BLUES (230 m MD+) a la 4a Agulla de Comalestorres de Cavallers, amb en Joan Asín i en Remi Brescó… o bé com ballar al ritme d’un parell de «diables blaus»
Ressenya imprimible en PDF
Dijous 14 de juliol de 2016. Cada vegada que en Joan i en Remi em conviden a escalar, una lleu esgarrifança em recorre el moll de l’os. I és que no saps mai en quin envolat t’acabaran ficant quest parell! Aquesta vegada, sense anar més lluny, la cosa ha anat de granit i Pirineu. Dos elements que darrerament no sovintejo, però que, combinats degudament , poden donar com a resultat experiències tan satisfactòries i gratificants com la d’avui. Ahir, camí de Pont de Suert, vam fer una parada a Sopeira per escalfar motors. I, al vespre, després de sopar a Taüll, un bivac gloriós a l’Hotel Mil Estels de Cavallers. No és que fos, precisament, el millor descans per a una esquena malmesa com la meva, però anant amb aquest parell de jovenets ja se sap!
Al matí, a primera hora, amb els ulls enlleganyats i la fredor ficada al cos, ens enfilem pel costerut camí que duu al peu de via. Hi arribem tan acalorats, que decidim deixar-hi una part de la roba d’abric. Cras error! Als dos darrers llargs, un fort vent del nord ens ha deixat glaçats. Tret d’això, tota la resta ha anat com la seda!
La via és bona de principi a fi, amb passatges de gran bellesa i l’ambient extraordinari de la grandiositat de la Vall de Boí. La roca és franca en tot moment i, quan la morfologia ho permet, apta per a emplaçar-hi una amplia gamma de friends i tascons. El quart llarg, per exemple, que és de 6a+ mantingut, només té dos parabolts en 35 m. La diferència entre haver-t’ho de treballar o bé trobar-t’ho tot amanit ―especialment quan les peces hi queden a caldo―, doncs que voleu que us digui… no té punt de comparació!
Amb la Blues al sac, ja en duc fetes 41 de les 100 millors del Soldevila. No és un repte que mai m’hagi proposat, però pel que vaig veient, deu ser un bon indicador del tipus de vies que m’agrada escalar.
I ara, a on em portareu jovent?
