“El Cau del Sioux” a la Paret de Catalunya de Montrebei

EL CAU DEL SIOUX (270 m MD+) a la Paret de Catalunya de Montrebei, amb na Júlia Busquets… o bé com seguir els rastres de l’Indi, també a Montrebei

➪ Ressenya imprimible en PDF
elcaudelsiouxDivendres 17 de febrer de 2017. Qualsevol excusa és bona per tornar a escalar en aquestes parets! Aprofitant que na Júlia tenia fam de roca ―la neu i el gel l’han tingut ben ocupada tot l’hivern―, li hem tret la pols a un dels projectes que tots dos teníem pendents. Deixant a part que ambdós som navassencs, escalar amb na Júlia em produeix una sensació ben especial. Per una banda, com és obvi, hi ha la diferència d’edat: els seus pares són més joves que jo!―. I, per una altra, doncs perquè tot just fa quatre dies ―o quatre anys, que pel cas és el mateix―, que vaig portar-la de «paquet» a la Civis-Genís de Cabirols del Pedraforca. Aleshores, no cal dir-ho, ella tot just començava i jo no parava de donar-li consells. Avui, en canvi, ha estat ella ―com a bon membre del CTAC que és― qui, després d’un primer contacte cautelós, si ha acabat deixant la pell ―literalment― per treure’m les castanyes del foc! Ha, ha, ha!

Molts comentaris ―i no tots favorables― mereix aquesta via d’en Joan Vidal Reina. Que si és «la via més equipada de Montrebei», que si «el seu estil no s’adiu amb el del lloc»… Sigui com sigui, gairebé tothom que l’ha repetit coincideix amb el mateix: que és molt recomanable i, com a tal, esdevindrà una clàssica de la paret. Totes les vies de l’Indi que conec tenen en comú, al meu entendre, un bon olfacte pels traçats ―com a bon indi aborigen que és― i un equipament molt correcte, tant en quantitat com en qualitat. Si, a més, tenim en compte que la major part les ha obert en solitari, crec que no ens queda més que treure’ns el barret. I, al final, donar-li les gràcies, perquè del que no hi ha dubte, és que són de les més visitades de cada indret. Després, cadascú podrà donar la seva opinió sobre si aquest és el tipus d’itinerari que més li agrada i el satisfà. Personalment, ara mateix, potser prefereixo haver-m’ho de «treballar» una mica més, però això no vol dir que en cap de les vuit vies d’en Joan que he escalat ―Altres Límits, Cherokee Express, Directa Senglar, Niltina, Peus Negres, Tuaregs, Viatge Apatxe i El Cau del Sioux― no hi hagi gaudit de valent!

1er. Llarg. 55 m 6a. Mur de presa roma, seguit d’un díedre bavaresa. Reunió intermèdia opcional. Llarg de navegació, poc equipat.

2on. Llarg. 35 m 6a/Ae. Placa mantinguda amb tres passos d’artificial al mig, seguida d’un flanqueig cap a la dreta i d’un tram fàcil a la part final. Llarg bonic.

3er. Llarg. 35 m 6a/Ae. Un altre mur compacte, més llis i vertical que l’anterior, i més típic de Terradets que no pas d’on som. Llarg monolític.

4art. Llarg. 40 m 6c. Fissura bavaresa exigent i excel·lent, seguida d’un petit desplom ―pas d’A1 d’un alien― i d’una fissura «intermitent» (la xapa que hi mancava, torna a ser al seu lloc). El llarg de la via, en tots els sentits: dificultat, bellesa i una «sorpresa» al final, que serveix per donar nom a la via!

5è. Llarg. 20 m II. Canvi de reunió, d’una cova a una altra en horitzontal.

6è. Llarg. 15 m IV. Superació d’un petit desplom amb l’ajut d’una savina i flanqueig cap a l’esquerra per terreny descompost. Llarg de transició.

7è. Llarg. 40 m 6b+. Flanqueig de placa a dretes per anar a buscar un díedre desplomat. Passat un pont de roca, quan la fissura de dits que fèiem servir es torna impracticable, apareixen les dificultats més notables ―alien útils, si es fa amb artificial―. Flanqueig a esquerres per entrar en una xemeneia mig tapada per la vegetació, per on cal pujar ben obert de cames. S’acaba amb un pas de placa i un tram de tartera vertical. Llarg exigent i variat.

8è. Llarg. 30 m. A1/III. Superació d’un mur fissurat, fent A1 d’un pont de roca i dels dos pitons que hi ha emplaçats. Flaqueig a dretes per terreny fàcil fins al cim.

Una via ben difícil, però no excessivament obligada que, sense ser de les més reeixides del sector, val molt la pena d’escalar, sense cap mena de dubte!

