“Somni de Pedra” al Pollegó Inferior del Pedraforca

SOMNI DE PEDRA (310 m MD+) a la Cara Sud del Pollegó Inferior del Pedraforca, amb na Carme Silva… o bé com flipar mandonguilles veient escalar a la «gitaneta»

➪ Ressenya imprimible en PDF
somnidepedraDijous 14 de juny de 2018. Fa uns dies vaig conèixer a la Carme (a partir d’ara, «La gitaneta de l’Esquirol») fent esportiva a Ca’n Placa. Malgrat tenir arrels osonenques i viure a Roda de Ter, pel que fa a l’escalada, la «gitaneta» no té inconvenient a confessar-se addicta al Berguedà. L’aparició de la nova guia «Berguedà Vertical», sumada al caràcter extravertit dels escaladors locals, propicien que escaladors d’arreu s’apropin, cada cop més, a conèixer les excel·lències d’aquesta privilegiada comarca del pre-pirineu.

Bé, el cas és que el dia que amb la «gitaneta» vam coincidir a Ca’n Placa, em va faltar temps per proposar-li de «muntar» les vies jo. En veure-la escalar, però, de seguida vaig entendre, no només que em passava la ma per la cara, sinó que amb la meva fatxenderia acabava de fer el ridícul més espantós. Acte seguit, amb la cua entre les cames, vaig cedir-li a ella la prerrogativa. Al cap d’unes hores, després que la «gitaneta» es passegés pels 6c+ com una sargantana, i que jo m’hi «apianés» en lamentables «tope rope», va sorgir la idea d’anar a fer una via llarga. Modalitat en la què, segons «la gitaneta» em digué, tot just s’acaba d’iniciar. I pel què fa a l’esportiva, tot just si fa tres anys que la practica. Tres anys… però si jo en porto més de trenta i amb prou feines sóc capaç de fer… Bé, millor que ho deixem córrer!

A on carai puc portar a una «boua» com aquesta? ―em vaig preguntar―. I després de molt rumiar, li vaig proposar Somni de Pedra. Una via del llibre de les «100 millors» que, per trobar-la fora del meu abast, feia temps tenia aparcada. Ben mirat, una opció prou raonable a on poder desplegar les seves formidables habilitats… i a on un servidor miraria d’arrossegar-me amb una certa dignitat.

Un cop identificat el peu de via, sortegem els llargs. I encara sort, començo jo! No sé a on he llegit, que els dos primers són els més obligats, de manera que a mi em toca el Primer, que és de V+. Mentre que la «gitaneta» lidiarà amb el 6a+ del Segon. No cal dir, que se’n surt millor que jo! Sort que tot just és la sisena via llarga que fa. En el Tercer, mentre jo vaig de xapa en xapa, tirant de «fi-fi», la «gitaneta» no encadena per ben poc. Deixant el Quart a banda, que és de transició, en el Cinquè, com que les assegurances no disten gaire, faig servir el mateix estil que a l’anterior, o sigui «acerant» tot el què puc. «Com t’ho fas per pujar t’han de pressa?» ―em demana la «gitaneta», en un moment donat―. «Santa innocència, però que no ho veus que gairebé no toco la pedra?» Al seu torn, la «gitaneta», que s’ha anat escalfant, encadena tot el 7a de segona, i només acaba fallant als dos passos de 7b. I ara arriba el Sisè. Un 7a de sis xapes que, després d’una batalla sense quarter, la «gitaneta» acaba encadenant. A vista i de primer! No tinc paraules. A partir d’ara em dedico al parxís! El Setè és un canvi de reunió. El Vuitè una placa acanalada més dos passos d’Ae. El Novè una placa més difícil del que diuen les ressenyes, però que la «gitaneta» torna a treure com si res. I el Desè, i darrer, un altre tràmit sense més història.

En arribar al cim del Pollegó Superior, la «gitaneta» em diu que, en comptes de baixar per les Costes d’en Dou, li faria més il·lusió fer-ho per la tartera, a fi de poder practicar la tècnica del rapel. La situació resulta còmica. Després d’estar quatre hores i mitja encordat amb una «boua» que fa 7a a vista de primer, me’n acabo d’adonar que no sap ni fer A0’s, ni muntar rapels. Algú em deixa una «gilette», per tallar-me les venes?

Ah, me’n oblidava! L’altra gran passió de la «gitaneta» és (com no) la de la faràndula. Una gran veu, carisma, talent i professionalitat, l’han dut a trepitjar escenaris d’arreu i a guanyar diversos concursos musicals. Actualment, és la vocalista de Wish.

 

 

Anuncis

“Idyl” a la Paret de Catalunya de Montrebei

IDYL (315 m MD+) a la Paret de Catalunya de Montrebei, amb en Pau Tomé i una presència misteriosa… o bé com començar havent d’obrir bé els ulls i acabar arrufant el nas

➪ Ressenya imprimible en PDF

IdylDijous 17 de maig de 2018. De què depèn que una via llarga ens agradi més o menys? Òbviament, de moltes coses. No només de si la roca és franca i els passos elegants, sinó també de les preferències de cadascú en quan a estil, grau i equipament, del grau de motivació, dels companys de cordada, de si hem dormit bé la nit abans, de si estem en bona forma, de si arrosseguem lesions, malestar o preocupacions, de l’entorn, del paisatge, de les condicions meteorològiques: que no faci fred, ni més calor del compte… i, posats a demanar, que una brisa suau ens acaroni el rostre! En definitiva, d’un cúmul de factors tan enorme que fan que resulti de molt mal objectivar.

En aquest sentit, les opinions dels que havien escalat la Idyl resultaven força contradictòries: horaris d’entre quatre i deu hores, que si roca de qualitat o més aviat mediocre, que si cal dur claus perquè l’equipament és pobre o ve es pot passar amb uns quants flotants… Malgrat aquesta disparitat de criteris, no em demaneu perquè, jo me la seguia mirant. De fet, en Pau no va ser al primer a qui vaig fer la proposta. Hi va haver qui va declinar l’oferiment perquè les vibracions que en tenia no eren bones. «Encara hi ha savis al món!». Ha, ha, ha!

