“Racons d’Il·lusions” al Sector Montanissell de la Serra de Sant Joan

RACONS D’IL·LUSIONS (165 m MD+) al Sector Montanissell de la Serra de Sant Joan, amb en en Joan Brunet… o bé com alliberar adrenalina per un tub

➪ Ressenya imprimible en PDF
Dissabte, 20 d’octubre de 2018. Avui he violat una norma no escrita del meu codi personal d’escalador: «Estar més estona assegut (al cotxe) que de cara a la paret (escalant)». Al final, però, reconec que ha valgut la pena. I molt!

La cosa ha anat més o menys així:
– Què vols fer aquest dissabte, Jonny?
– Podríem anar a la Serra de Sant Joan a fer Racons d’Il·lusions…
– A veure que me la miro… Ostres, però si només té quatre llargs, aquesta! En tot cas, la podríem combinar amb alguna altra del sector…
– D’acord! Agafem altres ressenyes, doncs.

A fer la via hi hem estat 3h30’ (més o menys el què teníem previst). Us puc ben assegurar, però, que tan bon punt l’hem enllestit n’hem quedat tan satisfets que no ens han quedat ganes de fer-ne una altra… Buf, com les gasten per aquí!

Una altra petita joia, amb l’inconfusible segell d’en Miquel Blanco, oberta en aquest bucòlic paratge de la Serra de Sant Joan, a on la tranquil·litat, la solitud i les seves privilegiades vistes amoroseixen, en la mesura del possible, la intensitat d’una escalada sense pal·liatius.

LA VIA

1er. Llarg. 40 m 6b. La via comença en una placa que té un cordino negre en un pont de roca, a dos metres del terra. Sis o set metres més amunt (a la dreta), d’una petita alzina en penja un tros de corda deslluït. Entre un «cordill» i l’altre, cal posar imaginació no només a l’hora traçar el recorregut, sinó també a la d’encabir-hi alguna assegurança (micros). Més amunt, després d’un tram més senzill, i de superar un petit desplom (6b que de primer fa molt respecte, però que de segon acaba sortint), s’arriba a una placa de roca coral·lina a on, a més d’haver-nos de protegir (mitjans) i de punxar-nos els dits, haurem de cercar el millor traçat per arribar a la R (hi hem trobat les restes d’un naufragi recent).

Sense ser, de bon tros, el més difícil de la via, podríem dir que aquest primer llarg planteja una declaració d’intencions, que pot servir de filtre pel què vindrà després. Dificultat, navegació, i assegurances justes, situades després dels passos en algunes ocasions.

2on. Llarg. 40 m 6b. Comença amb un flanqueig mooolt fí de placa, a on les assegurances són mooolt distants les unes de les altres, i sense possibilitats de posar-hi res més. Molt estètic, això sí! Segueix per un diedre, que té un pas ras a l’entrada (6b que de primer fa molt respecte, però que de segon acaba sortint). I un tram combinat de diedre i placa, força exigent. El millor llarg de la via.

3er. Llarg. 40 m V+. «Passet» de sortida assegurat, «trampejable» amb l’ajut d’un arbre. Seguit d’un bonic tram de fissura en diagonal (net, però fàcil de protegir), que cal abandonar un xic abans d’acabar-se, per enfilar una placa de presa generosa, protegida amb bagues als arbres. El llarg més fàcil, amb diferènica.

4art. Llarg. 45 m 6b/A1. Diedre mantingut que, quan s’acaba, cal sortir-ne cap a la placa amb un pas de flanqueig ben exigent. Més amunt, un flanqueig per damunt de gotes d’aigua (6b que surt bé) duu a un tram combinat d’artificial i lliure difícil, amanit amb quatre bolts. Després d’aquests, però, hi ha un parell de passos a equipar (un tascó i un mitjà) que et fan vibrar de nou. El pas d’entrada a la reunió (6a+) és més fàcil per la dreta del parabolt. El llarg més difícil de la via, però també el més equipat.

