“No T’en Galletis” a la Presa de Canelles

NO T’EN GALLETIS (240 m MD) a la Presa de Canelles, amb en Joan Brunet i en Jordi Ceballos… o bé com escalar parets i alguna cosa més

➪ Ressenya imprimible en PDF
notengalletisDimecres, 1 de desembre de 2018. Quinze quilòmetres més avall del Congost de Montrebei, seguint el curs del Noguera Ribagorçana, hi ha la Presa de Canelles. I damunt seu, un pany de paret gens menyspreable per a l’escalada que hom anomena «El Petit Montrebei», però que de fet pertany al vesant meridional de la Serra de Blancafort. Un indret singular, aïllat, recòndit i espectacular que val molt la pena visitar.

A l’aparcament que hi ha a l’entrada de túnel que dóna accés a la presa, coincidim amb en Luichy i en Tamarite http://capitancabernicola.blogspot.com/2011/02/vias-de-escalada-en-canelles.html. Assidus de la zona, ells es preparen per continuar la via que tenen entre-mans, mentre que nosaltres, que és la primera vegada que la visitem, aprofitem per demanar-los informació sobre els accessos i les vies. A la Paret de Canelles hi trobem una vintena de vies d’entre 90 i 300 m, amb diferents dificultats i equipaments. En quan a les aproximacions i descensos, cal documentar-se bé de les diferents opcions, atès que en funció de la via triada poden ser diferents. La zona, pel què ens diuen, és molt poc freqüentada pels escaladors, de manera que la nostra presència fa que en Luichy (que actualment prepara una guia del sector) faci el comentari: «A veure si se va a poner de moda…».

Després d’acabar la No T’en Galletis, hem anat a tastar el primer llarg de la Barreiros. I allà, hem pogut comprovar que el graus proposats en una i altra no són gaire homogenis. Sobretot en Jordi, que d’estar content com un gínjol per traure’s net el 6b de la primera, ha patit de valent al 6a de la Barreiros. «Ara sí que no entenc res!» ha acabat dient. «No t’amoïnis home, que això del grau ja se sap que és molt subjectiu…». Ha, ha, ha!

LA VIA

1er. Llarg 35 m V+. Llarg amb força vegetació i roca dubtosa, que no presagia res de gaire bo. Peatge a pagar per gaudir del què vindrà després.

2on. Llarg 25 m V+. Sistema de diedres assequible, amb bona roca i un ambient que millora a mesura que pugem.

3er. Llarg 40 m 6a+. Fissura-bavaresa força atlètica i desplomada, però amb bon canto. De tan bona que és, és fa curta! Aquí hi ha el pas més difícil de la via.

4art. Llarg 40 m 6a. S’inicia amb un tram de placa d’una vintena de metres de poca dificultat, però a on és millor no córrer i protegir com cal, que de fissures i forats n’hi ha per tot. Un flanqueig a esquerres en bavaresa molt bonic, a on hi ha l’únic clau de la via, seguit d’una fissura vertical més assequible. Menys exigent que l’anterior, però un dels llargs de la via, juntament amb el tercer i el darrer.

5è. Llarg 20 m IV+. Travessia vegetada i poc agraïda, a on cal afinar bé la punteria i protegir degudament. Reunió en un arbre, sota un petit sostre. Llarg de transició.

6è. Llarg 40 m V+. Inici per l’esquerra, a buscar un diedre que a mesura que es puja es va obrint, i a on hi ha moment que permet de ser escalat pel seu bell mig o per la placa de la dreta. Reunió a l’arbre que hi ha a sobre. Més bonic i estètic del que pot semblar a primera vista.

7è. Llarg 40 m V+. Inici per un diedre poc definit, seguit d’una placa de preses morfològiques, a on la dificultat més gran consisteix a decidir-se per quines triar, atesa la qualitat i l’abundància. Bonic final de festa!

Aproximació: Passar Alfarràs i Benavarri fins a trobar l’encreuament d’Estopanyà. Llavors, seguir les indicacions a la Presa de Canelles i aparcar just abans del primer túnel que travessa l’embassament. Entrar caminant pel túnel i en arribar a la primera boca de ventilació, pujar pel reixat de la porta. La via comença just a l’esquerra.

Descens: En dos ràpels, per la vía No t’Entalegis (el darrer guiat per no anar a parar damunt de l’aigua). Per trobar-los, cal baixar cap a l’est per la carena fins arribar a una gran fita. També hi la possibilitat de baixar caminant.

Horari: de 4 a 5 hores.

En resum, una via no massa mantinguda ni equipada, però amb bona roca, fàcil de protegir i força atractiva en conjunt.

