“Del Guarda” a la Dent de Cabirols del Pedraforca

DEL GUARDA (120 m MD) a la Dent de Cabirols del Pedraforca, amb en Joan Brunet… o bé com reverenciar a dos gurus dels nostre esport

Ressenya imprimible en PDF
Dissabte, 14 de Setembre de 2019. En el marc incomparable del Refugi Lluís Estasen, i dins dels actes de la «V Trobada d’Escalada» que organitza l’associació Grup Cavall Bernat, en Joan Martí del Castillo i en Remi Brescó han rebut, aquest dissabte, un merescut reconeixement a la seva fructífera i dilatada trajectòria d’escaladors.

       El nom d’en Joan Martí, com tots sabeu, va íntimament lligat al del Pedraforca. Guarda del Refugi Lluís Estasen durant trenta anys, la seva empremta persisteix i persistirà tant a les parets, com en l’ànim de diverses generacions d’alpinistes i escaladors, entre els que tinc el goig de trobar-me. Què millor que escalar avui, doncs ―en just homenatge―, aquesta genialitat seva anomenada «Via del Guarda»? A preguntes de la concurrència, per altra banda, l’amic Remi Brescó ha confessat haver obert, fins a dia d’avui, dues-centes setanta una vies. I escalades, dues mil cinc-centes i escaig… I moltes més que en farà, encara!. De manera que «No hay nada más que decir!».

       De la via, dir que fa trenta anys ―en companyia d’en Kiku Soler i el malaurat Alberto Montero―, vaig tenir el goig d’escar-la per primer cop. Recordo que, en aquella ocasió, em va caldre algún A0. Avui, en canvi, amb un bon grapat d’anys més, l’hi he posat el «punt vermell». No sé si els parabolts que en Joan hi va afegir ―després del greu accident que una noia hi va patir― hi han tingut res a veure. Sigui com sigui, estic igual de content! I per rematar la jornada, encara ens han quedat ganes de fer la «Gaston»! «No es pot demanar res més!».

LA VIA

1er. Llarg. 30 m V. Llarg comú amb la vía Cerdà-Albert, sense més història que haver-hi de completar l’equipament. Reunió a l’esquerra d’una vira. El més fàcil de tots.

2on. Llarg. 25 m 6a+. Inici per l’esquerra, a buscar una fissura fina, dreta i «patinosa». A l’alçada de dos pitons, s’ha de flanquejar cap a l’esquerra a buscar la reunió. Llarg difícil i incòmode.

3er. Llarg. 30 m 6b. Sortint per l’esquerra, anar a buscar l’inici del gran sostre que hi ha en aquella direcció. Recórrer-lo d’esquerra a dreta, fins al final. Seguidament, escalar la fissura extra-plomada de l’esquerra, fins a la R. Un llarg d’aquells que dóna sentit a aquesta activitat.

4rt. Llarg. 35 m 6a+. Encarar la fissura vertical que tenim just al davant. Passats uns primers metres exigents, la verticalitat disminueix. Seguir per diedres fàcils, i un xic descompostos, fins a la reunió. Bon final, si encara ens queda força als braços!

Aproximació: Des del refugi, agafar durant uns deu minuts el «Camí de la Tartera», fins a quedar sota la Dent de Cabirols. Pujar pel sender fitat que hi ha al marge esquerra de la tartera que en baixa. 30’

Descens: Flanquejar una trentena de metres a l’esquerra, per terreny fàcil, fins a un pi amb una instal·lació de ràpel (20 m). Més avall, un altre arbre marca el gir que cal fer cap a l’esquerra (nord), per anar a trobar una cadena al final de la qual hi ha un segon ràpel (55 m). Caminant cap a l’esquerra (oest), una canal fàcil ens deixa a peu de via altre cop.

Horari: Entre 2h 30’ i 4 hores

Amb en Joan Brunet

1er. Llarg. Inici per la Cerdà-Albert

1er. Llarg. Seguint el díedre

2on. Llarg. En Joan, a la fissura “patinosquis”

2on. Llarg. Passat el tram difícil

2on. Llarg. Flanquejant cap a la reunió

R2

3er. Llarg. Plaques d’accés al sostre

3er. Llarg. Fent el flanqueig del tram més dificíl de la via

3er. Llarg. A punt d’entrar a la fissura de sortida

3er. Llarg. El “menda” més content que un gínjol, perquè li ha sortit net!

3er. Llarg. I segueix desplomant que no és broma!

R3

4art. Llarg. Buscant preses a la placa

4art. Llarg. Aquí, ja va tombant

Els parabolts d’en “Barrachina”

Un dels parabolts afegits

Els habitants de la contrada

Opuscles de la “V Trobada d’Escalada”

Jordi Gallardo, Jordi Merino, Remi Brescó, Joan Martí, Josep Massana i Armand Ballart

“Queraltina” al Castell Berguedà de la Serra de Queralt

QUERALTINA (90 m D+) al Castell Berguedà de la Serra de Queralt, amb na Paula Torres… o bé com emmirallar-se en els ulls de la il·lusió

Ressenya imprimible en PDF

Diumenge, 08 de setembre de 2019. Fa quaranta anys, durant una estada al Refugi Lluís Estasen, vaig conèixer a en Joan de Déu Fernández Brusi, que era allà escalant bo i sol. No recordo exactament com va anar la cosa ―suposo que li vaig demanar jo―, la qüestió és que en Joan de Déu em va portar a escalar l’Estasen. D’aquesta manera, tan natural i espontània, abillat amb unes vambes i uns pantalons curts, vaig gaudir de la meva primera escalada de debò. Una experiència inoblidable ―gairebé mística―, de la que encara avui en guardo un gran record! No és gens d’estranyar, doncs, que cada vegada que duc a algú a conèixer aquesta nostra gran passió, em fixi detingudament en l’expressió del seu rostre: a la recerca d’aquella espurna d’entusiasme que vaig tenir el goig d’experimentar, en carn pròpia, aquell llunyà estiu de mil nou-cents vuitanta.

