VEINTEGENARIOS (160 m MD+) al Pollegó Inferior del Pedraforca, amb en Pere Duran… o bé com tornar una ovella esgarriada al «camí de la veritat»

Ressenya imprimible en PDF
veinteDilluns, 26 d’agost de 2019. En Pere viu a Rocafort, té tres fills de poca edat i fa de pedagog. Darrerament, hem coincidit uns quants cops al Berguedà fent esportiva. Malgrat conèixer-lo poc, ho he de confessar, fins ara el tenia per un home estressat: més pendent de l’hora, del mòbil i de les obligacions i responsabilitats que no pas de gaudir de la seva gran passió. A dia d’avui, però, diré en favor seu que la meva opinió ha canviat.

       A quarts de nou del matí, acompanyats del George, el David, la Tula, la Nala i el Boc, hem sortit del Lluís Estasen en direcció a la cara sud. El trajecte fins a la tartera ha estat d’allò més plàcid i tranquil: bona companyia, bona conversa i un munt de rialles ressonant per les parets de Cabirols. A la pujada del Balcó de la Joaquima, però, en Pere s’ha començat a endarrerir, fent-se palès que el seu estat de forma deixa bastant que desitjar. Encara sort que, en arribar al coll i contemplar per primer cop el colossal pany de paret que hi ha a aquesta banda del massís, el rostre se li ha tornat a il.luminar. «Potser no és un cas perdut…» ―m’ha donat per pensar―. Uns minuts després, la visió d’un remat d’isards enjogassats corrent com llamps pels forts pendents de la Gran Diagonal l’ha acabat tornant al món del vius. «Encara en farem alguna cosa d’aquests xicot…».

       I aquí ve el meu pla d’acció: com que en Pere està acostumat a tenir les expansions ben a prop, m’ha semblat de començar per la Camí del Tro i, en acabat, en cas de respondre com és d’esperar, buscar un objectiu una mica més seriós. A peu de via, doncs, li he impartit un curset accelerat de com muntar reunions i, en cas d’extrema necessitat, posar un bon friend a lloc. Tot seguit, ell mateix s’ha sorprès del paral.lelisme entre ambdues modalitats: l’esportiva i l’escalada de veritat. Ha, ha, ha! Passada amb nota, doncs, aquesta prova de foc, tocava apujar una mica el llistó…

       Dels cent seixanta metres de la Veintegenanarios, aquesta bona via equipada per en Marc Cuesta i en Jose Bermudo, en Pere només n’ha pogut encapçalar els quaranta primers… Com que ja no és de la primera volada ―ell i jo formem Cordada Centenària―, tot d’una se n’ha adonat d’un seguit de muscles i tendons que desconeixia posseir. Per bé que, amb tota probabilitat, recordarà aquest dia com un dels més durs de la seva trajectòria d’escalador, per un moment li he vist escrita al rostre aquella serena satisfacció que només dona el Trad! «Quina és la propera?» ―m’ha preguntat després―. Poc que s’ho pensa, però n’hi estic buscant alguna d’auto-protecció… No li digueu, feu-me el favor! Ha, ha, ha!

LA VIA

1er. Llarg. 40 m 6a. Inici per un «desplomet» de bona presa, seguit d’un pas de placa finet. La resta, fins a la reunió, torna a ser placa, però de més bon fer, amb uns agraïts «tubs d’orgue» a la part final. Llarg per entrar en situació.

2on. Llarg. 40 m 6b+. Primers metres caminant cap a l’esquerra, fins a l’alçada d’una primera línia de parabolts (els ennegrits, de més a l’esquerra, són de la Delirium Tremens). Entre la primera i la segona xapa hi ha un pas finet que a mi no m’ha sortit (6b+). Al bou d’en Pere sí, però! Per damunt d’això, ve un extraordinari mur fissurat d’aquells que et deixa els braços contents, alhora que et fa xalar de debò! Llarg excel.lent!

3er. Llarg. 30 m 6a+. Espectacular flanqueig cap a l’esquerra, amb un lleuger descens a l’alçada del primer bolt, seguit d’una bonica seqüència de fissures atlètiques (compte amb l’herba i algun llastra dubtosa) i un díedre final d’aquells que creen afició. Un altre llarg per xalar!

4art. Llarg. 50 m 6a. Inici vertical, amb bona presa, seguit d’un enfilall de plaques més tombades. El tram cimer aprofita les llenques més compactes. Llàstima que s’ha acabat!

Horari: Entre 3 i 4 hores