“Salve, urriel de urrieles, puntal de los cielos de mi tierra;
testigo de las gestas astures, épico mojón;
atalaya norteña sobre Castilla y el Cantábrico;
índice de mi pueblo en infinita aspiración.
Monolítico rey de los Picos llamados de Europa:
puede Europa abrevarse de tu milenaria canción,
¡oh español monumento!, de la gloria del Monte Vindio,
del sol de Covadonga, de la luna del lago Enol.
Arbol todo nobleza, padrino Urriello de Cabrales,
Naranjo de Bulnes cuando en el mar se baña el sol:
¡dame morir un día con tu reflejo por sudario
para dormir envuelto de mi Asturias en el pendón!”
Celso Amieva (José María Alvarez Posadas), Poemas de Llanes

n_cepeda
Primera ascensió: M.J Aldecoa, J.Cepeda
i P.Udaondo, l’any 1955
Longitud / llargs de corda: 330 metres / 9
Horari aproximat: 4 hores
Dificultat: MD- (V+) V/A0
Orientació: Est
Equipament: Via semi-equipada, amb claus,
ponts de roca i algun spit
Material necessari: Jocs de tascons i friends
fins als C3
Grau d’exposició: Mitjà
Grau de compromís: Mitjà
Valoració:   ☆☆☆☆


        Amb tota la il·lusió del món, en Pere Martínez, en Ramon Portabella, en Joaquim Gil i un servidor, marxem cap als Pics d’Europa amb l’objectiu d’escalar la famosa Rabadà Navarro de la Cara Oest del Naranjo de Bulnes. Es tracte d’un projecte planejat des de fa mesos per dur a terme aquestes vacances d’estiu. A nivell personal, és la única Rabadà Navarro que em manca per completar la famosa trilogia Gallinero-Firé-Naranjo. I què voleu que us digui? Tant de bo la puguem fer.
DSCN1219         Sortim d’hora de casa, a quarts de vuit, però no prou per arribar al refugi abans de les set de la tarda, tal i com havíem previst. El trajecte és llarg i pesat, sobretot a partir de Santander. Des d’on cal seguir direcció oest, per l’A8, fins a Sant Vicente de la Barquera. Baixar a Panes per la N-621. I seguir direcció a Cangas de Onís per, a l’alçada d’Arenas de Cabrales, agafar la carretera que duu a Poncebos i Sotres. Just abans de Sotres, un desviament a mà dreta ens indica la proximitat de la pista de Pandébano, que és a on hem deixat el cotxe.

Ara ens queden més de dues hores de pujada per un PR en bon estat. Així que comencem a caminar, en Pere es posa al capdavant del grup a marcar un ritme frenètic. Els altres l’anem seguint sense protestar, però desitjant que afluixi un xic. A partir del Refugio de la Terenosa, una boira pixanera ens engoleix privant-nos del paisatge i xopant-nos de dalt a baix. Tot d’una, més o menys a mig camí, en Pere s’atura, se’n duu les mans a la ronyonada i, a partir d’aquest moment, passa a ocupar el vagó del darrera. Gràcies al seu defalliment, acabem fent la resta del camí a un ritme més soportable. “Que ja tenim una edat, Pere!”. A mesura que pugem, la neula es va espessint cada cop més, fins a no deixar-nos veure més enllà del nas. Arribem al Refugi Vega de Urriello totalment amarats i sense haver pogut veure “la tàpia”, malgrat tenir-la just al davant; segons asseguren en Joaquim i en Ramon, que van ser aquí una vegada fa molts anys. En aquella ocasió, van recórrer la llegendària ruta Original del 1904, seguint els passos del “cainejo” Gregorio Perez i del marquès Pedro Pidal. I n’expliquen meravelles. “Mm… Quines ganes tinc d’escalar el Naranjo…”.
DSCN1091        Encara sort que en aquesta part de món, per la diferència de longitud, el sol es pon una hora més tard i el sopar el serveixen a les vuit. Finalment, doncs, ens ha acabat sobrant mitja horeta que, principalment, he aprofitat per esbandir-me, de cap a cap, a la la font que hi ha al davant del refugi, amb una aigua tan freda que se’m ha glaçat la sang. Malgrat quedar-me en “boles”, a deu metres de la porta, la boira m’ha estat tapant les vergonyes millor que una mampara de bany. I és que amb la suor enganxada al cos, no puc dormir! No s’hi veu massa gent per aquí. Serà per culpa del mal temps, o perquè tot just som a dimarts? “Que teniu gana, dieu? Doncs fabada asturiana, au!”. Bé, què hi farem? A sopar s’ha dit! No sé si plourà aquesta nit, però que tronarà no en tinc cap dubte! Quan, ja ben tips, ens interessem per la previsió del temps per l’endemà, el guarda del refugi consulta un parell de webs i ens diu “parece que va a aguantar”. La pregunta següent és sobre l’horari dels esmorzars, i la seva resposta: “a las siete los empezamos a servir”. Vatua l’olla! Però si havíem previst d’anar a “guardar via” cap allà a les sis! “Hasta las siete no es de dia!”. “Ja, però és que nosaltres voliem fer la Rabadà… de clar! Que l’horari és molt just i fem dues Cordades Centenàries!”.