Hem arribat al Prat d’en Lluís ben d’hora, ens hem repartit l’arsenal de friends i tascons. I, per si les mosques, també hem agafat el martell i uns quants pitons. Un cop al peu de via, ens hem mirat l’entrada original ―un díedre vertical i molt herbós―, però no ens ha acabat de fer el pes. De manera que hem acabant entrant per la feixa que duu al peu de l’Audobert i la Nazgul. En el primer dels llargs que hem fet, hi ha un «desplomet» a equipar que ha sortit bé sense martell. «D’això se’n diu començar amb bon peu!». Al segon, hi ha un mur i una fissura a on també hi ha qui hi pitona. Nosaltres, més per amor propi que altra cosa, ens ho hem acabat estalviant. «Veus, com no n’hi havia per tant!». El tercer, és un curt flanqueig en zig-zag sense massa història. En el quart, un llarg i bonic diedre fissurat marca de la casa que en Pau ha encapçalat, hi hem xalat de valent. Al cinquè ―aparteu les criatures, que aquest em toca a mi!―, cal resseguir una antosta de solidesa més que dubtosa. «Ostres, no fotis que és per aquí…». Poc a poc, tustant una per una totes les preses, estrenyent el cul i contenint la respiració, he acabat arribant fins a un modest pitó casolà que m’ha sabut a glòria. Aquí he estat dubtant una estona cap a on tirar ―se m’ha ficat la por al cos i em costava reaccionar―, fins que m’he decidit per la fissura de l’esquerra. «Uf, sembla que l’he encertat!». El sisè ―que no sé perquè m’ha tornat a tocar a mi―, tampoc no és gens fàcil, però almenys té una roca més decent. El setè, que és el que enceta la xemeneia, ens ha donat un respir. «Au vinga, que ja acabem!». Cap a la meitat del vuitè ―que comença en una cova i torna a ser molt mantingut― «Nosaltres que ja ens les prometíem dolces!», en Pau ha tingut un ensurt d’aquells que fan història. L’armari mirall a on estava engarristat s’ha desplomat sencer, amb tauletes de nit incloses, fent un terrabastall enorme i aixecant un núvol de pols que ha arribat fins a la reunió de sobre. Quan hem tornat a ser al cotxe, una parella que ha sentit l’estrèpit des del Prat, s’han interessat pel nostre estat de salut! Aquí, però, no ha acabat la cosa, treien la cinta del darrer pitó del llarg, aqust se’m ha quedat als dits. «Vull sortir d’aquí!». Sortosament, en el novè (i darrer) no hem patit cap percaç remarcable.

Doncs això, que si la tornéssim a fer, les sensacions potser foren unes altres… o no! Us puc ben assegurar, però, que avui ens hem ben senyat amb la ma dreta! Encara sort de la presència misteriosa que, a més de donar-nos conversa, en més d’una ocasió ens ha tret les castanyes del foc. Tatxada! Per cert, una restauració no li aniria malament!

Aproximació: Des del final del Prat d’en Lluís, seguir el camí fressat que en direcció NO, segueix paral·lelament la base de la paret durant uns 40′ fins que, a l’alçada del marcat Díedre Audobert, seguir unes fites que pugen en aquella direcció 1h. L’entrada per les feixes es pot fer de varies maneres. La que hi ha dibuixada a la ressenya és ràpida i fàcil de fer.

Descens: Seguir pujant en direcció est, fins a trobar les fites del camí de baixada al Prat d’en Lluís. 1h 15′.

Horari: de 6 a 10 hores (depenent, també, de molts factors)

“Barrufets” a la Proa de les Roques del Masmut

BARRUFETS (190 m MD+) a la Proa de les Roques del Masmut, amb en Jordi Ceballos… o bé com entomar llamps, trons, pluja i calamarsa, però acabar sortint per dalt

➪ Ressenya imprimible en PDF
barrufetsDissabte 12 de maig de 2018. El mes de desembre passat vaig tenir el goig d’escalar per primera vegada a les Roques del Masmut, de la ma de l’amic Remi Brescó i sota l’auspici d’en Santi Gràcia ―re-equipador de la Barrufets juntament amb en David Pons i custodi de les vies dels Ports de Beseit―. Descobridor de la zona, juntament amb altres «Barrufets», en Remi va començar a deixar la seva empremta en el conglomerat d’aquestes magnífiques parets, fa més de trenta cinc anys… i encara no ha parat! En aquella ocasió, no vam repetir cap de les seves primeres, però recorrent-ne, un per un, gairebé tots els peus de via, i escoltant bocabadat els seus comentaris i anècdotes, vaig acabar entenent que la via que s’havia de fer era justament aquesta.

Les Roques del Masmut, tant per la seva fesomia com pel seu rocam, recorden vivament ―a una escala més reduïda― als Mallos de Riglos. No en va, a la primera de les roques de la cinglera hom l’anomena El Pisón. Tanmateix, pel seu caràcter mantingut, verticalitat i bellesa, el traçat de la Barrufets no té res que envejar a alguna de les perles d’aquelles parets. I, encara, amb els avantatges afegits d’una roca gens «sobada» a on practicar l’autoprotecció ―cal dur el V+ ben assumit, però― en la quietud més absoluta.

