“Dau al Set” al Tossal de Balinyó

DAU AL SET (510 m MD+) al Tossal de Balinyó, amb l’Anna Codina i en Joan Brunet… o bé com escalar a cent per hora

Ressenya imprimible en PDF
daualset Dissabte, 15 de febrer de 2020. En arribar a la tercera reunió, l’Anna ha comentat: «Avui, des que hem començat, tinc la sensació de córrer…». Bé, potser no ha estat ben bé això, però sí que és veritat que escalar una via de cinc-cents metres, repartits en dotze llargs, requereix d’una certa diligència a l’hora de fer les maniobres. I més, encara, fent cordada de tres. Ancorar-se a la reunió, passar-se el material, canviar les cordes, mirar la ressenya, cordar-se els peus de gat… Són un seguit d’operacions repetitives que, executades amb més o menys agilitat i eficàcia, acaben condicionant, no només l’horari final d’una ascensió, sinó també la possibilitat de completar-ne el recorregut. Parant esment, però, a no voler córrer més del compte! Una velocitat de creuer que, com gairebé tot a la vida, ve donada per la pràctica. Faceta en la qual, tant l’Anna, com en Joan i un servidor hi tenim la mà trencada! Ha, ha, ha!

       I tant bon punt hem acabat, l’Anna ha deduït: «Cinc-cents metres en cinc hores… Hem escalat a cent metres per hora!». C’est pas mal, n’est pas? I quin ha estat el premi a la nostra cuita? Doncs poder fer la baixada amb total tranquil·litat, arribar al Forn Tahussà de Coll de Nargó just quan obrien a la tarda, i fer la cervesa i les braves al Bar-Restaurant Palau d’Oliana, a temps de veure la victòria del Barça sobre el Getafe, al costat del «jovent del poble» Qui no es conforma és perquè no vol!

       Malgrat els condicionants d’aquest pany de paret singular (monotonia, vegetació, manca d’ambient i de continuïtat…) la Dau al Set passa per ser una de les més reeixides del sector. Amb un segon i un quart llargs especialment bonics, un itinerari equipat en conjunt força rodó, i tot plegat amanit amb la bellesa del paisatge i la tranquil·litat de l’indret, donen com a resultat una excel·lent opció hivernal per a dies assolellats com aquest.

       Ah sí, una altra cosa, ja sé que no s’ha d’escalar mai sense casc, però avui fent els canvis de cotxe, n’ha quedat un en una bossa.

LA VIA

1er. Llarg 30 m Vè. Placa d’escalfament. Per anar entrant en situació.

2on. Llarg 30 m 6b+. Placa aparentment inexpugnable a on, buscant tal vegada per l’extraradi dels parabolts, acaben sortint nyapes i regletes suficients per superar-la amb una certa comoditat. El millor llarg de la via, sense cap mena de de dubte.

3er. Llarg 35 m IV. Llarg de transició, per recuperar forces.

4art. Llarg 35 m 6b. Placa benigne, fissura franca i sostret final més de posar-s’hi que no pas de tibar. Més assequible del que sembla. Diferent al tipus d’escalada que normalment ofereix el Tossal de Balinyó. Llàstima que es fa curt! Canvi de reunió d’uns 20 m, a mà esquerra.

5è. Llarg 60 m V+. Llarga placa tècnica de regletes i nyapes. Un altre de ben bonic.

6è. Llarg 45 m IV. Llarg de transició, sense més història. Canvi de reunió d’uns 20 m, fins al peu d’una placa.

7è. Llarg 35 m 6a. Placa d’adherència no gaire dreta, però bastant fina, marca de la casa. En algun punt, cal sortir de la vertical de les xapes.

8è. Llarg 50 m V+. Placa equipada amb claus i ponts de roca, a on cal navegar un xic, seguida d’un petit sostre de presa generosa. Canvi de reunió d’uns 15 m, cap a l’esquerra.

9è. Llarg 50 m 6a. Placa fàcil que dóna accés a una mena de diedre, a l’interior del qual hi ha una petita cova. Sortida fàcil a mà esquerra per un petit desplom de presa generós. Curt canvi de reunió a mà esquerra.

10è. Llarg 50 m IV. Placa fàcil, envoltada de vegetació.

11è. Llarg 35 m IV. Placa fàcil, envoltada de vegetació.

12è. Llarg 55 m Vè. Placa fàcil, envoltada de vegetació. Reunió amb «flaires ovines». Quatre passes i som dalt!

Aproximació: A mig camí d’Organyà i Coll de Nargó, creuar el Segre pel Pont d’Espia en direcció a Canelles. Situats davant de la paret, seguir la pista que travessa el riu i, en acabat, el corriol fitat que hi duu. 35’

Descens: Un cop al cim, anar a mà dreta a cercar la segona canal (fites). Trams de tartera i passamans de corda. 45’

Horari: de 5 a 7 hores

 

“Putes Cabres” al Cap del Ras de les Parets d’Àger

PUTES CABRES (270 m MD) al Cap del Ras de les Parets d’Àger, amb en Lluís Parcerisa… o bé com recórrer una línia desigual

Ressenya imprimible en PDFputescabres

Divendres, 31 de gener de 2020. Quan vaig llegir l’anècdota del nom d’aquesta via a La Noche del Loro, de seguida em va venir a la memòria la vegada que, en Joan Brunet i un servidor, després d’escalar l’Esperó de les Colobres i la Montsiciana, no vam saber trobar les claus del cotxe que havíem amagat a sota un roc. Parlo, justament, d’aquell mateix any 2016 en aquell mateix indret. Pel que es veu, les cabres no en van tenir prou de llepar la sal enganxada al baixos de la furgoneta d’en Luichy, que es van empassar les claus del meu cotxe i tot! Que com va acabar la cosa…? Doncs aixecant en va, fins a fer-se fosc, tots els rocs en trenta metres a la rodona. I esperant, després, mig morts de fred, l’arribada de la grua. Aleshores, certament, no em va fer cap gràcia. Avui, en recordar-ho, però, m’he fet un bon tip de riure!

