“El dia de la Mona” a la Paret de l’Altar de Malanyeu

EL DIA DE LA MONA (85 m MD) a la Paret de l’Altar de Malanyeu, amb en Marc Busquets… o bé com trobar arguments sòlids per seguir fent el mico

Ressenya imprimible en PDF
Dilluns, 22 de juny de 2020. Submergits a les profunditats del nostre sistema límbic, els instints vitals que ens han permès sobreviure com a espècia durant milers d’anys, segueixen regint les nostres vides. Degudament adornats, això sí, d’un seguit d’actes irreflexius més sofisticats relacionats amb el plaer, la superació personal, la necessitat de companyia o la simple satisfacció de la curiositat. Fixeu-vos, sinó, en la facilitat que tenen els infants d’enfilar-se a qualsevol lloc, sense necessitat d’haver-ho après! Definitivament, doncs, tanmateix com els micos i molts altres animals, els humans portem l’escalada impresa de sèrie al nostre ADN particular. Apa, doncs, ja no cal que ens mengem més la barretina: escalar és el més normal del món. Ha, ha ha!

       Malgrat la seva escassa longitud, El dia de la Mona és, amb tota probabilitat, la via més espectacular de Malanyeu. La seva verticalitat i, sobretot, la superació, pel bell mig, del gran arc característic d’aquesta solitària Paret de l’Altar (altrament dita Bhagirathi, per la seva similitud amb la cara sud-est d’aquell pic himalaienc), atorguen a l’itinerari un singular pedigrí. Per gaudir-lo plenament, però, s’ha d’estar molt fort! Via poc repetida, curta, però intensa, que no et deixa indiferent, ideal per ser compartida amb alguna altre del sector… sempre que ens hagi quedat força als braços!

LA VIA
1er. Llarg. 20 m 6b+/Ae. Placa fissurada vertical de roca sorrenca que, en fred, costa qui-sap-lo.

2on. Llarg. 10 m 6c/Ae. Semblant a l’anterior, però encara més llis. La reunió d’aquest llarg és a tocar del niu d’una colònia de roquerols que, amb el seu vol acrobàtic, ens han recordat la nostra intromissió.

3er. Llarg. 15 m V+/Ae. Espectacular superació esquerra-dreta del sostre característic.

4rt. Llarg. 15 m 6c. Molt bon llarg de placa, amb millor roca que als anteriors.

5è. Llarg. 25 m 6b. Similar al quart, però més llarg, fissurat i, amb un xic de vegetació.

Aproximació: A manca de 2 km per arribar Malanyeu, agafar una pista forestal a mà esquerra retolada amb La Caseta. En arribar a una cruïlla, prendre el ramal esquerra que, després de travessar un torrent i la casa de La Solana de Baix, puja fins relativament a prop del peu de la cinglera. Podem deixar el vehicle a la clariana que trobarem quan el camí planeja, des d’on hi ha una bona perspectiva de les parets. Fins al peu de via, hi ha uns vint minuts de pujada força dreta, amb rastres de camí i alguna fita.

Descens: En 2 ràpels, per la mateixa via

Horari: Entre 2 i 3 hores

Amb en Marc Busquets

1er. Llarg. Inici

1er. Llarg. Dret com una mala cosa!

1er. Llarg. En Marc, muntant la reunió

1er. Llarg. La R1 vista des de sobre

2on. Llarg. Perspectiva general

2on. Llarg. En Marc, recuperant el llarg

2on. Llarg. L’escletxa a on niuen els roquerols, vista des de la R

3er. Llarg. Superació espectacular del sostre

3er. Llarg. A punt d’abastar la reunió

4art. Llarg. Primers metres

4art. Llarg. Déu n’hi doret!

4art. Llarg. A punt d’arribar a la reunió

5è. Llarg. En Marc, solcant la placa final

5è. Llarg. Superant el sostret

Espectacular Sector Central de la Paret de l’Altar

Vista des del peu de via

Croquis de l’aproximació

 

“The Passenger” al Pollegó Inferior del Pedraforca

THE PASSENGER (280 m MD) al Pollegó Inferior del Pedraforca, amb en Joan Brunet i l’Eduard Ferrer… o bé com escalar, riure i passar fred a part iguals

Ressenya imprimible en PDF
Dissabte, 20 de juny de 2020. Després de gairebé quatre mesos de no esgarrapar la roca, avui hem gaudit d’un feliç retrobament amb aquesta, i els companys. I com que ni braços, ni cap, estan encara per a gaires floritures, el millor era apostar sobre segur.