Sota una intensa sensació de xafogor, i per tal d’evitar que els ruixats de mitja tarda ens fessin la guitza, hem encetat la via a les nou. D’aquesta manera, escalant a bon ritme, al punt de les dotze hem assolit la R4. Moment en el què ha començat a ploure. Degut a que els primers llargs superen un fort desplom, la retirada des d’aquest punt no resulta massa factible ―les reunions són amb anella només fins a la R2―, de manera que hem optat per seguir endavant. Al cap de poc, però, quan en Jordi s’estava enfilant per la xemeneia del cinquè llarg ―curiosament protegit de la pluja―, un espetec de llamps i trons esfereïdors ens ha deixat mig tremolant. Arraulits a la R5, a tan sols dos llargs del final, hem decidit d’enllaçar-los en un i sortir d’allà esperitats. A manca de deu metres per arribar al cim, però, les cordes ―completament xopes― s’han encallat, i no m’ha quedat més remei que improvisar una reunió. Aleshores, per acabar-ho d’adobar, ha començat a caure calamarsa. En mig del bramul de la tempesta, per més que cridava no aconseguia fer-li entendre a en Jordi quina era la situació. Després de moltes estrebades, però, finalment he aconseguit desencallar una de les cordes. I quan l’he tingut recuperada, en Jordi ha acabat entenent que havia de sortir de la reunió. En arribar al cim, xops com ànecs, ens hem donat una abraçada i hem corregut a buscar les fites per baixar. Ha estat una bona aventura, sí senyor! Encara em fan mal els braços de tant estirar la corda… Ha, ha, ha!

LA VIA

1er. Llarg. 40 m 6a+. Díedre fissurat vertical i mantingut. Llarg molt bo i exigent.

2on. Llarg. 15 m V+/A2. Llarg que supera un bon desplom. Inicialment en Ae, i encabat en A1 de claus i flotabts (un dels claus estava mig sortit, i ha acabat caient). Tram final en lliure. Llarg curt, però intens.

3er. Llarg. 25 m V+. Diedre fissurat, que s’acaba convertint en xemeneia. Llarg bonic.

4art. Llarg. 35 m 6a/Ae. Inici en Ae per, de seguida, resseguir una llarga fissura d’aquelles que s’ho empassa tot. Juntament amb el primer, l’altre millor llarg de la via.

5è. Llarg. 30 m V+. Llarg de xemeneia, a superar en oposició. “Xulo”, estètic i força mantingut.

6è. Llarg. 45 m V+ (1p de 6a). Petit desplom a l’inici, seguit de plaques i diedre somital. Possible reunió intermitja.

Aproximació: Des de Penyarroja de Tastavins, just passada la fonda, prendre a mà esquerra un carrer estret que fa pujada, amb la indicació: Roques de Masmut. Als afores del poble, comença una pista de terra en bon estat que al cap de dos quilòmetres es bifurca. Prendre el ramal dret. Un quilòmetre més endavant s’arriba a un coll, a on es pot aparcar. Prendre en sender en direcció a les parets i en uns 15 minuts arribar al peu de la Barrufets. Començant per El Pisón, La Proa és l’agulla que fa 9 (de 12).

Descens: Baixar pel llom de l’agulla i, després, seguir les fites a ma esquerra que pugen carenejant fins al cim de El Pisón. D’aquí, sempre seguint les fites, baixar fins al coll.

Horari: de 5 a 6 hores

 

“Abraxas” a la Punta Central del Organo de Montoro

ABRAXAS (260 m MD) a la Punta Central del Organo de Montoro, amb en Jordi Ceballos… o bé com acabar-se guanyant el cel d’una manera trepidant

➪ Ressenya imprimible en PDF
abraxasDivendres 11 de maig de 2018. Atès que l’afany exploratori de l’amic Jordi no té aturador, aquesta vegada, ves per on, ens hem anat a perdre en aquest curiós racó de món del Maestrazgo. Una curiosa formació calcària d’estrats subverticals originaria del Cretaci que, per la disposició dels plecs i les falles del rocam, recorda al tubs d’un orgue colossal. Reialme de cabres salvatges i de voltors, la ribera del riu Guadalope manté aquell encant feréstec que cada vegada es més difícil de trobar a les nostres latituds. Amb un objectiu molt concret: l’Abraxas. La que diuen és la via més emblemàtica de l’indret, oberta ja fa més de trenta anys pel Fredi, el Josep Enric i l’Armand.

La via té dues parts ben diferenciades. Cinc primers llargs d’un escàs interès en conformen la primera. Tenint com a principal finalitat, traçar la línia necessària per abastar el peu del què vindrà després. I la segona, que ressegueix, en tres llargs més, un diedre espatarrant d’aquells que fan història. Seixanta metres verticals i antològics, de roca brutal, amb una dificultat mantinguda entre el V+ i el 6a+ i assegurances testimonials ―però de molt bon protegir― que, per si sols, donen sentit a la visita, i una certa categoria al recorregut.

Aproximació: A la carretera de Ejulve a Villarluengo, entre els desviaments de Montoro de Mezquita i Pitarque, apareix imponent l’Organo de Montoro. Cal estar atents a prendre, al cap de poc, la pista que hi ha a ma esquerra ―tancada per un cadenat de «quita y pon»― i aparcar al cap d’un centenar de metres, en una esplanada al costat del Guadalope. Caminant pel corriol que hi ha al seu marge dret, en menys de deu minuts serem a la vertical de la via. Després d’arremangar-nos els pantalons i creuar el riu, en cinc minuts més haurem arribat al peu de via.

Descens: Baixem de l’agulla fent un rapel de 15 metres cap al nord. A continuació, pugem cap a l’oest a cercar unes fites que flanquegen la carena d’agulles en aquella direcció. Al cap d’uns 15 minuts ―sempre seguint les fites― baixem per una canal fins a trobar una instal·lació de rapel (60 m) en un arbre. Més avall, en un altre arbre, un altre rapel d’uns 10 metres ens deixarà ben a prop del riu. Toca tornar-se a mullar els peus, però aquest cop ve més de gust!

Horari: De 4 a 6 hores

“Merchely” a la Paret de les Bagasses de Terradets

MERCHELY (400 m MD+) a la Paret de les Bagasses, del Congost de Terradets, amb en Manel Ramon… o bé com retrobar-se amb vells companys, de cabells blancs, però amb les mateixes ganes de sempre

➪ Ressenya imprimible en PDF
merchelyDilluns, 1 de maig de 2018. A mesura que ens anem fent grans, cada vegada costa més mantenir la motivació per fer les coses; inclús aquelles que ens agraden més. Podriem dir, que les expectatives van minvant en la mateixa proporció que augmenten les excuses. Arribats a aquest punt, però, si t’ho pares a pensar el millor que podem fer és procurar seguir endavant. I una bona manera de fer-ho, és deixar-se encomanar per l’avidesa i entusiasme d’un bon i vell company. En la seva condició d’excel·lent esquiador, gran escalador, professor de filosofia vocacional i acèrrim militant de la Colla dels Minyons de Terrassa, en Manel Ramon és d’aquesta mena d’amics, veterans i entranyables, amb qui seguir compartint projectes engrescadors. Ara que t’he deixat tant bé, Manel, el dia que tornem a quedar pagues tu la cervesa. Ha, ha, ha!

