ALBA ARTIGAS (275 m MD+) al Cap del Ras de les Parets d’Àger, amb en Joan Asín… o bé com respirar profundament, bo i sentint bategar el cor

➪ Ressenya imprimible en PDF
1Divendres 25 de novembre de 2016. Cada via és un món! Fa dues setmanes, després d’escalar la Tope Clàssic, vaig venir del Cap del Ras una mica decebut. I avui, ves per on, més aviat tot el contrari… En el mateix pany de paret, però amb un xic més de dificultat, més o menys la meitat d’assegurances i una roca de menys fiar les sensacions han estat ben diferents. És més, em pregunto si realment he escalat al mateix lloc. I és que, sense cap mena de de dubte, cada via és un món! I no només per la bellesa i la dificultat, sinó també pel compromís derivat de la necessitat i possibilitats de protecció. Unes diferències, al meu semblar, que van des d’això que hom anomena “love climbing” (que tan de moda s’ha posat, i que tendeix a equiparar l’escalada amb un mer exercici de gimnàs) fins a la, més que lloable, pretensió de que els repetidors arribin a experimentar quelcom semblant al que van sentir els aperturistes emprant la mateixa ètica i estil.

Al bar Sport de Bellcaire hem coincidit amb el Josep Soler i la Carme, que també venien cap aquí. Per vist que és divendres, Déu n’hi do dels cotxes que hi ha aparcats a peu de paret! Que no treballa ningú en aquest país? Nosaltres no, per suposat… Ha, ha, ha! Sembla que la previsió de cap de setmana plujós ha fet canviar de plans al personal! A les valls, el mantell de núvols típic d’aquesta part del país. Al cel, unes boires fugisseres que tan aviat et fan tremolar, com et fan dir: “Ostres, quina calor!”

De les quatre o cinc opcions que m’ha proposat en Joan, l’Alba Artigas era la que em feia més «tilín». Una via força menys repetida que les seves veïnes de replà, però no per això menys agraïda. Una via d’aquelles a on cal sospesar els passos abans de gosar-lo donar. Una via a on cal protegir-se quan se’n té ocasió, perquè no és segur poder-ho fer quan en sentim necessitat. Una via a on, en alguns trams, cal saber-ne intuir el traçat i, fins i tot, sospesar la solidesa de les preses. Una via d’aquelles que, mentre estàs escalant, desconnectes de tal manera amb la resta de les vicissituds mundanes que no saps ni quina hora és, ni què has de fer l’endemà. Gràcies Joan! Avui m’he tornat a sentir escalador!

I és que, escalar amb companys com en Joan, que duen damunt de les espatlles més de quaranta anys de frenètica activitat, amb la mateixa il·lusió que el primer dia, sempre a la recerca de nous objectius ―propis i aliens― amb que saciar la seva inesgotable curiositat és, a més de rar, un privilegi altament enriquidor que transcendeix al simple fet de compartir-hi corda. Jo de gran vull ser com tu, Joan! Quina és la pròxima?