“CERDÀ-POKORSKI” a la Roca de l’Ordiguer

CERDÀ-POKORSKI (325 m MD+) a la Roca de l’Ordiguer de la Serra del Cadí, amb Octavi Puntas Garcia… o bé com atènyer la pau i la tranquil·litat, a redós d’aquest racó incomparable del Prepirineu


CERDÀDilluns 22 d’agost de 2016. A proposta de l’Octavi, dos dies després d’haver escalat l’Anglada-Cerdà de la Boleta Foradada, torno a seguir l’empremta d’aquest gran escalador i alpinista que és en Joan Cerdà. Primera de les vies obertes a la Roca de l’Ordiguer, juntament amb el seu inseparable company de cordada, i amic, Heinz Pokorski, l’11 i 12 d’octubre de 1959 —un servidor, que ja comença a tenir una edat, encara va estar-se un any i mig fent barretines—. Itinerari clàssic de la paret —juntament amb l’Anglada-Cerdà del 1965— d’una lògica indiscutible, però no per això mancat de dificultat. Ans al contrari, es tracta d’un recorregut mantingut i agosarat que en tot moment ens fa donar el millor que duem a dins.

Amb una primer llarg força assequible —sobre el paper— malgrat, com tota la via, poc equipat i amb la roca calcària típica de les cares nord —força trencada i polida—, que enceta el colossal díedre fissurat que ressegueixen els tres primers relleus de la via. Per anar entrant en matèria, vaja! Un segon de més vertical i sever, igualment poc defensat, però que discorre per una fissura a on poder encabir bones proteccions. Un tercer a on l’escletxa s’eixampla fins a trobar un sostre que li barra el pas. Punt en el que cal fer un flanqueig que, en lliure, constitueix la màxima dificultat de la via. Segons l’Octavi, que l’ha tret xiulant, de 6b+. Per mi, un A0 com una catedral! Els tres següents —quart, cinquè i sisè llargs— són més aviat de transició i ens permeten recuperar forces abans d’afrontar la part final del recorregut, que torna a apretar fort. El setè, sense cap mena de dubte, és el llarg més exigent i mantingut. Un díedre fissurat de cinquanta metres que, vist des de la reunió, pot semblar inofensiu. Res més lluny de la realitat! Cal lluitar cada pas i fer un esforç titànic per no caure a la temptació d’agafar-se a alguna de les proteccions —aquí és a on farem servir més cintes i, segurament, posarem més flotants—. I d’aquesta manera, amb els braços ben contents, arribarem al darrer llarg i a les últimes dificultats de la via, a on acabar d’esgrimir la nostra tenacitat per superar un díedre desplomat i una altra fissura orfa —de les dues que hi ha, nosaltres hem triat la de la dreta, a on la roca ens ha semblat més ferma, malgrat la reunió es trobi a la de l’altra banda—.

Així què Octavi, ja has quedat ben satisfet? Afluixa una mica, nano!

“ANGLADA-CERDÀ” a la Boleta Foradada

ANGLADA-CERDÀ (165 m MD+) a la Boleta Foradada de Montserrat, amb en Joan Brunet Puigpiqué… o bé com fruir d’una altra obra d’art a Frares Nord.

1Dissabte 20 d’agost de 2016. Després de gaudir de valent escalant, just fa tres dies, la CADE de l’Agulla del Centenar i, el proppassat 4 de juny, la GAM del Bisbe, en Mingo Mortes em va assegurar que encara em quedava per conèixer el millor de Frares Nord. Quina és aquesta meravella? ―li vaig preguntar, encuriosit―. L’Anglada Cerdà de la Boleta Foradada ―em va respondre, sense titubejar―.

Avui crec que ja puc dir, amb un cert coneixement de causa, que a en Mingo no li manca pas la raó. Sense gosar-ne posar una pel davant de les altres ―res més lluny de la meva intenció―, perquè cadascuna té ben definida la seva pròpia personalitat, la GAM, la CADE i l’Anglada Cerdà ―a pocs pocs metres de distància, les unes de les altres―, conformen una tríada que, sense cap mena de dubte, és una de les «joies de la corona», de l’escalada clàssica, de la muntanya de Montserrat.

Més aviat curta, força ràpida, amb un equipament auster ―es troba parcialment re equipada― i trams de roca poc amable, l’Anglada Cerdà gaudeix, en contraposició, de nombrosos passatges d’una bellesa extraordinària, en el marc d’una verticalitat absoluta i un ambient inenarrable, a on ens caldrà posar en pràctica la nostra destresa, tant a l’hora de completar l’equipament, com a la de desplegar tot el ventall de tècniques imaginable ―xemeneia, díedre, bavaresa, artificial desplomat, placa…― en, només, cinc llargs de corda.

Via de sensacions intenses i perdurables, que no deixa indiferent a qui l’escala. Avui, sense anar més lluny, ens hi hem aplegat tres cordades ―fet no massa recomanable per les, no sempre evitables, caigudes de pedres que, degut a la verticalitat i longitudinalitat del traçat, poden anar a parar just al caps dels altres―. I, per si no n’hi havia prou, també hi havia cordades a la GAM, a la Cor Agre i a la Belladona. Tot un festival! Cap a les dues ha fet un ruixat considerable que, en ben poca estona, ho ha amarat tot. A aquella hora, sortosament, nosaltres ja érem a punt d’arribar al cotxe ―gràcies Albert Llembresku, per pensar en nosaltres!―.

Quina deu tocar anar? S’accepten recomanacions!

“Vinga vinga” a la Paret de l’Altar de Malanyeu

«Malgrat la seva privilegiada situació, a tocar de l’eix del Llobregat, la paret de l’Altar restà verge fins al 1991, moment en què en Joan Martí, guarda del refugi Lluís Estasen, la va treure de l’oblit amb l’obertura del primer itinerari: la via Original. Des d’aleshores, unes quantes línies més hi han reeixit aprofitant els millors trams del calcari que la vesteix»

Vinga vinga JPG
Primera ascensió:  F. Suñol, el febrer del 2008
Longitud / llargs corda:  125 / 4
Horari aproximat:  3 hores
Dificultat:  MD- (6c) V+/Ae obligat
Orientació:  Sud
Equipament:  Equipada amb parabots
Material necessari:  15 cintes i un estrep
Grau d’exposició:  Baix
Grau de compromís:  Baix
Valoració:   ☆☆☆

➪ Ressenya imprimible en PDF


        Després d’haver visitat en unes quantes ocasions la veïna, i a voltes concorreguda, paret del Deveso, m’ha semblat que havia arribat l’hora de conèixer també la de l’Altar (altrament dita Bhagirathi). Per sort, la nostra curiositat ha estat més forta que la reputació de la seva roca, i la nostra fal·lera més concisa que la informació amb que ens hi hem atansat. Qualsevol que ens hagués vist, a en Xavi i a mi, deambulant per la base del cingle amb una ressenya a la ma, comparant infructuosament l’encaix de les perspectives, s’hagués fet un bon tip de riure! Un cop descartat el pany de paret de més a l’esquerra, per la seva escassa verticalitat, i el de l’extrem dret, just per tot el contrari, ens hem acabat fixant en el sector central, fins a veure una enfilada de parabolts damunt d’un sòcol descompost.

