“Gran Díedre” a la cara nord del Pedraforca

GRAN DÍEDRE (150 m D+) a la cara nord del Pedraforca, amb na Sílvia Little Tomi i en Damià Santiveri Freixa… o bé com tornar als orígens per no perdre la identitat


5Dissabte 24 de setembre de 2016. Després d’un fructífer periple andí, en que van assolir, entre altres, els cims de l’Alpamayo 5.947 i el Tocllaraju 6.032 m, na Sílvia i en Damià han tornat a casa carregats amb un munt d’experiències inoblidables, però també amb moltes ganes de canviar els grampons i els piolets pels peus de gat, i el gel i les neus perpètues de la Cordillera Blanca per la roca despullada de les muntanyes catalanes. De manera que van i m’encomanen la tasca de triar a on començar a posar-ho en pràctica de bell nou (a bon sant s’encomanen aquests dos!). Un servidor, que darrerament té la «flaca» força esbiaixada cap al septentrió, va els hi proposa el tacte amable del calcari berguedà. I més concretament, de la nord del Pedraforca. Ells dos, joves (i inconscients) com són, s’apunten al que faci falta, dient-me que endavant, que jo mateix vaja… (a bon sant s’encomanen aquests dos!).

En arribar a l’aparcament del Mirador, veiem els preparatius de la cursa Ultra Pirineu de 110 km, que avui passa per aquestes contrades. I, mentre pugem cap a la paret, comprovem amb preocupació com n’està d’humida aquesta banda de la muntanya. No obstant això, pugem fins al peu de la Piràmide, per comprovar de més a prop les escorrialles d’un temporal que ha durat fins a altes hores de la matinada.

Descartada, per les condicions en què es troba la tàpia, la primera de les opcions (Anglada-Cerdà + Cerdà-Pokorski), improvisem un pla B sobre la marxa, dirigint-nos primerament cap a la Pany i, encabat, cap a la més assequible de les Anglada: El Gran Díedre. Una via que, en òptimes condicions, sol ser un passeig ben agradable, avui, amb la mullena, ens ha exigit posar-hi un xic més d’esforç.

Els cinc llargs de què consta la via, més els dos que hi hem afegit, bo i seguit les marques roges que duen fins al Collet de la Cova, ens els hem repartit a raó de dos de seguits per barba, començant i acabant en Damià que, com sempre, no en té mai prou! Al final, doncs, jo he repetit una via que feia molts anys que no visitava, ells han recuperat unes sensacions que feia un temps que no experimentaven i tots plegats ens hem fet uns bons tips de riure. En definitiva, hem acabat salvant un dia que semblava condemnat a ser passat fent cerveses al refugi i veient passar als esforçats corredors de la ultra marató. Aquests sí que les passen “canutes”!

Fins quan vulgueu, Damià i Sílvia!

“Tuaregs” a la Palleta de Montserrat

TUAREGS (220 m MD-) a la Palleta de Montserrat, amb en Joan Brunet… o bé com gaudir d’una «love climbling», ni que sigui de tant en tant


10Dissabte 17 de setembre de 2016. Amb el cansament d’ahir, al Pedraforca, encara molt present i unes previsions de temps poc encoratjadores, fem cap a aquest racó de la muntanya que tant bones estones ens ha fet passar, darrerament —Terra de Nòmades i Cosmo’s Factory, al Pollegó Est, en són un bon exemple—, sense un objectiu ben definit.

Pugem pel Torrent de l’Artiga Alta i remuntem les cordes fixes que duen al començament de les reputades vies de la Palleta. La «Grito Primal» i la «Pere Segura» són les primeres que trobem. Ens hi entretenim una estona, tantejant-ne el començament, però, finalment, arribem a la conclusió que no és el que avui estem buscant. Tots dues tenen una entrada molt potent i el primer «bolt» és a Ca’n Pistraus. Hem dit de deixar-les per quan siguem grans… Ha, ha, ha! Seguint cap a la dreta, a continuació hi ha la «Tomaquets d’Amagatotits», excel·lent itinerari dels Pagès, Rovira i Armengol que, com que en Joan la té escalada de fa poc, també acabem declinant. D’aquesta manera, al final, ens acabem decidint per la «Tuaregs». Una creació de l’Indi a on, com de costum, no patirem gaire. I és que, ni que sigui de tant en tant, també «mola» fer alguna «love climbling».