A l’hora de jaure, resulta que tenim tota una cambra d’una trentena de places per a nosaltres quatre sols. Els matalassos són còmodes i tenim una funda nòrdica per barba. La primera nit fora de casa, que és la que sempre em costa de dormir, l’he reposada força. En Ramon, per la seva banda, l’endemà al matí encara es queixava dels meus roncs. “Pots comptar! No m’he sentit pas mai roncar, jo”.
DSCN1120        Els pronòstics del temps serveixen de ben poc, en aquest contrada. Tant li fa que siguin benignes, com nefastos, que poden canviar en un obrir i tancar d’ulls. Si ahir al vespre ens deien que aquest matí faria bo, a les sis ja plovia, i ho ha seguit fent fins cap allà a les vuit. Moment en què hem decidit d’anar a provar sort a la cara est, just a l’altra banda de la muntanya. Durant l’aproximació, la boira ha persistit. Encara sort que el camí està ben fitat. Una hora més tard, a l’alçada de la collada de llevant, el cel s’ha obert i hem pogut veure la paret uns breus instants. De seguida, entusiasmats, hem corregut a treure les ressenyes i començat a sospesar la possibilitat de ficar-nos en una o altra via. Al final, les finalistes has estat: Amistad con el Diablo, Cepeda i Espejismo de Verano, que totes tres són ben a prop. De la primera, ens en va donar una ressenya i molt bones referències el basc Odei, el dia que en Joaquim i jo varem coincidir amb ell a la Paret de Catalunya. És la més difícil i exposada de les tres, però. Al peu de la Espejismo de Verano, hi trobem una cordada preparant-se. Al final, doncs, entre una cosa i una altra, ens hem decidit per la Cepeda que, sobre el paper, és la més senzilla i ràpida. La paret encara és molla, però la roca, que és excel·lent, fins i tot així arrapa. Decidim que en Joaquim i jo farem la primera cordada. I en Ramon i en Pere, la següent. A mesura que pugem, la dificultat augmenta. Entre la humitat i la poca insolació, hem començat a agafar fred. En Pere, que surt d’una lesió, és queixa de que no té tacte als dits. En aquestes, veiem als de la Espejismo que rapelen. Amb aquestes condicions, no resulta estrany un abandó. Entre nosaltres comentem si no fora l’opció més assenyada. De moment, però, continuem. Tot plegat és ben incert!collage        Al final, tot ha anat millor que no ens pensàvem. La roca s’ha acabat eixugant, a estones ha sortit el sol i nosaltres hem acabat gaudint de l’escalada i, sobretot, del gran espectacle que suposa ser aquí dalt! La Cepeda és una via senzilla, ràpida, estètica, relativament equipada i sobre una roca extraordinària. Una via perfecte per començar a conèixer el Picu. La dificultat més rellevant és un V+/6a equipat amb parabolts, al començament del darrer llarg, que si convé es pot fer agafant-se. La última reunió es fa a l’amfiteatre de la cara sud, després de travessar per un curiós forat natural. D’aquí al cim només hi ha una mitja horeta, entre grimpada i caminar. El cel és completament blau. Al nostres peus, una espessor inacabable de núvols s’allargassa valls enllà. Fem una encaixada a quatre mans. Una profunda sensació de pau ens envaeix. Malgrat no poder fer avui la Rabadà, el nostre esperit, finalment, s’ha asserenat. Per això sol, ja ha valgut la pena de venir fins aquí!

Per baixar, desgrimpem per l’amfiteatre de la cara sud fins a trobar l’inici del sistema de ràpels. Amb cordes de 60 m, fent-ne tres ens plantem a baix. Cal anar amb compte de no fer caure pedres, perquè justament per aquí pugen varies vies que, en ser fàcil, són molt freqüentades. Sense anar més lluny, avui hem coincidit amb una cordada tri-generacional composta per una àvia de setanta anys, el seu fill i el seu net, acompanyats d’un guia professional DSCN1131        Aquesta tarda ha arribat molta gent que ahir no hi era. N’hi ha de diverses nacionalitats: bascs, canaris, anglesos, italians, portuguesos, escandinaus… No tots vénen a escalar, però en general són molt simpàtics. Per demà donen pluja, es veu. És l’últim dia que serem aquí, i hem de mirar d’aprofitar-lo d’alguna manera. Havent fet cim i una bona via, una part del que havíem vingut a buscar ja ho tenim. Em sembla que l’optimisme ens tenia cegats; ara ens adonem. Venir aquí per tres dies i pretendre fer la Rabadà, és molt… potser massa agosarat. Ho comentem amb una parella de madrilenys molt trempats que, malgrat tot, ens animen a intentar-ho l’endemà. En quan al temps, el pronòstic torna a ser calcat: incertesa 100%. Així que devaluem els nostres plans i ja tenim un nou objectiu en ment: La Nani de l’esperó sud-est, que té deu llargs i un grau màxim de 6a. Si el temps aguanta, evidentment!