FACTOR 2 (180 m MD+) a la Roca dels Arcs de Vilanova de Meià, amb na Sílvia Giner i en Joan Brunet… o bé com acarar-se amb un altre mite del passat

➪ Ressenya imprimible en PDF
1Dissabte 21 de gener de 2017. Els oberturistes d’aquesta via, en Cesc Rosell (Buitrin) aquí el seu bloc i en Jordi Rosell (Buitri), van incloure una llegenda a la ressenya original que fa referència, i advertiment, a la crítica situació que es produeix quan les cordes han d’absorbir caigudes d’una alçada igual, o superior, al doble de la longitud de corda que hi ha entre assegurador i assegurat. D‘aquí la importància d’establir punts de dissipació poc després d’haver iniciat un llarg.

        Una forma ben original, i pedagògica, de donar nom a una via d’escalada:

«pensaquesisurtsdelareunióivolesaixòésfactordos»

       Justament per aquesta època, va ser que vaig escalar la Lleida; la meva primera via a la Roca dels Arcs. En recordo, com si fos ara, la caiguda que va patir en Jordi Sunyer, el meu company de cordada, en arrencar-se-li un clau de progressió. Va ser una caiguda neta, però força llarga, tota vegada que va venir a parar a l’alçada de la reunió! De manera que, el factor de la caiguda devia ser… Bé, val més deixar-ho aquí!

       Em ve a la memòria, també, el què em va dir en Tati Vilar el dia que va escalar la Factor 2: «Quan les coses es posen serioses, tiro amunt amb decisió… I, fins ara, sempre me n’he acabat ensortint!». Res d’estrany per a un bou que ha arribat a fer vuitens! El que en Tati no devia saber, però, és que fent aquest comentari, acabava de penjar-li a la via una etiqueta «d’Impossible Superior»…  que, ves per on, fins al cap de trenta anys no he fet caure! Ha, ha, ha!

       Dos quarts de deu del matí. Tal i com anunciaven els pronòstics del temps, el cel està tapat i fa un fred de pebrots. La via té sis llargs i fem cordada de tres, de manera que es fàcil de repartir. Em toca començar, i ho faig amb els dits mig congelats…. Els fantasmes del passat comencen a aparèixer! Ha, ha, ha! En Joan enllesteix els dos del mig, que són els bons (i els més difícils), amb total autoritat. I na Sílvia, la nostra «boueta» particular, els dos darrers, que tampoc no estan d’oferta!

       Una via menys difícil i compromesa del que havia pensat ―la mitificació ja les té aquestes coses―, però per res menyspreable. Ans al contrari: exigent, mantinguda i amb un equipament original que, a vegades, costa de veure, tant per la mida (burins), com per la distància que els separa. No obstant, això, no cal dur martell i claus. Molt recomanable!

LA VIA

1er. Llarg. 20 m 6a. Placa fina de regletes, difícil d’escalar amb les mans fredes!

2on. Llarg. 25 m 6a. Travessia en diagonal, cap a la dreta, per atacar un mur de bona presa que acaba en un sostret. Hi ha un moment, al final del flanqueig, a on la morfologia de la roca sembla abocar-nos cap als bolts de la veïna Tierra de Nadie. Atesa la seva proximitat, i que no he estat capaç de veure cap més burí, he acabat pujant per la que no era, pensant que en aquest tram eren comuns. Quan he arribat a la reunió, hi he vist un burí quatre o cinc metres a l’esquerra. Bé, què hi farem! Llarg agraït!

3er. Llarg. 20 m A2. Superació d’un sostre en artificial. En el passatge clau hi ha un clau trencat, que es pot superar posant l’alien blau o negre. Llarg espectacular!

4art. Llarg. 35 m 6a+. Mur amb panxes, típic del del lloc, amb un pas llarg a sortida de reunió, i un parell de passos de bloc, abans d’acabar. Llarg potent i mantingut, a on cal completar l’equipament!

5è. Llarg. 40 m Vè. Mur mantingut de bona presa a on cal navegar (quatre assegurances en 40 m!), amb entrada a la reunió descomposta. Llarg a on no val a badar!

6è. Llarg. 40 m V+. Díedre fàcil fins a un arbre, i placa fina abans d’acabar. La cirereta dels pastís!