Aproximació: Des del centre d’Organyà, prendre la carretera que va Montanisell. En arribar a les quatre cases que conformen el poble, agafar la pista que puja a Santa Fe i aparcar al revolt que queda més a prop de la paret (pal de línia telefònica). Seguir un corriol fitat, amb molta vegetació i poques referències visuals, que passa pel peu de via. 20’

Descens: Un rapel de 40 m fins a la R3 i caminant per la feixa (compte amb el precipici). 30’

Horari: Entre 3 i 4 hores

 

Amb en Joan Brunet

1er, Llarg. Detall del pont de roca que marca el començament

1er. Llarg. A veure què tal…

1er. Llarg. Sort de l’alzina, tu!

1er. Llarg. Amunt i crits!

2on. Llarg. Tranquil, Joan, tranquil…

2on. Llarg. Que només és 6a. Ha, ha, ha!

2on. Llarg. Mirant el diedre que cal enfilar

2on. Llarg. Pont de roca en un pas llarg

3er. Llarg. Inici

3er. Llarg. Comparat amb el d’abans, això és un llarg de iaies!

4art. Llarg. En Joan, entrant a la dimensió desconeguda

4art. Llarg. Aquest “quinto” sembla una mitjana!

4art. Llarg. Després del 6b, i a punt d’entrar al tram d’A1

4art. Llarg. Detall de la verticalitat de la paret

La pista de Santa Fe, des de la feixa de la R3

Mas de Santa Fe

Perspectiva de la paret per on va la via

Sector Montanissell de la Serra de Sant Joan

Montanissell

La Penya Narieda, vista des de Montanissell

Anuncis

“Esperó Joan Armengol” a la Serra de Sant Joan

A diferència de la major part de sectors d’escalada de l’Alt Urgell, la vasta i acollidora Serra de Sant Joan restà verge fins al recent 1997. Actualment, acull una quarantena d’itineraris de tota mena que, en funció del seu equipament, vegetació i bondat de la roca, reben visites amb més o menys freqüència. El que ara ens ocupa, l’Esperó Joan Armengol, situat al sector del Pont de Roca, segurament pertany al grup dels més inèdits.

☑Primera ascensió:  J. ESTRUCH  I   A. PAGÈS,
EL 18 DE FEBRER DE 2006
☑Longitud / llargs de corda: 160 metres / 5
☑Horari aproximat: 3 hores
☑Dificultat: md- (6a+) v/a0 obligat
☑Orientació: sud
☑Equipament: Via poc equipada amb espits
a les reunions i pitons als passos clau
☑Material necessari: jocs d’aliens i friends
fins a c2. tascons i estrep útils
☑Grau d’exposició: mitjà
☑Grau de compromís: baix
☑Valoració:   ☆☆

➪ Ressenya imprimible en PDF

---

        Quan vaig començar a escalar, fa una pila d’anys, la Paret Sud del Pedraforca era un dels meus llocs predilectes. Recordo que, en aquella època, a més de les ressenyes d’en Ballart, fèiem servir aquest quadern, que encara tinc el goig de conservar.

        També pels anys vuitanta, vaig escalar les vies Pastelina i Montse Pueyo de la Roca dels Arcs. A alguns, aquestes històries us poden semblar pertanyents a un passat remot, però si parlem de La Via dels Sons Amagats a la Paret de la Rufa, de la Llorenç-Joan a la Paret de la Primavera, de la Liebe Clàudia al Serrat del Coniller, la Cita a Cegues al Peladet, la Entre Línies a la Miranda de Can Jorba, o bé la Petit Four i l’Anoiram a La Pastereta, potser les reconegueu com a més properes. Que per què us en parlo d’això? Doncs perquè avui he tingut el plaer de compartir corda amb en Joan Asín, un dels artífexs de tot plegat.