       La tria de The Passenger, doncs, aquesta bona via d’en Raul Álvarez i en Marc Cuesta que pren per nom el títol de la cançó d’Iggy Pop, i està dedicada a la memòria d’en Josep M. Sánchez Carrasco (el de les Sánchez-Martínez de Diables, Sánchez-Galí del Pedraforca i l’Ordiguer, Sánchez-Gil de Narieda, etc.), no ha estat un fet casual. Criticada, al seu moment, per un suposat equipament excessiu, nosaltres avui ho hem xapat tot! Per bé que tampoc hi hem hagut d’afegir res, tot s’ha de dir. Més enllà d’això, dins de la seva dificultat, la via demana escalar. En quan al fet que, en tan sols cinc anys, s’hagi convertit en clàssica del sector, sens dubte obeeix més a la seva bellesa i qualitat, que no pas a la resta de factors.

       L’altra feliç coincidència, ha estat retrobar-nos amb na Maria i en Pol (aquest «llefrat» de soca-rel, amb qui no coincidíem des de la Brujas-Francoespañola). Gràcies a ells, el fred a les reunions (hi havia el llegany instal·lat) s’ha suportat millor. I es que, tant com les bones escalades, les bones companyies costen de trobar. I quan s’ajunten ambdues… aleshores la màgia ho amara tot!

LA VIA

1er. Llarg. 35 m 6a. Placa mantinguda d’adherència, típica de la zona.

2on. Llarg. 40 m 6a+. Flanqueig per placa, a esquerres, seguit d’un diedre i un sostret. Tram final per placa fi. L’entrada a la reunió, és més fàcil pel diedre de l’esquerra.

3er. Llarg. 50 m V+. Llarg força vertical, de notable longitud, que combina plaques amb ressalts de bona presa.

4rt. Llarg. 40 m IV+. Flanqueig d’uns 10 m a mà dreta (recte aniríem a la darrera reunió de la Ventura Highway), seguit de la superació d’unes grades amb roca solta i vegetació. Llarg un xic indefinit.

5è. Llarg. 45 m V+. Llarg vertical, però més assequible i amb millors preses del què, des de sota, pugui.

6è. Llarg. 25 m 6b. Inici per l’esquerra, a buscar el punt més feble per superar un desplom.

7è. Llarg. 45 m 6a. Placa llisa amb «chorreres», marca de la casa, seguit d’un tram tombat. Arribats a dalt la carena, la darrera reunió és millor fer-la en un dels arbres que hi ha a mà dreta, a peu del camí de baixada. D’altra manera, toca desgrimpar aquest darrer tram.

Amb l’Eduard Ferrer i en Joan Brunet

1er. Llarg. Primers metres

1er. Llarg. Fent l’espagat, en plena plena

1er. Llarg. A punt d’arribar a la R, amb un xic de fred als dits…

1er. Llarg. Parlant de dits, en Joan se n’ha pessigat un en una relliscada

2on. Llarg. A punt d’arribar al diedre

2on. Llarg. Superant el petit desplom

3er. Llarg. L’Edu, seguint l’estela de la Maria

4art. Llarg. Sortint de la reunió, per fer el flanqueig

4art. Llarg. L’Edu a la reunió, més content que un gínjol!

5è. Llarg. En Pol a la R, i en Joan cap a la meitat

5è. Llarg. Passos verticals, però amb bona presa

5è. Llarg. En Joan, en bona companyia

6è. Llarg. En Joan, a punt d’encarar el pas més difícil de la via

7è. Llarg. Passos fins, al darrer llarg

Na Maria i el Pol. Quin parell més trempats!

Baixant per les Costes d’en Dou

Pedraforca en estat pur

En Josep M. Sánchez Carrasco

Ressenya original

 

“Prima” al Roget del Pedraforca

PRIMA (205 m MD+) al Roget del Pedraforca, amb en Joan Brunet… o bé com passar calor al Pedraforca, en ple hivern

Ressenya imprimible en PDF
Divendres, 20 de febrer de 2020. El Roget és un contrafort situat a la part baixa del massís del Pedraforca que, gràcies a la seva cota i situació, permet gaudir també a l’hivern de la qualitat i ambient inigualables que l’escalada d’aquest vessant de la muntanya ofereix. Inèdita fins aleshores, la paret fou inaugurada fa tres dècades amb aquesta espectacular Prima; una de les línies més evidents i afortunades de l’indret. Aquell mateix any, i adelerats per tan bella factura, els mateixos Joan Martí (sempitern guarda del refugi Lluís Estasen), Josep Rigol, Toni Garcia i Xavier Barrachina, amb diversos companys més, s’atreviren encara amb l’obertura de les Carnestoltes, En busca de l’Unicorn i Dents de Lleó. La veda estava oberta!

