“No et sembla com si estés encabritat,
com si li fessin nosa mos i brida?
Doncs, guaita’l bé, que és el Cavall Bernat,
i escolta, que la història et ve a la mida…”

Josep Maria de Sagarra – El Poema de Montserrat

Ressenya
Primera ascensió: M. Punsola i J.  Reniu,
l’any 1971
Longitud / llargs de corda: 240 metres / 8
Horari aproximat: 4 hores
Dificultat: MD- (6c) V/Ae obligat
Orientació: Nord
Equipament: Via equipada amb parabolts
Material necessari: 17 cintes
Grau d’exposició: Baix
Grau de compromís: Mitjà
Valoració:   ☆☆☆☆



“La Punsola”. Quin escalador no n’ha sentit parlar? Jo mateix, feia més de trenta anys que, com aquell que diu, la tenia en cartera… i fins avui no he tingut el plaer de poder-la escalar. Ja tocava! Ha estat en ple estiu, just després de vacances, amb algun “quilet” de més i embrunit pel sol de la Costa Brava.

Tant per a mi,036 que encara duc sorra de la platja de l’Estartit enganxada a la sola de es sabates, com per a en Damià, que avui havia de ser d’hora a casa, la millor opció per avui era la d’un itinerari ràpid i de proximitat. Dit així, pot semblar que consideri a “la Punsola” una mena d’alternativa secundària. Res més lluny de la realitat! Es tracta d’una via formidable que recorre el monòlit més característic i carregat d’història de la muntanya de Montserrat i, segurament, de tota la geografia catalana: el colossal Carall Trempat!

No en va, la Punsola-Reniu és la primera de la llista de “Les 100 millors escalades de Catalunya” d’en Pep Soldevila. Afirmar, però, que aquestes o aquelles vies son les millors és només, òbviament, una opinió personal de cada autor. De fet, si preguntéssim a un centenar d’escaladors, amb prou coneixement de causa, que ens donessin la seva relació, no ja de les cent, sinó tan sols de les cinc millors vies llargues, de Catalunya per exemple, probablement obtindríem un centenar diferent de llistes. Parlar d’unes millors, equival a dir que les altres ho son menys? I, en qualsevol cas, en què destaquen les escollides? Son més estètiques, més satisfactòries, donen més “cache” als seus repetidors…? Molt probablement, res de tot això.002

Malgrat tot, alguna vegada o altra, qui no s’ha fixat en algun d’aquests catàlegs a l’hora de triar els seus objectius, proposant-se, fins i tot, repetir-ne el major nombre? —del llibre d’en Soldevila, per exemple, un servidor en porta fetes una trentena—. I tot plegat, per quina raó? Doncs, per una banda, perquè les recomanacions d’aquells autors-escaladors ens mereixen confiança, però també pel mateix motiu que hi ha qui es proposa ascendir als pics més alts dels cinc continents, als catorze vuit mils del planeta, als més de dos-cents tres mils dels Pirineus, o bé, com l’amic Josep Cañellas, els set-cents no-sé-quants punts geodèsics de la geografia catalana. Per col·leccionisme, no tant per la mera acumulació de rutes, sinó com una forma de creació de coneixement, un fet cultural al que hom atorga vàlua. Per tenir un repte motivador que ens faci pensar que estem fent quelcom en el que val la pena d’esmerçar-hi tant d’esforç… i totes aquestes quimeres humanes!

Apel·lant a aquestes nostres debilitats, doncs, aquestes publicacions soler fer més fortuna que altres. Així que, el més sensat fora, potser, quedar-se amb l’anunci d’un altre dels llibres que corren per les prestatgeries de casa, el del bagenc Ramón Majó i Lluch: El Plaer de l’Escalada. Per bé que, al capdavall, no deixa de ser també un llistat, aquest cop de 69 plaents escalades. Mai millor dit!collage

Sortim de Navàs a les set, esperant haver matinat prou com per ser la primera cordada del dia, en una via tant freqüentada com és aquesta. Deixem l’aparcament de Santa Cecília cap a les vuit i abans de les nou comencem a escalar sota un sol de justícia. Per fer l’aproximació, ens cal prendre el camí de l’Arrel en direcció al Monestir, vorejar per sota del Serrat del Moro, la Paret de Patriarques i la de Diables, fins arribar a l’alçada de la vertical del Cavall. Arribats a aquest punt, agafar el primer corriol que puja a mà dreta, fins a la base de monòlit.

Els primers trenta metres son de poca dificultat i es poden fer sense encordar. En Damià els ha encarat per l’esquerra i jo pel fil de l’aresta. Fem el sorteig pertinent i li toca començar a ell. Durant els tres primers llargs, tant la verticalitat, com les dificultats i l’equipament van augmentant a mesura que s’avança. Tret d’alguna llastra dubtosa, la roca en general és bona, per bé que força “grapejada” i marcada de magnesi, des del primer metre. A la quarta tirada, la cosa es comença a posar seriosa. La paret s’adreça, les “patates” es converteixen en “cigrons” i les temptacions d’ajudar-se amb la generositat de les xapes, cada cop més forta. A l’hora d’encarar la cinquena, veig a en Damià amb menys decisió de l’acostumada per intentar treure-la neta. Un condicionant, sense dubte, és la forta calor. L’ambient en paret, també és d’aquells que imposen, i encara sort que avui el vent no bufa fort. Total, que passats els primers metres, en Damià s’agafa un primer cop i, poc després, un altre. “No escalo…” li sento dir, “…avui no escalo”. Quan em toca a mi, la corda s’embolica amb una branca que hi ha uns metres per sota de la reunió i he de muntar un petit rapel per alliberar-la. Encabat, diguem que tampoc li veig color, i acabo fent-la amb la graduació clàssica. I és que un 6b+ de Montserrat, no està a l’abast de tothom! Després de “l’èxit” anterior, la sisena esdevé també un d’oca a oca de parabolts, amenitzat per la dificultat de xapar-ne algun que s’ha afluixat i dona voltes. Sortosament, el començament de 6a de l’últim relleu ens confirma que encara som capaços d’escalar quelcom més de cinquè superior!033

Somriures, fotografies i encaixades. Tres hores i mitja prou intenses per una tornada de vacances! Mentre rapelem, veiem a dos escaladors veterans preparant-se per fer la Normal del Cavall a l’ombra d’una alzina. Un d’ells és l’Antonio Garcia Picazo, que ens comenta que han vingut a fer fotos a uns companys que són a l’Alfanhui de Patriarques. En baixar per la canal del Cavall, també veiem una cordada a la Desirée —tant l’Alfanhui com la Desirée son creacions de l’Antonio—, i una altra a la Punsola. Deu n’hi do de l’activitat que hi ha avui al Cavall! Definitivament, anar d’hora té avantatges! 039