«Malgrat la seva privilegiada situació, a tocar de l’eix del Llobregat, la paret de l’Altar restà verge fins al 1991, moment en què en Joan Martí, guarda del refugi Lluís Estasen, la va treure de l’oblit amb l’obertura del primer itinerari: la via Original. Des d’aleshores, unes quantes línies més hi han reeixit aprofitant els millors trams del calcari que la vesteix»

Vinga vinga JPG
Primera ascensió:  F. Suñol, el febrer del 2008
Longitud / llargs corda:  125 / 4
Horari aproximat:  3 hores
Dificultat:  MD- (6c) V+/Ae obligat
Orientació:  Sud
Equipament:  Equipada amb parabots
Material necessari:  15 cintes i un estrep
Grau d’exposició:  Baix
Grau de compromís:  Baix
Valoració:   ☆☆☆

➪ Ressenya imprimible en PDF


        Després d’haver visitat en unes quantes ocasions la veïna, i a voltes concorreguda, paret del Deveso, m’ha semblat que havia arribat l’hora de conèixer també la de l’Altar (altrament dita Bhagirathi). Per sort, la nostra curiositat ha estat més forta que la reputació de la seva roca, i la nostra fal·lera més concisa que la informació amb que ens hi hem atansat. Qualsevol que ens hagués vist, a en Xavi i a mi, deambulant per la base del cingle amb una ressenya a la ma, comparant infructuosament l’encaix de les perspectives, s’hagués fet un bon tip de riure! Un cop descartat el pany de paret de més a l’esquerra, per la seva escassa verticalitat, i el de l’extrem dret, just per tot el contrari, ens hem acabat fixant en el sector central, fins a veure una enfilada de parabolts damunt d’un sòcol descompost.

Via Dels Mòmies

Via Dels Mòmies

        Només de començar, me’n adono que les preses estan cobertes de pols, i a mesura que progresso, se me’n queda alguna als dits. La dificultat tampoc té res a veure amb el que diu la ressenya… De manera, que no sabem en quina via ens hem ficat! Malgrat tot, segueixo amunt, que potser val prou la pena. Més endavant, però, la cosa es posa més seriosa, i acabo agafant-me a un parell de parabolts abans d’entrar la reunió. Encara sort que l’equipament és generós! Al seu torn, i per més que ho intenta, en Xavi no aconsegueix passar del primers metres. Així que decidim deixar-la per quan estiguem més forts, i ens tornem buscar la Vinga vinga, a veure si tenim més sort. L’endemà, acabarem sabent que era la Dels Mòmies; una altra creació d’en Francesc Suñol i en Joan Pera, que compte amb poques repeticions. I com que les casualitats no vénen mai soles, mentre baixem sentim unes veus cap a la banda de ponent, que resultaran ser les d’en Toni García i l’Àngel Companyó. Sigui perquè que tenen el nas més fi, o perquè van millor documentats, ells sí que han sabut trobar la via i, de fet, ja són a la primera reunió. A partir d’aquí, anirem junts tota l’estona.

2-03-11-12 045

        El primer llarg va per una bona placa de forats, a l’esquerra d’una gran llastra. Són trenta cinc metres força verticals, però amb preses franques. Seguint la mateix tònica que l’anterior, el segon també discorre per una placa de dificultat moderada i bona roca en general, excepte en els metres finals, a on la trobarem més trencada. A continuació, se supera un bosc penjat i se segueix per una placa de ressalts més acusats que els fets fins ara, fins a arribar a una gran savina on podem optar, o bé per muntar reunió i encarar els metres finals d’artificial equipat ―en lliure, diuen que és 6c― amb millor perspectiva i tot el material, o bé seguir i acabar la via.
Vèrtex

☑Aproximació:

A manca de 2 km per arribar Malanyeu, cal agafar una pista forestal a ma esquerra retolada amb «La Caseta» que, després de travessar un torrent i la casa de La Solana de Baix, puja fins relativament a prop del peu de la cinglera. Podem deixar el vehicle en la clariana que trobarem quan el camí planeja, des d’on hi ha una bona perspectiva de les parets. Fins al peu de via hi ha una mitja hora de pujada força dreta, amb rastres de camí i alguna fita.

0000

També es pot anar primer fins a Malanyeu. I seguint per la mateixa carretera, que ara es converteix en pista forestal, passar primer per la masia del Llomar i agafar en acabat un trencant a ma esquerra que, creuant el torrent de Malanyeu, puja fins al coll de la Creu ―al darrera mateix de la carena de la Paret del Devesó―. Aparcar aquí, i marxar en direcció oest a buscar el camí que baixa fins al peu de la Paret de l’Altar. Fent-ho així, l’aproximació amb cotxe és més llarga, però en acabar la via només cal carenejar cap a l’est per tornar a ser al coll de la Creu.

☑Descens:

Es pot baixar en 2 o 3 rapels per la mateixa via, procurant que les cordes no s’emboliquin amb l’abundant vegetació. O bé caminant cap a l’est fins al coll de la Creu. Un cop aquí, en funció de si hi hem deixat o no el vehicle, fer el què es descriu a l’aproximació.
6-03-11-12 059