HOTORNAREMAFER (370 m ED) a la Cara Sud del Pollegó Inferior del Pedraforca, amb en Kiku Soler i n’Octavi Puntas… o bé com ser els primers a repetir una gran via

➪ Ressenya imprimible en PDF
hotornaremDimecres, 31 de juliol de 2019. A l’increïble triangle invertit de la sud del Pedra, fins ara hi havia sis vies. A saber: Jordi Verdaguer, De Tots, Somni de Pedra, l’Estimball, Choras Piengue i Barrufets Exprés. Tret d’aquesta darrera, que gairebé no es repeteix, un servidor ―com molts altres enamorats del lloc― les ha escalat totes més d’una vegada. La roca hi és tan extraordinària, i l’ambient tan majestuós, que quan el seu embruix t’atrapa, t’hi fa tornar un i altre cop. Resulta, doncs, fàcil d’entendre que li tingues ganes a aquesta línia acabada de sortir del forn. I, la veritat, no m’ha decebut gens ni mica. Felicitar a en Pau i a en David, que han sabut reeixir a trobar el seu espai vital en aquest ingent mar de pedra blanca de gairebé quatre-cents metres de longitud. En Jordi Gallardo, el guarda del refugi Lluís Estasen, que ha estat testimoni de la seva colossal feinada, ens ha comentat: «Arribaven molt d’hora, cada dia, i se’n tornaven molt i molt tard…»

       Malgrat ser una via de «xapes», i creuar les veïnes Estimball i Choras Piengue (gairebé era inevitable) en una ocasió, la HoTornaremAFer gaudeix de personalitat pròpia. I, a condició de tenir un grau de 6b/6c ben assumit, ofereix nombrossos passatges de gran bellesa, amanits amb aquell puntet de «compromís reivindicatiu» que remou consciències i et treu la son de les orelles de cop.

       Aquesta ha estat, probablement, la darrera via oberta al Pedraforca fora del nou àmbit de la regulació. Cal reconèixer que la roca és limitada i, com passa en altres indrets, s’ha arribat a aquell punt de saturació que fa recomanable posar una mica d’ordre a tot plegat. A partir d’ara, un comitè vetllarà perquè les obertures i re-equipaments de les vies d’escalada al Massís, es facin sota determinats criteris de sostenibilitat i ètica.

LA VIA

       Consta de tres parts ben diferenciades. La primera recorre el sòcol que va des de la base de la paret fins a la Gran Diagonal. Consta de tres bonics llargs de dificultat «mitjana», caracteritzats per dos trams de «chorreres» d’aquells d’obrir-se de cames fins a estripar els pantalons. La segona ―el nucli dur de la cosa―, recorre, de cap a cap, en cinc tirades mantingudes ―a on predominen els passos tècnics i l’adherència―, l’impagable triangle invertit d’aquesta extraordinària paret. La tercera, que va des de la feixa fins al cap d’amunt de la paret, té dos llargs més, el primer dels quals aprofita un tram de la Barrufets Exprés. Menció apart per al darrer, que supera un mur molt compacte. Val a dir, però, que nosaltres aquest no l’hem fet, escapolint-nos per la via esmentada, després de provar-ho un parell de cops. Entre el primer i el segon parabolt (6c obligat) hi una caiguda potencial força llarga, damunt de la reunió. Això ens ha dissuadit. Esperem que en Pau i en David facin cabal de les nostres recomanacions, i hi afegeixin un altre xapa. La tònica de la via són les assegurances distants (això ja ens ha agrada). En aquest punt, però, creiem que la cosa es «desmadra» un xic.

       Apa, aneu-hi i gaudiu-la. No en quedarem decebuts!

Horari: Entre 6 i 8 hores