       Després de donar-li les quatre nocions bàsiques ―fer-se el nus, assegurar, assegurar-se, posar i treure cintes…― i de fer un parell de llargs de prova, he dut la Paula a escalar la via Quercus. Malgrat resultar ser una espècie de «via ferrada» ―parabolts cada dos metres―, al final, l’itinerari ha acabat servint per al propòsit que n’esperava: comprovar com es movia la neòfita per la roca. I quina no ha estat la meva sorpresa, quan he vist en ella a una alumna avantatjada, que demanava molta més «canya» que aquesta. Apa, doncs, cap a la Queraltina! Allà, aquest primor de dona que tant es fa estimar, ha acabat esbufegant i, fins i tot, agafant-se a alguna cinta. En acabat, però, els seus ulls m’han confessat que havia xalat de veritat! Quan vulguis hi tornem, guapa!

       La Queraltina és una via prefabricada, intercalada al bell mig d’un sector d’esportiva, amb un equipament desigual ―llargs trams de fissura nets d’assegurances versus plaques excessivament «cosides»― i un entorn excessivament humanitzat, però no per això deixa de ser recomanable. Un traçat variat i amable, que conté passatges prou bonics ―tant de fissura, com de placa―, una roca sanejada a consciència ―alhora que adherent―, un cim amb vistes panoràmiques, i una baixada espectacular i aèria pel fil de la carena, fan d’aquesta ruta l’excusa perfecte per passar una jornada agradable i tranquil·la. I més, si teniu la sort d’anar tan ben acompanyats com jo!

LA VIA

1er. Llarg. 35 m 6a. Inici per un sistema de fissures, força vertical, seguit d’un tram més tombat i un tram de placa de presa petita. El més difícil i entretingut.

2on. Llarg. 30 m IV+. Sortida per la dreta a buscar un ressalt de bona roca que mena a una fissura vertical. Superada aquesta, el tram final és més assequible. El llarg més fàcil.

3er. Llarg. 25 m V+. Pas fi cap a la dreta, per ficar-se en un diedre. Quan aquest s’acaba, seguir recte per un esperó molt marcat. Llarg estètic i agraït.

Aproximació: Seguint pel camí que puja al Santuari de Queralt, després de passar un parell sectors d’escalada esportiva, s’arriba al Mirador d’en Garreta. Un centenar de metres més endavant, en un pany de paret separat del camí per un desnivell de quatre o cinc metres ―a on també hi ha vies d’esportiva ―, comença la Queraltina (“Q” vermella a l’inici). 15′

Descens: Acabar de pujar fins al cim i, en acabat, seguir les fites que marxen cap a l’oest, pel fil de la carena, fins al camí del Santuari. 25’. Les reunions estan equipades per rapelar, però l’afluència de gent, tant a les vies del costat, com al camí de sota, no fan recomanable aquesta opció.

Horari: Entre 1 i 2 hores

Amb na Paula Torres

1er. Llarg. Inici

1er. Llarg. Fissura vertical

1er. Llarg. Tram final de placa

R1

3er. Llarg. Aresta final

3er. Llarg. Na Paula, més contenta que un gínjol!

Escribint al Llibre de Registre

Envoltats de parapents

Rètol que assenyala el peu de via

“Veintegenarios” al Pollegó Inferior del Pedraforca

VEINTEGENARIOS (160 m MD+) al Pollegó Inferior del Pedraforca, amb en Pere Duran… o bé com tornar una ovella esgarriada al «camí de la veritat»

Ressenya imprimible en PDF
Dilluns, 26 d’agost de 2019. En Pere viu a Roquefort, té tres fills de poca edat i fa de pedagog. Darrerament, hem coincidit uns quants cops fent esportiva al Berguedà. Malgrat conèixer-lo poc, ho he de confessar, fins ara el tenia per un home estressat: més pendent de l’hora, del mòbil i de les obligacions i responsabilitats, que no pas de gaudir de la seva gran passió. A dia d’avui, però, diré en favor seu que la meva opinió ha canviat.

       A quarts de nou del matí, acompanyats del George, el David, la Tula, la Nala i el Boc, hem sortit del Lluís Estasen en direcció a la cara sud. El trajecte fins a la tartera ha estat d’allò més plàcid i tranquil: bona companyia, bona conversa i un munt de rialles ressonant per les parets de Cabirols. A la pujada del Balcó de la Joaquima, però, en Pere s’ha començat a endarrerir, fent-se palès que el seu estat de forma deixa bastant que desitjar. Encara sort que, en arribar al coll i contemplar per primer cop el colossal pany de paret que hi ha a aquesta banda del massís, el rostre se li ha tornat a il·luminar. «Potser no és un cas perdut…» ―m’ha donat per pensar―. Uns minuts després, la visió d’un remat d’isards enjogassats corrent com llamps pels forts pendents de la Gran Diagonal l’ha acabat tornant al món del vius. «Encara en farem alguna cosa d’aquests xicot…».

