SOMNI DE PEDRA (310 m MD+) a la Cara Sud del Pollegó Inferior del Pedraforca, amb na Carme Silva… o bé com flipar mandonguilles veient escalar a la «gitaneta»

➪ Ressenya imprimible en PDF
somnidepedraDijous 14 de juny de 2018. Fa uns dies vaig conèixer a la Carme (a partir d’ara, «La gitaneta de l’Esquirol») fent esportiva a Ca’n Placa. Malgrat tenir arrels osonenques i viure a Roda de Ter, pel que fa a l’escalada, la «gitaneta» no té inconvenient a confessar-se addicta al Berguedà. L’aparició de la nova guia «Berguedà Vertical», sumada al caràcter extravertit dels escaladors locals, propicien que escaladors d’arreu s’apropin, cada cop més, a conèixer les excel·lències d’aquesta privilegiada comarca del pre-pirineu.

Bé, el cas és que el dia que amb la «gitaneta» vam coincidir a Ca’n Placa, em va faltar temps per proposar-li de «muntar» les vies jo. En veure-la escalar, però, de seguida vaig entendre, no només que em passava la ma per la cara, sinó que amb la meva fatxenderia acabava de fer el ridícul més espantós. Acte seguit, amb la cua entre les cames, vaig cedir-li a ella la prerrogativa. Al cap d’unes hores, després que la «gitaneta» es passegés pels 6c+ com una sargantana, i que jo m’hi «apianés» en lamentables «tope rope», va sorgir la idea d’anar a fer una via llarga. Modalitat en la què, segons «la gitaneta» em digué, tot just s’acaba d’iniciar. I pel què fa a l’esportiva, tot just si fa tres anys que la practica. Tres anys… però si jo en porto més de trenta i amb prou feines sóc capaç de fer… Bé, millor que ho deixem córrer!

A on carai puc portar a una «boua» com aquesta? ―em vaig preguntar―. I després de molt rumiar, li vaig proposar Somni de Pedra. Una via del llibre de les «100 millors» que, per trobar-la fora del meu abast, feia temps tenia aparcada. Ben mirat, una opció prou raonable a on poder desplegar les seves formidables habilitats… i a on un servidor miraria d’arrossegar-me amb una certa dignitat.

Un cop identificat el peu de via, sortegem els llargs. I encara sort, començo jo! No sé a on he llegit, que els dos primers són els més obligats, de manera que a mi em toca el Primer, que és de V+. Mentre que la «gitaneta» lidiarà amb el 6a+ del Segon. No cal dir, que se’n surt millor que jo! Sort que tot just és la sisena via llarga que fa. En el Tercer, mentre jo vaig de xapa en xapa, tirant de «fi-fi», la «gitaneta» no encadena per ben poc. Deixant el Quart a banda, que és de transició, en el Cinquè, com que les assegurances no disten gaire, faig servir el mateix estil que a l’anterior, o sigui «acerant» tot el què puc. «Com t’ho fas per pujar t’han de pressa?» ―em demana la «gitaneta», en un moment donat―. «Santa innocència, però que no ho veus que gairebé no toco la pedra?» Al seu torn, la «gitaneta», que s’ha anat escalfant, encadena tot el 7a de segona, i només acaba fallant als dos passos de 7b. I ara arriba el Sisè. Un 7a de sis xapes que, després d’una batalla sense quarter, la «gitaneta» acaba encadenant. A vista i de primer! No tinc paraules. A partir d’ara em dedico al parxís! El Setè és un canvi de reunió. El Vuitè una placa acanalada més dos passos d’Ae. El Novè una placa més difícil del que diuen les ressenyes, però que la «gitaneta» torna a treure com si res. I el Desè, i darrer, un altre tràmit sense més història.

En arribar al cim del Pollegó Superior, la «gitaneta» em diu que, en comptes de baixar per les Costes d’en Dou, li faria més il·lusió fer-ho per la tartera, a fi de poder practicar la tècnica del rapel. La situació resulta còmica. Després d’estar quatre hores i mitja encordat amb una «boua» que fa 7a a vista de primer, me’n acabo d’adonar que no sap ni fer A0’s, ni muntar rapels. Algú em deixa una «gilette», per tallar-me les venes?

Ah, me’n oblidava! L’altra gran passió de la «gitaneta» és (com no) la de la faràndula. Una gran veu, carisma, talent i professionalitat, l’han dut a trepitjar escenaris d’arreu i a guanyar diversos concursos musicals. Actualment, és la vocalista de Wish.

 

 

Anuncis