COURBEAU (450 m MD+) a la Paret de Catalunya, de Montrebei, amb en Josep Climent… o bé com acabar trobant l’agulla al paller

➪ Ressenya imprimible en PDF
corbDimarts 21 de novembre de 2017. No fa gaire, després d’haver fet la meva vint-i-dosena ascensió en aquest santuari de l’escalada, em vaig adonar que de les «Ultra-clàssiques i Típiques» de que parla en Luichy al seu excel·lent llibre «Montrebei» només em mancava aquesta ―la resta: Diedre Audoubert, Diedre Gris, Delfos, CADE i Pilastra dels Voltors ja feia força temps que les tinc a la butxaca― el proper objectiu al congost, doncs, estava més que clar. La qüestió, però, era si l’escasses hores de claror de finals de novembre serien suficients per fer una via de 450 metres. Com que trobar un company de cordada per afrontar el repte, no ha estat problema ―en Josep, fins i tot, s’ha ofert a fer el llarg de l’off width de primer!―, i tenint ben present que les incerteses ―més o menys controlades― també formen part de l’escalada, no m’hi he pogut negar… Ha, ha, ha!

Corria l’any 1978, i la febre per obrir les línies més atractives de la paret ―les futures grans clàssiques― s’havia encomanat també als escaladors de l’altra banda dels Pirineus. El mateix dia que en Julien, Munsch, Thomas i Uzabiaga encetaven l’obertura d’aquesta via, uns altres francesos: en Louis Audoubert i en Galy, esclafats sota el pes de les seves enormes motxilles, s’apropaven penosament cap a la paret amb la mateixa intenció que els primers. Davant del desencís de veure’s avançat, la conversa que Audoubert (que és capellà) va mantenir amb els seus compatriotes, sembla ser que no va ser tot el cordial que era d’esperar. D’aquí el nom que rebé la via: Courbeau (Corb) ―el malnom que, per la sotana, es dona a França als capellans― en clara al·lusió a la condició d’en Louis Audoubert.

Com que les casualitats no vénen mai soles, però, quan dilluns al vespre en Josep Climent i jo vam arribar al Prat disposats a passar-hi la nit, i vam comprovar que únicament hi havia un altre vehicle, i l’endemà a primera hora després d’esmorzar, mentre acabàvem de preparar el material, els vam veure partir sota la llum dels frontals i ens vam dir «aquests encara van més d’hora que nosaltres», poc ens podíem imaginar que es dirigien també a fer el Courbeau… Doncs sí, en Jóse i l’Arturo ―dos simpàtics escaladors de Madrid― se’ns van avançar de deu minuts mal comptats! En acabat, però, lluny de recriminar-nos res els uns als altres, vam fer unes bones xerrades a les reunions i arribàrem al Prat amb gairebé una hora de claror per endavant!

El Courbeau és una via llarga, vertical i mantinguda, a on una de les dificultats principals rau en la necessitat de protegir-se, tant als llargs com a les reunions. Malgrat això, no acaba sent una línia especialment perdedora, per bé que cal posar un cert èmfasi en la navegació. La primera meitat de la ruta discorre per fissures, díedres i plaques, mentre que la segona ho fa, principalment, per xemeneies de diferents amplades. En quan al famós «off width» de 6b de l’onzena tirada, al meu entendre no és ni una cosa ni l’altra. Es tracta d’una xemeneia estreta, però no prou com per haver d’escalar-la encastant-hi el braç i la cama (s’hi cap sencer). En quan al grau, posicionant-se de manera adequada (amb l’esquena recolzada a la paret esquerra) no resulta tan exigent com pot semblar sobre el paper. En tot cas, el handicap principal ve donat per la dificultat a l’hora de protegir-s’hi. De totes maneres, estem parlant d’una xemeneia… Ah, això sí, la motxilla millor deixar-la a casa, o bé dur-la penjant de l’arnés.

I ara, quina serà la propera a Montrebei? Tant en José com l’Arturo m’han recomanat molt la Nirvana ―oberta per en Jesús Gàlvez, amb qui ells escalen sovint―. Aquesta, però, ja pertany al grup de les «Llargues, Des-equipades i No massa freqüentades» segons la classificació d’en Luis Alfonso. No, si al final, entre uns i altres, sempre m’acabeu «liant»… Ha, ha, ha!

 

Anuncis