       I aquí ve el meu pla d’acció. Com que en Pere està acostumat a tenir les expansions ben a prop, m’ha semblat de començar per la Camí del Tro. I, en acabat, en cas de respondre com és d’esperar, buscar un objectiu una mica més seriós. A peu de via, doncs, li he impartit un curset accelerat de com muntar reunions i, en cas d’extrema necessitat, posar un bon friend a lloc. Tot seguit, ell mateix s’ha sorprès del paral·lelisme entre ambdues modalitats: l’esportiva i l’escalada «de veritat». Ha, ha, ha! Passada amb nota, doncs, aquesta prova de foc, tocava apujar una mica el llistó…

       Dels cent seixanta metres de la Veintegenanarios, aquesta bona equipada via del Marc Cuesta i el Jose Bermudo, en Pere només n’ha pogut encapçalar els quaranta primers… Com que ja no és de la primera volada ―ell i jo formem «Cordada Centenària»―, tot d’una se n’ha adonat d’un seguit de muscles i tendons que desconeixia posseir. Per bé que, amb tota probabilitat, recordarà aquest dia com un dels més durs de la seva trajectòria d’escalador, per un moment li he vist escrita al rostre aquella serena satisfacció que només dona el «trad»! «Quina és la propera?» ―m’ha preguntat després―. Poc que s’ho pensa, però n’hi estic buscant d’auto-protecció… No li digueu, feu-me el favor! Ha, ha, ha!

LA VIA

1er. Llarg. 40 m 6a. Després d’un «desplomet amb canto» inicial, segueix un pas de placa finet. La resta, fins a la reunió, torna a ser placa, però de més bon fer, amb uns agraïts «tubs d’orgue» a la part final. Llarg per entrar en situació.

2on. Llarg. 40 m 6b+. Primers metres caminant cap a l’esquerra, fins a l’alçada d’una primera línia de parabolts (els ennegrits, de més a l’esquerra, són de la DeliriumTremens). Entre la primera i la segona xapa, hi ha un pas finet que a mi no m’ha sortit (6b+). Al «bou» d’en Pere sí, però! Per damunt d’això, ve un extraordinari mur fissurat d’aquells que et deixa els braços «contents», alhora que et farà xalar de debò! Llarg excel·lent!

3er. Llarg. 30 m 6a+. Espectacular flanqueig cap a l’esquerra, amb un lleuger descens a l’alçada del primer bolt, seguit d’una bonica seqüència de fissures atlètiques (compte amb l’herba i algun «llastrot dubtós») i un díedre final d’aquells que creen afició. Un altre llarg per xalar!

4art. Llarg. 50 m 6a. Inici vertical, amb bona presa, seguit d’un enfilall de plaques més tombades. El tram somital aprofita les llenques més compactes. Llàstima que s’ha acabat!

Horari: Entre 3 i 4 hores

Amb en Pere Duran

1er. Llarg. “Desplomet” inicial

1er. Llarg. Amunt i crits!

1er. Llarg. Parabolt, a on ets…?

1er. Llarg. Ostres, si que sóc amunt!

2on. Llarg. A punt d’atacar el pas dur

2on. Llarg. Si n’és de bo aquest mur!

3er. Llarg. Iuuuuju!

3er. Llarg, En Pere, a punt d’entrar a la R

4art. Llarg. Passats els primers metres

4art. Llarg. Reunió

En Pere, més content que un gínjol!

La Tula

La “Sud”

“Del Corb” a la Roca Gran de Ferrús

DEL CORB (250 m MD+) a la Roca Gran de Ferrús, amb en Kiku Soler… o bé com passar més por que vergonya

Ressenya imprimible en PDF
Dimecres, 14 d’agost de 2019. Les vies poc equipades (i difícils de protegir) ja ho tenen això: a més d’haver de patir per l’eventualitat d’unes caigudes de notable longitud, a sobre, moltes vegades, presenten dilemes de navegació… Moments d’incertesa, a on el descobriment de la següent assegurança (malgrat ser llunyana o precària), et dóna aquell plus de confiança de saber que, de moment, estàs seguint el rumb correcte. Situacions que, òbviament, poden donar-se a diferents indrets, però que, tant aquí com a Canalda, he experimentat en més d’una ocasió. Una mena de calfred que et recorre l’esquena de dalt a baix. Ha, ha, ha!

       El problema ve, però, quan la ressenya que duus a la butxaca assenyala un A0 de tres burins i, estant en el primer, per molt que t’hi escarrasses no veus els altres per enlloc. Aleshores sí, que tens un bon maldecap! Tal i com em volia fer veure en Kiku des de la reunió, l’opció més raonable en aquests casos passa per renunciar a l’intent: «Un núvol a l’horitzó… abandonem!». Ha, ha, ha! També hi ha la de tirar pel dret, bo i encreuant els dits, a l’espera que aparegui l’assegurança en qüestió; bo i corrent el risc, però, de, en cas contrari, difícilment poder retrocedir. I encara una altra, la que avui ha estat la meva opció: contraure bé els esfínters i seguir un traçat alternatiu… Ben bé com obrir via, però sense martell ni trepant! L’aventura és l’aventura, no?

       A una hora mal comptada de Navàs, l’entorn de la Roca Gran de Ferrús és d’una bellesa sense parangó. Cingles altius, prats verds, boscos exuberants, cel net, bolets, cavalls, vaques, isards… Un paradís que visito sovint, per bé que no sempre per escalar… I és que, la major part de vies existents són de força compromís. D’aquesta manera, fins ara només havia estat capaç d’escalar l’Esperó M.T.V., l’Indi Sediciós i La Directa Estel (també de l’Ignasi Cisa). Aquesta darrera, en tres ocasions.

       Amb un primer llarg clarament més reeixit, la via del Corb va buscant els punts més febles pel bell mig d’aquest mar de còdols preciós. Els burins, que un dia van ser vermells i, a hores d’ara estan pràcticament tots destenyits, en general són molt distants, excepte en els passos més exigents. Completar-ne la protecció, no sempre és possible. Malgrat tenir algun punt indefinit, la via cerca sempre el rocam més noble i el traçat més airós. En resum, un bon itinerari a on les principals dificultats no vénen donades pel grau, sinó per la navegació i el compromís.

