A Ordesa no hi ha escalada fàcil! Les parets, quan no son verticals, son desplomades; les vies, sinuoses i poc assegurades; i les possibilitats d’embolicar-se, abundants com els dolls d’aigua que brollen i s’escolen, arreu, a través de rierols i cascades. I si el nostre objectiu es diu Heroïna, i duu el segell Gàlvez, el seu efecte en el nostre organisme pot arribar a emular al del psicotròpic del mateix nom

Ressenya HEROÍNA
Primera ascensió: J. Gálvez i P. de Pablos,
el 9 de juliol de 1981
Longitud / llargs de corda: 355 metres/10
Horari aproximat: 7 hores
Dificultat: ED- (6B+) 6A/A1 obligat
Orientació: Sud
Equipament: Via molt poc equipada amb claus
i ponts de roca
Material necessari: Microfriends, Friends
fins al C4, tascons. (Ganxo i estrep opcionals)
Grau d’exposició: Alt
Grau de compromís: Alt
Valoració:   ☆☆☆


        Ordesa ens queda lluny, però val la pena! Per tot plegat: pels cims que la coronen, pel seu paisatge encisador, per la seva fauna salvatge, per l’atmosfera que traspua i, també, per l’aureola mítica que envolta l’escalada de les seves parets, contraforts i agulles. El Tozal del Mallo, el Gallinero, la Fraucata, el Libro Abierto, el Trindente, la Pared de la Cascada, la Paret Còncava… son noms que, si ets escalador, només de sentir-los et fan posar la pell de gallina.

        Abans d’aquesta via,DSCN0763 les meves conquestes a la vall es reduïen a la Ravier del Tozal i la Rabadà-Navarro del Gallinero; ambdues dutes a terme el mes de juliol del 1984. Per a en Joaquim, en canvi, instigador de la visita d’avui i habitual company de cordada, aquest és un dels seus terrenys de joc predilectes; a més de repetir-hi desenes d’itineraris, també hi ha deixat la seva empremta, amb l’obertura de diverses vies. Chapeau!

        Amb un pronòstic del temps incert, no ens hem acabat decidint per Ordesa fins que lameteoqueviene, en el seu comunicat de tarda, ha apuntat una petita finestra d’estabilitat pel matí de l’endemà. Aleshores, un cop fet el cop de cap, ens ha faltat temps per agafar els estris i marxar, escopetejats, cap a Torla. A la part final del trajecte, el cel s’ha anat tapant, i tapant… fins que ha esclatat una tempesta de les bones, amb trons de campionat i fort aparell elèctric. No cal dir, que la nostra intenció de fer bivac a la gespa de l’aparcament s’ha vist frustrada, veient-nos obligats a tastar el terra de formigó d’un sota-cobert. «¿Venis a escalar?» —inquireix un estadà—. «Esa és la intención… Si el tiempo lo permite, claro!» —responem, resignats, amb el nostre castellà maldestre—. Malgrat la prohibició de dormir en aquest indret, més d’una vintena hi passarem la nit arrenglerats com en llaunes de sardines. Comencem a dubtar de si hem fet bé de venir.

Ordesa Heroina 020

05:15 Sona el despertador i, malgrat ser negre nit, ens aixequem de forma automàtica; sense queixes, ni badalls de negació. La duresa del sòl, i una humitat feridora, fa hores que ens tenen desperts. Fem un garbell amb els sacs de dormir i les estores, baixem encorbats per les escales i aconseguim d’arribar al cotxe, sense ensopegar enlloc, ni aixafar cap dels enormes bassals que hi ha per tot. Ha plogut de valent… però nosaltres cap a la Paret de la Cascada. S’ha de tenir humor! Esmorzem sense gana, preparem d’esma el material i ens atansem a la taquilla a comprar el tiquet de l’autocar. Del no res, al cap de poc, apareixen una munió d’escaladors i excursionistes, àvids d’emocions fortes. Com que en Joaquim no duu motxilla, les cordes, els peus de gat, el casc i, gairebé, tota la resta del material, inclòs el Camalot del 4, van a parar directament a la bodega de l’autocar… excepte el seu joc de Totem Cam! Aquest preuat tresor, s’estima més de dur-lo a sobre, no fos cas que s’extraviés… Qüestió de prioritats!

06:00 Amb l’autocar ple de gom a gom, ens posem en marxa. Com que és fosc i he dormit poc, aprofito la comoditat de la butaca per mirar de trencar el son. Al cap de poc, el vehicle s’atura i se senten uns esquellots: un remat de vaques, que no frisa per arribar a les pastures. Pressa? Qui en té cap? Seguim al seu pas, fins al trencant de Bujaruelo.

