“Stoc de Coc” a la Paret del Devessó de Malanyeu

STOC DE COC (140 m MD) amb en Josep Climent… o bé com repetir la mateixa via per enèsima vegada

➪ Ressenya imprimible en PDF
Dimarts, 19 de març de 2019. Avui, dia de Sant Josep, en Josep Climent i jo (Josep també) ens hem fet un bon regal celebrant la nostra onomàstica de «cara a la paret». Per fer-ho, hem triat aquest bucòlic raconet del Berguedà, que el meu company no coneixía

Malgrat que, avui, les vies han estat el de menys, com a bon amfitrió que sóc, primer de tot li he fet tastar la Stoc de Coc; una de les més repetides i emblemàtiques de l’indret. A la vista que això de ficar les mans als forats i, en acabat, no veure’s els peus, li ha agradat força a en Josep, després d’aquesta n’hem acabat fent alguna més. De tan content com estava l’home, en un moment donat fins i tot ha posat música de fons. Personalment, no és que m’hagi fet molta gràcia, però què voleu, en un dia com aquest tampoc es tracta de ser més perepunyetes que de costum.

L’anècdota de la jornada, però, s’ha produït a la via «Deila», just abans que en Josep entrés a la segona reunió. Per aquelles coses del destí, el seu mòbil, contagiat pel reggaeton, ha iniciat un vol sense motor… d’uns cinquanta metres, més o menys! «Ai las! Mira que, fins ara, tot anava tan rodó!». Doncs bé, ja ens teniu a tots dos rapelant a la recerca i captura de l’aparell volador. Fins que, mitja hora més tard, quan ja ens disposàvem a donar per tancada la batuda, sento dir a en Josep: «L’acabo de trobar… i funciona!». «Què fots?» ―li responc, descregut―. Gràcies a tenir l’Spotify connectat, uns quinze metres més enllà del peu de via, en Josep ha sentit a en Daddy Yankee cantar allò de «Como me encanta la gasolina…». Sembla ser que la cosa ha anat així: el telèfon ha baixat per una mena de canal que, actuant com a rampa de llançament, l’ha fet sortit disparat cap a uns arbusts, situats a una bona distància de la paret. En Josep l’ha trobat just al peu d’aquests, de cap per munt i sense ni una sola rascada. Increïble! Què Josep, ho vols tornar a provar, a veure si hi ha tanta sort?

LA VIA

La dificultat va clarament de menys a més. Amb un primer llarg d’anar fent (Vè). El segon, llarg i mantingut (V+) com un dia sense pa. I el tercer, força més exigent (6b), i que es pot enllaçar perfectament amb el darrer (V+), quedant així molt més rodó. Amb l’extraordinària qualitat del rocam i la quantitat de parabolts que hi ha, no es passen angúnies en cap moment. De fet, nosaltres n’hem deixat uns quants per xapar. Molts, segurament ja la coneixeu. Els que no l’hagueu fet, però, no us la perdeu: és un «bombonet» ensucrat!

Horari: Entre 2 i 3 hores

Amb en Josep Climent

1er. Llarg. Primers metres

1er. Llarg. A prop de la reunió

1er. Llarg. Ves que vinc!

2on. Llarg. En Josep Climent al gran formatge gruyère

3er. Llarg. Ep, que aquí els forats ja són més xics!

3er. Llarg. En Josep, el dia del seu sant, més feliç que un gínjol escoltant reggaeton

Anuncis

“Joan Martí” a la Punta Calderer del Pedraforca

JOAN MARTÍ (620 m MD) a la Punta Calderer de la Cara Nord del Pedraforca, amb na Carme Silva i en Guim Llort… o bé com descobrir-li nous contorns a una vella coneguda

➪ Ressenya imprimible en PDF
Dilluns, 30 de juliol de 2018. El nom d’en Joan Martí va íntimament lligat al del Pedraforca. Guarda del Refugi Lluís Estasen durant trenta anys, en Joan no només va acollir, guiar i auxiliar ―sempre que fou necessari―, a quants visitants s’atansaven a la muntanya, sinó que, a més, va saber inspirar, instigar i acompanyar, amb un mestratge entusiasta i eloqüent, els anhels de diverses generacions d’alpinistes i escaladors, entre els quals tinc el goig de trobar-me.

Just homenatge, doncs, d’en Jordi Camprubí i l’Armand Ballart ―dos altres grans del Massís―, a aquesta figura tan representativa del muntanyisme català que, a dia d’avui, amb més de setanta anys a les espatlles, encara segueix engarristant-se per les tàpies, fervorosament.

La cara nord del Pedraforca és una de les parets de les que guardo millors records. Escenari, als dinou anys, de la meva primera escalada ―a la via Estasen―, i després de recórrer repetidament la major part dels seus itineraris clàssics, actualment em segueix infonent el mateix respecte i veneració que fa gairebé quaranta anys. Descobrir, un per un, els secrets d’aquesta bona via, que és la Joan Martí, ha resultat per a mi, doncs, una experiència quasi mística. Aneu-hi i gaudiu-ne, doncs, tots aquells a qui us agradi l’aventura i no us faci mandra caminar, ni us caiguin els anells quan la pared perd verticalitat i solidesa.

LA VIA

Inici al pont de roca que hi ha a la part final de la canal esquerra del Dit. Dels deu llargs en què es divideix la ruta, la meitat són d’escalada pròpiament dita, i la resta de grimpada ―millor anar encordats―. A destacar el primer (una placa amb aire entre assegurances), el tercer (el llarg clau de la via), i el sisè (amb un tram de roca delicada) llargs. A la part central, després del tram que coincideix amb la Pany Farrera, cal anar amb compte de localitzar un espit de color blau, que assenyala el sistema de fissures a seguir. A la part final, hi ha la possibilitat d’escapar-se pel Collet de la Cova, o bé seguir fins al cim del Calderer.

Aproximació: Des del refugi, prendre el camí que voreja la cara nord en direcció oest (marques grogues) fins a trobar una primera gran canal. Aleshores, seguint en forta pujada unes marques de color blanc, arribar a un gran bloc a on hi pintades dues direccions: Homedes (esquerra) i Estasen (dreta). Seguir per la segona, que de moment segueix pujant per, més endavant, baixar a creuar un torrent i passar pel peu de La Piràmide. El camí segueix flanquejant fins a la base d’un marcat diedre polit. I, un cop superat aquest (IV), a la Canal del Dit. 1h.

