“Casas Chani” al Serrat del Moro de Montserrat

CASAS CHANI (315 m MD) al Serrat del Moro de Montserrat, amb en Riki Kalamontse i en Damià Santiveri Freixa… o bé com tornar al cap de trenta anys i descobrir una via nova

➪ Ressenya imprimible en PDF
Casas Chani

Dimarts, 13 de maig de 2017. Sabut és, que la memòria juga males passades, però si el poc que recordaves ja no hi és, és com viure-ho per primera vegada. De fet, ara que ho penso, fins i tot he oblidat amb qui vaig fer cordada. Cues de pansa!

Dissortadament, o no, els dos primers llargs d’aquesta via, fa uns anys, van canviar de fesomia per complert. La gran esllavissada, que va provocar l’assolament del bonic díedre que hi havia, va deixar-ne un altre al descobert, més exigent que l’anterior. I, sobretot ―mercès a la re-obertura d’aquest tram per part d’en Ballart i en Castellnou―, hi va aparèixer una fissura extraordinària, Digne de ser escalada en lliure, amb l’únic requisit d’estar-hi a l’alçada!. Per bé que sé que, quan ho llegeixi, a en Riki no li farà cap gràcia ―la modèstia va per davant de tot―, no em ser estar de dir com he fruït veient-lo escalar tot el llarg net. I de primer! Al meu torn, malgrat provar d’emular-lo, m’he acabat agafant, no sé si un parell o tres de cops, a les, per sort, nombroses i lluentes, preses de colors. A partir d’aquí, l’equipament és el de sempre, més vetust cada any que passa. A diferència de la veïna i popular Mas-Brullet, fins i tot moltes reunions segueixen amb burins.

En resum, una gran clàssica, gens de l’estil de la típica escalada montserratina, que si no s’escala més és per la deficient qualitat de les assegurances. I si voleu un consell, no us deixeu perdre la xemeneia de sortida!

LA VIA

Aproximació: A l’alçada de Santa Cecília, seguir el GR en direcció al monestir i, en trobar el primer corriol que puja a ma dreta, prendre’l en direcció a les parets. Arribats al peu de la gran llastra a on comença la Mas Brullet, seguir un xic a l’esquerra fins a una evident esllavissada. 20′

1er. Llarg. 40 m V+. Díedre vertical i mantingut, més difícil del que sembla sobre el paper.

2on. Llarg. 40 m V+/Ae (7a). Inici en díedre per, ben aviat, seguir la marcada fissura que hi ha a la dreta, en tècnica combinada o en lliure extraordinàriament difícil (en Riki, fent de primer, l’ha tret neta!) Llarg exigent i mantingut.

3er. Llarg. 20 m 6a. Curt díedre que dóna pas a una bona fissura d’encastament.

4art. Llarg. 40 m IV+. Flanqueig cap a la dreta i superació d’un mur delicat, per la qualitat de la roca i la manca d’assegurances.

5è. Llarg. 35 m 6a (V+/A0). Fissura ample, extraordinària, seguida d’un flanqueig «finet» per sota un sostre. Tram de fissura atlètic, estètic i d’escalada agraïda.

6è. Llarg. 35 m V+. Díedre atlètic, seguit d’una llarga travessia a l’esquerra per placa. Llarg bonic i aeri.

7è. Llarg. 30 m 6b (V+/A0). Curt i exigent flanqueig de placa, a la dreta, just en sortir de la reunió, seguit d’un díedre entretingut i una sortida bruta per la dreta, per anara a fer reunió en un arbre.

8è. Llarg. 35 m 6a. Díedre vegetat i, a l’alçada d’un clau, flanqueig cap a l’esquerra per fer reunió en una alzina.

9è. Llarg. 15 m 6a. Xemeneia «neta», a superar en «off-width» durant els primers metres i en díedre la part final. La cirereta dels pastís!

Descens: Pels ràpels de la Mas Brullet que, després de baixar un parell de metres fins a una feixa inferior i seguir aquesta en direcció nord, comencen arran de paret (1h). O bé, un cop a la feixa inferior, seguir pujant en direcció sud, per un embrossat i poc definit corriol, fins al capdamunt de l’estació superior de l’Aeri. I, d’aquí, baixar per la Canal de Sant Jeroni. 1h 30′

Horari: Entre 4h 30′ i 6 hores

“Un Mundo Feliz” a la Paret de Catalunya de Montrebei

UN MUNDO FELIZ (360 m MD+) a la Paret de Catalunya de Montrebei, amb en Remi Brescó i en Lluís Parcerisa.. o bé com tenir el privilegi d’acompanyar a un venerable «barrufet», a sumar la seva 50ª via a Montrebei

➪ Ressenya imprimible en PDF
Un Mundo FelizDimarts, 9 de maig de 2017. Les addiccions, unes més que altres, gairebé sempre acaben sent pernicioses. I, tanmateix, en el cas de l’escalada quan el nivell de fanatisme es converteix en una obsessió desmesurada, les conseqüències poden arribar a ser totalment imprevisibles. Fixeu-vos, sinó, en el cas de l’amic Remi que, amb seixanta-vuit anys a l’esquena, i una infinitat de vies escalades —més de 2.000, segons m’ha confessat— segueix marcant-se reptes i assolint fites inabastables per la immensa majoria de mortals.

I és que fer cinquanta vies a Montrebei no és poca cosa. A tots aquells que coneixeu el pa que s’hi dóna, què us he de dir que no sabeu? I per als que encara no heu caigut a la temptació, crec que aquestes paraules d’en Xavi Raventós, extretes del recent llibre «Montrebei» d’en Luis Alfonso, poden ser-ne il·lustratives: «Y con el tiempo te enamoras del lugar y yo pienso que te enamoras porque conforme acumulas esfuerzo, adrenalina, miedo y satisfacción vividas aquí, más ligado estás al lugar. Y acabas convirtiéndote en montrebeiano, un adicto al lugar pero también un amante respetuoso del lugar».

Més enllà d’aquest mig centenar de vies, però, si el vint per cent són primeres ascensions: (1985 «El Voltor Feroç», 1986 «Divendres de Resurrecció», 2004 «Barrufet Pirata», «Trànsit de Venus» i «Caprici de Solstici», 2014 «Aleta de Tiburón» i «Señor Paca», 2015 «Un bosque» i «Clar»), la gesta, no cal dir-ho, esdevé encara més èpica. Felicitats Remi! El dia que arribis al centenar, espero poder-t’hi tornar a ser!