La via consta de quatre llargs, té unes dificultats obligades de no més de V+ i discorre, tothora, per una roca fantàstica. Personalment, el segon llarg és el que més m’ha agradat. Potser, perquè és l’únic que he fet de primer… Justament, després de fer els dos rapels, el dia s’ha obert i els núvols s’han anat esvaint. Aleshores, però, les ganes de seguir escalant ja s’havien anat apagant.

Ai que em sembla que no reposo prou!

“Choras Piengue” a la Cara sud del Pollegó Inferior del Pedraforca

CHORAS PIENGUE (220 m ED-) a la Cara sud del Pollegó Inferior del Pedraforca, amb Octavi Puntas Garcia… o bé com retre tribut a un dels grans, fent allò que tant ens agrada

➪ Ressenya imprimible en PDF

10Divendres 16 de setembre de 2016. Just ara fa tres mesos que en Nil Bohigues ens va deixar. Discretament, sense soroll, ni escarafalls, sense laments, queixes, ni planys, en Nil va pujar al seu parapent estel·lar i va sortir volant a explorar nous horitzons. Sense límits!

Al cap d’un parell d’anys d’haver estat oberta, amb en Kiku Soler vam escalar aquesta gran via, obra d’en Nil i els seus companys. Avançada a la seva època, aleshores ―i encara ara― la Choras Piengue passava per ser una de les línies més agosarades del massís ―graduació obligada de VI, i equipada amb pitons i burins―. Com per rumiar-s’ho vaja! Avui, en dia, els parabolts potser li treuen un xic de compromís, però entre uns i altres hi segueix havent-hi el mateix «aire» que en aquell llunyà 1983. Per sort, la roca és magnífica i els passatges sublims. No en va, està inclosa a llista de les Cent millors de Catalunya.

Com sempre, hem aproximat pel Lluís Estasen i el Balcó de la Joaquima. Camí que, pel cap baix, enguany dec haver recorregut en sis o set ocasions. Com que anàvem un xic abrigats, durant el camí hem passat una mica de calor. A la sud, però, no se sap mai i, de fet, després hem acabat agafant fred per culpa d’aquell cony de núvols que ea solen instal·lar just a dalt dels Pollegons. En arribar al peu de via, hem vist una cordada encetant la Somni de Pedra, que han resultat ser en Xavi Xavi Fàbregas Pèries ―un conegut de l’Octavi― i dos companys més: en Petr Daniel i l’Octavi (dos Octavis escalant, l’un al costat de l’altre. Ja és casualitat!).

El primer llarg (6a), que és comú amb l’Estimball, avui m’ha tocat a mi. I potser perquè venia amb la lliçó apresa, el cert és que no m’ha costat tant com l’altre dia (ja ho diuen, que s’escala millor de primer que de segon). El següent (6a+), a l’Octavi ben just si li ha servit per començar a escalfar motors. El tercer (6b), que per sort és el més equipat de tots, l’ha enllestit un servidor, amb no poques «trampes» ―tres o quatre A0 pel cap baix―. I l’Octavi, no cal dir-ho, altre cop net com el culet d’un nadó. En el quart (6b), tots dos hem xalat de valent en el desplom, per culpa de la humitat. El cinquè (V+), tot i tenir el fred ficat al cos, és un dels que més he gaudit. Malgrat ser força vertical, la mida de les preses et dona un respir. El sisè (6c), sense cap mena de dubte la cirereta del pastís, comença suau, però amb les assegurances distants i sense possibilitats de reforçar. I quan et dius a tu mateix: «Ara que ve el 6c, podré xapar més sovint…». Doncs, «naranjas de la china», has d’apretar el culet i anar a la caça d’un altre parabolt llunyà! L’Octavi, tot i que ho ha esat provant una bona estona, d’aquest no se’n ha sortit. S’ha acabat petant de braços. No obstant, això, fer la «Choras» amb un sol A0 no està a l’abast de tothom. Els dos darrers llargs són de pur tràmit, i els hem acabat fent «con bambas y a lo loco», que diu aquell!

