DIEDRE NORD-EST (305 m MD+) a la Grande Aiguille d’Ansabère, amb en Jordi Ceballos… o bé com assistir en primera fila al Gran Teatre de l’Èpica

➪ Ressenya imprimible en PDF
diedreneDivendres 14 de setembre de 2018. Caminar per la vall de Lescun en la penombra de l’albada, i rebre, en un tombant del camí, la fantàstica visió de les Aiguilles d’Ansabère inflamades pel sol que just despunta a l’horitzó, és una de les imatges més belles i colpidores que hagi tingut mai a la muntanya.

       L’any 1985, fent la Travessa del Pirineu, vaig contemplar per primera vegada la grandiositat d’aquestes esfereïdores parets i l’entorn que les envolta. Des d’aleshores, sempre que algú m’havia comentat la possibilitat d’escalar-les havia esgrimit excuses barates, mentre una lleu esgarrifança m’envaïa de dalt abaix… Fins que, a finals d’aquest agost, en Jordi em va presentar un pla d’acció irrebutjable. Unes setmanes abans, sobre el terreny, el meu company havia estat recopilant tota la informació necessària, inclosos l’allotjament i les aproximacions, per escometre l’aventura amb garanties. Que anar-hi amb ell ha estat un xollo, vaja!

       Al mític llibre d’en Patrice de Bellefon Los Pirineos. Las 100 mejores ascensiones y excursiones, el Diedre Nord-Est ocupa el 90è lloc de la llista —just abans de l’Anglada-Cerdà de la Paret de l’Aeri—. A la foto principal, s’hi veu a un escalador superant el sostre del tercer llarg (original). Just en el punt a on, l’any 1933, Henri Barrio hi va veure frustrat el seu heroic intent! Una foto d’aquelles que et fan volar la imaginació durant molt de temps!

       Una vegada que en Jean i en Pierre Ravier van ser presents al Festival de Cinema de Muntanya de Torelló, en Joaquim Gil els va preguntar per les seves millors vies. Entre les quatre o cinc que van esmentar, hi havia aquesta. Esperonat per tan savi consell, l’octubre del 2011, l’amic Joaquim la va escalar en el seu estil més genuí ―sol com un mussol―. Fruit de la seva meritòria ascensió, en Joaquim va dibuixar una detallada ressenya, que és la que nosaltres hem fet servir. Comentar, al respecte, que en el darrer llarg, un cop superats els dos primers pitons, és més aconsellable anar cap a l’esquerra a buscar l’aresta est (via Bellefon), que no pas fer-ho per la dreta. Nosaltres ho hem fet per a on diu la ressenya, i encara tenim el cor encongit!

LA VIA

       El primer contacte amb la roca resulta d’allò més estrany: llisa, vertical i no sempre compacte. Endinsats, tothora, en un ambient exigent i sever, a on esdevé tant o més important l’ofici que la força, l’evident i ampli diedre que es remunta no sempre s’ha de seguir pel lloc més evident, mentre que els escassos i vetusts pitons emplaçats tampoc assenyalen l’itinerari de forma inequívoca. D’aquí la importància de tenir una bona ressenya a mà. Des del cim de la Grande Aiguille cal fer un ràpel cap a l’oest. I, en acabat, escalar l’evident diedre que mena al Pic de Petrechema.

Aproximació: Després de deixar el cotxe a Pont Lamary, hem pres el camí de les Cabanes de Petrechema, i just abans d’arribar a aquestes (uns 100 m) hem agafat la pista que puja a ma dreta per, al cap d’uns 10 minuts, agafar un corriol que va en direcció a les Agulles. Aconsellats per l’Armand Ballart, de les dues aproximacions possibles, hi hem accedit per la de la cara nord (la de la dreta). Primer hem hagut de remuntar una penosa tartera (quan més amunt més dreta) i, un cop ficats a la canal, agafar l’evident ramal de l’esquerra. La canal, que supera un seguit de grades, a la part final s’adreça. Encordar-s’hi no està de més. Entre 2h 30’ i 3h.

Descens: Evident fins al Coll de Pétragème i, des d’aquí, abandonant el GR, baixar a mà esquerra en direcció a les Cabanes de Petrechema i, de bell nou, a Pont Lamary. Unes 2h.

Horari: De 6 a 8h