“Dir que una muntanya és bella, és comprensible
Dir que una muntanya és atractiva, sembla raonable
Asseverar que ens enerva l’esperit, una exaltació poètica
Dir-ne que hi sentim afinitat, apel·lar a la lírica
Professar-li devoció, una mica exagerat
Manifestar-li estimació, romanticisme tronat…
I, malgrat tot, perquè carall he de sentir
tanta desmesura per vostre caos diví,
tant delit per vostres penya-segats abruptes
que, lluny d’esvair els meus dubtes,
em condemneu sempre a patir?
Massís esquiu, muntanya eixorca
El meu, inefable, Pedraforca”     J.S.S.


Via “Directa del Senglar”

directa senglar-el roget

Equipada per: A. Garcia i J. Vidal, la tardor
del 2012 i el setembre de 2013
Longitud / llargs de corda:445 metres / 11
Horari aproximat: 5 hores
Dificultat: MD- (6b/1p A0) 6a/A0 obligat
Orientació: Sud
Equipament: Via Semi-equipada amb claus,
parabolts i ponts de roca
Material necessari: 16 cintes i joc discret
de friends fins al C3
Grau d’exposició: Mitjà
Grau de compromís: Baix
Valoració:   ☆☆☆


        La Directa del Senglar és una via de factura recent —amb prou feines si té un any— que aprofita uns panys de paret secundaris de la part dreta del Roget. El resultat, tot i tractar-se d’un traçat discontinu i mancat d’ambient, resulta força interessant. La roca, per bé que no està del tot sanejada, és la típica de la zona i, per tant, extraordinàriament compacte i adherent. Cal prestar atenció, però, a no fer caure pedres des de les feixes; en especial al llarg numero vuit, a on cal pujar caminant per un bosc penjat —amb tendència a l’esquerra— i rependre l’escalada en un ressalt superior. Per aquest motiu, ja hi va haver un accident que va requerir de l’actuació del Grup de Rescat dels Bombers. La via està pràcticament equipada i les assegurances són a bon lloc. En quan a la dificultat, m’ha semblat menys exigent del què es proposa. A destacar, una setena tirada mantinguda de principi a fi, amb diversos passatges tècnics per placa. En resum: una via plàcida que ens ha deixat un bon regust de boca.
Directa del Senglar
        No fa pas molt, un xic més a la dreta d’aquesta Directa del Senglar, en Joaquim n’hi ha inaugurat una altra: la Isard Intrèpid. No, si al final això serà un vedat de caça major.


Via “Camí del Tro”

Cami del tro

☑Equipada per: F. Pañella, J. Boter, F. Suñol. Desembre
de 1993
Longitud / llargs de corda: 180 metres / 5
Horari aproximat: 3 hores
Dificultat: MD- [6a] V+/A0 obligat
Orientació: Sud
Equipament: Via generosament equipada amb espits
i claus
Material necessari: 16 cintes
Grau d’exposició: Baix
Grau de compromís: Baix
Valoració:    ☆☆☆☆


        El Camí del Tro és una via ràpida, assequible, ben equipada, d’escalada entusiasmant que, a l’igual que les seves veïnes Star McHara i Llamp del Tro, solca unes plaques d’immillorable qualitat al bell mig del bastió central de la cara sud del Pollegó Inferior. Amb una carta de presentació tan llaminera, no és gens estrany que sigui de les mes concorregudes del massís.
cami del tro

