SÁNCHEZ-MARTÍNEZ (315 m MD) a la Paret de Diables de Montserrat, amb en Joan Brunet, en Damià Santiveri i n’Eduard Ferrer… o bé com recórrer un itinerari que no necessita presentació

Ressenya imprimible en PDF
sanchezmartinezDissabte, 11 de juliol de 2020. Obertes al 1970, amb poc dies de diferència, La Sánchez-Martínez i la GAM són, sens dubte, les dues gran clàssiques de Diables. Dues encertadíssimes vies que, de forma elegant i assequible, superen la tortuosa orografia d’aquesta paret fantàstica. Merescuda fama que duu associat, però, l’inevitable peatge del desgast de la roca. Fa trenta-cinc anys, quan la vaig escalar per primera vegada, us ben asseguro que estava millor… De fet, jo també estava més tendre i eixerit. Ha, ha, ha!

        En el capítol que l’Antonio García Picazo dedica a aquesta via, al seu llibre Montserrat. Las más bellas ascensiones (1990), ens diu:

 «Cuanta más técnica se tiene, mayor es el provecho y disfrute que de
 ella obtenemos, y si añadimos a la escalada el buen ingrediente de un
 ambiente sugestivo, el resultado es mejor. En la Paret dels  Diables
 la escalada se desarrolla en un ambiente fuera de lo común. El esca-
 lador no sólo se siente eufórico por el mero hecho de escalar sinó
 por otros conceptos que allí dulcemente se conjugan y se presienten:
 mundo etéreo y verticalidad absoluta se barajan con el equilibrio,
 la técnica y la leyenda; con el misticisme y la habilidad; con la
 bellesa y la harmonia. Se siente colmado por estar intentando alcan-
 zar el cielo de sus locuras».

        Efectivament, com tot en la vida, quan millor coneixement i domini de la tècnica es té d’una activitat, més reconfortant i efectiva resulta la seva pràctica. I si, com és el cas de l’escalada clàssica, a més hi afegim l’indissoluble (i indispensable) ingredient de la bellesa, harmonia i colpidora grandiositat de la natura, el resultat no és altra que una experiència més propera a la mística, que al de la mera pràctica esportiva.

        Jornada calorosa en la que hem matinat força (a les 8h ja estàvem escalant) per no tenir cordades al davant, però que llevat de al tram de xemeneia, hem rebut el sol de ple tota l’estona. Els peus sens han rebotit i hem fet curt d’aigua, però hem xalat allò que no està escrit.

LA VIA

1er. Llarg. 40 m 6a. Inici en diagonal ascendent cap a la dreta, per la placa que hi ha a l’esquerra de la xemeneia formada per la paret pròpiament dita i el gran «puro» adossat. Un cop a dins d’aquesta, progressar uns metres més fins a trobar la reunió. Part central fineta.

2on. Llarg. 50 m IV+. Seguir per dins la canal, a voltes estreta, amb tècnica combinada de ramonage i encastament. Llarg divertit.

3er. Llarg. 25 m Vè. Inici per la placa de forats que hi ha a l’esquerra de la reunió, seguida d’una bonica fissura amb trams de bavaresa. Llarg curt i agraït.

4art. Llarg. 35 m V+/Ae. Diedre a mà esquerra, llastra fissurada, placa d’artificial i entrada a la reunió altre cop en lliure. Entretingut i variat.

5è. Llarg. 35 m Vè/A1. Progressar, amb passos combinats, aprofitant la fissura que ressegueix el sostre característic. En un punt concret, cap a la meitat, cal emplaçar un tascó o bé un friend per superar un pas difícil. Díedre final d’entrada a la reunió (penjada).

6è. Llarg. 40 m V+/A0. Cinc primers metres en línia recta, seguits d’un llarg flanqueig d’escalada combinada, per sota del sostre més llis i espectacular de la via. Curt i bonic diedre d’entrada a la reunió, altre cop penjada.

7è. Llarg. 30 m 6a. Inici per un diedre vertical, amb algun pas desplomat. Segueix un llarg i entretingut flanqueig en diagonal cap a la dreta per una placa fina, que amb una mica de paciència surt bé en lliure. Reunió opcional i tram vertical de placa final.

8è. Llarg. 60 m V+. Placa amb ressalts que a mesura que progressem es tomba, fins a tornar-se una grimpada. Quan la paret canvia d’orientació (oest), hi ha una reunió intermèdia. En cas de seguir fins a dalt, però, cal tenir en compte el fregament de les cordes i que aquestes arriben justes.

Aproximació: Partint del Refugi de Santa Cecília, o d’un punt similar, seguir el Camí de l’Arrel (GR-172) en direcció al Monestir, fins a la vertical de la Paret de Diables. El corriol pel que hem de pujar comença a on el camí s’eixampla (antiga carbonera). 45’

Descens: Baixar cap al sud, fins a un collet molt marcat. Arribats a aquest punt, tenim dues opcions. La primera, i més recomanable, baixar caminant pel corriol que hi ha a mà dreta, que mena fins a l’inici de la Canal dels Avellaners (a dia d’avui tancada per restauració). Des d’aquí, el més ràpid ara és anar cap al sud a buscar el camí de Sant Jeroni, remuntar-lo fins a l’Ermita i baixar per la canal del mateix nom. L’altre opció consisteix en fer un ràpel cap a l’est de 30 m (equipat), fins a les immediacions de l’Ermita de Sant Antoni. Des d’aquí, hi ha diferents possibilitats. Una d’elles baixar per la Canal del Cavall.

Horari: De 5 a 7 hores