Bona aquesta, Octavi!

 

 

 

“Via del Nifo” (1a. part) + “Ja et val” a la Roca Narieda

VIA DEL NIFO (1a. Part) (165 m MD) + JA ET VAL (70 m MD+) a La Roca Narieda, amb en Joan Brunet Puigpiqué… o bé com constatar que el bon calcari s’eixuga amb facilitat


1Dissabte 10 de setembre de 2016. La via del Nifo deu ésser una de les poques vies per les que, abans d’escalar-hi, abans hi he baixat. Va ser just ara fa dos anys, quan amb en Damià Santiveri Freixa i en Joaquim Gil, després d’escalar la «Banda del Taco», la vam recorre rapelant. Recordo però que, abans, havíem estat intentant, sense èxit, trobar la segona part de la via del Nifo per acabar sortint per dalt. I recordo, també, que mentre descendia per aquelles fissures «bestials» em vaig prometre d’escalar-la algun dia. Doncs bé, ja la tinc al sac!

Pep Masip «Nifo», a qui l’Armand Ballart i companyia van dedicar aquesta via és, primer de tot, un enamorat de la muntanya i de la seva conservació, bomber, gran escalador i abocat amb les tasques humanitàries pel Nepal. I, la veritat és que aquesta via li va com anell al dit. D’un calcari excel·lent, com el dels Pics d’Europa, un dels seus llocs d’escalada preferits, i amb ben poc equipament fix, com a ell, i a molts d’altres, ens agrada que estiguin els itineraris, si són de bon protegir.

Després de llegir l’abundant informació que circula per la xarxa, hem cregut convenient d’entrar pel «El Ratolí dels llavis vermells» per estalviar-nos uns tres primers llargs de la Del Nifo poc recomenats. El resultat: una potent tirada de 6a per16 placa, amb un xic d’aire entre assegurances. La resta de la via, no cal dir-ho, una delícia per als paladars més exquisits. Un díedre fissurat d’aquells que, mentre l’escales, estàs desitjant que no s’acabi mai més. I un grau màxim de V++ (aquesta notació m’ha fet molta gràcia). Tot sigui per no desvirtuar la graduació original!

I com que ens hem quedat amb molt bon gust de boca, ho hem volgut acabar de rematar amb aquesta «Ja et val», que en Lluís Parcerisa (Parce), que rondava per la zona, ens ha donat per bona. Via mantinguda d’escassos setanta metres en tres llargs, que no decep en cap moment, sobretot el tercer que és el més encertat.

Un altre matí ben aprofitat!

 

“Iglesias-Casanovas” a l’Asiàtica de Montserrat

IGLESIAS CASANOVAS (170 m MD) a l’Asiàtica de Montserrat, amb en Joan Brunet… o bé com descobrir un nou concepte d’escalada

➪ Ressenya imprimible en PDF

10Divendres 9 de setembre de 2016. Amb una previsió del temps força inestable, de fet teníem pensat d’anar a altres llocs però pintava millor a Ca la Montse, seguim l’arxiconegut camí de Can Masana a Coll de Porc, que darrerament trepitgem setmana sí i setmana també, per traure’ns del damunt una altra engruna d’aquesta immensa feinada endarrerida que tenim. Però no hi ha manera… quantes més en fem, més en adonem de la magnitud de la tragèdia!

Fa molts de temps, vaig conèixer a l’Albert Iglesias a la seva botiga Alp Sports de Barcelona. Les seves vies, aleshores, em semblaven del tot inaccessibles, per la seva dificultat tècnica i notable compromís. Han hagut de passar més de trenta anys per trencar amb aquell mite, alimentat per la forta impressió d’home decidit i agosarat que l’Albert em va transmetre, mentre em venia un joc de claus i un martell. I sí, cal reconèixer l’espectacularitat del traçat d’aquesta via, que tothora cerca la línia més aèria i acrobàtica de l’aresta nord de l’Asiàtica. Per bé que l’abundor d’assegurances emplaçades, en l’actualitat, la facin força assumible.

