QUERALTINA (90 m D+) al Castell Berguedà de la Serra de Queralt, amb na Paula Torres… o bé com emmirallar-se en els ulls de la il·lusió

Ressenya imprimible en PDF
queraltina
Diumenge, 08 de setembre de 2019.
Fa quaranta anys, durant una estada al Refugi Lluís Estasen, vaig conèixer a en Joan de Déu Fernández Brusi, que era allà escalant bo i sol. No recordo exactament com va anar la cosa ―suposo que li vaig demanar jo―, la qüestió és que en Joan de Déu em va portar a escalar l’Estasen. D’aquesta manera, tan natural i espontània, abillat amb unes vambes i uns pantalons curts, vaig gaudir de la meva primera escalada de debò. Una experiència inoblidable ―gairebé mística―, de la que encara avui en guardo un gran record! No és gens d’estranyar, doncs, que cada vegada que duc a algú a conèixer aquesta nostra gran passió, em fixi detingudament en l’expressió del seu rostre: a la recerca d’aquella espurna d’entusiasme que vaig tenir el goig d’experimentar, en carn pròpia, aquell llunyà estiu de mil nou-cents vuitanta.

       Després de donar-li les quatre nocions bàsiques ―fer-se el nus, assegurar, assegurar-se, posar i treure cintes…― i de fer un parell de llargs de prova, he dut la Paula a escalar la via Quercus. Malgrat resultar ser una espècie de «via ferrada» ―parabolts cada dos metres―, al final, l’itinerari ha acabat servint per al propòsit que n’esperava: comprovar com es movia la neòfita per la roca. I quina no ha estat la meva sorpresa, quan he vist en ella a una alumna avantatjada, que demanava molta més «canya» que aquesta. Apa, doncs, cap a la Queraltina! Allà, aquest primor de dona que tant es fa estimar, ha acabat esbufegant i, fins i tot, agafant-se a alguna cinta. En acabat, però, els seus ulls m’han confessat que havia xalat de veritat! Quan vulguis hi tornem, guapa!

       La Queraltina és una via prefabricada, intercalada al bell mig d’un sector d’esportiva, amb un equipament desigual ―llargs trams de fissura nets d’assegurances versus plaques excessivament «cosides»― i un entorn excessivament humanitzat, però no per això deixa de ser recomanable. Un traçat variat i amable, que conté passatges prou bonics ―tant de fissura, com de placa―, una roca sanejada a consciència ―alhora que adherent―, un cim amb vistes panoràmiques, i una baixada espectacular i aèria pel fil de la carena, fan d’aquesta ruta l’excusa perfecte per passar una jornada agradable i tranquil·la. I més, si teniu la sort d’anar tan ben acompanyats com jo!

LA VIA

1er. Llarg. 35 m 6a. Inici per un sistema de fissures, força vertical, seguit d’un tram més tombat i un tram de placa de presa petita. El més difícil i entretingut.

2on. Llarg. 30 m IV+. Sortida per la dreta a buscar un ressalt de bona roca que mena a una fissura vertical. Superada aquesta, el tram final és més assequible. El llarg més fàcil.

3er. Llarg. 25 m V+. Pas fi cap a la dreta, per ficar-se en un diedre. Quan aquest s’acaba, seguir recte per un esperó molt marcat. Llarg estètic i agraït.

Aproximació: Seguint pel camí que puja al Santuari de Queralt, després de passar un parell sectors d’escalada esportiva, s’arriba al Mirador d’en Garreta. Un centenar de metres més endavant, en un pany de paret separat del camí per un desnivell de quatre o cinc metres ―a on també hi ha vies d’esportiva ―, comença la Queraltina (“Q” vermella a l’inici). 15′

Descens: Acabar de pujar fins al cim i, en acabat, seguir les fites que marxen cap a l’oest, pel fil de la carena, fins al camí del Santuari. 25’. Les reunions estan equipades per rapelar, però l’afluència de gent, tant a les vies del costat, com al camí de sota, no fan recomanable aquesta opció.

Horari: Entre 1 i 2 hores