“Xavi Teixidó” al Peladet de Baix, del Montsec de Rúbies

XAVI TEIXIDÓ (260 m MD-) al Peladet de Baix, del Montsec de Rúbies, amb en Jordi Ceballos i en Mateu Maglia… o bé com perdre’s en la isolada immensitat de la Serra del Montsec

Ressenya imprimible en PDF
xaviteixido Dissabte, 12 d’octubre de 2019. L’objectiu d’avui era a molts quilòmetres de distància ―més concretament, a la Muntanya de Montserrat―, els imponderables meteorològics, però, ens han empès a prendre una decisió d’última hora, que ens ha acabat duent fins a aquestes latituds recòndites. La tria, una via dedicada a la memòria d’en «Teixi», un gran apassionat guia de muntanya que va perdre la vida al Montblanc.

Un canvi radical que, entre altres coses, ens ha permès substituir la gens inspiradora visió de vehicles i nuclis metropolitans, per la d’altius penya-segats i carenes tortuoses, i el persistent brunzir dels tubs d’escapament de les motocicles, per la suau remor del vent serè de La Noguera.

Una aventura, doncs, duta a terme en un entorn salvatge, a on l’aproximació i el descens compten tant com la pròpia ascensió. Una excusa perfecte, per deixar enrere durant un bon grapat d’hores aquest ritme de vida frenètic i desnaturalitzat que ens allunya, cada vegada més, de la pau i la tranquil·litat necessàries per poder viure amb dignitat.

Només m’ha sabut greu una cosa: que en Mateu, aquest as que avui dúiem amagat a la màniga, en Jordi i jo, no s’hagi avorrit com una ostra i ens costi de convèncer-lo la propera ocasió. Ha, ha, ha!

LA VIA

1er. Llarg. 35 m 6a. Inici en una placa, protegida amb tres ponts separats per un metre. Seguir per diedre, i després tombar a la dreta fins al peu d’una placa protegida amb dos burins (Esperó Therion).

2on. Llarg. 50 m V. Inici herbós per ressalts fàcils, seguit d’una placa de franges horitzontals, un tram de roca punxent i, en acabat, girar a la dreta per unes grades tombades i herboses en direcció al gran díedre dominant.

3er. Llarg. 45 m V+. Paral·lelament al gran díedre fissurat, seguir les plaques de l’esquerra, abans d’entrar a dins l’escletxa definitivament.

4rt. Llarg. 35 m V. Resseguir tot l’elegant i estètic arc de roca extraordinària que els oberturistes anomenen «El Regal dels Deus».

5è. Llarg. 25 m V. Placa dreta de preses romes.

6è. Llarg. 25 m V+. Creuar una feixa i seguir per la placa mantinguda del davant. Segueix fissura, i altre cop placa fins a arribar a una feixa més estreta.

7è. Llarg. 20 m V-. Llarg flanqueig cap a l’esquerra fins al peu d’un sostre.

8è. Llarg. 25 m V. Baixar un xic i seguir flanquejant cap a l’esquerra fins a trobar el diedre de sortida. (La fissura desploma que hi ha damunt de la R, és una variant de sortida de dificultat notable).

Aproximació: Des d’Artesa de Segre, prendre la C-1412 en direcció Isona i Tremp, i poc després de passar el pont sobre el riu Segre, seguir a ma esquerra en direcció a Vilanova de Meià. Des d’aquí, continuar durant uns 3 km per la carretera del Pas Nou i trencar a ma esquerra per la pista forestal de Rúbies. Són uns 13 km. de no massa bon camí que finalitzen a l’esplanada que hi ha al davant d’aquest nucli abandonat. Des d’aquí, hi ha dues opcions: baixar per la pista fins a on ens ho permetre el vehicle, o bé fer-ho caminant (dreceres). Des del final de la pista, buscar a ma dreta un corriol poc marcat fins al peu de la Canal de la Lloba. Remuntar per aquesta durant uns deu minuts, per tombar a l’esquerra a buscar una franja de roca grisa d’uns deu metres d’alçada. Superar-la per la dreta i, un cop al damunt, flanquejar a mà esquerra un centenar de metres. 40’ – 1h 15’

Descens: Seguir tota la carena cap a l’Est, fins al coll de la Canal de la Lloba. Baixar cap al sud, per la banda dreta, parant esment als trams més drets i emboscats (ràpel de 25 m). Un cop al peu de la canal, reprendre el camí d’anada. 1h – 1h 30’

Horari: Entre 4 i 5 hores

Anuncis

“Aresta Fredi-Picazo” a la Roca dels Aurons, de Montserrat

ARESTA FREDI-PICAZO (225 m MD) a la Roca dels Aurons de Montserrat, amb l’Ernest Llimós… o bé com entrar als seixanta, amb bon peu

Ressenya imprimible en PDF
fredi-picazo Dimarts, 8 d’octubre de 2019. L’Ernest és un dels pioners de l’escalada al Berguedà, a qui els anys no han restat un sol bri d’entusiasme. Home proper, gran escalador i equipador incansable, ha estat, és i, de ben segur, seguirà sent durant molts anys un referent de l’escalada esportiva a la comarca. I si bé és cert que no s’ha prodigat tant en la modalitat clàssica, compta un bon nombre d’ascensions de mèrit a la butxaca.

