«Aquesta ruta s’ha convertit en un clàssic de l’enorme Paret dels Esplovins. Tot i això, i malgrat el seu recent re-equipament, la via manté un veritable caràcter de muntanya. L’itinerari és evident, però la roca, dubtosa i bruta en alguns trams, li confereix un petit aire d’aventura. En definitiva, un bonic viatge salvatge, tot i tenir la carretera uns centenars de metres més avall. L’exposició sud-est, i una aproximació llarga, aconsellen ser matiners».

(Extret i traduït del bloc d’en Jean-Pierre Pujolle, guia francès d’alta muntanya)

RessenyaPrimera ascensió: A. G. Picazo els dies
21 i 22 de maig de 1988
Longitud / llargs de corda: 300 m / 6
Horari aproximat: 4 hores
Dificultat: MD- (6A+) V+ obligat
Orientació: Sud Est
Equipament: Pràcticament equipada amb
parabolts. Via re-equipada l’any 2002.
Material necessari: Joc discret de friends
i Aliens. C3 i C4 útils al segon llarg
Grau d’exposició: Mitjà
Grau de compromís: Mitjà
Valoració:   ☆☆☆

Ressenya imprimible en PDF

        A primers de setmana, en Joaquim em truca per proposar-me de fer la Pirata Solitario. No feia gaire que, amb en Pere, havíem quedat per anar-hi, però en afegir-se en Marc Guillamet a la cordada, a última hora la varem acabar canviant per la UESMAP. Ara, passades unes setmanes, resulta que en Pere i en Ramon ja l’han feta i, a més, n’han quedat força satisfets. Així que ara ens toca a nosaltres.1-DSCN2078

        Com que, tant l’aproximació com el descens són llargs, quedem de marxar d’hora. El dia ja curteja, les nits són fredes i no és qüestió de jugar-se-la. De manera que, cap a les nou, som els primers d’arribar a l’aparcament de la Ferrada Regina. Mentre preparem el material, arriba un altre cotxe amb dos escaladors. I, casualitats de la vida, també van a la Pirata. A diferència d’ells, que aproximaran per la ferrada, nosaltres ho farem pel camí. Digueu-nos puritans, però tant en Joaquim com jo preferim fer aquestes coses a l’estil tradicional. I, de pas, així podrem comprovar quina és la opció més ràpida.1-Regina

        Arribats al punt on es creua la ferrada, deixem el camí d’en Joan Nubiola i, fent un canvi de vessant —de la Paret de la Cascada passem a la Paret dels Sostres—, anem a cercar el bosc penjat que ens durà al peu de via. La vista des d’aquí és impressionant. Al nostra davant hi tenim els sostres vermellosos que recorren les vies Flames del Cel i Mare Tenebrosum. I, just per l’esperó de la dreta, el nostre objectiu d’avui. La direcció que hem de seguir per arribar-hi és evident, però en no haver-hi un camí prou definit, hem de parar esment a no fer marrades importants. Per sort, encara duem el GPS intern ben acoblat i anem de dret a trobar la corda fixa que assenyala el començament de la via. Com que ahir hi va ploure molt, tant el glever que trepitgem com allà on posem les mans, estan ben xops. La corda que seguim tampoc ens dóna confiança. Malgrat tot, encara passem sense encordar-nos pel costat dels primers parabolts. Fins que, al cap d’uns 70 metres de grimpada, decidim de començar-nos a encordar. Entre la humitat i la pujada hem quedat ben amarats, i ara ens fa por d’agafar fred. Tot just fa una hora que em sortit de l’aparcament. De l’altra cordada, no n’hi ha notícies.1-DSCN2094

         En Joaquim, que és qui comença, passa per la R1 original, s’hi assegura i segueix per les plaques ajagudes del segon llarg per anar a muntar reunió a la segona R. L’equipament amb parabolts pot semblar correcte, però com que la roca segueix sense bona del tot, el millor és afegir-hi quelcom més.

         M‘ha arribat el torn. Primer de tot, solco unes plaques fissurades per un terreny encara poc compacte —abans del primer bolt, podem posar-hi el C1 o el C2— i, acte seguit, s’arriba al díedre perfecte de què es parla en tots els blocs. Aquest, que és un dels trams més bells de la via, té un parell de passos fins, però com que està ben protegit, el trobo més fàcil que no diuen les ressenyes. Un cop superat, ve un flanqueig a mà dreta, des d’on es veu la reunió vella de claus, de la que ja estic advertit no em cal abastar. Així que continuo recte amunt per una placa que s’acabava convertint en fissura oberta, i a on cal progressar amb tècnica de bavaresa —aquí, tant el C3 com el C4 hi queden perfectes—. Només son tres o quatre metres, però és a on pateixo més de tot el llarg.