Defugida durant anys per un servidor —pel restyling del darrer llarg, sobretot—, avui, gràcies a la complicitat del meu company, finament hem pogut assaborir els seus dos llargs de fissura exquisits. Fornits, això sí, d’una bona col·lecció de bons «amics», per l’equipament desigual de la via: relativament generós al llargs inferiors, i decididament auster al tram final. I per acabar-ho de fer rodó, li he acabat posant un «punt vermell»!

LA VIA
1er. Llarg. 30 m V+. Inici a l’alçada d’un parabolt Red Hot Chili Peppers. Llarg de placa, aparentment inofensiu, amb un sostret a la primera part i alguna que altra excursió entre xapes. Per anar entrant en matèria.

2on. Llarg. 40 m IV+. Un parabolt a la dreta de la reunió, indica la direcció a seguir. A continuació, navegació i auto-protecció per plaques i rostolls intercalats. El menys interessant de tots.

3er. Llarg. 25 m V+. Diedre de bon fer, sense més història.

4rt. Llarg. 30 m V+. Llarg un xic més exigent que l’anterior, però similar.

5è. Llarg. 40 m 6b. Bonica seqüència de diedres mantinguts, amb un espectacular desplom final, que et comença a deixar els braços contents.

6è. Llarg. 40 m 6b+. Reguitzell de fissures extraordinari, totalment «net» (per por de fer curt, malgrat dur onze peces «flotants», nosaltres hem optat per fer una reunió intermèdia), a superar, principalment, en tècnica bavaresa. Cap pas per damunt del 6b, però amb un plus de continuïtat. Bestial!

Aproximació: Cap al km 5 de la carretera que va de Saldes al Mirador de Gresolet, deixar el cotxe al costat de la pista forestal que hi ha a mà esquerra (antigues mines a cel obert). O bé, en funció del vehicle, aparcar en una esplanada a l’alçada de la paret. Des d’aquí, a través de rastres de corriol, anar fins a la base i, en acabat, flanquejar fins al peu de via (entre 50’ i 20’).

Descens: En 4 ràpels, saltant-se la R3 i la R1.

Horari: De 3 a 5 hores

Amb en Joan Brunet

1er. Llarg. Primers metres

2on. Llarg. Amb el GPS posat

2on. Llarg. En Joan a la R

3er. Llarg. Díedre de bon fer

4art. Llarg. Prenent vistes, abans de començar

4art. Llarg. A punt de sortir del diedre

5è. Llarg. Obert de cames, al primer diedre

5è. Llarg. Superant el desplom

5è. Llarg. Obert de cames, al segon diedre

6è. Llarg. Bavaresa de manual, de bon començament

6è. Llarg. Atlètic i mantingut

6è. Llarg. I més, i més…

6è. Llarg. Reunió intermèdia, improvisada amb friends

6è. Llarg. I més fissura, fins al final!

Rapelant la via

El Roget

Pitons i parabolt personalitzat

“Del Guarda” a la Dent de Cabirols del Pedraforca

DEL GUARDA (120 m MD) a la Dent de Cabirols del Pedraforca, amb en Joan Brunet… o bé com reverenciar a dos gurus dels nostre esport

Ressenya imprimible en PDF
Dissabte, 14 de Setembre de 2019. En el marc incomparable del Refugi Lluís Estasen, i dins dels actes de la «V Trobada d’Escalada» que organitza l’associació Grup Cavall Bernat, en Joan Martí del Castillo i en Remi Brescó han rebut, aquest dissabte, un merescut reconeixement a la seva fructífera i dilatada trajectòria d’escaladors.

