G.E.D.E. (170 m MD) a l’Agulla de l’Escorpí de Montserrat, amb en Joan Brunet… o bé com sentir-se acollit, de bell nou, per la història

➪ Ressenya imprimible en PDF
10Dissabte 3 de setembre de 2016.
Hi va una època en què, quan s’obria una via, se li posava el nom del grup muntanyenc al qual pertanyien els escaladors. Tanmateix com aquesta GEDE del Grup Especial d’Escalada del Centre Excursionista de Gràcia (1941), tenim les GAM del Grup d’Alta Muntanya del Club Muntanyenc Barcelonès (1940), les CADE del Centre Acadèmic d’Escalada del Centre Excursionista de Catalunya (1942), les SAME de la Secció d’Alta Muntanya i Escalada de la Unió Excursionista de Catalunya (1947), les TIM de l’Agrupació Excursionista Terra i Mar de Sabadell, les STAE del Centre Excursionista Àliga, les GEAM del Centre Excursionista Talaia, les PUIGMAL del Centre Excursionista Puigmal, les CERN del Centre Excursionista Roca Negre, les CER del Centre Esportiu i Recreatiu l’Escala, les BAGES del Centre Excursionista de la Comarca del Bages, les EDER del, també manresà, Centre Excursionista Montserrat, o bé les Badalona, Sabadell, Esparreguera, Cerdanyola, Lleida, Tàrrega, dels també respectius centres, entre moltes altres (disculpeu les nombroses omissions).

       Si bé, per una banda, aquest fet venia motivat per una sana rivalitat entre les diferents associacions, no és menys cert que era ―i és― una manifestació inequívoca de pertinença a un col.lectiu amb el que hom té un seguit d’afinitats i lligams afectius especialment forts. Prenem-ne bona nota tots i, ara que s’acosta de la Diada, sapiguem posar en pràctica tots aquests valors que ens agermanen, reafirmant i reivindicant la nostra identitat catalana, i sobirana voluntat.

       Durant l’escalada d’avui, ens hem sentit gratament acompanyats per tots els incomptables escaladors que, començant pels Santacana, Morera, Mas i Guasch, ens hi han precedit. Cada còdol, cada peça de museu amb que l’itinerari segueix equipat són testimonis muts d’una història forjada a còpia de tenacitat i esforç. D’aquesta manera, és clar, ens ha resultat ben fàcil repetir aquesta bellíssima ascensió.

LA VIA

       En els vint metres del primer llarg, que està un xic descompost, abans de trobar la primera assegurança hem col.locat un friend i un tascó. A partir d’aquí, entre tacs de fusta, claus i cargols, hi hem trobat emplaçades set peces que, malgrat no estar totes en òptim estat, en conjunt ens han donat bones sensacions. El mateix passa en el segon, a on quan no hi ha res fix, resulta fàcil completar-ne la protecció. A més dels flotants, en aquest també cal preveure una plaqueta recuperable i algun cordino més aviat prim. El tercer és una mica més entretingut, atès que demana un parell de passos d’A1 damunt de friends o tascons, col.locats als forats deixats pels claus. Res de l’altre món, però! Ens els tres darrers, que discorren per la característica xemeneia que dóna pedigrí al recorregut (anomenat també Gran Xemeneia d’Agulles), tant la protecció, com la possibilitat de caiguda, disminueixen en igual mesura.

       Tengui, que ja tocava, oi Joan?