1-Pirata Solitari 012

        El quart (tercer per nosaltres), cerca els punts més febles per entremig d’unes plaques ajagudes i fortament carstificades, fins a fer reunió en un talaia impressionant. A partir d’aquí, el recorregut deixa enrere la Paret dels Sostres per trobar-se amb l’Esperó Roberto Fernández de la Torre de Lleida. Des d’aquest balcó privilegiat, a més de contemplar l’extraordinària blavor de les aigües del Segre al seu pas pel Pantà d’Oliana, en Joaquim em comenta que, tot just ara, veu arribar a peu de via els dos escaladors que han pujat per la ferrada. Acabem d’esvair el dubte, de per on és més ràpid aproximar. De mica en mica, el cel s’ha anat ennuvolant i, ara mateix, en comptes de calor tornem a sentir una mica de fresqueta.

        El llarg de corda1-DSCN2102 que ve a continuació, segurament és el menys interessant de tota la via: va per terreny poc definit, té algun tram terrós i, per si no n’hi hagués prou, es troba vagament equipat. Terreny d’aventura, que en diu en Joaquim. El cas és, però, que m’ha tocat de fer-lo a mi. La cinquena (sisena original), en canvi, torna a ser prou bona: una placa molt maca de dificultat mitjana, a on cap pas és massa difícil, però que no afluixa fins que l’has superada. I aquesta, ves per on, li ha anat a tocar a en Joaquim, que hi ha xalat com la canalla.

        Com a revenja, involuntària això sí, ajunto les dues últimes tirades en una de sola, quedant-ne una de 60 m. Just a la sortida de la reunió, hi ha un parell de passos explosius que, com que anem bé d’horari i, fins ara, no m’he hagut d’agafar enlloc —tret de a la roca, és clar!— temptejant-los uns quants cops també s’han deixat fer. Això sí, afegint un alien entre bloqueig i bloqueig, atès que el primer pitó que assenyala en Xavi Grané a la seva ressenya no apareixia per enlloc. A partir d’aquí, la resta és ja més fàcil: el díedre s’ajeu, arriben unes plaques, feixes arreu…

1-Antonio G Picazo

Antonio Garcia Picazo

        Ara me’n adono que, en cosa de pocs dies, he fruït de dues creacions de l’Antonio G.P. a la Cinglera dels Esplovins: la UES i la Pirata Solitario. Ambdues trenquen amb el tòpic de vies dures i poc equipades —per bé que la Pirata va ser re-equipada fa pocs anys— de que gaudeixen bona part dels seus nombrosos i magnífics itineraris.

“El alpinismo clásico pide practicarlo con entusiasmante
sencillez, de manera que sea una relajación para la mente y un
bien para el físico. El alpinismo clásico representa la escalada
natural por excelencia, la del encantamiento, la que manos, pies
y cabeza están enteramente al servicio del sentimiento y el
corazón. Lo que uno busca en el alpinismo clásico y romántico es
escalar recorridos estéticos, trazados bucólicos, vías que te
hablen sobre la hermosura de las montañas y sus paredes. Quizás
lo más bonito del alpinismo es que se escapa al entendimiento y
se abandona al destino que en parte todos pertenecemos, pero en
este caso un destino envuelto en una aureola de hechizo. El
alpinismo se practica porque tiene algo de quimérico que
contradice las normas de la sociedad, pero preserva el ideal
humanitario de hacer cosas buenas a cambio de nada”

                                 Extret del Llibre d'autoedició
                                    «La alquimia del alpinismo» 
                                Antonio Garcia Picazo. Any 2008

        Per baixar ens ha resultat ben fàcil —no en va, últimament he baixat per aquí tres cops—. Seguim a prop de la carena, sempre en direcció sud, fins trobar un corriol amb marques blaves i, en acabat, vermelles que en una mitja hora ens duu a un pas marcat amb unes llargues barnilles d’encofrar —en cas de dubte, el millor és atansar-se en direcció al penya-segat—. A partir d’aquí ja no té pèrdua. En poc més d’una hora s’arriba a l’aparcament.

1-2014-11-15 EL PIRATA SOLITARI

         En passar per sota de la Paret de la Cascada, ens hem aturat un moment a contemplar la trajectòria d’una de les vies que en Joaquim té en cartera: Chapuzas de la Evolución. I després de tot plegat, encara hem tingut temps de fer la cervesa a Oliana i arribar a casa abans de les quatre. Què més es pot demanar? Sis és que estem fets uns màquines!