V+. Llarg de sortida, amb un passet curiós per pujar damunt d’un bloc. S’ha acabat!

Aproximació: Passar Alfarràs i Benavarri fins a trobar l’encreuament d’Estopinyà. Llavors, seguir les indicacions a la Presa de Canelles i aparcar just abans del primer túnel que creua l’embassament. Entrar caminant pel túnel i, en arribar a la primera boca de ventilació, pujar pel reixat de la porta. La via comença just a la dreta.

Descens: En dos ràpels, per la vía No t’Entalegis (el darrer guiat, per no anar a parar damunt de l’aigua). Per trobar-los, cal baixar cap a l’est per la carena fins a trobar una gran fita. També hi la possibilitat de baixar caminant.

Horari: de 3 a 5 hores

“Xavi Teixidó” al Peladet de Baix del Montsec de Rúbies

XAVI TEIXIDÓ (260 m MD-) al Peladet de Baix del Montsec de Rúbies, amb en Jordi Ceballos i en Mateu Maglia… o bé com perdre’s en la isolada immensitat de la Serra del Montsec

Ressenya imprimible en PDF
xavierteixido Dissabte, 12 d’octubre de 2019. L’objectiu d’avui era a molts quilòmetres de distància ―més concretament, a la Muntanya de Montserrat―. Els imponderables meteorològics, però, ens han empès a prendre una decisió d’última hora que ens ha acabat duent fins a aquestes recòndites latituds. La tria, una via dedicada a la memòria d’en «Teixi», l’apassionat guia de muntanya que va perdre la vida al Montblanc.

       Un canvi radical que, entre altres coses, ens ha permès substituir la gens inspiradora visió de vehicles i nuclis metropolitans, per la d’altius penya-segats i carenes tortuoses; i el persistent brunzir dels tubs d’escapament de les motocicles, per la suau remor del vent serè de La Noguera.

       Una aventura, doncs, duta a terme en un entorn salvatge, a on l’aproximació i el descens compten tant com la pròpia ascensió. Una excusa perfecte per deixar enrere durant un bon grapat d’hores aquest ritme de vida frenètic i desnaturalitzat que ens allunya, cada vegada més, de la pau i tranquil·litat necessàries per poder viure amb dignitat.

       Només m’ha sabut greu una cosa: que en Mateu, aquest as que avui dúiem amagat a la màniga en Jordi i jo, no s’hagi avorrit com una ostra i ens costi de convèncer-lo una propera ocasió. Ha, ha, ha!

LA VIA

1er. Llarg. 35 m 6a. Inici en una placa, protegida amb tres ponts de roca que estàn molt junts. Seguir per diedre, i després tombar a la dreta fins al peu d’una placa protegida amb dos burins (Esperó Therion).

2on. Llarg. 50 m V. Inici herbós per ressalts fàcils, seguit d’una placa de franges horitzontals, un tram de roca punxent i, en acabat, girar a la dreta per unes grades tombades i herboses en direcció al gran díedre dominant.

3er. Llarg. 45 m V+. Paral·lelament al gran díedre fissurat, seguir les plaques de l’esquerra, abans de tornar a dins l’escletxa.

4rt. Llarg. 35 m V. Resseguir tot l’elegant, i estètic, arc de roca extraordinària que els oberturistes anomenen «El Regal dels Deus».

5è. Llarg. 25 m V. Placa dreta de preses romes.

6è. Llarg. 25 m V+. Creuar una feixa i seguir per la placa mantinguda del davant. Segueix fissura, i altre cop placa fins a arribar a una feixa més estreta.

7è. Llarg. 20 m V-. Llarg flanqueig cap a l’esquerra fins al peu d’un sostre.

8è. Llarg. 25 m V. Baixar un xic i seguir flanquejant cap a l’esquerra fins a trobar el diedre de sortida (la fissura desplomada que hi ha just damunt la R, és una variant de sortida de notable dificultat).