Aproximació: Deixar la C-16 just passada la central tèrmica de Cercs i agafar la BV-4025 en direcció a Fígols durant uns 15 km. A l’alçada del Pla de la Creu, deixar el vehicle i seguir a mà dreta pel GR-107 fins a peu de paret, passant pel mas en ruïnes del Ferrús (amb 4×4 es pot arribar fins a aquest punt). Entre 20’ i 45’

Descens: Seguir pujant fins a un primer coll, per, seguint flanquejant cap a l’oest, anar a buscar el que es veu a l’altra banda (fita visible des de lluny). Seguir baixar per les Roques Blanques (pintura vermella i fites) fins al Portet, a on s’enllaça altra cop amb el GR-107. Entre 1h i 1h 30’

Horari: Entre 4 i 6 hores

Amb en Kiku Soler

1er. Llarg. A l’alçada del flanqueig

1er. Llarg. Vista del llarg, des de la R

1er. Llarg. En Kiku arribat a la R

Detall de la R

2on. Llarg. Inici

2on. Llarg. A veure, mirem-ens-ho bé, això!

3er. Llarg. Poc abans de perdre el rastre dels burins!

3er. Llarg. en Kiku, a la variant del sostret

3er. Llarg. Posat seriós, per a un home tan trempat!

4art. Llarg. Darrers metres

5è. Llarg. Díedre final

6è. Llarg. Perspectiva des de la R, amb el caraterístic pi mort al fons

6è. Llarg. A punt d’entrar a la R

Placa conmemorativa a la R6

7è. Llarg. Això ja gairebé ho tenim

8è. Llarg. Fàcil, però millor no abaixar la guàrdia

R8 Ara sí, s’ha acabat!

El menda, més content que un gínjol, amb la Del Corb al sac!

Ressenya d’en Lluís Parcerisa

“HoTornaremAFer” al Pollegó Inferior del Pedraforca

HOTORNAREMAFER (370 m ED) a la Cara Sud del Pollegó Inferior del Pedraforca, amb en Kiku Soler i n’Octavi Puntas… o bé com ser els primers a repetir una gran via

➪ Ressenya imprimible en PDF
Dimecres, 31 de juliol de 2019. A l’increïble triangle invertit de la sud del Pedra, fins ara hi havia sis vies. A saber: Jordi Verdaguer, De Tots, Somni de Pedra, l’Estimball, Choras Piengue i Barrufets Exprés. Tret d’aquesta darrera, que gairebé no es repeteix, un servidor ―com molts altres enamorats del lloc― les ha escalat totes més d’una vegada. La roca hi és tan extraordinària, i l’ambient tan majestuós, que quan el seu embruix t’atrapa, t’hi fa tornar un i altre cop. Resulta, doncs, fàcil d’entendre que li tingues ganes a aquesta línia acabada de sortir del forn. I, la veritat, no m’ha decebut gens ni mica. Felicitar a en Pau i a en David, que han sabut reeixir a trobar el seu espai vital en aquest ingent mar de pedra blanca de gairebé quatre-cents metres de longitud. En Jordi Gallardo, el guarda del refugi Lluís Estasen, que ha estat testimoni de la seva colossal feinada, ens ha comentat: «Arribaven molt d’hora, cada dia, i se’n tornaven molt i molt tard…»

       Malgrat ser una via de «xapes», i creuar les veïnes Estimball i Choras Piengue (gairebé era inevitable) en una ocasió, la HoTornaremAFer gaudeix de personalitat pròpia. I, a condició de tenir un grau de 6b/6c ben assumit, ofereix nombrossos passatges de gran bellesa, amanits amb aquell puntet de «compromís reivindicatiu» que remou consciències i et treu la son de les orelles de cop.

       Aquesta ha estat, probablement, la darrera via oberta al Pedraforca fora del nou àmbit de la regulació. Cal reconèixer que la roca és limitada i, com passa en altres indrets, s’ha arribat a aquell punt de saturació que fa recomanable posar una mica d’ordre a tot plegat. A partir d’ara, un comitè vetllarà perquè les obertures i re-equipaments de les vies d’escalada al Massís, es facin sota determinats criteris de sostenibilitat i ètica.

LA VIA

       Consta de tres parts ben diferenciades. La primera recorre el sòcol que va des de la base de la paret fins a la Gran Diagonal. Consta de tres bonics llargs de dificultat «mitjana», caracteritzats per dos trams de «chorreres» d’aquells d’obrir-se de cames fins a estripar els pantalons. La segona ―el nucli dur de la cosa―, recorre, de cap a cap, en cinc tirades mantingudes ―a on predominen els passos tècnics i l’adherència―, l’impagable triangle invertit d’aquesta extraordinària paret. La tercera, que va des de la feixa fins al cap d’amunt de la paret, té dos llargs més, el primer dels quals aprofita un tram de la Barrufets Exprés. Menció apart per al darrer, que supera un mur molt compacte. Val a dir, però, que nosaltres aquest no l’hem fet, escapolint-nos per la via esmentada, després de provar-ho un parell de cops. Entre el primer i el segon parabolt (6c obligat) hi una caiguda potencial força llarga, damunt de la reunió. Això ens ha dissuadit. Esperem que en Pau i en David facin cabal de les nostres recomanacions, i hi afegeixin un altre xapa. La tònica de la via són les assegurances distants (això ja ens ha agrada). En aquest punt, però, creiem que la cosa es «desmadra» un xic.

       Apa, aneu-hi i gaudiu-la. No en quedarem decebuts!