Quan, dies enrere, l’Ernest em va fer aquesta proposta, no cal dir que la vaig acceptar encantat. Una via oberta per l’Antonio i el Fredi sempre és garantia de qualitat. Menció a part pel tram pertanyent a la mítica Via Normal de la l’agulla, oberta pels manresans Casellas, Rubiralta, Martínez i Bordas fa setanta-tres anys! És a on hem vibrat més, us ho ben asseguro! Del que no em va informar el meu company, fou que la data escollida coincidís amb el seu seixantè anniversari. Gràcies amic per voler-me al teu costat, en una data tan assenyalada!

Situat en un dels indrets més solitaris i salvatges dels massís, la Fredi-Picazo és una escalada amb regust clàssic que ressegueix una llarga aresta, molt semblant a les típiques «arestes brucs» del vesant sud de la muntanya. En trobar-se a l’altra banda, però, ni l’ambient, ni el rocam són tan magnànims. Encara sort que, llevat de trams puntuals, la dificultat és prou assequible com per recórrer els seus més de dos-cents metres en no més de tres hores i escaig. A l’aproximació i el descens, però, és a on se’ns escolarà bona part dels temps emprat en completar aquesta bella ascensió.

LA VIA

1er. Llarg. 25 m 6b. Passos fins, de bon començament, seguits d’un tram menys vertical.

2on. Llarg. 45 m IV+. Placa tombada de navegació, a la «caça i captura» de les escasses assegurances emplaçades.

3er. Llarg. 25 m V/Ae. Sortida per la dreta, en direcció amb la fissura que separa la placa del contrafort. Superació en artificial del mur lleugerament desplomat que dóna accés a uma nova aresta. Subsegüent sortida en lliure, de moderada dificultat.

4rt. Llarg. 45 m IV+. Nova placa tombada, amb assegurances distants, que finalitza al capdamunt d’una agulla.

5è. Llarg. 25 m IV. Després de desgrimpar tres o quatre metres fins a un coll, superar el següent ressalt per l’esquerra de l’aresta.

6è. Llarg. 20 m V+. Aquí és a on plora la criatura: una aresta penjada al buit, amb un inici vertical, protegida únicament amb dos claus, i a on no es pot posar res fins poc abans de la reunió (merlet gegant). Aquí no valen dubtes; cal tirar amunt amb decisió! Com se les gastaven fa més de setanta anys!

7è. Llarg. 40 m V. Inici per la fissura de la dreta, fins que aquesta s’acaba. Seguir per l’aresta, buscant els punts més febles, bo i aprofitant subtileses de la roca per tal d’assegurar-se. Similar a l’anterior, però més humà.

Aproximació: Situats a la Creu del Regató (km 3’8 de la carretera que va del Monestir a Can Masana), pujar per unes escales de ciment i, en arribar al GR 7-2, seguir aquest cap a l’oest (dreta), a través d’unes escales amb barana. Més endavant, prendre el camí marcat de blau que pujant cap a l’est (esquerra), recorre la dreta Canal del Miracle. Uns metres abans d’arribar al coll (1h més o menys), agafar un camí fitat que, flanquejant cap a l’est (esquerra), ens acaba portant fins a peu de l’aresta, que és just abans d’un pronunciat barranc equipat amb cordes. La via comença a la canal de la dreta. 1h 15′

Descens: Ràpel d’un 35 mes per l’aresta sud. Seguir en aquesta mateixa direcció fins a trobar, de bell nou, el camí fitat i pintat de blau que, seguint cap a l’oest, ens tornarà al coll de Miracle. Baixar altra cop per la canal. 1h 15’.

Horari: Entre 3 i 4 hores

“CADE” a la Paret de Diables, de Montserrat

CADE (210 m MD) a la Paret de Diables de Montserrat, amb en Jordi Ceballos… o bé com trobar a faltar la «Llum», però no la «Llibertat»

Ressenya imprimible en PDF
cade Diumenge, 6 d’octubre de 2019. Aquesta setmana he escalat dos cops a Montserrat: avui i la nit de de l’1-O. En ambdues ocasions, un espès mantell de boira s’ha ensenyorit de la muntanya, bo i donant-li un aspecte màgic i misteriós. L’ascensió de dilluns, amb bivac inclòs, va consistir en una curta grimpada a la via normal de l’Agulla de l’Escolanet, i va estar emmarcada dins del projecte «Llum i Llibertat». Esdeveniment que va tenir com a colofó l’encesa de farells en cent trenta-una agulles del massís «per recordar els presidents de la Generalitat de Catalunya i reclamar la llibertat del nostre país». Durant tota una nit, Montserrat va estar il·luminada de cap a cap.

A l’escalada d’avui, adornada també per una neula espessa, malgrat mancar-hi la «llum» d’aquells cent trenta-un esplendorosos fars, en cap moment he deixat de sentir l’agradable sensació de «llibertat» que hom experimenta en pujar per aquests murs.

