ARESTA RIBAS (140 m MD) al Puntal de l’Albarda Castellana de Montserrat, amb en Victoriano Carnero… o bé com assolir una preuada fita personal

Ressenya imprimible en PDF
arestaribas0 Dilluns, 4 de gener de 2021. Tot, en aquest món, té principi i final. I per bé que percebem el moment present com a quelcom invariable i constant, aquest, en realitat, és un espai en incessant moviment del que, per escapar-ne, cal recórrer al pensament. Aquesta mirada retrospectiva que té el poder de la ment, per escapar del fugaç instant i captar el moviment de la vida. Així, com més enrere es mira, més gran és el canvi que es percep: companys que hi eren i ja no hi són, altres de nous que apareixen pel camí, vies fetes, vies pendents, vies tornades a repetir, vies que no repetirem mai més…

       Aquesta que esteu llegint és l’entrada número 200 del bloc. Una tria representativa i acurada dels nombrosos itineraris que he tingut el goig de recórrer durant els darrers deu anys. Gràcies, no només, als 59 companys que hi apareixeu reflectits, sinó també a tots aquells que un dia o altre us heu volgut encordar amb mi. Sense el vostre escalf i complicitat res de tot això tindria cap sentit. Ni les moltes hores dedicades —tant a escalar com a escriure—, ni tots els quilòmetres de roca recorreguts, ni la caiguda més llarga, ni el fred més punyent als dits, ni l’esgotament més absolut… Sense vosaltres, amics, cap d’aquests avatars estaria justificat. Moltes gràcies, de tot cor!

       En Víctor és un dels membres més simpàtics, actius i entusiastes de l’inesgotable cantera d’escaladors navassencs… malgrat estar tan plenament consagrat a l’escalada esportiva, que gairebé s’ha oblidat de l’autèntica. Ha, ha, ha! Malgrat tot, en favor seu he de dir que avui s’ho ha passat d’allò més bé!

       LAresta Ribas del Puntal de l’Albarda és una via atraient i ben trobada que recorre una elegant aresta brucs. De la primera vegada que la vaig escalar, amb en David Cabañas (2015), en guardava un grat record… i una petita espina clavada: cap al final del primer llarg, un pas més fi i vertical que la resta se’m va resistir. Doncs bé, avui, sis anys més tard… m’he hagut de tornar a agafar a la cinta! Ha, ha, ha! Quan no n’hi ha, no en raja!

LA VIA

1er. Llarg. 45 m 6b+. Placa molt mantinguda de presa petita i arrodonida, equipada amb nombrosos burins, que cada cop és posa més dreta. Després d’un pas sensiblement més difícil que la resta, la verticalitat disminueix. Passada una reunió opcional, força penjada, cap flanquejar decididament cap a la dreta (ara amb menys assegurances), a buscar la R en un forat. Molt bon llarg de continuïtat.

2on. Llarg. 25 m V. Sortida per la dreta de la reunió, per tornar ràpidament cap a l’esquerra a buscar els passos més francs per entre còdols de generoses dimensions. Llarg de navegació, poca dificultat i, degut a la frugalitat d’assegurances, amb un xic d’exposició. Vibrant per al cap de corda.

3er. Llarg. 30 m V+. Primers metres en biaix a mà dreta, seguit d’un tram final més rectilini. Llarg agraït, a on s’intueix un cert retro-equipament.

4rt. Llarg. 40 m V. Llarg de navegació i poc equipament, similar al segon. Reunió opcional al peu del darrer ressalt.

Aproximació: Des del Monestir, a través de les Escales dels Pobres i el Pla dels Ocells, fins a trobar el camí pavimentat que va de Sant Joan a Sant Jeroni. Seguir-lo de baixada (a l’esquerra) durant un centenar de metres, fins a tenir al davant l’aresta de l’Albarda. 1h. O bé pujant pel Funicular de Sant Joan i seguint el camí de Sant Jeroni fins al punt esmentat (just ben passat l’Agulla del Cigronet). 40’

Descens: Ràpel de 10 m fins al coll entre el Puntal i l’Albarda, seguit d’una grimpada de III. Un cop al cim, seguir carenejant cap al nord per un llom de roca i per dins el bosc, fins a trobar el camí de Sant Jeroni. 30’

Horari: Entre 2h 30’ i 4 hores

Fotos de l’ascensió feta el 27 de desembre de 2015, amb en David Cabañas