FACTOR 2 (180 m MD+) a la Roca dels Arcs, de Vilanova de Meià, amb na Sílvia Giner Little Tomi i en Joan Brunet Puigpiqué… o bé com gosar acarar-se amb els mites del passat

➪ Ressenya imprimible en PDF
1

Dissabte 21 de gener de 2017. A la ressenya original de l’any 1983, els oberturistes hi van incloure una llegenda que fa referència (i adverteix) de la nefasta situació que es produeix quan les cordes han d’absorbir caigudes d’una alçada igual o superior al doble de la longitud de corda que hi ha entre assegurat i assegurador. D’aquí la importància d’establir punts de dissipació, sobretot en els primers metres després d’haver sortit de la reunió.

Una forma ben original i pedagògica de donar nom a una via!

                               «pensaquesisurtsdelareunióivolesaixòésfactordos»

Justament per aquesta època va ser que vaig escalar la Lleida, la meva primera via a la paret. I en recordo, com si fos ara, la caiguda que hi va tenir en Jordi Sunyer Ollé, el meu company de cordada, en arrencar-se-li un clau de progressió. Va ser una caiguda neta, però en Jordi va venir a parar fins a l’alçada de la R! De manera que, el factor de la caiguda devia ser… Bé, val més que deixar-ho aquí!

Em ve a la memòria, també, el que em va dir l’admirat avinyonenc Tati Vilar, justament quan baixava d’escalar la Factor 2. La cosa va anar més o menys així: «Quan les coses es posen serioses, tiro amunt amb decisió. I, fins ara, sempre me’n he acabat ensortint!». Res d’estrany per a un bou que ha arribat a fer vuitens! És clar que, aquell comentari fet a propòsit de la via que en Tati acabava de repetir, em va fer posar a la Factor 2 l’etiqueta «d’Impossible superior». Que, ves per on, fins al cap de trenta anys no ha caigut… Ha, ha, ha!

Dos quarts de deu del matí. Tal i com el pronòstics del temps venien anunciant, el cel està tapat i fa un fred de pebrots. La via té sis llargs i fem cordada de tres, de manera que ens la repartim a raó de dos per cap. Em toca començar a mi, i ho faig amb els dits mig congelats…. de seguida se’m apareixen els fantasmes del passat! Ha, ha, ha! En Joan fa els dos del mig, que són els bons (i els més difícils), com sempre amb total autoritat. I la Sílvia, la nostra «boueta» particular, els dos darrers, que no és que estiguin d’oferta, precisament. Felicitats!

1er. Llarg. 20 m 6a. Placa fina de regletes, difícil d’escalar amb les mans fredes!

2on. Llarg. 25 m 6a. Travessia en diagonal cap a la dreta per atacar un mur de bona presa que acaba en un sostret. Hi ha un moment, al final del flanqueig, en que la morfologia de la roca ens aboca cap als bolts de la veïna Tierra de Nadie. Atesa la seva proximitat, i que no he estat capaç de veure cap més burí de la nostra via més amunt, he acabat pujant per l’altra línia, pensant que en aquest tram eren comuns. Quan he arribat a la reunió, però, n’he vist un quatre o cinc metres a l’esquerra, senyal inequívoca que el recorregut original anava per allà. Bé, que hi farem! Llarg agraït!

3er. Llarg. 20 m A2. Superació d’un sostre en artificial. En el passatge clau hi ha un clau trencat, que es pot superar posant un alien negre o blau. Llarg espectacular!

4art. Llarg. 35 m 6a+. Mur amb panxes, típic del del lloc, que té un pas llarg a la sortida de la reunió i, poc després, un parell de passos de bloc. Llarg potent i mantingut, en el que cal completar l’equipament!

5è. Llarg. 40 m Vè. Mur mantingut de bona presa per on cal navegar, ates que només té quatre assegurances fixes en quaranta metres. L’entrada a la reunió és descompost. Llarg a on no val a badar!

6è. Llarg. 40 m V+. Díedre fàcil fins a un arbre, i placa fina abans d’acabar el llarg. La cirereta dels pastís!

Una via, al final, menys difícil i compromesa del que havíem pensat (la mitificació, ja les té aquestes coses), però per res menyspreable. Ans al contrari: exigent, mantinguda i amb un equipament original que, a vegades, costa de veure tant per la mida (burins) com per la distància a que estat posats els uns dels altres. No obstant, això, no cal dur martell i claus. Molt recomanable!

Anuncis