Quinze anys després de la Lluís Creus (1955), la CADE va ser la segona via oberta a la paret. Aquell mateix any (1970), dos extraordinaris recorreguts més (Sánchez-Martínez i GAM) van inaugurar-hi també sengles camins de «Llum i Llibertat». Una tríada d’itineraris que, avui en dia, segueixen sent els més clàssics, repetits i recomanables del Serrat de les Onze.

Com la major part de vies d’aquesta diabòlica paret, la CADE ofereix un traçat exigent i audaç, un equipament puntualment sobri, un rocam no sempre excel·lent i un cert compromís. A canvi, la seva bellesa salvatge desbordarà amb escreix aquest infern, convertint-lo en paradís.

LA VIA

1er. Llarg. 55 m 6a. Placa amb alguna llastra dubtosa que, al principi, té una bona «apretada». Emprant, però, les branques de l’alzina a on és munta la R0, la cosa canvia. Segueix un llarg flanqueig per una cornisa que ressegueix un bosc penjant. Cal parar esment en algun punt, a on la roca no acompanya.

2on. Llarg. 35 m 6a+. Magnífic díedre, atlètic i mantingut, a on cal completar la protecció en diversos punts. Més espectacular que difícil, però sense treva fins al darrer metre. El millor llarg de la via, juntament amb el cinquè.

3er. Llarg. 25 m 6a. Primer pas de fissura, molt potent, seguit d’una placa que també demana un pas de decisió. Hi ha qui empalma aquest amb el següent, però nosaltres hem empalmat els dos que venen a continuació.

4rt. Llarg. 50 m 6a/Ae. Fissura vertical de dits, amb una petita figuera al mig que facilita la progressió. Passada la reunió opcional, segueixen un díedre i un sostre fissurats que semblen fets amb tiralínies. Com que es troben equipats, poden ser forçats en lliure fins a on cadascú es vegi capaç. Fet i remenat, un altre llarg brutal!

5è. Llarg. 30 m A2. Díedre fissurat que, a mesura que pugem, es torna cec, desplomat i va pujant de tort… fins a quedar literalment suspès damunt del buit! A diferència del llarg anterior, a la primera part toca equipar uns quants passos amb «flotants». La cirereta dels pastís!

6è. Llarg. 15 m IV+. Llarg de tràmit, que comença resseguint una fissura tombada, per acabar amb un curt tram de placa de presa generosa.

Aproximació: Partint del refugi de Santa Cecília, o d’un punt similar, seguir el Camí de l’Arrel (GR-172) en direcció al Monestir, fins a la vertical de la Paret de Diables. El corriol pel que hem de pujar, comença a on el camí s’eixampla (antiga carbonera). A la part final, a on el viarany es torna indefinit, flanquejar el peu de paret cap a l’oest fins a veure un accés factible.

Descens: Llarga grimpada de III/IV per acabar d’arribar al cim. D’aquí, baixar cap al sud, fins a un collet molt marcat. Arribats a aquest punt, tenim dues opcions. La primera, i més recomanable, baixar caminant pel corriol que hi ha a mà dreta, que mena fins a l’inici de la Canal dels Avellaners (a dia d’avui tancada per restauració). Des d’aquí, el més ràpid ara és anar cap al sud a buscar el camí de Sant Jeroni, remuntar-lo fins a l’ermita i baixar per la canal del mateix nom. L’altre opció, consisteix en fer un ràpel (equipat) de 30 m cap a l’est, fins a les immediacions de l’ermita de Sant Antoni. Des d’aquí, hi ha diferents possibilitats. Una d’elles baixar per la Canal del Cavall.

Horari: Entre 5 i 6 hores

“Barrufets” a la Palangana de Montserrat

BARRUFETS (155 m MD+) a la Palangana de Montserrat, amb en Joan Brunet… o bé com considerar diferents accepcions de «barrufet»

Ressenya imprimible en PDF
barrufets Dissabte, 28 de setembre de 2019. A la mitologia catalana, un barrufet és un dimoni, diable, diablet o follet del vent que és tan petit que no se’l veu. Entre el 1975 i 1985, una colla de barrufets entremaliats, capitanejats per en Remi Brescó, en Jordi Camprubí, l’Albert Gómez i en Xavier Pérez Gil, van escampar per les nostres muntanyes un reguer de primeres ben visible; algunes de les quals van batejar amb el nom de «Barrufets». Heu fet mai una «Barrufets»? I una «Barrufets» que us hagi resultat fàcil? Això ja costa més, oi? Jo tampoc! És més, m’he hagut de baixar d’alguna i tot.

«L’Esperó Barrufets», la «Barrufets Express», la «Barrufets de l’Agulla Gopal-Ji», la «Barrufets» de Diables, la «Barrufets» del Frare Gros, la «Barrufets» de la Paret de la Font Freda, la «Barrufets» de la Proa del Masmut… Traçats elegants i agosarats, amb aquell segell marca de la casa, que les fan inconfusibles i selectes.