Via Dels Mòmies

Via Dels Mòmies

        Només de començar, me’n adono que les preses estan cobertes de pols, i a mesura que progresso, se me’n queda alguna als dits. La dificultat tampoc té res a veure amb el que diu la ressenya… De manera, que no sabem en quina via ens hem ficat! Malgrat tot, segueixo amunt, que potser val prou la pena. Més endavant, però, la cosa es posa més seriosa, i acabo agafant-me a un parell de parabolts abans d’entrar la reunió. Encara sort que l’equipament és generós! Al seu torn, i per més que ho intenta, en Xavi no aconsegueix passar del primers metres. Així que decidim deixar-la per quan estiguem més forts, i ens tornem buscar la Vinga vinga, a veure si tenim més sort. L’endemà, acabarem sabent que era la Dels Mòmies; una altra creació d’en Francesc Suñol i en Joan Pera, que compte amb poques repeticions. I com que les casualitats no vénen mai soles, mentre baixem sentim unes veus cap a la banda de ponent, que resultaran ser les d’en Toni García i l’Àngel Companyó. Sigui perquè que tenen el nas més fi, o perquè van millor documentats, ells sí que han sabut trobar la via i, de fet, ja són a la primera reunió. A partir d’aquí, anirem junts tota l’estona.

2-03-11-12 045

        El primer llarg va per una bona placa de forats, a l’esquerra d’una gran llastra. Són trenta cinc metres força verticals, però amb preses franques. Seguint la mateix tònica que l’anterior, el segon també discorre per una placa de dificultat moderada i bona roca en general, excepte en els metres finals, a on la trobarem més trencada. A continuació, se supera un bosc penjat i se segueix per una placa de ressalts més acusats que els fets fins ara, fins a arribar a una gran savina on podem optar, o bé per muntar reunió i encarar els metres finals d’artificial equipat ―en lliure, diuen que és 6c― amb millor perspectiva i tot el material, o bé seguir i acabar la via.
Vèrtex

☑Aproximació:

A manca de 2 km per arribar Malanyeu, cal agafar una pista forestal a ma esquerra retolada amb «La Caseta» que, després de travessar un torrent i la casa de La Solana de Baix, puja fins relativament a prop del peu de la cinglera. Podem deixar el vehicle en la clariana que trobarem quan el camí planeja, des d’on hi ha una bona perspectiva de les parets. Fins al peu de via hi ha una mitja hora de pujada força dreta, amb rastres de camí i alguna fita.

0000

També es pot anar primer fins a Malanyeu. I seguint per la mateixa carretera, que ara es converteix en pista forestal, passar primer per la masia del Llomar i agafar en acabat un trencant a ma esquerra que, creuant el torrent de Malanyeu, puja fins al coll de la Creu ―al darrera mateix de la carena de la Paret del Devesó―. Aparcar aquí, i marxar en direcció oest a buscar el camí que baixa fins al peu de la Paret de l’Altar. Fent-ho així, l’aproximació amb cotxe és més llarga, però en acabar la via només cal carenejar cap a l’est per tornar a ser al coll de la Creu.

☑Descens:

Es pot baixar en 2 o 3 rapels per la mateixa via, procurant que les cordes no s’emboliquin amb l’abundant vegetació. O bé caminant cap a l’est fins al coll de la Creu. Un cop aquí, en funció de si hi hem deixat o no el vehicle, fer el què es descriu a l’aproximació.
6-03-11-12 059

“Cerdanyola” a la Prenyada de Montserrat

«La contemplem i sembla que ens convidi a pujar-hi; sembla que ens digui: si pugeu aquí dalt sereu feliços; pugeu aquí dalt que us ensenyaré els meus secrets. Qui no pujaria…? Per totes bandes, sempre envoltat de l’immens blau del cel, d’aire fresc, estels, núvols, sol, llum… i vida»

         ~ Pere Agràs (conqueridor de la Prenyada el 1934) ~

Ressenya JPG
Primera ascensió:  E. Roca i J. Noguera, el 17
      d’agost de 1979
Longitud / llargs corda:  155 metres / 5
Horari aproximat:  3 hores
Dificultat:  MD- (V+)
Orientació:  Sud
Equipament:  Re-equipada amb parabolts l’any 2013
Material necessari:  10 cintes, semàfor d’aliens,      friends mitjans i una plaqueta. Tricams útils
Grau d’exposició:  Mitjà
Grau de compromís:  Baix
Valoració: ☆☆☆☆

➪ Ressenya imprimible en PDF


        Feia una bona pila d’anys que no petjava el cim de la Prenyada. De jove, vaig fer-ho per la popular Gómez Xalmet i pel sorprenent Esperó Màgic. Avui tinc el goig de tornar-hi, gràcies a l’encertada proposa d’en Ricard.Llarg 1
        El començament de la via aprofita els primers quinze metres de la Gómez Xalmet, fins al punt en que la canal d’entrada es tanca per convertir-se en una confluència de díedres. Cal prendre el de l’esquerra per abastar la primera reunió. El tram de xemeneia que precedeix el flanqueig s’escala millor per fora, amb tècnica de díedre, que per l’interior. Cal anar amb compte amb algunes preses, que de tant passar-hi escaladors, estan polides com un marbre.Llarg 2

        El segon, és un llarg d’aquells que, per sí sol, justifica una ascensió. Un mur d’un rocam excel·lent, amb dificultats moderades i homogènies que, degut al distanciament entre assegurances, requereix aquell extra de navegació que t’acaba fent vibrar de valent. En aquest i en el llarg següent, cal anar amb compte de no seguir altres línies de bolts que no siguin la nostra (Kop de Gas, model Ca la Montse de 8 mm).
Llarg 3
        El tercer comença per la dreta de la R, superant un ressalt vertical amb bona presa, però sense cap assegurança. Superat aquest tram exposat, en segueix un altre de protegit de dificultat més moderada fins just abans de la reunió, que és quan trobem els passos més fins, tant del llarg com de la via.

Llargs 4 i 5

        Malgrat el seu traçat sinuós, en tenir escassa dificultat, els següents quaranta metres poden fer-se en un sol llarg. Només cal tenir cura d’enfilar les dues primers assegurances ―un pitó i una alzina― amb cintes llargues. Tornem a ser a la super clàssica Gómez Xalmet, però ens hem estalviat els llargs centrals, que són els que tenen les preses més gastades.

        Ja només ens resta grimpar per l’aresta cimera i contemplar l’extraordinari paisatge que ens envolta, des d’aquesta talaia tan magnífica que és l’agulla de la Prenyada.
Llarg 6

☑Aproximació:

        Des del Monestir, pugem per les Escales dels Pobres fins al Pla de Santa Anna; punt en el que ens desviem a ma dreta per anar a buscar l’ermita-refugi de Sant Benet. Just a tocar-ne les parets, surt un camí a la dreta que mena al peu de via.

☑Descens:

        Es baixa fent un rapel de vint-i-cinc metres per la cara oest. Llavors es pot seguir baixant cap al sud per la mateixa canal, fins a trobar unes fites a ma esquerra, que ens duen altra volta al peu de la paret.

