“Salve, urriel de urrieles, puntal de los cielos de mi tierra;
testigo de las gestas astures, épico mojón;
atalaya norteña sobre Castilla y el Cantábrico;
índice de mi pueblo en infinita aspiración.
Monolítico rey de los Picos llamados de Europa:
puede Europa abrevarse de tu milenaria canción,
¡oh español monumento!, de la gloria del Monte Vindio,
del sol de Covadonga, de la luna del lago Enol.
Arbol todo nobleza, padrino Urriello de Cabrales,
Naranjo de Bulnes cuando en el mar se baña el sol:
¡dame morir un día con tu reflejo por sudario
para dormir envuelto de mi Asturias en el pendón!”

Celso Amieva (José María Alvarez Posadas), Poemas de Llanes

n_cepeda
Primera ascensió: M.J Aldecoa, J. Cepeda
i P. Udaondo, l’any 1955
Longitud / llargs de corda: 330 metres / 9
Horari aproximat: 4 hores
Dificultat: MD- (V+) V/A0
Orientació: Est
Equipament: Via semi-equipada, amb claus,
ponts de roca i algun espit
Material necessari: Jocs de tascons i friends
fins als C3
Grau d’exposició: Mitjà
Grau de compromís: Mitjà
Valoració:   ☆☆☆☆


        Amb tota la il.lusió del món, en Pere Martínez, en Ramon Portabella, en Joaquim Gil i un servidor, marxem cap als Pics d’Europa amb l’objectiu d’escalar la famosa Rabadà-Navarro de la Cara Oest del Naranjo de Bulnes. Es tracte d’un projecte planejat des de fa mesos, per dur a terme aquestes vacances d’estiu. A nivell personal, és la única Rabadà-Navarro que em manca per completar de la famosa trilogia Gallinero-Firé-Naranjo. I què voleu que us digui? Tant de bo la puguem fer.


DSCN1219

        Sortim de casa a 2/4 de vuit del matí, pensat d’arribar al Refugi de Urriellu abans de les set de la tarda, però ho acabem fem mitja hora més tard… El trajecte és llarg i pesat, sobretot a partir de Santander, a on cal seguir per l’A8 fins a San Vicente de la Barquera, baixar a Panes per la N-621 i continuar direcció a Cangas de Onís per, a l’alçada d’Arenas de Cabrales, agafar la carretera de Poncebos i, just abans de Sotres,  la pista de Pandébano, a mà dreta.

        Així que comencem a enfilar el PR, en Pere es posa al capdavant del grup a marcar un ritme frenètic. Els altres l’anem seguint sense protestar, però desitjant que afluixi un xic. A partir del Refugio de la Terenosa, ens engoleix una boira pixanera que ens priva del paisatge i ens xopa de dalt a baix. Tot d’una, més o menys a mig camí, en Pere s’atura, se’n duu les mans a la ronyonada i, a partir d’aquest moment, passa a ocupar el vagó de cua. Gràcies al seu defalliment, acabem fent la resta del camí a un ritme més suportable. «Que ja tenim una edat, Pere!». A mesura que pugem, la neula es va espessint cada cop més, fins a no deixar-nos veure més enllà del nas. Finalment, arribem al Refugi Vega de Urriello totalment amarats de mullena i sense haver pogut veure la «tàpia» en cap moment; malgrat tenir-la just davant dels nassos, segons asseguren en Joaquim i en Ramon, que van ser aquí una vegada fa molts anys. En aquella ocasió, van recórrer la llegendària ruta Original del 1904, seguint els passos del «cainejo» Gregorio Perez i del marquès Pedro Pidal. I n’expliquen meravelles. «Mm… Quines ganes tinc d’escalar el Naranjo…».

DSCN1091

        Encara sort que en aquesta part de món, per la diferència de longitud, el sol es pon una hora més tard i el sopar el serveixen a les vuit. Finalment, doncs, ens ha acabat sobrant una estoneta que he ben aprofitat esbandint-me a la font que hi ha al davant del refugi, amb una aigua tan freda que se’m ha glaçat la sang. Malgrat quedar-me en «boles», a deu metres de la porta, la boira m’ha tapat les vergonyes millor que una mampara de bany. No s’hi veu massa gent per aquí. Serà per culpa del mal temps, o perquè tot just som a dimarts? «Que teniu gana, dieu? Doncs fabada asturiana!». Bé, què hi farem? A sopar s’ha dit! No sé si plourà aquesta nit, però tronar, segur que trona! Quan, ja ben tips, ens interessem per la previsió del temps per l’endemà, el guarda del refugi consulta un parell de webs i ens diu: «parece que aguanta». La pregunta següent és sobre l’horari dels esmorzars, i la seva resposta: «a las siete los empezamos a servir». Vatua l’olla, però si nosaltres havíem previst d’anar a «guardar via» cap allà a les sis! «Hasta las siete no es de dia!». «Ja, però és que nosaltres volíem fer la Rabadà… en el dia! Que l’horari és molt just, i som dues Cordades Centenàries!».