Descens: Entre 1h 15’ i 1h 45’, en funció de si hem anat cap al Collet de la Cova o a la Punta Calderer. En qualsevol cas, seguir les marques de pintura.

Horari: Entre 5 i 6 hores.

Amb en Guim Llort i na Carme Silva

1er. Llarg. Primers metres

2on. Llarg. En Guim al capdavant

3er. Llarg. La Carme, l’element més fort de la cordada, encetant el llarg clau de la via

3er. Llarg. A l’inici del llarg flanqueig

3er. Llarg. Tram final

R3

4art. Llarg. Primers metres

R5 amb l’espit blau que marca la continuació, assenyalat

6è llarg. En Guim, comprovant la qüalitat de la roca de la nord

6è. Llarg. Negociant els passos més difícils del llarg

R6

7è. Llarg. Aquest ja és més assequible!

R7 La Carme i en Guim contents com a gínjols!

9è. Llarg. Anant amb compte de no errar la ruta

9è. Llarg. Al tram més vertical

Això ja s’acaba!

Reunió homologada

A diedre polit de la part final de l’aproximació

El Dit

Carme Silva

Guim Llort

El “menda”

“Terra Hopi” al Cingle Gros del Roig, de Castell de l’Areny

TERRA HOPI (140 m MD) al Cingle Gros del Roig del Castell de l’Areny, amb en Marc Badia i en Joan Brunet… o bé com acabar caient tots tres al mateix llarg

➪ Ressenya imprimible en PDF
Dissabte, 1 d’octubre de 2018. «No hi ha roques descompostes, sinó alpinistes inexperts» que deia en Georges Livanos. Doncs bé, decididament, en Marc, en Joan i un servidor ens reconeixem escaladors ―molt i molt― inexperts. Tota vegada que ―per trencament de preses i sense conseqüències, per sort― hem caigut tots tres als primers metres del segon llarg!

Esperem que amb les repeticions ―la via tot just si té un anyet― la fiabilitat del rocam millori. Encara sort que l’equipament conté aquella profusió d’assegurances a què en Joan Vidal ens té acostumats. I, al final, malgrat no ser la seva creació més reeixida, Terra Hopi ens ha fet descobrir un nou recó escalable d’aquest nostrat, proper i molt estimat Alt Berguedà.

El graus que he posat a la ressenya no corresponen, necessàriament, a les apreciacions del cap de corda. La qualitat del rocam, en alguns trams, no sempre convida a apurar en lliure a qui va al capdavant. Tret de dos A0 al quart llarg, la resta, entre uns i altres, ens ha acabat sortint en lliure.

LA VIA (no escalar de Gener a Juny per nidificació)

1er. Llarg. 30 m 6b. Inici marcat per un pitó amb baga, sota la vertical d’un diedret que, a la part alta, desploma un xic. En superar aquest, anar amb tendència a la dreta a buscar un diedre més ample.

2on. Llarg. 25 m. 6b+. Placa força vertical i descomposta que dona accés a un diedre herbós. Aquí és a on hem acabat caient, l’un darrera l’altre… «Es de ser inútiles» que diu aquell!

3er. Llarg. 25 m 6a. Xemeneia Hopi, seguida d’un flanqueig a l’esquerra i una placa fissurada. Més delicat que difícil.

4art. Llarg. 35 m 6a/A0. El millor llarg, i la millor roca, de la via. Té una mica de tot: placa, diedre, flanqueig per sota un llarg sostre i un exigent mur abans d’abastar la R.

5è. Llarg. 25 m V+. Diedre de posar-s’hi, franc i agraït. Bon final de festa!

Horari: Entre 2h 30’ i 4 hores

Aproximació: Des de la pista de Vilada a Sant Romà de la Clusa, al final de la doble corba encimentada, seguir amb atenció un corriol sinuós marcat amb fites. 20’

Descens: Fent quatre ràpels per la via. De la R4 a la R3 guiant la corda.

Amb en Marc Badia i en Joan Brunet

1er. Llarg. Primers metres

1er. Llarg. Entrant al diedre ample

2on. Llarg. En Joan… a punt de caure!

2on. Llarg. Acabant de superar el tram fatídic!

2on. Llarg. El torn d’en Marc

3er. Llarg. En Marc a la Xemeneia Hopi

3er. Llarg. A punt de negociar la sortida a la placa

4art. Llarg. El menda començant

4art. Llarg. Mirant per on seguir

5è. Llarg. En Joan sortint de la R

5è. Llarg. En Marc al bonic diedre final

Fent els ràpels

En Marc

En Joan

El menda

El Cingle Gros del Roig

Castell de l’Areny

Ressenya original

“Somni de Pedra” al Pollegó Inferior del Pedraforca

SOMNI DE PEDRA (310 m MD+) a la Cara Sud del Pollegó Inferior del Pedraforca, amb na Carme Silva… o bé com flipar mandonguilles veient escalar a la «gitaneta»

➪ Ressenya imprimible en PDF
Dijous 14 de juny de 2018. Fa uns dies vaig conèixer a la Carme (a partir d’ara, «La gitaneta de l’Esquirol») fent esportiva a Ca’n Placa. Malgrat tenir arrels osonenques i viure a Roda de Ter, pel que fa a l’escalada, la «gitaneta» no té inconvenient a confessar-se addicta al Berguedà. L’aparició de la nova guia «Berguedà Vertical», sumada al caràcter extravertit dels escaladors locals, propicien que escaladors d’arreu s’apropin, cada cop més, a conèixer les excel·lències d’aquesta privilegiada comarca del pre-pirineu.

Bé, el cas és que el dia que amb la «gitaneta» vam coincidir a Ca’n Placa, em va faltar temps per proposar-li de «muntar» les vies jo. En veure-la escalar, però, de seguida vaig entendre, no només que em passava la ma per la cara, sinó que amb la meva fatxenderia acabava de fer el ridícul més espantós. Acte seguit, amb la cua entre les cames, vaig cedir-li a ella la prerrogativa. Al cap d’unes hores, després que la «gitaneta» es passegés pels 6c+ com una sargantana, i que jo m’hi «apianés» en lamentables «tope rope», va sorgir la idea d’anar a fer una via llarga. Modalitat en la què, segons «la gitaneta» em digué, tot just s’acaba d’iniciar. I pel què fa a l’esportiva, tot just si fa tres anys que la practica. Tres anys… però si jo en porto més de trenta i amb prou feines sóc capaç de fer… Bé, millor que ho deixem córrer!