Horari: Entre 6 i 8 hores

Amb en Kiku Soler i l’Octavi Puntas

1er. Llarg. Buf, no queda tàpia per davant!

1er. Llarg. A punt d’estripar els pantalons!

1er. Llarg. En Kiku, a punt d’entrar a la R

2on. Llarg. Perspectiva general

Ressenya original

2on. Llarg. Detall de la R

3er. Llarg. A la Gran Diagonal, fent el canvi de reunió

4art. Llarg. Amunt i crits!

4art. Llarg. A veure Octavi, posat-hi bé!

4art. Llarg. En Kiku, gaudint de valent!

5è. Llarg. L’Octavi, sortint de la reunió

5è. Llarg. Flanqueig per anar a buscar la xapa que no es veu

6è. Llarg. Començament molt exigient

6è. Llarg. Roca excepcional!

6è. Llarg. Buscant les debilitats del terreny

6è. Llarg. Quin pany de paret, xaval!

6è. Llarg. Corona de rei en primer pla, i l’Octavi a la reunió

7è. Llarg. Ep, que em torna a tocar a mi!

7è. Llarg. En Kiku, com sempre, fent el “mico”!

8è. Llarg. A l’estètica bavaressa inicial

8è. Llarg. Buf, com apreta nen!

8è. Llarg. La bavaressa vista des de dalt

9è. Llarg. Llarg de la Barrufets Exprés

9è. Llarg. Vista des de la R

Quin parell de cracks!

L’Octavi

Kiku Soler

El menda

Corones de rei, en primer terme, i l’Octavi d efons

“Antaviana” a la Punta Calderer del Pedraforca

ANTAVIANA (130 m ED-) a la Punta Calderer del Pedraforca, amb l’Armand Ballart… o bé com passar el Sant Joan lluny dels petards i la canícula

➪ Ressenya imprimible en PDF
Dilluns, 24 de juny de 2019. Al seu excel·lent llibre Teràpia Vertical, l’Armand Ballart ens diu: «Si d’alguna cosa puc presumir és de conèixer perfectament molts indrets concrets de la geografia, perquè hi he anat regularment durant una pila d’anys. Un d’aquests indrets és, sens dubte, el Pedraforca, la silueta màgica i representativa de l’Alt Berguedà que els catalans tant admirem». Seguint aquest fil conductor, no cal dir que ha estat tot un privilegi acompanyar l’Armand en una de les poquíssimes «nord del Pedra» que li manquen.

       Escalar una via que es repeteix poc, multiplica per bastant la incertesa d’una ascensió. I més quan ―com en aquest cas―, l’itinerari duu associada una certa aureola de dificultat. Sortosament, a l’hora de la veritat, sovint molts mites acaben quedant només en això. Sense arribar a ser una via fàcil ―més aviat tot el contrari―, trenta-tres anys després de la seva obertura, l’Antaviana gaudeix d’un bon estat de salut. Un traçat que recorre principalment plaques d’un calcari immillorable, sumat a un equipament ―fonamentat en l’ús del burí― que resisteixen estoicament el pas del temps, ofereixen una escalada de notable qualitat. A tenir en compte, no obstant, que en algunes de les fissures del primer i el segon llarg, la vegetació i la humitat esdevenen un handicap digne de menció.

       En resum, una via a tenir en compte, sobretot per a aquells que ja coneixen abastament les característiques de l’escalada en aquest indret. Per a la resta, dir-vos que, abans d’aquesta, n’hi ha moltes altres de tan recomanables o més, atès que, tal i com diu en Jose Valero: «A un lado o a otro, se puede subir como un campeón. Ésta va por el sitio más burro!».

LA VIA

1er. Llarg. 25 m 6a/A0. Resseguir l’evident díedre fissurat, fins a trobar un burí a la placa de la dreta; moment en què cal fer un curt flaqueig en aquesta direcció. Seguir, a continuació, més o menys en línia recta, aprofitant les debilitats del mur, abans de tornar-se a escorar cap a la dreta per assolir el pi a on hi ha la reunió. Bon llarg, per bé que fi i «patinós».

2on. Llarg. 25 m. 6b/Ae. Flanqueig cap a la dreta, a buscar un esperó equipat amb un bon grapat de burins. Artificial de passos força llargs, amb alguna pujada a «primers» d’estrep. Segueix, fins a la R, una fissura força vertical, coberta de vegetació, a on caldrà furgar per entre mig de la malesa tant a l’hora de trobar les preses, com els emplaçaments per a «flotants». A la part superior de la fissura, bens arrecerats, hi hem vist uns ous de gralla. Els seus progenitors, que eren allà a prop, ens han dedicat una bona esbroncada «D’acord, ja marxem!». Al meu semblar, el llarg més exigent de tots.

3er. Llarg. 25 m 6a/Ae. Placa ultra-compacte, que demana un «pas d’esquena» per abastar el primer burí. D’aquest fins al següent, hom pot resoldre-ho en lliure d’extrema dificultat, o bé (com ha fet l’Armad) fent servir la imaginació. Per a la resta de la placa, fins a la cova d’en Jordi, se segueixen combinant l’escalada lliure amb l’artificial equipat. Continua per sota d’un sostre fissurat, fins a la reunió. Llarg bonic, tècnic i sinuós.

4art. Llarg. 35 m 6a. Sortida de flanqueig cap a la dreta, fins al peu d’un sistema de fissures de notable dificultat i bellesa.

Aproximació: Des del refugi, prendre el camí que voreja la cara nord en direcció oest (marques grogues) fins a trobar la primera gran canal. Aleshores, seguint en forta pujada unes marques de color blanc desdibuixades, arribar a un gran bloc a on hi pintades dues direccions: “Homedes” (esquerra) i “Estasen” (dreta). Seguir per la primera, amb diferents possibilitats. Accés per la entrada original del Gran Díedre (placa conmemorativa a l’inici), que segueix una línia bastant directa a la seva vertical. Accés per la part baixa de la Pany (feixa i ràpel). Accés per la Cerdà-Vergés, etc.

