La Cinglera dels Esplovins i, més concretament, l’Esperó de les Orenetes, és un univers de roca solcat per un bon nombre d’itineraris que s’apropen, sinó ultrapassen, el mig quilòmetre de longitud. Malgrat l’existència de feixes, boscatge i la deficient qualitat de la roca en alguns punts, la major part d’aquestes rutes bé que mereixen la nostra visita.
La UES, a diferència de la tònica general del sector, la trobarem perfectament equipada amb parabolts. De manera que, no ens caldrà altra cosa que fruir de la seva escalada, de la tranquil·litat de l’entorn i la magnificència del paisatge.

ues
Primera ascensió: O. Medel i A.  García Picazo
      el 13 d’abril de 2.004
Longitud / llargs de corda: 565 metres / 15
      (n’hi ha que es poden enllaçar)
Horari aproximat: 6 hores
Dificultat: MD (6B+/A0) V+/A0 obligat
Orientació: Sud Est
Equipament: Via completament equipada amb
      parabolts
Material necessari: 15 cintes
Grau d’exposició: Mitjà
Grau de compromís: Alt
Valoració:    ☆☆☆


        Després de tres setmanes sense escalar —el Naranjo em va deixar ben baldat—, quedem amb el Damià per fer-ne una de llarga. La cosa està entre la UES i la UESMAP, però la meva falta d’activitat i una més que previsible calorada, ens fan decidir per la primera. Amb el benentès que, més endavant, ens les haurem d’haver amb la del costat.DSCN1448

        La UES és una via relativament nova que en ésser, probablement, la més assequible de la paret, en pocs anys ha esdevingut clàssica. Porta el nom de la Unió Excursionista de Sabadell, club del mítics Alaix, Camarasa, Tino i Olivella (TIM), entre altres, i consta de dos trams clarament diferenciats. En realitat és com si fossin dues vies. Els primers set llargs tracen una llarga diagonal cap a l’esquerra, fins a arribar a un bosc penjat, punt en el que hi ha una possible escapatòria. Són relativament fàcils, amb només alguns passos aïllats, i molt ràpids de recórrer. De fet, allargant les tirades al màxim —amb alguna sortida a “l’ensamble” inclosa— nosaltres hi varem esmerçar no més d’una hora i mitja. Cal prestar atenció, però, a la qualitat de la roca en algun tram.
DSCN1453
        La segona part, els vuit darrers llargs, discorren per un calcari predominantment gris, de millor qualitat que la primera. Després d’uns primers trenta metres assequibles, ens topem amb un díedre vertical, perfectament assegurat, que convida a ser superat en lliure. La ressenya que portem li dona una dificultat de 6c convertible en Ae. A la vista del generós equipament, en Damià que, en vies esportives, està acostumat a treure aquest grau net, s’atreveix a provar-ho en lliure i li surt al primer intent. Esperonat per la seva actuació, si bé lluny de la seva solvència, un humil servidor que, de cap manera tinc aquest grau assolit, també l’acabo encadenant. Amb la qual cosa, coincidim a pensar que no deu ser tan difícil com el croquis ens indica. Malgrat tot, no podem negar que ens ha fet pujar força la moral! A l’arrencada de l’onzè llarg —que és especialment bell—, en canvi, no hi hem vist color i l’hem acabat enllestint amb sengles passos d’Ae. En general, però, diria que el grau proposat a la ressenya és un xic sobrer, tenint en compte el bon equipament de la via. Fet força inusual en les vies d’en Picazo. De fet, dúiem alguns friends, per si de cas, i no els hem arribat a fer servir. El dotzè i tretze els hem ajuntat, quedant un llarg de 62 metres, a on calen quinze cintes en total.

        En l’apartat d’anècdotes,DSCN1459 al final hem fet curt d’aigua i hem tingut alguns símptomes de deshidratació. La calor ha estat tan intensa que, a les reunions, a part de descalçar-nos, cercàvem qualsevol ombra, per petita que aquesta fos. Fins i tot, el magnífic vol dels voltors ens començava a resultar inquietant. A la desena reunió ens hi hem pogut refer una mica, gràcies a la protecció d’una gran savina. Des de la vuitena tirada, en que m’ha caigut la bossa del magnesi al buit, he anat tota l’estona amb les mans suades. Des totes maneres, prefereixo això que deixar-me unes vambes al peu de via, com les que hem trobades al costat d’un mitjons gruixuts. Del número 43, per més referencies. No em vull ni imaginar, haver de fer tota la baixada calçat amb peus de gat. Quan hem acabat la via, hem començat a trobar rovellons, però com que en el casc no n’hi hagueren cabut gaires, al final hem pensat a deixar-ho per una altra ocasió, i venir a escalar amb cistella hi tot!

        L‘aproximació l’hem feta des de l’aparcament que hi ha a l’antiga carretera d’en ben passat el segon túnel de la C-14 d’Oliana cap a Andorra. Una evident canal ens hi portarà en mitja hora. El peu de la via està marcat amb les inicials U.E.S.collage

        El descens es fa pel llarg camí d’en Nubiola, el mateix que es fa servir per baixar de la ferrada Regina. Un cop dalt la carena, cal seguir cap a l’esquerra —sud— a cercar un corriol amb marques blaves i, encabat, vermelles que en una mitja hora ens duu a un pas marcat amb unes llargues barnilles d’encofrar —en cas de dubte, el millor és atansar-se en direcció al penya-segat—. A partir d’aquí ja no té pèrdua. En poc més d’una hora arribarem a l’aparcament de la ferrada. El punt de sortida és un quilòmetre més amunt, seguint per la carretera.

Anuncis