la CADE de la Paret d’Aragó és una via d’aquelles que et deixa satisfet. Catorze hores, sumant aproximació, escalada i descens, donen per molt! Donen per dir “Per avui ja n’hi ha prou!”, Per assegurar “Avui dormirem plans!”, i donen, fins i tot, per no sentir-se’n en excés, si aquell vespre guanyés la Champions el Reial Madrid!

Ressenya CADEPrimera ascensió: J. Badia, E. Albir, P. López
i  J. Marí, entre altres, l’Abril de 1.977
Longitud / llargs de corda: 550 metres/17
Horari aproximat: De 7 a 11 hores, depenent
de si s’enllacen llargs
Dificultat: MD (6c) V+/A0 obligat
Orientació: Sud-est
Equipament: Via semi-equipada amb claus,
parabolts i ponts de roca
Material necessari: Friends fins al C4,
tascons i bagues llargues
Grau d’exposició: Alt
Grau de compromís: Molt alt
Valoració:   ☆☆☆☆☆


         A primers de setmana parlo amb en Damià Santiveri, DAMIÀper mirar de fer-ne alguna de sonada. Missatge amunt, missatge avall, la idea va madurant, però quan ja la tenim calenteta, va i empitjora la previsió del temps. «Què fem?» —pregunta en Damià—  «Tira milles! Molt serà que plogui tot el dia!» —aquest sóc jo—. I és que, ara que el dia és llarg, la calor suportable i, sobretot, sembla que ens hi veiem amb cor… no és qüestió de deixar-ne passar l’oportunitat.

         Com que l’ocasió s’ho val, primer de tot completem la nostra col.lecció de friends amb un C3 (que no teníem) i un C2 (per repetir). I, en acabat, cerquem tota la informació que podem, tant de la via com dels accessos. A la Paret d’Aragó, fins ara, només hi hem fet la Senyor Paca i la Markitos —fent cordada amb en Joaquim Gil—. A l’hora de fer les aproximacions, aquest croquis extret del bloc Neskalatzaileak ens va venir com l’anell al dit. La ressenya, la d’en Luichy, impecable. En quan a la descripció de les tirades, fem servir el que diuen els Deaquinopasamos al seu bloc.
Croquis Paret d'Aragó

         Bivaquegem en una petita clariana entre alzines que hi ha a la vora de l’aparcament del km 12 (comptats a partir del final del primer tram asfaltat), de la pista forestal que va de Viacamp a Montfalcó. Hi havia anunciada una pluja d’estels, però com que no ens fiquem a dins del sac fins ben passada la mitjanit, preferim aprofitar-ho per dormir i deixar l’espectacle per a una altra ocasió. Esmorzem cap a les cinc, i comencem a caminar quasi de fosc. Enfilem el PR, i al cap de poc d’haver passat la cadena de la pista secundària, seguim unes fites a mà esquerra. Error: aquesta és l’aproximació per a les vies dels primers sectors. Per a la CADE, el millor és seguir la pista, creuar uns camps de conreu i, a través d’un marcat llom, baixar a trobar el camí les Passarel.les. Un cop a prop del riu, marxar a mà esquerra a travessar una torrentera i a agafar un corriol. A nosaltres, però, ens toca flanquejar tot el bastió central, passant pel peu de de les Siete Venas (7V), Santiago Domingo (SD), Citius Albidus (CA), etc. Abans d’arribar a peu de via, fins i tot, hem hagut de fer un petit ràpel. Bé, ni que sigui una mica masegats, en una hora mitja som a lloc. Una petita fletxa i parabolt tallat, n’assenyalen l’inici.