A on carai puc portar a una «boua» com aquesta? ―em vaig preguntar―. I després de molt rumiar, li vaig proposar Somni de Pedra. Una via del llibre de les «100 millors» que, per trobar-la fora del meu abast, feia temps tenia aparcada. Ben mirat, una opció prou raonable a on poder desplegar les seves formidables habilitats… i a on un servidor miraria d’arrossegar-me amb una certa dignitat.

Un cop identificat el peu de via, sortegem els llargs. I encara sort, començo jo! No sé a on he llegit, que els dos primers són els més obligats, de manera que a mi em toca el Primer, que és de V+. Mentre que la «gitaneta» lidiarà amb el 6a+ del Segon. No cal dir, que se’n surt millor que jo! Sort que tot just és la sisena via llarga que fa. En el Tercer, mentre jo vaig de xapa en xapa, tirant de «fi-fi», la «gitaneta» no encadena per ben poc. Deixant el Quart a banda, que és de transició, en el Cinquè, com que les assegurances no disten gaire, faig servir el mateix estil que a l’anterior, o sigui «acerant» tot el què puc. «Com t’ho fas per pujar t’han de pressa?» ―em demana la «gitaneta», en un moment donat―. «Santa innocència, però que no ho veus que gairebé no toco la pedra?» Al seu torn, la «gitaneta», que s’ha anat escalfant, encadena tot el 7a de segona, i només acaba fallant als dos passos de 7b. I ara arriba el Sisè. Un 7a de sis xapes que, després d’una batalla sense quarter, la «gitaneta» acaba encadenant. A vista i de primer! No tinc paraules. A partir d’ara em dedico al parxís! El Setè és un canvi de reunió. El Vuitè una placa acanalada més dos passos d’Ae. El Novè una placa més difícil del que diuen les ressenyes, però que la «gitaneta» torna a treure com si res. I el Desè, i darrer, un altre tràmit sense més història.

En arribar al cim del Pollegó Superior, la «gitaneta» em diu que, en comptes de baixar per les Costes d’en Dou, li faria més il·lusió fer-ho per la tartera, a fi de poder practicar la tècnica del rapel. La situació resulta còmica. Després d’estar quatre hores i mitja encordat amb una «boua» que fa 7a a vista de primer, me’n acabo d’adonar que no sap ni fer A0’s, ni muntar rapels. Algú em deixa una «gilette», per tallar-me les venes?

Ah, me’n oblidava! L’altra gran passió de la «gitaneta» és (com no) la de la faràndula. Una gran veu, carisma, talent i professionalitat, l’han dut a trepitjar escenaris d’arreu i a guanyar diversos concursos musicals. Actualment, és la vocalista de Wish.

 

 

Amb na Carme Silva

Al peu de via, preparant el material

1er. Llarg. Placa de V+ agraïda

2on. Llarg. Inici

2on. Llarg. Comencen les dificultats

2on. Llarg. 6a+ per anar escalfant motors

2on. Llarg. Sense despentinar-se

4art. Llarg. A veure, mira la càmera

4art. Llarg. Un parèntesi entre els 7a’s

R4

5è. Llarg. Aquí vaig jo, d’A0 en A0 i tiro perquè em toca!

6è. Llarg. La “gitaneta” saludant a la parròquia!

6è. Llarg. Au va, que encadenes!

6è. Llarg. Tècnica depurada!

6è. Llarg. Som-hi, que ja ho tens!

R6 Enhorabona!

8è. Llarg. Placa “acanalada”

9è. Llarg. A veure si veig la primera xapa…

9è. Llarg. Només 6a?

9è. Llarg. Sort que estàs molt forta!

9è. Llarg. Darreres dificultats

R9

9è. Llarg. Darreres dificultats

Gran Diagonal

S’ha acabat!

Nova guia del Berguedà

“Gran Díedre” a la Punta Calderer del Pedraforca

GRAN DÍEDRE (150 m D+) a la Punta Calderer del Pedraforca, amb na Sílvia Little Tomi i en Damià Santiveri Freixa… o bé com tornar als orígens per no perdre la identitat

Dissabte 24 de setembre de 2016. Després d’un fructífer periple andí, en que van assolir, entre altres, els cims de l’Alpamayo 5.947 i el Tocllaraju 6.032 m, na Sílvia i en Damià han tornat a casa carregats amb un munt d’experiències inoblidables, però també amb moltes ganes de canviar els grampons i els piolets pels peus de gat, i el gel i les neus perpètues de la Cordillera Blanca per la roca despullada de les muntanyes catalanes. De manera que van i m’encomanen la tasca de triar a on començar a posar-ho en pràctica de bell nou (a bon sant s’encomanen aquests dos!). Un servidor, que darrerament té la «flaca» força esbiaixada cap al septentrió, va els hi proposa el tacte amable del calcari berguedà. I més concretament, de la nord del Pedraforca. Ells dos, joves (i inconscients) com són, s’apunten al que faci falta, dient-me que endavant, que jo mateix vaja… (a bon sant s’encomanen aquests dos!).

En arribar a l’aparcament del Mirador, veiem els preparatius de la cursa Ultra Pirineu de 110 km, que avui passa per aquestes contrades. I, mentre pugem cap a la paret, comprovem amb preocupació com n’està d’humida aquesta banda de la muntanya. No obstant això, pugem fins al peu de la Piràmide, per comprovar de més a prop les escorrialles d’un temporal que ha durat fins a altes hores de la matinada.

Descartada, per les condicions en què es troba la tàpia, la primera de les opcions (Anglada-Cerdà + Cerdà-Pokorski), improvisem un pla B sobre la marxa, dirigint-nos primerament cap a la Pany i, encabat, cap a la més assequible de les Anglada: El Gran Díedre. Una via que, en òptimes condicions, sol ser un passeig ben agradable, avui, amb la mullena, ens ha exigit posar-hi un xic més d’esforç.