I el mateix passa amb la «Barrufets» de la Palangana: no s’hi regala res! Obviant un equipament parcialment vetust, i la roca delicada típica d’aquesta part de la muralla nord, la línia enllaça pel dret, i sense gaires contemplacions, les dues fissures verticals, elegants i extraordinàries que donen sentit a aquest traçat tan eloqüent. Malgrat la seva discreta longitud, estem al davant d’una escalada amb majúscules, allunyada dels actuals hàbits de consum, reservada als veritables enamorats de la muntanya.

LA VIA

1er. Llarg. 30 m 6a. Seguir la dèbil lleixa que, fent biaix cap a l’esquerra, passa per damunt d’uns romanins (clau rovellat visible). A l’alçada d’uns burins, seguir recta amunt fins a la R, que és al peu de la fissura característica. Roca a controlar, per anar entrant en matèria…

2on. Llarg. 25 m 6a/A1. Curt flanqueig cap a l’esquerra, per entrar a una fissura magnífica. L’arc que dibuixa es supera amb tècnica d’off-width, diedre i bavaresa. Just abans de la reunió, hi ha un parell de passos més difícils que la resta. Reunió penjada al buit. Llarg cinc estrelles.

3er. Llarg. 35 m Ae/A1e. Artificial de burins i parabolts (gairebé 30 peces), amb un pas de ganxo o similar al terç final. Llarg entretingut.

4rt. Llarg. 45 m 6a/A2. Un parell de metres més amunt de la primera assegurança (parabolt), hi ha un burí que marca el moment de flanquejar cap a l’esquerra (roca delicada i sense protecció). Després d’una reunió opcional, seguir els burins que condueixen a la segona fissura fantàstica. Passat un primer tascó de via, i abans de sortir en lliure, hi ha un parell més de passos d’artificial a equipar. El tram que ve a continuació és, per aquest ordre, espectacular, factible i amb bones possibilitats de protecció. El handicap, però, està en la precariat de la roca i el de les assegurances de via. El llarg més complert de tots, tant física, com psicològicament.

5è. Llarg. 20 m V/Ae. Inici en artificial, seguit d’escalada en lliure a protegir. Ja hi som! No n’hi havia per tant… o sí! Ha, ha, ha!

Aproximació: Des de l’aparcament de Can Massana, prendre el GR-172 en direcció al Monestir. Passat Coll Guirló, seguir a mà dreta pel camí del refugi Vicenç Barbé. I, al cap d’un centenar de metres, prendre un corriol a mà esquerra que, després d’un primer tram indefinit, acaba entrant en una «canaleta» que duu fins a peu de paret. Inici de la via uns 30 m a ma esquerra. 30’

Descens: En dos ràpels; un de 25 metres cap al sud, fins a la canal entre la Bandereta i l’Agulla dels Espeleòlegs, i un altre de 20 fins a l’Alt Camí d’Agulles (marques vermelles), que cal seguir a mà dreta fins al Pas de la Portella, Coll de Guirló i Can Massana. 50’

Horari: Entre 4 i 6 hores

->

“Raisam” a l’Escolanet de Montserrat

RAISAM (205 m MD+) a l’Escolanet de Montserrat, amb en Joan Brunet… o bé com gaudir anticipadament de «Llum i Llibertat»

Ressenya imprimible en PDF
raisam Dijous, 19 de setembre de 2019. Després de posposar-se pel mal temps (era previst per a l’11 de setembre), «Llum i Llibertat», projecte impulsat per Artistes de la República, Assemblea Nacional Catalana de Manresa, Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya i el suport d’Òmnium Cultural, que consisteix a il·luminar cent trenta-una agulles del massís de Montserrat, que recordaran els cent trenta-un presidents de la Generalitat de Catalunya, per reclamar la llibertat del nostre país, es celebrarà finalment del capvespre del 30 de setembre fins la sortida del sol de l’1 d’octubre.

En Joan Brunet, com a membre de l’organització, ha tingut cura de la tria de les 131 agulles a on tindrà lloc l’esdeveniment. El Centre Excursionista de Navàs, al qual pertanyo, hi serà present apadrinant-ne dues: «Pla de les Taràntules» i «l’Escolanet». L’ascensió normal a l’Escolanet (també anomenat Miranda del Lloro o Cavaller) és una grimpada de segon grau pel cantó oest. Al vesant nord, però, quatre vies en coronen el cim després de superar els gairebé dos-cents metres de desnivell de la muralla septentrional. La més popular d’aquestes és la Raisam.

Una via que, malgrat presentar un perfil poc atractiu, ha acabat suposant una molt grata sorpresa. Superats uns primers metres de roca deficient, la via serpenteja amb intel·ligència per un traçat més equipat i compacte del que fóra d’esperar, per bé que més obligada i exigent que alguna de les seves afamades veïnes. Si no la hi teniu encara, afegiu-la a la llista de pendents. No us decebrà!

LA VIA

1er. Llarg. 15 m IV. Tràmit obligat amb roca podrida, que és millor negociar per la placa, que no pas pel diedre de l’esquerra. A partir d’aquí, la cosa canvia… a molt millor!

2on. Llarg. 40 m 6a+. Fissura vertical força potent, amb passos puntuals a reforçar. Flanqueig a la dreta evident i entrada a la reunió després d’una bonica bavaresa (hi ha un parell d’espits que hi fan més nosa que servei). Llarg més bonic del què sembla.