Després de la reeixida experiència de fa unes setmanes a la Mescalina, torno a a Terradets per «tatxar» una altra gran clàssica. Oberta fa més de quaranta anys per un membre mític dels Pirates. Costa de creure que sigui tan poc freqüentada aquesta magnífica paret (avui només tres cordades). Recordo que, als vuitanta, gairebé calia demanar tanda per recórrer les vies més populars. Malgrat tractar-se d’una via molt llarga (15 tirades), com que és força ràpida (possibilitat d’empalmar llargs) i variada, no es fa feixuga en cap moment. Consta, això sí, de tres parts ben diferenciades:

LA VIA

Primera part (llargs del 1 al 7). La que va fins a la Falsa Feixa. Restaurada, repetida i agradable. Tret del primer relleu, gairebé no requereix de protecció complementària. L’inici de la via és una esquerda, un xic a l’esquerra de la vertical del díedre del gran dau característic.

Segona part (llargs del 8 al 12). Va fins a la Feixa. Re-equipada parcialment. Més vertical, més aèria, més exigent i més treballosa. Especialment en el novè llarg, a on després de tres claus de museu, cal equipar una fissura desplomada de prop de quinze metres.

Tercera part (llargs del 13 al 15). Només dos claus. Per ser poc atractiva, i tenir una roca mediocre, gairebé no es repeteix. Per a col·leccionistes. Si us hi fiqueu, aneu amb molt de compte al darrer llarg (cauen pedrots de la mida d’una pilota de basquet). És clar que, si voleu fer la via sencera… no us quedarà cap més remei!

Aproximació: Des de l’aparcament de la Font de les Bagasses, continuar pel voral de la carreta fins arribar al pont. Creuar-lo i pujar pel camí marcat fins a la via del tren. Seguir-la cap al nord fins a creuar el primer túnel. Flanquejar pel peu de paret fins a l’alçada del díedre de la dreta del gran dau característic.

Descens: Un cop a dalt, seguir el camí i les fites que hi ha a ma dreta durant uns 15 minuts, fins a trobar una instal·lació de rapel. Són 50 m, amb un tram volat. El camí que segueix, en uns 10 minuts ens duu a la carretera. Seguint-la en direcció sud durant uns 10 minuts més, s’arriba de bell nou a l’aparcament de la Font de les Bagasses.

Horari: de 5 a 7 hores

Agraïment: La foto a on hi ha dibuixada la ressenya és una gentilesa del Josep Valero

“Mescalina” a la Paret de les Bagasses de Terradets

MESCALINA (500 m MD+) a la Paret de les Bagasses, del Congost de Terradets, amb en David Cabañas… o bé com com cercar una estratègia eficaç per superar cinc-cents metres de tàpia

➪ Ressenya imprimible en PDF
Mescalina Diumenge, 15 d’abril de 2018. Aquest dimarts, sota el suggerent anunci «Escalada Informal – 40 anys festejant les parets» l’Armand Ballart Ballart ens delectava amb una exhaustiva descripció de la seva llarga i fecunda activitat muntanyenca. En una de les cròniques de la seva acurada presentació, la que feia referència a l’escalada del Spigolo Nord del Mont Agner, l’amic Ballart esmentava la superació d’un sòcol de quatre cents metres, sense encordar. Com a part de l’estratègia necessària d’acomplir un recorregut de més de mil cinc-cents metres de longitud, i dificultats de fins a sisè grau, sense haver-hi d’esmerçar un sol bivac.

La logística, certament, cobra més importància quan més gran és l’envergadura d’una ascensió. A una escala més reduïda, i inspirats pel relat d’en Jose Bermudo al seu blog http://elsilenciomineral.blogspot.com.es/2015/09/mescalina-les-bagasses.html en David Cabañas i un servidor aquest diumenge ens hem plantejat l’escalada d’aquesta llarga i magnífica via de la Paret de les Bagasses a una certa velocitat de creuer. En el nostre cas, però, sempre encordats ―no cal dir-ho―, enllaçant llargs per economitzar maniobres i esforç. No obstant això, se’ns hi escolat més de sis hores. Bé, què hi farem… a on no n’hi ha, no en raja! Ha, ha, ha!

LA VIA

Per fer els primers cinquanta metres de l’aproximació, hem aprofitat el díedre que hi ha a l’esquerra de l’inici de l’Anglada. Un ressalt des-equipat amb algun pas de cinquè, però amb suficient «vegetació» com per assegurar-se només amb bagues. Seguidament, un altre senzill llarg de transició ens ha dipositat a l’inici del nostre objectiu.

1er+2on Llargs. 50 m 6b. Comencem els encadenaments, ajuntant els dos primers llargs de la via: dues plaques verticals de regletes, amb algun «passet picantó». A la reunió, que és força penjada, hi ha penjat el famós cendrer ferroviari.

3er. Llarg. 25 m 6b. Inici amb un parell de passos de bloc, seguits d’una placa assequible.

4art+5è Llargs. 45 m 6a. Travessia a esquerres per sota un sostret, seguit d’un díedre invertit força atlètic.

6è+7è Llargs. 50 m V/Ae. Mur de «canto» molt bo i tram de placa extra-plomat, factible en A0.

8è+9è Llargs. 60 m 6a+. Una altra placa típica de la regió, d’aquelles a on et pot arribar a caure la bava. Replà i pas desplomat, que es resolt fàcilment pujant a una sabina seca. Reunió en un dels arbres de la Feixa.

