És un plaer encetar les activitats d’aquest bloc comentant una repetició de pes: la CADE de la Paret d’Aragó. Indiscutiblement, aquesta és una d’aquelles vies que et deixen satisfet. Catorze hores, sumant aproximació, escalada i descens, donen per molt; però, sobretot, donen per quedar satisfet. Donen per dir: “Per avui ja n’hi ha prou!”. Per assegurar: “Avui dormirem plans!”. I donen, fins i tot, perquè si, per aquelles casualitats de la vida, aquell vespre el Reial Madrid guanyés la Champions, no sentir-se’n en excés!

Ressenya CADEPrimera ascensió: J. Badia, E. Albir, P. Lopez
i  J. Marí, entre altres, l’Abril de 1.977
Longitud / llargs de corda: 550 metres/17
Horari aproximat: De 7 a 11 hores, depenent
de si s’enllacen llargs
Dificultat: MD (6c) V+/A0 obligat
Orientació: SudEst
Equipament: Via semi-equipada amb claus,
parabolts i ponts de roca
Material necessari: Friends fins al C4,
tascons i bagues llargues
Grau d’exposició: Alt
Grau de compromís: Molt alt
Valoració:   ☆☆☆☆☆


 A primers de setmana, parlo amb en Damià Santiveri DAMIÀi quedem de mirar de fer-ne una de sonada. WhatsApp amunt, WhatsApp avall, anem madurant l’idea i, quan ja la tenim calenteta, va i empitjora la previsió meteorològica. Què fem? “Tira milles! Molt serà que plogui tot el dia!” —aquest sóc jo—. I és que, una oportunitat així no es pot deixar passar, ara que el dia és llarg, la calor força suportable i, sobretot, sembla que ens hi veiem amb cor!

Com que l’ocasió s’ho val, primer de tot completem la nostra col·lecció de friends amb el C3 —que no teníem— i un segon C2, nous de trinca. Cerquem tota la informació que podem, tant de la via com dels accessos —de la Paret d’Aragó, fins ara, només hem fet la Senyor Paca i la Markitos, fent cordada amb en Joaquim Gil—. Per les aproximacions, aquest croquis extret del bloc Neskalatzaileak de les incansables Ana, Idoia i Sole, i signat per l’Antonio Antoñanzas (Caracoles Majaras), ens va venir de perles. La ressenya, la d’en Luichy, com sempre impecable. En quan a la descripció de les tirades, fem servir el que diuen els Deaquinopasamos al seu bloc.
Croquis Paret d'Aragó

Per tal d’aprofitar al màxim les hores de claror, sortim de Navàs divendres al vespre i anem a dormir a prop de la tàpia. Concretament, a la petita clariana entre alzines que hi ha a la vora de l’aparcament del quilòmetre dotze ―començant a comptar a partir del final del primer tram asfaltat― de la pista forestal entre Viacamp a Montfalcó. Aquesta nit hi havia un anunci de pluja d’estels, però com que ens fiquem al sac a mitjanit passada, deixem l’espectacle per a una altra ocasió; bo i mirant d’aprofitar les poques hores que ens queden fins a l’alba. Esmorzem a les cinc i comencem a caminar quasi de fosc. Agafem el PR, i al cap de poc d’haver passat la cadena de la pista secundària —veure el croquis—, trobem un seguit de fites a mà esquerra, que seguim. Error! El correcte era seguir per la pista fins a creuar uns camps de conreu i, després, agafar un corriol a mà dreta. Resultat: remuntem fins a la base de les parets, abans d’hora. I ara ens toca flanquejar-ne tot el bastió central. Passem pel peu de nombrosos peus de via, inclosos els de la Santiago Domingo i la Citius Albidus, que distingin per les inscripcions SD i CA. Si, fins i tot, hem hagut de fer un petit ràpel per arribar al peu de la CADE! Bé, al final, en una hora mitja som a lloc. Una mica masegats, però. Identifiquem el començament per una fotografía, i pel parabolt tallat i la petita fletxa que l’assenyalen.