Aproximació: Des d’Artesa de Segre, prendre la C-1412 en direcció Isona i Tremp, i poc després de passar el pont sobre el riu Segre, seguir a ma esquerra en direcció a Vilanova de Meià. Des d’aquí, continuar durant uns 3 km per la carretera del Pas Nou i trencar a ma esquerra per la pista forestal de Rúbies. Són uns 13 km de no massa bon camí, que finalitzen a l’esplanada que hi ha al davant d’aquest nucli abandonat. Des d’aquí, hi ha dues opcions: baixar per la pista fins a on ens ho permeti el vehicle, o bé fer-ho caminant (dreceres). Des del final de la pista, buscar a ma dreta un corriol poc marcat fins al peu de la Canal de la Lloba. Remuntar per aquesta durant uns deu minuts, per tombar a l’esquerra a buscar una franja de roca grisa d’uns deu metres d’alçada. Superar-la per la dreta i, en ser-hi al damunt, flanquejar a mà esquerra un centenar de metres. Entre 40’ i 1h 15’

Descens: Seguir tota la carena cap a l’Est, fins al coll de la Canal de la Lloba. Baixar cap al sud per la banda dreta, parant esment als trams més drets i emboscats (ràpel de 25 m). Un cop al peu de la canal, reprendre el camí d’anada. Entre 1h i 1h 30’

Horari: Entre 4 i 5 hores

“Aresta Fredi-Picazo” a la Roca dels Aurons de Montserrat

ARESTA FREDI-PICAZO (225 m MD) a la Roca dels Aurons de Montserrat, amb l’Ernest Llimós… o bé com entrar als seixanta amb bon peu

Ressenya imprimible en PDF
fredi-picazo Dimarts, 8 d’octubre de 2019. L’Ernest és un dels pioners de l’escalada al Berguedà, a qui els anys no han restat un sol bri d’entusiasme. Home proper, gran escalador i equipador incansable, ha estat, és i, de ben segur, seguirà sent durant molts anys un referent de l’escalada esportiva a la comarca. I si bé és cert que no s’ha prodigat tant en la modalitat clàssica, compta un bon nombre d’ascensions de mèrit a la butxaca.

       Quan, dies enrere, l’Ernest em va fer aquesta proposta, no cal dir que la vaig acceptar encantat. Una via oberta per l’Antonio i el Fredi sempre és garantia de qualitat. Menció a part pel tram pertanyent a la mítica Via Normal de l’agulla, oberta pels manresans Casellas, Rubiralta, Martínez i Bordas fa setanta-tres anys! És a on hem vibrat més, us ho ben asseguro! Del que no em va informar el meu company, fou que la data escollida coincidís amb el seu seixantè anniversari. Gràcies amic, per voler-me al teu costat en una data tan assenyalada!

       Situat en un dels indrets més solitaris i salvatges dels massís, la Fredi-Picazo és una escalada amb regust clàssic que ressegueix una llarga aresta, molt semblant a les típiques «arestes brucs» del vesant sud de la muntanya. En trobar-se a l’altra banda, però, ni l’ambient, ni el rocam són tan magnànims. Encara sort que, llevat de trams puntuals, la dificultat és prou assequible com per recórrer els seus més de dos-cents metres en no més de tres hores i escaig. Essent a l’aproximació i el descens, justament, a on se’ns escolarà bona part dels temps emprat en completar aquesta bella ascensió.

LA VIA:

1er. Llarg. 25 m 6b. Passos fins de bon començament, seguits d’un tram menys vertical.

2on. Llarg. 45 m IV+. Placa tombada de navegació, a la «caça i captura» de les escasses assegurances emplaçades.

3er. Llarg. 25 m V/Ae. Sortida per la dreta, en direcció a la fissura que separa la placa del contrafort. Superació en artificial del mur lleugerament desplomat que dóna accés a una nova aresta. Subsegüent sortida en lliure, de moderada dificultat.