10è. Llarg. 20 m Vè. Després de caminar per la Feixa cap a l’esquerra, durant uns 50 m ―canvi de reunió― ens situem sota un petit desplom, que se supera sense més dificultat gràcies a unes preses força generoses.

11è. Llarg. 30 m 6b. Una altre placa tècnica i un xic desplomada. Llarg magnífic, com gairebé tots.

12è. Llarg. 25 m 6a/A1. Inici en lliure per, de seguida, afrontar un desplom a on els parabolts estan una mica distanciats ―si més no, pels que som de mata baixa―. Per fer el pas de sortida de l’artificial, hem hagut de pujar a últims d’estrep.

13è+14è Llargs. 45 m 6a+. Al tram final, amb tot el pati sota els peus i un Noguera Pallaresa desbocat, l’entorn esdevé cada vegada més salvatge. Hom se sent transportat a una dimensió fantàstica, a on fins i tot la roca canvia de fesomia per tornar-se més fosca i més aspre. Enrogides pel sol, les parets del Peladet espurnegen davant els nostres ulls meravellats. I en dirigir la vista cap al nord, un panorama hivernal de cels blaus i cims nevats donen a tot plegat un esplèndid aire de postal. Decididament, doncs, un llarg d’aquells que, per si sols, justifiquen una ascensió.

15è. Llarg. 30 m V+. La cirereta d’un pastís. Seguint la mateixa tònica que l’anterior, per bé que amb menys dificultat,

La Mescalina és, doncs, un itinerari clàssic d’aquells que et deixa un molt bon gust de boca. Tant pel que fa al traçat ―directe i mantingut―, com per la qualitat de la roca ―no l’hem trobat «sobada» gairebé enlloc― i un equipament a on no cal afegir gairebé res. Això sí, cal escalar, i força.

Aproximació: Des de l’aparcament de la Font de les Bagasses, continuar pel voral de la carreta fins arribar al pont. Creuar-lo i pujar pel camí marcat fins a la via del tren. Seguir-la cap al nord fins a creuar el túnel, llavors girar a la dreta, i per un pendent de formigó pujar-hi al damunt. Continuar fins a la base de la paret, i seguir-la cap a l’esquerra fins a trobar un díedre ben marcat. Pujar per aquest, o per les plaques fàcils de la dreta ―Anglada― fins a un bosc penjat.

Descens: Un cop dalt la carena, seguir el camí i les fites que hi ha a ma dreta durant 15-20 minuts, fins a trobar una instal·lació de rapel. Són 50 m, amb un tram volat. El camí que segueix, en uns 10 minuts ens duu a la carretera. Seguint-la en direcció sud durant uns 10 minuts més, s’arriba de bell nou a l’aparcament de la Font de les Bagasses.

Horari: de 5 a 8 hores

“Alfanhuí” al Serrat del Patriarca de Montserrat

ALFANHUÍ (230m ED-) al Serrat del Patriarca, de Montserrat, amb en Damià Santiveri i en Joan Brunet… o bé com trobar una perla negre al bell mig del Serrat

➪ Ressenya imprimible en PDF
AlfanhuiDissabte, 10 de març de 2018. Fondejant en el baül de «Les Perles de l’Antonio» ―aquest pirata amb martell però sense mapa del tresor que, a les dècades dels setanta i vuitanta, ens va deixar un llegat de valor incalculable―, avui hem gosat endinsar-nos en una altra de les seves joies més preuades. Alfanhuí, tanmateix com la novel·la d’en Rafael Sánchez Ferlosio, és un reducte màgic a on realitat i fantasia es confonen constantment. Cada còdol, cada fissura, cada nou tombant de roca, cada murmuri de l’aire, cada contrallum iridescent… ens traslladen a un sistema d’universos paral·lels, curull de somnis efímers i quimeres enigmàtiques, a on poder donar sentit als nostres anhels més inconfessables.

Com en totes les grans clàssiques, aquesta és una via a on l’aventura comença molt abans de posar-se l’arnés. Justament, amb aquell lleuger tremolor de cames que hom experimenta quan n’escolta o en llegeix una descripció acurada, tant dels passatges de l’escalada, com del compromís que requereix. Així com de les vicissituds sofertes pels ardits aventurers que ens han precedit en el viatge. Per seguir, encabat, mercès a la motivació necessària i a una adequada alineació dels astres, amb la ferma decisió d’entomar un repte com aquest.

Aprofitant la finestra de bon temps d’aquest dissabte, hem decidit ser matiners. De manera que començat a aproximar a les vuit tocades, per poder ser cap a les nou ser a la paret. Mentre marxàvem pel Camí de l’Arrel, damunt d’un mar de núvols de postal, hem posat els llargs a subhasta. En Damià, que és qui s’havia documentat millor, ha apostat fort per la tercera i la cinquena tirades, mentre que en Joan s’ha postulat per enllestir les dues primeres i poder viure de renda a partir de llavors. «Ep, nois, i el sisè, que no el vol fer ningú? Mireu que està d’oferta, eh!». Silenci absolut! «No deveu pas voler que el faci jo, oi..?». Doncs, mira per on, sembla ser que sí! Bé, que hi farem! Al final, com a principal instigador del projecte, no em queda més remei que acceptar la proposta.

Emparat per una temperatura força agradable, en Joan no triga massa a enllestir el primer relleu: un díedre a protegir de roca delicada i dificultat mitja que, a tall d’escalfament, ens ha dipositat al peu d’un mur que Déu n’hi do com extra-ploma!

De bell nou, com si res no hagués passat, amb uns moviments precisos i la seva tècnica palmària, el Brunet s’ha cruspit l’enfilall de parabolts, burins i claus rovellats de que consta la tirada. «Au vinga, tu que tens la feina feta, ja te’n pots anar cap a casa, si vols…». «Si home, ara que és quan puc començar a xalar!». Ha, ha, ha! Reunió incòmode, canvi de cordes… Buf, quin merder!