       Putes Cabres és un recorregut de recent factura (2016) ple de contrastos que, donant continuïtat a un intent antic, cerca el seu espai entre la Inversió Tèrmica i l’Esperó Badalona, alternant trams de roca fantàstica amb feixes de pedra solta, i llargs equipats amb d’altres de no tant. Vista en conjunt, una altra proposta interessant a tenir en compte, de les moltes existents en aquest extraordinari pany de paret.

LA VIA

1er. Llarg. 30 m 6a. Seguir una línia de burins per una placa que més amunt ressegueix un díedre poc marcat, flanqueig a mà dreta, superació d’una panxa i tram final per diedre. Llarg molt equipat.

2on. Llarg. 35 m 6b. Placa desplomada de bona presa, seguida d’un tram vertical molt fi de notable dificultat, i d’una secció final de placa més tombada, amb flanqueig final cap a l’esquerra. Bonica tirada, amb un «passet» al mig.

3er. Llarg. 55 m 6a+. Flanqueig a mà esquerra per una placa fotogènica, seguida d’un tram vertical de bona presa i una secció de placa menys protegida que la resta. Llarg amb el segell «Salla». Per mi, el millor de tots.

4rt. Llarg. 30 m 6a. Diedre curt, amb un inici vertical, seguit d’unes plaques fàcils. Comú a la Inversió Tèrmica. Reunió opcional en una feixa. Caminant cap a la dreta s’arriba al peu del següent llarg.

5è. Llarg. 50 m V+. Inici indefinit per una placa, en direcció a una gran taca blava que té un «pirulí paranoic» just a sota. Al seu peu, iniciar un flanqueig en diagonal cap a l’esquerra, per anar a cercar el primer díedre que hi ha. Reunió en una feixa amb pedra solta. Bonic llarg poc equipat que, juntament amb el tercer, imprimeix caràcter a la via.

6è. Llarg. 50 m V. Evident díedre inicial, seguit d’un flanqueig a mà esquerra, un tram fàcil de roca i una altra feixa de pedra solta. Reunió al peu del diedre opcional de sortida, just a la dreta de la placa final.

7è. Llarg. 20 m V+. Flanqueig a mà esquerra, més espectacular que difícil, seguit d’un petit desplom final. Per trobar la reunió, cal caminar uns metres endavant.

Aproximació: Seguir un corriol marcat al sector central de la paret. 15’

Descens: Un cop a dalt de la carena, seguir aquesta cap a l’est (dreta) fins a l’alçada d’unes fites que, baixant en direcció al penya-segat, van a buscar una canal que duu a la pista a on hem iniciat l’aproximació. 30’

Horari: de 3 a 5 hores

“Statosquo” a les Parets del Doll

STATOSQUO (280 m MD+) a la Paret del Doll, amb en Joaquim Gil i en Jordi Ceballos… o bé com «endollar-se» a una línia de molt alta tensió

Ressenya imprimible en PDF
statosquo Dissabte, 18 de gener de 2020. Convindreu amb mi, els que l’hagueu fet, que la Statosquo és una bona via. Àdhuc molt bona. D’aquelles que, per damunt de tot, et deixen satisfet! Millor que moltes suposades «perles» que pul·lulen per aquests mons de Déu… D’aquí a recomanar-la obertament, però, hi una certa distància. L’escassetat d’equipament (entre 0 i 3 assegurances per llarg), la indefinició del traçat (variants per escapolir-se), els trams de roca deficients, les preses cobertes de pols, la vegetació… Aquest cúmul de factors que acaben convertint una escalada en una aventura genuïna. Fet i remenat, doncs, una via «altament recomanable per a amants de l’aventura»… que se sentin còmodes en el 6a/6b desequipat; tot s’ha de dir. I és que mirant la ressenya original (del segle passat), hi ha coses que no queden clares del tot… Cap al final del tercer llarg, concretament, trobo que hi ha un tram que supera àmpliament el V+ proposat. Del que no hi ha dubte, però, és en Marmolejo i companyia per aquella època anaven «sobrats». Més bona del que sembla, més difícil del que sembla… Jutgeu vosaltres mateixos!

       Feia un parell d’anys que li anàvem al darrera, i quan no era una cosa, n’era una altra. Compromisos familiars, mal temps, lesions, refredats, restriccions… No hi havia manera! En una ocasió, per culpa de la pluja, en Jordi i en Joan Brunet van baixar de la Gran Feixa. Lluny d’abandonar el projecte, però, aquest ha seguit vigent fins al punt que en Marmolejo ha anat, expressament, a netejar-ne les fissures del setè llarg. Tot un luxe, sí senyor! I a partir d’aleshores, ja no valen excuses! Per tal d’assegurar el tret, però, ens hem reforçat al «mercat d’hivern», fitxant a en Joaquim.

       Finalment, tingueu per cert, ens hem quedat tots ben descansats. En Jordi, com a principal instigador, en Joaquim com a «artista convidat», i un servidor més content que un gínjol amb un rotpunkt d’aquells que fan goig.

LA VIA

1er. Llarg. 35 m 6a+. Placa fissurada, seguida d’un curt flanqueig a mà dreta, per anar a buscar una bonica bavaresa. Bonic llarg d’autoprotecció (com gairebé tots), per anar entrant en matèria.

