Emergència incontenible de les entranyes de la terra,
que alimentes mon desig d’abastar el cel amb les mans,
donem les forces i el coratge per poder seguir la petja
d’aquells braus aragonesos que gosaren, fa molts anys,
destorbar el redós de pau del teu vessant més salvatge,
fendint-te les escletxes amb la dolça fredor dels claus,
acaronant els teus contorns amb l’embat de son guiatge. J.S.S.

RABADÀ - NAVARRO
Primera ascensió:  A. Rabadà  i  E. Navarro,
el 21 d’agost de 1.962
Longitud / llargs de corda: 700 metres/15
Horari aproximat: 10 hores
Dificultat: MD+ (6C+) 6A/A1 OBLIGAT
Orientació: OEST
Equipament: Via SEMI-EQUIPADA AMB ESPITS,
PARABOLTS, CLAUS I PONTS DE ROCA
Material necessari: 16 CINTES, ALIENS I
FRIENDS FINS A C3, JOC DISCRET DE FISSURERS.
ESTREP ÚTIL SI NO ES DOMINA EL 6B
Grau d’exposició: MITJÀ
Grau de compromís: MOLT ALT
Valoració:   ☆☆☆☆☆


        La joia més preuada, de la paret més escarpada, de la muntanya més cobejada… En molt comptades ocasions, la morfologia d’un itinerari d’escalada ofereix tanta perfecció, obsequia amb tanta bellesa i proporciona tan alt grau de satisfacció, com l’ascensió d’aquesta, clàssica entre les clàssiques, Rabadà Navarro del Picu Urriellu. Senzillament, una obra mestra!

Cara Oest del Naranjo de Bulnes

Cara Oest del Naranjo de Bulnes

La segona nit l’hem passada acompanyats d’un bon nombre de nouvinguts. Si ahir teníem tota la cambra a la nostra disposició, aquest vespre no hi quedaven espais buits. D’un dia per altre, l’ambient aquí al refugi ha canviat molt. S’hi respira un bullici engrescador. El sopar, fins i tot, una senzilla pasta amb guarnició de verdures, era exquisit. I, no cal dir, se’ns ha posat molt millor que la fabada del dimecres. Encabat, hem xerrat una estona d’allò humà i d’allò diví, i ens hem entaforat a dins del sacs bo i creuant els dits.

06:00 Sona el despertador. Avui pot ser un gran dia, o un altre dia qualsevol… Aquesta nit s’han sentit trons i hem tornat a tenir pluja. Malgrat tot, altre cop he ben dormit. M’aixeco, passo pel bany i surto a fora per veure quin temps se’ns prepara. Davant meu, la refulgència d’una lluna incandescent il·lumina aquella silueta gegantina que, des de fa tant de temps, duc clavada al subconscient. “Mite-la si n’és de gran! I pensar que l’hem tinguda, tota l’estona, palplantada aquí al darrera, sense haver-li pogut veure la cara… És la oest que ens crida, i ens espera… Avui és el dia! No hi ha temps que perdre!”. Tot d’una, tots els plans alternatius perden validesa. De fet, ningú esmenta ni recorda res del que ahir varem parlar. Reprenem el projecte original, el que ens ha empès a ser on som en aquest moment precís (i preciós). A última hora, però, en Pere renuncia a acompanyar-nos-hi. Ahir, a la Cepeda que, comparativament, és força més curta i fàcil, no va tenir bones sensacions. Cal recordar, que tot just acaba de sortir d’una lesió important, i el què no vol, de cap manera, és comprometre l’èxit del principal objectiu de “l’expedició”. Encara i així, li plantejo una alternativa: fer cordada amb ell, però obrint tots els llargs jo. M’ho agraeix, de tot cor, però declina l’oferiment i ens encoratja a en Joaquim, a en Ramon i a mi, a fer les paus amb el nostre somni anhelat. “Gràcies Pere! Va per tu!”.

