GEMINIS (410 m ED-) a la Paret de la Cascada d’Ordesa, amb en Lluís Parcerisa… o bé com prendre consciència de les pròpies limitacions

➪ Ressenya imprimible en PDF
10Dimarts, 13 de juny de 2017. A Ordesa no hi ha vies fàcils! En un marc colossal d’escarpades parets verticals ―quan no extra plomades― de perfilada roca calcària, reblertes de fissures, diedres i magnífics blocs compactes de la mida neveres i armaris empotrats, la preciosa vall d’Ordesa ofereix una escalada atlètica i agosarada a parts iguals.

Talment com les Heroïna, Edelweis, Alicantropía o Racs, la Géminis compta amb el segell inconfusible d’en Jesús Gàlvez, el seu oberturista. Un personatge singular, més o menys de la meva edat, que als anys vuitanta, quan tenia vint i molt pocs anys, va elevar significativament el llistó de l’escalada clàssica a tot l’Estat, deixant-nos una bona col·lecció de perles, tant a Ordesa, a La Pedriza, Riglos, El Naranjo o Montrebei. Traçats extraordinaris, d’una vigència increïble que, gràcies a mantenir-se en un estat molt similar a l’original, això és un nombre molt escàs d’assegurances fixes ―reunions incloses―, avui en dia segueixen gaudint d’un cert prestigi per la seva dificultat i compromís.

L’escalada atlètica, certament, no ha estat mai un dels meus forts. Aquesta, però, no és excusa suficient per justificar no haver estat a l’alçada del que la via requereix. De bon començament, ho he de reconèixer, anava una mica «acollonit», però no pas més que altres vegades que he escalat a Ordesa. Tenia aquell nus a l’estómac que se’t posa quan arribes a peu de paret, aixeques el cap i sembla que hagis de caure d’esquena, només de contemplar la severa immensitat del què tens just al damunt, com si tot plegat t’hagués de caure a sobre. Encabat, quan et poses a escalar i comproves que, malgrat tot, aconsegueixes avançar per entremig d’aquesta enormes rampes invertides, la sensació s’esmorteix; o bé és, potser, que es veu substituïda per la imperiosa necessitat d’ocupar el pensament i els cinc sentits únicament en superar les peremptòries dificultats que tens just al davant. Cap final del tercer llarg, he començat a notar un cansament prematur. La intensitat dels esforços acumulats, ha provocat que els braços i les cames deixessin de respondre amb la fluïdesa habitual. La percepció d’esgotament que normalment pugui tenir en acabar una via, he començat a notar-la molt abans de meitat. I, és clar, m’ha acompanyat fins al final… i cada cop més intensa. De mica, en mica, el cansament s’ha apoderat també de la meva ment, fins que ha arribat un moment en què el meu cap ha dit prou! Tant que, durant una estona, fins i tot m’he plantejat seriosament deixar d’escalar una temporada. Ha, ha, ha! Havent de ser el meu company de cordada, qui m’ha acabat traient les castanyes del foc. Sortosament, els mals pensaments s’han esvaït t’han bon punt hem superat el temible llarg d’A2 i la inclinació de la paret ha quedat per sota els noranta graus. Des d’aquí, i fins a la terrassa superior, ha estat un agradable passeig. I, ara mateix, únicament me’n queda un bon record… i una bona esllomada!

De tant en tant, també està bé saber a on tenim els límits i tocar de peus a terra, oi? Tot i que, per a en Lluís, tot plegat hagi succeït totalment a la inversa, i ara mateix ja estigui somniant amb fer un pas més a Ordesa. Amb mi no hi comptis, però! Ha, ha, ha! Quin bou que estàs fet!

Via superba, dividida en dues parts separades per un jardí. La primera, de prop de dos-cents metres, que recorre un evidentíssim díedre desplomat. I la segona, d’uns cent cinquanta, que assoleix la feixa superior vorejant un gran sostre pel seu punt més feble. Malgrat el grau forçós no sigui un guarisme desorbitat, cal tenir en compte el desgast ―físic i mental― que suposen aquest tipus d’ascensions. I més quan un ja té una edat…

LA VIA

Aproximació: Des de Torla, seguir per la carretera que dóna accés al Parc Nacional d’Ordesa, o bé, quan quest està restringit, fer el trajecte amb bus (www.ordesa.net). Des de l’aparcament del Prat, anar cap al fons de la vall en direcció a Las Clavijas de Cotatuero. Seguir aquest camí, que puja pel costat d’un torrent, fins a quedar just a sota la vertical de La Pared de la Cascada. I, a partir d’aquí, pel sender marcat que puja en aquella direcció. 1h 15′

1er. Llarg. 45 m V+. Des del nom escrit a l’inici, intentar seguir un esperó poc definit de roca delicada. Reunió a la dreta del relleix a on s’arriba. Llarg poc definit, de difícil protecció.

2on. Llarg. 30 m IV+. Llarg més més fàcil i millor protegit que l’anterior. Reunió de dos claus.

3er. Llarg. 25 m 6c. Pas de bloc, continuació per un diedre i fissura de mans de fàcil protecció que s’acaba convertint en off-width. És aconsellable pujar sense motxilles. Llarg exigent, de cap a fi.

4art. Llarg. 30 m 6b. Nou inici amb pas de bloc no obligat, seguit d’un diedre magnífic fins a sota un petit desplom. Passar cap a l’esquerra i, per terreny més fàcil, arribar a la reunió.

5è. Llarg. 25 m 6b. Díedre evident amb un pas estrany abans d’acabar. Reunió en un nínxol característic.

6è. Llarg. 45 m 6b. Sortida per la dreta amb dues opcions: en artificial a equipar o en lliure molt difícil per una fissura a on hi ha un pitó amb una baga penjant, o bé per l’esperó de més a la dreta (més espectacular que difícil). Continuació per una mena de xemeneia fàcil, amb tornada a un díedre de fissura perfecte, que per la seva amplada és difícil d’encadenar. Llarg exposat.

7è. Llarg. 25 m II. Tram de transició pel jardí penjat, a l’esquerra del qual puja la segona part de la via Edelweis, que és una altra opció per la que poder continuar.

8è. Llarg. 40 m V. Llarg de navegació per anar a buscar la vertical esquerra del gran sostre que supera el següent llarg.

9è. Llarg. 30 m V+. Llarga travessia a la dreta per plaques de regletes, anant amb compte d’encertar l’alçada correcte. Reunió al diedre que hi ha just passat el sostre.

10è. Llarg. 40 m V+/A2. Inici per una placa llisa, a on cal obrir-se bé de peus i pujar en oposició, seguit d’una secció atlètica i d’un sostre a dretes, la superació del qual (6c+ o A2 a equipar) probablement sigui el més difícil de la via. Entrada a la reunió per un díedre més assequible. Llarg inhumà, a aquestes alçades de la pel·lícula.

11è. Llarg. 50 m V. Llarg indefinit però assequible, amb diverses seccions herboses que patinen.

12è. Llarg. 25 m IV. Grades de sortida, fàcils i agraïdes, després de tantes hores i tants metres de tensions acumulades.

Descens: Flanquejar cap a l’est per la terrassa superior (en direcció al torrent) fins a trobar les fites que baixen cap a les Clavijas de Cotatuero. I al cap de poc de superar-les, enllaçar amb el camí d’anada. 1h 30′

Horari: De 7 a 9 hores

http://romanticguerrer.blogspot.com.es/2017/06/la-geminis-la-paret-de-la-cascada.html

 

Anuncis