Certament, la tècnica d’artificial no és el que a en Damià se li dona millor, però avui deu estar inspirat, perquè fins i tot s’ha endut el ganxo de casa. És clar que, una altra qüestió serà que el sàpiga fer servir! Doncs bé, de mica en mica, el noi se n’ha anat ensortint. Aquí una sortideta en lliure, allà escanyant un burí… Fins que ha arribat a aquell punt, a on s’ha hagut de decidir entre fer un pas ganxo o un pas en lliure molt forçat. Màxima expectació! «Compte, que ho provo amb el garfi!». «Primer, potser que hi pengis l’estrep, però!». «Ah, doncs jo em pensava… Mira, encara sort que m’ho heu dit!». «No, si ja us dic jo que la clàssica no fa per bous!». Ha, ha, ha!

La quarta, una placa «finota» fins al peu de la bavaresa fantàstica, sembla ser que em toca a mi. Així que, nou canvi de cordes, material i altres històries… Tot plegat, gairebé hi hem estat més que a fer el llarg! Ha, ha, ha!

Aquesta que ve ara, té una pinta brutal. Una bavaresa vertical, prou ample per encabir-hi tresos i quatres a sac! Ara ja entenc perquè Damià se l’ha demanada. Bona de veritat!

I, mira per on, ja som a la que fa sis! Aquella que a tots ens feia cosa… I, de fet, no n’hi ha per menys. Un mur de compota, a base molts cigronets i poques patates, amanida amb algun que altre parabolt, que t’aboca a fer un acte de fe d’aquells que deixen marca: una travessia cap al no res, amb els esfínters premuts i creuant els dits, bo i esperant que les ressenyes no s’equivoquin i tot d’una aparegui un parabolt davant dels teus ulls esporuguits… I sí, després d’uns deu metres de flanqueig a pèl, apareix la xapa! La cosa no s’acaba aquí, però… Les esses que s’han de fer per tornar a la vertical de l’aresta, provoquen un fricció de cordes que afegeixen, si cap, més llenya al foc! Definitivament, no es pot dir blat, fins que no és al sac i ben lligat!

Malgrat que només restin un parell de llargs fàcils ―sobre el paper els més senzills de la via―, com que els meus dipòsits d’adrenalina estan completament esgotats, els hi cedeixo a en Joan, que és qui sembla anar més fresc. «Que Joan, et pensaves que ja te’n havies deslliurat, eh?». Ell, no cal dir-ho, els enllesteix en un de sol, sense perdre la compostura, ni despentinar-se el serrell.

I d’aquesta manera, després de set horetes de no res, fi de la història. Quina és la pròxima, companys?

“Directa Sagitario” al Plec del Llibre Superior de Montserrat

DIRECTA SAGITARIO (185 m MD+) al Plec del Llibre Superior, de Montserrat, amb en Damià Santiveri i en Joan Brunet… o bé com assolir el cim dels Plecs saltant de balma en balma

➪ Ressenya imprimible en PDF
sagitarioDissabte 10 de febrer de 2018. Des que en Llullu Barba, en Marc Montaner i en Riki Kalamontse van tenir l’encert de restaurar «al dente» l’equipament d’aquesta obra d’art, fa un any i mig, que l’havia incorporat a la meva cartera de pendents. Com gairebé sempre, però, mancava trobar els companys, la data i, sobretot, la motivació per gosar de temptar-la. No és un itinerari per prendre-se’l a la lleugera, aquest. Fins que, aquesta setmana, amb la imminent entrada en vigor de les restriccions per nidificació, em va semblar que podia ser el moment adequat. A l’altra banda de la balança, però, temperatures sota zero, presència de neu a bona part dels massís i previsió de fortes ratxes de vent de nord. Tot plegat, una equació plena d’incerteses que em va acabar de posar nerviós! En quan a la motivació i als companys de cordada… Bé, amb aquest parell d’impresentables, qui no s’atreviria a ficar-se a qualsevol lloc i en qualsevol circumstància? Ha, ha, ha!

Via mítica i emblemàtica de l’Armand, oberta fa gairebé quaranta anys, bo i cercant les escasses debilitats que ofereix la roca pel bell mig d’aquest pany de paret impressionant. Sortosament, al final, l’hem pogut transitar sense passar més angúnies que les necessàries. Uns amb millor estil que altres, tot s’ha de dir! Després de fer un repartiment dels llargs, a dit: primer i cinquè (els més obligats) per a en Damià, segon i tercer per a en Joan, i quart i sisè per a mi; cadascú ha acabat fent el què bonament ha pogut. En Damià, com a bon bou que és, apurant en lliure fins a on la roca i els «maporros» li han permès. I els altres… diguem que ens en hem ensortit amb tècniques més tradicionals. O bé, el que és el mateix, més Ae que no pas lliure. «El que vale, vale, y el que no…» Què hi farem! Decididament, aquesta és una via que, per poder gaudir-la, cal anar-hi allò que se’n diu més aviat «sobrat». I, si pot ser, un dia que no foti tan fred… Brrrr!

LA VIA

1er. Llarg. 30 m 6b+ (6a/Ae). Comú amb les vies Rosaura i Tai-Chi. Segueix una línia força directa per una gran placa de presa petita, però ferma, fins a la primer dels grans forats que hi ha a la paret. Llarg molt mantingut.

2on. Llarg. 20 m 6a. Sortida per la dreta i, de seguida, flanqueig cap a l’esquerra a cercar una nova balma. Pas d’entrada a la reunió, difícil en lliure. En conjunt, no obstant, el llarg més assequible.

3er. Llarg. 25 m 6c (6a+/Ae). Sortida per la dreta del forat a superar un muret i tornar a la vertical de la reunió. A continuació, segueix un tram més assequible fins a l’alçada d’una nova cavitat. Superar aquesta, per arribar a la R, torna a tenir un parell de passos extra-plomats.

4art. Llarg. 25 m 6a+ (V+/Ae). De característiques similar al segon, igualment comença per la dreta i retorna cap a l’esquerra fent un llarg flanqueig. L’entrada a la reunió, torna a ser allò que revesteix més dificultat.