2on. Llarg. 40 m V+. Traçat força indefinit, més o menys en línia recta, a partir de la fletxa gravada a la roca, després del canvi de reunió. Llarg entretingut.

3er. Llarg. 45 m 6a+. Flanqueig a mà dreta, per anar a buscar una llarga (i angoixant) placa de regletes «neta com una patena!». La primera assegurança (una baga de color negre en un pont de roca) no és veu fins que te la trobés al davant. Seguint un clau rovellat, més o menys en línia recta, toca superar un «desplomet». He protegit el pas amb tres friends en dos pams quadrats. La «molt alta tensió» es comença a fer sentir!

4rt. Llarg. 15 m IV+. Llarg de transició, damunt de roca puzle, que dóna accés a la Gran Feixa.

Canvi de reunió: flanquejar un centenar de metres a l’esquerra, fins ben passat una esperó de roca ben marcat, a la vertical del gran sostre vermellós del vuitè llarg.

5è. Llarg. 35 m V+. Diedre gris de bona roca, seguit d’un flanqueig a l’esquerra per anar a buscar un nou diedre, que s’acaba convertint en bavaresa. Sortir-ne per l’esquerra, abans que aquesta dibuixi un arc. Llarg còmode i agradable.

6è. Llarg. 45 m V. Sortida per la placa de l’esquerra de la reunió, a buscar un arbre. Segueix un diedre herbós fins a la R. Llarg brut i poc agradable.

7è. Llarg. 25 m 6b. Preciosa, i exigent, fissura de dits completament neta, de roca excel·lent, però amb bones possibilitats d’auto-protecció. El llarg de la via, al meu semblar.

8è. Llarg. 20 m V+. Aquest és el llarg que dóna nom a la via. Segons sembla, quan l’oberturista es va endinsar a la xemeneia va exclamar: Está to oscuro! Ha, ha ha! Més espectacular que difícil, xemeneia horitzontal amb tres ponts de roca muntats, que acaba just a sobre de la reunió (cal baixar un parell de metres).

9è. Llarg. 20 m 6a+. Inici un xic a la dreta de la reunió, a buscar el pont de roca que penja de la fissura que hi ha a sobre. Curta xemeneia, amb sortida atlètica per la dreta, a l’alçada d’un espit. Segueix un altre tram d’alta tensió, a l’hora de superar, i sobretot de protegir, un petit desplom. Tram final herbós. La cirereta dels pastís!

Aproximació: Des de l’Alt de Fontllonga, carretera C-13 entre Camarasa i Tremp, desviar-se a mà esquerra per una pista forestal, passant de llarg una granja, fins a l’alçada de la segona gran filera de torres elèctriques. Caminar cap a l’oest, per un camí fitat i marques grogues, fins a l’alçada del penya-segat. Seguir el camí de Les Escales del Doll, que baixa decididament cap al sud fins a la base de les parets. Després d’una gran canal, i d’un pas natural de roca a on cal ajupir-se, buscar el característic Diedre Terminator. La via comença uns metres a la dreta, a l’alçada d’un espit. 50’

Descens: Seguir les fites que hi ha a mà dreta de l’última reunió, fins a una cruïlla de camins. Des d’aquí, el més recomanable (i ràpid) és anar cap a l’esquerra (oest), anant amb compte de no perdre el camí. 30’

Horari: de 5 a 6 hores

“Je’Letruvé” a la Paret de la Cascada de la Cinglera dels Espluvins

JE’LETRUVÉ (300 m ED) a la Paret de la Cascada de la Cinglera dels Esplovins, amb l’Octavi Puntas… o bé com entendre el sentit de la interjecció d’Arquímedes

Ressenya imprimible en PDF
jeletruve Dissabte, 11 de gener de 2020. «Eureka! Ho he trobat!» diuen que va exclamar el savi grec Arquimedes quan, prenent un bany, va comprendre que el volum d’un cos submergit es pot calcular mesurant el volum d’aigua desplaçat. Tanmateix, com en Miquel Blanco i en Ferran Rodríguez quan, després d’haver enllestir en lliure, i de cap a cap, l’entrellat de la Paret de la Cascada pel seu bell mig, van posar-li aquest escaient apel·latiu! I no n’hi ha per menys, la veritat! «Rotllo» Dawn Wall de El Capitan, però a la Cinglera dels Esplovins. Bé, ara potser m’he passat! Sigui com sigui, felicitats oberturistes per aquesta ruta tan brutal!

       Normalment les hi proposo jo, les vies a en Tavi. I ell s’hi avé, sense buscar peròs. Així que, en aquesta ocasió, no li podia pas dir: «Per què no ho deixem per quan el dia sigui més llarg… o bé per quan no faci tant de fred?». Encara que, per ganes, li hagues respost: «Mira Tavi, no m’hi veig amb cor!». Al final, però, malgrat no estar-ne convençut, he plantat cara a la «zona de confort», m’he «embolicat la manta al cap» i, «embolica que fa fort»… «Està bé… però jo de «paquetillo», eh?».

       Avui, contravenint els meus principis «Si no li agraden aquests, en tinc uns altres» ―que deia en Groucho Marx»―, a més de l’estrep, el ganxo i el frontal, duia un parell de maillons penjant de l’arnès. Home de poca fe! Sortosament, no m’ha calgut res de tot això! Ah, això sí, bona part dels llargs que ha encapçalat l’Octavi, jo els he fet en «mode avió». Que traduït vol dir: escalant de cinta en cinta, per economitzar «piles» al màxim. I a la resta… bé, aquí sí: he hagut d’estrènyer el cul a base de bé! El sol ha entrat a primera hora, però a mesura que ha anat passant l’estona, la boira l’ha enteranyinat; fent-nos tremolar de fred en més d’una reunió. En Tavi no ha pogut donar de sí tot el que té, però fet i remenat n’ha sortit prou satisfet! Un servidor, per la meva part, tan bon punt hem acabat he fotut un bon crit: «Aquesta nit dormiré pla!». Els «amics» només ens han fet servei a partir del sisè llarg. I, a part d’això, comentar l’ambient de big wall, la incomoditat d’alguna reunió, que hi ha llastres que fan por, que hem millorat l’horari previst, arribant al cotxe de clar… malgrat tenir-lo un quilòmetre i mig més enllà, perquè a l’«autoritat competent» no li passa pels dallons adequar un aparcament que, de fet, ja existeix.

