No et sembla com si estés encabritat,
com si li fessin nosa mos i brida?
Doncs, guaita’l bé, que és el Cavall Bernat,
i escolta, que la història et ve a la mida…

Josep Maria de Sagarra – El Poema de Montserrat

Ressenya
Primera ascensió: M. Punsola i J.  Reniu,
l’any 1971
Longitud / llargs de corda: 240 metres / 8
Horari aproximat: 4 hores
Dificultat: MD- (6c) V/Ae obligat
Orientació: Nord
Equipament: Via equipada amb parabolts
Material necessari: 17 cintes
Grau d’exposició: Baix
Grau de compromís: Mitjà
Valoració:   ☆☆☆☆

        «La Punsola». Quin escalador no n’ha sentit parlar? Jo mateix, feia més de trenta anys que, com aquell que diu, la tenia pendent… i fins a dia d’avui no he tingut el plaer de recórrer-ne el traçat. Ja tocava! Ha estat en ple estiu, just després de les vacances, amb algun quilet de més i embrunit pel sol de la Costa Brava, però ha acabat caient, que és l’important.

        Tant per a mi,036 que encara duc sorra de la platja de l’Estartit enganxada a la sola de les sabates, com per a en Damià, que havia de ser d’hora a casa, la millor opció per a avui era un itinerari ràpid i de proximitat. Dit així, podria semblar que consideri alternativa secundària Punsola-Reniu. Res més lluny de la realitat! Es tracta d’una via formidable, que recorre el monòlit més característic i carregat d’història de la muntanya —i, molt probablement, de tota la geografia catalana—, el colossal Carall Trempat!

        No en va, la Punsola és la primera a la llista de «Les 100 millors escalades de Catalunya», d’en Pep Soldevila. Afirmar, però, que unes vies són millors  que altres, òbviament, només són opinions personals. De fet, si demanéssim a un centenar d’escaladors, amb coneixement de causa, que ens donessin la seva relació, no ja de les cent, sinó tan sols de les cinc millors vies llargues de Catalunya, per exemple, probablement obtindríem un centenar de llistes diferents. Parlar de millors, equival a dir que les altres ho son menys? I, en qualsevol cas, en què destaquen les escollides? Son més estètiques, més difícils, més tècniques, més satisfactòries, donen més prestigi…? Molt probablement, res de tot això.

002

        Malgrat tot, qui no s’ha fixat en algun d’aquests catàlegs a l’hora de triar els seus objectius: proposant-se, fins i tot, repetir-ne un bon nombre? I tot plegat, per quina raó? Potser, per una banda, perquè les recomanacions d’aquell prescriptor ens mereixen confiança, però també pel mateix motiu que hi ha qui es proposa ascendir als pics més alts dels cinc continents, als catorze vuit mils del planeta, als més de dos-cents tres mils dels Pirineus, o bé, com l’amic Josep Cañellas, els set-cents no-sé-quants punts geodèsics de la geografia catalana. Per pur col·leccionisme! No tant per la mera acumulació d’itineraris, com per una forma de creació de coneixement, un fet cultural al que hom atorga vàlua, o bé, simplement, per tenir reptes motivadors que ens facin pensar que estem fent quelcom a on val la pena d’esmerçar-hi tant d’esforç… I totes aquestes quimeres humanes!

        Apel·lant a les nostres debilitats, doncs, aquest tipus de publicacions soler fer més fortuna que altres. Encara que, ben pensat, el més sensat fora deixar-nos de falòrnies i seguir el lema d’un altre dels llibres que corren per les prestatgeries de casa: El Plaer de l’Escalada, del bagenc Ramón Majó i Lluch. Tot i que, al capdavall, no deixi de ser també un llistat; aquest cop de 69 plaents escalades —mai millor dit!—. Ah, per cert, de les 100 millors ja en duc una trentena… Ha, ha, ha! Si es que no tenim remei!

collage

        Sortim de Navàs a les set, esperant haver matinat prou per poder ser la primera cordada del dia en una via tant freqüentada com aquesta. Deixem l’aparcament de Santa Cecília cap a les vuit, i abans de les nou comencem a escalar sota un sol de justícia. Per fer l’aproximació, ens cal prendre el camí de l’Arrel en direcció al Monestir, vorejar el Serrat del Moro, el Serrat del Patriarca i la Paret de Diables, fins arribar a l’alçada de la vertical del Cavall. Des d’aquí, agafar el primer corriol que puja a mà dreta, fins a la base de monòlit.

        Els primers trenta metres són de poca dificultat i es poden fer sense encordar: pel fil de l’aresta, o bé per més a l’esquerra. En els tres primers llargs, verticalitat, dificultats i equipament van en augment, a mesura que s’avança. Llevat d’alguna llastra dubtosa, la roca en general és bona, per bé que molt tocada i marcada de magnesi. A partir de la quarta tirada, la paret s’adreça, les «patates» es converteixen en «cigrons», i les temptacions de servir-se de la generositat de les xapes cada cop més forta. A l’hora d’encarar la cinquena, veig a en Damià amb menys decisió de l’acostumada per intentar treure-la neta. Un condicionant, sens dubte, és la forta calor. L’ambient en paret, també és d’aquells que imposen, i encara sort que avui el vent no bufa fort. Total, que passats els primers metres, el meu company s’agafa a una cinta un primer cop i, poc després, a una altra. «No escalo…» —li sento dir—, «…avui no escalo!». Quan m’arriba el torn, la corda s’embolica en una branca que hi ha uns metres sota la reunió, i he de muntar un petit ràpel per alliberar-la. En acabat, diguem que tampoc li veig color, i acabo sent fidel a la graduació clàssica. I és que un 6b+ de Montserrat, no està a l’abast de tothom! Després d’aquest èxit estrepitós, la sisena esdevé també un «d’oca a oca» de parabolts, amenitzat per la dificultat de xapar-ne algun que s’ha afluixat i dona voltes. Sortosament, l’inici del darrer relleu ens confirma que encara som capaços d’escalar quelcom més de V+.

        Somriures, fotografies i encaixades. Tres hores i mitja prou intenses per ser tornada de vacances! Mentre rapelem, veiem a l’ombra d’una alzina, a dos escaladors veterans preparant-se per fer la Normal del Cavall. Un d’ells és l’Antonio Garcia Picazo, que ens comenta que han vingut a fer fotos a uns companys seus que són a l’Alfanhui del veí Serrat del Patriarca. Quan baixem per la canal del Cavall, també veiem una cordada a la Desirée (tant l’Alfanhui, com la Desirée, son creacions de l’Antonio), i una altra a la Punsola. Deu n’hi do de l’activitat que hi ha avui al Cavall! Definitivament, anar d’hora té avantatges!

039