“Puigmal” al Cavall Bernat de Montserrat

Club Esquí Puigmal és el nom del centre excursionista al que pertanyien els tres escaladors que, l’any 1954, van completar aquesta històrica primera. Una fita d’un mèrit indubtable per l’època, precedida de notables intents anteriors, i duta a terme gràcies, no només a una gran empenta i coratge, sinó també a l’enginy del propi Jordi Àlvarez desenvolupant una nova tècnica de progressió i assegurament: les pitonisses d’expansió. Prèviament, el pronunciat desplom del Cap de Mor havia estat l’indret idoni per verificar-ne l’eficàcia. És el començament d’una nova era, on el terme impossible és a punt de desaparèixer

vc
Primera ascensió: J. Àlvarez, M. Navarro i J. Ayats,
el 17 d’octubre de 1954
Longitud / llargs de corda: 180 metres / 6
Horari aproximat: 5 hores
Dificultat: MD+ (6a+/A1) V+/A1 obligat
Orientació: Nord
Equipament: Via semi equipada amb parabolts,
3 claus i un pont de roca
Material necessari: 20 cintes, semàfor d’aliens,
joc complert de friends fins al C4, cordino i una
plaqueta. C5 útil. Claus amples optatius
Grau d’exposició: Mitjà
Grau de compromís: Alt
Valoració:   ☆☆☆☆☆


        Per una qüestió familiar prioritària, duc gairebé dos mesos sense escalar. I com que les coses no vénen mai soles, van i m’anuncien la retirada de la placa i els cargols que duc al peu esquerra, per d’aquí a tres dies. Ben mirat ja m’està bé, d’aquesta manera la convalescència coincidirà amb el meu baix estat de forma. Amb el que no comptava, però, és que en Jordi em convidés a fer la Puigmal aquest dilluns de Pasqua. «Ja l’he feta…» li vaig contestar, a tall d’excusa immediata ―fa trenta un anys, per ser exactes!—. Malgrat, després de rumiar-ho millor, vaig acabar-hi afegint: «…tens el Camelot del 4?». I és que, a la meva edat, no convé deixar passar de llarg segons quines oportunitats; senzillament perquè potser no tornin a presentar-se. «No només el quatre, tinc el cinc i tot! Me’ls vaig comprar per fer la Homus Montserratinus, i encara estan per estrenar…» va ser la seva resposta. Que no sé perquè, em va tornar a sonar a provocació. Quin perill que té aquest home!FC

En Jordi Ceballos és un classicòman com Déu mana. Viu a Vacarisses, té 41 anys i treballa a Barcelona en una feina que, de dilluns a divendres, no li deixa massatemps per a posar-se en forma. A la seva agenda, però, hi té anotades les millors clàssiques de cada zona. I concertats, amb molta antelació, gairebé tots els cap de setmana i algun que altre dia escatorser. Recordo que la primera vegada que vàrem voler quedar, ens va costar trobar una data. No pas a mi, que sóc més d’improvitzar-ho tot a última hora, sinó pel rigorós «pla de treball» que en Jordi s’autoimposa. De fet, si m’ha trucat amb pocs dies d’antelació, és perquè el company amb qui havia quedat ha tingut un canvi de plans d’última hora.

Aquell llunyà 1984,Puigmal com en la novel·la de George Orwell, que un parell d’un parell principiants —com ho érem, aleshores, en Kiku Soler i jo— s’atrevissin amb la Puigmal, podia ser considerat no només temerari, sinó també irreverent. Tanmateix, quan vaig demanar-ne l’opinió a en Xevi Bonet, de l’E.D.E.R manresà, me’n vaig endur un interrogant com a resposta. Malgrat tot, com que anàvem sobrats de joventut i d’entusiasme, tal i com digué en Jean Cocteau: «Ho vam aconseguir perquè no sabíem que era impossible!». Bromes a part, tant al 1984 com al 2015, la Puigmal és una via que exigeix un cert compromís. Ja ho diu l’amic Joaquim Gil en el seu bloc: «Un company montserratí, un dia em va dir: La “Punsola” la tornaria a repetir, la “Puigmal” no la faré mai més; es horrible… Sense adonar-se’n, acabava de convertir aquesta via en un mite (per a mi). La tenia ficada al cap». Cavall-Trio Puigmal

Per bé que, en aquell llunyà 84, la via comptava amb més assegurances que actualment ―pitons i burins, sobretot―, la seva qualitat no es pot dir que fos extraordinària ―com en la major part de vies de l’època, però―. En quan al material que utilitzàvem: tascons, excèntrics, pedals d’alumini, cordes de quaranta metres… i l’imprescindible vuit, que no només s’emprava per rapelar, sinó també per assegurar tant a primers com a segons. De fet, per no portar, ni el casc solíem dur. I de claus i martell, gairebé mai, tampoc. El telèfons mòbils no existien, i les ressenyes les havíem de treure de les poques revistes que es publicaven aleshores, o bé demanar a algun amic que ens deixés fer fotocòpies0

Després d’haver llegit, detingudament, la informació que circula per la xarxa, vaig proposar a en Jordi de fer els llargs senars jo; i que ell fes els altres. Tant a la segona, com a la quarta tirada, hom parla de passos d’A1 a equipar que, sense dur claus i martell ―segueixo tenint-los aversió―, el cert és que em feien molta mandra. En Jordi, en canvi, que per dur material extra sembla no tenir-hi cap recança, de seguida hi va estar d’acord. Al final, amb el semàfor d’aliens, totems 1, 1.25 i 1.50, camalots 2, 3, 4 i 5, i algun que altre tricam i tascó, vàrem acabar passant sense massa penúries.1

La meva modesta opinió és, però, que en una via tan emblemàtica, en la que l’equipament acumulat per les nombroses repeticions havia atorgat durant molts anys un determinat caràcter, no és legítim canviar-li la fesomia d’una manera tan radical i arbitrària com es va fer l’any 2006. Les grans clàssiques de l’escalada són patrimoni de tots. Partint de la base que els re-equipaments, quan fan falta, no només són necessaris, sinó també molt d’agrair, crec que aquestes actuacions s’han de dur a terme sota criteris, que si bé no ens satisfaran mai a tots, consensuats de forma majoritària. Al primer llarg, per exemple, que és de V/V+, dels dos únics claus de via que hi ha en trenta metres, pel primer no hi passa el mosquetó; i l’altre, te’l trobes just després d’haver superat les dificultat més fortes. Certament, que hi ha emplaçaments per a practicar-hi una autoprotecció «neta», però com tots sabem, si aquesta no és complementa amb elements més sòlids i estables, no sempre resulta prou fiable. L’altra opció, la de clavar i malmetre la roca de manera indiscriminada, tampoc no crec que sigui la solució. Per altra banda, si de treure «ferro» es tractava, en els primers deu metres del cinquè llarg crec que hi sobra més d’un parabolt. Potser, tot plegat, només és qüestió d’aplicar millor el sentit comú. De bon rotllo, però. Només faltaria!2

Doncs això, que m’en vaig recordar més aviat poc de la via. Durant l’aproximació per la canal d’entrada, vaig pensar que sí, que de mica en mica aniria rememorant els diferents passatges i la morfologia de la roca. Al final, però, em va donar la sensació d’haver-la escalat per primer cop. De totes maneres, no és la primera vegada que em passa. Darrerament, m’ha succeït en diferents ocasions. A la Lleida i a la Wild Planet, de la Roca dels Arcs, per exemple. I també a l’Anglada-Guillamón i a la Civis-Genís, del Pedraforca. Totes elles repetides al cap de més de vint anys. No només em passa escalant, però. Amb el cinema, la cosa empitjora. Al cap d’uns quants anys d’haver vist una pel·lícula, és com si la tornés a veure de nou. Coses de l’edat, suposo. Tanmateix, és qüestió de saber-s’ho agafar bé, i voler-hi veure els avantatges; que, ben mirat, els té!34