LA VIA

1er. Llarg. 30 m 6a. Placa tombada amb regletes. Quan la roca canvia de color (de fosc a clar), seguir pujant amb tendència a mà dreta. Res a veure, amb el que vindrà després.

2on. Llarg. 30 m 7c/8a. Inici de les hostilitats, sense més preàmbuls. Primer pas dur, sense temps per escalfar, seguit de la secció més extrema de la via. Molt ben assegurada, per sort. Tram final, molt més humà! Aquí sí, que quedà ben clar de què anirà la cosa!

3er. Llarg. 25 m 7a+. Bonica, i difícil, diagonal cap a l’esquerra, de presa petita, seguida d’un tram amb desplomat de preses generoses, molt més factible.

4rt. Llarg. 25 m 6a+. Llarg curt i assequible a on, a pesar de tot, toca escalar. Per relaxar-se un xic, abans del «muraco» del següent llarg.

5è. Llarg. 40 m 7b. Llarga placa vertical de roca extraordinària, amb un primer tram molt mantingut, i un pas de bloc cap a la meitat. Part final més tombada. Segurament, el millor llarg de tots.

6è. Llarg. 35 m 6c. Nova placa vertical, de cantell més generós, però damunt d’una roca de pitjor qualitat. Si hem arribat fins aquí, el més difícil de la via ja està fet!

7è. Llarg. 45 m 6b+. Primers passos desplomats, ben protegits, seguits d’un flanqueig cap a l’esquerra per terreny indefinit («bolts» menys abundants), que va a buscar una llarga placa «velcro» descomunal. Hi ha una llastra fina al mig, que sembla que s’hagi de trencar! El flanqueig final cap a la dreta, a més de fotogènic, també té algun pas curiós. El llarg a on més he xalat… segurament perquè anava de primer!

8è. Llarg. 45 m 6b+. Flanqueig inicial a mà dreta, per roca «velcro», d’aquella tant adherent, però que, quan es trenca i caus, corres el risc d’encendre’t com un llumí… Ho dic per experiència. Encara sort anava de segon! Seguit d’un diedre estrany, a protegir, d’on cal sortir-ne per la dreta a buscar un pitó rovellat que costa de veure. I d’un díedre, a la part final del qual, hi ha fet arrels un reeixit exemplar d’alzina. Reunió en una feixa. Bonic llarg, tipus Montrebei.

9è. Llarg. 25m 6a+. Pas desplomat de bona presa, sortint de reunió, que tant es pot fer per l’esquerra com per la vertical de la R. Interessa protegir el primer pas, que té mala caiguda i no és fàcil del tot. Tram final amb tendència a l’esquerra, seguint dos parabolts distants. C’est finí!

Aproximació: Pujar pel camí de baixada de la Ferrada Regina. 50’

Descens: En acabar la via, seguir pujant un metres fins a trobar un punt adient per on creuar el barranc del Salt d’en Boter. Un cop a l’altra banda, resseguir unes fites, sempre a prop de la carena, fins a trobar unes marques vermelles. Passar de llarg les primeres, que són les del final de la ferrada, i pujar un centenar de metres més amunt, a buscar les del descens. Baixar per aquest. 1h 15’

Horari: de 5 a 7 hores

“Bikini” al Serrat dels Monjos de Montserrat

BIKINI (160 m MD) al Serrat dels Monjos de Montserrat, amb en Martí Soriano… o bé com posar-se biquini per any nou

Ressenya imprimible en PDF
bikini Dissabte, 3 de gener de 2020. La tradició transmet alguna cosa del passat, que al present és rebuda com una herència. Justament per aquesta època, a casa nostra en tenim un munt: la Nit de Nadal, el Dia dels Innocents, les Campanades d’Any Nou, la Missa del Gall, la Cavalcada de Reis, els Pastorets, la Fira de Santa Llúcia, el pessebre, el caganer, el tió, l’escudella, la carn d’olla, el cava, els canalons… I, un servidor, a més a més, la via llarga amb el Martí! Un bon costum, instaurat ara fa cinc anys, que tant ell com jo procurem de mantenir. D’ocasions de fer esportiva, certament, no ens en mancaran pas. Avui, però, toca fer tàpia! A veure si fem baixar una mica els torrons…

       La Bikini és una proposta més, d’aquests dos grans de Montserrat que són el Fredi i l’Armand. Un oferiment aparentment modest que cal prendre’s seriosament i, malgrat la seva brevetat, no exempt del polsim de sal i pebre a què ens tenen acostumats. En especial, als trams més punyents dels dos primers llargs, a on les assegurances escassegen i les possibilitats de completar-les resulta remot. Una bona excusa per treure’s la mandra i el fred del damunt, en aquest dies desplaents.

LA VIA

1er. Llarg. 45 m 6a+. Placa de roca «cremada» de difícil protecció, amb les assegurances molt justes, que a uns vuit metres del terra té un pas curt força obligat. Llarg amb un cert compromís.