“La Pilastra dels Voltors” a la Paret d’Aragó, de Montrebei

LA PILASTRA DELS VOLTORS (275 m MD) a la Paret d’Aragó, de Montrebei, amb na Sílvia Giner Little Tomi i en Damià Santiveri Freixa… o bé com reeixir contra tot pronòstic

➪ Ressenya imprimible en PDF
pilastraDissabte 28 de gener de 2017. Per tal de quadrar els horaris, sortim de Navàs a les cinc. Plou, però no hi fas res, la previsió meteorològica dóna pluja fins a les vuit i sol la resta del dia. De manera que anem marxant sota el líquid element fins arribar a la bassa de Viacamp. Mentre esperem que comenci a clarejar, aprofitem per acontentar els budells i, quan ja no calen els frontals, sortim del cotxe i agafem els trepals. Fot un fred i una humitat que no conviden a escalar, precisament. Malgrat tot, marxem cap al cim de l’Estall, amb les gorres calades fins als ulls i guants gruixuts a les mans. A mesura que ens hi acostem, ens adonem que estem envoltats de neu per tot, fins i tot a la part alta del Montsec. El paisatge és brutal, certament, però les esperances d’escalar es difuminen per moments. Baixem per la Feixa dels Espàrrecs amb el cor encongit, la roca és molla, arreu, i el cel no fa cap cara de voler-se obrir. Arribem al rapel i, ara sí, hem de decidir si seguim endavant o bé ho deixem per a una ocasió més adient. Com que hi ha diversitat d’opinions, ho sotmetem a referèndum i —com no!— guanya el sí per dos a un. Arribem al peu de via i comencem. Són les onze en punt! Durant les cinc hores següents, hi haurà estones de tot: tremolor de cames, espetec de dents, sensació d’estar forçant la situació i, al final, una gran satisfacció, però també un gran alleujament! Contra tot pronòstic, ens en hem acabat ensortint!

La percepció que acabem tenint d’una escalada és un fet subjectiu que ve determinat per un munt de factors, entre ells, lògicament, les condicions ambientals. Avui, sense anar més lluny, cap de nosaltres tres podria assegurar que la via que hem fet sigui una de les més maques i recomanables de Montrebei —al menys fins al penúltim llarg, que és quan, finalment, ens ha acabat tocant el sol!—. Això, no obstant, no vol dir que no estiguem menys contents i satisfets que en altres ocasions. Bé, tant se val, crec que el millor que podem fer és tornar-hi en una altra ocasió i comparar… La moral, sempre per davant de tot!

1er. Llarg. 30 m Vè. Després d’un pas aïllat, es flanqueja per una feixa fins al peu d’un mur vertical. Llarg de tràmit, des-equipat.

2on. Llarg. 35 m 6a. Mur mantingut de forats, que a mesura que avancem es va adreçant. Alguna assegurança distant. Llarg magnífic!

3er. Llarg. 30 m 6c+. Placa exigent i vertical amb «canto», ben assegurada amb parabolts, seguida d’un díedre fàcil. Si no arriba a ser pel fred i la humitat, en Damià se’l treu segur.

4art. Llarg. 20 m 6a+. Superació d’un petit desplom fissurat, amb un pas força rabiós. La resta, un díedre a equipar.

5è. Llarg. 40 m 6a. Llarg díedre molt marcat, amb un inici vertical que, de mica en mica, es va tombant i emplenant de vegetació. Llarg poc equipat!

6è. Llarg. 45 m Vè. Llarg desequipat i sinuós, sense dificultat aparent, a on cal saber triar molt bé tant les preses com el traçat. Llarg delicat!

7è. Llarg. 40 m 6a. Díedre vermellós i desplomat amb molt bons «canto», i una roca brutal! Sens dubte, el llarg de la via, més per la bellesa que per la dificultat. Llarg cinc estrelles!

8è. Llarg. 35 m IV+. Díedre bonic a protegir, seguit d’un mur força descompost.

La Pilastra dels Voltors és una via espectacular i variada, que ens deixarà ben satisfets. Una d’aquelles clàssiques imprescindibles que, malgrat tenir una llarga aproximació, algun dia s’ha de fer!

