NO T’EN GALLETIS (240 m MD) a la Presa de Canelles, amb en Joan Brunet i en Jordi Ceballos… o bé com escalar parets i alguna cosa més
➪ Ressenya imprimible en PDF
Dimecres, 1 de desembre de 2018. Quinze quilòmetres més avall del Congost de Montrebei, seguint el curs del Noguera Ribagorçana, hi trobem la Presa de Canelles. I just al damunt, un pany de paret gens menyspreable per a la pràctica de l’escalada que hom anomena «El Petit Montrebei». Per bé que, en realitat, pertany al vesant meridional de la Serra de Blancafort. Un indret singular, aïllat, recòndit i espectacular que val molt la pena visitar.
A l’aparcament que hi ha a l’entrada de túnel que dóna accés a la presa, hem coincidit amb en Luichy i en Tamarite enllaç. Assidus de la zona, es preparen per continuar la via que tenen entre-mans, mentre que nosaltres, que és la primera vegada que venim, aprofitem per demanar-los informació sobre els accessos i les vies. A la Paret de Canelles, actualment hi han una vintena de vies d’entre 90 i 300 m, amb diferents dificultats i equipaments. Per les aproximacions i descensos, cal documentar-se bé de les diferents opcions, atès que en funció de l’itinerari poden ser ben diferents. La zona, pel què ens diuen, és poc freqüentada pels escaladors, de manera que la nostra presència fa que en Luichy (que prepara una guia del sector) faci el comentari: «A ver si se va a poner de moda…».
Després d’acabar la «No T’en Galletis», hem anat a tastar el primer llarg de la Barreiros. I allà hem pogut comprovar que el graus proposats en una i altra no són gaire homogenis. Sobretot en Jordi, que d’estar content com un gínjol per traure’s net el 6b de la primera, ha patit de valent al 6a de la Barreiros. «Ara sí que no entenc res!» ha acabat dient. «No t’amoïnis home, que això del grau és molt subjectiu…». Ha, ha, ha!
LA VIA
1er. Llarg 35 m V+. Llarg amb força vegetació i roca dubtosa, que no presagia gaire res de bo. Peatge a pagar per gaudir del què vindrà després.
2on. Llarg 25 m V+. Sistema de diedres assequible, amb bona roca, i un ambient que millora a mesura que pugem.
3er. Llarg 40 m 6a+. Fissura-bavaresa força atlètica i desplomada, però amb bon canto. De tan bona que és, és fa curta! Aquí hi ha el pas més difícil de la via.
4art. Llarg 40 m 6a. S’inicia amb un tram de placa d’una vintena de metres de poca dificultat, a on millor no córrer i protegir-se com cal, en el munt de fissures i forats que hi ha per tot. Segueix cap a l’esquerra, per un flanqueig en bavaresa molt bonic (aquí hi ha l’únic clau de la via), i una fissura vertical més assequible. Llarg menys exigent que l’anterior, però dels millors de la via, juntament amb el tercer i l’últim.
5è. Llarg 20 m IV+. Travessia vegetada i poc agraïda, a on cal afinar bé la punteria i protegir-se degudament. Reunió en un arbre, sota un petit sostre. Llarg de transició.
6è. Llarg 40 m V+. Inici per l’esquerra, a buscar un diedre que es va obrint, fins arribar a un punt a on pot ser escalat pel seu bell mig o per la placa de la dreta. Reunió a l’arbre que hi ha a sobre. Més bo del què pot semblar a primera vista.
7è. Llarg 40 m V+. Inici per un diedre poc definit, seguit d’una placa de preses morfològiques a on la dificultat més gran consisteix a decidir-se per quines triar, atesa la qualitat i l’abundància. Bonic final de festa!
Aproximació: Passar Alfarràs i Benavarri fins a trobar l’encreuament d’Estopanyà. Llavors seguir les indicacions a la Presa de Canelles i aparcar just abans del primer túnel que travessa l’embassament. Entrar caminant pel túnel i, en arribar a la primera boca de ventilació, pujar pel reixat de la porta. La via comença just a l’esquerra.
Descens:> En dos ràpels, per la vía No t’Entalegis (el darrer guiat per no anar a parar damunt de l’aigua). Per trobar-los, cal baixar cap a l’est per la carena fins arribar a una gran fita. També hi la possibilitat de baixar caminant.
Horari: de 4 a 5 hores.
En resum, una via no massa mantinguda ni equipada, però amb bona roca, fàcil de protegir i força atractiva en conjunt.