En general, en tots els llargs hi ha trams susceptibles de ser forçats en lliure, malgrat la solidesa del rocam no sigui, tothora, la millor de Montserrat. Un handicap afegit, però, és el fet d’alternar els passos d’estreps amb les sortides en lliure —això ha sonat a excusa barata—. Per la meva part, atesa la desídia a desplegar l’escaleta que tinc, sols d’obrir el primer llarg —en A0 per suposat— ja he quedat força «arregladet» de bíceps, de tríceps i de tot plegat. L’equipament només l’hem hagut de completar en aquest primer i en el darrer llargs. El que sí que cal portar és un bon pilot de cintes, entre allò vell (burins i claus) i allò nou (força parabolts, un tascó abandonat i un pitó nou al darrer llarg), si ho volem xapar tot ja cal que anem ben assortits. És clar que, per no fer curt, sempre podem anar-ne a comprar més a l’Alp Sports!

Bona aquesta, Albert Iglesias Coderch!

“G.E.D.E.” a l’Agulla de l’Escorpí de Montserrat

G.E.D.E. (170 m MD) a l’Agulla de l’Escorpí de Montserrat, amb en Joan Brunet… o bé com sentir-se acollit, de bell nou, per la història

➪ Ressenya imprimible en PDF
10Dissabte 3 de setembre de 2016. Hi va una època en què els escaladors quan obrien una via ―i encara avui en dia―, li posaven el nom del grup muntanyenc al qual pertanyien. D’aquesta manera, com aquesta GEDE del Grup Especial d’Escalada del Centre Excursionista de Gràcia, creat l’any 1941, tenim les GAM del Grup d’Alta Muntanya del Club Muntanyenc Barcelonès (1940), les CADE del Centre Acadèmic d’Escalada del Centre Excursionista de Catalunya (1942), les SAME de la Secció d’Alta Muntanya i Escalada de la Unió Excursionista de Catalunya (1947), les TIM de l’Agrupació Excursionista Terra i Mar de Sabadell, les STAE del Centre Excursionista Àliga, les GEAM del Centre Excursionista Talaia, les PUIGMAL del Centre Excursionista Puigmal, les CERN del Centre Excursionista Roca Negre, les CER del Centre Esportiu i Recreatiu l’Escala, les BAGES del Centre Excursionista de la Comarca del Bages, les EDER del, també manresà, Centre Excursionista Montserrat, o bé les Badalona, Sabadell, Esparreguera, Cerdanyola, Lleida, Tàrrega, dels també respectius centres, entre moltes altres (disculpeu les nombroses omisions).

Si bé, per una banda, aquest fet venia motivat per una sana rivalitat entre les diferents associacions, no és menys cert que era ―i és― una manifestació inequívoca de pertinença a un col·lectiu amb el que hom té un seguit d’afinitats i lligams afectius especialment forts. Prenem-ne bona nota tots i, ara que s’acosta de la Diada, sapiguem posar en pràctica tots aquests valors que ens agermanen, reafirmant i reivindicant la nostra identitat catalana, i sobirana voluntat.

Durant l’escalada d’avui, ens hem sentit gratament acompanyats per tots els incomptables escaladors que, començant pels Santacana, Morera, Mas i Guasch, ens hi han precedit. Cada còdol, cada peça de museu amb que l’itinerari segueix equipat són testimonis muts d’una història forjada a còpia de tenacitat i esforç. D’aquesta manera, és clar, ens ha resultat ben fàcil realitzar aquesta bellíssima ascensió.

En els vint metres del primer llarg, que està un xic descompost, abans de trobar la primera assegurança hem col·locat un friend i un tascó. A partir d’aquí, entre tacs de fusta, claus i cargols, hi hem trobat emplaçades set peces que, malgrat no estar totes en òptim estat, en conjunt ens han donat bones sensacions. El mateix passa en el segon, en què quan no hi ha res fix, resulta fàcil de protegir. A més dels flotats, en aquest també cal preveure una plaqueta recuperable i algun cordino més aviat prim. El tercer és una mica més entretingut, atès que un parell de passos d’A1 s’han de fer damunt de friends o tascons col·locats als forats deixats pels claus. Res de l’altre món, però! Ens els tres darrers, que discorren per la xemeneia característica que dóna el pedigrí a la via (dita també: Gran Xemeia d’Agulles), tant la protecció com la possibilitat de caiguda disminueixen en igual mesura.