Aquest sóc jo, a la “Gran Travesia”

07:00 Som-hi doncs! Mentre esmorzem, anem perfilant l’estratègia que ens cal seguir per tal d’aprofitar la nostra oportunitat. No hi temps a perdre! Mentre en Joaquim selecciona el material i jo re-estudio les ressenyes, en Ramon es pregunta pel menjar, el beure i les peces de roba que li cal endur-se’n allà a dalt. Són els nervis que comencen a fer acte de presència. Així ens activem, però! Setze cintes, joc discret de fissurers, aliens, totem camps i camelots fins al C3. I els frontals, per si de cas. En vint minuts de pujada constant, arribem al començament de la via. Som els primers! Tanta por que teníem de trobar altres cordades al davant… Per guanyar temps, i prenent com a referència la molta informació que a la xarxa hi ha al respecte, hem decidit d’intentar encadenar dotze dels vint-i-un llargs de la via original, fins a deixar-los en quinze. En una cordada de tres, aquest pot ser un dels factors clau per poder sortir en el dia.

08:00 Hi ha molta humitat, però la roca és completament seca. Començaré jo. Em fa molt de respecte, no us penseu! Aquesta tirada, si es fa neta, diuen que sobrepassa el 6b. I com que jo no… Bé, la motivació també ajuda i, d’això, de moment en vaig sobrat… Mentre m’estic encordant, veig a en Ramon treure’s el baudrier i posar-se a córrer esperitat. Un altre que deserta? No, per sort només és una necessitat! Els nervis d’en Ramon segueixen fent de les seves… Bé, tan se val! Miro de concentrar-me i començo a escalar per aquesta tàpia immensa. Després d’uns primers passos assequibles, la paret va guanyant en verticalitat i m’assalten els primers dubtes.

L'ombra del Picu damunt del Refugi

L’ombra del Picu damunt del Refugi

“Realment sóc jo, qui està aquí engarristat? Sembla mentida!”. En Joaquim i en Ramon es deuen haver adonat de la meva indecisió, perquè s’han posat a esperonar-me. Per sort, en aquests dos primers llargs ―i en gairebé tota la via― hi ha més equipament que no ens pensàvem. Les reunions, per exemple, les trobem gairebé totes equipades amb parabolts. Al final, sense mirar-m’hi gaire ―tot s’ha de dir―, acabo arribant al començament de la “Gran Lastra” amb les forces i la confiança quasi intactes. En una via així, no si val a petar-se abans d’hora, ni de braços ni de cap! En Joaquim i en Ramon, quan arriben a la R, ho fan amb un somrís nerviós als llavis, i un espurneig als ulls, barreja de deler i felicitat. Pel que sembla, només ens calia trencar el gel per veure (i creure) que en serem capaços… Seguim, que no ha estat res!

Ara és el torn d’en Joaquim, que se les haurà d’haver amb el temut díedre-fissura des-equipat d’A2 (6c si es fa en lliure). A ell, però, al “mestre”, no hi ha esquerda que se li resisteixi. Amb la seva depurada tècnica de “ficar i treure” ―no sigueu malpensats!―, s’enlaira per l’escletxa amb una facilitat esbalaïdora. Aliens, totem cams i camelots entren i surten com si fossin peces d’escacs. “Aquest d’aquí el trec perquè em tornarà a fer falta. Aquí n’hi poso dos per reforçar. Voleu que us deixi una baga llarga en aquest pas?”. “Sí, sí, fes el que creguis” li responem nosaltres dos, des de la reunió. “I si pot ser, afanya’t…” desitgem bo i tremolant. L’ombra i l’humitat estan fent que agafem fred. I tot un plegat, un xiscle: “Ostres tu, un C3 nou de trinca!”. És en Joaquim, que acaba de fer una troballa inesperada. “Te’l deixo per tu, Ramon. Que no se’t espatlli, sobretot!”.

En Joaquim, obrint el segon llarg

En Joaquim, obrint el segon llarg

Els dos llargs següents toca tornar-los a ajuntar. I com que en Ramon, sembla que no acabi de veure’s les orelles, decidim que els faci jo. Es tracta d’una xemeneia-díedre, més mantinguda que difícil, bonica de debò, que ens deixa al capdamunt de la “Gran Lastra”. La tirada que ve a continuació, recorre una placa tècnica que, segons l’opinió d’en Joaquim i en Ramon, torna a estar feta per mí… Com dir-los que no? Encantat de la vida! Un llarg curt, però exquisit, que em recorda molt la Sud del Pedraforca. L’entrenament d’aquestes últimes setmanes ens ha anat com anell al dit. I, ves per on, ja som a la “Cicatriz”! En Ramon, ara sí, pren el relleu i ens apropa al peu dels “Tiros de la Torca”. Fa tant de goig petjar aquest llocs, repetidament imaginats! Aquí, en cas de convenir, hi tindríem una possible escapatòria. De moment, però, no ens pot anar millor. Duem un bon horari. La boira, si bé ha anat pujant de cota, no té pinta d’arribar-nos a encalçar. La temperatura és agradable. I, el millor de tot, estem molt animats!