Anuncis

“Moianesa” a la Paret de Catalunya de Montrebei

MOIANESA (180 m ED-) a la Paret de Catalunya de Montrebei, amb l’Octavi Puntas… o bé com eixir unes hores de la zona de confort

➪ Ressenya imprimible en PDF
MoianesaDimecres, 14 de novembre de 2018. Fa uns dies, després de llegir els elogis que en Joaquim Gil fa d’aquesta via al seu bloc, començo a rumiar a qui puc enredar-hi. Una via de l’Edu García Palma, ni que sigui oberta en solitari, no és per prendre-se-la a la lleugera, precisament. Així doncs, partint de la premissa que aquest no serà territori per a vells, intento equilibrar «l’asunto» amb el diví tresor del jovent. La resta resulta fàcil, l’Octavi cau amb les quatre potes al parany. Ha, ha, ha!

A mitja setmana, però, l’Octavi m’avisa que la pista del Prat està tallada. «Ostres, i ara què fem?» ―li demano, pensant en deixar-ho córrer―. «Anar-hi igualment. Només és una horeta de més». «Canalla carregats de jocs!». Apa, ja m’està bé, per bocamoll! Un cop a peu de paret, m’ofereixo a començar… més que res, perquè el primer llarg sembla més assequible que els altres. Un tram de roca a tantejar, tascó per aquí, friend per allà… Llarg típic de Montrebei sense més complicacions. En el segon, passada la placa inicial a on s’entreté una mica, sento l’Octavi que va dient: «Això és un rostoll!». Ai, que potser no és tan bona com pensàvem! Bé, què hi farem! M’arriba el torn, i els primers tres o quatre metres ja em fan suar tinta… però acaben sortint. Buf! La resta del llarg és més assequible, malgrat ni la qualitat roca, ni les assegurances ―inexistents― no acompanyin gens ni mica. Ai, que patirem! Agafo el relleu, per què no sigui dit, em fico a la placa de 6a, però no tinc nassos ni d’arribar al primer bolt. Abaixo les orelles, fico la cua entre les cames, i li dic a l’Octavi que no m’hi veig amb cor, que si vol ho deixem córrer… però no «cola». Canviem les cordes, i cap allà que se’n va el noi. Supera el pas amb facilitat, es queixa de «l’aire» que hi ha a continuació, però segueix com si tal cosa. «Decota» el següent tram, diu no sé què d’una xapa sense expansionar i se’n va de dret a la reunió. Em toca! Pujo agafant-me a la primera expansió ―«això no és 6a ni de conya!»―, i comprovant que la corda estigui tensa en tot moment, ho vaig trampejant com puc. «El vols fer tu, aquest que ve ara?» ―em demana l’Octavi―. «No, ejem…millor que el facis tu, que així anirem més de pressa» ―li dic, per no voler reconèixer que estic ben acollonit―. L’Octavi es fica de cap a la primera fissura, i el perdo de vista just quan arriba al flanqueig. Sento que rondina, les cordes corren més a poc a poc… i tot d’una m’avisa que caurà. Vola ―bé, net―, i ja el torno a tenir al camp de visió. «Ja ho tenia, ja ho tenia… però se’m ha obert la ma!». D’això se’n diu posar-hi ganes, sí senyor!». Ho torna a provar, i aquesta vegada se’n surt. Diu que li sap greu no haver fet el rot-punkt! El darrer el faig jo de primer. «Encara t’he hagut de treure de la via…».

LA VIA

1er. Llarg 45 m 6a+ Aprofita el primer llarg de Divendres de Resurrecció. Comença superant un sòcol i segueix per en un diedre vertical, que a la part de dalt desploma un xic. Llarg clàssic.

2on. Llarg 45 m 6a Inici exigent per placa a reforçar, seguit d’un tram de placa indefinit i trencadot, amb un.diedre final delicat. Llevat dels primers metres, llarg de rostoll.

3er. Llarg 35 m 6b Successió de plaques de serrar les dents i tirar amunt, amb un tram de diedre al mig i un flanqueig «vistós». Llarg a on cal donar la talla: treballós, exigent i exposat en algun punt.

4art. Llarg 45 m 6c Concatenació de dues fissures sorprenents, amb un tram de flanqueig delicat entremig i un pas de bloc força obligat. El llarg de la via.

5è. Llarg 10 m V Flanqueig per un sostret fissurat. Llarg curt i senzill.

