A principis dels vuitanta, Terradets es va posar de moda. Després d’exprémer Sant Benet i de patir la llarga caminada fins a la Sud del Pedaforca, la febre de l’escalada esportiva trobà en les llamineres plaques compactes de la Paret de les Bagasses, just a peu de carretera, una temptació difícil de rebutjar. Actualment, allunyat d’aquell bullici, Terradets segueix sent visita obligada per a molts escaladors, malgrat alguns dels seus itineraris més populars paguin, amb la llisor de la roca, el preu d’aquesta fama. La Amanita Moscata, que és una ruta un xic posterior i, a més, té una aproximació més llarga, de moment se’n escapa.

Ressenya
Primera ascensió: J. Soler, T. Pagès,
J. Rovira, l’any 1.986. Re-equipada amb
material de la FEEC el 2.007.
Longitud / llargs de corda: 270 metres/6
Horari aproximat: 4 hores
Dificultat: MD (6a+) V+/A0 obligat
Orientació: Sud Est
Equipament: Via semi equipada amb
parabolts i algun clau
Material necessari: 13 cintes, aliens
i friends fins al C2
Grau d’exposició: mitjà
Grau de compromís: baix
Valoració:   ☆☆☆☆


        Un dels problemes de posar-se a escalar de gran —o bé, com en el meu cas, després d’un parèntesi de molts anys—, és el de trobar companys de la teva edat que vulguin acompanyar-te a fer les clàssiques. No per res, sinó perquè gairebé tots ja les han fetes i s’estimen més tastar-ne de noves.Avui, amb en Jordi Pardo, hem anat a l’Amanita Moscata de Terradets, que és una de tantes que tinc en cartera. Una d’aquelles de les que n’he sentit a parlar força (i bé). De les que, en haver-se fet populars, resulta fàcil trobar-ne informació de tota mena. De les que, en definitiva, tard o d’hora, s’han de fer… sempre que trobis qui t’hi vulgui acompanyar!1-DSCN3068

I, si realment són tan excel·lents, perquè costa tant de trobar algú que vulgui repetir-les? Qui tingui la CADE de de la Paret d’Aragó al sac, per exemple, pot ser que li faci mandra tornar-se a donar la pallissa… O bé, qui hagi escalat l’Aresta Arcarons dels Plecs del Llibre de Montserrat, és comprensible que prefereixi desviar la mirada cap a altres objectius, abans de tornar a passar per l’experiència de tenir algunes assegurances a deu metres. No totes les clàssiques són d’aquesta mena, però. Ans al contrari, via clàssica és sinònim de moltes repeticions i, per tant, de roca més sanejada i millor equipament que les que no han assolit aquesta consideració. Llavors, la qüestió és: Per quin motiu preferim la incertesa d’afrontar noves rutes, abans que repetir-ne d’altres, de les que tenim garantit que ens deixaran satisfets?

Crec que el motiu principal resideix en el nostre insaciable afany de viure noves aventures. Cada vegada que ens decidim per un nou itinerari, des del precís moment que ens plantegem un nou repte, l’adrenalina flueix desbocada per les nostre venes, preparant-nos per fer front a quelcom desconegut. Cercar la complicitat dels companys de cordada, preveure’n la logística, fer la tria del material, imaginar —visualitzar, que se’n diu ara— el traçat, la morfologia de la roca, les seves dificultats, no tenir la seguretat absoluta d’estar-hi a l’alçada… Tots aquests elements ens empenyen a seguir tatxant, una rere l’altre, tantes vies com siguem capaços de fer. A l’hora d’escalar via clàssica, doncs, el component aventura i, en certa manera, l’assumpció de nous riscos, poden ser tant o més importants que la mateixa activitat físico-lúdica, de manera que hom prefereix fer vies noves que no pas repetir-ne de prèviament conegudes, per bones que siguin. I això ens fa viure intensament. I cada cop en volem més…1-DSCN3075

Amb en Jordi, però, la cosa canvia. Com que té una memòria de peix blau. Ep!, que amb això no vull dir que sigui un lluç!, malgrat haver fet l’Amanita 8 o 9 anys enrere, gairebé no en recordava un borrall. I encara sort que, segons assegura, l’hi va acompanyar un poco a noia poc avesada i, per tant, li va tocar de fer-la tota de primer. Així, que tots contents!

La veritat és que ha estat una decisió arriscada. Els pronòstics del temps presagiaven vents forts i fred arreu. Nosaltres, però, que som més marrans que un ruc català i una cabra dels Ports de Beseit junts, cap allà que anem…. I així, després d’haver esmorzat un parell de truites d’ou a Camarasa, cap a les deu ja érem a l’aparcament de la Font de les Bagasses, preparant-nos per l’atac. Per sort, el termòmetre del cotxe només marcava zero graus, que com és sabut de tothom, no vol dir altra cosa que: Ni fred, ni calor! Ah, i per acabar-ho d’adobar, amb un vent d’aquells que congela l’ànima! No cal dir que, a aquesta hora, en tota la tàpia no hi havia cap més sonat. I més tard, doncs només hem acabat veient una cordada en una de les vies que arriben a la Falsa Feixa, encara que, molt ens temem, n’han acabat desistint per no quedar glaçats.1-DSCN3080

Cap al sector «Amanita», però, la cosa canvia. Durant l’aproximació, hem entrat en calor molt depresa. Arribats a peu de via, el sol ja tocava la pedra, i abans de les onze ja estàvem escalant. Tal i com es recomana en alguns blocs, el primer llarg l’hem fet entrat per la Delinquentes, i no hem es escalat el darrer. Més que res, perquè a aquelles alçades ja ens hi tocava l’ombra i ens estàvem congelant. A part que la sisena no es veu gaire interessant i, de pas, t’estalvies de fer un rapel. En total, unes quatre hores i escaig.

La via m’ha agradat molt. Especialment el primer, el segon i el cinquè llargs. En general, es tracta de la típica escalada de placa amb regletes, que caracteritzen l’escalada al Congost, però també hi trobem fissures, díedres i més d’un flanqueig curiós. La roca, en general, és molt compacte. I, per vist que és una via força freqüentada, no està «sobada» en absolut. L’equipament és suficient en els trams de més dificultat. I, a la resta, es pot completar fàcilment amb un joc d’aliens i mitjans. En algun punt, després del flanqueig de la quarta tirada, per exemple, cal parar esment a no ficar-se a la veïna Delincuentes altre cop. “Tatxada!”. Quina és la propera?