LA VIA

Sense ser una de les més reeixides d’aquest sector, alterna trams molt bons amb altres de menys interessants. Per la orientació, pràcticament no hi toca el sol fins a la part final.

Aproximació: Des del final del Prat d’en Lluís, seguir el camí fressat que en direcció NO, segueix paral·lelament a la base de la paret durant uns 20′, fins a trobar unes fites que pugen en direcció a la mateixa. La via comença en una evident canal, uns cent metres a la dreta de la via Desequilibrio Hormonal. També podem prendre com a referència la gran canal per on va la GEDE, que és uns cent metres més a l’esquerra de la DO. 40′

En comptes d’entrar caminant per la canal, si tenim ganes d’allargar-la, hi ha la possibilitat de fer-ho pels dos primers llargs de la «Fisura Caracol». Un cop a la via, cal anar amb compte de no equivocar-se, atès que creua i comparteix llargs, tant amb amb la FC com amb la «Derobée».

1er. Llarg. 25 m V. Díedre tombat d’uns 10 m, assenyalat per un pitó fins a l’alçada d’un sabina. Flanqueig per placa, per sota d’aquesta, fins a buscar la R al peu d’un díedre molt marcat.

2on. Llarg. 30 m 6a. Seguir el díedre fins gairebé al final i, a l’alçada d’una gran placa amb una franja horitzontal, flanquejar per aquesta en direcció a una marcada fissura. Llarg bonic i mantingut.

3er. Llarg. 15 m 6b+. Fissura semi-cega vertical, mantinguda i atlètica. Llarg curt, però potent!

4art. Llarg. 25 m 6b. Curt flanqueig a ma dreta, superació d’un curt desplom i díedre tombat, amb sortida final per la dreta fins a la R.

5è. Llarg. 60 m 6a. Inici desplomat per una fissura-díedre amb bon «canto», seguida d’un seguit de díedres bruts i trencats que duen a un petit bosc penjat. La reunió es fa al peu d’una canal-díedre molt marcada, però també hi ha la possibilitat de fer-la uns deu metres abans, en algun dels arbres per on es passa, evitant així, en part, el fregament i la caiguda de pedres. Llarg amb un inici bonic, però en general poc agradable.

6è. Llarg. 45 m 6a. Primer metres per l’ample canal-díedre que tenim al davant, tombant després cap al llarg díedre de l’esquerra fins al seu final. Llarg espectacular i un xic compromès.

7è. Llarg. 35 m 6b. Pas de bloc, seguit d’un flanqueig senzill per una feixa, fins al peu d’un gran mur. Llarg de transició, al final del qual, hi ha la possibilitat d’evitar el darrer llarg, anant cap a la dreta a pujar un arbre i sortir a un coll.

8è. Llarg. 35 m 6b. Superar un petit ressalt per accedir a una placa de regletes, i flanqueig cap a l’esquerra a buscar una estètica fissura diagonal. Llarg de magnífica factura, que va ser obert amb posterioritat a la resta, i a on trobarem les dues úniques expansions de tot el recorregut.

Descens: Seguir pujant en direcció est, fins a trobar les fites del camí de baixada al Prat d’en Lluís. 1h.

Horari: Entre 5 i 6 hores

http://romanticguerrer.blogspot.com.es/2017/05/un-mundo-feliz-la-paret-de-catalunya.html

“Sang de Crack” al Circ del Pessó de Collegats

SANG DE CRACK (235m MD+) al Circ del Pessó de Collegats, amb l’Octavi Puntas Garcia… o bé com fruir d’una via, del primer fins a l’últim metre

➪ Ressenya imprimible en PDF
Sang de CrackDissabte, 6 de maig de 2017. «Sigui el que sigui, allò que busques no arribarà en la forma que esperes» (Haruki Murakami). Sabies paraules d’un dels meus escriptors predilectes, que em serveixen per il·lustrar que, en comptes de decebre, hi ha ocasions en que, inclús, les expectatives més altes poden ser superades amb escreix. No en va, parlem d’un itinerari inclòs, tant per la seva bellesa com per la seva exigència, al recull de capçalera «Les 100 millors escalades de Catalunya» (Pep Soldevila).

Aprofitant la visita d’en Xavier Oliva Travé i l’Eduard Ferrer a Collegats, per fer la Tànger ―una altra de les 100 millors―, amb l’Octavi ens hem apuntat a l’expedició, amb la intenció d’escalar aquest recorregut tan afamat. Després d’esmorzar a la Pobla de Segur, a on hem compartit taula amb en Remi Brescó, i de cercar unes claus perdudes per mig Principat ―Octavi: algun dia perdràs el cap―, al final ens hem posat a escalar a les dotze tocades. Abans de les quatre, però, ja havíem enllestit. Sens dubte, amb tres o quatre llargs més, de les mateixes característiques, ens haguéssim quedat millor. Se’ns ha fet curta! Trobar el camí de baixada, però, ja ha estat tota una altra cosa. El desconeixement de la zona i l’absència d’una senyalització exhaustiva, ens han fet donar alguna que altra volta, abans d’arribar a l’inici de la «ferrada». Ah, això sí, l’indret i el paisatge que s’hi divisa, són incomparables! Sortosament, quan hem arribat al vehicle, en Xavi i l’Edu ens han obsequiat amb una cerveseta, acaba de sortir de la nevera de la «furgo-tanc» de l’Oliva. Decididament, hi ha coses que no tenen preu…

LA VIA

Aproximació: Passat el primer túnel de la carretera N260, entre la Pobla de Segur i Sort, deixar el vehicle a l’aparcament que, a peu de carretera, hi ha a ma esquerra, just al començament del camí de la Cova de la Serp. Agafar a aquest i, a l’alçada d’una torre elèctrica, prendre un corriol a ma dreta que va en direcció nord. Amb l’objectiu a la vista, seguir per la línia més evident. Hi ha algun tram delicat per arribar al peu de via. 40′

1er. Llarg. 35 m 6a. Xemeneia en oposició que, a mesura que avancem, ens fa sortir per fora. Llarg exigent, bona roca i bon ambient!

2on. Llarg. 30 m V+. Seguir per xemeneia, sortir a un díedre i, a l’alçada d’un sostre, flanquejar un xic a l’esquerra, desgrimpar un parell de metres i arribar a la R fent un llarg flanqueig. Llarg de navegació.