Aproximació: Evident, des del Prat d’en Lluís. Vorejar el camp del davant del Prat cap a l’Est i seguir el camí habitual de baixada d’aquest sector, fins a trobar unes fites just a la vertical de la gran canal de Espaguetti. Seguir-les en aquella direcció. 25’

Descens: Un cop dalt, seguir cap a l’Est (dreta) un centenar de metres i seguir el corriol fitat de baixada. 40’

Horari: de 4 a 6 hores

“Doctor Neret” a la Dent d’en Rossell

DOCTOR NERET (240 m MD-) a la Dent d’en Rossell, amb na Carme Silva i na Sílvia Giner… o bé com escalar una «love-climb» entre cotons

10Dissabte, 28 de juliol de 2018. Només en molt comptades ocasions, els astres s’alineen de tal manera que en una jornada d’escalada, escalar acaba passant a un segon terme. I no obstant, això, et sents més cofoi que mai. La causa? No sabria dir-vos, ben bé, si pot haver estat el dolç cant dels ocells, les iridescències d’un cel especialment radiant, l’excel·lent torrefacció del cafè matinal o l’haver dormit com un soc… A vosaltres se us acut algun altre motiu? Ha, ha, ha!

Bromes a part, la Doctor Neret és una bona via, malgrat la generositat del seu equipament. Circumstància que, malauradament, no només acaba propiciant un cert grau de relaxació, sinó que, en certa manera, malmet la bellesa del traçat. Compareu-la, per exemple, amb la Plors i Violes, la seva veïna per l’esquerra, i que cadascú en tregui conclusions. Que quedi clar, però, que aquesta només és la meva modesta opinió. I que, amb això, no vull dir que estigui en contra de les vies d’aquest estil. Com sempre, doncs, gràcies per obrir!

Aproximació: Pel Camí Vell de Núria ―des del començament de la pista de Fontalba―, prenent el ramal del Roc del Dui i seguint pel tram de via soterrat del cremallera fins a travessar un túnel. Just a l’altra banda, pel seu costat dret, uns esglaons de ferro duen a la feixa de la «SAM-UEV». Al cap de poc de pujar per aquesta, hi ha una corda fixa que en marca l’inici. 50’

Descens: Just en acabar la via, seguir pujant pel bosc que hi ha al damunt per acabar trobant un sender a ma dreta. Seguir-lo (sempre en direcció nord) fins a la base de la paret. 30’.

Horari: entre 2h 30’ i 4 hores

“Los Cuarentones” a la Paret d’Aragó de Montrebei

LOS CUARENTONES (280 m ED-) a la Paret d’Aragó de Montrebei, amb en Joaquim Gil, na Sílvia Giner i en Víctor Sans… o bé com completar una bona trilogia a la Pilastra dels Voltors

➪ Ressenya imprimible en PDF

cuarentonesDissabte, 3 de novembre de 2018. Visitar repetides vegades el mateix indret pot arribar a produir una falsa sensació de confiança. Recordo el recel amb que, ara fa dos anys, m’apropava a aquest pany de paret per escalar la Pilastra dels Voltors. En acabat, però, la cosa va sortir bastant rodada. L’any passat, en canvi, de camí cap a la Puñalada ―malgrat ser més difícil i obligada―, la percepció d’aprensió fou més laxa. Seguint, doncs, amb aquesta evolució, avui he baixat per la Feixa dels Espàrrecs amb més tranquil·litat de l’esperada. El clatellot que ha vingut després, però, ha estat considerable!

La feliç confluència del Pont de Tots Sants amb una bona previsió meteorològica, ha fet que avui es reunissin a la Paret d’Aragó un bon nombre de cordades. Desliz, Markitos, Antiparques, Puñalada i Dret a Decidir, entre altres, treien fum! A la Cuarentones, sense anar més lluny, ens hi hem aplegat set escaladors. Gairebé es podria dir que hi havia més gent a la paret que al camí que, passant per les «ditxoses» passarel·les, va de Pont de Montanyana a Montfalcó… Bé, ara potser m’he passat!

Un cop a peu de via, els nostres companys («Treintañeros») ens han cedit el pas ―encara hi ha qui té respecte per les canes―. Sortosament, en Joaquim i un servidor (quasi «Sesentones») no hem caigut a la trampa, responent-los que, en cas de necessitat, tenir-los per davant era com dur un as a la màniga. Ves per on, el presagi ha resultat encertat! Gràcies a na Sílvia i al «comodí del Salla», doncs, el joc de ganxos que dúiem penjats al talabard no ens ha arribat a fer falta. Gràcies amics!