Els cinc llargs de què consta la via, més els dos que hi hem afegit, bo i seguit les marques roges que duen fins al Collet de la Cova, ens els hem repartit a raó de dos de seguits per barba, començant i acabant en Damià que, com sempre, no en té mai prou! Al final, doncs, jo he repetit una via que feia molts anys que no visitava, ells han recuperat unes sensacions que feia un temps que no experimentaven i tots plegats ens hem fet uns bons tips de riure. En definitiva, hem acabat salvant un dia que semblava condemnat a ser passat fent cerveses al refugi i veient passar als esforçats corredors de la ultra marató. Aquests sí que les passen “canutes”!

Fins quan vulgueu, Damià i Sílvia!

Amb na Sílvia i en Damià

Via Pany

Via Pany

Ràpel d’accés al Gran Díedre

1er. Llarg. En Damià saludant des de la R

2on. Llarg. Recuperant sensacions!

3er. Llarg. Na Sílvia entrant a la R

4art. Llarg. Amb la humitat, tot costa una mica més

4art. Llarg. En Damià encadenant!

Sílvia Giner

5è. Llarg. Na Sílvia al capdavant

Llargs de Sortida. Na Sílvia tornat a obrir camí

Llargs de Sortida. Quin parell de cracks!

Llargs de Sortida. En Damià posant la directa!

Rampes finals

Contents de l’escalada

El Gat i Cabirols

Baixant per la tartera del Gat

Vista de la Jaça dels Prats, des de la paret

“La Pellissona” al Pollegó Superior del Pedraforca

LA PELLISSONA (400 m MD+) al Pollegó Superior del Pedraforca, amb en Xavi Batriu i Octavi Puntas Garcia… o bé com fer realitat un somni molt antic

➪ Ressenya imprimible en PDF
Dimarts 13 i Dimecres 21 de setembre de 2016. Han hagut de passar gairebé trenta cinc anys, però finalment puc dir que he participat en l’obertura d’una via. I és que, després de repetir-ne centenars, crec que ja tocava. Si més no per compensar… Ha, ha, ha! Per bé que la meva aportació ha estat més aviat minsa (trenta metres d’un total de quatre-cents), he viscut de primera ma tot el procés, al costat de dos veritables experts. Per una banda, hi ha la qüestió creativa: el fet de decidir per on fer-la passar. I per l’altra, la de les incerteses: que la línia sigui inèdita, que valgui la pena, que estiguem a l’alçada de les dificultats, la qualitat de la roca…

En quan a aquesta darrera qüestió, com és prou conegut, la paret nord del Pedraforca no és allò que se’n diu exemplar. No negaré que, mentre sanejàvem la via, més d’una vegada se m’ha encongit el cor. Quin terrabastall i quina ma de rocs que hem fet baixar! Sort que ho hem fet entre setmana, i en Jordi Gallardo (Punky), el guarda del refugi Lluís Estasen, n’estava advertit. Ara que, tal com ell diu: si el soroll de les pedres no va acompanyat de crits, no hi ha motiu de preocupació! Es ven bé, que un s’acaba acostumant a tot!

I posats a fer comparacions, ara que ja he passat per l’experiència, la diferència entre repetir i obrir vies pot ser equiparable a moltes altres facetes de la vida. A llegir i escriure, per exemple. A comprar les verdures en un mercat o bé conrear-les en un hort. A masturbar-se i fer l’amor… Bé, ara crec que m’he passat! El cert és, però, que sempre hi ha una primera vegada per tot… ni que un ja tingui una edat avançada! Ha, ha, ha!

Tal i com diu la llegenda: «Al capdamunt d’una muntanya de 2.497 metres d’altura situada entre Saldes i Gósol, el Diable va construir, en una sola nit, un formidable castell des del qual declarar la guerra al regne celestial. El Totpoderós va enviar-hi de seguida el seu exèrcit d’àngels, comandat per sant Miquel. La batalla va ser ferotge, però les legions angèliques van acabar aconseguint la victòria; el mateix sant Miquel va destruir la fortalesa a cops d’espasa, i va deixar una enorme bretxa flanquejada per dues llargues puntes a l’indret on s’havia alçat el castell infernal. A causa d’aquest curiós aspecte, la muntanya va ser coneguda des d’aleshores amb el nom de Pedraforca. En ser derrotat, l’Àngel Caigut va esmunyir-se sota terra per aquell forat, que es diu que és una entrada natural de l’Infern. Les nits de Sant Silvestre la gent de la comarca sent el guirigall, entre els udols del vent, dels estols de bruixes i bruixots que a cavall de les seves escombres passen amunt i avall, d’un cim a l’altre, rememorant aquells temps en què la muntanya havia estat propietat del seu senyor, el Diable».

«La Pellissona», el nom de la via, és el sobrenom de na Jacoba Ricarda, la pobre dona a qui l’any 1619 hom va condemnar per bruixeria a la diòcesi de Vic, després de declarar: «Me’n anava pels aires al Pedraforca. I allí ja vaig trobar el Dimoni com a home, que estava ballant». Ves que no us els trobeu tots dos fent la sardana, aquells que goseu de repetir-la!

Per arribar al peu de la via, cal fer la mateixa aproximació que per la via de La Grallera, això és seguir pel camí del Verdet fins a la Canal del Riambau (segon torrent ample) i pujar per aquest fins a prendre una canal a ma dreta, força vertical. En total uns tres quarts d’hora. La via comença uns cinquanta metres a l’esquerra de la «Triple Directa», just a l’esquerra d’un díedre evident a on hi ha un parell de pitons que corresponent a una antiga temptativa, sense aparent continuïtat.

La via està dividida en dues parts ben diferenciades, de les que, en primer lloc varem obrir la segona, que és la que comença a l’alçada de la cova de la Grallera i que, sobre el paper, semblava tenir una línia més lògica (amb el que costa avui en dia trobar-ne de verges al Pedraforca) en una jornada freda i emboirada. Aquesta consta de quatre llargs i, per si sola, ja té prou entitat, però el fet d’haver resultat prou reeixida ens va animar a donar-li més envergadura. Els sis primers llargs de la via, doncs, van ser oberts la setmana sobre en un jorn força més agradable i, igualment, són ben interessants. D’aquesta manera, queda una via amb força més recorregut, per bé que també poden ser escalades per separat.