3er. Llarg. 35 m 6b. Inici per un díedre poc definit en direcció a una fissura extraordinària que es supera primer fent bavaresa i, encabat, en tècnica díedre. Vertical, atlètic i amb bona presa. M’ha recordat l’inici de la bavaresa de la Valentín Casanovas ―de record molt fresc a la memòria―. El llarg de la via, sense cap mena de dubte!

4art. Llarg. 35 m 6a. Díedre llarg, atlètic i estètic. Una altra per xalar de valent!

5è. Llarg. 35 m 6b+. La major dificultat és al pas de bloc (no obligat) del començament. A continuació, una placa exigent, amb un tram de roca delicada, dona pas a un díedre més senzill.

6è. Llarg. 35 m 6a+. Variant de sortida per una placa «montserratina» d’assegurances justes, a on poder completar l’equipament aprofitant els forats que ofereix una roca extraordinàriament compacta. La «cirereta» del pastís!

7è. Llarg. 30 m V. Llarg de sortida, que comença caminat i supera un curt ressalt.

Descens: Acabar de pujar a l’aresta cimera i, crestejant, anar cap al sud fins a trobar la ferrada i baixar per aquesta. A part de les fites, que no són fàcils de seguir, ni de trobar, la intuïció i prendre com a referència les parets de l’altra banda del congost, poden ajudar. 1h.

Horari: Entre 4 i 5 hores

“Valentín Casanovas” a la Paret de l’Aeri de Montserrat

VALENTÍN CASANOVAS (300m ED-) a la Paret de l’Aeri de Montserrat, amb en Damià Santiveri Freixa… o bé com acomplir un anhel, més de trenta anys cobejat

➪ Ressenya imprimible en PDF
Valentin Casanovas Dissabte, 22 d’abril de 2017. En el moment d’entrar al terminal del port, per embarcar cap a Sardenya, en Josep Lluís Alcaraz ―Saravan pels amics―, va demanar a tothom que s’apartés per, a continuació, traçant una línia imaginària al terra del vestíbul, anunciar amb solemnitat: «Qui hagi escalat la Valentín Casanovas, que es posi a aquesta banda!». A part d’ell mateix que, en tenir-la al seu haver, ja estava correctament emplaçat, només en Remi Brescó va creuar la frontera dels elegits. Els altres cinc, que érem allà reunits, vam restar muts, immòbils i a un pam de nas! No deixa de ser una anècdota, succeïda l’octubre passat, però, així i tot, he de reconèixer que més d’un cop m’havia fet pensar. Perquè, volent o no, la Valentín és una d’aquelles vies que sempre acaba sortint a les converses ―al menys en els cercles que em moc jo―. En certa manera, es podria dir que és una mena de revàlida que s’ha de passar per ser considerat bon escalador. Bé, no cal prendre-s’ho al peu de la lletra, tampoc. Ha, ha, ha!

En paraules les mateix AGP: «I és precisament la via Valentín Casanovas un dels itineraris que més renom, popularitat i categoria ha adquirit a tot el massís: abans que res és una via ‘bella, aèria i elegant’, no extremadament difícil, però fàcil tampoc, en aquest capitoli sagrat de gairebé tres-cents metres d’alçada que és la Paret de l’Aeri». Doncs, ja està tot dit!

Avui, en acabar la via, entre moltes altres coses, li he dit a en Damià: «Estic content d’haver-la fet amb tu!». Abans que res perquè, des del primer moment, ha estat un projecte compartit en el que prèviament, i a tall de preparació, en qüestió d’un mes hem escalat l’Easy Rider, la Dels Sostres i la Antonio Garcia Picazo. En segon lloc, perquè l’hem gaudida i patida per igual, alternant el cap de corda a cada llarg i encoratjant-nos l’un a l’altre sempre que ha calgut. També ―tanmateix com en la primera temptativa que hi vaig fer―, perquè en Damià és navassenc com jo.

Fa trenta anys, amb en Jordi Terès, que aleshores tenia, més o menys, la mateixa edat que en Rodri i en Picazo quan van obrir la via ―una vintena d’anys mal comptats―, vam arribar fins al cinquè llarg. El plom del que m’acabava de penjar va cedir i, per bé que vaig patir una caiguda de pocs metres, de retruc em vaig fer una rascada al front de la que no parava de sortir sang, Val a dir que, per aquella època, escalàvem sense casc ―més per inconsciència que per temeritat―. Recordo, també, que des de la cabina del funicular, algú es va interessar pel meu estat de salut.

Hem sortit a les sis de Navàs i començat a escalar a les vuit. No cal dir que, a aquella hora del matí, estàvem completament sols a la paret. Al final, però, hi ha acabat havent cordades per tot: a la Lotus, a la Dels Sostres, a la Antonio Machin… Na Silvia Vicente i en Joanfra Farreras, fins i tot, s’han estat una bona estona al peu de la Valentín abans de canviar de plans i ficar-se a l’Electric Ladyland ―ens han vist anar molt lents!―. En acabar, quan hem coincidit a l’aparcament, els hi hem demanat disculpes. Ha, ha, ha!

Seguint l’estratègia que dúiem preparada ―inspirada, entre altres, amb l’emotiu relat del Juan Lazo i en Jose A. Bermudo―, que bàsicament consistia en que a mi em toqués el cinquè llarg ―que és a on tothom coincideixen a dir que hi ha l’artificial més delicat, malgrat, d’artificier en tingui ben poc― i que a en Damià li toqués la rata morta del vuitè ―si més no perquè va més fort de grau―, he començat jo.

En quest primer llarg, doncs, alternant els trams en lliure amb passos d’artificial, i completant l’equipament amb aliens i friends mitjans, me n’he sortit millor que no em pensava ―una mica carregat de braços, això sí―. Buf, menys mal!

Del segon, se n’ha encarregat en Damià, que en trobar el desplom millor equipat que no es pensava, ho ha resolt posant l’estrep i sense forçar la màquina ―queda molta via per davant―.

En el tercer, que hi ha qui diu que és el més fàcil de tots, els vint metres darrers se’m han fet molt llargs: una placa de quart-cinquè amb assegurances testimonials i un traçat poc definit n’han estat els responsables. La tensió és començava a fer notar…

El quart, comença amb la superació d’un petit ressalt poc protegit, seguit de quaranta metres d’artificial ―amb alguna «sortideta» que altre entremig―, d’aquell de patir tota l’estona per l’estat de les expansions: cap de burí, cap de burí a on no entra la plaqueta, burí amb la xapa trencada… I torna a començar. Amb tot, en Damià, malgrat ser un «bou» rematat, se’n ha sortit prou bé. Sembla que l’entrenament a la AGP ha tingut l’efecte esperat!