Tengui!, que ja tocava. Eh Joan?

“Altivi Flunch” a la Dent de Cabirols + “Solstici d’Estiu” al Pollegó Inferior del Pedraforca

ALTIVI FLUNCH (160 m MD) a la Dent de Cabirols + SOLSTICI D’ESTIU (225 m MD+) a la Paret Nord del Pollegó Inferior, del Pedraforca, amb l’Octavi Puntas… o bé com encreuar els dits quan val mal dades

➪ Ressenya imprimible en PDF

10
Dilluns 29 d’agost de 2016.
Quan els pronòstics del temps són desfavorables, hom acostuma a cercar alternatives en altres llocs. Doncs, perquè nosaltres no? Som uns temeraris o bé estem fets d’una altra pasta? Ni una cosa ni una altra, diria jo, sinó més aviat que ens poden les ganes. És clar que, llavors, passa el que passa…

La temporada d’enguany al Pedraforca, està resultant especialment fecunda. Els objectius, però, mai no s’acaben. Sense anar més lluny, avui en duem preparats dos! La idea és començar a Cabirols i, un cop a la carena, flanquejar cap a la tartera sense perdre gaire alçada per rematar-ho a la nord del Pollegó Inferior. Sobre el paper, un encadenament molt recomanable per a un dia calorós.

Camí de Saldes, plovisqueja. I en arribar al Mirador, una espesa boira cobreix tota la muntanya. Gens ni mica convençuts, agafem els trepans, quatre ganyips, un bidó d’aigua i enfilem, esmaperduts, cap a la tàpia. En passar pel Lluís Estasen, no s’hi veu ni una ànima. És clar que, just si deuen ser les 8! Pugem per la tartera de Cabirols a les palpentes ―no sé pas si escalarem, avui!― i, fins que no ens topem amb la paret, no estem segurs d’haver encertat la bona direcció. «Ostres tu, això comença aquí. Si que hem filat prim!».

L’Altivi Flunch és una línia molt ben trobada en un pany de paret que, de tanta metralla com ha rebut, comença a demanar un xic de treva. Té passos de tota mena, bona roca en general i un equipament que, sense arribar a ser de «love climb», permet que hom pugui estalviar-se els passos més durs. Llàstima del temps, que no ens l’ha deixat gaudir prou!
                                                                                ➪ Ressenya imprimible en PDF
15 Contra tot pronòstic, un cop hem sigut dalt, com que el cel s’ha obert un parell de cops―mai és garantia de res, això―, ens hem animat a seguir amb el projecte original. I si la primera ha sigut bona, la Solstici d’Estiu encara ha estat millor. Encastaments de mans, de punys, offwids, ramonages, bavareses… Una petita obra mestra, amb un darrer llarg inoblidable. La fissura somniada per tot escalador! Llàstima de les rampes que l’Octavi hi ha patit, que no li han permès gaudir-ne al màxim. L’elevada humitat, i la poca aigua i menjar que dúiem ens han acabat passant factura. El pitjor de tot, però, no ha estat això, sinó la tempesta, amb aparell elèctric i fota pedregada inclosa, que ens ha arreplegat just quan acabàvem. Sort dels cascs i les cordes, que han protegit un xic de l’impacte dels projectils de glaç! Amb aquestes condicions, la baixada per les Costes d’en Dou ha estat tota una odissea. El sòl estava tan relliscós, que a cada pas et jugaves la trompada! Sort que estem en ple mes d’Agost!

Al final hem arribat completament xops, cansats, assedegats, al límit de la inanició ―ara m’he passat!― i gairebé a les fosques, però sans i estalvis! Què més és pot demanar? Què Octavi, farem cabal de les previsions meteorològiques d’ara endavant?