Aproximació: Al cap de 5-6 km de la pista que va de Viacamp al refugi de Montfalcó, cal prendre una pista secundària a ma esquerra i aparcar al costat de la bassa que hi ha poc més endavant. Pot servir de referència, la gran torre elèctrica que hi ha a ma dreta, uns centenars de metres abans. Al cap d’un o dos minuts de caminar, cal prendre el ramal dret d’una cruïlla, i passar pel costat d’una barrera i un cartell informatiu. Mitjà hora després, hi torna a haver una bifurcació, la pista bona torna a ser la de la dreta. Finalment, una mitja hora més enllà, quan la pista arriba vora l’espadat, una fita a ma esquerra indica que cal deixar-la i seguir baixant pel camí fitat de la carena. Uns vint minuts més tard, després d’una petita pujada, unes fites grans indiquen l’inici de la Feixa dels Espàrrecs. Al començament de la baixada hi ha una lleixa estreta, després venen unes rampes, encabat una feixa ample i, un bon tros més endavant, una altra lleixa estreta que acaba en un arbre d’on pengen unes cordes fixes, però a on resulta més recomanable muntar un rapel de 30 metres. Al final d’aquest, hi torna a haver una lleixa estreta que, a l’alçada d’un altre arbre té una desgrimpada força dreta, que duu a una altra feixa ampla. D’aquí, cal seguir un altre centenar de metres, fins a remuntar per una canal més o menys evident fins al peu de La Pilastra. L’inici de la via està marcat amb una vaga i coincideix amb la Otros Mundos.

“Factor 2” a la Roca dels Arcs, de Vilanova de Meià

FACTOR 2 (180 m MD+) a la Roca dels Arcs, de Vilanova de Meià, amb na Sílvia Giner Little Tomi i en Joan Brunet Puigpiqué… o bé com gosar acarar-se amb els mites del passat

➪ Ressenya imprimible en PDF
1

Dissabte 21 de gener de 2017. A la ressenya original de l’any 1983, els oberturistes hi van incloure una llegenda que fa referència (i adverteix) de la nefasta situació que es produeix quan les cordes han d’absorbir caigudes d’una alçada igual o superior al doble de la longitud de corda que hi ha entre assegurat i assegurador. D’aquí la importància d’establir punts de dissipació, sobretot en els primers metres després d’haver sortit de la reunió.

Una forma ben original i pedagògica de donar nom a una via!

                               «pensaquesisurtsdelareunióivolesaixòésfactordos»

Justament per aquesta època va ser que vaig escalar la Lleida, la meva primera via a la paret. I en recordo, com si fos ara, la caiguda que hi va tenir en Jordi Sunyer Ollé, el meu company de cordada, en arrencar-se-li un clau de progressió. Va ser una caiguda neta, però en Jordi va venir a parar fins a l’alçada de la R! De manera que, el factor de la caiguda devia ser… Bé, val més que deixar-ho aquí!

Em ve a la memòria, també, el que em va dir l’admirat avinyonenc Tati Vilar, justament quan baixava d’escalar la Factor 2. La cosa va anar més o menys així: «Quan les coses es posen serioses, tiro amunt amb decisió. I, fins ara, sempre me’n he acabat ensortint!». Res d’estrany per a un bou que ha arribat a fer vuitens! És clar que, aquell comentari fet a propòsit de la via que en Tati acabava de repetir, em va fer posar a la Factor 2 l’etiqueta «d’Impossible superior». Que, ves per on, fins al cap de trenta anys no ha caigut… Ha, ha, ha!

Dos quarts de deu del matí. Tal i com el pronòstics del temps venien anunciant, el cel està tapat i fa un fred de pebrots. La via té sis llargs i fem cordada de tres, de manera que ens la repartim a raó de dos per cap. Em toca començar a mi, i ho faig amb els dits mig congelats…. de seguida se’m apareixen els fantasmes del passat! Ha, ha, ha! En Joan fa els dos del mig, que són els bons (i els més difícils), com sempre amb total autoritat. I la Sílvia, la nostra «boueta» particular, els dos darrers, que no és que estiguin d’oferta, precisament. Felicitats!

1er. Llarg. 20 m 6a. Placa fina de regletes, difícil d’escalar amb les mans fredes!

2on. Llarg. 25 m 6a. Travessia en diagonal cap a la dreta per atacar un mur de bona presa que acaba en un sostret. Hi ha un moment, al final del flanqueig, en que la morfologia de la roca ens aboca cap als bolts de la veïna Tierra de Nadie. Atesa la seva proximitat, i que no he estat capaç de veure cap més burí de la nostra via més amunt, he acabat pujant per l’altra línia, pensant que en aquest tram eren comuns. Quan he arribat a la reunió, però, n’he vist un quatre o cinc metres a l’esquerra, senyal inequívoca que el recorregut original anava per allà. Bé, que hi farem! Llarg agraït!

3er. Llarg. 20 m A2. Superació d’un sostre en artificial. En el passatge clau hi ha un clau trencat, que es pot superar posant un alien negre o blau. Llarg espectacular!