4rt. Llarg. 45 m IV+. Nova placa tombada, amb assegurances distants, que finalitza al capdamunt d’una agulla.

5è. Llarg. 25 m IV. Després de desgrimpar tres o quatre metres fins a un coll, superar el següent ressalt per l’esquerra de l’aresta.

6è. Llarg. 20 m V+. Aquí és a on plora la criatura! Una aresta penjada al buit, amb uns primers verticals, protegida únicament per dos claus a l’inici, a on es pot posar res de bo fins just abans de la reunió (merlet gegant). Aquí no valen dubtes; cal tirar amunt amb decisió! Com se les gastaven fa més de setanta anys!

7è. Llarg. 40 m V. Inici per la fissura de la dreta, fins que aquesta s’acaba. Seguir per l’aresta, buscant els punts més febles, bo i aprofitant subtileses de la roca per tal d’assegurar-se. Similar a l’anterior, però més humà.

Aproximació: Situats a la Creu del Regató (km 3’8 de la carretera que va del Monestir a Can Masana), pujar per unes escales de ciment i, en arribar al GR 7-2, seguir aquest cap a l’oest (dreta) a través d’unes escales amb barana. Més endavant, prendre el camí marcat de blau que pujant cap a l’est (esquerra) i recorre la dreta Canal del Miracle. Uns metres abans d’arribar al coll (al cap d’una, més o menys), agafar un camí fitat que, flanquejant cap a l’est (esquerra), ens acaba portant fins a peu de l’aresta. Aquesta, és just abans d’un pronunciat barranc equipat amb cordes, i la via comença a la canal de la dreta de l’aresta. 1h 15′

Descens: Ràpel d’un 35 mes per l’aresta sud. Seguir en aquesta mateixa direcció fins a trobar, de bell nou, el camí fitat i pintat de blau que, seguint cap a l’oest, ens tornarà al coll de Miracle. Baixar altra cop per la canal. 1h 15’.

Horari: Entre 3 i 4 hores

“CADE” a la Paret de Diables de Montserrat

CADE (210 m MD) a la Paret de Diables de Montserrat, amb en Jordi Ceballos… o bé com trobar a faltar la «Llum», però no la «Llibertat»

Ressenya imprimible en PDF
cadediable Diumenge, 6 d’octubre de 2019. Aquesta setmana he escalat dos cops a Montserrat: avui i la nit de de l’1-O. En ambdues ocasions, un espès mantell de boira s’ha ensenyorit de la muntanya, bo i donant-li un aspecte màgic i misteriós. L’ascensió de dilluns, amb bivac inclòs, va consistir en una curta grimpada a la via normal de l’Agulla de l’Escolanet, i va estar emmarcada dins del projecte «Llum i Llibertat». Esdeveniment que va tenir com a colofó l’encesa de farells en cent trenta-una agulles del massís «per recordar els presidents de la Generalitat de Catalunya i reclamar la llibertat del nostre país». Durant tota una nit, Montserrat va estar il·luminada de cap a cap.

A l’escalada d’avui, adornada també per una neula espessa, malgrat mancar-hi la «llum» d’aquells cent trenta-un esplendorosos fars, en cap moment he deixat de sentir l’agradable sensació de «llibertat» que hom experimenta en pujar per aquests murs.

Quinze anys després de la Lluís Creus (1955), la CADE va ser la segona via oberta a la paret. Aquell mateix any (1970), dos extraordinaris recorreguts més (Sánchez-Martínez i GAM) van inaugurar-hi també sengles camins de «Llum i Llibertat». Una tríada d’itineraris que, avui en dia, segueixen sent els més clàssics, repetits i recomanables del Serrat de les Onze.

Com la major part de vies d’aquesta diabòlica paret, la CADE ofereix un traçat exigent i audaç, un equipament puntualment sobri, un rocam no sempre excel·lent i un cert compromís. A canvi, la seva bellesa salvatge desbordarà amb escreix aquest infern, convertint-lo en paradís.