Hem pujat grimpant per la canal d’entrada, fins uns deu metres abans de la R0. Allà, ens hem posat els peus de gat i començat a assegurar. El primer llarg, pròpiament dit, va per un díedre que et va fent entrant en matèria, a poc a poc, fins a redreçar-se força i convertir-se en una quasi xemeneia, just abans de la reunió. A la segona tirada, cal anar a cercar, i superar-se, d’un cordino visible des de la R, que hi ha penjant d’un pont de roca. A partir d’allà, mirar d’emplaçar alguna peça, flotant o no, en algun dels forats i esquerdes que hi a continuació apareixen. En Jordi ha enllestit el pas amb el Totem Cam del 1. Passats aquests primers metres, la verticalitat disminueix i, a l’alçada d’un pitó, cal flanquejar a l’esquerra per atènyer la reunió. De segon, i contradient les meves intencions prèvies, m’ha acabat sortint en lliure tot. La clau, sense cap dubte, ha estat el fet que en Jordi m’esperonés a intentar-ho. «Que no estamos tan mal!». El tercer llarg comença en díedre i, al final, té un tram de xemeneia una mica anguniós, a on costa de trobar-hi l’amplada correcte. El quart, per mi el llarg clau de la via, comença d’igual manera: amb un encastament molt estret de cos, a on és aconsellable no dur res a l’esquena. Segueix amb un artificial combinat, que requereix d’un cert grau «d’imaginació», i acaba amb escalada en lliure de dificultat notable. La cinquena, tret de la sortida de la reunió, que és una mica delicada, mentalment resulta molt més plàcida. Ni en aquesta, ni en la darrera, l’equipament té res a veure amb les anteriors. De fet, tot i dur divuit cintes exprés, ens ha calgut dosificar-les. L’ambient, a més, és espectacular de debò. Especialment en la sisena, que va a buscar l’estètica i elegant aresta nord est.5

Al final, els pitons s’han quedat a la motxilla. Anant prou d’hora, i prenent-ens-ho amb calma, hi hem estat unes sis hores, que no se’m han fet pas llargues, malgrat passar un xic de fred a les reunions. El cel s’ha mantingut força ennuvolat, però, per sort, no ens ha fet aire. Tant al matí, com a la tarda, la Canal del Cavall ha estat força animada, amb diversos grups d’excursionistes gaudint del seu agosarat recorregut. Nosaltres, però, després de la cremada d’adrenalina, hem optat per davallar per la, més plàcida i tranquil·la, Canal dels Avellaners. A l’aparcament de Santa Cecília, hem fet petar la xerrada amb una cordada que han fet la Mas Brullet. Estaven contents i satisfets. Tanmateix, com nosaltres; sobretot després de rematar la jornada davant d’una cervesa i unes braves al Ca’n Ivars de Monistrol. Demà torna a ser dia feiner. Ara mateix, però, demà queda molt lluny!6

“Amanita Moscata” a Terradets

A principis dels vuitanta, Terradets es va posar de moda. Després d’exprémer Sant Benet i de patir la llarga caminada fins a la Sud del Pedaforca, la febre de l’escalada esportiva trobà en les llamineres plaques compactes de la Paret de les Bagasses, just a peu de carretera, una temptació difícil de rebutjar. Actualment, allunyat d’aquell bullici, Terradets segueix sent visita obligada per a molts escaladors, malgrat alguns dels seus itineraris més populars paguin, amb la llisor de la roca, el preu d’aquesta fama. La Amanita Moscata, que és una ruta un xic posterior i, a més, té una aproximació més llarga, de moment se’n escapa.

Ressenya
Primera ascensió: J. Soler, T. Pagès,
J. Rovira, l’any 1.986. Re-equipada amb
material de la FEEC el 2.007.
Longitud / llargs de corda: 270 metres/6
Horari aproximat: 4 hores
Dificultat: MD (6a+) V+/A0 obligat
Orientació: Sud Est
Equipament: Via semi equipada amb
parabolts i algun clau
Material necessari: 13 cintes, aliens
i friends fins al C2
Grau d’exposició: mitjà
Grau de compromís: baix
Valoració:   ☆☆☆☆


        Un dels problemes de posar-se a escalar de gran —o bé, com en el meu cas, després d’un parèntesi de molts anys—, és el de trobar companys de la teva edat que vulguin acompanyar-te a fer les clàssiques. No per res, sinó perquè gairebé tots ja les han fetes i s’estimen més tastar-ne de noves.

Avui, amb en Jordi Pardo, hem anat a l’Amanita Moscata de Terradets, que és una de tantes que tinc en cartera. Una d’aquelles de les que n’he sentit a parlar força (i bé). De les que, en haver-se fet populars, resulta fàcil trobar-ne informació de tota mena. De les que, en definitiva, tard o d’hora, s’han de fer… sempre que trobis qui t’hi vulgui acompanyar!1-DSCN3068

I, si realment són tan excel·lents, perquè costa tant de trobar algú que vulgui repetir-les? Qui tingui la CADE de de la Paret d’Aragó al sac, per exemple, pot ser que li faci mandra tornar-se a donar la pallissa… O bé, qui hagi escalat l’Aresta Arcarons dels Plecs del Llibre de Montserrat, és comprensible que prefereixi desviar la mirada cap a altres objectius, abans de tornar a passar per l’experiència de tenir algunes assegurances a deu metres. No totes les clàssiques són d’aquesta mena, però. Ans al contrari, via clàssica és sinònim de moltes repeticions i, per tant, de roca més sanejada i millor equipament que les que no han assolit aquesta consideració. Llavors, la qüestió és: Per quin motiu preferim la incertesa d’afrontar noves rutes, abans que repetir-ne d’altres, de les que tenim garantit que ens deixaran satisfets?

Crec que el motiu principal resideix en el nostre insaciable afany de viure noves aventures. Cada vegada que ens decidim per un nou itinerari, des del precís moment que ens plantegem un nou repte, l’adrenalina flueix desbocada per les nostre venes, preparant-nos per fer front a quelcom desconegut. Cercar la complicitat dels companys de cordada, preveure’n la logística, fer la tria del material, imaginar —visualitzar, que se’n diu ara— el traçat, la morfologia de la roca, les seves dificultats, no tenir la seguretat absoluta d’estar-hi a l’alçada… Tots aquests elements ens empenyen a seguir tatxant, una rere l’altre, tantes vies com siguem capaços de fer. A l’hora d’escalar via clàssica, doncs, el component aventura i, en certa manera, l’assumpció de nous riscos, poden ser tant o més importants que la mateixa activitat físico-lúdica, de manera que hom prefereix fer vies noves que no pas repetir-ne de prèviament conegudes, per bones que siguin. I això ens fa viure intensament. I cada cop en volem més…1-DSCN3075

Amb en Jordi, però, la cosa canvia. Com que té una memòria de peix blau. Ep!, que amb això no vull dir que sigui un lluç!, malgrat haver fet l’Amanita 8 o 9 anys enrere, gairebé no en recordava un borrall. I encara sort que, segons assegura, l’hi va acompanyar una noia poc avesada i, per tant, li va tocar d’obrir-la tota a ell… (la via; no sigueu tan mal pensats!). Així, que tots contents!

La veritat és que ha estat una decisió arriscada. Els pronòstics del temps presagiaven vents forts i fred arreu. Nosaltres, però, que som més marrans que un ruc català i una cabra dels Ports de Beseit junts, cap allà que anem…. I així, després d’haver esmorzat un parell de truites d’ou a Camarasa, cap a les deu ja érem a l’aparcament de la Font de les Bagasses, preparant-nos per l’atac. Per sort, el termòmetre del cotxe només marcava zero graus, que com és sabut de tothom, no vol dir altra cosa que: Ni fred, ni calor! Ah, i per acabar-ho d’adobar, amb un vent d’aquells que congela l’ànima! No cal dir que, a aquesta hora, en tota la tàpia no hi havia cap més sonat. I més tard, doncs només hem acabat veient una cordada en una de les vies que arriben a la Falsa Feixa, encara que, molt ens temem, n’han acabat desistint per no quedar glaçats.1-DSCN3080

Cap al sector «Amanita», però, la cosa canvia. Durant l’aproximació, hem entrat en calor molt depresa. Arribats a peu de via, el sol ja tocava la pedra, i abans de les onze ja estàvem escalant. Tal i com es recomana en alguns blocs, el primer llarg l’hem fet entrat per la Delinquentes, i no hem es escalat el darrer. Més que res, perquè a aquelles alçades ja ens hi tocava l’ombra i ens estàvem congelant. A part que la sisena no es veu gaire interessant i, de pas, t’estalvies de fer un rapel. En total, unes quatre hores i escaig.

