ROSAURA (180m MD+) als Plecs del Llibre de Montserrat, amb l’Octavi Puntas i en Josep Climent… o bé com gaudir, per igual, del mode «free» i de l’estil clàssic

➪ Ressenya imprimible en PDF
RosauraDivendres, 10 de febrer de 2017. Una manera de revaloritzar les vies clàssiques, consisteix a «alliberar-les». És a dir, a escalar-les ―íntegra o parcialment―, sense emprar els mitjans artificials de progressió amb què, fins aleshores, havíen estat repetides o obertes. A mitjans dels vuitanta, amb la irrupció dels peus de gat, les pólvores de magnesi i els entrenaments específics en gimnàs, roca i plafó, una nova manera d’escalar s’obría camí a casa nostra. I, en especial, a les roques, parets i agulles de Montserrat. Aquesta nova modalitat ―i mentalitat― anomenada «esportiva», a més de valorar l’assoliment des objectius i la bellesa dels traçats, en pondera tant o més l’estil amb què es duen a terme. Escaladors com en Kim Santacatalina, i la BMA «Basca Manresana Autèntica», van ser un clar exponent d’aquest moviment «alliberador». Tant a l’hora de repetir, íntegrament en lliure, línies clàssiques ―a vegades poc freqüentades, per difícils i precàries―, com a la de restaurar-les i deixar-les en condicions òptimes.

Avui a la «Rosaura», seguint amb aquest raonament, malgrat fer una única cordada és com si haguéssim escalat dues vies diferents. Els dos Joseps ―en Josep Climent i un servidor―, que ho hem fet en estil clàssic. I l’Octavi, que ho ha fet ―bé, tota, tota no… però gairebé― en mode «free» 2.0. La graduació de la ressenya és fruit, principalment, de les seves apreciacions. En el repartiment dels llargs, també hem tingut en compte aquest criteri: el dos primers, re-equipats amb parabolts de 8 mm, per a ell. I la resta, a on la restauració és més discreta, per a nosaltres dos. Val a dir que, al primer llarg, l’Octavi ha «volat» dues vegades. Això, no obstant, no l’ha fet desistir de seguir-ho intentant en el mateix estil. Els Joseps, per la nostra part, hem emprat mitjans artificials sempre que no hem cregut necessari.

I, tanmateix, tots tres hem acabat gaudint de valent. Tal i com digué en Maurice Herzog: «No és més qui més amunt arriba, sinó aquell que influenciat per la bellesa que l’envolta, més intensament sent».

En conjunt, la Rosaura és un recorregut clàssic d’una certa categoria: exigent i mantingut, equipat de manera dispar i que recorre una impressionant paret. De ben segur, que no us deixarà indiferents!

LA VIA

1er. Llarg. 30 m 6b+ (6a/A0). Comú amb les vies «Directa Sagitario» i «Tai-Chi». Línia força directa, per la gran placa de presa petita, però ferma, que va a buscar el primer dels grans forats de la paret. Llarg molt mantingut.

2on. Llarg. 20 m V+. Sortida per la dreta i, de seguida, flanqueig cap a l’esquerra a cercar una nova balma. Pas d’entrada a la reunió, difícil en lliure.

3er. Llarg. 25 m 6a+ (V+/A1). Sortida per l’esquerra del forat, a buscar un mur vertical amb preses d’extraordinària qualitat. A continuació, hi ha la possibilitat de seguir en lliure molt difícil o bé fer-ho en escalada artificial. Reunió a dins d’un nou forat.

4art. Llarg. 30 m 6b+ (V+/A1). Sortida per l’esquerra, altre cop en artificial o en lliure molt difícil, per abastar una fissura molt marcada. Hi ha un pas llarg, entre pitons, a on podem optar entre refiar-nos d’un plom o bé aprofitar un foradet per emplaçar-hi un micro-friend. A partir d’aquí, la fissura es converteix en un díedre agraït.

5è. Llarg. 40 m 6c (6a/Ae). Sostret en biaix, amb uns primers metres molt exigents, equipat per poder ser escalat en artificial. Just abans d’una savina, manquen dos claus que poden ser substituïts amb micro-friends. Superat aquest ressalt, la dificultat disminueix, però la roca i l’equipament no són tan bons. Llarg treballós.

6è. Llarg. 35 m IV+/Ae. Comú amb el darrer de l’«Aresta Arcarons». Llevat de dos passos d’artificial equipat, la dificultat és baixa i l’equipament testimonial.

Aproximació: Des de l’aparcament de Santa Cecília, seguir la carretera en direcció oest ―Can Massana―. Al cap d’uns tres-cents metres, prendre el camí senyalitzat que puja per la Canal de la Llum. Arribats al coll (uns 40′), baixar pel Torrent del Migdia durant 15′ més, fins a passar per entremig de dos grans blocs caiguts. Just després, pujar a mà dreta (oest) per un torrent embrossat, seguint traces de camí. La via comença al costat d’una alzina. 1h 15′.

Opció sud: pel Camí dels Francesos, entre Can Jorba i la Vinya Nova, baixant al Torrent del Migdia un cop passat Coll Musset.

Descens: Seguir cap a l’oest per l’aresta dels Plecs, fent un primer ràpel d’uns 20 m fins a la bretxa del Superior amb l’Estret i, seguidament, superar un parell de ressalts de IV ―aconsellable anar encordat―. En arribar a la Paret del Montgròs, si hem vingut del nord, el millor és acabar d’escalar aquest ―un centenar de metres fàcils, puntualment equipats― i baixar, en acabat, pel marcat camí que, de bell nou, mena al coll i a la Canal de la Llum.

Per l’altra opció, al final de l’aresta baixar pel ràpel equipat de 30 m que, en en direcció sud, mena a la traça de camí que retorna al Torrent del Migdia, i d’aquí a Coll Musset.

Horari: de 3 a 5 hores