Diuen que hom no es pot considerar bon escalador de Montserrat, fins que no ha fet aquesta via. Sentències apart, el cert és que l’Aresta Arcarons aglutina totes les particularitats de l’escalada tradicional montserratina: verticalitat, elegància, navegació i dificultat, damunt d’un mar compacte de còdols i forats de totes mides, a més de les bones dosi de finor, coratge i equilibri necessàries per no defallir davant del seu equipament escàs.

Primera ascensió: S. Martínez,
A. Ballart, J. Borrut i M. Homs, el 1er.
de novembre de 1.978
Longitud / llargs de corda:
190 metres / 6
Horari aproximat: 4 hores
Dificultat: MD (6a/Ae 2p) V+/Ae obl.
Orientació: Sud
Equipament: Via semi-equipada amb
parabolts i algun clau
Material necessari: Friends fins
a C1
Grau d’exposició: Alt
Grau de compromís: Mitjà
Valoració:   ☆☆☆☆☆


D‘alguna manera, feia temps que cobejava aquesta via, però quan no era per les restriccions, ho era per una esbalaïdora manca de companys de cordada potencials, bé perquè els recurrents la tinguessin ja al seu palmarès i no semblessin disposats a tornar a passar pel destret, bé perquè s’estimessin més fer-ne d’altres de més convencionals. De mica en mica, doncs, la meva curiositat havia anat creixent, fins al punt de convertir-se en una mena de «neguit existencial».

         El Josep Casafont és de la d’edat del meu fill Miquel. Ells dos, son amics des de fa molts anys, i els seus pares amics meus i de la meva esposa.casafont - copia Veïns dels mateix poble, tots dos fa temps que escalem, però fins ara no havíem tingut ocasió de compartir corda. Tot plegat ha estat senzill: una picada d’ull còmplice i, de seguida, ens hem entès. De fet, només ens feia falta això: una bona excusa. I no la podíem trobar millor! En Josep és un jove audaç, compromès amb els seus ideals, la comunitat i la terra, que sap aplicar aquestes virtuts també a l’hora d’escalar. En Josep és, doncs, sense cap mena de dubte, el company ideal per escometre un repte com aquest.

         Migdia de dilluns; xafogor intensa. Deixem el cotxe a l’aparcament de la Vinya Nova i ens dirigim, per la pista de Ca’n Jorba, a trobar el Camí del Francesos. A l’alçada de l’Agulla Ajaguda del Coll del Musset, deixem el camí principal per prendre’n un de fitat que va cap al nord, i aviat baixarà cap al Torrent del Migdia. Mentre contemplem el conjunt monumental format per la Cajoleta, el Montgròs i els Plecs del Llibre, en Josep em descriu les vicissituds d’un vivac fet, fa just unes setmanes, a la gran balma de la paret est del Montgròs. Passem la base de la Cajoleta i seguim unes fites a mà esquerra que, a través d’un torrent sec, van directes al peu de l’aresta del Plec del Llibre Superior. Tot plegat, una hora.DSCN0322 - copia

         En Josep avui estrena corda; una de color violat. No sé a on tinc llegit, que la tendència de les cordes a embolicar-se més o menys, ve marcat per com es despleguen el primer cop. Intento d’esmentar-ho al meu company… però no serveix de gaire: l’embolic està servit! El desfem, passem la corda de nou, sortegem els llargs i ens encordem. Començarà en Josep, però abans de fer el primer pas, rep un darrer consell paternalista: «Escala sense presses, eh Josep?». Per si no havia quedat clar, el nerviós aquí, sóc jo! Sense vacil.lar, en Josep supera els primers metres, emplaça un friend en una fissura i anuncia la visió del primer bolt. Perfecte! I just quan el té a l’abast, la de dues xapes més. Vaja, sembla que no n’hi havia per tant! La resta serà net, però la dificultat més baixa.

         Mentre fèiem el primer llarg, s’ha aixecat un fort vent de ponent, i una espessa nuvolada ha cobert, de cap a cap, el tros de cel de damunt nostre. És com si els deus d’aquesta part de la muntanya, volguessin fer-nos palès que trepitgem terreny sagrat. En un no res, hem passat de patir calor a tremolar de fred. El xiuxiueig de la galerna de l’oest, al seu pas per l’esmolada aresta, esdevé una música celestial que enalteix els nostres cors. El seu incessant oratge fa voleiar les cordes amb la força d’un estel totpoderós. No li dic res, però l’aleteig de les rastes als cabells d’en Josep, em dona per pensar en la cua d’un cavall espantant-se les mosques. Ha, ha, ha! Lluny del que fora d’esperar, una agradable sensació d’ingravidesa ens envaeix. El Plecs del Llibre s’han obert, de bat a bat, per deixar-nos fruir dels seus secrets inescrutables. L’escalada esdevé plàcida, i ja res ens fa dubtar. No, si encara em caurà una llagrimeta… Si és que, en el fons, sóc un romàntic!2014-06-02 ARESTA ARCARONS

         El segon llarg comença amb uns passos finets, a través d’un mur ben equipat. I més enllà, una llarga travessia pel desert, a on cal llegir amb deteniment el que la roca duu escrit. Els friends petits i mitjans hi acompleixen, a la perfecció, la seva funció dissuasiva. En poca estona, n’encabeixo quatre o cinc ―passats directament per les cordes, per si de cas―. Dels tricams que vaig comprar expressament per fer aquesta via, al final no n’hem posat cap. Més amunt, la troballa d’un pitó esdevé antològica. Déu n’hi do dels metres a «pèl» que hi ha fins aquí! Sí, sí, estarem levitant i tota la pesca, però un mastegot aquí, no sé pas… El tercer llarg el torna a encapçalar en Josep, i manté la mateixa tònica: posar-hi molta fe! És qüestió d’agafar-s’ho amb calma i, de mica en mica, va sortint. En el quart, que em torna a tocar a mi, hi ha els passos més fins de la via. Molt ben assegurats, això sí. La cinquena i la sisena, son tirades de tràmit, sempre que no ens entestem a resoldre en lliure els dos passos d’Ae que hi ha a la sortida d’aquesta última.

         Ja som al cim! El vent deixa de bufar i la nuvolada escampa. Rapelem fins al coll amb el Plec Estret i carenejam la resta amb els gats posats i les cordes al dits, per si ens tornen a caldre. De mica en mica, anem despertant del nostre somni eteri, per tornar a la realitat en total pau i harmonia. Estic content, per haver-me pogut reconciliar amb una de les meves assignatures pendents a Montserrat. Arribem a l’alzina equipada, fem el ràpel, tornem a passar pel peu de via, i desfem el camí que ens hi ha portat. Quan hem arribat al cotxe, en Josep s’ha mirat el rellotge i, en acabat, m’ha dit: «Encara tinc temps d’anar a la “mani”!». N’hi ha que no abdiquen mai!