LA VIA

Aproximació: Al cap de 5-6 km de la pista de Viacamp al refugi de Montfalcó, just a l’altra banda d’una enorme torre elèctrica, desviar-se a l’esquerra i, passats uns tres o quatre centes metres, aparcar al costat d’una bassa. Seguir a peu la pista en la mateixa direcció (barrera i cartell informatiu) durant aproximadament 1h 15’. En cas de dubte, seguir sempre a ma dreta. En arribar al capdamunt de la carena, deixar la pista i agafar a ma esquerra el corriol fitat que baixa cap al nord. Uns 15-20’ més tard, després d’una petita pujada, unes fites grans indiquen la canal d’accés a la Feixa dels Espàrrecs. Seguint la traça, ara caminant, ara desgrimpant, s’arriba a dos trams de cordes fixes. En el primer, el millor és muntar un rapel (20 m). I a l’altre, despenjar-se per la corda fixa. En arribar a una una feixa més ampla, un centenar de metres més endavant, remuntar per l’evident canal (sageta a la roca) fins al peu de via. L’inici de la via, comú amb Puñalada Trapera, Pilastra dels Voltors i Femme Fatale, està assenyalat amb una vaga.

1er. Llarg. 50 m V. Enllaç dels dos primers llargs originals, sense més complicacions.

2on. Llarg. 40 m 6b+. Placa de forats de diverses mides, amb assegurances distants. Llarg exigent, a on mantenir la calma és important.

3er. Llarg. 55 m 6a. Combinació de plaques i diedres poc protegida i més mantinguda del que a primera vista pot semblar. No s’hi pot abaixar la guàrdia!

4art. Llarg. 50 m 6b/A1. Mur descomunal de forats i regletes, vertical i compacte. Hi qui diu que surt tot en lliure (7a/7b). Malgrat estar gairebé equipat (20 spits), ni fent servir l’estrep resulta fàcil: hi ha trams obligats, i a la part final cal fer algun pas de ganxo. Xapant de forma alternativa, es redueix el pes de les cordes. El llarg de la via, sense cap mena de dubte!

5è. Llarg. 35 m V. Díedre quasi net (un sol clau), amb alguna presa dubtosa, però fàcil de protegir. Força bonic, i ideal per abaixar la tensió acumulada.

6è. Llarg. 50 m 6a+. A més d’un xic exposat (només dos claus), de traçat indefinit. Per tornar-hi a posar els cinc sentits alerta. Buf! Sort que s’ha acabat!

Descens: Remuntar pel camí fitat de la carena (direcció sud) durant uns 20’, fins a trobar el camí d’anada.

Horari: entre 5 i 6 hores

 

 

 

“Joan Martí” a la Punta Calderer del Pedraforca

JOAN MARTÍ (620 m MD) a la Punta Calderer de la Cara Nord del Pedraforca, amb na Carme Silva i en Guim Llort… o bé com descobrir-li nous contorns a una vella coneguda

➪ Ressenya imprimible en PDF
joanmartiDilluns, 30 de juliol de 2018. El nom d’en Joan Martí va íntimament lligat al del Pedraforca. Guarda del Refugi Lluís Estasen durant trenta anys, en Joan no només va acollir, guiar i auxiliar ―sempre que fou necessari―, a quants visitants s’atansaven a la muntanya, sinó que, a més, va saber inspirar, instigar i acompanyar, amb un mestratge entusiasta i eloqüent, els anhels de diverses generacions d’alpinistes i escaladors, entre els quals tinc el goig de trobar-me.

Just homenatge, doncs, d’en Jordi Camprubí i l’Armand Ballart ―dos altres grans del Massís―, a aquesta figura tan representativa del muntanyisme català que, a dia d’avui, amb més de setanta anys a les espatlles, encara segueix engarristant-se per les tàpies, fervorosament.

La cara nord del Pedraforca és una de les parets de les que guardo millors records. Escenari, als dinou anys, de la meva primera escalada ―a la via Estasen―, i després de recórrer repetidament la major part dels seus itineraris clàssics, actualment em segueix infonent el mateix respecte i veneració que fa gairebé quaranta anys. Descobrir, un per un, els secrets d’aquesta bona via, que és la Joan Martí, ha resultat per a mi, doncs, una experiència quasi mística. Aneu-hi i gaudiu-ne, doncs, tots aquells a qui us agradi l’aventura i no us faci mandra caminar, ni us caiguin els anells quan la pared perd verticalitat i solidesa.

LA VIA

Inici al pont de roca que hi ha a la part final de la canal esquerra del Dit. Dels deu llargs en què es divideix la ruta, la meitat són d’escalada pròpiament dita, i la resta de grimpada ―millor anar encordats―. A destacar el primer (una placa amb aire entre assegurances), el tercer (el llarg clau de la via), i el sisè (amb un tram de roca delicada) llargs. A la part central, després del tram que coincideix amb la Pany Farrera, cal anar amb compte de localitzar un espit de color blau, que assenyala el sistema de fissures a seguir. A la part final, hi ha la possibilitat d’escapar-se pel Collet de la Cova, o bé seguir fins al cim del Calderer.