        Enguany, amb la sisena dècada acabada d’estrenar, en Joan segueix essent font d’inspiració per a un bon nombre d’escaladors de totes les edats —entre els quals m’incloc—. Així que, sense pensar-m’ho dues vegades, i amb l’excusa d’escriure també en un bloc, dies enrere li vaig fer una proposta deshonesta, de la que aquí us en detallo el resultat.

        Després de citar-nos a l’Hotel del Bruc —mireu si prometia la cosa—, decidim d’anar a la Serra de Sant Joan a fer una via poc repetida, obra d’en Josep Estruch i del prolífic i veterà membre dels Yayüs, n’Amadeu Pagès, en la que en Joan hi tenia l’ull posat. La via, com el seu nom indica, està dedicada a la memòria del desaparegut Joan Armengol «Baró», amb qui l’Amadeu hi obrí un bon nombre de primeres.

        Esmorzem al Bar Restaurant Tahusa de Coll de Nargó, pugem a Montanisell, i després del primer quilòmetre, seguint per la pista que mena al Coll del Apallador, aparquem en plena recta, més o menys a la vertical del característic pont de pedra que es veu dalt la carena.

        Documentats, només, amb l’esquemàtica ressenya del llibre Parets i Agulles de l’alt Urgell d’en Miquel Blanco, hem estat buscant, infructuosament, el peu de via durant una bona estona. Un cop identificada la Chartreus, la primera via que hi ha a la dreta de la profunda canal del Sector Pont de Roca, seguim en aquesta mateixa direcció, sense trobar cap evidència de per on pot anar la cosa. I no és, sinó, gairebé cent metres després —més enllà de la vertical del magnífic pont de roca natural que hi ha a dalt la cresta, i que dóna nom al sector— que, a l’esquerra d’un marcat sostre, en Joan hi veu un clau del que penja una baga i un mailló, a uns deu metres del terra. Ni rastre d’una fletxa marcada a l’inici, però.

        Argüint que si som a on som, es per culpa seva, però sense tenir-ho clar del tot, en Joan s’ofereix a temptejar un terreny que, ben bé, podria passar per verge. Comença per una placa i va flanquejant cap a l’esquerra fins a arribar al pitó. A partir d’aquí, la continuació és incerta: roca precària, fissures plenes de vegetació i cap indici d’assegurances, ni molt menys d’una reunió. Realment som a la via, o bé és tracte d’un temptativa que no duu enlloc? Sigui com sigui, en Joan no es vol donar per vençut tan depresa i es posa a furgar la roca fins que aconsegueix encabir-hi un tascó, penjar-hi l’estrep i guanyar un parell de metres. Encabat, amb l’ajut d’un alien i una savina, aconsegueix el díedre, a l’esquerra del qual hi han els dos espits de la primera R. Ben lluitat, sí senyor!

        Ara que ja estem ben encaminats, tot resulta més fàcil. La tirada que bé a continuació: un díedre perfecte d’uns 25 metres, equipat amb pitons; és, sens dubte, el llarg estrella de la via. La tercera discorre per un díedre ple de brossa, i està equipada amb dos claus. Un quarta tirada de tràmit, que s’inicia amb un pas espectacular, ens deixa en una feixa, des d’on s’ataca el darrer ressalt: un pany de paret solcat de plaques, díedres i arbres que, degut a l’inestable estat de la roca, té algun pas delicat.

        Per fer la baixada, primerament hem d’acabar de pujar fins dalt i, a continuació, seguir cap a l’oest (esquerra) fins a trobar la canal. A mig camí, passarem pel costat del pont de pedra. Un cop al coll, des d’un espit farem un primer rapel d’uns trenta metres per, després, desgrimpar un altre tram fins a trobar l’equipament del segon, que és en un l’arbre. La resta, fins al cotxe, resulta prou evident.

        En definitiva, tal i com la defineix en Miquel Blanco a la seva guia, l’Esperó Joan Armengol és «una via cutre però molt maca». I jo hi afegiria: «un via d’aventura per a esperits salvatges».