LA VIA

1er. Llarg. 55 m 6a. Placa amb alguna llastra dubtosa que, al principi, té una bona «apretada». Emprant, però, les branques de l’alzina a on és munta la R0, la cosa canvia. Segueix un llarg flanqueig per una cornisa que ressegueix un bosc penjat. Cal parar esment en algun punt, en què la roca no acompanya.

2on. Llarg. 35 m 6a+. Magnífic díedre, atlètic i mantingut, a on cal completar la protecció en diversos punts. Més espectacular que difícil, però sense treva fins al darrer metre. El millor llarg de la via, juntament amb el cinquè.

3er. Llarg. 25 m 6a. Primer pas de fissura, molt potent, seguit d’una placa que també demana un pas de decisió. Hi ha qui empalma aquest amb el següent, però nosaltres hem empalmat els dos que venen a continuació.

4rt. Llarg. 50 m 6a/Ae. Fissura vertical de dits, amb una petita figuera al mig que facilita la progressió. Passada la reunió opcional, segueixen un díedre i un sostre fissurats que semblen fets amb tiralínies. Com que es troben equipats, poden ser forçats en lliure fins a on cadascú es vegi capaç. Fet i remenat, un altre llarg brutal!

5è. Llarg. 30 m A2. Díedre fissurat que, a mesura que pugem, es torna cec, desplomat i va pujant de tort… fins a quedar literalment suspès damunt del buit! A diferència del llarg anterior, a la primera part toca equipar uns quants passos amb «flotants». La cirereta dels pastís!

6è. Llarg. 15 m IV+. Llarg de tràmit que comença resseguint una fissura tombada, per acabar amb un curt tram de placa de presa generosa.

Aproximació: Partint del refugi de Santa Cecília, o d’un punt similar, seguir el Camí de l’Arrel (GR-172) en direcció al Monestir, fins a la vertical de la Paret de Diables. El corriol pel que hem de pujar comença a on el camí s’eixampla (antiga carbonera). A la part final, a on el viarany es torna indefinit, flanquejar el peu de paret cap a l’oest fins a veure un accés factible.

Descens: Llarga grimpada de III/IV per acabar d’arribar al cim. D’aquí, baixar cap al sud, fins a un collet molt marcat. Arribats a aquest punt, tenim dues opcions. La primera, i més recomanable, baixar caminant pel corriol que hi ha a mà dreta, que mena fins a l’inici de la Canal dels Avellaners (a dia d’avui tancada per restauració). Des d’aquí, el més ràpid ara és anar cap al sud a buscar el camí de Sant Jeroni, remuntar-lo fins a l’ermita i baixar per la canal del mateix nom. L’altre opció consisteix en fer un ràpel cap a l’est de 30 m (equipat), fins a les immediacions de l’ermita de Sant Antoni. Des d’aquí, hi ha diferents possibilitats. Una d’elles baixar per la Canal del Cavall.

Horari: Entre 5 i 6 hores

“Barrufets” a la Palangana de Montserrat

BARRUFETS (155 m MD+) a la Palangana de Montserrat, amb en Joan Brunet… o bé com considerar diferents accepcions de «barrufet»

Ressenya imprimible en PDFbarrufets

Dissabte, 28 de setembre de 2019. A la mitologia catalana, un barrufet és un dimoni, diable, diablet o follet del vent que és tan petit que no se’l veu. Entre el 1975 i 1985, una colla de barrufets entremaliats, capitanejats per en Remi Brescó, en Jordi Camprubí, l’Albert Gómez i en Xavier Pérez Gil van escampar per les nostres muntanyes un reguer de primeres ben visible; algunes de les quals van batejar amb el nom de «Barrufets». Heu fet mai una «Barrufets»? I una «Barrufets» que us hagi resultat fàcil? Això ja costa més, oi? Jo tampoc! És més, m’he hagut de baixar d’alguna i tot.