La via m’ha agradat molt. Especialment el primer, el segon i el cinquè llargs. En general, es tracta de la típica escalada de placa amb regletes, que caracteritzen l’escalada al Congost, però també hi trobem fissures, díedres i més d’un flanqueig curiós. La roca, en general, és molt compacte. I, per vist que és una via força freqüentada, no està «sobada» en absolut. L’equipament és suficient en els trams de més dificultat. I, a la resta, es pot completar fàcilment amb un joc d’aliens i mitjans. En algun punt, després del flanqueig de la quarta tirada, per exemple, cal parar esment a no ficar-se a la veïna Delincuentes altre cop. “Tatxada!”. Quina és la propera?

“Pérez Vergés” al Cavall Bernat de Montserrat

La Pérez Vergés no és una via més. Recórrer el seu traçat atractiu i caparrut en un dia quiet i assolellat, pot resultar tant o més gratificant que fer-ho per algun dels itineraris de més renom de l’inefable Cavall Bernat. Lluny de treure-li interès, un equipament desigual i singular, li acaba donant aquell punt diferencial que distingeix les línies que més estimulen el nostre desig

Ressenya d'en Joan Jover

Ressenya d’en Joan Jover

Primera ascensió: A. Pérez i D. Vergés, el 30 de
gener del 1975
Longitud / llargs de corda: 140 / 4
Horari aproximat: 3 hores
Dificultat: MD- (6A/Ae) V+/Ae obligat
Orientació: Sud Oest
Equipament: Via equipada amb espits, pitonisses
d’expansió i parabolts
Material necessari: 15 cintes exprés. Estreps
útils
Grau d’exposició: Mitjà
Grau de compromís: Baix
Valoració:  ☆☆☆


        Aquesta ésRocòdrom la primera vegada que en Martí Soriano i jo ens encordem junts en via clàssica. Fins ara, sempre ho havíem fet en esportiva. En Martí és un dels puntals de la secció Navàs Vertical del Centre Excursionista de Navàs, a la que també pertanyo. Gràcies a ell, i a una bona colla de companys més, el nostre poble compte amb un rocòdrom i, el que és més important, amb un entusiasta grup de practicants de l’escalada i l’alpinisme, ple de dinamisme i joventut ―a excepció meva, és clar!―.

El pronòsticNavàs Vertical, per avui, és de vent i fred. En Martí ha de ser d’hora a casa i no ha escalat mai el Cavall Bernat. Jo, en canvi, ni recordo quantes vegades hi he pujat. Tornar-hi, però, contemplar els 360º del seu magnífic horitzó, fer-me la foto amb la Moreneta en primer pla i el Pirineu de fons… sempre és un plaer, la veritat! I, ves per on, al final hem acabant trobant una via capaç de satisfer totes tres expectatives: orientada al sud, ràpida de fer i inèdita per ambdós. Si és que només cal rumiar una mica, que de vies a Montserrat n’hi han un fotimer.

perez_verges

L‘aproximació, des de Santa Cecília fins al peu de la Canal del Cavall, l’hem feta envoltats d’una espessa boira. M’ha resultat estrany passar sota l’Aeri, Patriarques i Diables, i no veure’ls per enlloc. «Potser és que anem massa d’hora, i encara no les han muntat…». El sentit de l’humor que no falti, sobretot! Entre la humitat, la pujada per la canal i que potser anem massa abrigats, arribem a peu de via acalorats de debò. A l’hora de repartir els llargs, en Martí s’ofereix a fer el primer i l’últim per, segons em diu, que «els complicats» el faci jo. M’està proposant d’obrir el primer? Precisament, el que més respecte em fa? Jo, que ja m’havia fet a la idea d’estrènyer el culet… No m’ho puc creure! Si es que, amb companys així, es pot anar a tot arreu! Des del seu punt de vista, té una cert sentit, però; a dia d’avui, en Martí encara no ha escalat mai cap1-DSCN2845 llarg d’artificial! De fet, l’he hagut de convèncer de comprar-se una fi-fi. Amb tot, li recordo que els primers sis o set metres de la via són a pèl. I que abans d’arribar al segon espit, també és millor no caure, que potser s’arriba al terra. «No es veu pas gaire difícil això…» m’ha contestat, engaltant-me un directe a la moral. Ja ho dic jo, que el dels «friquis» és un altre món…

Mentre pujàvem per la canal,1-DSCN2865 l’hem feta petar amb una colla d’igualadins i pierencs que fan una excursió fins al Monestir. I ara, que en Martí ja ha començat, ens han tornat a atènyer. Un d’ells ―el que duu la veu cantant―, se’m acosta per comentar que, al seu parer, a la via que estem fent hi manquen assegurances; que el primer de tot ha de ser la seguretat. No és pas que no tingui raó, l’home. El cas és, però, no sé si per justificar-nos o bé perquè ho penso de veritat, li he acabat esmentant: «Que a l’escalada clàssica, els conceptes de risc i seguretat poden no ser considerats per tothom d’igual manera, atès que, a l’hora de fer una elecció, es tenen en compte consideracions tan diverses com el nivell tècnic de cadascú, la confiança, l’ètica… Que hi ha qui, respectant la proposta dels aperturistes, i creient-la al seu abast, accepta el compromís de repetir una via tal i com ha estat oberta; o bé, en tot cas, reforçant-ne la protecció de forma momentània i, a poder ser, amb elements respectuosos amb la roca. I que, de fet, al capdavall, no cal que tothom faci les mateixes, atès que amb les gairebé 5000 que en tenim a Montserrat, n’hi ha per a tots els nivells i preferències. I altres arguments d’aquesta mena…». Sempre sense ànim de crear polèmica; fins aquí podríem arribar!. Un rotllo «patatero» vaja, que evidentment no l’ha fet canviar, gens ni mica, d’opinió. Potser és que no l’hi he dit massa convençut. I és que l’entradeta de la via té «tela», la veritat!

El primer1-1 (1) llarg l’assenyala un espit vell i rovellat que ens trobem a l’alçada del melic. I entremig dels dos primers espits de via, s’hi pot mirar de posar quelcom, ni que sigui per donar moral. A partir d’aquí, ja vénen més seguits. Cal anar amb compte, però, de no desviar-nos a la dreta per abastar una altra filera d’expansions més lluents i atapeïdes, que pertanyen a l´Enigma de Cid-Ta-Mar. Més amunt, just abans d’entrar a la R per l’esquerra, trobarem el pas més fi del llarg: un 6a de cigronets, típic de Montserrat! En total, 25 metres que en Martí ha fet a l’ombra com si res. Al meu torn, si no arriba a ser per l’amor propi, dubto que m’hagués sortit. Sort que no m’ha tocat fer-la de primer!

El segon1-2 (1) llarg comença amb uns passos verticals que, coincidint amb la graduació que en fa en Joan Jover, jo també qualificaria de 6a. Res a veure, per suposat, amb el IV+, V que assenyala la ressenya que hi ha penjada al kpujo.com; ni, potser tampoc, amb l’A1 de la del ressenya-net. Tot i que, l’espessor de les famoses clavilles expansives amb que el tram està assegurat, ho permet fer, també, en aquesta tècnica. A partir d’aquí, les assegurances són més distants, així com la dificultat. Passats els 30 primers metres, hi ha una reunió opcional que no cal fer. És un llarg, aquest, en el que el vent pot resultar molest, perquè hi quedem molt exposats. A nosaltres, per sort, en comptes d’això ens hi ha començat a tocar el sol.