I com qui no vol la cosa, ja som al tan temut cinquè. Per més que que m’ho miro i m’ho remiro, no sóc capaç de veure els dos burins de que parla la «piada» dels TivissaRocks 2.0 ―la més recent que hem trobat― abans del parabolt «ronyós». Aquest sí que el veig, però a set o vuit metres per damunt del meu cap. I en lliure ni pensar-ho: vertical, roca dolenta i un Factor2 de ca l’ample. «I ara què?» m’he preguntat. «Només em queda el recurs dels ganxos» al final he decidit. De manera que, després de fer els dos o tres primers metres en lliure, he posat el primer ―un Grappling Hook de Black Diamond― en una minúscula rebava. «Sembla que aguanta!». Hi poso l’estrep, torno a mirar amunt i comprovo, amb amargor, que encara em manca un bon tros per arribar a la xapa! «I ara què?» em pregunto de nou. Metre m’ho rumio, poso l’altre ganxo ―un Talon, també de la BD―, més que res perquè estic ben acollonit. Hi poso l’estrep, m’hi penjo i… avall que fa baixada! S’acaba de trencar la «llastreta» a on estava recolzat. Buf! Quina suor freda que m’ha vingut de cop! Per sort, l’altre ha restat ferm i això m’ha evitat de caure. Per un moment, m’ha semblat estar vivint un “déjà-vu” d’aquell intent de fa trenta anys. De reüll, em miro a en Damià amb cara de circumstàncies. Ell, però, poc hi pot fer, com no sigui mirar de donar-me confiança dient-me que ho estic fent molt bé! «A veure, mantinguem la calma, crec que en algun lloc he llegit que havien passat posant un alien negre, però a on…?». «Ah, sí, sí!» Una petita, molt petita i providencial fissura esbiaixada, a on hi entra el més menut de la casa, m’ha permès, penjant-hi l’estrep, arribar al parabolt anhelat. Per fi! A partir d’aquí, la tirada ha seguit la tònica del llarg anterior: cap de burí, cap de burí a on no entra la plaqueta, burí amb la xapa trencada… Una delícia, vaja! Fins a arribar al peu de la bavaresa, a on hi ha una reunió opcional composta de dos burins i un espit. «Damià, munto reunió aquí!». «No home, no, segueix, que ja no et falta gaire!». «Ja, però és que estic petat… de «coco» sobretot! Un instant de reflexió, i m’he dit: «Què carai, si has superat aquest mal tràngol també pots acabar el llarg!». No va ser aquí a on en Rodri va abocar la cinta del material a dins de l’escletxa i, en veure que hi quedava subjecte, es va posar a burinar la reunió? Doncs, apa, amunt i que sigui el que Déu vulgui! Al final, aquest tram de bavaresa no m’ha sortit net, però això és el que menys m’ha preocupat. Prou n’he tingut amb haver-me de parar a posar-hi friends, que a sobre l’hagués de fer en «rotpunkt!». A aquestes alçades de la pel·lícula, l’únic que desitjo és poder acabar. L’estil, diguem, ja fa estona que ha passat a un segon terme.

NOTA: Cal reposar els dos burins consecutius que han “petat” a la sortida de la cinquena reunió, sinó qualsevol dia algú hi pot prendre mal!

En el sisè, en Damià ha començat a patir de rampes als braços i a les cames. Les hores no passen en va i els esforços acaben passant factura. Llàstima, perquè aquest sí que és per gaudir-lo de dalt a baix; una bavaresa increïble, equipada, entre altres peces, amb uns curiosos tacs de plàstic. Entretant, jo he començat agafar fred: l’ombra, el ventet, la fatiga i les dues hores que m’ha tocat estar-me quiet a la reunió m’han deixat tremolant com una fulla.

Per sort, el setè és un llarg curt i agraït. Una altra cosa serà el que ve a continuació que, des de la reunió, fot una mala ganya…

Efectivament, el famós, i «incatalogable» vuitè llarg té una mica de tot. Un inici, aparentment inofensiu, per una bonica fissura assegurada amb tres tacs de fusta en bon estat, seguit d’un desplom amb dos parabolts i una xemeneia horitzontal ―per dir-ho d’alguna manera― a on cal reptar com un cuc. En paraules d’en Damià: «El túnel del terror». Amb molt de coratge, i malgrat les rampes que fa estona que pateix, se l’ha acabat fent seu amb molt de punt d’honor. Si és que amb companys així es pot anar a tot arreu! Ara sí, que sembla que acabarem sortint per dalt!

En el novè, després d’un agradable i ben assegurat flanqueig ―ja tocava― acabo sortint de la paret i, sense gairebé adonar-me’n, arribo a l’esperó cimer. De sobte, sento el sol acaronant-me el rostre i de seguida arribo a la reunió. No sé si riure o plorar, però faig un crit d’eufòria que ressona per tota la muntanya! Al cap de poc, mentre repasso mentalment tot el què hem viscut aquestes darreres nou hores, en Damià arriba al meu costat i ens fonem en una abraçada. Ho hem aconseguit! Acabem d’escalar la Valentín Casanovas, una de les vies més mítiques de Montserrat.

El dia que vegi a l’amic «Saravan», no em podré estar de dir-li: «Ara sí, Josep Lluís, quan vulguis pots tornar a traçar la línia divisòria de la Valentín!».

“Mi Primer Amor” al Pilar del Segre de Vilanova de Meià

MI PRIMER AMOR (180m MD+) al Pilar del Segre de Vilanova de Meià, amb en Jordi Ceballos Villach… o bé com barallar-se amb els estreps, bo i penjats de bons «amics»

➪ Ressenya imprimible en PDF
Mi Primer AmorDimarts, 18 d’abril de 2017. Des de feia unes setmanes, que en Jordi em festejava amb aquesta proposta deshonesta. Mira que li tinc dit, que no tinc vocació d’artificier, però quan, finalment, he cedit (un no és de pedra, tampoc), resulta que és una preciositat de via! Tant, que crec haver-me enamorat, si més no una mica… (no del Jordi, malpensats) de l’escalada artificial. Disciplina, sense la qual, moltes de les perles de les que gaudim a tort i a dret, els malalts de l’escalada clàssica, foren impensables, si més no per a la immensa majoria. Per bé que, al final, del que es tracta és de progressar per les parets amb una ètica i mitjans mínimament dignes. És clar que, d’artificial (com de lliure) n’hi ha diferents graus, i no sempre és té la sort de trobar-s’ho muntat a mida.