5è. Llarg. 40 m 6b+/Ae (6a/Ae). Com en tots els llargs, sortida per la dreta del forat a enfilar un llarg mur compacte. A la part final, la tendència del traçat va més aviat cap a la dreta. Juntament amb la primer, la tirada més mantinguda i obligat del recorregut. Inclús fent-lo en Ae, les sortidetes en lliure tenen la seva gràcia. Llarg molt exigent en lliure, amb passos que sobrepassen de llarg el sisè grau.

6è. Llarg. 45 m 6c (V/Ae). Sortida per la rampa de llançament que queda a la dreta de la R, en direcció a un altre mur molt vertical, aquesta vegada molt assegurat. Superat aquest, seguir pel díedre mig trencat que ens queda just al davant i que duu a la cresta cimera. Reunió a l’altra banda de la paret, aprofitant la instal·lació de rapel. «C’est fini!»

Aproximació: Des de l’aparcament de Santa Cecília, seguir la carretera en direcció oest ―Can Massana―. Al cap d’uns tres-cents metres, prendre el camí senyalitzat que puja per la Canal de la Llum. Arribats al coll (uns 40′), baixar pel Torrent del Migdia durant 15′ més, fins a passar per entremig de dos grans blocs caiguts. Just després, pujar a ma dreta per un torrent embrossat ―en direcció oest―, seguint unes traces de camí. La via comença al costat d’una alzina. 1h 15′.

Una altra opció és fer-ho pel sud, pel Camí dels Francesos, entre Can Jorba i la Vinya Nova, baixant al Torrent del Migdia un cop passat Coll Musset.

Descens: Seguir cap a l’oest per l’aresta dels Plecs, fent un primer rapel d’uns 20 m fins a la bretxa del Superior amb l’Estret i, seguidament, superar un parell de ressalts de IV ―aconsellable anar encordat―. En arribar a la Paret del Montgròs, si hem vingut del nord, el millor és acabar d’escalar aquest ―un centenar de metres fàcils, puntualment equipats― i baixar, encabat, pel marcat camí que duu, de bell nou, al coll i a la Canal de la Llum.

Si ho hem fet pel sud, al final de l’aresta baixar pel rapel equipat de 30 m que, en aquella direcció, mena a una traça de camí que retorna al Torrent del Migdia. I d’aquí, a Coll Musset i can Jorba pel Camí dels Francesos.

Horari: De 4 a 5 hores

 

“Puñalada Trapera” a la Paret d’Aragó de Montrebei

PUÑALADA TRAPERA (265 m MD+) a la Paret d’Aragó, de Montrebei, amb en Damià Santiveri, l’Eduard Ferrer i en Joan Brunet… o bé com escalar en un marc de postal

➪ Ressenya imprimible en PDF
Dissabte 27 de gener de 2018. Escalar a Montrebei ―i més concretament a la Pilastra dels Voltors―, és sinònim d’aridesa i temperatura elevada. Avui, però, després d’una inusual nevada, ens hi hem trobat un paisatge completament diferent al d’altres ocasions. Durant l’hora llarga d’aproximació ―tant d’anada com de tornada― hem trepitjat una vistosa catifa blanca ―digne de ser transitada amb botes i esquís―, calçats amb mitjons prims i unes senzilles «vambes». Ha, ha, ha! Bromes apart, hem començat l’escalada sota un cel llis (i gris) com una malla, sense gairebé tacte als dits i envoltats d’una bona enfarinada. No cal dir que cap de nosaltres hagués apostat per reeixir. De fet, fins i tot ens hem plantejat la possibilitat de canviar d’objectiu i atacar una de les vies més discontínues del pany de paret que queda a l’esquerra. Sortosament, abans d’acabar el segon relleu, els núvols s’han acabat esvaïnt i un poderós sol de gener ha començat a escalfar la roca i els que hi érem engarristats. Serveixi d’excusa doncs, per no haver encadenat els 6c. Ha, ha, ha!

La Puñalada Trapera té dues parts ben diferenciades. La primera la constitueixen els tres primers llargs, i el seu denominador comú és una escalada molt exigent que solca sengles plaques de forats. Gràcies a un equipament força complert, però, la dificultat no és gaire obligada. La segona, que està formada pels quatre llargs darrers, transita principalment per fissures i diedres verticals amb bona presa i poc equipament. Personalment, he xalat més en aquesta darrera.

Malgrat l’exigüitat de la major part de reunions, ens ho hem pogut muntar per poder anar les dues cordades junts. Val a dir que en Damià i l’Eduard, que anaven al capdavant, en algun punt delicat ens hi han deixat alguna peça. Gràcies jovent, per cuidar la gent gran! Ha, ha, ha!

En quan a horaris, hem sortit de Navàs a 3/4 de 6 del matí, fent una parada per fer cafè a Lleida. Cap a les 9 ens hem posat a caminar. Hem començat a escalar pels vols de les 11, i acabat poc abans de les 5. Al cotxe hi hem arribat cap a 2/4 de set, justde clar. Carretera i manta, «soparet» a Alfarràs per, cap a 2/4 de 10 del vespre, minut amunt, minut avall, tornar a ser a Navàs. Contents com a gínjols, això sí. Buf! Déu n’hi do!

LA VIA

1er. Llarg 25 m 6a+ Placa i fissura a protegir, amb un «passet» cap a la meitat. Difícil amb les mans i els peus glaçats.
2on. Llarg 35 m 6c Llarga placa de forats tècnica, equipada en la seva totalitat. Llarg difícil d’encadenar.
3er. Llarg 45 m 6c Seguint la tònica de l’anterior, continuen les plaques tècniques, si bé amb menys continuïtat. A partir d’un cordino esfilagarsat, la dificultat minva i s’entra a la R fent una travessia.
4rt. Llarg 45 m 6b+ Inici per fissura desplomada amb «canto» a protegir. Seguida d’un diedre menys exigent. Llarg preciós.
5è. Llarg 35 m 6a Travessia a la dreta per anar a buscar un díedre gris d’autoprotecció. Llarg de recuperació.
6è. Llarg 35 m 6a+ Fissura i placa semi-fissurada de navegació, a protegir amb peces petites. Llarg més delicat i menys evident que la resta. Tirada també magnífica.
7è. Llarg 45 m V+ Díedre un xic desplomat a l’inici, de fàcil protecció. Bon final de festa!