Aproximació: Des del refugi, prendre el camí que voreja la cara nord en direcció oest (marques grogues) fins a trobar una primera gran canal. Aleshores, seguint en forta pujada unes marques de color blanc, arribar a un gran bloc a on hi pintades dues direccions: Homedes (esquerra) i Estasen (dreta). Seguir per la segona, que de moment segueix pujant per, més endavant, baixar a creuar un torrent i passar pel peu de La Piràmide. El camí segueix flanquejant fins a la base d’un marcat diedre polit. I, un cop superat aquest (IV), a la Canal del Dit. 1h.

Descens: Entre 1h 15’ i 1h 45’, en funció de si hem anat cap al Collet de la Cova o a la Punta Calderer. En qualsevol cas, seguir les marques de pintura.

Horari: Entre 5 i 6 hores.

“Racons d’Il·lusions” al Sector Montanissell de la Serra de Sant Joan

RACONS D’IL·LUSIONS (165 m MD+) al Sector Montanissell de la Serra de Sant Joan, amb en en Joan Brunet… o bé com alliberar adrenalina per un tub

➪ Ressenya imprimible en PDF
raconsDissabte, 20 d’octubre de 2018. Avui he violat una norma no escrita del meu codi personal d’escalador: «Estar més estona assegut (al cotxe) que de cara a la paret (escalant)». Al final, però, reconec que ha valgut la pena. I molt!

La cosa ha anat més o menys així:
– Què vols fer aquest dissabte, Jonny?
– Podríem anar a la Serra de Sant Joan a fer Racons d’Il·lusions…
– A veure que me la miro… Ostres, però si només té quatre llargs, aquesta! En tot cas, la podríem combinar amb alguna altra del sector…
– D’acord! Agafem altres ressenyes, doncs.

A fer la via hi hem estat 3h30’ (més o menys el què teníem previst). Us puc ben assegurar, però, que tan bon punt l’hem enllestit n’hem quedat tan satisfets que no ens han quedat ganes de fer-ne una altra… Buf, com les gasten per aquí!

Una altra petita joia, amb l’inconfusible segell d’en Miquel Blanco, oberta en aquest bucòlic paratge de la Serra de Sant Joan, a on la tranquil·litat, la solitud i les seves privilegiades vistes amoroseixen, en la mesura del possible, la intensitat d’una escalada sense pal·liatius.

LA VIA

1er. Llarg. 40 m 6b. La via comença en una placa que té un cordino negre en un pont de roca, a dos metres del terra. Sis o set metres més amunt (a la dreta), d’una petita alzina en penja un tros de corda deslluït. Entre un «cordill» i l’altre, cal posar imaginació no només a l’hora traçar el recorregut, sinó també a la d’encabir-hi alguna assegurança (micros). Més amunt, després d’un tram més senzill, i de superar un petit desplom (6b que de primer fa molt respecte, però que de segon acaba sortint), s’arriba a una placa de roca coral·lina a on, a més d’haver-nos de protegir (mitjans) i de punxar-nos els dits, haurem de cercar el millor traçat per arribar a la R (hi hem trobat les restes d’un naufragi recent).

Sense ser, de bon tros, el més difícil de la via, podríem dir que aquest primer llarg planteja una declaració d’intencions, que pot servir de filtre pel què vindrà després. Dificultat, navegació, i assegurances justes, situades després dels passos en algunes ocasions.

2on. Llarg. 40 m 6b. Comença amb un flanqueig mooolt fí de placa, a on les assegurances són mooolt distants les unes de les altres, i sense possibilitats de posar-hi res més. Molt estètic, això sí! Segueix per un diedre, que té un pas ras a l’entrada (6b que de primer fa molt respecte, però que de segon acaba sortint). I un tram combinat de diedre i placa, força exigent. El millor llarg de la via.

3er. Llarg. 40 m V+. «Passet» de sortida assegurat, «trampejable» amb l’ajut d’un arbre. Seguit d’un bonic tram de fissura en diagonal (net, però fàcil de protegir), que cal abandonar un xic abans d’acabar-se, per enfilar una placa de presa generosa, protegida amb bagues als arbres. El llarg més fàcil, amb diferènica.

4art. Llarg. 45 m 6b/A1. Diedre mantingut que, quan s’acaba, cal sortir-ne cap a la placa amb un pas de flanqueig ben exigent. Més amunt, un flanqueig per damunt de gotes d’aigua (6b que surt bé) duu a un tram combinat d’artificial i lliure difícil, amanit amb quatre bolts. Després d’aquests, però, hi ha un parell de passos a equipar (un tascó i un mitjà) que et fan vibrar de nou. El pas d’entrada a la reunió (6a+) és més fàcil per la dreta del parabolt. El llarg més difícil de la via, però també el més equipat.