        La jornada ha començat cap a les nou, després de deixar el cotxe a l’aparcament de peu de carretera que hi ha al començament de la pista de les antigues mines a cel obert. Hem caminat per aquesta fins a la vertical del Roget, i n’hem abastat la paret per un sender que hi puja directe. En acabar la Directa Senglar, hem pujat a buscar el camí que va al Pollegó Inferior per la carena de les Costes d’en Dou, l’hem remuntat fins a la bretxa que dóna pas a la “Cara Sud” i hem baixat fins al peu de via de la Camí del Tro. Aleshores, hem tingut un petit debat per decidir si ens hi ficàvem o bé plegàvem veles. D’entrada, el cel estava força tapat i en Ramon tenia dolors en un genoll. El cert és, que tots tres començàvem a estar cansats. Ni la Directa Senglar, ni El Camí del Tro són vies atlètiques. Ans al contrari, hi predomina la finor i el saber-s’hi posar. És clar que, després de tants metres, és normal que t’acabi fent mal tot. En Joaquim, per la seva part, que és el que no acaba mai els torrons, s’ha mostrat imparcial i, potser pel fet de tenir-la ja a la seva col·lecció, no ha volgut influir en la sentència. Al final, amb un sol argument he acabat convencent a en Ramonèn: “Si volem anar a la Rabadà…”. Oli amb un llum, muts i a la gàbia, i embolica que fa fort! Ah, això sí, m’hi han posat una condició: m’he hagut d’encarregar d’obrir el segon i tercer llargs, que són els “dificilets”. I jo més content que un gínjol! Feia molt de temps que li tenia ganes a la Camí del Tro, i no m’ha decebut gens ni mica! Com que està completament equipada amb parabols, hem sospesat la possibilitat de deixar els friends a peu de via i recollir-los en tornar, però després ens ha semblat que no vindria d’això. A mesura que pujàvem, el cel s’ha anat tapant i s’ha aixecat un vent molest. Un cop que he tocat les mans d’en Ramon, les tenia ben fredes. Sort que la cosa no ha passat d’aquí. I és que, a la nostra edat, tot costa molt!
collage

        En acabar, hem tornat a baixar per les marques verdes fins a la bretxa, hem vorejat de nou per la base de la paret i, a l’alçada del començament de la via de Tots, hem agafat el camí desdibuixat que flanqueja cap dins el bosc de Prat de Reó. I d’aquí al cotxe pel GR i la pista forestal d’accés a les mines. Jornada complerta! Ah! sí, durant el camí he perdut un ganxo, nou de trinca, que m’havia comprat després de l’experiència d’Ordesa. No, si al final tindrà raó el Joaquim quan diu que aquests fòtils no van amb mi…

        La idea de venir a fer aquests encadenament a la Sud del Pedra, amb en Joaquim i en Ramon, està relacionada amb un projecte que fa temps que madurem: la via Rabadà Navarro de la cara oest del Naranjo de Bulnes. De fet, si ens hi parem a pensar, hi ha moltes coincidències. Per una banda, el tipus de roca és força semblant: calcari adherent de gran qualitat. La longitud acumulada gairebé és la mateixa: al voltant de 600 metres. L’alçada a on cal moure’s, coincident: entre els 2.000 i els 2.500 metres. Hi ha analogies en l’equipament —almenys en la Directa del Senglar—: parcial amb pitons, parabolts i ponts de roca, a completar amb friends i tascons. El tipus d’escalada també és similar: encastaments i adherències, principalment. L’horari d’ambdues, sumant escalades i aproximacions, de més de deu hores d’activitat. I un factor no menys important, en una cordada de tres on el cap de corda es va alternant: el de la compenetració. De cara a optimitzar el temps, aquest és un element crucial. No fórem pas el primers a qui es fa fosc fent la Rabadà. En Joaquim i en Ramon, no només escalen junts sinó que, a més, son companys de feina. En Joaquim i jo també solem quedar. A dia d’avui, però, en Ramon i un servidor encara no havíem tingut ocasió de compartir corda. Tot plegat, per anar obrint boca de cara al Naranjo, com podeu veure…
Pedraforca des d'Ensija
        I ara, algú podria observar: “Calen tants miraments per preparar una via com la Rabadà? Segurament que no, però quan ens anem fent grans ja les tenim aquestes coses. I es que, en Ramon, en Joaquim i un servidor, sumem 162 anys —Cordada Cent-cinquantenària!—, per bé que estem fets uns xavals. Al menys jo, que sóc el benjamí de la colla! Ha, ha, ha…

Anuncis