G.E.D.E. (170 m MD) a l’Agulla de l’Escorpí de Montserrat, amb en Joan Brunet… o bé com sentir-se acollit, de bell nou, per la història

➪ Ressenya imprimible en PDF
10Dissabte 3 de setembre de 2016. Hi va una època en què, quan uns escaladors obrien una via ―avui en dia, molt en desús―, se li posava el nom del grup muntanyenc al qual pertanyien els escaladors. Tanmateix que aquesta «Sherlock Ceballos» del Grup Especial d’Escalada del Centre Excursionista de Gràcia (1941), tenim les «GAM» del Grup d’Alta Muntanya del Club Muntanyenc Barcelonès (1940), les «CADE» del Centre Acadèmic d’Escalada del Centre Excursionista de Catalunya (1942), les «SAME» de la Secció d’Alta Muntanya i Escalada de la Unió Excursionista de Catalunya (1947), les «TIM» de l’Agrupació Excursionista Terra i Mar de Sabadell, les «STAE» del Centre Excursionista Àliga, les «GEAM» del Centre Excursionista Talaia, les «PUIGMAL» del Centre Excursionista Puigmal, les «CERN» del Centre Excursionista Roca Negre, les «CER» del Centre Esportiu i Recreatiu l’Escala, les «BAGES» del Centre Excursionista de la Comarca del Bages, les «EDER» del, també manresà, Centre Excursionista Montserrat, o bé les Badalona, Sabadell, Esparreguera, Cerdanyola, Lleida, Tàrrega, dels també respectius centres, entre moltes altres (disculpeu les nombroses omisions).

Si bé, per una banda, aquest fet venia motivat per una sana rivalitat entre les diferents associacions, no és menys cert que era ―i és― una manifestació inequívoca de pertinença a un col·lectiu amb el que hom té un seguit d’afinitats i lligams afectius especialment forts. Prenem-ne bona nota tots i, ara que s’acosta de la Diada, sapiguem posar en pràctica tots aquests valors que ens agermanen, reafirmant i reivindicant la nostra identitat catalana, i sobirana voluntat.

Durant l’escalada d’avui, ens hem sentit gratament acompanyats per tots els incomptables escaladors que, començant pels Santacana, Morera, Mas i Guasch, ens hi han precedit. Cada còdol, cada peça de museu amb que l’itinerari segueix equipat són testimonis muts d’una història forjada a còpia de tenacitat i esforç. D’aquesta manera, és clar, ens ha resultat ben fàcil realitzar aquesta bellíssima ascensió.

En els vint metres del primer llarg, que està un xic descompost, abans de trobar la primera assegurança hem col·locat un friend i un tascó. A partir d’aquí, entre tacs de fusta, claus i cargols, hi hem trobat emplaçades set peces que, malgrat no estar totes en òptim estat, en conjunt ens han donat bones sensacions. El mateix passa en el segon, en què quan no hi ha res fix, resulta fàcil de protegir. A més dels flotats, en aquest també cal preveure una plaqueta recuperable i algun cordino més aviat prim. El tercer és una mica més entretingut, atès que demana un parell de passos d’A1 damunt de friends o tascons, col·locats als forats deixats pels claus. Res de l’altre món, però! Ens els tres darrers, que discorren per la xemeneia característica que dóna el pedigrí al recprregut (anomenat també: «Gran Xemeia d’Agulles»), tant la protecció com la possibilitat de caiguda disminueixen en igual mesura.

Tengui!, que ja tocava. Eh Joan?