Dos quartsDSCN1293 de vuit. Vent, cel tapat i fredot. Com de costum, ens ho juguem a sorts i li toca començar al Damià. Els primers quatre llargs tenen poc de remarcable, tret que la qualitat de la roca és força discreta i que alguns dels claus que figuren a la ressenya, ja no hi són. No obstant, les poques assegurances existents es poden completar amb friends i tascons —als forats deixats pels claus, per exemple—. A partir d’aquí, la cosa s’engresca. Trams verticals, fissures i díedres exigents, flanquejos delicats… El grau de Montrebei és força apretat i, moltes vegades, un V+ poc equipat pot convertir-se en un malson. Per sort, tant la qualitat de la roca com l’equipament —que ara sí que coincideix amb el què la ressenya diu—, milloren força. Entre els propòsits que ens havíem fet, hi havia el d’encadenar uns quants llargs. A l’hora de la veritat, però, el vent, el fred, el fregament de les cordes i l’ambient de la paret, que a poc a poc s’imposa, pesen més que les intencions. Per sort meva, casualitat o no, els llargs més difícils li han tocat al meu company. El vuitè, que supera un desplom gràcies a l’ajut d’una savina extensible —els que l’heu feta, ja sabeu de què us parlo—. El díedre vertical del desè —on hi estrenem el C3—, etc. A la dotzena reunió, que es fa al damunt d’un bloc que té un pati impresionant, sembla ben bé que si et caigués qualsevol cosa, hagi d’anar a parar directament al verd turquesa de les aigües del pantà de Canelles. La tretze i la catorze les faig jo, enllaçades. I ara, algun mal pensat podria dir que ho he fet expressament, per tal que no em toqui la quinzena —quinze ja, déu n’hi do!—, que és, segurament, la més dura de la via. Doncs mira, us deixaré amb el dubte… Ha, ha, ha! Aquesta doncs, comença fent un pèndol molt fi en baixada, per seguir a continuació per un llarg díedre vertical, difícil i mantingut, i per una placa tècnica, abans d’assolir la R. Quaranta intensos metres de fins a 6b, que ens surten nets a tots dos. Per sort, les tres que resten, de tant plàcides i amables, et deixen un regust de via clàssica encisador. S’ha acabat… No, no, espera’t, que encara queda l’inacabable pujada fins al cim del Montsec de l’Estall i tota la baixada fins al cotxe. Dues hores llargues, amb tot el cansament acumulat, i una gana…

DSCN1283

En tot el dia, no hem vist cap més cordada, ni a la Paret d’Aragó ni a la de Catalunya —tot i que fa de mal dir—, per bé que hem estat ben distrets amb la munió de caminadors que venen de Corçà, la Masieta i Montfalcó. Ha estat tapat tot el matí, però no han caigut més de quatre gotes. Conclusió: millor no prendre’s les previsions del temps al peu de la lletra. Teníem por de passar sed, i amb prou feines si em acabat fent un parell de glops d’aigua.

A en Damià, abans de fer la CADE, diguem que li faltava una miqueta de rodatge en via llarga, segurament no anava sobrat de navegació, ni dominava l’art d’assegurar amb flotants. Malgrat això, com que venia sobrat de forces, de joventut i d’il·lusió —quina enveja!—, catorze hores després, n’ha sortir amb un màster a la butxaca. Com aprèn de ràpid aquest xicot!
collage

Just després d’acabar, hem trobat la nombrosa “troupe” dels Pyrénaline de Toulouse, esperant pacientment a què el vent els donés treva per poder creuar el congost —fins al mateix peu de la Paret de Catalunya— en pèndul “highline”. Això sí que és cremar adrenalina! Són els mateixos “freeks” que varem veure a Riglos el mes passat. El cap de colla, que és d’allò més trempat, s’ha interessat per la nostra escalada i, fins i tot, s’ha ofert per apropar-nos al cotxe —gràcies a un permís especial, han pogut deixar un Jeep al capdamunt de la muntanya—. Li ho agraïm, però acabem decidint de fer-ho a peu, per tal de tancar el cercle “By fair means”.

La pujada al cim es fa seguint les fites i els rastres de camí que passen a prop de la cresta cimera. En algun punt, hi ha trams de cordes fixes. En arribar a un mur vertical d’uns deu metres d’alçada, cal flanquejar el ressalt per la dreta. Abans d’arribar al cim, es passa pel collet que baixa a la Feixa dels Espàrrecs —marcat amb una fita de mida XXL—, punt d’inici de nombrosos itineraris d’aquest sector. Quan som gairebé a dalt de tot, passem pel costat de la pista que duu a l’aparcament de la bassa —veure croquis—; nosaltres, però, hem de seguir carena enllà pel PR, fins a trobar l’indicador del camí que baixa cap a l’Estall. Uns deu minuts més tard, al final d’un tram d’esses molt marcat, apareixen unes fites a mà esquerra que, ens cas de predre-les, ens menen al cotxe més directament.

Arribats al cotxe, ens canviem de roba, fem material i decidim de baixar a Benavarre a menjar-nos els entrepans, al davant d’una bona cerveseta. Mentre sopem, el Reial Madrid empata la final de la Lliga de Campions. Finalment, la cosa es decidirà als penals… i just en arribar a Navàs, els veiem aixecar “la dècima”. Que hi farem? No es pot tenir tot, en aquesta vida…