«L’Esperó Barrufets», la «Barrufets Express», la «Barrufets de l’Agulla Gopal-Ji», la «Barrufets» de Diables, la «Barrufets» del Frare Gros, la «Barrufets» de la Paret de la Font Freda, la «Barrufets» de la Proa del Masmut… Traçats elegants i agosarats, amb aquell segell marca de la casa que les fan inconfusibles i selectes.

I el mateix passa amb la «Barrufets» de la Palangana: no s’hi regala res! Obviant un equipament parcialment vetust, i la roca delicada típica d’aquesta part de la muralla nord, la línia enllaça pel dret, i sense gaires contemplacions, les dues fissures verticals, elegants i extraordinàries que donen tot el sentit a aquest traçat tan eloqüent. Malgrat la seva discreta longitud, estem davant d’una escalada amb majúscules, allunyada dels actuals hàbits de consum i, per tant, reservada als veritables enamorats de la muntanya.

LA VIA

1er. Llarg. 30 m 6a. Seguir la dèbil lleixa que, fent biaix cap a l’esquerra, passa per damunt d’uns romanins (clau rovellat visible). A l’alçada d’uns burins, seguir recta amunt fins a la R, que és al peu de la fissura característica. Roca a controlar. Per anar entrant en matèria…

2on. Llarg. 25 m 6a/A1. Curt flanqueig cap a l’esquerra, per entrar a una fissura magnífica. L’arc que dibuixa es supera amb tècnica d’off-width, diedre i bavaresa. Just abans de la reunió, hi ha un parell de passos més difícils que la resta. Reunió penjada al buit. Llarg cinc estrelles.

3er. Llarg. 35 m Ae/A1e. Artificial de burins i parabolts (gairebé 30 peces), amb un pas de ganxo o similar al terç final. Llarg entretingut.

4rt. Llarg. 45 m 6a/A2. Un parell de metres més amunt de la primera assegurança (parabolt), hi ha un burí que marca el moment de flanquejar cap a l’esquerra (roca delicada i sense protecció). Després d’una reunió opcional, seguir els burins que condueixen a la segona fissura fantàstica. Abastada la primera assegurança (tascó de via), cal equipar un parell de passos abans de sortir en lliure. El tram que ve a continuació és, per aquest ordre, espectacular, factible i amb bones possibilitats de protecció. Només té un handicap: la precariat de la roca. El llarg més complert de tots, tant a nivell físic com de «coco».

5è. Llarg. 20 m V/Ae. Inici en artificial, seguit d’escalada en lliure a protegir. Ja som dalt! No n’hi havia per tant… o sí! Ha, ha, ha!

Aproximació: Des de l’aparcament de Can Massana, prendre el GR-172 en direcció al Monestir. Passat Coll Guirló, seguir a mà dreta pel camí del refugi Vicenç Barbé. I, al cap d’un centenar de metres, prendre un corriol a mà esquerra que, després d’un primer tram indefinit, acaba entrant en una «canaleta» que duu fins a peu de paret. Inici de la via, uns 30 m a ma esquerra. 30’

Descens: En dos ràpels. Un de 25 metres cap al sud, fins a la canal entre la Bandereta i l’Agulla dels Espeleòlegs. I un altre de 20 metres, fins a l’Alt Camí d’Agulles (marques vermelles). Des d’aquí, seguir a mà dreta fins al Pas de la Portella, Coll de Guirló i Can Massana. 50’

Horari: Entre 4 i 6 hores

“Raisam” a l’Escolanet de Montserrat

RAISAM (205 m MD+) a l’Escolanet de Montserrat, amb en Joan Brunet… o bé com gaudir anticipadament de «Llum i Llibertat»

Ressenya imprimible en PDF
raisam Dijous, 19 de setembre de 2019. Després de posposar-se per mal temps (era previst per a l’11 de setembre), el projecte «Llum i Llibertat» impulsat per Artistes de la República, Assemblea Nacional Catalana de Manresa, Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya i el suport d’Òmnium Cultural―, consistent a il·luminar cent trenta-una agulles de Montserrat, per recordar els cent trenta-un presidents de la Generalitat de Catalunya i reclamar la llibertat del país, finalment es celebrarà del capvespre del 30 de setembre fins la sortida del sol de l’1 d’octubre.