Aproximació: Des del centre d’Organyà, prendre la carretera que va Montanisell. En arribar a les quatre cases que conformen el poble, agafar la pista que puja a Santa Fe i aparcar al revolt que queda més a prop de la paret (pal de línia telefònica). Seguir un corriol fitat, amb molta vegetació i poques referències visuals, que passa pel peu de via. 20’

Descens: Un rapel de 40 m fins a la R3 i caminant per la feixa (compte amb el precipici). 30’

Horari: Entre 3 i 4 hores

 

“Robin Judas” a la Paret de Primavera de la Penya Narieda

ROBIN JUDAS (230 m MD+) a la Paret de Primavera de la Penya Narieda, amb en en Joan Brunet… o bé com tenir molta cura de no aixafar les preses de color verd

➪ Ressenya imprimible en PDF
robinjudasDilluns, 18 d’agost de 2018. Les calors de l’estiu sovint ens fan decidir per indrets ombrívols com aquest. Amb el record encara present, de l’excel·lent Pànic Timpànic que vam escalar l’agost passat, tornem al vesant oest de la Narieda per conèixer-hi una altra creació d’en Miquel Blanco de característiques similars. I he de dir que no ens ha decebut gens mica, malgrat, posats a comparar segurament la Pànic Timpànic té un punt més.

Amb un cel força tapat, i acompanyats per la fresca del matí, anem pujant per la pista que flanqueja la paret fins que, deixant-nos endur per la intuïció, en sortim per enfilar «camp a través» els forts pendents del bosc espès que tenim davant. Degut a una complicada orografia, i a una manca de perspectiva de la paret, sense voler acabem al capdamunt d’un contrafort des d’on veiem el peu de via una trentena de metres més avall. Busquem un arbre per muntar un rapel i, ves per on, en trobem un d’encintat. No som els primers a fer aquesta marrada!

Entre l’escalfada de l’aproximació i que el dia s’ha anat obrint, comencem a escalar mig amarats de xafogor. Els primers llargs són un xic molls, però a mesura que progressem la roca és més eixuta. Ens cal anar amb molt de compte, això sí, evitar aixafar qualsevol indici de vegetació (molsa, brins d’herba…) per petits que siguin. Més d’un cop se’m en ha anat un peu i he patit un bon ensurt. Per altra banda, a l’hora de superar algun pas concret, sort n’hem tingut d’algun arbre o sabina.

L’escalada es desenvolupa principalment per plaques d’adherència raonablement protegides, excepte en el quart llarg (el més obligat i bonic), a on es negocia un díedre vagament assegurat (el darrer bolt queda molt a la dreta), que requereix d’un tremp serè i perícia a l’hora de trobar emplaçaments per a l’autoprotecció amb peces petites.

Aproximació: Situats al Mas de Cal Ubach, de Fígols d’Organyà, seguirem durant gairebé mitja hora la costeruda pista del «Camí de Narieda» (barrada al transit rodat). Un cop depassada la vertical de la Paret de Primavera, la deixarem per endinsar-nos bosc amunt, intentat, en la mesura del possible, traçar un línia en aquella direcció, que eviti els obstacles més significatius. 50’

Descens: Anar cap al nord (esquerra) per terreny, més o menys fressat, a buscar el camí de baixada de Penya Narieda. Arribats a la pista, seguir-la (hi ha dreceres) fins al punt de partida. 1h

Horari: Entre 4 i 5 hores

“STAE” a la Paret de Santa Cecília de Montserrat

STAE (340 m MD) a la Paret de Santa Cecília de Montserrat, amb en en Joan Brunet… o bé com haver de baixar tres cops la Teresina, per tancar una bona trilogia

➪ Ressenya imprimible en PDF
staeDilluns, 27 d’agost de 2018. A la tardor del 2014, de la mà d’en Marc Ribas, vaig fer la Directa al Prostíbul. Sense saber-ho, acabava d’encetar una trilogia que, justament avui, quatre anys més tard, he culminat amb l’escalada de la STAE. El Vianant, la tercera en discòrdia, va caure el mes passat gràcies a l’encertada proposta de la Sandra Serra. Essent totes tres molt recomanables, cadascuna amb les seves particularitats, coincideixo amb en Jose Bermudo quan ens diu al seu bloc: «la STAE és similar, o una mica més difícil que el Vianant, i una mica més fàcil que la Directa al Prostíbul».

Comentar que l’amic Joan Asín, com a bon membre del STAE (secció d’escalada del C.E.Àliga), quan tenia dinou anys, en va fer la primera repetició calçat amb botes rígides i fent un bivac a la cinquena reunió. Trenta-quatre anys més tard hi va portar amb el seu nebot. Aquesta vegada amb peus de gat i dormint al Barcelona. Ha, ha ha!