Aproximació: Al cap de 5-6 km de la pista de Viacamp al refugi de Montfalcó, just a l’altra banda d’una enorme torre elèctrica, desviar-se a l’esquerra i, passats uns tres o quatre centes metres, aparcar al costat d’una bassa. Seguir a peu la pista en la mateixa direcció (barrera i cartell informatiu) durant aproximadament 1h 15’. En cas de dubte, seguir sempre a ma dreta. Al capdamunt de la carena, deixar la pista i agafar a ma esquerra el corriol fitat que baixa cap al nord. Uns 15-20’ més tard, després d’una petita pujada, unes fites grans indiquen la canal d’accés a la Feixa dels Espàrrecs. Seguint la traça, ara caminant, ara desgrimpant, s’arriba a dos trams de cordes fixes. En el primer, el millor és muntar un rapel (20 m). I a l’altre, despenjar-se per la corda fixe. Seguir caminant i desgrimpant fins a una feixa ampla. Un centenar de metres més endavant, remuntar per una evident canal (sageta a la roca) fins al peu de via. L’inici de la via està marcat amb una vaga i coincideix amb la Pilastra dels Voltors.
En acabar la via, s’ha de remuntar pel camí fitat de la carena en direcció sud, durant uns 20’ fins a trobar l’inici de l’accés a la Feixa dels Espàrrecs. La resta, es desfer el camí d’anada

Horari: entre 5 i 6 hores

“Adiós Coños” a la Paret de Catalunya de Montrebei

ADIOS COÑOS (variant Salut Marcel) (225 m ED) a la Paret de Catalunya, de Montrebei, amb en Xavier Betriu i l’Òscar Caldera… o bé com començar una nova temporada a Montrebei

➪ Ressenya imprimible en PDF
10Dijous 18 de gener de 2018. Depassat el periple nadalenc, amb els seus àpats opípars i els seus dies curts i freds, retornar a aquest indret tan entranyable del nostre benvolgut Montsec, per fer allò que tan ens agrada, esdevé un cop més un plaer incommensurable. Encetar una nova temporada, curulla altra cop d’anhels incerts, somnis efímers i temors inconfessables, a on gaudi i patiment s’acaben confonen en un voluptuós garbuix d’emocions contraposades, tornarà a esdevenir aquell exercici de regeneració necessari i saludable que ens ajudarà a seguir albirant el futur amb bon talant.

Hi ha vies que desperten interès per l’audàcia del seu traçat, altres per la història que duen associades, n’hi ha que simplement s’han de fer perquè són grans clàssiques, i n’hi ha que ens criden l’atenció per les raons més inversemblants. «Adios Coños» té un bon nom, però no només això. Darrera d’aquest suggerent apel·latiu s’hi amaga un itinerari superb, rude i auster (una o dues assegurances per llarg) que cal no prendre’s a la lleugera. Aprofitant la presència a la nostra nodrida expedició «berguedana-navassenca» d’en Xavier Betriu, he gosat de proposar-la, malgrat saber que sobrepassava abastament les meves prestacions. Crec que no és quelcom que calgui fer sovint, però fet de tant en tant pot resultar fins i tot pedagògic. Un és més conscient d’on té el llistó, tant pel que fa a la dificultat com al grau d’exposició. Encara sort que els meus companys n’han quedat satisfets!

Na Júlia i l’Octavi per la seva part (els juniors del grup i ambdós membres del CTAC), se las han amb «Els Gegants Adormits». Una altra gran via del sector (ens anàvem veient), a on també han xalat d’allò més… A aquest jovent no hi ha qui els pari!

LA VIA

1er. Llarg. 55 m 6c Diedre vertical, mantingut i llarg, amb dues bones «apretades» per superar sengles trams desplomats. La dificultat del llarg ve més donada per la seva continuïtat que pels passos aïllats. Llarg espectacular.

2on. Llarg. 40 m 6a Inici per una fissura, a la dreta de la més ample i evident (més descomposta). Superació d’un petit sostre i recórrer novament unes fissures de roca delicada pel punt més consistent. Cal afinar bé els sentits, tant per encertar el millor traçat com per la deficient qualitat de la roca. Reunió en una gran savina. Llarg delicat.

3er. Llarg. 40 m 6b Flanqueig per roca de dubtosa qualitat fins a enfilar una fissura ample. La dificultat principal és en un tram vertical a on la fissura s’estreny i cal anar per fora (off width). Llarg magnífic.

4art. Llarg. 30 m 6b (1er. de Salut Marcel) Sortint de la reunió, en lloc de flanquejar la llastra que tenim al davant per sota, l’hem encarat de dret com si anéssim per la A.C. durant tres o quatres metres per, encabat, flanquejar per damunt d’aquesta a trobar la Variant. D’aquesta manera, en fer una traçada més directa s’evita el fregament de cordes. Passatges tècnics de placa i «fissureta» per un pany de roca excel·lent. Llarg molt bo.

5è. Llarg. 40 m 6b+ (2on. de Salut Marcel) Flanqueig fàcil a dretes fins al trobar un pont de roca i una placa vermellosa. Després d’escalar aquesta, afinar bé el GPS i anar en direcció a una fissura mig descomposta que acaba en un relleix. Enfilats damunt d’un mena d’agulla adossada a la paret, seguir per placa delicada a buscar un pitó, i un cop superat aquest anar cap a l’esquerra a cercar terreny més fàcil fins a la reunió. El llarg clau de la via, pel seu exigent binomi de dificultat-exposició.

6è. Llarg. 30 m V+ (3er. de Salut Marcel) Seguir un evident diedre fins que s’acaba. Seguir amb tendència a la dreta fins a una sabina i continuar per placa fins a la R. El més fàcil de tots.

Horari: 5 hores