En Joan Brunet (CECB), com a membre del comité organitzador, ha tingut cura de la tria de les 131 agulles a on tindrà lloc l’esdeveniment. El Centre Excursionista de Navàs, al qual pertanyo, hi serà present apadrinant-ne dues: «Pla de les Taràntules» i «l’Escolanet». L’ascensió normal a l’Escolanet (també anomenat Miranda del Lloro o Cavaller) és una grimpada de segon grau per la anda oest. Al vesant nord, però, quatre vies més coronen el cim, després de superar els gairebé dos-cents metres de desnivell de la muralla septentrional. La més popular d’aquestes és la Raisam.

Una via que, malgrat presentar un perfil poc atractiu, ha acabat suposant una molt grata sorpresa. Superats uns primers metres de roca deficient, la via serpenteja amb intel·ligència per un traçat més equipat i compacte del que fóra d’esperar, per bé que més obligada i exigent que alguna de les seves afamades veïnes. Si no la hi teniu encara, afegiu-la a la llista de pendents. No us decebrà!

LA VIA

1er. Llarg. 15 m IV. Tràmit obligat amb roca podrida, que és millor negociar per la placa, que no pas pel diedre de l’esquerra. A partir d’aquí, la cosa canvia… a molt millor!

2on. Llarg. 40 m 6a+. Fissura vertical força potent, amb passos puntuals a reforçar. Flanqueig a la dreta evident i entrada a la reunió després d’una bonica bavaresa (hi ha un parell d’espits que hi fan més nosa que servei). Llarg més bonic del què sembla.

3er. Llarg. 40 m 6b/Ae. Flanqueig a dretes per enfilar un artificial de cinc espits, seguit d’un llarg mur vertical de presa fina a on, en cas d’anar en lliure, no es pot abaixar la guàrdia en cap moment. Molt bon llarg, també.

4rt. Llarg. 45 m 6a. Aquest llarg, malgrat no ser dels més difícils de la via, està caracteritzat per la navegació ―certa llunyania entre assegurances― i per un desplom final antològic. Per mi, potser perquè l’he fet de primer, el millor de la via.

5è. Llarg. 35 m 6a/Ae. Sostre pronunciat, des d’on cau a plom el peu de via, a superar en artificial equipat. El darrer tram, «un camp de patates» brutal, depassa un xic la verticalitat. Sort que la reunió és a prop, perquè els braços s’inflen de valent!

6è. Llarg. 30 m V+. Placa dreta per abastar el primer espit, seguida d’un tram de fissura amb roca a controlar, i un altre de placa per arribar al cim. Llarg «romàntic», que també el teu seu què.

Aproximació: Des de Can Massana, prendre el GR-172 cap al Monestir. Al desviament de Coll de Porc (un cop passada la Cadireta), seguir en aquesta mateixa direcció. Més endavant, en una altra cruïlla, cal seguir a mà esquerra. Com a referència, ens podem fixar en l’esvelta silueta del Bisbe (l’Escolanet és la següent agulla que trobarem). 50’

Descens: Ràpel de 20 metres cap al sud-oest per, acte seguit, seguint un corriol en aquesta mateixa direcció, arribar fins al peu del Bisbe i el coll d’en Xandri. Des d’aquí, hi ha varies opcions. Per la ruta d’Alts Frares en direcció oest, o bé pel camí que baixa cap al sud (marques blaves), entre mig del Lloro i la Monja, el Pas del Príncep i Coll de Porc, fins a buscar el camí d’anada. 1h 15’ aproximadament.

