ARESTA FREDI-PICAZO (225 m MD) a la Roca dels Aurons de Montserrat, amb l’Ernest Llimós… o bé com entrar als seixanta amb bon peu

Ressenya imprimible en PDF
fredi-picazo Dimarts, 8 d’octubre de 2019. L’Ernest és un dels pioners de l’escalada al Berguedà, a qui els anys no han restat un sol bri d’entusiasme. Home proper, gran escalador i equipador incansable, ha estat, és i, de ben segur, seguirà sent durant molts anys un referent de l’escalada esportiva a la comarca. I si bé és cert que no s’ha prodigat tant en la modalitat clàssica, compta un bon nombre d’ascensions de mèrit a la butxaca.

       Quan, dies enrere, l’Ernest em va fer aquesta proposta, no cal dir que la vaig acceptar encantat. Una via oberta per l’Antonio i el Fredi sempre és garantia de qualitat. Menció a part pel tram pertanyent a la mítica Via Normal de l’agulla, oberta pels manresans Casellas, Rubiralta, Martínez i Bordas fa setanta-tres anys! És a on hem vibrat més, us ho ben asseguro! Del que no em va informar el meu company, fou que la data escollida coincidís amb el seu seixantè anniversari. Gràcies amic, per voler-me al teu costat en una data tan assenyalada!

       Situat en un dels indrets més solitaris i salvatges dels massís, la Fredi-Picazo és una escalada amb regust clàssic que ressegueix una llarga aresta, molt semblant a les típiques «arestes brucs» del vesant sud de la muntanya. En trobar-se a l’altra banda, però, ni l’ambient, ni el rocam són tan magnànims. Encara sort que, llevat de trams puntuals, la dificultat és prou assequible com per recórrer els seus més de dos-cents metres en no més de tres hores i escaig. Essent a l’aproximació i el descens, justament, a on se’ns escolarà bona part dels temps emprat en completar aquesta bella ascensió.

LA VIA:

1er. Llarg. 25 m 6b. Passos fins de bon començament, seguits d’un tram menys vertical.

2on. Llarg. 45 m IV+. Placa tombada de navegació, a la «caça i captura» de les escasses assegurances emplaçades.

3er. Llarg. 25 m V/Ae. Sortida per la dreta, en direcció a la fissura que separa la placa del contrafort. Superació en artificial del mur lleugerament desplomat que dóna accés a una nova aresta. Subsegüent sortida en lliure, de moderada dificultat.

4rt. Llarg. 45 m IV+. Nova placa tombada, amb assegurances distants, que finalitza al capdamunt d’una agulla.

5è. Llarg. 25 m IV. Després de desgrimpar tres o quatre metres fins a un coll, superar el següent ressalt per l’esquerra de l’aresta.

6è. Llarg. 20 m V+. Aquí és a on plora la criatura! Una aresta penjada al buit, amb uns primers verticals, protegida únicament per dos claus a l’inici, a on es pot posar res de bo fins just abans de la reunió (merlet gegant). Aquí no valen dubtes; cal tirar amunt amb decisió! Com se les gastaven fa més de setanta anys!

7è. Llarg. 40 m V. Inici per la fissura de la dreta, fins que aquesta s’acaba. Seguir per l’aresta, buscant els punts més febles, bo i aprofitant subtileses de la roca per tal d’assegurar-se. Similar a l’anterior, però més humà.

Aproximació: Situats a la Creu del Regató (km 3’8 de la carretera que va del Monestir a Can Masana), pujar per unes escales de ciment i, en arribar al GR 7-2, seguir aquest cap a l’oest (dreta) a través d’unes escales amb barana. Més endavant, prendre el camí marcat de blau que pujant cap a l’est (esquerra) i recorre la dreta Canal del Miracle. Uns metres abans d’arribar al coll (al cap d’una, més o menys), agafar un camí fitat que, flanquejant cap a l’est (esquerra), ens acaba portant fins a peu de l’aresta. Aquesta, és just abans d’un pronunciat barranc equipat amb cordes, i la via comença a la canal de la dreta de l’aresta. 1h 15′

Descens: Ràpel d’un 35 mes per l’aresta sud. Seguir en aquesta mateixa direcció fins a trobar, de bell nou, el camí fitat i pintat de blau que, seguint cap a l’oest, ens tornarà al coll de Miracle. Baixar altra cop per la canal. 1h 15’.

Horari: Entre 3 i 4 hores