A diferència de dissabtes, diumenges i festius, escalar a la cara nord de Montserrat entre setmana és tot un privilegi. Entre altres motius perquè el brogit de les motos «corbejant» la carretera de Ca’n Masana és menys molest. Avui, però, bona part del matí hem estat acompanyats per un helicòpter del Servei d’Emergències, que ha estat fent trasllats de material per damunt dels nostres caps ―suposem cap a l’esllavissada de la Teresina―. En cas d’haver hagut de trucar al 112, al menys els teníem ben a prop… Ha, ha, ha!

En quan a l’estat de la via, mentre unes informacions apuntaven a una «petada» de parabolts considerable i barroera, altres deien que tampoc n’hi havia per tant. Ja se sap que mai plou a gust de tothom. Al final, res que no es pugui resoldre amb un bon assortir d’«amics». Els espàrrecs arremangats que hi ha quedat, però, no fan molt bonic que diguem.

LA VIA

1er. Llarg. 35 m 6a+. Inici per una fissura desplomada amb equipament a completar, que en lliure (i en fred) costa Déu i ajut. Flanqueig fàcil, però descompost, i reunió passat un primer tram de diedre (a l’entrada n’hi ha una altra de més incòmode).

2on. Llarg. 30 m V. Diedre deliciós per amanir al gust (peces grandetes) d’aquells que semblen esculpits per al gaudi del personal. Es fa curt!

3er. Llarg. 25 m IV. Llarg de transició amb inici per placa i final per fissura.

4art. Llarg. 30 m V. Placa de finor que, al final, ressegueix una fissura en diagonal. Llarg elegant.

5è. Llarg. 30 m III. Un altre llarg de tràmit, amb un curt ressalt a superar.

6è. Llarg. 40 m 6a+. Tirada per fissures amples de roca mediocre que, malgrat no ser vertical, és atlètica i s’ha de reforçar. Exigent.

7è. Llarg. 30 m V. Inici amb un ressalt sortint de la R, més un tram de xemeneia fàcil, difícil de protegir.

8è. Llarg. 30 m V. Sortir caminant cap a l’esquerra, en direcció a la timba, (sobre la R hi ha uns parabolts, que són d’una altra via), per fer un canvi de paret («passet» curiós). Enfilar per la placa, amb uns primers passos difícils i desprotegits. Més endavant, flanquejar cap a la dreta fins al peu d’una xemeneia. Llarg un xic exposat.

9è. Llarg. 20 m III. Llarg de tràmit per un diedre-xemeneia fàcil.

10è. Llarg. 30 m IV+. Aresta cimera protegida amb un sol parabolt.

Aproximació: Des del refugi de Santa Cecília, prenent el GR en direcció oest (Can Massana) fins a tenir la perspectiva de la paret per on discorre la via. Aleshores, agafar un corriol desdibuixat, normalment marcat amb una fita, que de forma directa i salvatge va a buscar el peu de paret. 45’

Descens: Per la ferrada Teresina i la Canal de Sant Jeroni. 1h 15’

Horari: Entre 4 i 6 hores

“Postre de Músic” al Tossal de Balinyó

POSTRE DE MÚSIC (600 m MD) a la cara sud del Tossal de Balinyó, amb en Ramon Portabella i en Pol Llach… o bé com posar confiança en la goma cuita dels peus de gat

➪ Ressenya imprimible en PDF
postredemusicDissabte, 5 d’octubre de 2018. Hi ha vies que costa de fer-les perquè gairebé tothom les té tatxades. De manera que, quan vaig saber que en Ramon i en Pol volien anar a la «Postre de Músic», no vaig dubtar a demanar-los d’afegir-me a la corada. Al Tossal de Balinyó havia escalat la «Cafè, copa i puro» i la «Regular», però em mancava aquesta: la primera oberta a la paret i convertida en la més clàssica.

De característiques similars a les esmentades, la «Postre de Músic» és una via a on cal suplir l’escassetat de preses d’alguns trams, posant confiança a la goma cuita dels peus de gat i aprofitant l’extraordinària qualitat de la roca, així com el seu pendent moderat. Conjectures, aquestes, que s’adquireix a mesura que hom va fent metres. I com que de llarga ho és prou… més o menys quan arribes dalt ja n’ets tot un expert. Ha, ha, ha!

No obstant la seva considerable llargària, es tracta d’un itinerari assequible, ràpid, discontinuu, de dificultat moderada, equipament força encertat i, per bé que un xic xic monòton, molt agradable d’escalar, sobretot a l’hivern quan el sol n’acarona la roca, sense escalfar-la més del compte. I, a poder ser amb molt bona companyia, tal i com jo he fet. Aquesta de la Plana són uns cracks!

