Diuen que hom no es pot considerar bon escalador de Montserrat, fins que no ha fet aquesta via. Sentències apart, el cert és que l’Aresta Arcarons aglutina totes les particularitats de l’escalada tradicional montserratina: verticalitat, elegància, navegació i dificultat, damunt d’un mar compacte de còdols i forats de totes mides, a on ens caldran bones dosis d’equilibri, finura i coratge per no defallir davant del seu equipament escàs.

Primera ascensió: S. Martínez,
A. Ballart, J. Borrut i M. Homs, el 1er.
de novembre de 1.978
Longitud / llargs de corda:
190 metres / 6
Horari aproximat: 4 hores
Dificultat: MD (6a/Ae 2p) V+/Ae obl.
Orientació: Sud
Equipament: Via semi-equipada amb
parabolts i algun clau
Material necessari: Friends fins
al C1
Grau d’exposició: Alt
Grau de compromís: Mitjà
Valoració:   ☆☆☆☆☆


        D‘alguna manera, feia temps que cobejava aquesta via, però quan no eren les restriccions, ho era una esbalaïdora manca de companys de cordada potencials, bé perquè els recurrents la tinguéssin ja al seu palmarès, i no semblèssin disposats a tornar a passar pel destret, bé perquè s’estimessin més fer-ne d’altres de més convencionals. De mica en mica, doncs, la meva curiositat havia anat creixent fins a convertir-se en una mena de neguit existencial.

        El Josep Casafont és de la d’edat del nostre Miquel ―de la meva esposa i meu―. Ells dos son amics, des de fa molts anys, i els seus pares amics nostres.casafont - copia Tots dos fa temps que escalem, som veïns dels mateix poble, però fins ara no havíem tingut ocasió de compartir corda. Tot plegat ha estat senzill: una picada d’ullet còmplice i, de seguida, ens hem entès. Només ens feia falta això: una bona excusa. I no la podíem trobar millor! En Josep és un jove audaç i compromès amb els seus ideals, la comunitat i la terra, que sap aplicar aquestes virtuts també a l’hora d’escalar. En Josep és, doncs, sense cap mena de dubte, el company ideal per escometre un repte com aquest.

Migdia de dilluns. Xafogor intensa. Deixem el cotxe a l’aparcament de la Vinya Nova i ens dirigim, per la pista de Ca’n Jorba, a trobar el Camí del Francesos. A l’alçada de l’Agulla Ajaguda del Coll del Musset, deixem el camí principal per prendre’n un de fitat que va cap al nord, i aviat baixarà cap al Torrent del Migdia. Mentre contemplem el conjunt monumental format per la Cajoleta, el Montgròs i els Plecs del Llibre, en Josep em descriu les vicissituds d’un vivac fet, fa just unes setmanes, a la gran balma de la paret est del Montgròs. Passem la base de la Cajoleta i seguim unes fites a mà esquerra que, a través d’un torrent sec, van directes al peu de l’aresta del Plec del Llibre Superior. Fa un xic més d’una hora que caminem.DSCN0322 - copia

En Josep avui estrena una rutilant corda de color violat. No sé a on tinc llegit, que la tendència de les cordes a embolicar-se més o menys, ve marcat per la manera de desplegar-les el primer cop. Intento d’esmentar-ho al meu company… però no em serveix de res: com sempre, un bon merder! El desfem, la passem, sortegem i ens encordem. I com que li toca al meu company, abans que no comenci, un darrer consell paternalista: “Escala sense presses, eh Josep?”. Per si no havia quedat clar: el que està nerviós, aquí, sóc jo! Sense vacil·lar, en Josep fa els primers metres, emplaça un friend en una fissura propera i anuncia la visió del primer bolt. Perfecte! I quan el té a l’abast, la de dues xapes més, força properes. Vaja, sembla que no n’hi havia per tant! La resta és net, però la dificultat disminueix.

Mentre féiem el primer llarg, s’ha aixecat un fort vent de ponent, i una espessa nuvolada ha cobert, de cap a cap, el tros de cel de damunt nostre. És com si els deus d’aquesta part de Montserrat vulgúessin fer-nos palès que trepitgem terreny sagrat. En un no res, hem passat de patir calor a tremolar de fred. El xiuxiueig de la galerna de l’oest, al seu pas per l’esmolada aresta, esdevé una música celestial que enalteix els nostres cors. El seu oratge incessant fa voleiar les cordes amb la força d’un estel totpoderós. No li dic res, però l’aletejar de les rastes d’en Josep, em dona per pensar en la cua d’un cavall espantant mosques. Ha, ha, ha! Lluny del que fora d’esperar, una agradable sensació d’ingravidesa ens envaeix. El Plecs del Llibre s’han obert, de bat a bat, per deixar-nos fruir dels seus secrets inescrutables. L’escalada esdevé plàcida i ja res ens fa dubtar. No, si encara em caurà una llagrimeta… En el fons, sóc un romàntic. Què hi farem!2014-06-02 ARESTA ARCARONS

El segon llarg comença amb uns passos finets per un mur ben equipat. I més enllà, una llarga travessa pel desert, a on cal llegir amb deteniment el que la roca duu escrit. Els friends petits i mitjans hi acompleixen, a la perfecció, la seva funció dissuasiva. En poca estona n’hi he encabit quatre o cinc, passats directament per les cordes, per si de cas. Dels tricams que vaig comprar expressament per fer aquesta via, al final no n’hem posat cap. Més amunt, la troballa d’un pitó esdevé antològica. Déu n’hi do dels metres que es fan sense trobar res fix! Sí, sí, estarem levitant i tota la “nòria”, però un mastegot aquí, no sé pas… El tercer llarg el fa en Josep, i manté la mateixa tònica: posar-hi molta fe! És qüestió d’agafar-s’ho amb calma i, de mica en mica, va sortint. En el quart, que em torna a tocar a mi, hi ha els passos més fins de la via. Molt ben assegurats, això sí. La cinquena i la última seran tirades de tràmit, sempre que no ens entestem a resoldre en lliure els dos passos d’Ae que hi ha a la sortida del darrer.

Ja som al cim. El vent deixa de bufar i la nuvolada escampa. Rapelem fins al coll amb el Plec Estret i carenejam la resta amb els gats posats i les cordes preparades, per si ens cal fer-les servir. De mica en mica, anem despertant del nostre somni eteri i tornem a la realitat en pau i harmonia. Acollit per aquest entorn magnífic, m’he acabat reconciliant amb una de les assignatures que tinc pendents amb l’escalada montserratina. Arribem a l’alzina equipada, fem el rapel i passem altre cop pel peu de via, per desfer el camí que ens hi ha portat. En arribar al cotxe, en Josep s’ha mirat el rellotge i m’ha dit: encara tinc temps d’anar a la “mani”! I és que ell no que no abdica!