ANNA RUBIO (285 m ED-) a l’Esperó de les Orenetes de la Cinglera dels Esplovins, amb en Ramon Portabella Boixader, David Rasichu Rasichu, Joan Brunet, Tranki Tr i Marc Marki… o bé com, en algunes ocasions, l’escalada pot esdevenir una activitat multitudinària

➪ Ressenya imprimible en PDF
10Dissabte 29 d’octubre de 2016. L’escalada clàssica sol ser cosa de un, de dos, o de tres… per bé que avui ens en hi hàgim aplegat sis! Per aquelles coses del destí, al company amb qui havia quedat en primera instància li ha sorgit un imprevist. De manera que, ja em teniu fent mans i mànigues per lligar una alternativa, obtenint un resultat que ha desbordat totes les meves expectatives… No volies caldo? Tres tasses!

Bo i fent l’aproximació, a més, hem coincidit amb l’Oriol i en Marc que, a part de comentar-nos que anaven a la mateixa via, ens han advertit que a l’aparcament de la «ferrada» darrerament hom sanciona als vehicles estacionats. Doncs au Pepet, ja saps que et toca: torna enrere a corre-cuita, canvia el cotxe de lloc i encalça als altres abans no siguin a mitja via. Buf! Per sort, duia uns peus de porc entre pit i espatlla, engolits tot just feia mitja hora en un bar.

I ja ens teniu a tota la comitiva enfilant paret amunt, com si féssim «el trenc de la bruixa». Per aquest ordre: L’Oriol, un «vuitegradista» autor d’un bloc de culte (Celiavern), avui amb uns peus de gat massa petits; en Marc, un altre escalador de tota la vida, aperturista de vies tan populars com la Passenger i la Veintegenarios, al Pedraforca; en Ramon, un vell «roquer» de Torelló que segueix en molt bona forma, amb qui, entre altres, hem fet la Rabadà del Naranjo i la Ravier del Tozal; en Joan, manresà i escalador empedreït enamorat de Montserrat, que no concep un dia d’esbarjo sense anar-se a engarristar per alguna paret; en David, una jove promesa de Balsareny, a qui en Joan ha enredat i que si arriba a saber a on es ficava, no sé si hauria vingut, però que encabat ha obert dos llargs com si res; i un servidor, que no mereix cap comentari especial. Bromes apart, tret d’una certa incomoditat a les reunions, ha estat una experiència prou agradable. Gràcies «Tranki» per les cintes que ens has allargat! D’alguna cosa ens havia de servir portar un bou com tu al davant. Ha, ha, ha!

Les vies UESMAP i Anna Rubio són dues creacions d’en David Hita de l’any 2011. Ambdues guarden paral·lelismes, tant en l’excepcional qualitat de la roca per on discorren, com pel seu bon equipament i unes dificultats notables i mantingudes. Dues línies, doncs, molt ben trobades en aquest immens mar petri que és la Cinglera dels Esplovins. La primera, vaig tenir el plaer d’escalar-la ara fa dos anys i, des d’aleshores, l’Anna Rubio passat a formar part de la meva llista de les pendents.

L’aproximació l’hem fet per la feixa equipada que hi ha a l’esquerra dels peus de via de la UESMAP i la UES i ressegueix un bosc penjat, passant primer per l’inici de la segona part de la UES. L’Anna Rubio comença un centenar de metres més endavant («ANNA» a peu de paret).

Just des del seu inici, l’Anna Rubio et posa a lloc de seguida. Verticalitat, dificultat i presses poc agraïdes. Una combinació que et deixa botit ben aviat. Aquesta és la tònica dels primers tres llargs de la via. Per sort (per mi, almenys), no tots els passos són obligats, però si d’una bellesa indiscutible! Després d’aquesta entrada fulgurant, vénen una feixa i un llarg més humà, que ens permeten prendre un respir. El sisè relleu, però, ens torna a posar a lloc de seguida: un llarg flanqueig, força obligat i amb alguna assegurança poc visible. En els dos següents, que ressegueixen uns sostres, la via perd un xic d’intensitat, sense desmerèixer-la, però, gens ni mica. El novè, que torna a ser més apretat, va per una placa de finura. I en el darrer, cal superar un desplomet més espectacular que difícil, posant la cirereta en un pastís molt apetible.

De material, a part de les cintes, poca cosa hem posat. Algun alien i algun mitjà, provablement prescindibles. En resum: una línia molt ben trobada, bona de veritat!

Al final, la forta insolació i un horari cargolaire ens han deixat mig esmorteïts. Sort que, mentre baixàvem, hem coincidit amb l’Eli, la Sandra i la Maira, que ens han convidat a fer una cerveseta i unes braves en un bar d’Oliana!