ESPERÓ N.E. (290 m D+) al Pic de la Valleta, amb en Jordi Ceballos… o bé com fer el què toca en aquesta època de l’any
➪ Ressenya imprimible en PDF
Dissabte, 3 d’agost de 2019. Cada any, per aquesta època, ve de gust fer un petit parèntesi en la dictadura del calcari i el conglomerat. I fer alguna incursió en la noblesa del granit. Un tipus de roca al què, malgrat no estar-hi acostumat, no puc pas dir que se’m doni malament del tot. La seva morfologia requereix una escalada tècnica a on, moltes vegades, una bona col·locació de peus té més importància que una força de braços brutal. I com que d’això darrer, no puc pas dir que en vagi especialment sobrat… doncs au, no toca més remei que posar-s’hi bé! Ha, ha, ha! A nivell paisatgístic, també, per molts atractius que tinguin, tant el Montsec com Montserrat, doncs home, comparats amb la magnificència dels Pirineus, no hi massa color, la veritat. I més, quan als primers hi fot aquesta calda que et deixa estabornit!
A proposta d’en Jordi, que no fa gaire va escalar el Gran Diedre amb en Manel Ramon ―l’altra gran clàssica del sector―, ens hem acostat fins al proper cercle de l’Orri de la Vinyola a assaborir aquest pastisset ensucrat. A quarts de nou del matí, sota un cel completament blau i una temperatura d’entre deu i quinze graus, hem deixat enrere les pistes d’esquí de Porta-Puimorens ―llàstima de l’impacte visual de les instal·lacions―, per dirigir els nostres passos fins a la base d’aquest bonic pic. Poc després de les deu, seguint l’estela de les dues cordades que teníem al davant ―si que va d’hora el personal!―, hem encetat l’escalada de l’Esperó Nord Est. Una lògica i escaient successió de diedres i fissures, salpebrada per un grapat de pitons i friends abandonats ―llàstima dels parabolts a les reunions!―, ha delectat els nostres sentits. Fins que, a quarts de dues més o menys, fèiem cim en la més estricta soledat ―llàstima que s’ha acabat― i, després de contemplar embadalits la bellesa de l’entorn, posàvem rumb cap a la vall a temps de fer un menú a Puigcerdà. Vist i no vist! Un efímera experiència que, si més no, ens ha recordat que escalar no té perquè ser sempre sinònim de patir! «Masoques», això és el que som! Ha, ha, ha!
Aproximació: Des de l’aparcament de les pistes d’esquí, seguir la línia de telecadires que va en direcció al Pic de la Mina. Més o menys cap a la meitat, seguir un corriol fitat que va en direcció a la paret. Uns vint minuts més tard, sobrepassada la vertical del pic, creuar cap a l’esquerra per una zona de blocs (fites de tant en tant) fins arribar al peu de la tartera que, en fort pendent, hi va a parar de dret. 1h 30’
Descens: Des del cim, baixar al coll oest (cap a la dreta) a buscar una canal de fort pendent que, seguint en direcció a la vall, enllaça amb el camí d’anada. 1h 15’
Horari: Entre 3 i 5 hores