06:30 Baixo de l’autocar, agafo la motxilla i miro el cel: segueix tapat. En Joaquim xerra amb uns coneguts que van a la Brujas Franco-Española. De bona gana me n’aniria amb ells, però avui em toca passar por. Quan tothom es dispersa, comencem la forta pujada de las Clavijas de Cotatuero. Buf, quina xafogor! Parem a treure’ns roba

07:45 Cruïlla de camins: a l’esquerra el Gallinero i, a mà dreta, el Circ de Cotatuero. Com que, si tot va bé, en acabar tornarem a passar per aquí, buido la motxilla i la deso a sota un arbre. Mentre em poso l’arnés, en Joaquim la torna a fer petar, ara amb uns que van al Libro Abierto. Fa goig de veure’l, tan entusiasmat! Enfilem pel dret i, després d’una altra bona suada, arribem a peu de La Pared de la Cascada. La línia sembla evident, i la roca força eixuta.

Collage

08:30 Comença en Joaquim. Terreny incert. Sense presses, sense pauses… Camalot de via, pont de roca, Totem groc, Totem blau, reunió! La segona em toca a mi! «Sóc en un terreny ben diferent al que estic acostumat. No veig cap assegurança i, en canvi, hi ha marques de magnesi per tot. Qui diu que aquesta via no es fa gaire…?». D’entrada, tot sembla bo, però quan t’atures, mires avall i veus les cordes voleiant com si fossin estelades, t’entra un cangueli de cal ampla! Arribo a un punt, a on tinc dues opcions: un díedre molt evident, que va de recte, o bé un flanqueig a mà esquerra per damunt d’uns blocs. Encaro el díedre amb decisió, i quan sóc un tros amunt… «Ostres, però si és ben net… i no es pot protegir!». Avall que fa baixada! Me’n vaig a fer el rodeig! El tercer, que torna a ser de disseny (agafa-te’l per on vulguis), l’obre el mestre Gil. I el quart l’escapço jo, abans d’hora, per seguir un parell de pitons d’una altra via. Com que vaig tan acollonit, tan bon punt veig quelcom a on agafar-me, m’hi enganxo com una paparra. Ha, ha, ha! Es veu que anat a parar a una reunió de la via Del Cincuentenario. I mira que he comprovat la ressenya del Luichy no sé quants cops! Canvi de reunió. A partir d’aquest punt, el traçat es torna més evident i, fins i tot, trobem alguna assegurança. Tot un luxe, si senyor! Al setè llarg, però, hi torna a haver «tela». Veig al meu company remuntar, a cops de friend, primer per una fissura vertical i, en acabat, per un desplom, i penso que he estat de sort que no m’hagin tocat a mi. «La via és molt bona!» —va dient en Joaquim—.

ganxo

        I arriba el que fa vuit. Un llarg que recordaré tota la vida! La cosa comença com si res, amb un díedre de V+ barrat per un sostret. Després ve un flanqueig cap a la dreta, que també es va deixant fer. I, tot d’una, s’arriba a al davant d’una placa completament llisa, amb una única presa de mà, de cinc centímetres. Magnesiada fins a l’última micra, això sí! «Aquí hi va caure en Miquel Cases. És el llarg clau de la via!» —sento dir a en Joaquim, des de la reunió—. I m’ho diu ara, el molt… Bé, que hi farem, ja sóc aquí.! M’ho miro, m’ho torno a mirar, m’hi fico, en surto… fins que arribo a la conclusió que faré una volada de campionat. «Prepara’t, que cauré…» —li dic, cridant, al meu company— «…a no ser que em poguessis passar un ganxo. Ah, i un estrep, posats a fer!» —suplico resignat—. I el sento riure, satisfet: «Però, si tu això no ho fas servir». S’ho està passant d’allò més bé! Al final, malgrat que no ens veiem, ens les enginyem per fer el transvasament de material. Poso el ganxo a la regleta i hi penjo l’estrep. Buf, menys mal! El què em queda fins a la reunió no és pas que sigui fàcil, però per tal de fugir del mal tràngol, ho faig encantat, . Mentre asseguro a en Joaquim, el vent comença a bufar fort. Miro el cel, i veig que les nuvolades que arriben pel sud cada cop son més espesses. Les corones de rei, que hi ha per tot, van fent que sí amb el cap, com si se’n fotessin de la mala estona que he patit. Sembla que, d’un moment a un altre, començarà a descarregar. «Si hi ha alguna altra tirada com aquesta, no sé pas…» —penso, neguitós—. «Qui ens mana ficar-nos en una ED, a la nostra edat? No és via per a Cordades Centenàries aquesta!»

Ordesa Heroina 010

        Al final, però, tot resulta molt més plàcid del què bull en el meu cap. En Joaquim arriba a la reunió amb una rialla d’orella a orella, bo i reconeixent que: «Déu n’hi do la tiradeta!». I acabem la via sense més ensurts. Després de tot, ni tan sols ens ha plogut. A la baixada, en passar per les clavijas he pensat: «Ja n’hi podria haver unes quantes a l’Heroína d’aquestes!». Ara que, llavors, qui gràcia tindria tot plegat…?