2on. Llarg. 40 m 6a. Superat un primer ressalt, marxar a mà dreta per un diedre vegetat fins al peu d’una placa. Atacar-la de dreta a esquerra, aprofitant un diedre poc marcat. Per compensar l’escassedat d’assegurances, almenys aquí la roca és brutal. Un altre llarg d’estrènyer el cul.

3er. Llarg. 45 m Vè. Diedre tombat, no massa definit, de roca a controlar. Flanqueig a mà dreta per entrar a la reunió. Relleu de transició.

4rt. Llarg. 30 m 6a. Placa força equipada de roca «coralina», que flanquejant (a mà esquerra) a l’alçada de la darrera assegurança, resulta més fàcil del que diuen algunes ressenyes. Segueix un diedre vertical de bona presa i una secció de placa.

Aproximació: Des de l’Aparcament de la Salut, passant per les Coves del Salnitre, seguir el Camí de les Feixades fins gairebé al final dels Serrat dels Monjos. 30’

Descens: Baixar, a mà dreta, pel corriol que va de dret cap a un embut. Ràpel de 45 m fins al Camí de les Feixades, que cal seguir cap a l’oest 50’.

Horari: Entre 3 i 4 hores

“Rosa d’Abril” al Serrat de les Garrigoses de Montserrat

ROSA D’ABRIL (200 m MD+) al Serrat de les Garrigoses de Montserrat, amb en Joan Brunet… o bé com celebrar Sants Innocents, bo i cantant el Virolai

Ressenya imprimible en PDF
rosadabril Dissabte, 28 de desembre de 2019.
«Rosa d’abril,
Morena de la serra,
de Montserrat estel:
il·lumineu la catalana terra,
guieu-nos cap al Cel»

       Avui, mentre estàvem escalant, en Joan, el company ―i amic― amb qui més vegades he compartit corda aquests darrers quatre anys, m’ha confessat que era el seu cinquantè aniversari! Una xifra ben rodona que, entre altres prerrogatives, porta associada la de membre honorífic del selecte club dels «Cordades Centenàries». Ha, ha, ha! Bé, bromes apart, quina millor manera de celebrar-ho que escalant una via ―igualment rodona― com aquesta? Per cert, si el veieu, feu-li una bona estirada d’orelles. De cabells no… que ja n’hi queden ben pocs!

       Amb un segon, un tercer, i un darrer llargs antològics, la Rosa d’Abril és, sens dubte, una de les millors vies del sector. Un recorregut recomanat per en Dani Brugaroles que, malgrat ser prou exigent i dur l’inconfusible segell dels seus oberturistes, darrerament sembla haver-se posat de moda. Bona mostra en són els rastres de magnesi que hem anat trobant pel camí!

       Degut a la lleu convalescència del meu company ―fruit dels avatars d’aquesta nostra tan estimada, a l’hora que soferta, activitat―, avui m’ha tocat d’escalar de primer, gairebé tota la via. I jo més content que un gínjol, perquè us he d’enganyar! Al final no he estat capaç, però, de posar-hi el punt vermell: just abans del 6c, m’he parat a fer un repòs. Bé, tan se val, la qüestió és que hem xalat de valent, tots dos!

LA VIA

1er. Llarg. 45 m Vè. D’inici poc definit, als primers metres toca barallar-se amb els matolls per obrir-se camí fins a un esperó. Passat aquest, a la part final torna a haver-hi vegetació. Llarg que no presagia, en absolut, la qualitat d’allò que vindrà després.

2on. Llarg. 30 m 6c. Fissura atlètica amb bones nanses que, a part de desplomar-se, es tanca a mesura que avancem. L’exigència del pas més extrem (6c), ve més donada més per la continuïtat que no pas per la dificultat concreta. Passat aquest, ve un tram de placa i, en acabat, un diedre delicat. Llarg boníssim, gens típic de Montserrat!

3er. Llarg. 20 m 6a+. Placa vertical de forats, a reforçar, damunt d’una roca brutal. Completament distint a l’anterior, però tanmateix excel·lent.

Caminar cap a la dreta durant uns 80 m, primer per una carena i, en acabat, per una feixa (inscripció «Aranya»).

4art. Llarg. 30 m IV. Llarg de transició que, traçant una diagonal cap a la dreta, va a buscar el diedre més marcat d’aquesta segona part de la muralla.

5è. Llarg. 40 m V+. Diedre amb roca delicada, assegurances justes i escasses possibilitats de protecció. El desplom de la part final, es flanqueja per l’esquerra. No és un mal llarg, però cal posar-hi els cinc sentits!

6è. Llarg. 45 m. 6a. Diedre-xemeneia vertical, de presa generosa, amb un tram d’off-width a la part final. Per la seva longitud, i escàs equipament, millor no anar escassament fornit de peces grandetes. Reunió d’un sol espit, en plena carena. Bon final de festa!

Aproximació: Des de l’Aparcament de la Salut, pel Camí de les Feixades, uns dos-cents metres més endavant de les Coves del Salnitre. 20’

Descens: Carenejar 5 m cap a l’est, fins a trobar el final de la via Del Xavi. Baixar fins a la feixa en dos ràpels (50m+60m), i seguir-la després cap a l’oest, fins a trobar les fites que, seguint un traçat sinuós, acaben, de bell nou, al Camí de les Feixades.

Horari: Entre 4 i 5 hores

“Esbiaixada” al Puig de Millà

ESBIAIXADA (300 m ED-) al Puig de Millà, amb l’Octavi Puntas i en Jordi Ceballos… o bé com marxar de tort per una paret ben dreta

Ressenya imprimible en PDFesbiaixada

Diumenge, 16 de desembre de 2019. Instigats per l’impagable afany exploratori d’en «Sherlock Ceballos», avui hem fet tot un descobriment. El d’aquest isolat i sorprenent Puig de Millà, que ens ha deixat senzillament bocabadats. Allunyats de tot, amb el Congost de Montrebei i la Presa de Canelles de fons, val la pena venir a perdre’s en aquest racó de món, ni que sigui per contemplar el seu paisatge singular. Un indret que, o molt m’equivoco, o no serà el darrer cop que el visitem.