       El nom d’en Joan Martí, com tots sabeu, va íntimament lligat al del Pedraforca. Guarda del Refugi Lluís Estasen durant trenta anys, la seva empremta persisteix i persistirà tant a les parets, com en l’ànim de diverses generacions d’alpinistes i escaladors, entre els que tinc el goig de trobar-me. Què millor que escalar avui, doncs ―en just homenatge―, aquesta genialitat seva anomenada Via del Guarda? A preguntes de la concurrència, per altra banda, l’amic Remi Brescó ha confessat haver obert, fins a dia d’avui, dues-centes setanta una vies. I escalades, dues mil cinc-centes i escaig… I moltes més que en farà, encara!. De manera que «No hay nada más que decir!».

       De la via, dir que fa trenta anys ―en companyia d’en Kiku Soler i el malaurat Alberto Montero―, vaig tenir el goig d’escar-la per primer cop. Recordo que, en aquella ocasió, em va caldre algun A0. Avui, en canvi, amb un bon grapat d’anys més, l’hi he posat el «punt vermell». No sé si els parabolts que en Joan hi va afegir ―després del greu accident que una noia hi va patir― hi han tingut res a veure. Sigui com sigui, estic igual de content! I per rematar la jornada, encara ens han quedat ganes de fer la Gaston! «No es pot demanar res més!».

LA VIA

1er. Llarg. 30 m V. Llarg comú amb la via Cerdà-Albert, sense més història que haver-hi de completar l’equipament. Reunió a l’esquerra d’una vira. El més fàcil de tots.

2on. Llarg. 25 m 6a+. Inici per l’esquerra, a buscar una fissura fina, dreta i lliscosa. A l’alçada de dos pitons, s’ha de flanquejar cap a l’esquerra a buscar la reunió. Llarg difícil i incòmode.

3er. Llarg. 30 m 6b. Sortint per l’esquerra, anar a buscar l’inici del gran sostre que hi ha en aquella direcció. Recórrer-lo d’esquerra a dreta, fins al final. Seguidament, escalar la fissura desplomada de l’esquerra, fins a la R. Un llarg d’aquells que dóna sentit a aquesta activitat.

4rt. Llarg. 35 m 6a+. Encarar la fissura vertical que tenim just al davant. Passats uns primers metres exigents, la verticalitat disminueix. Seguir per diedres fàcils, i un xic descompostos, fins a la reunió. Bon final, si encara ens queda força als braços!

Aproximació: Des del refugi, agafar durant uns deu minuts el Camí de la Tartera, fins a quedar sota la Dent de Cabirols. Pujar pel sender fitat que hi ha al marge esquerra de la tartera que en baixa. 30’

Descens: Flanquejar una trentena de metres a l’esquerra, per terreny fàcil, fins a un pi amb una instal·lació de ràpel (20 m). Més avall, un altre arbre marca el gir que cal fer cap a l’esquerra (nord), per anar a trobar una cadena al final de la qual hi ha un segon ràpel (55 m). Caminant cap a l’esquerra (oest), una canal fàcil ens deixa a peu de via altre cop.

Horari: Entre 2h 30’ i 4 hores

Amb en Joan Brunet

1er. Llarg. Inici per la Cerdà-Albert

1er. Llarg. Seguint el díedre

2on. Llarg. En Joan, a la fissura “patinosquis”

2on. Llarg. Passat el tram difícil

2on. Llarg. Flanquejant cap a la reunió

R2

3er. Llarg. Plaques d’accés al sostre

3er. Llarg. Fent el flanqueig del tram més dificíl de la via

3er. Llarg. A punt d’entrar a la fissura de sortida

3er. Llarg. El “menda” més content que un gínjol, perquè li ha sortit net!

3er. Llarg. I segueix desplomant que no és broma!

R3

4art. Llarg. Buscant preses a la placa

4art. Llarg. Aquí, ja va tombant

Els parabolts d’en “Barrachina”

Un dels parabolts afegits

Els habitants de la contrada

Opuscles de la “V Trobada d’Escalada”

Jordi Gallardo, Jordi Merino, Remi Brescó, Joan Martí, Josep Massana i Armand Ballart

“Queraltina” al Castell Berguedà de la Serra de Queralt

QUERALTINA (90 m D+) al Castell Berguedà de la Serra de Queralt, amb na Paula Torres… o bé com emmirallar-se en els ulls de la il·lusió