Descens: Entre 1h i 1h 45’, en funció de si baixem rapelant (4 ràpels o 2 ràpels+desgrimpada), o bé anem fins al Collet de la Cova. o a la Punta Calderer. Per la primera opció, des del final de la via, flanquejar uns vint metres a l’esquerra i desgrimpar per terreny fàcil fins a l’alçada d’uns pins característics (anelles de ràpel). Per a les altres, seguir les marques de pintura.

Horari: Entre 3 i 5 hores

Al tram final de l’entrada original del Gran Díedre. “Guaita que fan ara!!

R0

1er. Llarg. Primers metres. “Carai, com patina!”

1er. Llarg. Al tram de placa

2on. Llarg. Inici

2on. Llarg. Ficat al tram d’Ae

2on. Llarg. L’Armand, a punt d’entrar a la R

3er. Llarg. Pas d’esquena, per arribar al primer burí

3er. Llarg. A la bonica placa tècnica

3er. Llarg. Entrant al tram fissurat

4art. Llarg. Entrant a la fissura

Primer ràpel del descens

Ressenya original

Armand Ballart

“Stoc de Coc” a la Paret del Devessó de Malanyeu

STOC DE COC (140 m MD) a la Paret del Devessó de Malanyeu, amb en Josep Climent… o bé com repetir la mateixa via per enèsima vegada

➪ Ressenya imprimible en PDF
Dimarts, 19 de març de 2019. Avui, dia de Sant Josep, en Josep Climent i jo (Josep també) ens hem fet un bon regal celebrant la nostra onomàstica de «cara a la paret». Per fer-ho, hem triat aquest bucòlic raconet del Berguedà que el meu company no coneixía, i que jo conec molt bé.

       Malgrat que, avui, les vies han estat el de menys, com a bon amfitrió que sóc primer de tot li he fet tastar la Stoc de Coc; una de les més repetides i emblemàtiques de l’indret. I com que això de ficar les mans als forats i, en acabat, no veure’s els peus li ha agradat força a en Josep, després d’aquesta n’hem acabat fent alguna més. De tan content com estava, en un moment donat, l’home «s’ha vingut amunt» i ha posat música de fons. Personalment, no és que m’hagi fet molta gràcia això d’escalar amb fil musical, però què voleu, en un dia com aquest tampoc es tracta de ser més perepunyetes que de costum.

       L’anècdota de la jornada, però, s’ha produït després, just abans que en Josep entrés a la segona reunió de la via «Deila». Per aquelles coses del destí, el seu mòbil, contagiat per l’hamoniosa sensualitat del reggaeton, ha iniciat un vol sense motor… de gairebé cinquanta metres! «Ai las! Mira que, fins ara, tot anava tan rodó!». Doncs bé, ja ens teniu a tots dos rapelant la via, a la recerca i captura de l’aparell volador… Fins que, mitja hora més tard, quan ja ens disposàvem a donar per tancada la batuda, sento dir a en Josep: «L’acabo de trobar… i funciona!». «Què fots?» ―li responc, descregut―. Gràcies a tenir l’Spotify connectat, uns quinze metres més enllà del peu de paret, en Josep ha sentit a en Daddy Yankee cantar allò de «Como me encanta la gasolina…». Sembla ser que la cosa ha anat així: el telèfon ha baixat per una mena de canal que, actuant com a rampa de llançament, l’ha fet sortit disparat cap a uns arbusts, situats a una bona distància de la paret. L’aparell era just al peu d’aquests, de cap per munt i sense ni una sola rascada enlloc. Increïble, veritat? Què Josep, ho vols tornar a provar a veure si aquest cop tens tanta sort?

LA VIA

        Un primer llarg d’anar fent (Vè), un segon de mantingut (V+) i perllongat ―com un dia sense pa―, i un tercer força més exigent que els altres dos (6b) ―que enllaçat amb el darrer (V+) queda encara més rodó―, fan que les dificultats de la Stoc de Coc vagin, clarament, de menys a més. Amanit, tot plegat, amb un rocam d’extraordinària qualitat, i una abundant profussió de parabolts ―n’hem deixat uns quants per xapar―, dónen com a resultat una «love climb» de notable qüalitat. Molts, segurament ja la coneixeu. Els que encara no ho hagueu fet, però, no us la perdeu: és un «bombonet» ensucrat!

Horari: Entre 2 i 3 hores

Amb en Josep Climent

1er. Llarg. Primers metres

1er. Llarg. A prop de la reunió

1er. Llarg. Ves que vinc!

2on. Llarg. En Josep Climent al gran formatge gruyère

3er. Llarg. Ep, que aquí els forats ja són més xics!

3er. Llarg. En Josep, el dia del seu sant, més feliç que un gínjol escoltant reggaeton

“Joan Martí” a la Punta Calderer del Pedraforca

JOAN MARTÍ (620 m MD) a la Punta Calderer de la Cara Nord del Pedraforca, amb na Carme Silva i en Guim Llort… o bé com descobrir-li nous contorns a una vella coneguda

➪ Ressenya imprimible en PDF
Dilluns, 30 de juliol de 2018. El nom d’en Joan Martí va íntimament lligat al del Pedraforca. Guarda del Refugi Lluís Estasen durant trenta anys, en Joan no només va acollir, guiar i auxiliar ―sempre que fou necessari―, a quants visitants s’atansaven a la muntanya, sinó que, a més, va saber inspirar, instigar i acompanyar amb un mestratge entusiasta i eloqüent els anhels de diverses generacions d’alpinistes i escaladors, entre els que tinc el goig de trobar-me.