        A l’hora de jaure, tenim una cambra sencera, d’una trentena de places, per a nosaltres quatre sols. La primera nit fora de casa l’he reposat força, d’aquí les queixes d’en Ramon… «Pots comptar! No m’he sentit pas mai roncar, jo!».
DSCN1120

        Els pronòstics del temps serveixen de ben poc en aquest contrada. Tant li fa que siguin benignes, com nefastos, que canvien en un obrir i tancar d’ulls. Si ahir al vespre ens deien que aquest matí faria bo, a les sis ja plovia… i ho ha seguit fent fins cap allà a les vuit… moment en què, tips d’esperar, hem decidit d’anar a provar sort a l’altra banda de la muntanya. Durant l’aproximació, la boira ha persistit encara sort que el camí està ben fitat. Una hora més tard, a l’alçada de la collada de llevant, el cel s’ha obert i hem pogut veure la paret uns breus instants. De seguida, entusiasmats, hem corregut a treure les ressenyes i començat a sospesar la possibilitat de ficar-nos en una o altra via. Les finalistes han acabat sent: Amistad con el Diablo, Espejismo de Verano i Cepeda. La primera, la més difícil i exposada, ens l’havia recomanat l’Odei, un basc que vam conèixer a la Paret de Catalunya. Al peu de la segona, hi ha una cordada preparant-se. Al final, doncs, entre una cosa i una altra, ens decidim per la Cepeda que, sobre el paper, és la més senzilla i ràpida. La paret encara és molla, però la roca és tan adherent, que així i tot s’arrapa. En Joaquim i jo farem la primera cordada, i en Ramon i en Pere la següent. La via és assequible, però la humitat i la boira no ens deixen escalar amb comoditat. En Pere, que surt d’una lesió, és queixa de que no té tacte, els de la Espejismo ho deixen córrer, i baixen rapelant… tot plegat és ben incert… de moment, però, seguim pujant.

collage

        Al final, tot ha anat millor que no ens pensàvem, a estones ha sortit el sol, la roca s’ha acabat eixugant, hem acabat gaudint de l’escalada i, sobretot, de l’espectacle que suposa ser aquí dalt! La Cepeda és una via senzilla, ràpida, estètica, relativament equipada i sobre una roca extraordinària. Una via perfecte per començar a conèixer el Picu. La última reunió es fa a l’amfiteatre de la cara sud, després de travessar un curiós forat natural. Des d’aquí, fins al cim, no hi ha més de mitja hora entre grimpada i caminar. El cel és completament blau. Al nostres peus, una espessor inacabable de núvols s’allargassa valls enllà. Fem una encaixada a quatre mans. Una profunda sensació de pau ens envaeix. Per això sol, ja ha valgut la pena de venir fins aquí… però encara ens queda demà!

        Desgrimpem per l’amfiteatre, fins a trobar l’inici dels ràpels. Aprofitant les cordes de 60 m al màxim, fent-ne tres ens plantem a baix. Anant amb compte, però, de no fer caure pedres al damunt dels que pugen per aquest costat. Una d’aquestes cordades, curiosament, era tri-generacional: una àvia de setanta anys, el seu fill, el seu net i un guia professional.

DSCN1131

        Aquesta tarda ha arribat molta gent. N’hi ha de diverses nacionalitats: bascs, canaris, anglesos, italians, portuguesos, escandinaus… No tots vénen a escalar, però en general són molt simpàtics. Per demà donen pluja, es veu. Demà ja marxem, de manera qque hem de mirar d’aprofitar-ho al màxim. Havent pogut fer cim, una part del que havíem vingut a buscar ja ho tenim. Potser l’optimisme ens tenia cegats; ara ens adonem. Venir aquí per tres dies i pretendre fer la Rabadà, és molt… potser massa agosarat. Ho comentem amb una parella de madrilenys que, malgrat tot, ens animen a intentar-ho l’endemà. El pronòstic torna a ser calcat: incertesa 100%. Així que devaluem els nostres plans, i ja tenim un nou objectiu en ment: La Nani de l’esperó sud-est; una via de deu llargs, amb un grau màxim de 6a. Si el temps aguanta, evidentment!