En Ramon i en Joaquim a la “Cicatriz”

12:00 Ara cal afinar bé la punteria. Hi ha cordades que, en aquest punt, s’equivoquen i perden un temps preciós. Així que juguem a carta segura, i posem a en Joaquim a explorar el terreny. Trenta metres de díedre i de flanqueig per plantar-nos a la “Cornisa del Entreacto” i al peu de la “Gran Travesia”. Aquesta comença amb una placa tècnica de 6a+, i va acompanyada d’un pati vertiginós. Mi poso, sense més, i em surt tot net fins que, cap al final, m’encallo en un pas fi. Seguint amb la filosofia inicial, no m’hi entretinc més del compte i l’enllesteixo amb una tibada de cinta que fa goig. Tot i així, Déu n’hi do la tiradeta! Des d’aquí, saludo a l’Alejandro i la Sole, els dos madrilenys que varem conèixer ahir al vespre al refugi, que estan fent la Directíssima. Al seu torn, en Joaquim i en Ramon se’m queixen per no haver-los-hi deixat bagues més llargues en algun pas. “Nois, que som a la Rabadà Navarro, i no a la Ferrada de les Balmes Corcades!”. Al final, tant queixar-se, se’n acaben sortint tant o més bé que jo. I ja ens teniu a tots tres damunt “La Laja de la Guitarra”. En aquesta reunió hi hem trobat un altre regal: un mosquetó de seguretat, nou.

El Joaquim a la “Gran Travesia”

La logística de la maniobra que ve a continuació, la deixem en mans d’en Joaquim, que és l’expert en qüestions tècniques. A ell el despengem fins al peu del rapel, i el seguim assegurant fins que arriba a la reunió. Després, en Joaquim es desfà d’una corda i, en Ramon i jo, la recuperem per rapelar nosaltres. A continuació baixa en Ramon i m’espera al peu del rapel, llavors baixo jo. Recollim la corda per la que acabem de rapelar, i ens hi encordem nosaltres dos. De manera que, quan en Ramon acaba el tros de tirada que li queda, ho fa assegurat pel “davant i pel darrera”. I per acabar el galimaties, em recuperen l’altra a mi. “Ha quedat clar, oi?”. Quan arribem a la R, trobem a en Joaquim en molt bona companyia. Té a la Sole al seu costat. Aquesta reunió és comú a les dues vies. Ens fem unes fotografies i quedem de veure’ns encabat. La seva sí que és un via dura! En el següent llarg, que és de transició, es passa per una de les reunions de la Murciana; punt des d’on encara és possible sortir-ne rapelant. Més endavant, l’abandonament no és negociable. “Així què, continuem o bé ho deixem córrer…? Que és broma, home! Amunt i crits!”.

En Ramon fent el rapel

En Ramon fent el rapel

El llarg següent, el nostre número deu, és un dels més “disfrutons” de la via: un llarg de díedre —el “Gran Diedro”― molt mantingut i a protegir, que s’acaba convertint en xemeneia. Ja fa una estona que el sol ens toca de ple, i ens hem hagut de treure roba. A la reunió hi trobo una sabatilla Salomon nova que, encabat, deixarem a la secció d’objectes perduts del refugi. Tot plegat: el friend, el mosquetó, la vamba del 36’… ens fan pensar en les característiques de l’última cordada que ha passat per aquí. Els dos propers llargs són de transició. El primer remonta una xemeneia, i l’altre desgrimpa la cornisa que duu a la “Plaza de Rocasolano”. La tretzena supera “el Muro”, que són unes plaques atlètiques que resolem amb algun “ajut extra”, i ens diposita a “el Hombro”, punt de confluència amb la cara nord. Llavors arriba la tirada més llarga de la via: 65 metres relativament fàcils i poc equipats, a on primen la navegació, l’anar amb compte amb el fregament de les cordes i el no abaixar la guàrdia per res del món. Ni les forces, ni la concentració són les mateixes del començament. La via es va acabant i ens envaeix l’eufòria, però també aflora el cansament. Quaranta metres més, primer per una placa, on hi ha un altre friend encastat ―aquest no surt, però— i, encabat, per terreny un xic descompost ens deixen a la cresta cimera. Cap al final, torno a veure a l’Alejandro que és a la penúltima reunió de la Directíssima, assegurant la Sole. Està tant o més content que jo. “Enhorabuena campeón!”. “Nos vemos en la cima!”. Deu hores i deu minuts d’il·lusió, d’incertesa, d’emoció i de la millor companyonia! Un record d’aquells que no s’obliden… en la vida. I un bon horari per a una cordada Cent-cinquantenària. Tot s’ha de dir!