4art. Llarg. 35 m 6a+. Mur amb panxes, típic del del lloc, que té un pas llarg a la sortida de la reunió i, poc després, un parell de passos de bloc. Llarg potent i mantingut, en el que cal completar l’equipament!

5è. Llarg. 40 m Vè. Mur mantingut de bona presa per on cal navegar, ates que només té quatre assegurances fixes en quaranta metres. L’entrada a la reunió és descompost. Llarg a on no val a badar!

6è. Llarg. 40 m V+. Díedre fàcil fins a un arbre, i placa fina abans d’acabar el llarg. La cirereta dels pastís!

Una via, al final, menys difícil i compromesa del que havíem pensat (la mitificació, ja les té aquestes coses), però per res menyspreable. Ans al contrari: exigent, mantinguda i amb un equipament original que, a vegades, costa de veure tant per la mida (burins) com per la distància a que estat posats els uns dels altres. No obstant, això, no cal dur martell i claus. Molt recomanable!

“Joan Freixenet” a la Roca dels Arcs, de Vilanova de Meià

JOAN FREIXENET (140 m MD) a la Roca dels Arcs, de Vilanova de Meià, amb en Xavier Oliva Travé i en Joan Brunet Puigpiqué… o bé com reivindicar la bellesa de les línies orogràfiques

➪ Ressenya imprimible en PDF

1Dissabte 14 de gener de 2017. Us imagineu una paret, com la de la Roca dels Arcs, completament verge? Sembla impossible, veritat? Cinquanta anys enrere, però, aquesta era la condició de gairebé tota la Serralada del Montsec. I ara poseu-vos, per un moment, a la pell dels primers aperturistes: Quines línies creieu que triaríeu per als vostres itineraris pioners…? Exacte! Les marcades pel relleu de les parets! Línies com la Lleida, Montse Pueyo, Wild Planet, Via del Quatre o la mateixa Joan Freixenet, són algunes d’aquestes perles que semblen haver estat esculpides, a posta, per ser escalades. Amb el temps, però, una proliferació desmesurada d’obertures, moltes d’elles manufacturades, repetitives i supèrflues, acaben provocant una saturació morbosa de l’espai, fins al punt de creuar, parasitar i confondre’s les unes amb les altres. Certament, en el món de l’escalada hi ha d’haver espai per a tots, però si de veritat ens estimem el terreny de joc en que aquesta es sustenta, caldrà que reflexionem més seriosament al respecte.

La Joan Freixenet és una via acrobàtica de tall clàssic d’una bellesa indiscutible que, en un ambient sempre sever, supera amb elegància tres sostres consecutius que malden per barrar-li el pas. L’austeritat de l’equipament i la sinuositat del seu recorregut, li atorguen un toc exòtic i aventurer. Amb un bon assortit de micros (alien negre més dos semàfors repetits, per exemple) i friends fins al C1, no cal portar pitons.

1er. Llarg. 35 m 6c. Díedre assequible fins a un sostre, flanqueig cap a l’esquerra i nou díedre fissurat, vertical i intimidant. Per fer el tram més difícil (6c) en artificial, calen micros petits. Per arribar a la reunió, cal flanquejar set o vuit metres a la dreta (la primera que trobem no és la nostra). Llarg boníssim!

2on. Llarg. 30 m Vè. Una cornisa fàcil a dretes ens diposita al peu d’un petit mur (Vè) difícil de protegir. Intentar aprofitar els forats deixats pels claus per encabir-hi algun micro. Acaba amb un díedre fàcil i descompost. Llarg delicat!

3er. Llarg. 35 m 6b. Pujar per una fissura fàcil i seguir per una placa fina fins al peu d’un niu de voltors (rastre d’excrements). Superar un ressalt per la dreta (per l’esquerra és més difícil) per entrar en una mena de nínxol cobert per un gran sostre. Flanquejar el sostre per l’esquerra en escalada atlètica. Arribar per un díedre fàcil a la R. Llarg magnífic!

4art. Llarg. 40 m 6a/A1. Superat un petit díedre, anar a buscar la línia de parabolts (n’hi ha un sense xapa) que marxa cap a l’esquerra per superar un sostre. Al final del tram, hi ha un pas llarg damunt del buit, a on caldrà desplegar l’estrep. Segueix un mur difícil (6a) de presa generosa, equipat per fer-se en artificial, i un tram final, a on decau la verticalitat. Llarg espectacular i treballós!

5è. Llarg. 15 m IV-. Llarg de transició per superar una feixa.

6è. Llarg. 40 m V+. Comença per un díedre de roca dubtosa fins a flanquejar cap a l’esquerra a buscar una placa que culmina en un petit desplom. Ull al fregament de les cordes. Llarg exposat, a on cal fer servir el GPS. Dos claus en 40m!