El primer llarg comença superant un petit desplom en artificial (A1) a equipar amb friends mitjans i/o tascons (un clau emplaçat), fins abastar una fissura i seguir-la en lliure difícil (6a). La reunió, com gairebé totes, es fa en un arbre just després de franquejar un petit pendís.

El segon surt en tendència a la dreta per una fissura en diagonal, i acaba a l’entrada d’un díedre.

El tercer remunta l’esmentat díedre, passant primer per un bloc encastat a on hi ha un cordino, per anar a fer reunió en un dels arbres que hi ha al damunt d’una terrassa.

El quart, que és força llarg (uns 50 metres), comença amb un flanqueig descendent cap a l’esquerra (III), per anar a buscar un díedre evident a la dreta d’un gran placa. A mesura que hi ascendim, la verticalitat, a l’hora que la dificultat va en augment (fins a 6a). Com gairebé tota la via, ens hi podrem anar protegint amb flotants. A la part final del díedre, cal passar per entremig d’un gran pi fins a guanyar un replà. Reunió en un arbre.

El cinquè és un canvi de reunió, que es fa cap a l’esquerra i no té cap dificultat. Reunió en un arbre.

El sisè supera un gran bloc desplomat, en artificial a equipar (A1), aprofitant una fissura a dretes, tornant encabat cap a l’esquerra per encarar un díedre de mitjana dificultat (Vè). La reunió torna a ser en un arbre, aquest cop al peu del Jardí de la Grallera. Ara toca caminar uns 150 m per encarar la segona part.

El setè, que és el més llarg (60 m), comença una vintena de metres a l’esquerra de la «Thora Blava», per una feixa poc dificil i roca delicada que, de mica en mica, es va adreçant fins a convertir-se en díedre fissurat (dos pitons) amb passos atlètics i espectaculars (V+). La reunió es fa en el replà de sobre (un pitó).

El vuitè comença per una feixa assequible, per anar cap a l’esquerra a buscar el díedre més marcat (Vè). La reunió és en un arbre.

El novè, que torna a ser llarg (50 m) és, segurament, el més difícil de la via (6a mantingut). Arranca per una placa amb poques preses, per acabar flanquejant cap a la dreta a buscar un díedre força atlètic i vertical. La reunió té un cordino en un pont de roca equipat i és fàcil de reforçar.

Pel desè, hi havia diferents opcions vàlides (fissures i díedres). Al final, però, s’ha resolt per una placa de forats extraordinària (V+). La darrera reunió és fa justament al cim del Pollegó Superior. Que més es pot demanar?

No vull acabar, sense donar les gràcies al Xavier Batriu i a l’Octavi Puntas, que han tingut la santa paciència d’aguantar-me durant les dues llargues jornades que ha durat l’aventura per aquestes mítiques parets berguedanes. Gràcies amics. Sou uns autèntics «cracks»!

Preparant el material — amb Octavi Puntas Garcia i Xavi Batriu.

Parlant amb el Jordi Gallardo (Punky), guarda del refugi Lluís Estasen, sobre les vies del sector

Apropant-nos a l’objectiu

Aproximant pel camí de La Grallera

A dins de la via de La Grallera

Comentant la jugada

Observant la línia a seguir

Ja gairebé hi som!

Per aquí sembla factible…

Com ho veus?

1er. Llarg. En Xavi començant

1er. Llarg. Primers passos d’estrep

1er. Llarg. Pinta bé?

1er. Llarg. Amb el martell a punt…

1er. Llarg. Arribant a la fissura

1er. Llarg. Buscant el friend més adequat

1er. Llarg. Passos atlètics

1er. Llarg. Lliure mantingut

1er. Llarg. A punt d’arribar a la R

2on. Llarg. L’Octavi afrontant les primeres dificultats

2on. Llarg. Seguint la fissura…

2on. Llarg. Sort que portem un bon assortit de mides…

2on. Llarg. Cap a aquesta banda sembla més fàcil!

R3 Més content que un gínjol

4art. Llarg. Bufa, quin díedre més llarg!

4art. Llarg. De segon, també costa!

5è. Llarg. El més curt i fàcil de tots

6è. Llarg. Entrada explosiva

6è. Llarg. Amb estreps molt millor!

6è. Llarg. Qui sap què deu ser en lliure?

Jardí de la Grallera

De camí cap a la segona part

Està sortint millor que no ens pensàvem!

7è. Llarg. Inici

7è. Llarg. Envoltats de boira per tot

Jocs de llums i ombres

7è. Llarg. Cada cop més vertical…

7è. Llarg. I atlètic!

Pitó emplaçat

Un altre pitó de via

Pitó a la R7

Buscant per entremig de la boira

Em sembla que ja ho hem trobat!

Imatges fantasmagòriques

8è. Llarg. Començament

8è. Llarg. Al capdamunt, es veu l’arbre a on farem la R

R8 Què ens depara el següent llarg?

9è. Llarg. Em sembla que el milor és tirar pel dret!

9è. Llarg. Buscant preses desesperadament!

9è. Llarg. Buf! Aquest pica de valent!

9è. Llarg. Sembla que cap a la dreta…

R9 A prova de bombes!

10è. Llarg. Ostres, quins forats més bons!

10è. Llarg. I més, i més…

10è. Llarg. Roca increïble!

10è. Llarg. A punt de deixar enrere les dificultats

R10. Hem fet el cim!

Bona aquesta, nois!

Cansats, però satisfets. Molt satisfets!

Justament aquí s’acaba la via. Qui ho havia de dir?

Afegeix una descripció Amb Octavi Puntas Garcia.

Afegeix una descripció Amb Xavi Batriu.

“Choras Piengue” a la Cara sud del Pollegó Inferior del Pedraforca

CHORAS PIENGUE (220 m ED-) a la Cara sud del Pollegó Inferior del Pedraforca, amb Octavi Puntas Garcia… o bé com retre tribut a un dels grans, fent allò que tant ens agrada

➪ Ressenya imprimible en PDF

Divendres 16 de setembre de 2016. Just ara fa tres mesos que en Nil Bohigues ens va deixar. Discretament, sense soroll, ni escarafalls, sense laments, queixes, ni planys, en Nil va pujar al seu parapent estel·lar i va sortir volant a explorar nous horitzons. Sense límits!

