Dur en placa! Aquesta és la traducció literal del nom d’aquesta via. Poques vegades, l’apel·latiu d’un itinerari en reflecteix tan explícitament les seves característiques. Tanmateix, altres vies de la Dent duen per nom: Les enfants de la Dalle, Tapas sans Dalle, Dalles blanches, A bonheur des Dalles… Metres i metres de plaques ajagudes i compactes d’un gneis molt adherent, a on posar a prova el nostre equilibri i resistència, tant físic com mental.

Durendalle_2

Primera ascensió: A. André, P. Parent,
G. Pouliquen, l’any 2001
Longitud / llargs de corda:
1.100 metres / 25
Horari aproximat: 7 a 10 hores
Dificultat: MD (6b) 6a/A0 obligat
Orientació: SudEst
Equipament: Via completament equipada
amb parabolts
Material necessari: 12 cintes
Grau d’exposició: Baix
Grau de compromís: Mitjà
Valoració:   ☆☆☆


        Aquesta setmana, el Damià em va proposar d’anar a escalar a la Dent d’Orlú —dit també Pic de Brasseil—.post 2

        I és que, com sol dir sempre, el que l’atrau més de l’escalada és l’entorn alpí. Gràcies a un isolament i altitud considerables (2.222 m), la Dent és visible des de diferents punts de l’Ariège i el Capcir. En una ocasió, fa molts anys, la Mery i jo varem pujar-hi per la ruta normal, durant el transcurs d’una cursa. Recordo quedar impressionat amb la seva verticalitat i dimensions. Aquest començament de juny, les temperatures s’han enfilat força i la neu ha anat retrocedint. Si, a això, hi afegim quasi setze hores de claror, estem al davant d’un bon moment per afrontar reptes com aquest. No cal dir que hi vaig estar d’acord!

        Les vies llargues de la Dent s’acosten als mil metres i les trobem a les cares sud-est i sud. Aquestes son les nostres! Com que anem una mica perduts, hem demanat consell a en Joaquim Gil, el nostre amic i mestre: “Totes les vies són bones, hi predomina la placa i estan equipades a la francesa (parabolts a discreció). Fins a 6b no heu de tenir problemes. Compte amb les aproximacions, però”. Sàvies paraules.
post 3

        Sortim de Navàs dissabte al vespre amb un plec de ressenyes d’en Luichy i cap objectiu concret. Mentre jo condueixo, en Damià cerca informació a la xarxa —dins del Túnel del Cadí la cobertura és perfecte— i contrastem opinions. Al final, ens decidim per una via de la cara est, que es diu Orlusienne. Més que res, perquè és llarga, “dificileta” i permet de fer cim, però sobretot perquè la ressenya inclou un croquis amb l’aproximació, que és el que més ens preocupa. Pugem i baixem el Coll de Puymorents —el túnel està en obres—, i en arribar a Ax les Thermes prenem la D613 en direcció al Port de Pailhères. Passem Ascou, i tres km després ens desviem a mà dreta per vorejar el llac de Goulours. Passem un càmping i agafem una pista forestal a l’esquerra. Sis km després, arribem a la “la poêle a frire” —la paella de fregir—, que és l’aparcament en forma de rotonda que hi ha al capdamunt. Fosqueja. La fem petar amb uns francesos que han vingut a fer la Tapas sans dalle, però quan els demanem per l’Orlusienne, no en saben gran cosa. Hi ha un bon clar de lluna. Mentre sopem i preparem el bivac, unes alenades d’aire calent ens agafen per sorpresa. No, si això de la paella, al final serà de veres i ens despertarem convertits en ous ferrats…post 1

        A un quart de sis ja estem dempeus, esmorzem i ens posem en marxa. Com que la previsió és de calor forta, optem per poca roba, ulleres de sol i més aigua del normal. A més de les cintes, agafem un joc de friends per la cresta. Quan som al Coll de Brasseil (50 minuts), baixem pel camí dret i fitat que voreja la cara est, esperant trobar els punts vermells de que parla la ressenya. En comptes d’això, ens acabem endinsant en unes canals herboses i humides, cada cop més dretes, fins a acabar perdent qualsevol rastre de sender. El cas és que ja hem som molt avall, però no ens queda més remei que retrocedir. Remuntem penosament bona part del desnivell que havíem perdut i, de seguida que en tenim opció, flanquegem en direcció a les parets de la Dent. Finalment, trobem uns puntets de color roig molt deslluïts. Ens en havíem anat massa a l’esquerra, ara ens adonem. Aquí comença, però, una altra odissea. De no fer-se servir, aquest viarany s’ha anat tapant i ja ens tornem a veure intentant desesperadament de no tornar-lo perdre. Fem varies marrades fins que, un pic que ens enfilem a un “balconet” per divisar que tenim als nostres peus, distingim una cordada uns dos cents metres més avall. Baixem, com podem, per un bosquet completament atapeït d’herbassar i, després d’ensopegar no pas poques vegades, hi acabem arribant. Dues hores i quart després d’haver-nos posat a caminar.
Collage