Per tot plegat, el primer que he fet ha estat comprar-me un estrep com Déu mana (els que tenia només eren per sortir del pas) i incorporar una «fi-fi» a l’arnés. L’experiència, com us he dit, ha resultat molt satisfactòria… sobretot quan s’ha acabat! Ha, ha, ha! Durant una bona estona els he dut per corbata, tant al segon llarg, maldant per no fer-me un embolic i quedar penjat de la corda, com al tercer, resant perquè no em saltessin els tres o quatre friends seguits, dels que m’he hagut de refiar per abastar una de les xapes.

Bé, bromes a part, una via molt recomanable per gaudir d’un ambient extraordinari i, sobretot, del noble art de l’escalada artificial sense la necessitat d’haver de dur martell i pitons… Amb un parell de bons collons es passa! Ha, ha, ha!

Tu que creus, Jordi, podem donar la nostra relació per consumada?

LA VIA

Aproximació: Evident, seguint algun dels corriols que hi puja des de l’aparcament. 10′

1er. Llarg. 35 m 6a. Pujar pel sòcol de la vertical de l’evident fissura que ratlla gairebé tota la paret, de dalt a baix, Roca delicada al principi, que millora a partir de la feixa. Passos tècnics i elegants, cada cop amb més ambient. Reunió sota una gran savina. Surt tot en lliure, sense depassar el 6a.

2on. Llarg. 20 m A2/V. Pujar a buscar la savina i, aprofitant el seu brancatge, situar-se en la línia de desplom i seguir-lo horitzontalment, bo i cercant les expansions. Reunió incòmoda en una savina, tant per estar-s’hi com per donar relleu als companys (guíndola aconsellable). Llarg curt, però molt intens, acrobàtic i espectacular.

3er. Llarg. 25 m A1/V+. No tan desplomat com l’anterior, però amb passos d’artificial a equipar amb friends i aliens, amb alguna sortida en lliure que, després de estar tanta estona penjat, costa d’allò més. Llarg potent i treballós.

4art. Llarg. 20 m 6a. Sortida explosiva per una fissura extra-plomada, seguida de terreny molt més assequible fins a arribar a la reunió, que és a l’alçada d’una feixa que permet l’escapatòria.

5è. Llarg. 30 m V+. Inici en tendència a la dreta per un mur una mica descompost, i seguir per uns díedres, a on el rocam tampoc és solid del tot. Al cap d’uns trenta metres trobem una reunió amb un burí i un pont de roca (deu metres més amunt, hi ha una cadena subjecte amb expansions, però el fregament la fa menys aconsellable). Llarg bonic, però un xic exposat per la deficient qualitat de la roca i la manca d’equipament fix.

6è. Llarg. 50 m IV+. Dels dos díedres que hi ha damunt de la reunió, prendre el de l’esquerra, que és més net. Situats damunt d’un replà a on hi ha un arbret, flanquejar cap a la dreta, per terreny fàcil, fins al peu d’un díedre d’uns trenta metres, molt evident. Acabat aquest, hem acabat. Ull al fregament. Llarg senzill, però completament net i de notable longitud.

Descens: Seguir pujant en direcció a la la torre elèctrica més proper-ha i anar cap a l’esquerra per unes fites, fins haver sobrepassat la Paret del Pas Nou, moment en que cal baixar per una evident canal també fitada (alguna petita desgrimpada). 30′

Horari: Entre 5 i 7 hores

“Antonio Garcia Picazo” a la Paret de l’Aeri de Montserrat

ANTONIO GARCIA PICAZO (285m MD) a La Paret de l’Aeri de Montserrat, amb en Damià Santiveri… o bé com delectar-se amb l’aterridora bellesa del buit

➪ Ressenya imprimible en PDF
10Dilluns, 10 d’abril de 2017. Recordo, quan era petit, que per travessar el pont que hi ha al meu poble, damunt del riu Llobregat, ho havia de fer pel mig, perquè si m’acostava a les baranes em rodava el cap. I tot plegat, per una alçada de no més trenta metres. No deixa de ser curiós que, a mesura que ens hi anem acostumant, el vertigen desapareix… però mai ben bé del tot, de fet. En aquesta via, per exemple, la sensació de «pati» és de tal magnitud que, quan et penges i despenges el material de l’arnés, inconscientment ho fas amb una cura especial. Sembla com si el buit te’l xuclés. Ha, ha, ha! I no és, per altra banda, la superació d’aquest i altres temors irracionals, un dels al·licients de la pràctica dels anomenats esports de risc, entre ells el de l’escalada tradicional?

Bé, deixem-nos d’històries de por i passem a detallar la virtuts d’aquest recorregut, obert en solitari, fa més de trenta-cinc anys, per un dels grans enamorats del Massís. La primera vegada que vaig veure l’Antonio, una Setmana Santa de fa més de trenta anys, al Prat d’en Lluís de Montrebei, va venir a la nostra tenda a demanar-nos menjar. Recordo que el seu aspecte intrèpid i aventurer, accentuat per uns cabells llargs i descuidats —el temps no passa en va—, a l’estil dels personatges del «Pòtols Místics» d’en Jack Kerouac, em van causar una forta impressió. Crec que l’entrepà que li donarem era de truita a la francesa. Espero que li fes profit!

1er. Llarg. 45 m V+. Fissura mantinguda i, gairebé desprotegida, proveïda d’una bona cobertura vegetal, a on entren bé friends de diferents mides. Llarg exigent.

2on. Llarg. 35 m V. Llarg més fi del que sembla, que va per la placa del costat de la fissura, i està protegit amb parbolts distants.

3er. Llarg. 20 m IV+. Ressegueix una fissura, totalment coberta per la vegetació, a on la dificultat rau, precisament, en aconseguir arribar a les preses i emplaçar elements de protecció a l’interior d’aquesta petita «selva». Llarg poc atractiu.

4art. Llarg. 35 m V+. Flanqueig a dretes, fàcil, per situar-se al peu d’un díedre-bavaressa. Superat, aquest, amb un parell de passos atlètics i verticals, s’arriba a una reunió optativa i, a continuació, el díedre per verticalitat i canvia d’orientació, seguint cap a l’esquerra en una bonica bavaresa a buscar la reunió. Llarg amb molt «d’ambient».