Al cap d’un parell d’anys d’haver estat oberta, amb en Kiku Soler vam escalar aquesta gran via, obra d’en Nil i els seus companys. Avançada a la seva època, aleshores ―i encara ara― la Choras Piengue passava per ser una de les línies més agosarades del massís ―graduació obligada de VI, i equipada amb pitons i burins―. Com per rumiar-s’ho vaja! Avui, en dia, els parabolts potser li treuen un xic de compromís, però entre uns i altres hi segueix havent-hi el mateix «aire» que en aquell llunyà 1983. Per sort, la roca és magnífica i els passatges sublims. No en va, està inclosa a llista de les Cent millors de Catalunya.

Com sempre, hem aproximat pel Lluís Estasen i el Balcó de la Joaquima. Camí que, pel cap baix, enguany dec haver recorregut en sis o set ocasions. Com que anàvem un xic abrigats, durant el camí hem passat una mica de calor. A la sud, però, no se sap mai i, de fet, després hem acabat agafant fred per culpa d’aquell cony de núvols que ea solen instal·lar just a dalt dels Pollegons. En arribar al peu de via, hem vist una cordada encetant la Somni de Pedra, que han resultat ser en Xavi Xavi Fàbregas Pèries ―un conegut de l’Octavi― i dos companys més: en Petr Daniel i l’Octavi (dos Octavis escalant, l’un al costat de l’altre. Ja és casualitat!).

El primer llarg (6a), que és comú amb l’Estimball, avui m’ha tocat a mi. I potser perquè venia amb la lliçó apresa, el cert és que no m’ha costat tant com l’altre dia (ja ho diuen, que s’escala millor de primer que de segon). El següent (6a+), a l’Octavi ben just si li ha servit per començar a escalfar motors. El tercer (6b), que per sort és el més equipat de tots, l’ha enllestit un servidor, amb no poques «trampes» ―tres o quatre A0 pel cap baix―. I l’Octavi, no cal dir-ho, altre cop net com el culet d’un nadó. En el quart (6b), tots dos hem xalat de valent en el desplom, per culpa de la humitat. El cinquè (V+), tot i tenir el fred ficat al cos, és un dels que més he gaudit. Malgrat ser força vertical, la mida de les preses et dona un respir. El sisè (6c), sense cap mena de dubte la cirereta del pastís, comença suau, però amb les assegurances distants i sense possibilitats de reforçar. I quan et dius a tu mateix: «Ara que ve el 6c, podré xapar més sovint…». Doncs, «naranjas de la china», has d’apretar el culet i anar a la caça d’un altre parabolt llunyà! L’Octavi, tot i que ho ha esat provant una bona estona, d’aquest no se’n ha sortit. S’ha acabat petant de braços. No obstant, això, fer la «Choras» amb un sol A0 no està a l’abast de tothom. Els dos darrers llargs són de pur tràmit, i els hem acabat fent «con bambas y a lo loco», que diu aquell!

Bona aquesta, Octavi!

Amb l’Octavi Puntas

R0 A punt de començar

1er. Llarg. Comença l’espectacle!

1er. Llarg. De mica en mica, va sortint

2on. Llarg. Inici

2on. Llarg. Per tu, bufar i fer ampolles, eh crack?

2on. Llarg. El cel es comença a tapar

2on. Llarg. L’Octavi escalant amb el seu estil depurat

2on. Llarg. Plaques de continuitat

2on. Llarg. Aquí el sol ja està desaparegut en combat

3er. Llarg. Ep, que aquest torno a ser jo!

3er. Llarg. De xapa a xapa, i tiro perquè em toca

4art. Llarg. Ara flanqueix cap a la dreta

4art. Llarg. Ara recte amunt

4art. Llarg. Ara flanqueix cap a l’esquerra

4art. Llarg. Tota una filigrana de llarg!

4art. Llarg. Aquest pas relliscava per la humitat

5è. Llarg. Quina bona pinta que fa aquest!

5è. Llarg. Perquè no poden ser tots així?

5è. Llarg. Directe cap al cim!

6è. Llarg. Sí, sí, riu ara, que d’aquí a una estona…

6è. Llarg. De moment, comença suau

6è. Llarg. En aquesta s’aprecia bé la distància entre assegurances

6è. Llarg. I la tònica segueix…

6è. Llarg. I més amunt, tampoc es veure gaire res…

7è. Llarg. Ja ho tenim, aixó!

7è. Llarg. “Con bambas y a lo loco”

L’Octavi Puntas Garcia restaurant forçes

Quina colla de cracks! — amb Petr Daniel, Xavi Fàbregas Pèries i Octavi Puntas Garcia.

Els “colegues” de la Somni de Pedra

Ressenya de l’obertura

 

 

 

“Altivi Flunch” a la Dent de Cabirols + “Solstici d’Estiu” al Pollegó Inferior del Pedraforca

ALTIVI FLUNCH (160 m MD) a la Dent de Cabirols + SOLSTICI D’ESTIU (225 m MD+) a la Paret Nord del Pollegó Inferior, del Pedraforca, amb l’Octavi Puntas… o bé com encreuar els dits quan val mal dades

➪ Ressenya imprimible en PDF

Dilluns 29 d’agost de 2016. Quan els pronòstics del temps són desfavorables, hom acostuma a cercar alternatives en altres llocs. Doncs, perquè nosaltres no? Som uns temeraris o bé estem fets d’una altra pasta? Ni una cosa ni una altra, diria jo, sinó més aviat que ens poden les ganes. És clar que, llavors, passa el que passa…

La temporada d’enguany al Pedraforca està resultant especialment fecunda. Els objectius, però, mai no s’acaben. Sense anar més lluny, avui en duem preparats dos! La idea és començar a Cabirols i, un cop a la carena, flanquejar cap a la tartera sense perdre gaire alçada per rematar-ho a la nord del Pollegó Inferior. Sobre el paper, un encadenament molt recomanable per a un dia calorós.

Camí de Saldes, plovisqueja. I en arribar al Mirador, una espesa boira cobreix tota la muntanya. Gens ni mica convençuts, agafem els trepans, quatre ganyips, un bidó d’aigua i enfilem, esmaperduts, cap a la tàpia. En passar pel Lluís Estasen, no s’hi veu ni una ànima. És clar que, just si deuen ser les 8! Pugem per la tartera de Cabirols a les palpentes ―no sé pas si escalarem, avui!― i, fins que no ens topem amb la paret, no estem segurs d’haver encertat la bona direcció. «Ostres tu, això comença aquí. Si que hem filat prim!».

