EL SEÑOR DE LOS BORDILLOS (200 m ED-) a la Roca dels Arcs de Vilanova de Meià, amb en Joan Brunet… o bé com completar la «Trilogia del Popeye»

Ressenya imprimible en PDF
elsec3b1ordelosbordillosDissabte, 9 de novembre de 2019. Fa molts anys, més de trenta, amb en Kiku Soler vam escalar la «Musical Express». La tardor passada, amb en Josep Climent, va caure «La Chica del Martini». I avui, amb en Joan Brunet, «El Señor de los Bordillos». Tres vies paral.leles i contigües, caracteritzades per una escalada atlètica i ben assegurada, damunt de plaques i desploms de roca extraordinària ―per bé que un xic gastada―, que conformen una trilogia prou exigent com per anar-hi amb les piles ben carregades. Especialment en aquesta última, que té un pas obligat de placa ―molt comentat a les xarxes― d’una dificultat entre 6b i 6c, que a mi, personalment, m’infonia molt de respecte.

       Tot va començar aquest dilluns, quan en una gloriosa i irrepetible jornada d’escalada esportiva, després d’una pila d’anys escalant, vaig encadenar els meus dos primers 7a posant les cintes. Concretament, les vies «Fada de ciutat» i «47-50», al sector berguedà de l’Amfiteatre. Sí, d’acord, ja sé que aquest és un bloc de via llarga, i que fer aquest grau en esportiva és completament irrellevant, però deixeu-me, per una vegada, que rendeixi un petit tribut a la meva vanitat… He, he, he! Fruit d’aquesta eufòria momentània, a la pregunta d’en Joan «Què escalem aquest dissabte?», la meva resposta va ser «El Señor de los Bordillos», i em vaig quedar tan ample! Lluny de compartir el meu optimisme, en Joan només m’hi va posar una condició «millor que anem amb dues cordes, per si haguéssim d’abandonar». Som-hi doncs!

       A peu de via, hem coincidit amb una cordada de francesos i amb una altra de beguetans. Amb els primers, hem compartit gairebé totes les reunions de «El Señor de los Bordillos», mentre que amb els del Baix Llobregat ―que s’han ficat a «La Chica del Martini»― hem anat tota l’estona de costat. Aquestes vies tan populars ja les tenen aquestes coses!

       Des del primer llarg ―un cinquè vilanoví de placa, que ha encetat en Joan―, el nostre entusiasme ha començat decaure «Si això és V+, no em vull ni imaginar el 6b+ obligat…», per bé que ens hem acabat sortint amb dignitat. En el desplom del segon llarg, tal i com era d’esperar, hem iniciat un festival de «trampes» ―sortint per l’esquerra és més fàcil, però l’espit queda «can pistraus»― que ha continuat fins a la placa d’abans de la reunió. A l’inici del tercer ―una «panxeta» que en Soldevila cataloga de 6a―, tant en Joan com jo hem tornat a «pecar». Buf! La resta, sortosament, ha resultat més assequible. El quart i cinquè llarg els hem enllaçat, seguint l’exemple dels francesos. A la primera part, que és una placa tècnica d’aquelles que se’m donen bé, no m’he agafat. A la segona, però, un altra fort desplom de presa generosa, seguit d’una placa més «humana», he hagut d’anar de xapa en xapa un bon tros. El sisè és, amb diferència, el més fàcil de tots. I això va bé, tant per recuperar forces, com per mentalitzar-se del què vindrà a continuació… a no ser que, tal i com ens ha passat a nosaltres, vegis a l’escalador que tens just al davant caure un cop, i un altre, i un altre… «Mama, por!». I, ves per on, ja som al setè, que si no fos pel què acabo de comentar, sembla més aviat inofensiu: una placa «tombadeta» amb les assegurances al seu lloc. I, de fet, és així durant una bona estona, fins que la cosa es posa fineta, molt fineta, tant de peus com de mans. «Au va, que ja ho tens!» ―sento dir a en Joan―. «Que no, que no, que ara és quan estic més pillat…» ―li responc, amb l’espit just al davant del nas, però sense atrevir-me a deixar-me anar per xapar-lo―. Bé, al final, no he caigut, però això encara no s’ha acabat. Ara ve un desplom de V+ (no sé si riure o plorar) que té un pas més llarg que un dia sense pa! De manera que sí, ho reconec, sóc un pecador! Ha, ha, ha!

       En resum, una bona via de caràcter esportiu, molt adient per a les noves generacions de «bous», però que a les «Cordades Centenàries» ens pot venir una mica gran. Apa, a rebotir-se de gust, que això és Vilanova!

Horari: Entre 3 i 5 hores