L’Estimball (370 m MD+) a la Cara Sud del Pedraforca, amb Octavi Puntas Garcia… o bé com retrobar-me amb un dels meus mites de joventut

1Dilluns 25 de juliol de 2016. Si fa o no fa, tenia la mateixa edat que l’Octavi la primera vegada que vaig escalar l’Estimball. I com que, al cap dels anys, la memòria acostuma a jugar-nos males passades, que millor que tenir-lo a ell de company de cordada per poder rememorar les pregones sensacions que vaig tenir el goig d’experimentar aquell llunyà 1984. Moments com el de l’encaixada de mans al cim del Pollegó Inferior, després d’una dura jornada, amb una cara de felicitat i una lluïssor als ulls que només poden reflectir les d’aquells que viuen l’escalada, la muntanya i, a la fi, la vida en tots els seus aspectes, amb apassionada intensitat. No, si encara amb caurà una llagrimeta…

La via, com sempre, llarga, variada, treballosa i autèntica. Amb les assegurances justes, combinació de claus, parabolts i xinxetes de l’època, per fer-nos escalar tots i cadascun dels tres-cents setanta metres d’aquest santuari de roca, de la ma d’alguns dels meus altres mites d’aleshores: Joan Martí, Joan Carles Griso Bellver, Miquel Arcarons i Armand Ballart. La gran clàssica moderna de la cara sud del Pedra, que segueix tan altiva, adusta i austera com des de fa gairebé quaranta anys.

I, per acabar d’arrodonir l’experiència, a sobre, hem gaudit de la inspiradora companyia de l’Estherilla Thermarest i en Jordi Coromines. Què més es pot demanar? Un dia rodó, d’aquells que només succeeixen molt de tant en tant!

Anuncis