ANGLADA-CERDÀ (230 m MD+) al Frare Gros de Montserrat, amb l’Edgard Tous… o bé com passar-se set hores cara a la paret, amb el sol al clatell

Ressenya imprimible en PDF
angladacerda2.1 Dissabte, 1 d’agost de 2020. Hi ha vies que et fan volar més la imaginació que d’altres. I aquesta n’és un exemple clar. Que si amb pitons, que si sense, que si en Pelut l’ha re-equipat, que si en deu hores, que si en dotze, que si amb bivac… El mes d’agost de l’any passat, anant amb en Joan Brunet a escalar la CADE de la Roca 92, vam coincidir a Can Maçana amb Jordi Ceballos i en Mateu Maglia, que es dirigien cap a l’Anglada-Cerdà del Frare Gros. Mal m’està el dir-ho, però aquell dia vaig estar més pendent de la seva escalada que la nostra. I, de fet, a la tornada vam fer marrada per Coll de Port, per tal de poder-ne seguir l’evolució. Al capvespre, un missatge d’en Jordi confirmant-me’n el feliç desenllaç em va alleugí… alhora que em va ficar el neguit al cos. Ara em tocava a mi! Gairebé ha passat un any, però avui, gràcies a l’inestimable complicitat de l’Edgard Tous, finalment he pogut fer el somni realitat!

Diu en Josep M. Rodés, fent referència a la gran muralla dels Frares Encantats:

«Quina magnificència, quin plaer dels sentits! Tots vibrem, les ro-
ques es perden en el cel, el vent no remuga com en un coll, les
olors se senten fortes i penetrants en les obagues, suaus en les so-
leies, els arbres estan coberts de molsa i els ocells semblen esco-
lar els seus propis refilets que les parets els tornen...
Moltes coses més podem sentir només recorrent el camí que flanqueja
tota la paret. Però, per un moment, enlairem-nos per una d’aquestes
altives roques. Som petits, estem pendents d’un insignificant mer-
let, d’un ferro precari, tenim por, de vegades tremolem; la terra
s’allunya, la gent que passa pel camí a penes es veu. Nosaltres,
allà a dalt, també sembla que estiguem més tranquils; és el cansa-
ment. Encara no veiem la fi, gaudim molt, patim força, ja voldríem
ésser a dalt, l’ascensió es fa inacabable, tenim set, no ens passa
res de menjar, gairebé no parlem amb el company, només algun crit
de tant en tant...
Ja falta poc, ja veus el cim, gairebé ja ets dalt; tota la cordada,
junts, que grans que som! Quin goig, haver coronat una de les parets
dels Frares!».

Amb l’equipament actual i el material recomanat (a més de l’opcional), el grau obligat d’aquesta magnífica via oberta l’any 1965 per en Josep M. Anglada i en Joan Cerdà, no depassa en cap moment el cinquè superior obligat. Això, no obstant, si a la seva longitud més que notable, insistent verticalitat (amb diversos trams de desplom) i reunions penjades, hi afegim un ritme d’escalada lent —tal i com ens recorda en Jordi en el seu bloc—, i el pes que arrosseguem és massa elevat, l’horari pot saltar pels aires ràpidament… Es tracta doncs de mirar de tirar amunt, aprofitant el material emplaçat, i no entretenir-se més del compte en equipar. Com que, en bona part del recorregut, la via ressegueix fissures intermitents, hi ha molts trams que es poden apurar en lliure. Una altra cosa és que els nostres braços hi estiguin d’acord. Ha, ha, ha!

Ah, I si tot plegat coincideix amb el dia més calorós de l’any… doncs ja tenim tots els ingredients per acabar fets pols! Encara sort de l’Albert —el pare de l’Edgard—, que ens a vingut a trobar al final del ràpel per dur-nos aigua fresca. Això no té preu!

Notes finals: Nosaltres hem posats dos pitons tipus «v»: un a la meitat del primer llarg, i una altra a l’inici del cinquè. Potser sense també haguéssim passat. La major part de burins són vells, sense plaqueta, i gruixuts. O bé el què és el mateix, alguns costen de veure i no totes les recuperables hi van bé (les de Kop de Gas sí). La foto de la ressenya és una gentilesa d’en Jose Valero.

LA VIA

1er. Llarg. 25 m V+. A la part dreta de la paret, seguir la canal-díedre, marcada amb una baga, que hi ha al costat d’una alzina. Seguir recte amunt per una petita fissura (en aquest punt, algunes ressenyes indiquen flanquejar cap a l’esquerra per terreny terrós), fins a l’alçada d’una lleixa de mans, des d’on cal flanquejar cap a l’esquerra per abastar la reunió. Llarg de tràmit, amb uns passos fins al mig.

2on. Llarg. 30 m A1/V+. Resseguir la marcada fissura intermitent, amb passos a equipar i diverses sortides en lliure. Llarg entretingut.

3er. Llarg. 35 m A1/V+. Un altre llarg d’artificial (principalment damunt de burins sense plaqueta), combinat amb trams en lliure.

4art. Llarg. 35 m A1/V+. Segueix la mateixa tònica de l’anterior.

5è. Llarg. 25 m 6a+/Ae. Primers metres desequipats, per una fissura fina de dits, seguits d’un tram d’artificial, i d’un flanqueig cap a la dreta per, a través d’un diedre fissurat de lliure assequible, anar a fer reunió al «mascaró de proa del Frare Gros». Llarg molt complet.

6è. Llarg. 20 m V+/A1. Resseguir tot el sostre que hi ha a mà esquerra. Llarg totalment equipat, que convida a ser escalat en lliure. Curt, però intens!

7è. Llarg. 25 m IV+/A1. Espectacular flanqueig descendent, amb un pati enorme a sota els peus. Les antigues escarpes flexibles han estat substituïdes per assegurances més convencionals. Brutal!

8è. Llarg. 35 m 6a. Fissura franca i vertical, seguida d’un esperó tombat. Llarg totalment en lliure. Bonic colofó!

Aproximació: Des de Santa Cecília, Can Maçana, o des l’aparcament de sota La Cadireta, prendre el camí del vessant nord que duu a Coll de Port, fins ben passat el Bisbe. Entre 30’ i 40’.

Descens: Ràpel de 30 m cap al sud fins al Camí Alt de Frares. Des d’aquí, en funció del punt de partida, seguir cap a l’est fins a Coll de Port (trams de cadenes). o bé cap a l’oest en direcció al Coll d’Agulles. Entre 30’ i 40’.

Horari: De 6 a 12 hores