3er. Llarg. 40 m 6b/Ae. Flanqueig de dretes per enfilar un artificial de cinc espits, seguit d’un llarg mur vertical de presa fina a on, en cas d’anar en lliure, no es pot abaixar la guàrdia en cap moment. Molt bon llarg, també.

4rt. Llarg. 45 m 6a. Malgrat no ser, sobre el paper, dels més difícils de la via, en aquest llarg la navegació ―provocada per una certa llunyania entre assegurances― n’és la principal característica. Desplom final d’antològic. Per mi, el millor de la via, potser és perquè l’he fet de primer. Ha, ha, ha!

5è. Llarg. 35 m 6a/Ae. Sostre pronunciat, des del que cau a plom el peu de via, a superar en artificial equipat. El tram final, és «un camp de patates» brutal que sobrepassa un xic la vertical. Sort que la reunió és a prop, perquè els braços s’inflen de valent!

6è. Llarg. 30 m V+. Placa dreta per abastar el primer espit, seguida d’un tram de fissura amb roca a controlar i un altre tram de placa per arribar al cim. Llarg «romàntic», que també el teu seu què.

Aproximació: Des de Can Massana, prendre el GR-172 cap al Monestir. Al desviament de Coll de Porc, que hi ha passada la Cadireta, seguir aquesta direcció. Més endavant, en una altra cruïlla, cal seguir a mà esquerra, seguint la indicació de Coll de Porc. Com a referència, ens podem fixar en l’esvelta silueta del Bisbe; l’Escolanet és la següent agulla que trobarem. 50’

Descens: Ràpel de 20 metres cap al sud-oest per, acte seguit, seguint un corriol en aquesta mateixa direcció, arribar fins al peu del Bisbe i el coll d’en Xandri. Des d’aquí, hi ha varies opcions. Per la ruta d’ Alts Frares en direcció oest, o bé pel camí que baixa cap al sud (marques blaves), entre mig del Lloro i la Monja, fins al Pas del Príncep, i després cap a Coll de Porc, per baixar a buscar el camí d’anada. 1h 15’ aproximadament.

Horari: Entre 4 i 6 hores

“Del Guarda” a la Dent de Cabirols, del Pedraforca

DEL GUARDA (120 m MD) a la Dent de Cabirols, del Pedraforca, amb en Remi Brescó i en Joan Asín… o bé com reverenciar a dos gurus dels nostre esport

Ressenya imprimible en PDF
delguarda Dissabte, 14 de Setembre de 2019. En el marc incomparable del Refugi Lluís Estasen, i dins dels actes de la «V Trobada d’Escalada» que organitza l’associació Grup Cavall Bernat, en Joan Martí del Castillo i en Remi Brescó i Boni han rebut, aquest dissabte, un merescut reconeixement a la seva fructífera i dilatada trajectòria d’escaladors.

El nom d’en Joan Martí, com tots sabeu, va íntimament lligat al del Pedraforca. Guarda del Refugi Lluís Estasen durant trenta anys, la seva empremta persisteix, i persistirà durant molt anys, tant a les parets, com en l’ànim de diverses generacions d’alpinistes i escaladors, entre els que tinc el goig de trobar-me. Què millor que escalar avui, doncs, en just homenatge, aquesta genialitat seva anomenada «Via del Guarda»? A preguntes de la concurrència, per altra banda, l’amic Remi Brescó ha confessat haver obert, fins a dia d’avui, dues-centes setanta una vies. I escalades, dues mil cinc-centes i escaig… ―i moltes més que en farà, encara!―. De manera que: «No hay nada más que decir!».

De la via, només dir que fa trenta anys, en companyia d’en Kiku Soler i el malaurat Alberto Montero, vaig tenir el goig d’escar-la per primer cop. Recordo que, en aquella ocasió, em va caldre algún A0. Avui, en canvi, amb un bon grapat d’anys més, l’hi he posat el «punt vermell». No sé si els parabolts que en Joan hi va afegir ―després del greu accident que una noia hi va patir―, hi han tingut res a veure. Sigui com sigui, estic igual de content! I per rematar la jornada, encara ens han quedat ganes de fer la «Gaston»! «No se puede pedir nada más!».

LA VIA

1er. Llarg. 30 m V. Llarg comú amb la vía Cerdà-Albert, sense més història que haver de completar l’equipament. Reunió a l’esquerra d’una vira. El més fàcil de tots.

2on. Llarg. 25 m 6a+. Inici per l’esquerra, a buscar una fissura fina, dreta i «patinosa». A l’alçada de dos pitons, s’ha de flanquejar cap a l’esquerra a buscar la reunió. Llarg difícil i incòmode.

3er. Llarg. 30 m 6b. Sortint per l’esquerra, anar a buscar l’inici del gran sostre que hi ha en aquella direcció, i de recórrer-lo d’esquerra a dreta, fins al final. Un cop a la sortida, escalar la fissura extra-plomada de l’esquerra, fins a la R. Llarg antològic, d’aquells que donen sentit a la nostra activitat.

