A diferència de la major part de sectors d’escalada de l’Alt Urgell, la vasta i acollidora Serra de Sant Joan restà verge fins al recent 1997. Actualment, acull una quarantena d’itineraris de tota mena que, en funció del seu equipament, vegetació i bondat del rocam, reben visites amb més o menys freqüència. El que ara ens ocupa, l’Esperó Joan Armengol, situat al sector del Pont de Roca, segurament pertany al grup dels més inèdits.

Ressenya

Primera ascensió:  J. ESTRUCH  I   A. PAGÈS,
EL 18 DE FEBRER DE 2006
Longitud / llargs de corda: 160 metres / 5
Horari aproximat: 3 hores
Dificultat: md- (6a+) v/a0 obligat
Orientació: sud
Equipament: Via poc equipada amb espits
a les reunions i pitons als passos clau
Material necessari: jocs d’aliens i friends
fins a c2. tascons i estrep útils
Grau d’exposició: mitjà
Grau de compromís: baix
Valoració:   ☆☆

➪ Ressenya imprimible en PDF


        Quan vaig començar a escalar, fa una pila d’anys, la Paret Sud del Pedraforca era un dels meus llocs predilectes. Recordo que, en aquella època, a més de les ressenyes d’en Ballart, fèiem servir aquest quadern, que encara tinc el goig de conservar.

Pollego Inferior. Cara sud

         També pels anys vuitanta, vaig escalar les vies Pastelina i Montse Pueyo de la Roca dels Arcs. A alguns, aquestes històries us poden semblar pertanyents a un passat remot, però si parlem de La Via dels Sons Amagats a la Paret de la Rufa, de la Llorenç-Joan a la Paret de la Primavera, de la Liebe Clàudia al Serrat del Coniller, la Cita a Cegues al Peladet, la Entre Línies a la Miranda de Can Jorba, o bé la Petit Four i l’Anoiram a La Pastereta, potser les reconegueu com a més properes. Que per què us en parlo d’això? Doncs perquè avui he tingut el plaer de compartir corda amb en Joan Asín, un dels artífexs de tot plegat.

         Enguany, amb la sisena dècada acabada d’estrenar, en Joan segueix essent font d’inspiració per a un bon nombre d’escaladors de totes les edats —entre els quals m’incloc—. Així que, sense pensar-m’ho dues vegades, i amb l’excusa d’escriure també en un bloc, dies enrere li vaig fer una proposta deshonesta, de la que aquí us en detallo el resultat.

         Després de citar-nos a l’Hotel del Bruc —mireu si prometia la cosa—, decidim d’anar a la Serra de Sant Joan a fer una via poc repetida, obra d’en Josep Estruch i del prolífic i veterà membre dels Yayüs, n’Amadeu Pagès, en la que en Joan hi tenia l’ull posat. La via, com el seu nom indica, està dedicada a la memòria del desaparegut Joan Armengol «Baró», amb qui l’Amadeu hi obrí un bon nombre de primeres.Joan Armengol

        Esmorzem al Bar Restaurant Tahusa de Coll de Nargó, pugem a Montanisell, i després del primer quilòmetre, seguint per la pista que mena al Coll de l’Apallador, aparquem en plena recta, més o menys a la vertical del característic pont de pedra que es veu dalt la carena.

        Documentats, només, amb l’esquemàtica ressenya del llibre Parets i Agulles de l’alt Urgell d’en Miquel Blanco, hem estat buscant, infructuosament, el peu de via durant una bona estona. Un cop identificada la Chartreus, la primera via que hi ha a la dreta de la profunda canal del Sector Pont de Roca, seguim en aquesta mateixa direcció, sense trobar cap evidència de per on pot anar la cosa. I no és, sinó, gairebé cent metres després —més enllà de la vertical del magnífic pont de roca natural que hi ha a dalt la cresta, i que dóna nom al sector— que, a l’esquerra d’un marcat sostre, en Joan hi veu un clau del que penja una baga i un mallon, a uns deu metres del terra. Ni rastre d’una fletxa marcada a l’inici, però.

Pont de Roca

         Argüint que si som a on som, es per culpa seva, però sense tenir-ho clar del tot, en Joan s’ofereix a temptejar un terreny que, ben bé, podria passar per verge. Comença per una placa i va flanquejant cap a l’esquerra fins a arribar al pitó. A partir d’aquí, la continuació és incerta: roca precària, fissures plenes de vegetació i cap indici d’assegurances, ni molt menys d’una reunió. Realment som a la via, o bé és tracte d’un temptativa que no duu enlloc? Sigui com sigui, en Joan no es vol donar per vençut tan depresa i es posa a furgar la roca fins que aconsegueix encabir-hi un tascó, penjar-hi l’estrep i guanyar un parell de metres. En acabat, amb l’ajut d’un alien i una savina, aconsegueix el díedre, a l’esquerra del qual hi han els dos espits de la primera R. Ben lluitat, sí senyor!

        Ara que ja estem ben encaminats,P1060877 tot resulta més fàcil. La tirada que bé a continuació: un díedre perfecte d’uns 25 metres, equipat amb pitons; és, sens dubte, el llarg estrella de la via. La tercera discorre per un díedre ple de brossa, i està equipada amb dos claus. Un quarta tirada de tràmit, que s’inicia amb un pas espectacular, ens deixa en una feixa, des d’on s’ataca el darrer ressalt: un pany de paret solcat de plaques, díedres i arbres que, degut a l’inestable estat de la roca, té algun pas delicat.

         Per fer la baixada, primerament hem d’acabar de pujar fins dalt i, a continuació, seguir cap a l’oest (esquerra) fins a trobar la canal. A mig camí, passarem pel costat del pont de pedra. Un cop al coll, des d’un espit farem un primer ràpel d’uns trenta metres per, després, desgrimpar un altre tram fins a trobar l’equipament del segon, que és en un l’arbre. La resta, fins al cotxe, resulta prou evident.

Primer llarg-001Segon llarg2014-11-08 ESPERO JOAN ARMENGOL

        En definitiva, tal i com la defineix en Miquel Blanco a la seva guia, l’Esperó Joan Armengol és «una via cutre però molt maca». I jo hi afegiria: «un via d’aventura per a esperits salvatges».