L’Altivi Flunch és una línia molt ben trobada en un pany de paret que, de tanta metralla com ha rebut, comença a demanar un xic de treva. Té passos de tota mena, bona roca en general i un equipament que, sense arribar a ser de «love climb», permet que hom pugui estalviar-se els passos més durs. Llàstima del temps, que no ens l’ha deixat gaudir prou!

➪ Ressenya imprimible en PDF

Contra tot pronòstic, un cop hem sigut dalt, com que el cel s’ha obert un parell de cops―mai és garantia de res, això―, ens hem animat a seguir amb el projecte original. I si la primera ha sigut bona, la Solstici d’Estiu encara ha estat millor. Encastaments de mans, de punys, offwids, ramonages, bavareses… Una petita obra mestra, amb un darrer llarg inoblidable. La fissura somniada per tot escalador! Llàstima de les rampes que l’Octavi hi ha patit, que no li han permès gaudir-ne al màxim. L’elevada humitat, i la poca aigua i menjar que dúiem ens han acabat passant factura. El pitjor de tot, però, no ha estat això, sinó la tempesta, amb aparell elèctric i fota pedregada inclosa, que ens ha arreplegat just quan acabàvem. Sort dels cascs i les cordes, que han protegit un xic de l’impacte dels projectils de glaç! Amb aquestes condicions, la baixada per les Costes d’en Dou ha estat tota una odissea. El sòl estava tan relliscós, que a cada pas et jugaves la trompada! Sort que estem en ple mes d’Agost!

Al final hem arribat completament xops, cansats, assedegats, al límit de la inanició ―ara m’he passat!― i gairebé a les fosques, però sans i estalvis! Què més és pot demanar? Què Octavi, farem cabal de les previsions meteorològiques d’ara endavant?

A.F. 1er. Llarg. Primers metres

A.F. 1er. Llarg. Mal dia per a les adherències

A.F. R2 Roca humida

A.F. 3er. Llarg. Començament

A.F. 3er. Llarg. L’Octavi a punt de ser engolit per la boira

A.F. 3er. Llarg. Que hi ha algú?

A.F. R3

A.F. 4art. Llarg. A punt d’encarar el 6a

A.F. 4art. Llarg. Sort que hi ha canto!

A.F. 5è. Llarg. Ambient fantasmagòric

A.F. Buscant la cresta, amb les wambes posades

Excursionistes baixant pels “nous graons” de la tartera — a Massís Del Pedraforca

S.E. 1er. Llarg. Inici

S.E. 1er. Llarg. Lluitant metre a metre

S.E. 1er. Llarg. Buf, això cansa!

S.E. 2on. Llarg. Començament

S.E. 2on. Llarg. Bona “escarmalada”

S.E. 2on. Llarg. Sense treva

S.E. R2

S.E. 3er. Llarg. Tornem-hi que no ha estat res

S.E. 3er. Llarg. Aquí hi ha el 6c (o bé l’A0 que he fet jo)

S.E. 3er. Llarg. I segueix, i segueix…

S.E. 4art. Llarg. L’Octavi fent el boig!

S.E. 4art. Llarg. És més fàcil del que sembla

S.E. 5è. Llarg. A punt d’entrar a la R

S.E. 6è. Llarg. Au va, que aquest és el bo!

S.E. 6è. Llarg. Vinga bou!

S.E. Ja la tenim al sac!

R6 Missió complerta

Les parets molles, després de la tempesta

“Bibliotecari Express” + “Anglada Guillamón” a la sud del Pedraforca

BIBLIOTECARI EXPRESS (150 m MD) + ANGLADA GUILLAMÓN (210 m MD+) a la cara sud del Pedraforca, amb en Josep Estruch Albas… o bé com escalar molt i caminar poc a la meva muntanya predilecte

➪ Ressenya imprimible en PDF
Dimecres 3 d’agost de 2016. El Josep és un «històric» dels Visas, a qui conec fa molts anys de veure’ns, sobretot, pel refugi Lluís Estasen del Pedraforca, durant l’època que el guardava en Joan Martí, però amb qui, fins a dia d’avui, no havia tingut el plaer de fer cordada. En Josep, doncs, aprofitant que anava a passar uns dies per la zona, ha tingut la bona pensada de convidar-me a fer una «escaladeta» per aquest nostre tan estimat terreny de joc.

Entre mossegada i mossegada, bo i esmorzant al Bar L’Arc de Saldes, de les diverses possibilitats que en principi sospesàvem, l’Anglada Guillamón de la sud és la que s’ha endut el gat a l’aigua, sobretot, perquè cap de nosaltres la coneixía. El fanatisme d’en Josep, però, ha volgut que hi afegíssim també aquesta Bibliotecari Express, oberta per membres del CADE, de la que jo no en tenia referències (està inclosa a la guia Pedraforca Indret Mític d’en Joan Miquel Dalmau). D’aquesta manera, m’ha dit, l’aproximació s’escurça i l’escalada s’allarga… Certament, uns arguments de difícil objecció. A què esperem? Som-hi Josep’s!

La «Bibliotecari» ens ha sorprès gratament pel seu traçat, que aprofita amb intel·ligència la millor roca d’un pany de paret secundari força recobert per la vegetació. L’equipament, a base de parabolts, pitons i ponts de roca, sense arribar a ser complert, és més abundant del que hom podria imaginar, tenint en compte que es tracta d’una ruta poc repetida. El millor de tot, però, ha estat que, en acabar-la, caminant només un centenar de metres, ens hem plantat al nostre següent objectiu.

De l’«Anglada», del seu polèmic re equipament i neteja ulterior, n’havíem sentit dir força coses. Al final, però, la meva modesta opinió és que l’equipament actual és força encertat, tant per qui busqui fer una molt bona via amb un bon nivell de seguretat, com per qui, a més, gaudeixi de practicar de l’autoprotecció quan la morfologia de la roca ho facilita. El que no acabo d’entendre del tot, és quin sentir té treure les xapes dels tercers parabolts de les reunions. Cert és que amb dos del 10 o del 12, ben posats, n’hi hauria d’haver prou, però un cop que hi són, treure’n les femelles i les xapes, per deixar-hi només l’espàrrec… En tot cas, ens ho hem passat de puta mare!

