ANTAVIANA (130 m ED-) a la Punta Calderer del Pedraforca, amb l’Armand Ballart… o bé com passar el Sant Joan lluny dels petards i la canícula

➪ Ressenya imprimible en PDF
antaviana2Dilluns, 24 de juny de 2019. Al seu excel.lent llibre Teràpia Vertical, l’Armand Ballart ens diu:

«Si d’alguna cosa puc presumir és de conèixer per-
fectament molts indrets concrets de la geografia,
perquè hi he anat regularment durant una pila
d’anys. Un d’aquests indrets és, sens dubte, el
Pedraforca, la silueta màgica i representativa
de l’Alt Berguedà que els catalans tant admirem».

Seguint aquest fil conductor, no cal dir que ha estat tot un privilegi acompanyar l’Armand en una de les poquíssimes «nord del Pedra» que li mancaven.

       Escalar una via que es repeteix poc, multiplica per bastant la incertesa d’una ascensió. I més quan ―com en aquest cas―, l’itinerari duu associada una certa aureola de dificultat. Sortosament, a l’hora de la veritat, sovint molts mites acaben quedant només en això. Sense arribar a ser una via fàcil ―més aviat tot el contrari―, trenta-tres anys després de la seva obertura, l’Antaviana gaudeix d’un bon estat de salut. Un traçat que recorre principalment plaques d’un calcari immillorable, sumat a un equipament ―fonamentat en l’ús del burí― que resisteixen estoicament el pas del temps, ofereixen una escalada de notable qualitat. A tenir en compte, no obstant, que en algunes de les fissures del primer i el segon llarg, la vegetació i la humitat esdevenen un handicap digne de menció.

       En resum, una via a tenir en compte, sobretot per a aquells que ja coneixen abastament les característiques de l’escalada en aquest indret. Per a la resta, dir-vos que, abans d’aquesta, n’hi ha moltes altres de tan recomanables o més, atès que, tal i com diu en Jose Valero: «A un lado o a otro, se puede subir como un campeón. Ésta va por el sitio más burro!».

LA VIA

1er. Llarg. 25 m 6a/A0. Resseguir l’evident díedre fissurat, fins a trobar un burí a la placa de la dreta; moment en el que cal fer un curt flaqueig en aquesta direcció. Seguir, a continuació, més o menys en línia recta, aprofitant les debilitats del mur, abans de tornar-se a escorar cap a la dreta per assolir el pi a on hi ha la reunió. Bon llarg, per bé que fi i patinós.

2on. Llarg. 25 m. 6b/Ae. Flanqueig cap a la dreta, a buscar un esperó equipat amb un bon grapat de burins. Artificial de passos força llargs, amb alguna pujada a primers d’estrep. Segueix, fins a la R, una fissura força vertical, coberta de vegetació, a on caldrà furgar per entre mig de la malesa tant a l’hora de trobar les preses, com els emplaçaments per a flotants. A la part superior de la fissura, bens arrecerats, hi hem vist uns ous de gralla. Els seus progenitors, que eren allà a prop, ens han dedicat una bona esbroncada ―d’acord, ja marxem!―. Al meu semblar, el llarg més exigent de tots.

3er. Llarg. 25 m 6a/Ae. Placa ultra-compacte, que demana un pas d’esquena per abastar el primer burí. D’aquest fins al següent, hom pot resoldre-ho en lliure d’extrema dificultat, o bé (com ha fet l’Armand) fent servir la imaginació. Per a la resta de la placa, fins a la cova d’en Jordi, se segueixen combinant l’escalada lliure amb l’artificial equipat. Continua per sota d’un sostre fissurat, fins a la reunió. Llarg bonic, tècnic i sinuós.

4art. Llarg. 35 m 6a. Sortida de flanqueig cap a la dreta, fins al peu d’un sistema de fissures de notable dificultat i bellesa.

Aproximació: Des del refugi, prendre el camí que voreja la cara nord en direcció oest (marques grogues) fins a trobar la primera gran canal. Aleshores, seguint en forta pujada unes marques de color blanc desdibuixades, arribar a un gran bloc a on hi pintades dues direccions: Homedes (esquerra) i Estasen (dreta). Seguir per la primera, amb diferents possibilitats. Accés per la entrada original del Gran Díedre (placa commemorativa a l’inici), que segueix una línia bastant directa a la seva vertical. Accés per la part baixa de la Pany (feixa i ràpel). Accés per la Cerdà-Vergés , etc.

Descens: Entre 1h i 1h 45’, en funció de si baixem rapelant (4 ràpels o 2 ràpels+desgrimpada), o bé anem fins al Collet de la Cova, o a la Punta Calderer. Per la primera opció, des del final de la via, flanquejar uns vint metres a l’esquerra i desgrimpar per terreny fàcil fins a l’alçada d’uns pins característics (anelles de ràpel). Per a les altres, seguir les marques de pintura.

Horari: De 3 a 5 hores