       Just homenatge, doncs, d’en Jordi Camprubí i l’Armand Ballart ―dos altres grans del Massís― a aquesta figura tan representativa del muntanyisme català que, a dia d’avui, amb més de setanta anys a les espatlles, segueix engarristant-se per les tàpies, fervorosament.

       La cara nord del Pedraforca és una de les parets de les que guardo millors records. Escenari, als dinou anys, de la meva primera escalada ―a la via Estasen―, després de recórrer-ne repetidament la major part dels itineraris clàssics, em segueix infonent el mateix respecte i veneració que fa gairebé quaranta anys. Descobrir, un per un, els secrets d’aquesta bona via que és la «Joan Martí», ha resultat per a mi, doncs, una experiència quasi mística. Aneu-hi i gaudiu-ne, tots aquells a qui us agradi l’aventura, no us faci mandra caminar, ni us caiguin els anells quan la pared perd verticalitat i solidesa.

LA VIA

       Inici al pont de roca que hi ha a la part final de la canal esquerra del Dit. Dels deu llargs en què es divideix la ruta, la meitat són d’escalada pròpiament dita, i la resta de grimpada ―millor anar encordats―. A destacar el primer llarg (una placa amb aire entre assegurances), el tercer (el llarg clau de la via), i el sisè (amb un tram de roca delicada). A la part central, després del tram que coincideix amb la «Pany Farrera», cal anar amb compte a localitzar un espit de color blau, que assenyala el sistema de fissures a seguir. A la part final, hi ha la possibilitat d’escapar-se pel Collet de la Cova, o bé seguir fins al cim del Calderer.

Aproximació: Des del refugi, prendre el camí que voreja la cara nord en direcció oest (marques grogues), fins a trobar una primera gran canal. Aleshores, seguint en forta pujada unes marques de color blanc, arribar a un gran bloc on hi ha pintades dues direccions: «Homedes» (esquerra) i «Estasen» (dreta). Seguir per la segona, que de moment segueix pujant, per, més endavant, baixar a creuar un torrent i passar pel peu de La Piràmide. El camí segueix flanquejant fins a la base d’un marcat diedre polit. I, un cop superat aquest (IV), a la Canal del Dit. 1h.

Descens: Entre 1h 15’ i 1h 45’, en funció de si hem anat cap al Collet de la Cova o a la Punta Calderer. En qualsevol cas, seguir les marques de pintura.

Horari: Entre 5 i 6 hores.

Amb en Guim Llort i na Carme Silva

1er. Llarg. Primers metres

2on. Llarg. En Guim al capdavant

3er. Llarg. La Carme, l’element més fort de la cordada, encetant el llarg clau de la via

3er. Llarg. A l’inici del llarg flanqueig

3er. Llarg. Tram final

R3

4art. Llarg. Primers metres

4art. Llarg. Sortint del diedre inicial

R5 amb l’espit blau que marca per on cal continuar

6è llarg. En Guim, comprovant la qüalitat de la roca de la nord

6è. Llarg. Negociant els passos més difícils del llarg

R6

7è. Llarg. Aquest ja és més assequible!

R7 La Carme i en Guim contents com a gínjols!

9è. Llarg. Anant amb compte de no errar la ruta

9è. Llarg. Al tram més vertical

Això ja s’acaba!

Reunió homologada

A diedre polit de la part final de l’aproximació

El Dit

Carme Silva

Guim Llort

El “menda”

“Terra Hopi” al Cingle Gros del Roig de Castell de l’Areny

TERRA HOPI (140 m MD) al Cingle Gros del Roig de Castell de l’Areny, amb en Marc Badia i en Joan Brunet… o bé com acabar caient tots tres al mateix llarg

➪ Ressenya imprimible en PDF
Dissabte, 1 d’octubre de 2018. «No hi ha roques descompostes, sinó alpinistes inexperts» que deia en Georges Livanos. Doncs bé, decididament, en Marc, en Joan i un servidor, ens reconeixem escaladors molt i molt inexperts. Tota vegada que, per trencament de preses i sense conseqüències, per sort, hem caigut tots tres als primers metres  del segon llarg!

       Esperem que, amb les repeticions ―la via tot just si té un anyet―, la fiabilitat del rocam millori. Encara sort que l’equipament conté aquella profusió d’assegurances a què en Joan Vidal ens té acostumats. Al final, però, malgrat no ser la seva més reeixida creació, «Terra Hopi» ens ha fet descobrir un nou racó escalable d’aquest nostrat, proper i molt estimat Alt Berguedà.

       El graus de la ressenya no es corresponen, necessàriament, amb les apreciacions del cap de corda. La qualitat del rocam, en alguns trams, no sempre convida a apurar en lliure a qui va al capdavant. Tret de dos A0 al quart llarg, la resta, entre uns i altres, ens ha acabat sortint en lliure.

LA VIA (no escalar de Gener a Juny per nidificació)

1er. Llarg. 30 m 6b. Inici marcat per un pitó amb baga, sota la vertical d’un diedret que, a la part alta, desploma un xic. En superar aquest, anar amb tendència a la dreta a buscar un diedre més ample.

2on. Llarg. 25 m. 6b+. Placa força vertical i descomposta que dona accés a un diedre herbós. Aquí és a on hem acabat caient, l’un darrera l’altre… «Es de ser inútiles!» que diu aquell.

3er. Llarg. 25 m 6a. «Xemeneia Hopi», seguida d’un flanqueig a l’esquerra i una placa fissurada. Més delicat que difícil.

