A Ordesa no hi ha escalada fàcil! Les parets, quan no son verticals, son extra-plomades. Les vies, sinuoses i poc assegurades. I les possibilitats d’embolicar-se, abundants com els dolls d’aigua que, arreu, brollen i s’escolen per cascades i rierols.
Si, a tot això, hi afegim que el nostre objectiu és l’Heroïna, una de les vies obertes als vuitanta per en Jesús Gàlvez, el seu efecte en el nostre organisme pot recordar al del psicotròpic que li dóna nom.

Ressenya HEROÍNA
Primera ascensió: J. Gálvez i P. de Pablos,
el 9 de juliol de 1981
Longitud / llargs de corda: 355 metres/10
Horari aproximat: 7 hores
Dificultat: ED- (6B+) 6A/A1 obligat
Orientació: Sud
Equipament: Via molt poc equipada amb claus
i ponts de roca
Material necessari: Microfriends, Friends
fins al C4, tascons. (Ganxo i estrep opcionals)
Grau d’exposició: alt
Grau de compromís: alt
Valoració:   ☆☆☆


        Ordesa ens queda lluny, però val la pena! Per tot plegat: pels cims que la coronen, per la fauna salvatge, pel seu paisatge encisador, per l’atmosfera que s’hi respira i, també, per l’aureola mítica que envolta l’escalada en les seves parets, agulles i contraforts. “El Tozal del Mallo, el Gallinero, la Fraucata, el Libro Abierto, el Trindente, la Pared de la Cascada, la Paret Cóncava…” son noms que, si ets escalador, només de sentir-los et fan posar la pell de gallina. O, al menys, això és el que ens passa a en Joaquim Gil i a un servidor.

        Abans d’aquesta via,DSCN0763 les meves conquestes a la vall es reduïen a la Ravier del Tozal i a la Rabadà Navarro del Gallinero, totes dues dutes el mes de juliol de 1984. Per a en Joaquim, en canvi, habitual company de cordada i instigador de la visita, aquest és un dels seus terrenys de joc predilectes: hi ha repetit desenes d’itineraris i, també, hi ha deixat la seva empremta amb l’obertura de diverses primeres. Chapeau!

Amb un pronòstic del temps força incert, no ens hem acabat decidint per Ordesa fins a la publicació en el bloc lameteoqueviene del seu comunicat de tarda, en que s’apuntava una petita finestra d’estabilitat per al matí de dissabte. Així que fem el cop de cap, agafem els estris i marxem, escopetejats, cap a Torla. A mesura que ens hi acostem, el cel es va tapant, i tapant… fins que esclata una tempesta de les bones, amb el seu aparell elèctric i els seus trons de campionat. La nostra intenció de fer bivac a la gespa de l’aparcament es veu frustrada, i ens hem d’anar a arraulir al terra de formigó de sota una de les cobertes. “¿Venis a escalar?”. “Esa és la intención. Si el tiempo lo permite, claro” responem, resignats, amb el nostre castellà maldestre. Malgrat la prohibició de dormir en aquest indret, gairebé no s’hi cap, i ens hi hem d’entaforar arrenglerats com en una llauna de sardines. Millor això que dormir al cotxe, però. La nit és preveu llarga, i el temps per l’endemà incert del tot. Comencem a dubtar de si haurem fet bé de venir. Ordesa Heroina 020

05:15 Sona el despertador i ens aixequem de forma automàtica. Ni una queixa, ni un badall de negació. La duresa del sòl i aquesta humitat feridora, fa hores que ens tenen desperts; al menys a mi. És negre fosc, i fins d’aquí a una hora no es farà clar del tot. Fem un garbell amb els sacs de dormir i les estores, baixem les escales encorbats i, miraculosament, aconseguim d’arribar al cotxe sense haver ensopegat enlloc, ni aixafat cap d’aquests bassals enormes. Ha plogut de valent, aquesta nit, però nosaltres cap a la Paret de la Cascada! S’ha de tenir humor… Esmorzem sense gana, preparem d’esma el material i ens arribem a la taquilla a comprar el tiquet de l’autocar. Del no res, al cap de poc, apareixen un munt d’excursionistes i escaladors, àvids d’emocions fortes. Les cordes, els gats, el casc i tota la resta del material d’en Joaquim, inclòs el Camelot del 4, van a parar directament al terra de la bodega de l’autocar —ell no porta bossa—, excepte… els Totem Cam. Aquestes petites joies s’estima més confinar-les a dins de la meva motxilla. No fos cas, que durant el viatge s’extraviessin…