El tercer1-3 (1) comença amb un pas llarg d’Ae, que un servidor ha superat amb «una tramposa casolana» fabricada el dia abans, bo i seguint les indicacions descrites en el bloc dels caracolesmajaras. Els baixets, i estrets de pit, ens hem d’espavilar com podem! No sé a on havia llegit, que costava molt d’abastar aquest primer espit. Després de mirar-m’ho bé, però, crec que no n’hi ha per tant. Va, no em renyeu, que no l’he tornada a fer servir mai més! Aquest és un tram d’artificial força espectacular que, gràcies a l’abundor de clavilles expansives i d’espits, es pot fer perfectament sense estreps. Aquí, el Martí s’hi ha encallat una mica. Definitivament, la fi-fi i els pedals no lliguen amb l’esportiva! En el tram final, que és en lliure de bon fer, hi ha un cap de burí sense plaqueta, però si no la duem, no passa res.

1-d

El quart, i darrer, llarg de la Pérez-Vergés coincideix amb el la via normal del Cavall. Quinze metres de IV, assegurats amb un parabolt, que han dut a en Martí a «tocar el cel». Quan m’he reunit amb ell, era al costat de la Moreneta amb una cara de content, que feia goig de veure’l. Em sembla que ja el tenim guanyat per a fer clàssica, aquest!

“Cómix” al Serrat dels Monjos de Montserrat

La Cómix, segurament, no és la millor via del Serrat dels Monjos, però la pitjor tampoc. No deu tenir el millor rocam, ni el millor equipament de la zona, però tampoc es pot dir que siguin extraordinàriament precaris. Una certesa que hom en pot extreure, però, és que aquest itinerari, com molts altres del sector —Serra d’Or, Santa Espina, Rosa d’Abril, l’Oucomballa, Hot Dog, Gamper, Virolai, Celeron, Tomb Raider, Mil·lenium, Guateque, Psicodèlia, Graffiti, Sony com sony, Bikini, Picnic, Oferta Especial, Kraftwerk, Estereo 60…— duu el segell d’un dels seus aperturistes, que no és altre que l’incansable escalador de roca calenta i dibuixant de ressenyes de culte, Armand Ballart i Cabó. De fet, el títol de Cómix s’adiu perfectament a l’estètica de les seves il·lustracions.

Cómix
Primera ascensió: A. Ballart i M. Vílchez,
     el 7 de gener de 1.993
Longitud / llargs de corda: 150 metres / 4
Horari aproximat: 2 hores i mitja
Dificultat: MD (6a+) 6a obligat
Orientació: Sud
Equipament: Via semi equipada amb 14 espits
     i un pont de roca
Material necessari: 10 cintes, Joc d’aliens i/o      tascons, i friends fins a C1
Grau d’exposició: Alt
Grau de compromís: Mitjà
Valoració:   ☆☆


        La primera escalada de l’any, he tingut el goig de compartirla amb en Joan Asín. En Joan, com que és un home amb molta trajectòria, si no vol repetir vies, o bé n’obre una de nova —gairebé el recurs més fàcil—, o bé escorcolla en el bagul de les poques que li queden —a voltes, una mica empolsinades—. I, és clar, en duu tantes de fetes que ja li comença a costar trobar-ne de bones. Així que, avui, m’ha dut a fer aquesta Cómix del Serrat dels Monjos. Una via poc repetida, poc equipada, poc…Cómix Fotocim

        Després d’uns dies d’hivern rigorós, amb molt de fred i una mica de ressaca, el cap de setmana es postula agradós. Per fer cap a Montserrat, més o menys hi tenim la mateixa distància: en Joan venint pel sud —viu al Barri de les Corts de Barcelona—, i jo des de l’extrem contrari —Navàs queda ben bé al Nord—, resulten ser equidistants, ambdós, del Bar Muntanya de Collbató. A on, per començar bé la jornada, primer de tot esmorzem quelcom. No caldria, sinó, afrontar-ne una d’en Ballart amb l’estómac buit i l’ànim lleganyós. Aparquem a la Salut, fem l’aproximació de rigor, identifiquem el peu de via amb la fotografia de l’Escalatroncs, comprovem per on transiten les vies veïnes al croquis de l’Armand, sortegem els llargs i embolica que fa fort!Armand Ballart

        Comença en Joan. Ei, que no he fet trampa. De debò! L’excés d’informació —que a vegades fa més mal que bé— parla d’una entrada exposada fins a xapar el primer espit. Doncs sí…, però no. Una entradeta fina… però que es deixa fer. Uns primers metres sense res… com en moltes vies, però. Roca escamosa, això sí —seqüeles de l’incendi del 1986—, preses romes, però un primer xapatge prou bo, just sota una panxa. I dues opcions per superar-la: flanquejar-la per la dreta —fora de la vertical de l’espit—, o bé atacar-la de dret. En Joan ha optat per la primera. I jo —amb corda per dalt és fa molt millor— per l’altre. I surt, també! A continuació, vénen un tram de placa més assequible, un parell d’espits alleujadors, un flanqueig cap a l’esquerra, un díedre fàcil i una fissura-desplom. Justament aquí, és a on hi ha el pas més difícil de la via! Tot i que no n’hi ha obligació —amb tascons i/o friends petits és «trampejable». Com sempre, de segon tot és molt més fàcil i em surt prou bé. Encabat, un tram de placa més factible ens deixa a una bona primera reunió.Cómix 1        La segona, comença amb un flanqueig a esquerres fins a abastar una nova panxa, altre cop protegida amb el seu corresponent espit. La superació del pas, que òbviament cadascú farà com bonament vulgui o pugi, jo l’he aconseguit recolzant la cama dreta a l’alçada del pit i traccionant de braços en uns traus arrodonits. Resulta més fàcil del que sembla. Es segueix per la placa i, en trobar el següent espit, cal fer un flanqueig cap a la dreta per fer un canvi de paret. Com a referència, hi ha una presa de peu que queda a l’alçada perfecte. A continuació, vénen uns passos més fins i una nova assegurança. A partir d’aquí, i fins a la reunió, la dificultat va de baixa. En aquest segon llarg, la roca millora considerablement.Cómix 2

        La tercera tirada és més maca que no sembla. D’entrada, puja per la placa inclinada que tenim al davant, i va a buscar una fissura que queda un xic la dreta de la vertical de la reunió. Aquest tram, torna a estar protegit per un espit. Aquí hi trobem molt bona presa, tot i que mai prou sòlida com per anar del tot tranquils. Seguim per placa, amb pedra més sòlida i dificultat a l’alça. I, abans de la reunió, trobem un altre espit.Cómix 3

        Com que en el sorteig dels llargs, en Joan s’ha endut la millor part —o bé la pitjor, depenent de com es miri—, li comento que en algun lloc he llegit que hi ha l’opció d’enllaçar el quart i el cinquè, quedant una darrera tirada de 55 m. No sé ben bé quina cara hi he posat —potser la de gos apallissat—, però el cas és que en Joan no ha estat capaç de negar-me el capritx. Quina peça que estic fet! Just a la sortida de la reunió, hi ha un pas força vertical, degudament assegurat amb un espit i, encabat, un bon tros de terreny fàcil sense res fix —hi he trobat emplaçament per a dos aliens i un C1—. Arribats a la R4, cal flanquejar a la dreta a cercar una nova placa i, a l’alçada del darrer espit de la via, progressar metres i metres per un mar de pedra de còdols arrodonits i nul·les possibilitats d’autoprotecció… Com si fóssim a l’Aresta Arcarons dels Plecs del Llibre, vaja! Amb l’agreujant d’haver-me saltat la R, i dur un ròssec de cordes de ca l’ampla. Més amunt, la visió d’un cordino revellit, instal·lat en un pont de roca precari, insufla un bri d’esperança… Bé, potser no n’hi ha per tant, però Déu n’hi do! I d’aquesta manera, la cosa s’acaba… i s’acaba bé!Cómix 4

        Al final hem enllestit la via a la l’hora del vermut, hem gaudit d’una molt bona temperatura, d’una tranquil·litat quasi absoluta —només hem vist una altra cordada en tota paret— i, com sempre que quedo amb el Joan, de l’excel·lència de la seva companyia. Així que, com acostumen a fer els senyors, hem retornar al Bar Muntanya —el nostre Camp Base— a fer un parell de cerveses i unes braves. No caldria, sinó!IMG_2805

        L‘aproximació es fa, en una mitja horeta, pel camí de les Coves del Salnitre, vorejant primer el Serrat de les Garrigoses i, encabat, el Serrat dels Monjos fins poc abans d’on tomba la paret. Just a la dreta de la Bikini i, abans de la Picnic, per més referències.