5è. Llarg. 35 m V+/Ae. Inici, en bavaresa, pel final del díedre que veníem seguint, i, encabat, escalada artificial senzilla, damunt d’una trentena de burins i parabolts intercalats. Reunió incòmode.

6è. Llarg. 40 m Ae. Llarg integrament en artificial, totalment restaurat amb parabolts, excepte alguna petita «sortideta» en lliure. Més exigent que l’anterior i amb una altra reunió força «penjada».

7è. Llarg. 35 m. Ae/IV+. Seguint la tònica del cinquè burins i parabolts barrejats, amb uns metres fàcils al final que s’agraeixen molt perquè, després de molta estona, per fi es deixa enrere aquest «pati» impressionant i les molèsties a la ronyonada, d’estar constantment penjat. La suma d’esforços en aquestes tres llargues tirades d’artificial no és menyspreable, i s’acaba amb els braços i les mans força baldats. No està per demés fer-los amb guants i fent servir l’estrep. Us ho dic, perquè jo anava amb les mans nues i l’estrep no l’he desplegat, però l’endemà em feia mal tot!

8è. Llarg. 40 m IV+/»corda fixa». Díedre de sortida brut i «sorollós», per on es despenjava el famós Aeri, ja desaparegut. Seguir la línia de parabolts cap a l’esquerra, fins a trobar una corda i un cable fixats a la paret. Seguir-los i fer reunió sota la passarel·la de l’estació de telecomunicacions que hi ha al damunt.

Una via, doncs, de les més assequibles que solquen el bell mig d’aquesta emblemàtica paret, i consta de dues parts ben diferenciades: en lliure fins a la primera meitat, i en artificial la segona. Què més es pot demanar?

A, per cert, en Damià i un servidor, ja portem tres «aeris» en un mes: Easy Rider, Dels Sostres i AGP. Quina serà la pròxima?

“El Carall Trempat” al Peladet Oriental de Rúbies

CARALL TREMPAT (160m MD) al Peladet Oriental de Rúbies, amb en Remi Brescó i en Joan Asín… o bé com tornar a dir cada cosa pel seu nom

➪ Ressenya imprimible en PDF
Carall Trempat Dilluns, 10 d’abril de 2017. Avui, tinc el goig de presentar-vos l’obertura d’una nova via. En Remi i en Joan, aquests dos veterans escaladors, d’experiència i trajectòria admirables, m’han donat l’oportunitat de compartir amb ells aquesta experiència inoblidable. El què ells no sabien ―ni jo tampoc, la veritat―, és com en puc arribar a ser de perillós amb un trepant a les mans. De fet, si no se’m arriben a esgotar les bateries, ja hauria parabolitzat tot el Montsec… Ha, ha, ha!

El Carall Trempat consta de cinc llargs de dificultats mantingudes entre el cinquè i el cinquè superior, amb algun pas puntal, no obligat, un xic més dificultós. En la seva part inferior, recorre l’aresta de la marcada agulla que hi ha a l’esquerra de la via Esperit Mohicà. Ha estat oberta en dos atacs, el 21/03 i el 10/04, quedant semi-equipada amb un parell de claus i una vintena de parabolts. Per completar-ne la protecció, n’hi ha prou amb un joc de micros i friends fins a C1. Malgrat, haver mirat de sanejar-la tant com hem pogut, en algun lloc la roca es fa mirar.

Trobareu més informació al bloc d’en Joan: http://joanasin.blogspot.com.es/2017/04/peladet-oriental-via-carall-trempat.html

Pel que fa a l’apel·latiu, quan, per aquells capricis de la natura, la saviesa popular ha sentit la necessitat de donar nom a un d’aquests cridaners monòlits alçats, les al·lusions a la seva morfologia fàl·lica han resultat inevitables. Essent, encabat, els prejudicis religiosos i els convencionalismes culturals, els únics responsables de modificar-ne interessadament, amb eufemismes i pal·liatius, la etimologia original. Total, que hem acabat dient «cavalls bernats» a tot un seguit d’evidentíssims «caralls trempats» que hi ha escampats per la nostra greografia. El que recorre aquesta nova via, no és de bon tros tan prominent com el de Montserrat ―tots tres ja tenim una edat―, però encara s’aguanta dret i té un aspecte prou eixerit… Ha, ha, ha!

Rúbies, aglutina algunes de les vies més «catxondes» del Peladet. «Maduritas Calientes», «Escenas de Matrimonio», «Festival Eròtic», «Cita a Cegues» ―oberta també per en Joan―… en són una mostra fefaent. Aquesta, doncs, no hi desentona gens.

1er. Llarg. 40 m V+. Situats a la vertical de l’agulla, s’ataca un díedre evident. Després de passat per la dreta d’un arbre, es continua per la placa que hi ha al damunt. La reunió és fa just al peu de l’agulla que dóna nom a la via.

2on. Llarg. 40 m V+/A0. Ressegueix l’estreta aresta de l’agulla pels seus punts més febles. Llarg espectacular i mantingut.

3er. Llarg. 40 m 6a/A0. Remuntar un primer ressalt i una feixa herbosa fins al peu d’una placa. Atacar aquesta, amb un primer pas no obligat i flanquejar cap a la dreta, a buscar una savina que ens ajudarà a superar un petit desplom. Per damunt d’aquest seguir la vertical d’un sostre, superar-lo per l’esquerra i arribada a la reunió.

4art. Llarg. 30 m V+/A0. Sortida amb tendència a la dreta, en direcció a una canal, per remuntar-ne l’esperó de la seva esquerra.

5è. Llarg. 10 m Vè. Inici per un petit díedre i anar a buscar la placa de l’esquerra.

Aneu-hi i gaudiu-ne, recorreu-la de dalt abaix, que acaba de sortit del forn i, és tan calenteta, que encara espera primera repetició!

“Dels Sostres” a la Paret de l’Aeri de Montserrat

DELS SOSTRES (300m MD+) a la Paret de l’Aeri de Montserrat, amb en Ràmon Wild, Little Tomi i en Damià Santiveri Freixa… o bé aprendre a no dir blat fins que no és al sac i ben lligat

➪ Ressenya imprimible en PDF

10Diumenge, 9 d’abril de 2017. Aquest dilluns, en Joan Asín em deia que, per a ell, tan important com escalar una via, ho és el fet de valorar i assumir-ne el repte. I es que, sense aquesta motivació extra, costarien d’entendre els quaranta anys i desenes de centenars d’escalades, a l’esquena, que porta escalats l’amic Joan.