       De les vuit vies que hi ha a la paret, totes obertes pels germans Ullastre (en Ferran i en Guillem) entre el 2006 i el 2009, hem triat l’Esbiaixada perquè és la més recomanada i repetida del sector. A la seva guia «Montsec Oeste», de recent publicació, en Luichy hi diu: «Excelente zona para el invierno, aparte de por su orientación, también por la corta longitud de sus itinerarios que permiten una escalada sin estreses por el horario…». Doncs bé, alguna cosa devem haver fet malament, perquè malgrat haver matinat més que mai, aproximat diligentment, i escalat a un ritme vertiginós (bé, potser no tant… ha, ha, ha!), hem acabat retornant al Pla de les Bruixes a punt de fer-se fosc. Encara sort que en Jordi, que està en tot, duia un GPS amb el track i les coordenades de la ubicació. Ara que, ben mirat, de les «piades» que corren per internet en ple mes de desembre no n’hi ha cap! Passerells, que som uns passerells!

       Bromes a part, hem acomplert l’horari que teníem previst: una horeta i mitja d’aproximació, sis de via i una altra hora pel retorn. La qüestió és que això és a on Nostre Senyor va perdre les espardenyes, i som als dies més curts de l’any! Pel que fa a la temperatura, si més no, hem estat divinament. Ens hem posat a escalar a les onze, i cap a les dotze ens ha començat a tocar el sol. De fet, en algun moment, fins i tot hem tingut calor. Quan el sol s’ha amagat, però, la temperatura ha baixat de cop.

       Pel que fa a la via, ens ha sorprès molt gratament. Amb una roca ―i un entorn―, a mig camí de El Doll i Montrebei, hem gaudit d’un festival de fissures llargues i elegants, de fàcil protecció; d’alguna que altra placa fantàstica; transitat, això sí, per un parell de feixes inevitables; i patit, també, d’algun tram de roca delicada, per bé que equipat suficientment. Malgrat tot, és una via a on, com a mínim, convé anar-hi amb el grau obligat ben après. Fet i remenat, es tracta d’un itinerari de certa envergadura, a on l’Octavi (el Jon Nieve nostrat) s’hi ha passejat com si res (punt vermell incontestable); un servidor ha acabat esmerçant un parell d’A0 al tercer llarg; i en Jordi ha acabat dient que era la vegada que més s’havia cansat escalant… Un «viot», no us el perdeu!

LA VIA

1er. Llarg. 30 m 6b+. Inici per un gran bloc adossat a la paret, seguit d’una fissura llarga, vertical i fantàstica. Juntament amb el dos darrers, el millor llarg de la via!

2on. Llarg. 20 m V+. Placa fissurada que cal seguir durant uns deu metres, i abandonar-la per la dreta quan aquesta perd verticalitat. «Diedret» final en direcció a un sostre, al costat d’un esperó. Compte a no embarcar-se com he fet jo, que he pujat per la fissura (i després per la placa del damunt) més enllà del que tocava! Ai, que em sembla que em faig gran!

3er. Llarg. 30 m 6c. Fissura esbiaixada, difícil i crostosa, però molt ben assegurada. En lliure, el llarg més difícil de la via.

4art. Llarg. 25 m V. Llarg de transició cap a la dreta, per canviar de diedre.

5è. Llarg. 25 m 6a+. Bonic llarg combinat de placa i diedre, un xic trencat, però agradable d’escalar.

6è. Llarg. 30 m. V+. Passar una gran llastra per l’esquerra i, a continuació, encarar un diedre vegetat d’alzines. Tram final a través de dues plaques, separades per una petita feixa. Més fàcil del que sembla. Reunió al peu d’una gran feixa, des d’on, anant cap a la dreta, és possible abandonar.

Caminar uns vint metres cap a l’esquerra, fins al peu d’un diedre gris i fer un canvi de reunió.

7è. Llarg. 20 m V+. Un cop superat el diedre, flanquejar a ma dreta per una vira, fins a la reunió. Llarg afable.

8è. Llarg. 20 m 6a+. Primer metres per un diedre poc marcat, seguits d’un decidit flanqueig cap a la dreta per una preciosa placa de forats. Reunió al peu d’un bosc penjat. Llarg totalment diferent a la resta.

9è. Llarg. 25 m III. Baixada caminant cap a la dreta, per vora la paret del davant, seguida d’una curta desgrimpada i un flanqueig. Llarg de transició.

10è. Llarg. 25 m 6a. Diedre vertical de presa generosa que, a mesura que pugem, es va estrenyent, seguit d’un sostret que es guanya per l’esquerra. Bon llarg, preludi del que vindrà després, de característiques similars. De fet, nosaltres els hem empalmat en un de sol, quedant una tirada brutal de 60 m complerts.

11è. Llarg. 35 m 6a+. Díedre força llarg i mantingut, amb assegurances testimonials, que juntament amb el que el precedeix conformem la cirereta del pastís.

Aproximació: De les dues aproximacions amb vehicle que hi ha, nosaltres hem anat fins al Pla de les Bruixes, passant pel Port d’Àger amb un vehicle «tot camí» (amb tot, hi ha hagut un bassal a on hem quedat encallats!). D’aquesta manera, l’aproximació a peu és més curta. 50’ fins al Puig Millà, i 35’ més fins al peu de via, baixant per la Canal de la Pedra Travada (cordes fixes). En total, gairebé 1h 30’

L’altra opció és anar fins a Millà, bé per pista forestal, des del mateix Port d’Àger; bé per carretera, des d’Àger, i passant per Agulló. Comptar 30’ que per la primera opció.