4rt. Llarg. 35 m 6a+. Encarar la fissura vertical que tenim just al davant. Passats uns primers metres exigents, la verticalitat disminueix. Seguir per diedres fàcils, i un xic descompostos, fins a la reunió. Bon final, si encara ens queda força als braços!

Aproximació: Des del refugi, agafar el «Camí de la Tartera» durant uns deu minuts, fins a quedar sota la Dent de Cabirols. Pujar pel sender fitat que hi ha al marge esquerra de la tartera que en baixa. 30’

Descens: Flanquejar, per terreny fàcil, una trenta de metres a l’esquerra, fins a un pi amb una instal·lació de ràpel (20 m). Més avall, un altre arbre marca el gir que cal fer cap a l’esquerra (nord), per trobar una cadena amb un segon ràpel més avall (55 m). Caminant cap a l’esquerra (oest), una canal fàcil ens deixa a peu de via altre cop.

Horari: Entre 2h 30’ i 4 hores

“Integral del Tabac” als Cingles del Tabac, del Montroig

INTEGRAL DEL TABAC (155 m MD) als Cingles del Tabac del Montroig, amb en Remi Brescó i en Joan Asín… o bé com fumar-se, en cinc calades, filtre i mal tabac

Ressenya imprimible en PDF
tabac Dijous, 12 de Setembre de 2019. Dijous, 12 de setembre de 2019. Després d’un temps sense coincidir, avui, en Joan, incansable explorador de vies «trad» de les contrades catalanes ―i veïnatges adjacents―, ens ha posat damunt la taula aquesta interessant proposta «vintage». Una encertada combinació de vies, en la que no hi sobra gairebé res… Bé, en tot cas, algun que altre frondós exemplar vegetal i, tanmateix, sengles trams de roca delicada. Sigui com sigui, estem davant d’una d’aquelles escalades sòbries, autèntiques i romàntiques a on, lluny de guarismes i dades tècniques, l’olfacte i l’experiència hi juguen un paper important.

I com que d’això, d’experiència, no n’anem precisament mancats (sis «anyets» més i fem «Cordada Bicentenària»), així ha anat la cosa, més o menys:

LA VIA

1er. Llarg. 35 m V+. Un cop localitzat el peu de via, en Joan, que tenia els drets del primer llarg emparaulats, li ha endinyat pel bell mig d’una selva atapeïda. Al cap d’una estona de perdre’l de vista, una veu cavernosa ens ha anunciat que la xemeneia no tenia sortida. «Ostres, i ara què?». «A veure, si puc desgrimpar…». «Au, tornem-hi que no ha estat res!». Aquest cop, anant per fora, en Joan ha acabat veient la llum, i el primer dels ponts de roca. «Menys mal!». Al tram final, però, abans que en Joan trobés el pitó que assenyala la reunió, a en Remi i a mi, ens han caigut del cel uns quants «regalets» en forma de pedres soltes. «Compte!» Primera i profunda calada!

2on. Llarg. 20 m V+. Emprant la vella excusa «Així no hem de canviar les cordes…» que propicien les cordades trifàsiques, en Joan ha repetit llarg. Anant de dret cap a la llum, s’ha enfilat en una mena de «pòdium» encastat, i acte seguit ha desaparegut com per art d’encantari. No ha estat fins uns quants minuts després «Reuniooooó!», que l’hem sentit anunciar el feliç desenllaç. Amb aquesta segona, i intensa calada, en Joan s’ha fumat «El Filtre» sencer! .

3er. Llarg. 30 m V+. Després del tram d’enllaç, en Remi, que feia estona que frissava, ha anunciat: «Aquest és per mi!». Un diedre vertical, amb un primer tram delicat a protegir, no ha estat obstacle suficient per aturar a un «Barrufet» desbocat. Una altra calada potent!

4rt. Llarg. 40 m 6a. Per no ser menys, tal i com era d’esperar, en Remi ha fet servir el mateix subterfugi que en Joan «De oca a oca,… i tiro per què em toca!». «Quin perill que tenen aquest parell!». De bell nou, una successió de plaques exigent, amb un tram final compromès, no han estat impediment perquè una «jovenet» nascut l’any quaranta-nou, ho resolgués amb la mestria pertinent. Plens de nicotina el pulmons!

5è. Llarg. 30 m 6a. «Ep, que us en recordeu de mi…? Sort que era «Mal Tabaco» aquest, que sinó no me’n deixeu cap!». Llarg, aquest, amb fissures cinc estrelles i un ambient espectacular! «Veieu que passa tant fumar: que us ha de treure de la via el més «cadell»! Ha, ha, ha!

Aproximació: Partint de la presa de Camarasa, prendre el camí de la Cova del Tabac fins el diedre de just abans. Xemeneia amb arbre frondós a l’inici. 30’

Descens: A peu, seguint el camí fitat que, després d’agafar direcció sud-oest, de seguida pren tendència nord, per acabar enllaçant amb el camí d’anada. 45’. O bé fent dos ràpels fins al camí que separa les dues vies, i caminant en direcció nord.