         Dos quartsDSCN1293 de vuit. Vent, cel tapat i «fredot». Com de costum, ens ho juguem a sorts, i li toca començar a en Damià. Els primers quatre llargs tenen poc de remarcable, tret de la manca d’algun claus (segons la ressenya), i trams de roca discreta. Això no obstant, les poques assegurances existents es completen bé amb friends i tascons —als forats deixats pels claus, per exemple—. A partir d’aquí, la cosa s’engresca. Trams verticals, fissures i díedres exigents, flanquejos delicats… Ja se sap que, a Montrebei, un V+ poc equipat pot convertir-se en un malson! Per sort, a mesura que avancem, tant la qualitat de la roca, com l’equipament —ara sí que coincideix—, van millorant. Entre els propòsits que ens havíem fet, hi havia el d’encadenar llargs. A l’hora de la veritat, però, el vent, el fred, el fregament de les cordes i l’ambient en paret, que a poc a poc s’imposa, pesen més que les nostres intencions. Casualitat, o no, els llargs més difícils li toquen a en Damià: tant el vuitè, que supera un desplom amb l’ajut d’una savina «extensible», com el díedre vertical del desè, a on posem el C3 per primer cop. A la R12, que es fa al damunt d’un bloc que té un pati impressionant, si et cau qualsevol cosa, sembla ben bé que hagi d’anar a parar directament al verd turquesa de les aigües del Pantà de Canelles. La tretze i la catorze les faig jo, enllaçades. I la quinzena —quinze ja, Déu n’hi do!—, que és, segurament la més dura de la via, a en Damià altre cop. Que si ho he fet expressament…? Doncs mira, us deixaré amb el dubte. Ha, ha, ha! Aquesta doncs, que comença amb un pèndol fi, segueix, en acabat, per un llarg díedre vertical, difícil i mantingut, per acabar amb una placa tècnica. Quaranta intensos metres, de fins a 6b, que a ambdós ens surten nets. Les tres darreres, per sort, de tant plàcides i amables com son, et deixen un regust de via clàssica encisador. S’ha acabat… No, no, espera’t, que encara queda l’inacabable pujada fins al cim del Montsec de l’Estall i la baixada fins al cotxe! Dues hores llargues, amb tot el cansament acumulat, i una gana de llop!

DSCN1283

         En tot el dia, no hem vist cap més cordada, tot i que fa de mal dir, per bé que la munió de caminadors que, venint de Corçà, la Masieta i Montfalcó, es passegen pel marc incomparable del Congost, ens ha mantingut ben distrets. En quan al temps, ha estat tapat tot el matí, però només han caigut quatre gotes; de la molta aigua que dúiem, a penes n’hem fet un glops.

         Abans de fer la CADE, a en Damià li mancava una miqueta de rodatge, segurament no anava sobrat de navegació, ni dominava l’art d’assegurar. Com que venia sobrat de forces, de joventut —quina enveja!— i d’il.lusió , catorze hores després n’ha sortir amb un màster a la butxaca. Com aprèn de ràpid aquest xicot!
collage

         En acabar, hem coincidit amb la troupe dels Pyrénaline de Toulouse (ja els vam veure a Riglos el mes passat), que eren allà esperant una treva del vent per poder creuar el Congost en pèndul highline. Això sí que és cremar adrenalina! El cap de colla, un paio d’allò més trempat, s’ha interessat per la nostra escalada i, fins i tot, s’ha ofert a apropar-nos al cotxe amb el Jeep que tenen al cim del Montsec de l’Estall. No cal dir que li ho hem agraït, però, ja que hi som posats, ens hem estimat més acabar de tancar el cercle By fair means.

         La pujada al cim es fa seguint les fites i rastres de camí que passen a prop del penya-segat —en algun punt, hi ha cordes fixes—. En arribar a un mur vertical, d’uns deu metres d’alçada, cal flanquejar el ressalt per la dreta. Abans d’arribar al cim, es passa pel collet de la Feixa dels Espàrrecs —fita XXL—. I, quan som gairebé a dalt, a tocar de la pista de l’aparcament de la bassa (croquis). Nosaltres, però, hem de seguir carena enllà pel PR, fins a trobar el camí de l’Estall. Uns deu minuts més tard d’haver iniciat la baixada, al final d’un tram d’esses molt marcat, apareixen unes fites a mà esquerra que ens menen de manera més directa a la pista de l’Estall a Montfalcó.

Arribats al cotxe, canviats de roba, i amb el material fet, baixem a Benavarri a menjar-nos els entrepans i una bona cervesa. Mentre sopem, el Reial Madrid empata la final de la Lliga de Campions; la cosa es decidirà als penals… I just en arribar a Navàs, els veiem aixecar la dècima. «Y yo preocupao!» —que diu aquell—.