Descens: Carenejar cap a l’est, fins al peu de la Canal Travada, i desfer el camí d’anada. 1h o 1h 30’ en funció de per on hi haguem anat.

Horari: De 5 a 6 hores

“Sirena del Montsec” al Cap del Ras de les Paret d’Àger

SIRENA DEL MONTSEC (270 m MD) al Cap del Ras de les Parets d’Àger, amb en Lluís Parcerisa… o bé com amanir-s’ho cadascú al seu gust

Ressenya imprimible en PDF
lasirena Dilluns, 9 de desembre de 2019. Amb una mica d’imaginació ―tal i com proposen els seus oberturistes―, observarem com el darrer llarg d’aquesta via ressegueix el perfil d’un rostre femení: llarga cabellera, ulls vius, faccions suaus… Seguint amb aquesta innocent fantasia, les tirades anteriors evoquen, fins a l’alçada del melic, l’esveltesa d’un bell torç… Punt en el què, més o menys cap a la R2, comencen a aparèixer les brillants escates d’una llarga cua de peix… Una bonica quimera per donar vida a aquesta seductora Sirena del Montsec.

       Una via d’escalada amb carai i ulls és, justament, aquella que, a més de ser exigent i oferir un recorregut atractiu, requereix també d’un cert compromís. Això és, haver-se d’esforçar, no només per superar les dificultats físiques, com també per procurar-se protecció i saber encertar el traçat. Elements, aquests darrers ―en els que la Sirena del Montsec excel·leix―, imprescindibles per gaudir d’una aventura de veritat, i poder acabar dient: «Avui hem escalat!». Tota una alenada d’aire fresc, per combatre els rigors del parabolt, que darrerament assoten gairebé totes les parets. Llàstima, però, que el recorregut no sigui dels més reeixits de l’indret. Bé, no és pot tenir tot, que sinó llavors la «sireneta» tindria massa pretendents…

LA VIA

1er. Llarg. 55 m 6a+. Inici per la placa de la dreta del diedre que domina el llarg. Superats uns passos drets, es va a buscar el diedre esmentat, i es va seguint aquest fins a la R. El llarg més exigent de tots.

2on. Llarg. 35 m 6b+. Pas de bloc amb roca trencadissa, no obligat, seguida d’un tram més senzill que va marxant cap a la dreta.

3er. Llarg. 45 m Vè. Sempre amb tendència a l’esquerra, guanyar un esperó pel punt més factible. Tram final per placa. Llarg força indefinit.

4art. Llarg. 55 m V+. Inici per un placa fina de difícil protecció que, a mesura que pugem, es va posant més vertical. Segueix una fissura que va a buscar un sostret que es passa per la dreta.

5è. Llarg. 50 m III. Sortir caminant cap a l’esquerra, anar a buscar unes grades a ma dreta i pujar fins a una feixa, al peu d’una fissura.

6è. Llarg. 30 m. V+. Fissura-diedre que guanya el perfil de la «Sirena del Montsec». Bonic final de festa.

Des de la darrera reunió, es pot vorejar el petit mur que queda al davant, caminant per l’esquerra. O bé encarar-lo pel dret, en un altra llarg de corda, de poca dificultat.

Aproximació: Seguir un corriol marcat a la part esquerra de la paret. 10’

Descens: Un cop a dalt de la carena, seguir aquesta cap a l’est (dreta) fins a l’alçada d’unes fites que, baixant en direcció al penya-segat, van a buscar una canal que duu a la pista a on hem iniciat l’aproximació.

Horari: de 3 a 5 hores

“El Señor de los Bordillos” a la Roca dels Arcs de Vilanova de Meià

EL SEÑOR DE LOS BORDILLOS (200 m ED-) a la Roca dels Arcs de Vilanova de Meià, amb en Joan Brunet… o bé com completar la «Trilogia del Popeye»

Ressenya imprimible en PDF
elsec3b1ordelosbordillosDissabte, 9 de novembre de 2019. Fa molts anys, més de trenta, amb en Kiku Soler vam escalar la Musical Express. La tardor passada, amb en Josep Climent, va caure La Chica del Martini. I avui, amb en Joan Brunet, El Señor de los Bordillos. Tres vies paral·leles i contigües, caracteritzades per una escalada atlètica i ben assegurada, damunt de plaques i desploms de roca extraordinària ―per bé que un xic gastada―, que conformen una trilogia prou exigent com per anar-hi amb les piles ben carregades. Especialment en aquesta última, que té un pas obligat de placa ―molt comentat a les xarxes― d’una dificultat entre 6b i 6c, que a mi, personalment, m’infonia molt de respecte.

       Tot va començar aquest dilluns, quan en una gloriosa i irrepetible jornada d’escalada esportiva, després d’una pila d’anys escalant, vaig encadenar els meus dos primers 7a posant les cintes. Concretament, les vies Fada de ciutat i 47-50, al sector berguedà de l’Amfiteatre. Sí, d’acord, ja sé que aquest és un bloc de via llarga, i que fer aquest grau en esportiva és completament irrellevant, però deixeu-me, per una vegada, que rendeixi un petit tribut a la meva vanitat… He, he, he! Fruit d’aquesta eufòria momentània, a la pregunta d’en Joan «Què escalem aquest dissabte?», la meva resposta va ser El Señor de los Bordillos, i em vaig quedar tan ample! Lluny de compartir el meu optimisme, en Joan només m’hi va posar una condició «Millor que anem amb dues cordes, per si haguéssim d’abandonar». Som-hi doncs!

