BRUJAS – FRANCOESPAÑOLA (400 m MD+) al Tozal del Mallo d’Ordesa, amb en Joaquim Gil i en Joan Brunet… o bé com posar a prova neurones i bíceps en una jornada maratoniana


35Dissabte 9 de juliol de 2016. Els partes de lameteoqueviene són molt fiables… a curt termini, però. Com que, fins a última hora, no hem tingut clara la finestra de bon temps necesària, i tots tenim les nostres obligacions, però les ganes ens poden, per poder quadrar les coses hem hagut de fer alguns jocs de mans.

A les set de la tarda m’estic banyant a la Cala Molinet de l’Estartit i, cinc hores més tard, vaig camí de Torla amb en Joan i en Joaquim per agafar el primer bus que puja cap a Ordesa. La cosa, però, no s’acaba aquí: després de fer l’aproximació, escalar la via, baixar i ser just a temps d’agafar un altre cop el bus de les nou, ens tornem a ficar al cotxe i fins a casa de «tirón». Bé, entremig, fem una parada de mitja hora per devorar un entrepà i una cervesa. Més de quaranta hores seguides d’activitat desenfrenada! Que ens hem begut l’enteniment?

A l’aparcament d’Ordesa, coincidim amb en Pol i l’Aniol (Herniol Coma), uns joves escaladors del Moianès que ens pregunten quina via anem a escalar. «La Brujas-Francoespañola» els hi diem. «La mateixa que nosaltres». «Doncs au, ja hi podem anar plegats». Pugem pel Circ de la Carriata, fem una parada al bivac i, gràcies a dur a en Joaquim de guia, encertem el peu de via sense massa dificultats. Ell ja ha fet la via i, tot i que no li agradar repetir-les, a aquesta no s’hi ha pogut negar. En Joan és la primera vegada que escala a Ordesa, per bé que, en en el repartiment dels llargs, li hem adjudicat els més difícils. Perquè serà? I, per la meva part, malgrat ser solsament la sisena ocasió que hi vinc a escalar, de la primera, que va ser fer la Ravier del Tozal, just ara en fa 32 anys!

Actualment, per vist que som a Ordesa, degut a les nombroses cordades que l’escalen cada any, aquesta combinació super-clàssica es troba força equipada, sanejada i se segueix amb relativa facilitat. Resultant una via més assequible del que, probablement, devia ser fa uns anys. Tota una altra cosa és pensar que es fa xiulant. Es tracta d’una via dura i llarga a on, a mesura que van passant les hores, la nostra resistència mental i física cau en picat. En la primera part, la que correspon a la Brujas d’en Rabadà i companyia, els llargs no tenen la continuïtat de l’altra, la Franco-Española dels Anglada i Guillamón. Segurament, però, que el menor cansament i el fet d’escalar-ne una bona part a l’ombra, tinguin a veure amb aquesta percepció.

Amb tot, crec, sense por d’equivocar-me, que és una de les millors vies que he fet mai. He acabat rebentat i amb rampes a les mans, però satisfet com poques vegades. Només lamento, no tenir el nivell i la pila necessaris per poder treure-la neta. Ha de ser acollonant!