“Dodeskaden” a la Roca Punxeguda de la Serra del Cadí

DODESKADEN (400 m MD-) a la Roca Punxeguda de la Serra del Cadí, amb en Joaquim Gil… o bé com retrobar-se amb l’escalada més essencial i primigènia; no com a mitjà, sinó com a fi.

➪ Ressenya imprimible en PDF
10Dijous 25 d’agost de 2016. Per no perdre el contacte, ni que sigui de tant en tant, en Joaquim i jo hem tornat a quedar per fer una «escaladeta». Ell, com sempre, immers en un mil i un projectes originals ―i solitaris―, que l’omplen més que repetir vies ja obertes. I jo, com sempre també, ancorat en la meva tasca de «repetidor», ens ha costat trobar un projecte mínimament engrescador per a ambdós. Per la meva part, si bé he hagut de cedir en algun aspecte, com en el fet de portar martell i pitons ―no recordo quan va ser l’últim cop!―, he de reconèixer que fer una via en aquesta paret m’ha servit per treure’m una espina que duia clavada des de feia trenta anys quan, en un intent infructuós dut a terme amb en Kiku Soler i en Ferran Padrós, vam intentar la veïna Maus, l’altra clàssica de la Roca Punxeguda.

La via, com no, és un altra obra mestre d’aquest clan familiar d’erudits enamorats de la muntanya, i més concretament de la majestuosa Serra del Cadí: Carles Lalueza, Jordi Lalueza i Jaume Matas. Amb el nom de Dodeskaden, els autors reten homenatge al film de culte «Dodes ‘Ka-Den» del director japonès Akira Korosawa .

«Guapa i autèntica, una Homedes del anys 80. Roca perillosa al 1er. llarg i delicada però d’anar fent a la resta. Desequipada». Amb aquesta definició d’en Joan Jover Garcia, del 2010, gairebé queda tot dit. Itinerari dolomític en cara nord, a on les caigudes de pedres resulten tan inevitables que formen part del joc. No cal dir que el casc és del tot imprescindible! Línia sinuosa d’escassa dificultat, sense equipament als llargs ni a les reunions ―tres pitons en 400 m―, a on afinar molt bé, tant els cinc sentits com la intuïció. Al final, però, de pitó només n’hem posat un al primer llarg. Per la resta, hem fet amb un joc de fissurers, micros i friends fins a C3.

En una època en què l’escalada clàssica s’està convertint, cada vegada més, en quelcom tan predictible que, en conseqüència, el factor aventura està desapareixent, aquest retorn als orígens és com una alenada d’aire fresc.

“Cerdà-Pokorski” a la Roca de l’Ordiguer de la Serra del Cadí

CERDÀ-POKORSKI (325 m MD+) a la Roca de l’Ordiguer de la Serra del Cadí, amb Octavi Puntas Garcia… o bé com atènyer la pau i la tranquil·litat, a redós d’aquest racó incomparable del Prepirineu

➪ Ressenya imprimible en PDF

CERDÀDilluns 22 d’agost de 2016. A proposta de l’Octavi, dos dies després d’haver escalat l’Anglada-Cerdà de la Boleta Foradada, torno a seguir l’empremta d’aquest gran escalador i alpinista que és en Joan Cerdà. Primera de les vies obertes a la Roca de l’Ordiguer, juntament amb el seu inseparable company de cordada, i amic, Heinz Pokorski, l’11 i 12 d’octubre de 1959 —un servidor, que ja comença a tenir una edat, encara va estar-se un any i mig fent barretines—. Itinerari clàssic de la paret —juntament amb l’Anglada-Cerdà del 1965— d’una lògica indiscutible, però no per això mancat de dificultat. Ans al contrari, es tracta d’un recorregut mantingut i agosarat que en tot moment ens fa donar el millor que duem a dins.

