INTEGRAL FREEKOPATA (225 m ED-) a la Salamandra de Montserrat, amb en Joan Brunet Puigpiqué… o bé com descobrir tresors amagats al cor de la muntanya

➪ Ressenya imprimible en PDF
10Dissabte 31 d’octubre de 2016. Pujant per la Canal de la Llum, embolcallats per una espessa boira humida, hem coincidit amb l’Ernest Llimós i en Pere «Surgrimpi» que es dirigien a l’Excelsior. Les converses que hem tingut, inevitablement, ha versat entorn de la dificultat afegida que suposen les inclemències atmosfèriques a l’hora d’escalar ―com si la seva mera pràctica no fos prou dura― i del perquè ens arriba a agradar tant «passar-les putes». Precisament avui, que un servidor ja anava prou compungit amb la via proposada per en Joan. I cavil·lant, cavil·lant, m’han vingut al cap aquestes cites:


«Si no passes por, si no tens sensació de perill, si no costa… no és escalar, pot ser qualsevol altre cosa» (Kim Gil)

«El risc és inherent a l’escalada; potser és una mica primari, però és així» (Kim Santacatalina)

Tal i com diuen els «Kims», un cop de tant en tant, no pas gaire sovint, quan s’acompleixen una sèrie de requisits ―entre ells els esmentats― un pot arribar a tenir la sensació d’haver escalat. I no cal, per acabar provocant aquesta percepció tant íntima, que una via sigui ni molt llarga, ni molt difícil, ni molt exposada, ni tan és necessari que tingui una bellesa excepcional. En realitat, és molt més senzill que tot això. Moltes vegades, es tracta només de quedar-ne satisfets sabent que, per superar el repte que ens havíem proposat, ens ha calgut donar el millor de nosaltres mateixos. Cadascú de la seva manera i al seu nivell, no cal dir-ho. Hi haurà qui ho percebi repetint vies equipades, qui ho aconsegueixi a «cops de martell», penjant d’estreps o escalant bo i sol. Qui, per trobar el seu parangó, senti la necessitat d’obrir nous itineraris. I qui, fins i tot, només experimenti aquest estat acarant-se amb les parets sense cap mena d’artifici, que en rebaixi el compromís.

La Integral Freekopata és un itinerari directe i agosarat, amb molt bona roca en general, que solca l’Agulla de la Font de la Cadireta i la Roca veïna de la Dreta, abans de culminar a l’esvelta Salamandra. En cap dels seus llargs podrem baixar la guàrdia, atès que les dificultats són considerables i malgrat haver estat re equipada parcialment el 2010, les assegurances fixes no es pot dir que siguin abundants, ni resulta fàcil completar-les. Una via sense pal·liatius, en la que, en acabar, he tingut la sensació d’haver escalat!