        Així que arribem al replà del començament, veiem una llarga filera de parabolts que puja en línia recte. La comparem amb la ressenya que duem de la Ourlusienne, i bé que s’hi assembla. Som-hi doncs! A què esperem? La parella que ens precedeix són a un centenar de metres. Com que en el sorteig que hem fet dels llargs, m’ha tocat a mi la pedra, no em queda altra que obrir el ball de l’adherència. Les preses són tan subtils, que abans de moure un membre, m’ho he mirar i remirar tres o quatre cops. De mica en mica, però, vaig agafant la confiança i la velocitat de creuer necessaris per sortir-ne més o menys airós. A la primera reunió, em miro la ressenya i li dic a en Damià: “Em sembla que segueixo… tinc corda de sobres per enllaçar-hi la segona”. Deu metres abans d’arribar, però, en Damià m’avisa que ja he exhaurit els 60 que duem. Això no quadre per enlloc! A quina via ens hem ficat? Per acabar-ho d’adobar, a mesura que pugem el vent cada vegada és més fort. Prou fort per fer desistir a la cordada que teníem al davant, i que ara veiem rapelar… cinquantena metres a l’esquerra de la nostra vertical. Som en vies diferents! Ai, quin mal de cap! —fins l’endemà no esbrinarem que la seva era Les Enfants de la Dalle, i la nostra la Durendalle—. Entre el vent i el desconcert, el Damià no les té totes, però l’acabo convencent de continuar. A mesura que fem metres, la paret es va adreçant i l’escalada esdevé més atlètica. No només són plaques el què ara solquem, sinó també fissures i díedres.
052
        De mica en mica, el vent ha anat a menys i ara és el sol el què ens castiga de valent. L’aigua que portem no és suficient. Jo tinc els llavis completament ressecs. I a en Damià, a part de fer-li mal als peus, l’aspror de la roca li està encetant les puntes dels dits de les mans. Si és que ets un “flojillo”, Damià! Ja devem portar uns catorze o quinze llargs, però no tenim ni idea del què ens pot restar. Malgrat tot, seguim endavant, prenent jo la davantera. Superem ressalts i més ressalts, cada cop més difícils i aeris, alhora que bells i espectaculars. Això no té pinta de voler-se acabar mai més! Encara sort que l’equipament serà de parabolts fins al final. Si ho arribem a saber… els friends es queden al cotxe! Superem l’alçada de La Main, però la cresta, en comptes d’acabar, sembla que creix, i encara segueix, i segueix… Fins que, tot d’una decau i veiem varies cordades a la dreta. La dificultat baixa prou com perquè ens acabem assegurant a esquena, sense ni tan sols muntar reunions. Assolim el punt culminant i ens hi trobem la colla d’ahir al vespre, que han fet la Tapas sans Dalle. Uf! Crec que és la via més llarga que he fet mai, però ha valgut la pena!

        Baixem a l’aparcament, mengem, bevem, posem els peus a refrescar i ens fem un tip de riure de veure’ns la la cara, els braços i el clatell, vermells com tomàquets. Entre aproximacions i escalar, dotze hores llargues! La Durendalle és una via ràpida, estètica, directe, mantinguda i molt recomanable. I no calen més que dotze cintes.post 4

        Una bona opció, per fer les vies llargues de les cares sud i sud est, és anar amb dos cotxes i deixar-ne un a l’aparcament de les Forges d’Orlú. Des d’aquí, en menys d’una hora s’arriba al començament de les vies. I del cim al cotxe, més o menys el mateix. A l’entrada d’Ax les Thermes, cal anar direcció Orlú per una carretera estreta i seguir fins a l’aparcament de les Forges. L’altre vehicle, cal deixar-lo a “la poêle a frire”, que és a on nosaltres hem aparcat.

        Si només anem amb un cotxe, i en funció de la via que vulguem fer, pot ser millor deixar-lo a Les Forges d’Orlú. En aquest cas, en arribar al coll de Brasseil, baixant del cim, cal crestejar cap al sudest fins a la Cabana d’en Beys i, des d’aquí agafar un camí que baixa per dins del bosc fins a l’aparcament. Gairebé tres hores.