Amb una primer llarg força assequible —sobre el paper— malgrat, com tota la via, poc equipat i amb la roca calcària típica de les cares nord —força trencada i polida—, que enceta el colossal díedre fissurat que ressegueixen els tres primers relleus de la via. Per anar entrant en matèria, vaja! Un segon de més vertical i sever, igualment poc defensat, però que discorre per una fissura a on poder encabir bones proteccions. Un tercer a on l’escletxa s’eixampla fins a trobar un sostre que li barra el pas. Punt en el que cal fer un flanqueig que, en lliure, constitueix la màxima dificultat de la via. Segons l’Octavi, que l’ha tret xiulant, de 6b+. Per mi, un A0 com una catedral! Els tres següents —quart, cinquè i sisè llargs— són més aviat de transició i ens permeten recuperar forces abans d’afrontar la part final del recorregut, que torna a apretar fort. El setè, sense cap mena de dubte, és el llarg més exigent i mantingut. Un díedre fissurat de cinquanta metres que, vist des de la reunió, pot semblar inofensiu. Res més lluny de la realitat! Cal lluitar cada pas i fer un esforç titànic per no caure a la temptació d’agafar-se a alguna de les proteccions —aquí és a on farem servir més cintes i, segurament, posarem més flotants—. I d’aquesta manera, amb els braços ben contents, arribarem al darrer llarg i a les últimes dificultats de la via, a on acabar d’esgrimir la nostra tenacitat per superar un díedre desplomat i una altra fissura orfa —de les dues que hi ha, nosaltres hem triat la de la dreta, a on la roca ens ha semblat més ferma, malgrat la reunió es trobi a la de l’altra banda—.

Així què Octavi, ja has quedat ben satisfet? Afluixa una mica, nano!

“Anglada-Cerdà” a la Boleta Foradada de Montserrat

ANGLADA-CERDÀ (165 m MD+) a la Boleta Foradada de Montserrat, amb en Joan Brunet Puigpiqué… o bé com fruir d’una altra obra d’art a Frares Nord.

➪ Ressenya imprimible en PDF
1Dissabte 20 d’agost de 2016. Després de gaudir de valent escalant, just fa tres dies, la CADE de l’Agulla del Centenar i, el proppassat 4 de juny, la GAM del Bisbe, en Mingo Mortes em va assegurar que encara em quedava per conèixer el millor de Frares Nord. Quina és aquesta meravella? ―li vaig preguntar, encuriosit―. L’Anglada Cerdà de la Boleta Foradada ―em va respondre, sense titubejar―.

Avui crec que ja puc dir, amb un cert coneixement de causa, que a en Mingo no li manca pas la raó. Sense gosar-ne posar una pel davant de les altres ―res més lluny de la meva intenció―, perquè cadascuna té ben definida la seva pròpia personalitat, la GAM, la CADE i l’Anglada Cerdà ―a pocs pocs metres de distància, les unes de les altres―, conformen una tríada que, sense cap mena de dubte, és una de les «joies de la corona», de l’escalada clàssica, de la muntanya de Montserrat.

Més aviat curta, força ràpida, amb un equipament auster ―es troba parcialment re equipada― i trams de roca poc amable, l’Anglada Cerdà gaudeix, en contraposició, de nombrosos passatges d’una bellesa extraordinària, en el marc d’una verticalitat absoluta i un ambient inenarrable, a on ens caldrà posar en pràctica la nostra destresa, tant a l’hora de completar l’equipament, com a la de desplegar tot el ventall de tècniques imaginable ―xemeneia, díedre, bavaresa, artificial desplomat, placa…― en, només, cinc llargs de corda.

Via de sensacions intenses i perdurables, que no deixa indiferent a qui l’escala. Avui, sense anar més lluny, ens hi hem aplegat tres cordades ―fet no massa recomanable per les, no sempre evitables, caigudes de pedres que, degut a la verticalitat i longitudinalitat del traçat, poden anar a parar just al caps dels altres―. I, per si no n’hi havia prou, també hi havia cordades a la GAM, a la Cor Agre i a la Belladona. Tot un festival! Cap a les dues ha fet un ruixat considerable que, en ben poca estona, ho ha amarat tot. A aquella hora, sortosament, nosaltres ja érem a punt d’arribar al cotxe ―gràcies Albert Llembresku, per pensar en nosaltres!―.

Quina deu tocar anar? S’accepten recomanacions!