Ressenya imprimible en PDF

Diumenge, 08 de setembre de 2019. Fa quaranta anys, durant una estada al Refugi Lluís Estasen, vaig conèixer a en Joan de Déu Fernández Brusi, que era allà escalant bo i sol. No recordo exactament com va anar la cosa ―suposo que li vaig demanar jo―, la qüestió és que en Joan de Déu em va portar a escalar l’Estasen. D’aquesta manera, tan natural i espontània, abillat amb unes vambes i uns pantalons curts, vaig gaudir de la meva primera escalada de debò. Una experiència inoblidable ―gairebé mística―, de la que encara avui en guardo un gran record! No és gens d’estranyar, doncs, que cada vegada que duc a algú a conèixer aquesta nostra gran passió, em fixi detingudament en l’expressió del seu rostre, a la recerca d’aquella espurna d’entusiasme que vaig tenir el goig d’experimentar en carn pròpia aquell llunyà estiu de mil nou-cents vuitanta.

       Després de donar-li les quatre nocions bàsiques ―fer-se el nus, assegurar, assegurar-se, posar i treure cintes…― i de fer un parell de llargs de prova, he dut la Paula a escalar la via Quercus. Malgrat resultar ser una espècie de «via ferrada» ―parabolts cada dos metres―, al final, l’itinerari ha acabat servint per al propòsit que n’esperava: comprovar com es movia la neòfita per la roca. I quina no ha estat la meva sorpresa, quan he vist en ella a una alumna avantatjada que demanava molta més canya que aquesta. Apa, doncs, cap a la Queraltina! Allà, aquest primor de dona que tant es fa estimar, ha acabat esbufegant i, fins i tot, agafant-se a alguna cinta. En acabat, però, els seus ulls m’han confessat que havia xalat de veritat! Quan vulguis hi tornem, guapa!

       La Queraltina és una via prefabricada, intercalada al bell mig d’un sector d’esportiva, amb un equipament desigual ―llargs trams de fissura nets d’assegurances versus plaques excessivament cosides― i un entorn excessivament humanitzat, però no per això deixa de ser recomanable. Un traçat variat i amable, que conté passatges prou bonics ―tant de fissura, com de placa―, una roca sanejada a consciència ―alhora que adherent―, un cim amb vistes panoràmiques, i una baixada espectacular i aèria pel fil de la carena, fan d’aquesta ruta l’excusa perfecte per passar una jornada agradable i tranquil·la. I més, si teniu la sort d’anar tan ben acompanyats com jo!

LA VIA

1er. Llarg. 35 m 6a. Inici per un sistema de fissures força vertical, seguit d’un tram més tombat i un tram de placa de presa petita. El més difícil i entretingut.

2on. Llarg. 30 m IV+. Sortida per la dreta a buscar un ressalt de bona roca que mena a una fissura vertical. Superada aquesta, el tram final és més assequible. El llarg més fàcil.

3er. Llarg. 25 m V+. Pas fi cap a la dreta, per ficar-se en un diedre. Quan aquest s’acaba, seguir recte per un esperó molt marcat. Llarg estètic i agraït.

Aproximació: Seguint pel camí que puja al Santuari de Queralt, després de passar un parell sectors d’escalada esportiva s’arriba al Mirador d’en Garreta. Un centenar de metres més endavant, en un pany de paret separat del camí per un desnivell de quatre o cinc metres ―a on també hi ha vies d’esportiva ―, comença la Queraltina (Q vermella a l’inici). 15′

Descens: Acabar de pujar fins al cim i, en acabat, seguir les fites que marxen cap a l’oest pel fil de la carena fins al camí del Santuari. 25’. Les reunions estan equipades per rapelar, però l’afluència de gent, tant a les vies del costat com al camí de sota, no fan recomanable aquesta opció.

Horari: Entre 1 i 2 hores

Amb na Paula Torres

1er. Llarg. Inici

1er. Llarg. Fissura vertical

1er. Llarg. Tram final de placa

R1

3er. Llarg. Aresta final

3er. Llarg. Na Paula, més contenta que un gínjol!

Escribint al Llibre de Registre

Envoltats de parapents

Rètol que assenyala el peu de via

“Veintegenarios” al Pollegó Inferior del Pedraforca

VEINTEGENARIOS (160 m MD+) al Pollegó Inferior del Pedraforca, amb en Pere Duran… o bé com tornar una ovella esgarriada al «camí de la veritat»

Ressenya imprimible en PDF
Dilluns, 26 d’agost de 2019. En Pere viu a Rocafort, té tres fills de poca edat i fa de pedagog. Darrerament, hem coincidit uns quants cops al Berguedà fent esportiva. Malgrat conèixer-lo poc, ho he de confessar, fins ara el tenia per un home estressat: més pendent de l’hora, del mòbil i de les obligacions i responsabilitats que no pas de gaudir de la seva gran passió. A dia d’avui, però, diré en favor seu que la meva opinió ha canviat.