L'Alejandro i la Sole

L’Alejandro i la Sole

Acabem d’arribar al cim, contemplem un cop més aquest entorn meravellós i fem la mateixa baixada d’ahir. A mesura que perdem alçada, la boira ens engoleix. Ara, però, ja no ve d’aquí! Arribem al refugi, fem una cervesa i marxem a celebrar-ho com Déu mana en algun poblet de la vall. Pel camí, sens fa de nit i de tant en tant ensopeguem amb alguna salamandra. N’hem comptades fins a set. Diuen que porten sort! Ens aturem a Cabrales per sopar. És mitjanit i apaivaguem tant la gana, com la sed, amb unes tapes —braves, pebrots del “piquillo”, “callos”…— i un parell d’ampolles de sidra, tirades a l’asturiana. Al final, acabem anant a dormir damunt la sorra de la Platja de Sant Vicente de la Barquera. Demà tornarem a casa, ens treure’m la brutícia de quatre dies inoblidables, i sens escaparà una rialla de satisfacció. 2014-08-20i21 PICU URRIELLU

La Trilogia Rabadà Navarro

Trenta anys després d’haver-la començada, amb aquesta escalada he completat la trilogia de clàssiques de la mítica cordada Rabadà Navarro. El 30 de juny de 1984, dissabte, la Mery i jo ens varem casar. L’endemà varem pujar el Cavall Bernat de Montserrat per fer l’ofrena del ram de núvia a la imatge de la Moreneta. I, encabat, marxàvem a Mallorca de viatge de noces. De tornada de la Lluna de Mel, vaig deixar la Mery sola a casa, per anar-me’n a escalar a Riglos i a Ordesa amb en Kiku Soler. Va ser, aleshores, que vaig fer la meva primera Rabadà Navarro: la del Pilar de Cotatuero de la Paret del Gallinero. Recordo que, el nostre primer atac es va frustrar, tot just, a la primera reunió. A la vista de la informació de què disposàvem, el més assenyat semblava fer-la amb un bivac. Així que, ens hi varem ficar cap al migdia. La dificultat, però, de recuperar les pesades motxilles, carregades amb els sacs de dormir, la roba, el menjar i la beguda per a dos dies, ens en va fer desistir de seguida. I ho varem haver de deixar l’endemà, portant només l’imprescindible. De les tres clàssiques, aquesta, segurament, és la més assequible, però no deixa de ser una via d’envergadura: llarga, difícil i a on cal afinar la punteria a l’hora de navegar per les seves nombroses travessies. A l’igual que les altres dues, és una via extraordinària. Imprescindible!

A la Rabadà Navarro del Firé de Riglos

A la Rabadà Navarro del Firé de Riglos

La segona, la de l’Esperó Sud-est del Mallo Fire de Riglos, la varem fer en Joaquim Gil i jo el 18 d’abril d’enguany, aprofitant el Pont de Setmana Santa. Varem viatjar de matinada i just en fer-se clar, varem ser els primers a ficar-nos a la via. Les precaucions també van ser moltes i, entre altres coses, atesa l’elevada possibilitat de perdre’s per aquell mar de “bolos”, “panzas”, embarrancades i reunions “fantasma”, portàvem tres ressenyes de diferents autors. I sort en varem tenir! La cordada que ens venia al darrera, malgrat anar sobrats de grau, bé que es van perdre! Resolt l’apartat de la navegació, va resultar ser una via més equipada del que pensàvem i ens en varem sortir prou ben parats, després de set hores.

Per sort, els projectes no s’acaben mai, i existeix una altra llista de clàssiques dels Rabadà i Navarro que afegir a aquesta trilogia; la Nord del Puro de Riglos i la Brujas del Tozal del Mallo, que foren obertes amb la participació d’altres escaladors. M’hi voleu acompanyar…?