Horari: Entre 4 i 5 hores

“Queraltina” al Castell Berguedà de la Serra de Queralt

QUERALTINA (90 m D+) al Castell Berguedà de la Serra de Queralt, amb na Paula Torres… o bé com emmirallar-se en els ulls de la il·lusió

Ressenya imprimible en PDF
queraltina
Diumenge, 08 de setembre de 2019.
Fa quaranta anys, durant una estada al Refugi Lluís Estasen, vaig conèixer a en Joan de Déu Fernández Brusi, que era allà escalant bo i sol. No recordo exactament com va anar la cosa ―suposo que li vaig demanar jo―, la qüestió és que en Joan de Déu em va portar a escalar l’Estasen. D’aquesta manera, tan natural i espontània, abillat amb unes vambes i uns pantalons curts de cotó, vaig gaudir de la meva primera escalada de debò. Una experiència inoblidable ―gairebé mística―, de la que encara avui en guardo un gran record! No és gens d’estranyar, doncs, que cada vegada que duc a algú a conèixer aquesta nostra gran passió, em fixi detingudament en l’expressió del seu rostre: a la recerca d’aquella espurna d’entusiasme que vaig tenir el goig d’experimentar, en carn pròpia, aquell llunyà estiu de mil nou-cents vuitanta.

Després de donar-li les quatre nocions bàsiques ―fer-se el nus, assegurar, assegurar-se, posar i treure cintes…― i de fer un parell de llargs de prova, he dut la Paula a escalar la via Quercus. Malgrat resultar ser una espècie de «via ferrada» ―parabolts cada dos metres―, al final, l’itinerari ha acabat servint per al propòsit que n’esperava: comprovar com es movia la neòfita per la roca. I quina no ha estat la meva sorpresa, quan he vist en ella a una alumna avantatjada, que demanava molta més «canya» que aquesta. Apa, doncs, cap a la Queraltina! Allà, aquest primor de dona que tant es fa estimar, ha acabat esbufegant i, fins i tot, agafant-se a alguna cinta. En acabat, però, els seus ulls m’han confessat que havia xalat de veritat! Quan vulguis hi tornem, guapa!

La Queraltina és una via prefabricada, intercalada al bell mig d’un sector d’esportiva, amb un equipament desigual ―llargs trams de fissura nets d’assegurances versus plaques excessivament «cosides»― i un entorn excessivament humanitzat, però no per això deixa de ser recomanable. Amb un traçat variat i amable, que conté passatges prou bonics ―tant de fissura, com de placa―, una roca sanejada a consciència ―alhora que adherent―, un cim amb vistes panoràmiques, i una baixada espectacular i aèria pel fil de la carena, fan d’aquesta ruta l’excusa perfecte per passar una jornada agradable i tranquil·la. I més, si teniu la sort d’anar tan ben acompanyats com jo!

LA VIA

1er. Llarg. 35 m 6a. Inici per un sistema de fissures, força vertical, seguit d’un tram més tombat i un tram de placa de presa petita. El més difícil i entretingut.

2on. Llarg. 30 m IV+. Sortida per la dreta a buscar un ressalt de bona roca, que mena a fissura vertical, i tram final més assequible. El més fàcil dels tres.

3er. Llarg. 25 m V+. Pas fi cap a la dreta fins a ficar-se en un diedre. Quan aquest s’acaba, seguir recte per un esperó molt marcat. Llarg estètic i agraït.

Aproximació: Seguint pel camí que puja al Santuari de Queralt, després de passar un parell sectors d’escalada esportiva, s’arriba al Mirador d’en Garreta. Un centenar de metres més endavant, en un pany de paret separat del camí per un desnivell de quatre o cinc metres, comença la Queraltina (marcada amb una “Q” vermella). A banda i banda, hi ha vies d’esportiva. 15’

Descens: Acabar de pujar fins al cim i, en acabat, seguir les fites que marxen cap a l’oest, pel fil de la carena, fins al camí del Santuari. 25’. Les reunions estan equipades per rapelar, però l’afluència de gent, tant a les vies del costat, com al camí de sota, no fan recomanable aquesta opció.

Horari: Entre 1 i 2 hores

“Fernández-Molero” a la Roca Monera de les Muntanyes de Prades

FERNÁNDEZ-MOLERO (100 m MD) a la Roca Monera, amb en Jordi Ceballos… o bé com escalar amb les cordes molles i el magnesi fet gramulls

Ressenya imprimible en PDF
aquestanysi
Diumenge, 1 de setembre de 2019.
La turmenta d’ahir, al Masmut, ens va deixar el material xop. Prou que ho vam estendre tot, durant més d’una hora, al sol que va sortir després. Aquest matí, però, el què són les coses, el maleter del cotxe fotia una catipenda de resclosit tan forta, que no venia de gust ni posar-se el baudrier. Com que els «xurripunts» acumulats, però, encara ens donàvem per un dia més, ens hem hagut d’esprémer la barretina per tal de trobar un objectiu amable.