       A quarts de nou del matí, acompanyats del George, el David, la Tula, la Nala i el Boc, hem sortit del Lluís Estasen en direcció a la cara sud. El trajecte fins a la tartera ha estat d’allò més plàcid i tranquil: bona companyia, bona conversa i un munt de rialles ressonant per les parets de Cabirols. A la pujada del Balcó de la Joaquima, però, en Pere s’ha començat a endarrerir, fent-se palès que el seu estat de forma deixa bastant que desitjar. Encara sort que, en arribar al coll i contemplar per primer cop el colossal pany de paret que hi ha a aquesta banda del massís, el rostre se li ha tornat a il·luminar. «Potser no és un cas perdut…» ―m’ha donat per pensar―. Uns minuts després, la visió d’un remat d’isards enjogassats corrent com llamps pels forts pendents de la Gran Diagonal l’ha acabat tornant al món del vius. «Encara en farem alguna cosa d’aquests xicot…».

       I aquí ve el meu pla d’acció: com que en Pere està acostumat a tenir les expansions ben a prop, m’ha semblat de començar per la Camí del Tro i, en acabat, en cas de respondre com és d’esperar, buscar un objectiu una mica més seriós. A peu de via, doncs, li he impartit un curset accelerat de com muntar reunions i, en cas d’extrema necessitat, posar un bon friend a lloc. Tot seguit, ell mateix s’ha sorprès del paral·lelisme entre ambdues modalitats: l’esportiva i l’escalada de veritat. Ha, ha, ha! Passada amb nota, doncs, aquesta prova de foc, tocava apujar una mica el llistó…

       Dels cent seixanta metres de la Veintegenanarios, aquesta bona via equipada per en Marc Cuesta i en Jose Bermudo, en Pere només n’ha pogut encapçalar els quaranta primers… Com que ja no és de la primera volada ―ell i jo formem Cordada Centenària―, tot d’una se n’ha adonat d’un seguit de muscles i tendons que desconeixia posseir. Per bé que, amb tota probabilitat, recordarà aquest dia com un dels més durs de la seva trajectòria d’escalador, per un moment li he vist escrita al rostre aquella serena satisfacció que només dona el Trad! «Quina és la propera?» ―m’ha preguntat després―. Poc que s’ho pensa, però n’hi estic buscant alguna d’auto-protecció… No li digueu, feu-me el favor! Ha, ha, ha!

LA VIA

1er. Llarg. 40 m 6a. Inici per un «desplomet» de bona presa, seguit d’un pas de placa finet. La resta, fins a la reunió, torna a ser placa, però de més bon fer, amb uns agraïts «tubs d’orgue» a la part final. Llarg per entrar en situació.

2on. Llarg. 40 m 6b+. Primers metres caminant cap a l’esquerra, fins a l’alçada d’una primera línia de parabolts (els ennegrits, de més a l’esquerra, són de la Delirium Tremens). Entre la primera i la segona xapa hi ha un pas finet que a mi no m’ha sortit (6b+). Al bou d’en Pere sí, però! Per damunt d’això, ve un extraordinari mur fissurat d’aquells que et deixa els braços contents, alhora que et fa xalar de debò! Llarg excel·lent!

3er. Llarg. 30 m 6a+. Espectacular flanqueig cap a l’esquerra, amb un lleuger descens a l’alçada del primer bolt, seguit d’una bonica seqüència de fissures atlètiques (compte amb l’herba i algun llastra dubtosa) i un díedre final d’aquells que creen afició. Un altre llarg per xalar!

4art. Llarg. 50 m 6a. Inici vertical, amb bona presa, seguit d’un enfilall de plaques més tombades. El tram cimer aprofita les llenques més compactes. Llàstima que s’ha acabat!

Horari: Entre 3 i 4 hores

Amb en Pere Duran

1er. Llarg. “Desplomet” inicial

1er. Llarg. Amunt i crits!

1er. Llarg. Parabolt, a on ets…?

1er. Llarg. Ostres, si que sóc amunt!

2on. Llarg. A punt d’atacar el pas dur

2on. Llarg. Si n’és de bo aquest mur!

3er. Llarg. Iuuuuju!