        Per baixar, hem d’anar a cercar un corriol que baixa a ma dreta i que, al cap d’uns deu minuts mal comptats, ens deixa en una instal·lació de ràpel. Son 45 metres, amb un primer tram volat, per arribar al peu del camí pel que hem vingut.

“Directa al Prostíbul” a la Paret de Santa Cecília de Montserrat

Tal i com la descriu en David Hita, a la seva Guia «Montserrat. Guia d’Escalades del Vessant Nord»,
la Paret de Santa Cecília: «És una esplèndida paret, carregada d’essències montserratines, on el caràcter
salvatge dels seus recorreguts no ens deixarà indiferents…
De geometria irregular, és solcada per una gran quantitat
de fissures que aprofiten la majoria dels itineraris per endinsar-se en aquest caòtic laberint vertical.»

Directe del Prostíbul
Primera ascensió: M. Blanco i D. Hita,
     el 3 d’octubre de 1999
Longitud / llargs de corda: 230 metres / 6
Horari aproximat: 4 hores
Dificultat: MD+ (6b/A1) 6a/A1 obligat
Orientació:Nord
Equipament: Via Semi-equipada amb espits
     i claus
Material necessari: 17 cintes, joc de friends
     fins a C4, bagues per a merlets, estreps i ganxo
Grau d’exposició: Mitjà
Grau de compromís: Mitjà
Valoració:   ☆☆☆


        Aquesta ha estat la meva segona cita a cegues en pocs dies. Si fa dues setmanes quedava amb en Joan Asín, després que ell acceptés la meva proposta blocaire, la trobada d’avui ha estat propiciada per la intermediació d’un alcavot. A primers de setmana, li vaig llençar l’ham a en Jordi Pardo per sortir diumenge. I ell, subreptíciament, en comptes d’empassar-se’l —que només podia sortir dissabte, em va dir—, ens va persuadir a en Marc Ribas i a un servidor per a un encontre clandestí.

        Sabadellenc, com en Jordi, en Marc és un experimentat escalador de vies clàssiques —l’esportiva i el rocòdrom li provoquen urticària—, amb un grau consolidat per damunt de 6b —per anar amb ell a tot arreu, vaja—. Un home de recursos, bregat en mil batalles, a qui agrada dur la iniciativa en tot moment. Un home amb molta vocació, de qui mai estaré a l’alçada, però de qui puc aprendre molt… «Jordi: m’has ben fotut, fent-me anar amb aquest màquina!»DSCN2242

        Directe del Prostíbul. La via que hem acabat fent, després de sospesar-ne unes quantes, no és que la regalin, precisament. Hi ha assegurances allà on més fan falta, però diguem que no en sobren gaires. La roca és tirant a bona en tot moment, però, després de quinze anys, encara falta sanejar-la —se’m han arrencat un parell de presses—. No sé quantes repeticions deu tenir. Diria que no masses. Al pot de registre que hi ha a la cinquena reunió —hi manca paper—, només hi hem trobat constància del pas dels Puretas, l’any 2010, i de l’Escalatroncs el 2013.

        També cal anar amb compte a no embarcar-se; la veïna STAE passa molt a prop. I quan arribes al capdamunt de l’Agulla… Doncs això, que sense gairebé adonar-te’n, et veus abocat a fer cua a l’esmolada i gregària ferrada Teresina.DSCN2244

        Els llargs més bons de la via són el primer, el quart i el cinquè —els ha obert en Marc, tots tres—. El primer —compte que fa 60 metres!— discorre per una placa força dreta de presses a estones generoses i d’altres de més finetes, a on no es pot abaixar la guàrdia en cap moment. El quart es guanya per una fissura ample, un xic desplomada, que en Marc ha obert amb elegància i tècnica de díedre. Jo, en canvi, m’hi he encastat de forma barroera, i he estat a punt d’haver d’agafar-me en un dels camelot (C4). En la primera part del darrer llarg, que, teòricament, és d’artificial equipat —espits—, hi ha alguns passos no aptes per a pigmeus —dels que jo en sóc un bon exemple—, i a més desploma qui-sap-lo. Sort d’en Marc un altre cop, que, tal com he dit, és un home de recursos i amb tres o quatre passos de ganxo se’n ha sortit la mar de bé. I, a més, ha tingut la delicadesa de deixar-me tot de bagues llargues… «Gràcies Marc!». Així i tot, he quedat petat de braços.2014-11-23 DIRECTE AL PROSTIBULB 2014-11-23 DIRECTA DEL PROSTIBULB 2014-11-23 DIRECTA DEL PROSTIBUL1

        En definitiva, una via de categoria oberta per dos grandíssims escaladors, a on no es regala res, però, malgrat no tenir molts metres, et deixa més que satisfet.B 2014-11-23 DIRECTA DEL PROSTIBUL2

        L‘aproximació l’hem feta des del refugi de Santa Cecília, prenent el GR en direcció oest (Can Massana), fins a tenir la perspectiva que es pot veure a la ressenya. Aleshores, hem agafat un primer corriol, que de forma salvatge i directa, va a buscar el peu de paret. Uns 45’. I la baixada per la Canal de Sant Jeroni, després d’acabar de pujar per la ferrada Teresina fins al cim de Sant Jeroni. En total, una hora i mitja.

“El Pirata Solitario” a la Cinglera dels Esplovins

«Aquesta ruta s’ha convertit en un clàssic de l’enorme paret dels Esplovins. Tot i això, i malgrat el seu recent re-equipament, la via manté un veritable caràcter de muntanya. L’itinerari és evident, però la roca, dubtosa i bruta en alguns trams, li confereix un petit aire d’aventura. En definitiva, un bonic viatge salvatge, tot i tenir la carretera uns centenars de metres més avall. L’exposició Sud-Est i una aproximació llarga, aconsellen ser matiners».
Extret i traduït del bloc d’en Jean-Pierre Pujolle, guia francès d’alta muntanya

Ressenya
Primera ascensió: A. G. Picazo els dies
     21 i 22 de maig de 1988
Longitud / llargs de corda: 300 metres / 6
Horari aproximat: 4 hores
Dificultat: MD- (6A+) V+ obligat
Orientació: Sud Est
Equipament: Pràcticament equipada amb
     parabolts. Via re-equipada l’any 2002.
Material necessari: Joc discret de friends
     i aliens. C3 i C4 útils al segon llarg
Grau d’exposició: Mitjà
Grau de compromís: Mitjà
Valoració:   ☆☆☆


        A primers de setmana, en Joaquim em truca per proposar-me de fer la Pirata Solitario. No feia gaire que, amb en Pere, havíem quedat per anar-hi, però en afegir-se en Marc Guillamet a la cordada, a última hora la varem acabar canviant per la UESMAP. Ara, passades unes setmanes, resulta que en Pere i en Ramon ja l’han feta i, a més, n’han quedat força satisfets. Així que ara ens toca a nosaltres.1-DSCN2078

