GEMINIS (410 m ED-) a la Paret de la Cascada d’Ordesa, amb en Lluís Parcerisa… o bé com prendre consciència de les pròpies limitacions

➪ Ressenya imprimible en PDF
10Dimarts, 13 de juny de 2017. Dins d’un marc colossal d’escarpades parets verticals ―quan no desplomades― de perfilada roca calcària, la preciosa vall d’Ordesa ofereix una escalada atlètica i agosarada a parts iguals. Reblertes de fissures, diedres i magnífics blocs compactes de la mida neveres i armaris encastats, les seves vies evoquen les epopeies més fantàstiques, alhora que satisfan el més fi dels paladars.

       Talment com les Heroïna, Edelweis, Alicantropía o Racs, la Géminis compta amb el segell inconfusible d’en Jesús Gàlvez. Un personatge singular ―més o menys de la meva edat―, que als anys vuitanta, quan tenia vint i pocs anys, va elevar significativament el llistó de l’escalada clàssica a tot l’Estat; deixant-nos una bona col.lecció de perles, tant a Ordesa, a La Pedriza, a Riglos, al Naranjo o a Montrebei. Traçats extraordinaris d’una vigència increïble que, gràcies a mantenir-se en un estat molt similar a l’original ―això és un nombre molt escàs d’assegurances fixes, reunions incloses―, per la seva dificultat i compromís, avui en dia segueixen gaudint d’un cert prestigi.

       L‘escalada atlètica, certament, no ha estat mai un dels meus forts. Aquesta no és, però, excusa suficient per justificar no haver estat a l’alçada de la via. Des de bon començament, ho he de reconèixer, anava una mica acollonit, però no pas més que altres vegades en aquesta vall. Tenia aquell nus a l’estómac que se’t posa quan arribes a peu de paret, aixeques el cap i sembla que hagis de caure d’esquena, només de contemplar la severa immensitat d’allò que tens just al damunt; com si tot plegat t’hagués de caure a sobre. En acabat, quan et poses a escalar i comproves que, malgrat tot, aconsegueixes avançar per entremig d’aquestes enormes rampes invertides, la sensació s’esmorteix. O bé és, potser, que es veu substituïda per la imperiosa necessitat d’ocupar el pensament, i els cinc sentits, únicament en superar les peremptòries dificultats que tens just al davant.

       Cap final del tercer llarg, he començat a notar un cansament prematur. La intensitat dels esforços acumulats, ha provocat que els braços i les cames deixessin de respondre amb la fluïdesa habitual. La percepció d’esgotament que normalment pugui tenir en acabar una via, he començat a notar-la molt abans de meitat. I, és clar, m’ha acompanyat fins al final… i cada vegada més intensa. De mica en mica, el defalliment s’ha apoderat també de la meva ment, fins que ha arribat un moment en què el meu cap ha dit prou! Durant una estona, fins i tot, m’he plantejat seriosament deixar d’escalar una bona temporada. Ha, ha, ha! Havent de ser el meu company, qui ha acabat traient les castanyes del foc. Sortosament, els mals pensaments s’han esvaït tan bon punt hem superat el temible llarg d’A2, i la inclinació de la paret ha quedat per sota els noranta graus. Des d’aquí, i fins a la terrassa superior, ha estat un agradable passeig. I, ara mateix, únicament me’n queda un bon record… i una bona esllomada!

       De tant en tant, també està bé saber a on tenim els límits i tocar de peus a terra, oi? Tot i que, per a en Lluís, tot plegat hagi succeït totalment a la inversa, i ara mateix ja estigui somniant amb fer un pas més a Ordesa. «Amb mi no hi comptis, però! Ha, ha, ha! Quin bou que estàs fet!».

       Via superba, dividida en dues parts separades per un jardí. La primera, de prop de dos-cents metres, recorre un evidentíssim díedre desplomat. La segona, d’uns cent cinquanta, assoleix la feixa superior, vorejant, pel punt més feble, el gran sostre dominant. Malgrat el grau forçós d’aquesta via no sigui un guarisme desorbitat, cal tenir en compte el desgast ―físic i mental― que suposen aquest tipus d’ascensions. I més quan un ja té una edat…

LA VIA

1er. Llarg. 45 m V+. Just a la vertical de la inscripció amb el nom de la via, intentar seguir un esperó poc definit de roca delicada. Reunió a la dreta del relleix a on s’arriba. Llarg poc definit, de difícil protecció.

2on. Llarg. 30 m IV+. Llarg més més fàcil i millor protegit que l’anterior. Reunió de dos claus.

3er. Llarg. 25 m 6c. Pas de bloc, continuació per un diedre i una fissura de mans, de fàcil protecció, que s’acaba convertint en off-width. És aconsellable pujar sense motxilles. Llarg exigent, de cap a fi.

4art. Llarg. 30 m 6b. Inici amb un altre pas de bloc, no obligat, seguit d’un diedre magnífic fins a sota un petit desplom. Passar cap a l’esquerra i, per terreny més fàcil, arribar a la reunió.

5è. Llarg. 25 m 6b. Díedre evident amb un pas estrany abans d’acabar. Reunió en un nínxol característic.

6è. Llarg. 45 m 6b. Sortida per la dreta amb dues opcions. 1) En artificial a equipar, o en lliure molt difícil, per una fissura a on hi ha un pitó amb una baga penjant. 2) Per l’esperó de més a la dreta (més espectacular que difícil). Continuació per una mena de xemeneia fàcil, seguida d’un díedre-fissura perfecte que, per la seva amplada, resulta difícil treure net. Llarg exposat.

7è. Llarg. 25 m II. Tram de transició pel jardí penjat, a l’esquerra del qual puja la segona part de la via Edelweis (combinació molt popular).

8è. Llarg. 40 m V. Llarg de navegació, per anar a buscar la vertical esquerra del gran sostre que supera el següent llarg.

9è. Llarg. 30 m V+. Llarga travessia a la dreta per plaques de regletes, anant amb compte d’encertar l’alçada correcte. Reunió al diedre que hi ha just ben passat el sostre.

10è. Llarg. 40 m V+/A2. Inici per una placa llisa, a on cal obrir-se bé de peus i pujar en oposició. Seguit d’una secció atlètica, i d’un sostre a mà dreta, la superació del qual (6c+ o A2 a equipar) probablement sigui el més difícil de la via. Entrada a la reunió per un díedre més assequible. Llarg inhumà, a aquestes alçades de la pel.lícula!

11è. Llarg. 50 m V. Llarg indefinit, però assequible, amb diverses seccions herboses que patinen.

12è. Llarg. 25 m IV. Grades de sortida fàcils i agraïdes, després de tantes hores i tants metres de tensió acumulada.

Aproximació: Des de Torla, seguir per la carretera que dóna accés al Parc Nacional d’Ordesa. O bé, quan aquest està restringit, fer amb bus aquest trajecte (www.ordesa.net). Des de l’aparcament del Prat, anar cap al fons de la vall en direcció a Las Clavijas de Cotatuero. Seguir aquest camí, que puja pel costat d’un torrent, fins a quedar just a sota la vertical de la Pared de la Cascada. I, a partir d’aquí, pel sender marcat que puja en aquella direcció. 1h 15′

Descens: Flanquejar cap a l’est per la terrassa superior (en direcció al torrent), fins a trobar les fites que baixen cap a les Clavijas de Cotatuero. Al cap de poc de superar-les, enllaçar amb el camí d’anada. 1h 30′

Horari: De 7 a 9 hores

http://romanticguerrer.blogspot.com.es/2017/06/la-geminis-la-paret-de-la-cascada.html