3er. Llarg, En Pere, a punt d’entrar a la R

4art. Llarg. Passats els primers metres

4art. Llarg. Reunió

En Pere, més content que un gínjol!

La Tula

La “Sud”

“Del Corb” a la Roca Gran de Ferrús

DEL CORB (250 m MD+) a la Roca Gran de Ferrús, amb en Kiku Soler… o bé com passar més por que vergonya

Ressenya imprimible en PDF
Dimecres, 14 d’agost de 2019. Les vies poc equipades (i difícils de protegir) ja ho tenen això: a més d’haver de patir per l’eventualitat d’unes caigudes de notable longitud, a sobre, moltes vegades, presenten dilemes de navegació… Moments d’incertesa, a on el descobriment de la següent assegurança (malgrat ser llunyana o precària), et dóna aquell plus de confiança de saber que, de moment, estàs seguint el rumb. Situacions que, òbviament, poden donar-se a diferents indrets, però que, tant aquí com a Canalda, he experimentat en més d’una ocasió. Una mena de calfred que et recorre l’esquena de dalt a baix. Ha, ha, ha!

       El problema ve, però, quan la ressenya que duus a la butxaca assenyala un A0 de tres burins i, estant en el primer, per molt que t’hi escarrasses no veus els altres per enlloc. Aleshores sí que tens un bon maldecap! Tal i com em volia fer veure en Kiku des de la reunió, l’opció més raonable en aquests casos passa per renunciar a l’intent: «Un núvol a l’horitzó… abandonem!». Ha, ha, ha! També hi ha la de tirar pel dret, bo i encreuant els dits, a l’espera que aparegui l’assegurança en qüestió; bo i corrent el risc, però, de, en cas contrari difícilment poder retrocedir. I encara una altra, la que avui ha estat la meva opció: contraure bé els esfínters i seguir un traçat alternatiu… Ben bé com obrir via, però sense martell ni trepant! L’aventura és l’aventura, no?

       A una hora mal comptada de Navàs, l’entorn de la Roca Gran de Ferrús és d’una bellesa sense parangó. Cingles altius, prats verds, boscos exuberants, cel net, bolets, cavalls, vaques, isards… Un paradís que visito sovint, per bé que no sempre per escalar… I és que, la major part de vies existents són de força compromís. D’aquesta manera, fins ara només havia estat capaç d’escalar l’Esperó M.T.V., l’Indi Sediciós i la Directa Estel (també de l’Ignasi Cisa). Aquesta darrera, en tres ocasions.

       Amb un primer llarg clarament més reeixit, la via del Corb va buscant els punts més febles pel bell mig d’aquest mar de còdols preciós. Els burins, que un dia van ser vermells i, a hores d’ara estan pràcticament tots destenyits, en general són molt distants, excepte en els passos més exigents. Completar-ne la protecció, no sempre és possible. Malgrat tenir algun punt indefinit, la via cerca sempre el rocam més noble i el traçat més airós. En resum, un bon itinerari a on les principals dificultats no vénen donades pel grau, sinó per la navegació i el compromís.

Aproximació: Deixar la C-16 just passada la Central Tèrmica de Cercs i agafar la BV-4025 en direcció a Fígols durant uns 15 km. A l’alçada del Pla de la Creu, deixar el vehicle i seguir a mà dreta pel GR-107 fins a peu de paret, passant pel mas en ruïnes del Ferrús (amb 4×4 es pot arribar fins a aquest punt). Entre 20’ i 45’

Descens: Seguir pujant fins a un primer coll, per, seguint flanquejant cap a l’oest, anar a buscar el que es veu a l’altra banda (fita visible des de lluny). Seguir baixar per les Roques Blanques (pintura vermella i fites) fins al Portet, a on s’enllaça altra cop amb el GR-107. Entre 1h i 1h 30’

Horari: Entre 4 i 6 hores

Amb en Kiku Soler

1er. Llarg. A l’alçada del flanqueig

1er. Llarg. Vista del llarg, des de la R

1er. Llarg. En Kiku arribat a la R

Detall de la R

2on. Llarg. Inici

2on. Llarg. A veure, mirem-ens-ho bé, això!

3er. Llarg. Poc abans de perdre el rastre dels burins!

3er. Llarg. en Kiku, a la variant del sostret

3er. Llarg. Posat seriós, per a un home tan trempat!