En paraules d’en Gaston Rébuffat: «L’alpinista (en aquest cas l’escalador) és qui duu el seu cos allà on un dia els seus ulls el somniaren». I és que, sense desafiaments, la nostra vida perdria bona part del seu sentit. Si per aconseguir quelcom, n’hi hagués prou per desitjar-ho, quin valor li acabaríem donant? L’esforç, per tant, sempre té recompensa! Glosant, també, a l’amic Joaquim Gil: «Si no passes por, si no tens sensació de perill, si no costa… no és escalar, pot ser qualsevol altra cosa».

Avui, d’entre nosaltres, en Damià és qui més s’havia inspirat amb el projecte que dúiem entre mans. No només s’havia llegit i ponderat, fins a aprendre’s de memòria, tots els comentaris i ressenyes que li queien a les mans, sinó que, a més, pel que fa referència al darrer llarg ―obviat en la major part de repeticions―, n’havia contrastat la informació amb una gran autoritat en la matèria, com és en Joaquim Santacatalina Majo. D’aquesta manera, en Damià ha acabat escalant la via per duplicat: primer en el vessant l’oníric i, encabat, en el sensorial.

En arribar al peu del darrer llarg, quan en Ramon, na Sílvia i jo mateix ja ens donàvem per satisfets, ha estat ell qui, assumint la responsabilitat de treure’ns per on toca, ha propiciat que les dues cordades que veníem fent fins aleshores, es convertissin en una de sola. Gràcies Damià, que si no arriba a ser per tu, en Pau Tomé no me la dona per bona… Ha, ha, ha!

1er. Llarg. 45 m V. Inici per la llastra que hi ha a l’esquerra del díedre, per tornar-hi, encabat, l’arc que dibuixa, per la placa que el sustenta. Reunió en una savina gegant.

2on. Llarg. 35 m V+. Baixar un xic per, flanquejant cap a l’esquerra, encarar un díedre fissurat. Llarg força atlètic.

3er. Llarg. 30 m 6a. Bavaresa invertida, i divertida, amb bona presa, tret d’algun passatge puntual. Entrada a la reunió, fineta.

4rt. Llarg. 45 m V+. Seguir un altre díedre, que comença evitant un sostre, a on cal trobar una presa clau. El tram abans de la R, està una mica descompost.

5è. Llarg. 40 m V. Canvi radical de panorama. A partir d’aquí, la via canvia de tarannà, per tornar-se més «salvatge» i compromesa. Inici per una incòmode canal, bruta i vegetada, que culmina amb la lluita aferrissada entre del brancatge d’un arítjol gegant. Llarg poc agradable.

6è. Llarg. 35 m V+. Inici dins d’una cova singular, al bell-mig d’una paret tan monolítica com aquesta. Superació d’una xemeneia intimidatòria i espectacular que, malgrat la seva verticalitat i escassedat d’assegurances ―alguna, a més, costa de veure―, és més fàcil del que sembla. I, en acabar-se aquesta, un nou dilema: cal decidir-se entre seguir per una fissura vegetada o per la placa de l’esquerra. Ambdues estan desprotegides, i no és fàcil de fer-ho amb garanties. Nosaltres hem anat per la placa, perquè ens ha semblat més noble. Per entrar a la reunió, cal fer un curt flanqueig cap a la dreta. Llarg per posar els nervis a prova.

7è. Llarg. 40 m V+. Sense acabar d’abaixar la guàrdia, aquest llarg resulta menys exigent que els anteriors. Comença per placa i segueix per un seguit de fissures amples que acaben en un terreny força inestable i brut de vegetació.

8è. Llarg. 35 V+/A0. Vist des de la reunió de sota, es veuen uns primers metres de placa, amb roca precària i assegurances enlloc, seguit d’un sostre de parets llises i, amb només un parell d’expansions. Doncs, exactament això és del que es tracta la cosa. Un inici delicat, per la qualitat nefasta de la roca i emplaçaments, per a flotants, incerts. Superació del sostre, que pot ser qualsevol per sobre del 6b. Nosaltres, al menys, no li hem vist color i ens hem acabat penjant també d’un alien entremig dels dos burins (cargols). I díedre final, que a mesura que pugem perd inclinació. Llarg compromès, que dóna a la via un plus de dificultat afegit.

Aneu-hi i feu-la, és altament recomanable, però no goseu dir blat fins que a tenir-lo al sac i ben lligat!

“Díedre Blanqueta” + “Mariola Motors” a la Pala Alta del Montroig


DÍEDRE BLANQUETA (120m MD-) + MARIOLA MOTORS (130m MD) a la Pala Alta del Montroig, amb na Little Tomi i n’Estel Gj… o bé com escalar dues de les millors vies del Montroig, amb la millor de les companyies

➪ Ressenya imprimible en PDF
Diedre BlanquetaDiumenge 2 d’abril de 2017. Hi ha vies que, per una cosa o per una altra, costa de fer-les. Unes vegades perquè els companys habituals ja les tenen escalades —i ja sabeu que això de repetir no va amb tothom—. Unes altres, perquè l’època d’escometre-les, de mica en mica, va quedant enrere —llei de vida, què voleu?—. I moltes, perquè es veuen relegades per altres projectes més imminents. Avui, però, per una vegada, la cosa ha anat just a l’inrevés. Han estat la Sílvia i l’Estel qui m’han fet aquesta proposta indeclinable. No una, sinó dues d’una tacada… —em refereixo a les vies, mal pensats. Ha, ha, ha!—, atès que tan el Díedre Blanqueta com la Mariola Motors feia molt de temps que les tenia ullades.

➪ Ressenya imprimible en PDF
Mariola Motors
En una jornada florida, de cel blau, temperatura agradable i ambient primaveral, en la que tota la paret ha sigut per nosaltres, hem gaudit d’aquestes dues clàssiques, tan properes geogràficament com distintes en el seu equipament. Si al Díedre Blanqueta, la roca està completament sanejada — a vegades massa i tot— i gairebé no cal afegir-hi cap element de protecció, la Mariola Motors presenta una roca menys tocada, i uns flanquejos i fissures força més netes de claus i parabolts.