En resum, una petita joia que ens farà sortir de la rutina per endinsar-nos en una nova dimensió que, ben segur, ens recordarà altres parets més agrestes i salvatges. Molt recomanable!

“No Future” a la Paret de Catalunya, de Montrebei

NO FUTURE (250 m MD+) a la Paret de Catalunya, de Montrebei, amb l’Octavi Puntas… o bé com celebrar la seva entrada en el CTAC

➪ Ressenya imprimible en PDF
no-futureDimecres 11 de gener de 2017. Pot, un membre del Centre de Tecnificació d’Alpinisme de Catalunya (CTAC) no haver escalat mai a Montrebei? La resposta és no! Així que hi hem hagut de posar remei, a corre-cuita! Ha, ha ha!

Darrerament, li he trobat el gust a aquest indret privilegiat del Montsec. La grandiositat del lloc, les seves altives parets, la benignitat climàtica, el seu paisatge superb… fan que un s’hi senti tan petit i tan a gust, que s’acabi confonent amb l’entorn. Ai, que això fa pinta d’addicció… Es veu que no sóc el primer a qui li ha passat, però! Com ens diu en Luis Alfonso al seu nou llibre «Montrebei»: «Hace un tiempo no hubiera pensado que Montrebei pudiera ser adictivo, más bien hubiera pensado lo contrario, que es de esos sitios que cuesta ir porque impone, porque se sufre, porque hay riesgo, porque da miedo, porque se cuentan historias de terror!». De manera que, ja ho sabeu, si no us en voleu convertir en addictes, el millor serà que no us acosteu a Montrebei!

Quatre cotxes al Prat d’en Lluís, en un dimecres no festiu. Déu n’hi do! A una de les cordades, que eren de Valls, mentre es preparaven per escalar la «Torrades amb all» ―Valls i all fan rima!―, a part de les cintes, només els hi hem vist agafar tres o quatre aliens. Nosaltres, en canvi, portem un joc d’aliens, des del gris fins al vermell, un de friends fins al Camelot del quatre, amb l’u, dos i tres repetits ―tretze en total―, a més d’un de tascons! Al final, amb menys també haguéssim passat, però aquí a Montrebei ja se sap, cal anar-hi ben fornits! I no és perquè el vallencs fossin uns «bous» ―que segur que ho eren, atès que la «Torrades amb all» no és gens fàcil―, sinó perquè aquesta via, és una de les poques excepcions que confirmen una regla no escrita, de Montrebei: la de no obrir vies equipades per dalt. Precepte, al meu parer, molt encertat, justament en un terreny de joc a on tradicionalment s’ha vingut fent d’aquesta manera, i a on, a més, predominen les fissures i els díedres de bon protegir, i encara no està tot «trillat». Hi ha d’haver terreny de joc per tothom, és cert, com no ho és menys, crec, que cal respectar els costums ―les normes i usos― de cada lloc.

1er. Llarg. 55 m 6a+. És la tirada clau; llarga i monolítica. S’inicia per unes «xorreres» que faciliten l’arriba a una fissura-díedre. A continuació, es fa una siga saga per una placa, cercant els seus punts febles, per acabar superant un esperó, sobre del qual hi ha un tram de roca delicada.

2on. Llarg. 35 m Vè. S’inicia per terreny fàcil fins a abastar un díedre, del que se’n recorre només la primera part. Roca d’escassa qualitat.

3er. Llarg. 35 m 6a+. Ressegueix un díedre vermellós, fins que, a la part final, hi ha un parabolt a l’esquerra que assenyala sortir per la placa ―nosaltres no n’hem fet cabal i hem seguit pel díedre―. Un dels trams s’ha de superar en off-width. El díedre acaba barrat per un sostre, que cal flanquejar a la dreta per abastar la reunió. Juntament amb el primer i el cinquè, un dels millors!

4art. Llarg. 40 m 6a. S’inici per una placa fissurada que, al final, per evitar uns sostres ens fa flanquejar cap a la dreta. Llavors es continua per una fissura ample que ens deixa al peu d’una canal. D’aquí, fent un curt flanqueig a la dreta, per una cornisa vegetada, s’arriba a la R. Cap a la meitat, hi ha un reunió opcional. Si no es fa, cal anar amb compte amb el fregament de les cordes.

5è. Llarg. 30 m V+/6a. Fissura de roca boníssima, a superar en bavaresa. Llarg molt estètic i agraït!

6è. Llarg. 40 m V+. Placa a on, a mesura que pugem, la roca va perdent qualitat ―per sort, també dificultat―, fins a arribar a convertir-se en molt delicada. Reunió en una alzina. Compte amb la qualitat de la pedra!