Horari: Entre 4 i 6 hores

“Del Guarda” a la Dent de Cabirols del Pedraforca

DEL GUARDA (120 m MD) a la Dent de Cabirols del Pedraforca, amb en Joan Brunet… o bé com reverenciar a dos gurus dels nostre esport

Ressenya imprimible en PDF
delguarda Dissabte, 14 de Setembre de 2019. En el marc incomparable del Refugi Lluís Estasen, i dins dels actes de la «V Trobada d’Escalada» que organitza l’associació Grup Cavall Bernat, en Joan Martí del Castillo i en Remi Brescó han rebut, aquest dissabte, un merescut reconeixement a la seva fructífera i dilatada trajectòria d’escaladors.

El nom d’en Joan Martí, com tots sabeu, va íntimament lligat al del Pedraforca. Guarda del Refugi Lluís Estasen durant trenta anys, la seva empremta persisteix i persistirà tant a les parets, com en l’ànim de diverses generacions d’alpinistes i escaladors, entre els que tinc el goig de trobar-me. Què millor que escalar avui, doncs ―en just homenatge―, aquesta genialitat seva anomenada «Via del Guarda»? A preguntes de la concurrència, per altra banda, l’amic Remi Brescó ha confessat haver obert, fins a dia d’avui, dues-centes setanta una vies. I escalades, dues mil cinc-centes i escaig… I moltes més que en farà, encara!. De manera que «No hay nada más que decir!».

De la via, dir que fa trenta anys ―en companyia d’en Kiku Soler i el malaurat Alberto Montero―, vaig tenir el goig d’escar-la per primer cop. Recordo que, en aquella ocasió, em va caldre algún A0. Avui, en canvi, amb un bon grapat d’anys més, l’hi he posat el «punt vermell». No sé si els parabolts que en Joan hi va afegir ―després del greu accident que una noia hi va patir― hi han tingut res a veure. Sigui com sigui, estic igual de content! I per rematar la jornada, encara ens han quedat ganes de fer la «Gaston»! «No es pot demanar res més!».

LA VIA

1er. Llarg. 30 m V. Llarg comú amb la vía Cerdà-Albert, sense més història que haver-hi de completar l’equipament. Reunió a l’esquerra d’una vira. El més fàcil de tots.

2on. Llarg. 25 m 6a+. Inici per l’esquerra, a buscar una fissura fina, dreta i «patinosa». A l’alçada de dos pitons, s’ha de flanquejar cap a l’esquerra a buscar la reunió. Llarg difícil i incòmode.

3er. Llarg. 30 m 6b. Sortint per l’esquerra, anar a buscar l’inici del gran sostre que hi ha en aquella direcció. Recórrer-lo d’esquerra a dreta, fins al final. Seguidament, escalar la fissura extra-plomada de l’esquerra, fins a la R. Un llarg d’aquells que dóna sentit a aquesta activitat.

4rt. Llarg. 35 m 6a+. Encarar la fissura vertical que tenim just al davant. Passats uns primers metres exigents, la verticalitat disminueix. Seguir per diedres fàcils, i un xic descompostos, fins a la reunió. Bon final, si encara ens queda força als braços!

Aproximació: Des del refugi, agafar durant uns deu minuts el «Camí de la Tartera», fins a quedar sota la Dent de Cabirols. Pujar pel sender fitat que hi ha al marge esquerra de la tartera que en baixa. 30’

Descens: Flanquejar una trentena de metres a l’esquerra, per terreny fàcil, fins a un pi amb una instal·lació de ràpel (20 m). Més avall, un altre arbre marca el gir que cal fer cap a l’esquerra (nord), per anar a trobar una cadena al final de la qual hi ha un segon ràpel (55 m). Caminant cap a l’esquerra (oest), una canal fàcil ens deixa a peu de via altre cop.

Horari: Entre 2h 30’ i 4 hores