        Com que, tant l’aproximació com el descens són llargs, quedem de marxar d’hora. El dia ja curteja, les nits són fredes i no és qüestió de jugar-se-la. De manera que, cap a les nou, som els primers d’arribar a l’aparcament de la ferrada Regina. Mentre preparem el material, arriba un altre cotxe amb dos escaladors. I, casualitats de la vida, també van a la Pirata. A diferència d’ells, que aproximaran per la ferrada, nosaltres ho farem pel camí. Digueu-nos puritans, però tant en Joaquim com jo preferim fer aquestes coses a l’estil tradicional. I, de pas, així podrem comprovar quina és la opció més ràpida.1-Regina

        Arribats al punt on es creua la ferrada, deixem el camí d’en Joan Nubiola i, fent un canvi de vessant —de la Paret de la Cascada passem a la Paret dels Sostres—, anem a cercar el bosc penjat que ens durà al peu de via. La vista des d’aquí és impressionant. Al nostra davant hi tenim els sostres vermellosos que recorren les vies Falmes del Cel i Mare Tenebrosum. I, just per l’esperó de la dreta, el nostre objectiu d’avui. La direcció que hem de seguir per arribar-hi és evident, però en no haver-hi un camí prou definit, hem de parar esment a no fer marrades importants. Per sort, encara duem el GPS intern ben acoblat i anem de dret a trobar la corda fixa que assenyala el començament de la via. Com que ahir hi va ploure molt, tant el glever que trepitgem com allà on posem les mans, estan ben xops. La corda que seguim tampoc ens dóna confiança. Malgrat tot, encara passem sense encordar-nos pel costat dels primers parabolts. Fins que, al cap d’uns 70 metres de grimpada, decidim de començar-nos a encordar. Entre la humitat i la pujada hem quedat ben amarats, i ara ens fa por d’agafar fred. Tot just fa una hora que em sortit de l’aparcament. De l’altra cordada, no n’hi ha notícies.1-DSCN2094

        En Joaquim, que és qui comença, passa per la R1 original, s’hi assegura i segueix per les plaques ajagudes del segon llarg per anar a muntar reunió a la segona R. L’equipament amb parabolts pot semblar correcte, però com que la roca segueix sense bona del tot, el millor és afegir-hi quelcom més.

        M‘ha arribat el torn. Primer de tot, solco unes plaques fissurades per un terreny encara poc compacte —abans del primer bolt, podem posar-hi el C1 o el C2— i, acte seguit, s’arriba al díedre perfecte de què es parla en tots els blocs. Aquest, que és un dels trams més bells de la via, té un parell de passets fins, però com que està ben protegit, el trobo més fàcil que no diuen les ressenyes. Un cop superat, ve un flanqueig a mà dreta, des d’on es veu la reunió vella de claus, de la que ja estic advertit no em cal abastar. Així que continuo recte amunt per una placa que s’acabava convertint en fissura oberta, i a on cal progressar amb tècnica de bavaresa —aquí, tant el C3 com el C4 hi queden perfectes—. Només son tres o quatre metres, però és a on pateixo més de tot el llarg.1-Pirata Solitari 012        El quart (tercer per nosaltres), cerca els punts més febles per entremig d’unes plaques ajagudes i fortament carstificades, fins a fer reunió en un talaia impressionant. A partir d’aquí, el recorregut deixa enrere la Paret dels Sostres per trobar-se amb l’Esperó Roberto Fernàndez de la Torre de Lleida. Des d’aquest balcó privilegiat, a més de contemplar l’extraordinària blavor de les aigües del Segre al seu pas pel Pantà d’Oliana, en Joaquim em comenta que, tot just ara, veu arribar a peu de via els dos escaladors que han pujat per la ferrada. Acabem d’esvair el dubte, de per on és més ràpid aproximar. De mica en mica, el cel s’ha anat ennuvolant i, ara mateix, en comptes de calor tornem a sentir una mica de fresqueta.

        El llarg de corda1-DSCN2102 que ve a continuació, segurament és el menys interessant de tota la via: va per terreny poc definit, té algun tram terrós i, per si no n’hi hagués prou, es troba vagament equipat. Terreny d’aventura, que en diu en Joaquim. El cas és, però, que m’ha tocat de fer-lo a mi. La cinquena (sisena original), en canvi, torna a ser prou bona: una placa molt maca de dificultat mitjana, a on cap pas és massa difícil, però que no afluixa fins que l’has superada. I aquesta, ves per on, li ha anat a tocar a en Joaquim, que hi ha xalat com la canalla.

        Com a revenja, involuntària això sí, ajunto les dues últimes tirades en una de sola, quedant-ne una de 60 m. Just a la sortida de la reunió, hi ha un parell de passos explosius que, com que anem bé d’horari i, fins ara, no m’he hagut d’agafar enlloc —tret de a la roca, esclar!— temptejant-los uns quants cops també s’han deixat fer. Això sí, afegint un alien entre bloqueig i bloqueig, atès que el primer pitó que assenyala en Xavi Grané a la seva ressenya no apareixia per enlloc. A partir d’aquí, la resta és ja més fàcil: el díedre s’ajeu, arriben unes plaques, feixes arreu…

Antonio Garcia Picazo

Antonio Garcia Picazo

        Ara me’n adono que, en cosa de pocs dies, he fruït de dues creacions de l’Antonio G.P. a la Cinglera dels Esplovins: la UES i la Pirata Solitario. Ambdues trenquen amb el tòpic de vies dures i poc equipades —per bé que la Pirata va ser re-equipada fa pocs anys— de que gaudeixen bona part dels seus nombrosos i magnífics itineraris.

“El alpinismo clásico pide practicarlo con entusiasmante sencillez,
de manera que sea una relajación para la mente y un bien para el
físico. El alpinismo clásico representa la escalada natural por
excelencia, la del encantamiento, la que manos, pies y cabeza están
enteramente al servicio del sentimiento y el corazón. Lo que uno
busca en el alpinismo clásico y romántico es escalar recorridos
estéticos, trazados bucólicos, vías que te hablen sobre la hermosura
de las montañas y sus paredes. Quizás lo más bonito del alpinismo es
que se escapa al entendimiento y se abandona al destino que en parte
todos pertenecemos, pero en este caso un destino envuelto en una
aureola de hechizo. El alpinismo se practica porque tiene algo de
quimérico que contradice las normas de la sociedad, pero preserva el
ideal humanitario de hacer cosas buenas a cambio de nada”.

                                      Extret del Llibre d'autoedició
                                         «La alquimia del alpinismo» 
                                     Antonio Garcia Picazo. Any 2008

        Per baixar ens ha resultat ben fàcil —no en va, últimament he baixat per aquí tres cops—. Seguim a prop de la carena, sempre en direcció sud, fins trobar un corriol amb marques blaves i, encabat, vermelles que en una mitja hora ens duu a un pas marcat amb unes llargues barnilles d’encofrar —en cas de dubte, el millor és atansar-se en direcció al penya-segat—. A partir d’aquí ja no té pèrdua. En poc més d’una hora s’arriba a l’aparcament.1-2014-11-15 EL PIRATA SOLITARI

        En passar per sota de la Paret de la Cascada, ens hem aturat un moment a contemplar la trajectòria d’una de les vies que en Joaquim té en cartera: «Chapuzas de la Evolución». I després de tot plegat, encara hem tingut temps de fer la cervesa a Oliana i arribar a casa abans de les quatre. Què més es pot demanar? Sis és que estem fets uns màquines!

Segueix

Get every new post delivered to your Inbox.