NANU!!! (300 m ED-) a la Dent d’en Rossell, amb en Joan Brunet Puigpiqué… o bé com seguir els passos de dos grans escaladors osonencs: en Xavier Dorca i el malaurat Pau Escalé


1Dissabte 16 de juliol de 2016. Quan en Joaquim Gil em recomana una via, tard o d’hora miro de fer-la. Tan bon punt m’hi veig amb cor, però… No és que dubti del seu criteri, ans al contrari, sempre que li faig cabal acaba valent molt la pena! La qüestió, més aviat, és que sol tractar-se de vies amb un cert «caché». D’aquesta me’n va parlar just ara fa dos anys, mentre fèiem la veïna Kuru, que s’encreua amb la Nano!!! al llarg tercer, però com que en Joaquim escala regularment amb en Xavier Dorca i havia compartit corda amb en Pau Escalé, em va semblar que el seu consell podia estar mancat de la imparcialitat necesària. Cal dir, també, que aleshores em va semblar massa difícil i, com tantes altres, va quedar en «stand bye» a l’espera que li arribés el moment.

La previsió d’altes temperatures, una certa millora en el meu estat de forma i, sobretot, la garantia que suposa tenir a en Joan com a company de cordada, m’han fet pensar que havia arribat l’hora de provar-la. I, com sempre, li he hagut de tornar a donar la raó a en Joaquim. Una gran via que, de bon tros, no és de les més repetides de la Dent d’en Rossell. Sigui per la seva dificultat, o bé perquè, tot i ser obertura el mateix any, i pels mateixos aperturistes, que El Somni d’en Rossell (2006), no va arribar a temps a ser inclosa en la Guia d’Escalades al Ripollès.

Dels set llargs de que consta la via, el primer, per la seva dificultat obligada, és un bon filtre del què vindrà després. Es tracta d’un tram de roca «rascada» durant la construcció del cremallera, que no presenta la mateixa disposició de presses, ni la mateixa textura, que els altres. Tota la via, en general, és molt aprofitable, i només es veu trucada per una petita feixa entre el segon llarg i el tercer. Les tirades són llargues i la vegetació, a diferència de vies properes, no hi abunda en excés. Sense desmerèixer-ne la resta, per la seva continuïtat i bellesa, cal destacar la cinquena tirada. Una placa de 45 m., mantinguda i atlètica, que requereix d’una bona dosi de navegació. Sens dubte, la cirereta del pastís d’una via extraordinària.

Tal i com diu en Joaquim: Imprescindible!