Aproximació: Entre Organyà i Coll de Nargó creuar el Segre pel pont de d’Espia en direcció a Canelles. Un cop tinguem la paret al davant, seguir la pista que travessa el riu i el corriol fitat que hi porta. 35’

Descens: Un cop al cim, cercar la segona canal a la dreta (fites). Trams de tartera i passamans de corda. 45’

Horari: de 4 a 6 hores

 

“Ni oblit, ni perdó” a la Paret de Catalunya de Montrebei

NI OBLIT, NI PERDÓ (255 m MD+) a la Paret de Catalunya, del Congost de Montrebei, amb en Guim Llort… o bé com tastar un pastisset acabat de sortir del forn

➪ Ressenya imprimible en PDF
nioblitniperdoDissabte, 13 d’octubre de 2018. Avui, amb en Guim Llort, hem anat al «Santuari» sense cap objectiu concret. Esperàvem inspirar-nos un cop fóssim al Prat. I tal dit i tal fet, la feliç coincidència amb l’amic Marc Ribes ha fet que, molt hàbilment, ens vengués la «moto» d’aquesta recent creació ―oberta per en Josep Grau i na Nuria Puig, amb la seva col·laboració― amb l’argument de: «Aniria bé confirmar els graus…». I nosaltres… què podíem fer, sinó, anar a tastar aquest pastisset acabat de sortir del forn. Una mica acollonits, tot s’ha de dir! «No patiu, que als trams més difícils trobareu quelcom» ens ha assegurat. Coneixent les vies d’en Josep Grau, però ―l’escalada de la Plors i Violes encara és molt recent―, les explicacions d’en Marc no ens acabavàven de tranquil·litzar del tot.

Després d’haver-la fet, però, la sensació és de que ―un cop estigui sanejada― pugui ser una via que s’escali amb una certa assiduïtat. Segurament no és de les més rodones del sector, però fet i remenat no hi desentona pas. Enhorabona cracks! I Déu n’hi do de la «currada» que us heu hagut de marcar per deixar la via mitjanament neta!

Fent el camí de tornada, en Guim, que té vint-i-dos anyets, després de preguntar-me quantes vies porto escalades (28) a Montrebei ha fet un càlcul ràpid i m’ha dit: Per arribar al «cumplevias», jo que només en porto fetes tres, ho tinc més fàcil que tu (no cal que us digui la meva edat). «La mare que et va…». Ha, ha, ha!

LA VIA

1er. Llarg. 35 m 6b. Aquest és, amb tota seguretat, el llarg més difícil i mantingut de tota la via. Un bon filtre per a saber si s’és capaç de fer-la, o no. Una fissura de dits vertical i mantinguda de roca excel·lent, perfectament protegible que, de fer-la tota en lliure, et posa els braços a to. Boníssim!

2on. Llarg. 25 m 6b. Comença amb la mateixa tònica que l’anterior, però que un cop passats els primers metres perd la verticalitat inicial. Bon llarg.

3er. Llarg. 45 m V+. Tram de transició, seguit d’un diedre-xemeneia de bon fer. Llarg típic montrebeià.

4art. Llarg. 25 m 6a+. Inici exigent, aprofitant les branques d’una sabina, que s’acaba endinsant en una canal vegetada i profunda.

5è. Llarg. 40 m. 6a. Un altre llarg discontinu, amb un altre tram de diedre-xemeneia a on toca «apretar».

6è. Llarg. 50 m II. Llarg selvàtic a on, en temporada, no és descartable trobar-hi rovellons. Ha, ha, ha!

7è. Llarg. 35 m. V+. Un altre díedre-xemeneia net com el culet d’un nadó, però amb bones possibilitats de ser protegit. Bon final de festa.

Aproximació: Evident, des del Prat d’en Lluís. Vorejar el camp del davant del Prat cap a l’Est i seguir el camí habitual de baixada d’aquest sector, fins a trobar unes fites just a la vertical de la gran canal de Espaguetti. Seguir-les en aquella direcció. 25’

Descens: Un cop dalt, seguir cap a l’Est (dreta) un centenar de metres i seguir el corriol fitat de baixada. 40’

Horari: de 4 a 6 hores

Al final, malgrat la terra que cobreix algunes presses, els trams de roca inestable ―hem fet caure uns quants blocs― i l’abundant vegetació en alguns trams, «Ni oblit, ni perdó» és, sens dubtes, una via prou interessant i recomanable. Només un però: llàstima que tots els llargs no siguin com el primer i el segon!