Apa, i ara ben contents a fer la cervesa i cap a casa a reposar, que ja tenim una edat, i aquestes estrebades acaben passant factura… Ha, ha, ha!

El Josep Estruch i un servidor

B.E. 1er. Llarg. Inici

B.E. 1er. Llarg. Els boixos són preses de via?

B.E. 2on. Llarg. Placa potent i divertida

B.E. 2on. Llarg. Roca extraordinària

B.E. 2on. Llarg És més fi del que sembla!

B.E. 2on. En Josep Estruch Albas a punt d’abastar la R

B.E. 3er. Llarg. Una mica de navegació

B.E. 3er. Llarg. Tornem cap a la dreta

B.E. 5è. Llarg. Això ja s’acaba

B.E. 5è. Llarg. En Josep Estruch Albas fent “postureig”

A.G. Peu de via

A.G. 1er. Llarg. Començament

A.G. 1er. Llarg. Plaques d’adherència

A.G. 2on. Llarg. “Canalobres pedraforquins”

A.G. 2on. Llarg. Amunt que no ha estat res

A.G. 2on. Llarg. El meu torn

A.G. 3er. Llarg. Això s’adreça

A.G. 3er. Llarg. Cada cop més divertit

A.G. 3er. Llarg. Glups, em sembla que m’he passat la R

A.G. 3er. Llarg. T’he robat uns metres… He, he!

A.G. 4art. Llarg. Esperem que no hi falten peces a l’Ae…

A.G. 4art. Llarg. De mica en mica, va sortint

A.G. 4art. Llarg. Amb les cintes posades, no costa tant!

A.G. 4art. Llarg. No he tret l’estrep, però tinc els braços ben contents

A.G. 5è. Llarg. El més obligat de tots…

A.G. 5è. Llarg. …i potser també, el més bonic

A.G. 5è. Llarg. Au Josep, ara et toca a tu

A.G. 5è. Llarg. Toma empotrament!

A.G. 6è. Llarg. Au va, que això s’acaba

A.G. 6è. Llarg. Pedraforca en estat pur

A.G. 6è. Llarg. Ja ho tenim això

A.G. 6è. Llarg. Quarta vegada per passo per aquí, en pocs dies

 

“Jordi Verdaguer” al Pollegó Inferior del Pedraforca

JORDI VERDAGUER (270 m MD+) a la Cara Sud del Pedraforca, amb l’Octavi Puntas Garcia… o bé com seguir gaudint dels «revivals» de la Sud

➪ Ressenya imprimible en PDF
Dijous 28 de juliol de 2016. Passades les portes del Berguedà, estiu i Pedraforca guarden una relació de sinonímia. De manera que, malgrat seguir igualment afectats per «lo caloret» de l’època, tan bon punt arribem a Maçaners i n’albirem l’inconfusible silueta, l’extraordinari sortilegi que enalteix els nostres esperits fa que ens oblidem, tot d’una, de tedis, cansaments i termòmetres alterats. No podent, sinó, seguir, esmaperduts, la seva estela inequívoca. Poc menys que irrellevant serà anar-hi mancats d’objectius concrets. Només cal flairar l’entorn, i deixar-se endur pels seus efluvis inspiradors. Avui, sense anar més lluny, una forta sentor de terra humida ens ha deixat clar que el millor era deixar la cara nord per a un altre dia. Tornem, doncs, altra vegada, a cercar en les plaques, canelobres i fissures de la vasta, monolítica i compacta idiosincràsia meridional «pedraforquina», les raons d’aquest nostre fanatisme desfermat.

Sense ser, ni tan llarga, ni tan obligada, ni tan exposada, ni tan «dura» com l’Estimball, la De Tots, o bé alguna altra de les seves veïnes, la Jordi Verdaguer és una via magnífica en la que, a mesura que avancem, ens sorprendrà que cada llarg pugui ser més prodigiós i extraordinari que l’anterior. Si a això hi afegim un embolcall de boires fluctuants i un ornament adequat de llums i de colors, obtindrem, com a resultat, el que avui l’Octavi i jo hem tingut el goig d’assaborir.

A destacar la quarta tirada, que és comuna amb la De Tots; una seqüencia bestial de «tubs d’orgue» de gairebé vint metres seguits. La placa de regletes de la cinquena, a on els cantells mosseguen més que un viver de piranyes. I la increïble bavaresa de la setena, a on ens veurem transportats a una dimensió desconeguda.

Encabat, hem pujat fins a l’enforcadura i, de baixada, hem pogut comprovar que els travessers de fusta que hom hi ha posat per evitar de malmetre més la tartera, i estalviar-nos més d’un cop de cul, ha estat una intervenció, al meu entendre, força adequada i poc invasiva. Una, potser, bona manera, si tothom n’és conscient, de preservar la fragilitat d’aquesta part de la muntanya.

Amb l’Octavi Puntas

1er. Llarg. Primers metres

1er. Llarg. Enmig de les boires

1er. Llarg. Roca inmillorable i dificultats mantingudes

2on. Llarg. Au vinga, ben espatarrat!

2on. Llarg. “Quina baga més ofana”

3er. Llarg. Tot un master d’adherències

3er. Llarg. De mica en mica, el terreny s’afina…

3er. Llarg. …i s’adressa. Apurant el tram d’Ae

3er. Llarg. A punt d’arribar a la R

4art. Llarg. Sobren les paraules

4art. Llarg. “Que bons que són aquests canalons”

R4

Canvi de reunió. “Pujant per la Diagonal”

5è. Llarg. Començament

5è. Llarg. “Val més buril conegut que parabolt per conèixer”

5è. Llarg. Una mica de navegació

5è. Llarg. “Postureig” del bo

5è. Llarg. Placa de pel·lícula

6è. Llarg. Tirada de transició

7è. Llarg. Entrant a la reunió

8è. Llarg. Comença l’espectacle!

8è. Llarg. Potser no ho sembli, però això no afluixa!

8è. Llarg. “Per sobre o per sota, per sota o per sobre”

8è. Llarg. “Tranquil Octavi..!” Ha, ha, ha!

Rètol explicatiu del camí marcat

Travessers de fusta i xarxes de contenció al camí marcat