7è. Llarg. 15 m IV+. Sortida cap a la esquerra per encarar una placa fàcil. Llarg sense massa interès.

Via força recent ―només té dos anys― que per la bellesa del seu traçat, i unes dificultats força assequibles i homogènies, es repeteix força sovint. Així que, molt recomanable!

“Desequilibrio Hormonal” a la Paret de Catalunya, de Montrebei

DESEQUILIBRIO HORMONAL (240 m ED-) a la Paret de Catalunya, de Montrebei, amb en Damià Santiveri Freixa i en Joan Brunet Puigpiqué… o bé com gaudir d’un regal de reis molt especial

➪ Ressenya imprimible en PDF
1Divendres 6 de gener de 2017. Hi ha moltes raons que poden fer-nos decidir a intentar la repetició d’una via d’escalada. La bellesa del seu traçat, les recomanacions del personal, l’estil i el grau de dificultat, el tipus d’equipament o bé la novetat, en són algunes d’importants. També poden influir-hi, però, les condicions meteorològiques, la disponibilitat (restriccions, ocupació…) o bé, senzillament, perquè sigui la que ens manca per completar una zona. En el cas de la que avui m’ocupa, a més d’algunes de les esmentades ‫―exceptuat la de la novetat, atès que la ruta té més de trenta d’anys d’antiguitat―, hi ha influït, també, la coneixença amb un dels seus aperturistes. Amb l’Aïtor Ormaechea, fa molts anys ―més, fins i tot, dels que té la via―, vam compartir corda en diverses ocasions. I no havia sabut més d’ell, des de llavors, fins que, fa ben poc, vaig contactar-hi pel facebook. Pel que em va dir, però, actualment les seves aventures discorren més en horitzontal que no pas en vertical ―exerceix de patró de veler―. N’hi ha que s’ho saben muntar bé! Ha, ha ,ha!

Ah, i no us negaré pas que el fet d’aparèixer a la llista de les «100 Millors Escalades de Catalunya» del Pep Solvdevila, també hi pot haver influït. Com tampoc us negaré que, mentre ens hi atansàvem, des del Prat d’en Lluís, ho fèiem amb una mica de neguit. Malgrat ser una via freqüentment repetida ―proveu de cercar-la a internet―, d’aquest grau, a Montrebei, no n’havíem fet pas gaires… per no dic cap. Finalment, però, en Damià l’ha «encadenada» de dalt abaix, i en Joan i un servidor l’hem enllestit amb un parell o tres d’A0’s per barba. L’horari i la temperatura, que també eren factors a quadrar, s’han acabat saldant en sis hores d’escalada ―ombra de 2/4 d’11 fins a les 12― i havent-nos de treure roba i estar a punt d’acabar-nos l’aigua! Tot plegat, doncs: el millor regal de reis que podíem esperar!

1er. Llarg. 40 m 6b+. Se superen uns blocs fàcils i, acte seguit, s’entra en un díedre exigent i intimidant, equipat amb un parell de claus i tres spits que, per sort, es protegeix amb facilitat. Llarg sostingut i espectacular, amb algun tram de roca delicada, però que, de mica en mica, va sortint. Per treure’s la són de les orelles, vaja!

2on. Llarg. 25 m 6a+. Curt flanqueig en bavaresa horitzontal i invertida fins a buscar un bon canto, per acabar sortint a un díedre assequible. Quin pas més «burraco»!

3er. Llarg. 35 m V+. Llarg senzill, però agradable d’escalar, que comença per un placa fissurada molt compacte i acaba amb una fissura ampla plena de vegetació. Totalment des-equipat, però fàcil de protegir amb peces grans. El més fàcil de la via, per bé que molt agraït.

4art. Llarg. 40 m 6b. Sens dubte, el llarg de la via. Similar al primer, però més llarg i desprotegit. Per posar-hi un xic de morro i tenir el «coco» ben moblat, vaja! Proposat per en Xavi Raventós, al bloc: http://caracolesmajaras.blogspot.com.es/2015/11/10-mejores-largos-de-montrebei.html
com un dels millors de Montrebei.

5è. Llarg. 50 m 6b. Una placa fissurada i atlètica, per sort força assegurada ―en comparació a la tònica general de la via―, d’aquelles de posar-s’hi i anar-la traient pas a pas, seguida d’una placa amb un «desplomet», a on toca tornar a fer una apretada. Arribada a la reunió, amb el braços ben contents.

