Dur en placa! Aquesta és la traducció literal del nom d’aquesta via. Poques vegades, l’apel·latiu d’un itinerari en reflecteix tan explícitament les seves característiques. Tanmateix, altres vies de la Dent duen per nom: Les enfants de la Dalle, Tapas sans Dalle, Dalles blanches, A bonheur des Dalles… Metres i metres de plaques ajagudes i compactes d’un gneis molt adherent, a on posar a prova el nostre equilibri i resistència, tant físic com mental.

Durendalle_2

Primera ascensió: A. André, P. Parent,
G. Pouliquen, l’any 2001
Longitud / llargs de corda:
1.100 metres / 25
Horari aproximat: 7 a 10 hores
Dificultat: MD (6b) 6a/A0 obligat
Orientació: SudEst
Equipament: Via completament equipada
amb parabolts
Material necessari: 12 cintes
Grau d’exposició: Baix
Grau de compromís: Mitjà
Valoració:   ☆☆☆


        A primers de setmana, en Damià em proposava d’anar a escalar a la Dent d’Orlú —altrament dita Pic de Brasseil—. I és que, com sempre diu: «El que m’atrau més de l’escalada, és l’entorn alpí». Gràcies a un isolament i altitud considerables (2.222 m), la Dent és visible des de diferents punts de l’Ariège i el Capcir. Una vegada, fa molts anys, que hi vaig pujar durant el transcurs d’una cursa de muntanya, recordo quedar impressionat per la seva verticalitat i grandària. Aquests últim dies, les temperatures s’han enfilat força i la neu ha anat retrocedint, si, a tot això, hi afegim gairebé setze hores de claror, sense dubte som en el millor moment de l’any per afrontar un repte com aquest. No cal dir que hi vaig estar d’acord!

        Les vies llargues de la Dent s’acosten als mil metres, i es troben a les cares sud-est i sud. «Aquestes son les nostres!». Com que anem una mica perduts, hem demanat consell a en Joaquim Gil. «Totes les vies són bones, hi predomina la placa i estan equipades a la francesa (parabolts a discreció). Fins a 6b no heu de tenir problemes. Compte amb les aproximacions, però!» —sàvies paraules del nostre amic i mestre—.
post 3

        Sortim de Navàs dissabte al vespre, amb un plec de ressenyes d’en Luichy i cap objectiu concret. Mentre condueixo, i per tal de contrastar opinions, en Damià cerca informació a la xarxa —a dins del Túnel del Cadí la cobertura és perfecte!—. Al final, ens decidim per una via de la cara est, llarga, «dificileta» i amb opció d’arribar al cim, que es diu Orlusienne. La raó principal, però, és que hi inclou un croquis detallat amb l’aproximació, que és el què més ens preocupa. Pugem al Coll de Puymorents —el túnel està en obres— i, a l’alçada d’Ax-les-Thermes, prenem la D613 en direcció al Port de Pailhères. En arribar a Ascou, ens desviem a mà dreta per vorejar el llac de Goulours. Passem pel costat d’un càmping i, en acabat, trenquem a mà esquerra per una pista forestal que, sis quilòmetre després, en deixa a la «La poêle à frire» («la paella de fregir», per la similitud amb la rotonda que hi ha al final). Fosqueja. Parlem amb uns francesos que han vingut a fer la Tapas sans dalle, però quan els demanem per l’Orlusienne no ens saben dir gran cosa. Fa un clar de lluna ben bonic. Mentre sopem i estirem els sacs damunt l’estora, unes alenades d’aire calent ens agafen per sorpresa. No, si això de la paella al final serà de veres i ens despertarem convertits en ous ferrats. Ha, ha, ha!post 1

        A un quart de sis ja som dempeus, esmorzem i ens posem en marxa amb les primeres clarors. Com que es preveu que les temperatures siguin altes, optem per dur poca roba, ulleres de sol i força aigua. A més de les cintes, agafem un joc de friends per la cresta. En arribar al Coll de Brasseil (50 minuts), baixem pel camí fitat que voreja la cara est, esperant trobar els punts vermells que assenyala la ressenya. Al cap de poc, però, acabem endinsats en unes canals herboses i humides, cada cop més dretes, fins acabar perdent qualsevol rastre. El cas és que, malgrat haver baixar força, no ens queda altre remei que retrocedir. Remuntem, penosament, bona part del desnivell, i així que en tenim ocasió, flanquegem a mà dreta en direcció a la paret. Finalment, trobem uns clapes roges molt deslluïdes. Aquí comença, però, una altra odissea. De no fer-lo servir, el viarany s’ha anat tapant, i ens costa Déu i ajut la progressió. Fem diverses marrades fins que, un pic que ens enfilem a un balconet per divisar què tenim a sota, distingim una cordada uns dos cents metres més avall. Baixem per un bosc penjat completament atapeït d’herbassar i, després d’ensopegar no pas poques vegades, arribem a un peu de via… dues hores i quart després d’haver-nos posat a caminar.
Collage

