LA CHICA DEL MARTINI (290 m ED-) a la Roca dels Arcs de Vilanova de Meià, amb en Josep Climent… o bé com posar els braços a to

➪ Ressenya imprimible en PDF
lachicadelmartiniDimecres, 12 de desembre de 2018. Escalar via llarga amb una sola corda, un «gri-gri» i quinze cintes exprés, és una sensació diferent a la que estic acostumat. Malgrat tot, fer-ho en vies com aquesta esdevé tot un plaer. I és que, de tant en tant, ve de gust posar-se a prova. I a Vilanova resulta fàcil trobar-se a un mateix! En acabat, sol venir allò dels propòsits: aprimar-se, fer vies més dures, entrenar més (més encara?)… però bé, ja se sap que tot plegat acaba quedant en bons propòsits, i quan s’hi torna al cap d’un temps… doncs això, que es torna a patir com un cabró… gairebé com si fos la primera vegada! Perquè, a Vilanova el grau està collat, oi?

       La notable dificultat d’aquesta via ve compensada per un equipament a l’alçada de les circumstàncies. Aquest fet, afegit a la verticalitat (u obliqüitat) de la tàpia, acostuma a convertir les caigudes en incidents sense importància… Un servidor, però, que no hi està acostumat, abans de caure s’agafa a les cintes com una paparra! La mediocritat, a vegades, pot ser molt anodina, i no voler arriscar, descobrir, intentar o equivocar-se… (en una paraula, mantenir-se sempre a la zona de confort) la millor fórmula per no avançar. Definitivament, a on no n’hi ha no en raja!

       Bé, i com que no n’hem tingut prou, per acabar-ho de rematar ens en hem anat corrents a fer la “A dónde vas Vicente?”… Fanàtics, que no tenim cap altre nom!

LA VIA

1er. Llarg 40 m 6a+. Sistema de fissures fabulós que no desploma, però que et va posant els avantbraços a to. Pas aïllat de placa a mig camí, i travessia horitzontal per entrar a la reunió. Ben mirat, un dels assequibles de la via, i també dels més bonics.

2on. Llarg 25 m 6b/A1. El més desplomat de tots, però equipat per no patir. Diuen que hi ha qui el fa en lliure (7b+). Hi ha gent per tot! Bèsties pardes apart, l’entrada i la sortida fets en lliure, també tenen el seu què.

3er. Llarg 30 m 6a+. Aquest és el llarg que dóna el grau obligat de la via. Inici aprofitant una savina morta, seguit d’un potent desplom de presa generosa a on toca escalar entre parabolts. En conjunt, potser més 6b que 6a+, però com que ja venia petat d’abans no m’atreveixo a dir res… que després tot se sap i et titllen de «ploramiques». Ha, ha, ha! Un dels llargs que et deixa més satisfet.

4art. Llarg 20 m 6b+. Més del mateix, però amb les presses més escasses i minúscules. Sort que els parabolts estàn més a prop que al llarg anterior. Llarg de continuïtat, preciós.

5è. Llarg 15 m 6a+. Des de la reunió, mires amunt i veus el què desploma… Buf! Quan t’hi poses, però, resulta que aquí les «gandes» són especialment generoses, de manera que, al final, acabes xalant el què no està escrit!

6è. Llarg 40 m V+. Més del mateix: primers metres extra-plomats amb preses antològiques. Perquè no podria ser tota la via així… Ups! Ho sento, se m’ha escapat!

7è. Llarg 40 m V+. Semblant a l’anterior: «canto, canto i canto» de roca gens «sobada». Que bonic és Vilanova!

8è. Llarg 20 m V. Llarg curt i des-equipat per terreny obvi, que no passa de cinquè.

Horari: de 3 a 4 hores