4art. Llarg. 35 m 6a/A0. El millor llarg, i la millor roca, de la via. Té una mica de tot: placa, diedre, llarg flanqueig per sota un sostre i un exigent mur per postres.

5è. Llarg. 25 m V+. Diedre de posar-s’hi, franc i agraït. Bon final de festa!

Aproximació: Des de la pista de Vilada a Sant Romà de la Clusa, al final de la doble corba encimentada, seguir amb atenció un sinuós corriol marcat amb fites. 20’

Descens: Fent quatre ràpels per la via. De la R4 a la R3, guiant la corda.

Horari: Entre 2h 30’ i 4 hores

Amb en Marc Badia i en Joan Brunet

1er. Llarg. Primers metres

1er. Llarg. Entrant al diedre ample

2on. Llarg. En Joan… a punt de caure!

2on. Llarg. Acabant de superar el tram fatídic!

2on. Llarg. El torn d’en Marc

3er. Llarg. En Marc a la Xemeneia Hopi

3er. Llarg. A punt de negociar la sortida a la placa

4art. Llarg. El menda començant

4art. Llarg. Mirant per on seguir

5è. Llarg. En Joan sortint de la R

5è. Llarg. En Marc al bonic diedre final

Fent els ràpels

En Marc

En Joan

El menda

El Cingle Gros del Roig

Castell de l’Areny

Ressenya original

“Nordmagnum” a la Punta Calderer del Pedraforca

NORDMAGNUM (435 m MD+) a la Punta Calderer del Pedraforca, amb en Javier Vegas i en Josep Climent… o bé com practicar el «climbing in the rain»

➪ Ressenya imprimible en PDF
Dimarts, 4 de setembre de 2018. Avui en dia, les previsions meteorològiques són tan exactes que hom s’atreveix a planificar les escalades fins al límit del bon temps. A vegades, però, la precipitació s’avança… i si, per acabar-ho d’adobar, no es duu roba d’aixopluc, no toca més remei que mullar-se, passar fred i acabar-se preguntant: «Per què som tan passerells?».

       Justament això, un excés de confiança, ha provocat que haguem quedat ben xops als llargs centrals de la «Nordmagnum». Encara sort que, tal i com diu l’Armand: «Si ha plogut generosament, les parets precipiten molts reguerots, resultant difícil trobar un recorregut totalment sec. Malgrat això, la roca és molt adherent, se s’asseca ràpid i podem realitzar qualsevol itinerari fàcil sense cap problema». Bé, aquest no és del més fàcils que diguem, però en el punt a on ens ha agafat la tempesta, un abandó presenta més dificultats i incerteses que continuar fins al final. Vist amb perspectiva tot plegat, diguem que avui la sort ha estat de part nostra.

LA VIA

       De les quatre darreres vies d’aquesta part de la muralla («Barrufets» 2005, «Joan Martí» 2006, «Nordmagnum» 2007 i «Katana» 2011), aquesta és la que ofereix més continuïtat. Les feixes que travessa aquí no són tan amples, però no per això, resulta més evident el traçat. L’escassetat d’equipament, afegida a un ingent garbuix de fissures i diedres fan que, per tal de no perdre el rumb, calgui posar atenció al més mínim detall.

       La línia aprofita una diagonal ascendent fins a un pi solitari. Segueix per un diedre que acaba a la gran diagonal de la «Pany-Ferrera». I, per damunt d’aquest tram, supera pel dret uns desploms (xapa d’espit de color blau) fins a guanyar la rampa central. Punt, des d’on es travessa fàcilment la paret. Una fissura evident, lleugerament inclinada, equipada amb alguns claus i un altre espit de color blau, supera el «segon pis». Superant-se el darrer terç, pel diedre que ve a continuació. Des d’aquí, anant cap a la dreta, s’enllaça amb l’aresta final de la via «Joan Martí».

       Malgrat tractar-se d’una via a on predomina el V+ mantingut, cal destacar els llargs sis (tram de 6c o A1) i vuit (tram de 6b), tant per la seva dificultat, com per la rigorosa escassetat d’assegurances.

       Definitivament, doncs, una aventura en tota regla, digne del caràcter rude d’aquesta heroica paret.

Aproximació: Des del refugi, prendre el camí que voreja la cara nord en direcció oest (marques grogues), fins a trobar una primera gran canal. Aleshores, seguint en forta pujada unes marques de color blanc, arribar a un gran bloc a on hi pintades dues direccions: «Homedes» (esquerra) i «Estasen» (dreta). Seguir per la segona, que de moment segueix pujant. Més endavant, baixar a creuar un torrent i passar pel peu de La Piràmide. El camí segueix flanquejant fins a la base d’un marcat diedre polit (IV). Passat aquest, seguir fins al peu d’un petit grup de pins que hi ha un tros abans de la Canal del Dit. Des d’aquí, pujant pel punt més franc, anar a buscar un altre pi robust, una quarantena de metres més amunt. 1h.

Descens: Entre 1h 15’ i 1h 45’, en funció de si hem anat cap al Collet de la Cova o a la Punta Calderer. En qualsevol cas, seguir les marques de pintura.

Horari: Entre 5 i 8 hores

Amb en Javier Vegas i en Josep Climent

Peu de via

Al tram d’accés a la R0

1er. Llarg. Inici

1er. Llarg. Superant el tram desplomat

2on. Llarg. Primers metres

2on. Llarg. La següent reunió és opcional

3er. Llarg. Aquí encara feia sol

4art. Llarg. En Javier al capdavant

4art. Llarg. El cel es va tapant

5è. Llarg. Comencen a caure gotes…

“Díedre blanc” en l’accés al peu de la Piràmide

Al mal temps, bona cara!