        Des del replà a on som, veiem una llarga filera de parabolts que puja en línia recta. En comparem la fisonomia amb la ressenya de la Ourlusienne, i bé que s’hi assembla. A què esperem? Som-hi doncs! La parella que està escalant, és un centenar de metres més amunt. Com que en el sorteig que hem fet dels llargs, m’ha tocat a mi la pedra, enceto aquest «ball d’adherència» singular. Les preses són tan subtils, que abans de moure un membre, m’ho he de mirar i remirar tres o quatre vegades. De mica en mica, però, vaig agafant la confiança necessària per sortir-ne més o menys airós. En arribar a la primera reunió, em miro la ressenya i li dic a en Damià: «Em sembla que segueixo… tinc corda de sobres per enllaçar la següent!». Deu metres abans d’arribar, però, en Damià m’avisa que s’ha acabat la corda. «Això no quadre per enlloc! A quina via ens hem ficat?» Per acabar-ho d’adobar, a mesura que pugem el vent cada vegada és més fort. Prou fort, fins i tot, per fer desistir a la cordada que teníem al davant, i que ara rapelen… una cinquantena metres a l’esquerra de la nostra vertical, i això vol dir… que som en vies diferents! «Ai, quin mal de cap!» (fins l’endemà no esbrinarem que la seva era Les Enfants de la Dalle, i la nostra la Durendalle). Entre el vent i el desconcert, el Damià no les té totes, però l’acabo convencent de continuar. A mesura que fem metres, la paret es va adreçant i l’escalada esdevé més atlètica. No només són plaques el què ara solquem, sinó també fissures i díedres.
052
        De mica en mica, el vent ha anat minvant, i ara és el sol el que ens castiga de valent. Tenim els llavis completament ressecs; fa estona que hem acabat l’aigua. A en Damià, a més de fer-li mal als peus, l’aspror de la roca li està encetant les puntes dels dits. «Si és que ets un flojito, Damià!» Duem escalats catorze o quinze llargs, però no tenim ni idea del què ens queda. Malgrat tot, seguim endavant, prenent jo la davantera. Superem ressalts i més ressalts, cada cop més difícils i aeris, alhora que bells i espectaculars. Encara sort que l’equipament és a base de parabolts! De fet, si ho arribem a saber… els friends es queden al cotxe! Ja hem superat l’alçada de La Main, però la cresta segueix creixen sense parar… Fins que, tot d’una decau i, aleshores, comencem a veure les cordades que pugen per la cara est. La dificultat ara ens permet d’assegurar-nos a l’esquena, sense tan sols muntar reunions. A dalt del pic, coincidim amb els francesos que vam conèixer ahir al vespre. Estem molt cansats, però també molt contents. Crec que és la via més llarga que he fet mai, però ha valgut la pena; entre aproximacions i escalada, dotze hores llargues!

        Baixem a l’aparcament, mengem, bevem abundantment, posem els peus a refrescar i, en acabat, ens fem un tip de riure de veure’ns la la cara, els braços i el clatell, vermells com tomàquets.

        Resumint, la Durendalle és una via llarga, ràpida, estètica, directa, mantinguda i molt recomanable, a on només calen dotze cintes.post 4

        Després de la nostra experiència, crec que una bona opció per atacar les llargues rutes de les cares sud i sud-est de la Dent d’Orlú, és anar-hi amb dos cotxes, deixant-ne un a «La poêle à frire», i l’altre Les Forges d’Orlú. Des d’aquí, en menys d’una hora s’arriba al començament de les vies. I per la baixada del cim,  cal comptar més o menys el mateix.

        Anant amb un sol vehicle, en funció de la via que vulguem fer, també hi ha l’opció de deixar-lo a Les Forges d’Orlú. La tornada, en aquest cas, és de gairebé tres hores, baixant primer al coll de Brasseil, crestejant en direcció sud-est fins a la Cabana d’en Beys, i baixant per dins el bosc, fins a l’aparcament.