DEL XAVI (300 m MD+) al Serrat de les Garrigoses de Montserrat, amb en Joan Brunet Puigpiqué… o bé com aprofitar un dels dies més curts de l’any, escalant una de les vies més llargues del massís

➪ Ressenya imprimible en PDF
del-xaviDissabte 17 de desembre de 2016. Aquest és un itinerari que fa temps em va recomanar en Xavi Martin, el seu aperturista, però, com passa tantes vegades, se me’n havia anat completament del cap. Fins que, a primers de setmana, la vaig veure penjada al bloc de l’Eduard Giménez Porredon, i vaig pensar que ja tocava traure-la de l’oblit. I no m’ha decebut gens ni mica, la veritat, per bé que la qualitat de la roca i la continuïtat no siguin els punts forts d’aquesta part de la muntanya.

A mesura que ens apropem a Collbató, el cel que cobreix el vessant nord de Montserrat es veu cobert per una nuvolada cada vegada més espessa i, tant a la carretera com als marges, s’aprecien els rastres d’una bona remullada. Per un moment, el fantasma de la galipàndria que varem agafar, fa quinze dies, a la Roca Regina ens ha fet pensar en un canvi de destí. Malgrat tot, hem creuat els dits i decidit temptar la sort! I així ens va. Ha, ha, ha!

Una vegada identificat el peu de via ―en vermell i mig esborrat: «Aranya»―, hem comprovat que, en alguns trams, la roca estava força humida. De manera que hem hagut d’extremar les precaucions.

1er. Llarg. Hem aprofitat els primers metres de l’Aranya ―pont de roca i pitó― per tal d’evitar la placa més desprotegida (i difícil) de l’entrada original. A continuació, un flanqueig vegetat ens ha deixat al peu d’una placa força llisa, humida i vertical, a on el primer espit està un xic enlairat ―la primera «apretadeta de cul» del dia!―. Seguidament, un díedre més tombat, a on hem posat un parell de peces mitjanes, ens ha acabant deixant a la R. Buf!

2on. Llarg. Just a la sortida de la reunió, hi ha un pas difícil que es pot protegir amb un C1 i, més amunt, amb una vaga en un matoll que hi ha a la dreta. Un xic després, trobarem un pitó que queda amagat. A continuació cal superar un matoll força molest―hi ha un espit just a sobre, a la seva banda dreta― i a continuació, ja per terreny més fàcil, però igualment delicat, s’arriba a la segona reunió. Déu n’hi do, altre cop! Si això continua així, no sé, no sé…

3er. Llarg. Travessem el camí i, un xic a l’esquerra de la vertical de la reunió, trobem escrita a la pedra la indicació de la continuat. Ara ve un díedre fàcil de protegir, que a mesura que es va estrenyent es posa més vertical, fins que, a l’alçada d’un espit, cal anar a la placa de l’esquerra. No sé si és perquè anem més rodats, o perquè la roca està més eixuta, el cas és que no ens ha semblat trobar el 6a, amb que el cataloga alguna ressenya. La continuació, que és força indefinida, nosaltres l’hem feta per un díedre força vegetat, que passa pel peu d’un primer sostre, abans de trobar la R sota un segon desplom.

4art. Llarg. Malgrat no tenir una dificultat excessiva, aquest llarg recorre unes plaques compactes i està força més protegit que els anteriors. Un respir, per agafar embranzida!

5è. Llarg. Tirada de transició de quinze metres, amb una «apretadeta» al començament ben protegida.

6è. Llarg. Després d’un espit ―l’únic fix que trobarem―, visible des de la reunió, la resta del llarg resulta força indefinit i «trencadot». La reunió, pròpiament dita, queda en un resalt que hi ha a l’esquerra d’una canal amb vegetació. No obstant això, si volem estalviar-nos-la, podem travessar la feixa que hi ha al damunt, i anar cap a la dreta a buscar la fletxa blanca que indica la continuació de la via de l’Aranya.

7è. Llarg. Fàcil, de transició i comú amb l’Aranya.

8è. Llarg. Comença per una placa evident i continua, sempre per la dreta ―cap a l’esquerra s’hi creuen la Rosa d’Abril i l’Oucomballa―, per uns díedres que desemboquen en una nova placa, just abans de la reunió.

9è. Llarg. Díedre vertical curt, però intens, més net que el culet d’un nadó. Fàcil de protegir. Llarg agraït!

10è. Llarg. Quaranta metres de continuïtat per placa i díedre, increïbles. Un llarg d’aquells que, per si sols, justifiquen tot un recorregut.

En general, doncs, la Del Xavi és una via força obligada i mantinguda, a on cal autoprotegir-se més que en les seves veïnes de replà. No està per demès portar aliens i friends fins a C3, repetint-ne de mitjans. Tenies raó, Xavi! És una bona via!