DÍEDRE BLANQUETA
1er. Llarg. 30 m IV+. Inici per la placa que hi ha a la dreta del díedre. Superació d’una fissura que puja amb tendència a l’esquerra, flanqueig a dretes i superació d’una nova placa fins a sota un petit extra-plom. Superat aquest per la dreta, s’entra a la reunió. Llarg sinuós, a on cal seguir la direcció marcada per les assegurances.

2on. Llarg. 30 m V-. Ziga-zaga esquerra-dreta, de nou marcada per la lluentor dels parabolts.

3er. Llarg. 25 m V+. Inici en direcció al díedre, superació d’una fissura vertical i, encabat, reunió a la banda dreta. Llarg bonic i atlètic.

4rt. Llarg. 35 m V+. Seguir l’evident díedre, que unes hores s’eixample fins a convertir-se en xemeneia, i altres s’estreny per convertir-se en placa fissurada. Llarg mantingut, acrobàtic i atlètic, que es pot dividir en dos.

MARIOLA MOTORS
1er. Llarg. 30 m V. Inici per la placa que hi ha a la dreta del díedre, a l’alçada d’una penca de roca escrostonada (fletxa marcada). En arribar a una petita feixa, curt flanqueig cap a l’esquerra per agafar la fissura més assequible que les dues que veiem.

2on. Llarg. 25 m V. Sortida en direcció a la marcada fissura-diedre que tenim al damunt. Superació de la mateixa en tècnica d’encastament i sortida cap a la dreta, per la placa, fins a muntar R en una savina monumental. Llarg molt estètic i més fàcil del que sembla.

3er. Llarg. 15 m III. Curt flanqueig per roca delicada i pati imponent.

4rt. Llarg. 40 m IV+. Continuació de la travessa horitzontal, amb roca més franca i el mateix bon ambient que la tercera.

5è. Llarg. 30 m 6a. Anar a buscar la fissura desplomada que hi ha l’esquerra. Superar-la amb tècnica de díedre, sortir cap a la dreta per anar a buscar una placa i tornada a la fissura fins abans d’un sostre, que s’evita per l’esquerra, per una placa extraordinària. Llarg variat i espectacular.

Una gran combinació, per assaborir amb intensitat una mostra del què ens ofereix l’escalada al Montroig.

“Del Sergio” a la Paret de les Bagasses, de Terradets

DEL SERGIO (355 m MD+) a La Paret de les Bagasses, del Congost de Terradets, amb en Jordi Ceballos Villach… o bé com seguir la profunda petjada dels Pirates, més enllà de Montserrat

➪ Ressenya imprimible en PDF
SergioDijous, 30 de març de 2017. L’any 1976, l’Antonio Garcia Picazo juntament amb el José Rodríguez «Rodri» inauguraven l’emblemàtica Valentín Casanovas a la monolítica Paret de l’Aeri. Un any després, ambdós i en Lluís Hortalà, s’obrien pas per l’arrogant cara sud del Malló Pisón de Riglos, amb l’agosarat traçat de la via Dels Catalans. Al mateix 1977, en Miquel Arcarons, J. Parra i Ll. Hernandez, per la seva part, s’atrevien amb la Merchely de la Paret de les Bagasses. I al següent, el 1978, era el propi Arcarons qui, amb en Jose Manuel i Jean Charles Grisú, se les veia amb la difícil i acrobàtica Còsmica de Diables. Gesta contestada un any després pel mateix Picazo, el recentment desaparegut Fredi Parera, L. Agustí, R. Artigas, J. Casola i J.M. Peralta, amb la temible Zaratustra al Pilar de Cotatuero.

Amb la suma de sapiències de dos d’aquests avantatjats protagonistes, la del Miquel i l’Antonio, veié la llum, al 1980, aquesta via Del Sergio. Dedicada, precisament, a en Sergio Martínez, un altre Pirata «sense brúixola ni mapa del tresor», El Sergio, en altres, fou partícip de l’Aresta Arcarons del Plec del Llibre Superior.

Una època, uns personatges i una manera de fer irrepetibles que arriben als nostres dies a través del seu llegat. Sapiguem valorar-ne la història i gaudir de les seves creacions!

La Del Sergio és una via amb dues parts ben diferenciades. La primera, que va fins a la Falsa Feixa, recorre les típiques plaques grissenques de Terradets, a on predominen les fissures i les regletes. La segona, que va d’aquí fins a la Feixa, discorre bàsicament per díedres de roca vermellosa. En tota la via cal completar-hi la protecció, i no menysprear els V+ de l’època. Déu n’hi do com les gastaven fa, gairebé, quaranta anys! En no ser de les més repetides de la paret ―gràcies a un equipament força auster―, la roca encara no està «tocada» en excés. Tot plegat, fan d’aquesta via una oferta difícil de rebutjar. No us la deixeu perdre!

1er. Llarg. Mur de ressalts que, amb tendència a l’esquerra, cerca la cornisa que dóna accés al peu de la gran llastra en forma de dit, característica, sense caure a la temptació de seguir les expansions de les vies veïnes. Llarg indefinit.

2on. Llarg. Flanqueig cap a l’esquerra per terreny fàcil per accedir al díedre de la llastra. I, d’aquí, al seu capdamunt.

3er. Llarg. Mur de ressalts amb bona presa que, a la part superior, supera una placa curta i fina.

4rt. Llarg. Mur similar al del llarg anterior, amb un altre tram de placa de mirar-s’ho.

5è. Llarg. Sortida per l’esquerra, mur de regletes de qualitat superior i díedre vertical de presa petita. Llarg molt bo.

6è. Llarg. Placa de regletes, amb dos primers passos molt difícils. I díedre poc definit fins a la reunió. Llarg de laca «xàrter», típic de la zona.

7è. Llarg. Flanqueig fàcil a esquerreres, superació del ressalt que duu a la Falsa Feixa i arribada caminant a la R. Llarg de transició.

8è. Llarg. Díedre atlètic de roca vermellosa, que supera un sostret amb bona presa. Llarg bonic.

9è. Llarg. Díedre tombat en diagonal cap a la dreta.

10è. Llarg. Díedre vertical i fissurat de posar-s’hi bé, atlètic, però més assequible del que sembla. Llarg de traca i mocador!

11è. Llarg. Sortida per la dreta per anar a buscar un petit díedre, amb un primer pas rar. Després fàcil, fins a la Feixa.

Una via variada, bonica i treballosa que ens ha deixat molt bon gust de boca. Prohibit no fer-ne la part superior, que és la més bona. Sembla, ben bé, que siguem a Montrebei!