6è. Llarg. 50 m 6a. Llarg sinuós i un xic exposat ―difícil de protegir, sense claus―, compost per una placa a on cal navegar per trobar els punts més febles, seguida d’un llarg flanqueig a ma esquerra, que ens diposita al peu d’una fissura de forats i, encabat, a la canal fàcil de sortida. Tot plegat, per xuclar-nos les escasses reserves de «power» que ens puguin quedar.

Resumint, una via exigent, dura física i mentalment, sobre roca «sanejada» i «magnesiada» (perquè deu ser?) que, per gaudir-la al cent per cent, val més no anar justet. Ens ha agradat mooooolt! Aquesta sí; imprescindible!

“Petit Díedre” a la Paret de Catalunya, de Montrebei

PETIT DÍEDRE (160 m MD) a la Paret de Catalunya, de Montrebei, amb en Martí Soriano Arnal… o bé com començar l’any a la «paret per excel·lència»

➪ Ressenya imprimible en PDF
1 Amb en Martí, que és un home plenament dedicat ―per aquest ordre― a la família, a la feina i a l’escalada esportiva, solem quedar un parell o tres de vegades a l’any per fer via llarga. Una d’elles per les vacances de nadal. I com que, enguany, m’ha comentat que li feia gràcia d’anar a Montrebei, atès que encara no hi havia estat mai, doncs, que voleu?, he mirat de fer-lo content. I no sabeu com m’ha costat… Ha, ha, ha! De fet, malgrat no haver-m’hi prodigat especialment ―sobretot pel respecte que em mereix―, Montrebei és un dels llocs a on la pràctica de l’escalada em resulta més estimulant i satisfactòria. Com diria l’amic Joaquim Gil, dec estar tocat pel tocat pel seu «encantament». Els que coneixeu el lloc i les seves vies, de ben segur que sabreu de què us parlo!

Després de comprovar la previsió meteorològica una i una altra vegada, i a l’espera d’un cel cobert de núvols i temperatures properes a zero, ens hem acabat decidint pel Petit Díedre, una via que un servidor ja havia escalat, ara fa uns trenta anys, amb en Jordi Sunyer i en Xevi Bonet. Després de tant de temps, però, els records resulten tan vagues que és com tornar-la a fer de nou. Curiosament, fins als darrers metres de la via, no se’m ha acabat reproduït la imatge que més gelosament en guardava a la memòria: la espectacular obertura de cames que cal fer per superar el darrer desplom! A part d’això, i de la característica cova de la tercera reunió, de la resta poca cosa. L’equipament, però, no és pas més complet que aleshores. Benvinguts a Montrebei, senyors!

I tan abrigats anàvem, que semblàvem esquimals: guants, gorra, polar… Si a això hi afegim que hem fet una aproximació directa; o sigui, traçant una línia recta des del Prat d’en Lluís fins al peu del díedre, i que al final ha fet més bo que no pensàvem… doncs, això, que en comptes de fred hem acabat passant calor. Ah, i per acabar-ho d’adobar, en poc més de tres horetes ho hem tingut enllestit ―aproximació, escalada i descens―. Qui ho havia de dir? I, a part d’això, com que tot just si són les dues, se’ns ha desvetllat una altra qüestió: I ara que fem…? Passar-me més estona a la carretera que a la muntanya, mai ha estat del meu grat! Bé, no ho digueu a ningú, però ho hem acabat rematant al Barranc dels Grillons. I allà sí, ens hi hem acabat fotent de fred. El què són les coses!

1er. Llarg. 40 m Vè. Hem començat per l’entrada de l’esquerra, que sembla la més evident i lògica. Per arribar a l’arbre que hi ha a la xemeneia, primerament cal superar un contrafort d’uns deus metres de roca discreta, assegurats com bonament podem. Seguidament, s’entra a la xemeneia durant deu metres més, per sortir-ne altra volta per la dreta per abastar una altra placa de dubtosa consistència. Tot plegat, un inici poc engrescador. Montrebei en estat pur!

2on. Llarg. 30 m V+. Un curt flanqueig a ma dreta ens deixa a la base una fissura-díedre marcada amb un clau. A continuació, vénen una placa de bona roca i una altra «fissureta» de dificultat més elevada; protegides aquestes per treus claus. Un llarg agradable de fer i, sens dubte, el que té més assegurances.

3er. Llarg. 35 m Vè. Aquí comença el díedre que dóna nom a la via. A l’inici, hi ha força vegetació i la verticalitat no és notòria. Més amunt, abans d’entrar a la curiosa cova de la reunió, la cosa s’adreça. Hi ha diverses possibilitats d’assegurament en els troncs dels arbusts, la fissura i algun que altre pont de roca. Escalada plaent.

