JORDI VERDAGUER (270 m MD+) a la Cara Sud del Pedraforca, amb l’Octavi Puntas Garcia… o bé com seguir gaudint dels «revivals» de la Sud

1Dijous 28 de juliol de 2016. Passades les portes del Berguedà, estiu i Pedraforca guarden una relació de sinonímia. De manera que, malgrat seguir igualment afectats per «lo caloret» de l’època, tan bon punt arribem a Maçaners i n’albirem l’inconfusible silueta, l’extraordinari sortilegi que enalteix els nostres esperits fa que ens oblidem, tot d’una, de tedis, cansaments i termòmetres alterats. No podent, sinó, seguir, esmaperduts, la seva estela inequívoca. Poc menys que irrellevant serà anar-hi mancats d’objectius concrets. Només cal flairar l’entorn, i deixar-se endur pels seus efluvis inspiradors. Avui, sense anar més lluny, una forta sentor de terra humida ens ha deixat clar que el millor era deixar la cara nord per a un altre dia. Tornem, doncs, altra vegada, a cercar en les plaques, canelobres i fissures de la vasta, monolítica i compacta idiosincràsia meridional «pedraforquina», les raons d’aquest nostre fanatisme desfermat.

Sense ser, ni tan llarga, ni tan obligada, ni tan exposada, ni tan «dura» com l’Estimball, la De Tots, o bé alguna altra de les seves veïnes, la Jordi Verdaguer és una via magnífica en la que, a mesura que avancem, ens sorprendrà que cada llarg pugui ser més prodigiós i extraordinari que l’anterior. Si a això hi afegim un embolcall de boires fluctuants i un ornament adequat de llums i de colors, obtindrem, com a resultat, el que avui l’Octavi i jo hem tingut el goig d’assaborir.

A destacar la quarta tirada, que és comuna amb la De Tots; una seqüencia bestial de «tubs d’orgue» de gairebé vint metres seguits. La placa de regletes de la cinquena, a on els cantells mosseguen més que un viver de piranyes. I la increïble bavaresa de la setena, a on ens veurem transportats a una dimensió desconeguda.

Encabat, hem pujat fins a l’enforcadura i, de baixada, hem pogut comprovar que els travessers de fusta que hom hi ha posat per evitar de malmetre més la tartera, i estalviar-nos més d’un cop de cul, ha estat una intervenció, al meu entendre, força adequada i poc invasiva. Una, potser, bona manera, si tothom n’és conscient, de preservar la fragilitat d’aquesta part de la muntanya.

Anuncis