06:00 Un cop que l’autocar s’ha omplert de gom a gom, ens posem en marxa. Com que encara és fosc i he dormit poc, tanco els ulls i aprofito la comoditat de la butaca per mirar de trencar el son. Al cap de poc, el vehicle s’atura i se senten uns esquellots. Al davant, hi tenim un remat de vaques que no frisa per arribar a les pastures. Pressa? Qui en té cap? Finalment, al trencant de Bujaruelo, s’aparten. 06:30 Baixo de l’autocar, agafo la motxilla i miro al cel: segueix tapat. En Joaquim xerra amb uns coneguts que van a fer la Brujas Franco Española. De bona gana me’n aniria amb ells, però avui em toca passar por. En poca estona, tothom es dispersa i de seguida quedem sols. Buf, aquesta pujada se les porta. Ens comença a sobrar tot! 07:45 Cruïlla de camins: cap a l’esquerra el Gallinero i a mà dreta el Circ de Cotatuero. Si tot va bé, per aquí hi tornarem a passar. Així que surto del camí, buido la motxilla i la deso a sota d’un arbre pollat. Mentre em poso el talabard, en Joaquim aprofita per fer-la petar amb uns que van al Libro Abierto. Fa goig de veure’l. Està realment entusiasmat! Enfilem pel dret i, després d’una altra bona suada, arribem a peu de La Pared de la Cascada. La línia sembla evident i la roca es veu practicable.Collage

08:30 Comença en Joaquim. Terreny incert. Sense presses, sense pauses… Camelot de via, pont de roca, Totem groc, Totem blau, reunió. La segona em toca a mi! Aquest terreny és ben diferent d’allò a què estic acostumat. No es veuen assegurances per enlloc i, en canvi, hi ha marques de magnesi per totes bandes. Qui diu que aquesta via no es fa gaire? D’entrada, tot sembla bo, però quan t’atures, mires avall i veus les cordes voleiant com si fossin estelades, t’entra un “canguelo” de cal ampla! Més amunt, tinc dues opcions: un evident díedre de 6a que va de recte, o bé un flanqueig més fàcil, a l’esquerra, per uns blocs. Encaro el díedre amb decisió i, quan ja sóc a la part alta: “Ostres, però si està net! I no s’hi veu cap emplaçament decent, ni per a un friend, ni per a un tascó”. Avall que fa baixada! Me’n vaig a buscar el IV+. El tercer, que torna a ser de disseny —agafa-te’l per on vulguis—, l’obre el mestre Gil. I el quart, l’escapço jo abans d’hora per culpa d’un parell de pitons. Com que vaig tan acollonit, així que veig alguna cosa a on agafar-me m’hi enganxo com una paparra. Es veu que he muntat reunió a la via Del Cincuentenario. I mira que he repassat la ressenya del Luichy no sé quants cops. Canvi de reunió. A partir d’aquí, sembla que la cosa millora. Vull dir, que és més difícil perdre’s. I, de tant en tant, inclús hi ha alguna assegurança. Tot un luxe, si senyor! Al setè llarg, però, hi torna a haver “tela”, i quan veig al company remuntar a cops de friend, primer per una fissura vertical i, encabat, per un desplom penso que he estat de sort que no m’hagi tocat obrir-la. “La via és molt bona!” va dient en Joaquim.ganxo

I arriba el que fa vuit. Un llarg que recordaré tota la vida! La cosa comença com si res, amb un díedre de V+ barrat per un sostre. Després ve un flanqueig a dretes, que també es va deixant fer. I, tot d’una, et trobes al davant d’una placa llisa, llisa… on només hi ha una presa de ma d’uns cinc centímetres. Magnesiada fins a l’última micra, això sí! “Aquí hi va caure en Miquel Cases. És el llarg clau de la via” sento dir a en Joaquim des de la reunió. I m’ho diu ara, el molt… Bé, que hi farem, ja sóc aquí. M’ho miro, m’ho remiro, m’hi fico, en surto… fins que arribo a la conclusió que faré una volada de campionat. “Prepara’t, que cauré…” li dic cridant al meu company “…a no ser que… em podessis passar un ganxo. Ah, i un estrep posats a fer” suplico resignat. I el sento riure, satisfet. “Però, si tu això no ho fas servir”. S’ho està passant d’allò més bé! Al final, malgrat que no ens veiem, ens les enginyem per fer el transvasament de material, poso el ganxo a la presa de ma i hi penjo l’estrep. Buf, menys mal! El què em queda fins a la reunió no és pas fàcil, però ho faig encantat per tal de fugir del mal tràngol. Mentre asseguro a en Joaquim, sento que el vent bufa més fort. Miro el cel i veig que les nuvolades que arriben pel sud cada cop son més espesses. Les corones de rei, que hi ha per tot, van fent que sí amb el cap com si se’n fotessin de la mala estona que he patit. Deuen estar confabulades amb el meu company de cordada. Sembla, ben bé, que d’un moment a un altre començarà a descarregar. Si hi ha alguna altra tirada com aquesta, no sé pas… “A on ens hem anat a ficar?” penso, neguitós. Qui ens mana ficar-nos en una ED a la nostra edat? No és via per a Cordades Centenàries aquesta! Ordesa Heroina 010

Al final, però, tot resulta molt més plàcid del què bull pel meu cap. En Joaquim arriba a la reunió amb una rialla d’orella a orella, bo i reconeixent que: “Déu n’hi do la tiradeta”. I acabem la via sense més ensurts. Al final, ni tan sols ens ha plogut. De baixada, passant per les “clavijas” he pensat: “Ja n’hi podrien haver unes quantes a l’Heroína d’aquestes!”. Ara que, llavors, qui gràcia tindria tot plegat…?