       A peu de via, hem coincidit amb una cordada de francesos i amb una altra de beguetans. Amb els primers, hem compartit gairebé totes les reunions de El Señor de los Bordillos, mentre que amb els del Baix Llobregat ―que s’han ficat a La Chica del Martini― hem anat tota l’estona de costat. Aquestes vies tan populars ja les tenen aquestes coses!

       Des del primer llarg ―un cinquè vilanoví de placa, que ha encetat en Joan―, el nostre entusiasme ha començat decaure «Si això és V+, no em vull ni imaginar el 6b+ obligat…», per bé que ens hem acabat sortint amb dignitat. En el desplom del segon llarg, tal i com era d’esperar, hem iniciat un festival de «trampes» ―sortint per l’esquerra és més fàcil, però l’espit queda a «can Pistraus»― que ha continuat fins a la placa d’abans de la reunió. A l’inici del tercer ―una «panxeta» que en Soldevila cataloga de 6a―, tant en Joan com jo hem tornat a «pecar». Buf! La resta, sortosament, ha resultat més assequible. El quart i cinquè llarg els hem enllaçat, seguint l’exemple dels francesos. A la primera part, que és una placa tècnica d’aquelles que se’m donen bé, no m’he agafat. A la segona, però, un altra fort desplom de presa generosa, seguit d’una placa més «humana», he hagut d’anar de xapa en xapa un bon tros. El sisè és, amb diferència, el més fàcil de tots. I això va bé, tant per recuperar forces, com per mentalitzar-se del què vindrà a continuació… a no ser que, tal i com ens ha passat a nosaltres, vegis a l’escalador que tens just al davant caure un cop, i un altre, i un altre… «Mama, por!». I, ves per on, ja som al setè, que si no fos pel què acabo de comentar, sembla més aviat inofensiu: una placa «tombadeta» amb les assegurances al seu lloc. I, de fet, és així durant una bona estona, fins que la cosa es posa «fineta», molt «fineta», tant de peus com de mans. «Au va, que ja ho tens!» ―sento dir a en Joan―. «Que no, que no, que ara és quan estic més pillat…» ―li responc, amb l’espit just al davant del nas, però sense atrevir-me a deixar-me anar per xapar-lo―. Bé, al final, no he caigut, però això encara no s’ha acabat. Ara ve un desplom de V+ (no sé si riure o plorar) que té un pas més llarg que un dia sense pa! De manera que sí, ho reconec, sóc un pecador! Ha, ha, ha!

       En resum, una bona via de caràcter esportiu, molt adient per a les noves generacions de «bous», però que a les «Cordades Centenàries» ens pot venir una mica gran. Apa, a rebotir-se de gust, que això és Vilanova!

Horari: Entre 3 i 5 hores

“Llepet” al Serrat dels Monjos de Montserrat

LLEPET (120 m MD) al Serrat dels Monjos de Montserrat, amb en Josep Climent… o bé com gaudir d’una bona «escalada llampec»

Ressenya imprimible en PDF
llepet1 Dijous, 31 d’octubre de 2019. Després d’un temps sense veure’ns, en Josep em proposa de fer una escalada ràpida per Montserrat. Com a membre de l’estressat col·lectiu d’«escaladors/treballadors amb canalla petits», els horaris d’en Josep a vegades són difícils de quadrar. De manera que, després de contemplar diferents possibilitats, i malgrat l’escassa informació aconseguida, ens hem acabat decidint per aquesta «quatre estrelles» del llibre «Montserrat Cara Sud Vies Llargues» d’en Luichy. I no ens ha decebut gens ni mica, la veritat!

Serpentejant intel·ligentment per entremig del caos de díedres i plaques que caracteritzen l’extrem oriental del Serrat dels Monjos, la Llepet esdevé un itinerari més reeixit del què fora d’esperar. Una elegant combinació de plaques, díedres i fissures, amanit amb un equipament més aviat auster i la inevidència del pas d’altres cordades li donen aquell punt d’atreviment que et fa sortir de la zona de confort.

LA VIA

1er. Llarg. 35 m 6a. Els quinze primers metres són de díedre i pertanyen a la via Pepperoni. A l’alçada d’una baga llarga amb un maillon, cal anar un parell de metres a la dreta (abans del primer diedre) i, a través d’unes bones preses de mans en una vira, superar el sostret que hi ha al damunt (pitó visible un cop feta la superació). Segueix per fissura fins a la reunió. Llarg crostós i un xic exposat.

2on. Llarg. 35 m 6a+. Díedre obert i vertical, de roca fantàstica, del que se surt per la dreta a buscar una placa tombada. D’aquí, seguir recte fins a un a l’alçada d’un sostret que es franqueja de dreta a esquerra. Bon llarg.

3er. Llarg. 25 m 6b. Placa de forats que, a mesura que avancem, va decantant cap a l’esquerra. Curt flanqueig amb de preses de roca coral·lina i «diedret» final. Llarg tècnic i mantingut, amb algun pas aïllat més exigent.

4rt. Llarg. 25 m 6b+. Anar a buscar la placa tombada de l’esquerra, fins al peu d’una fissura que té un pas molt difícil (no obligat) als primers metres. Sortir-ne per la placa de la dreta i fer reunió en uns arbusts. Un altra llarg ben bonic. Llàstima que s’ha acabat!

Aproximació: Des de l’Aparcament de la Salut, passant per les Coves del Salnitre, seguir el Camí de les Feixades fins gairebé al final dels Serrat dels Monjos. 30’

Descens: Baixar, a mà dreta, pel corriol que va de dret cap a un embut. Ràpel de 45 m fins al Camí de les Feixades, que cal seguir cap a l’oest 50’.

Horari: de 3 a 4 hores