4art. Llarg. 55 m 6a. El llarg de la via! Amb una dificultat que va en augment, el díedre s’adreça gradualment, fins a desplomar un xic a la part final. Just abans d’aquest punt, hi una reunió opcional equipada amb pitons. Durant tota l’estona, les possibilitats de protecció amb flotants són tantes, que fins i tot resulta divertit. Entusiasmant!

D’una bellesa austera i primària, el Petit Díedre és una bona via per prendre un primer contacte amb aquest santuari de l’escalada ―i la natura salvatge―, que són les Parets de Montrebei. En la mesura que puguem, vetllem entre tots perquè segueixi sent així!

“Burundanga” al Cap del Ras, de les Parets d’Àger

BURUNDANGA (245 m MD+) al Cap del Ras de les Parets d’Àger, amb en Joan Brunet i n’Octavi Puntas… o bé com acabar l’any tibant ben fort

➪ Ressenya imprimible en PDF
1Dissabte 31 de desembre de 2016. Escalant la Fanal Nocturn, resulta inevitable no fixar-se en el traçat de la línia de parabolts que hi a l’esquerra. Un recorregut vertiginós que enllaça un seguit de plaques compactes que, només de contemplar-les, produeix un devessall de sensacions contradictòries; barreja, alhora, d’atracció, deler i cobriment de cor. No en va, «burundanga» és un dels apel·latius de l’escopolamina, una droga altament tòxica que, en dosis inadequades, pot provocar deliris, psicosis, paràlisi, estupor i, fins i tot, la mort. Sort que només n’hem llepat l’embolcall… Ha, ha ha!

Malgrat ser una via muntada per dalt, l’estil emprat pels seus autors fa que, tothora, tinguem la sensació d’estar escalant. De fet, hi ha trams, sobretot en els de menys dificultat, a on haurem de completar l’equipament amb «flotants».

Aprofitant que avui se’ns hi afegit l’Octavi, aquest inefable «crack» de vint-i-tres anys, capaç de «menjar-s’ho gairebé tot» ―bé, ja m’enteneu… ha,ha, ha!―, l’estratègia que en Joan i jo ens hem muntat és la d’atorgar-li a ell els llargs de més dificultat (3er i 6è), per repartir-nos els més fàcils entre nosaltres dos. En el sisè relleu, però, després de quatre o cinc intents «a mort» protagonitzats pel nostre benvolgut bou berguedà ―i el seu purisme insubornable―, ens ha acabat cedint el cap de corda als veterans… Ha, ha, ha! De manera que, en Joan, que és qui ha pres el relleu, no ha tingut cap remordiment a l’hora de desplegar un estrep i, fins i tot, de posar un ganxo, quan li ha convingut. De segon, l’Octavi l’ha tret net, però com que això és com fer-ho en «top rop», no li comptarà com a «encadene». Ha, ha, ha! Total, per trenta-cinc metres de 6c mantingut…

1er. Llarg. 35 m V+. Comença per un díedre que, ben aviat, es converteix en una placa de regletes a on cal navegar un xic. Finalitzat aquest primer ressalt, i fins a finalitzar el llarg, l’escalada esdevé més fàcil, a l’hora que la roca va perdent qualitat. Per aquest motiu, l’entrada a la reunió, situada al capdamunt d’un pinacle característic, esdevé un xic delicada. Els darrers metres els hem fet pel díedre que hi a l’esquerra. Llarg entretingut.

2on. Llarg. 45 m 6a. Poc atractiu, per la seva discontinuïtat. Supera tres ressalts, amb la dificultat concentrada en passos concrets i aïllats.

3er. Llarg. 45 m 6b. Mur «cinc estrelles» de continuïtat, amb un rocam immillorable. En el pas més espectacular ―i atlètic―, que és cap a la meitat, se supera un sostret; amb bona presa, per sort!

4art. Llarg. 35 m 6a. Aquest llarg torna a ser bo: un altre mur, molt similar a l’anterior, però que, en tenir menys verticalitat, resulta més plàcid.

5è. Llarg. 30 m Vè. Llarg de transició, comú amb la Fanal Nocturn, a on se superen les inevitables feixes d’aquesta part de la paret.

6è. Llarg. 35 m 6c. Sense cap dubte, el llarg de la via: començament potent i tècnic, amb un segon xapatge explosiu, seguit d’un flanqueig delicat, que condueix a unes plaques de fino, que no donen cap respir fins a la R. Buf! Pel meu gust, massa «apretat».

7è. Llarg. 20 m IV. Díedre fàcil, curt i agradable, per acabar la via amb un bon regust.

Per obligada i mantinguda, la Burundanga és una via a on cal anar amb el 6b consolidat. Altrament, ens costarà de gaudir-la. Dintre del seu estil, una via excel·lent i ben trobada!