Per aquesta via, al seu llibre Les 100 Millors escalades de Catalunya (2002), en Pep Soldevila recoma: un joc de fissurers i un de friends del 0,5 al 4, repetint el 2 i el 3. Doncs bé, a hores d’ara ―des de fa més de deu anys, ven bé― amb una quinzena de cintes exprés es passa. Bé, si m’apureu s’hi pot afegir alguna cosa, però vaja… Una altra via clàssica (1963) engolida per la dictadura dels parabolts; aquestes fileres de femelles i cargols, avui en dia tan de moda, que apareixen com bolets, no només en murs i plaques, com també just a la vora de fissures franques. Convertint l’escalada en quelcom que no té gaire res a veure amb el què fou en una altra època. Esnif!

Encara sort que la via és bona i l’indret val prou la pena. Per cert, al restaurant Brugent, de la Farena, s’hi menja de collons!

LA VIA

1er. Llarg. 15 m 6a+. Xemeneia estreta i vertical, que s’acaba convertint en fissura. Llarg curt, però amb una entrada rabiosa, que també es pot fer en A1 (microfriends).

2on. Llarg. 40 m 6b+. Fissura desplomada que, a mig llarg, s’eixampla. Al tram final, se surt per la dreta a buscar la placa. Llarg molt difícil en lliure, a la part central, però molt bonic en conjunt.

3er. Llarg. 45 m 6a. Diedre més impressionant que difícil, seguit d’una placa amb un pas curt i finet al mig. Llarg vertical i espectacular, com tota la via. Llàstima que s’ha acabat!

Horari: Entre 2 i 4 hores

Aproximació: Just abans de La Farena, venint per la carretera de La Riba, baixar caminant per la pista barrada per una cadena que hi ha al costat de la Masia El Molí del Fort. Abans d’arribar al riu Brugent, apareix la paret nord de la Roca Monera. 20’

Descens: En dos ràpels (40 m i 45 m), començant des de l’arbre de la darrera reunió.

“Aquest any sí” al Pisón de les Roques del Masmut

AQUEST ANY SÍ (175 m MD+) al Pisón de les Roques del Masmut, amb en Jordi Ceballos… o bé com escalar una altra bona via de l’amic Remi Brescó

Ressenya imprimible en PDF
aquestanysi
Dissabte, 31 d’agost de 2019.
L’any passat, mentre amb en Jordi escalàvem la veïna «Barrufets», una forta calamarsada, amb aparell elèctric inclòs, ens va enxampar a la quarta reunió. Xops de cap a peus ―i mig acollonits―, en comptes d’optar per l’abandó, ens vam embolicar la manta al cap per acabar sortint per dalt. Mentre que avui, malgrat una previsió meteorològica favorable ―justament per això hem vingut aquí―, ens ha acabat succeint tres quarts del mateix. Encara sort que només ens restava un llarg i mig per sortir, i que la tempesta no ha estat tan aparatosa com en l’anterior ocasió.

Sigui com sigui, s’escali en lliure o no, guanyi o no guany el Barça la Lliga aquesta temporada, el cert és que la «Aquest any sí» és una altra línia extraordinària de l’amic Remi Brescó i els seus companys de cordada. Quin bon nas! Una successió increïble de fissures verticals i desplomades d’aquelles que creen afició. L’estil en aquest cas, com gairebé sempre, és el de menys. Mercès a l’acurada restauració (peça per peça) duta a terme per en Santi Gràcia (el «capo» de la zona) i en David Pons, tant hi gaudirà els «bous», com els esforçats escaladors del V+ obligat, avesats a practicar l’auto-protecció.

1er. Llarg. 15 m IV+/A2. Fissura desplomada, que dóna pas a una curta xemeneia, just abans de la reunió. Llarg curt, però entretingut.

2on. Llarg. 30 m 6a/A1. Xemeneia mantinguda, amb un tram molt exigent, cap a la meitat. Llarg excepcional.

3er. Llarg. 35 m V+. Inici per un díedre esglaonat, abans d’entrar en una xemeneia fonda. Reunió a l’interior de la cavitat. Llarg curiós i relativament senzill.

4art. Llarg. 35 m 6a/A1. Inici cap a la dreta, en audaç travessia aèria, seguida d’una successió de diedre-fissures cada cop més desplomats. Tram final menys vertical, però també menys protegit. El llarg de la via, per exigència física i espectacularitat.

5è. Llarg. 30 m V+/Ae. Sortida cap a l’esquerra, a buscar un mur vertical de bona roca. Llarg en placa, que trenca un xic la tònica de la via.

6è. Llarg. 30 m III. Bonic llarg de sortida, de poca dificultat.

Aproximació: Des de Penyarroja de Tastavins, just passada la fonda, prendre a mà esquerra un carrer estret que fa pujada, amb la indicació: Roques de Masmut. Als afores del poble, comença una pista de terra en bon estat que al cap de dos quilòmetres es bifurca. Prendre el ramal dret. Un quilòmetre més endavant s’arriba a un coll, a on es pot aparcar. Prendre en sender en direcció a les parets i en uns 5 minuts arribar al peu via, que comença a la canal central de l’Agulla del Pisón (just a la dreta de la via «La Chorrera»).

Descens: Seguir les fites a mà esquerra, que baixen fins al coll. 15′

Horari: Entre 4 i 6 hores