4art. Llarg. Darrers metres

5è. Llarg. Díedre final

6è. Llarg. Perspectiva des de la R, amb el caraterístic pi mort al fons

6è. Llarg. A punt d’entrar a la R

Placa conmemorativa a la R6

7è. Llarg. Això ja gairebé ho tenim

8è. Llarg. Fàcil, però millor no abaixar la guàrdia

R8 Ara sí, s’ha acabat!

El menda, més content que un gínjol, amb la Del Corb al sac!

Ressenya d’en Lluís Parcerisa

“HoTornaremAFer” al Pollegó Inferior del Pedraforca

HOTORNAREMAFER (370 m ED) a la Cara Sud del Pollegó Inferior del Pedraforca, amb en Kiku Soler i n’Octavi Puntas… o bé com ser els primers a repetir una gran via

➪ Ressenya imprimible en PDF
Dimecres, 31 de juliol de 2019. A l’increïble triangle invertit de la sud del Pedra, fins ara hi havia sis vies. A saber: Jordi Verdaguer, De Tots, Somni de Pedra, l’Estimball, Choras Piengue i Barrufets Exprés. Tret d’aquesta darrera, que gairebé no es repeteix, un servidor ―com molts altres enamorats del lloc― les ha escalat totes més d’una vegada. La roca hi és tan extraordinària, i l’ambient tan majestuós, que quan el seu embruix t’atrapa, t’hi fa tornar un i altre cop. Resulta, doncs, fàcil d’entendre que li tingues ganes a aquesta línia acabada de sortir del forn. I, la veritat, no m’ha decebut gens ni mica. Felicitar a en Pau i a en David, que han sabut reeixir a trobar el seu espai vital en aquest ingent mar de pedra blanca de gairebé quatre-cents metres de longitud. En Jordi Gallardo, el guarda del refugi Lluís Estasen, que ha estat testimoni de la seva colossal feinada, ens ha comentat: «Arribaven molt d’hora, cada dia, i se’n tornaven molt i molt tard…»

       Malgrat ser una via de «xapes», i creuar les veïnes Estimball i Choras Piengue (gairebé era inevitable) en una ocasió, la HoTornaremAFer gaudeix de personalitat pròpia. I, a condició de tenir un grau de 6b/6c ben assumit, ofereix nombrosos passatges de gran bellesa, amanits amb aquell puntet de «compromís reivindicatiu» que remou consciències i et treu la son de les orelles de cop.

       Aquesta ha estat, probablement, la darrera via oberta al Pedraforca fora del nou àmbit de la regulació. Cal reconèixer que la roca és limitada i, com passa en altres indrets, s’ha arribat a aquell punt de saturació que fa recomanable posar una mica d’ordre a tot plegat. A partir d’ara, un comitè vetllarà perquè les obertures i re-equipaments de les vies d’escalada al Massís, es facin sota determinats criteris de sostenibilitat i ètica.

LA VIA

       Consta de tres parts ben diferenciades. La primera recorre el sòcol que va des de la base de la paret fins a la Gran Diagonal. Consta de tres bonics llargs de dificultat «mitjana», caracteritzats per dos trams de «chorreres» d’aquells d’obrir-se de cames fins a estripar els pantalons. La segona ―el nucli dur de la cosa―, recorre, de cap a cap, en cinc tirades mantingudes ―a on predominen els passos tècnics i l’adherència―, l’impagable triangle invertit d’aquesta extraordinària paret. La tercera, que va des de la feixa fins al cap d’amunt de la paret, té dos llargs més, el primer dels quals aprofita un tram de la Barrufets Exprés. Menció apart per al darrer, que supera un mur molt compacte. Val a dir, però, que nosaltres aquest no l’hem fet, escapolint-nos per la via esmentada, després de provar-ho un parell de cops. Entre el primer i el segon parabolt (6c obligat) hi una caiguda potencial força llarga, damunt de la reunió. Això ens ha dissuadit. Esperem que en Pau i en David facin cabal de les nostres recomanacions, i hi afegeixin un altre xapa. La tònica de la via són les assegurances distants (això ja ens ha agrada). En aquest punt, però, creiem que la cosa es «desmadra» un xic.

       Apa, aneu-hi i gaudiu-la. No en quedarem decebuts!

Horari: Entre 6 i 8 hores

Amb en Kiku Soler i l’Octavi Puntas

1er. Llarg. Buf, no queda tàpia per davant!

1er. Llarg. A punt d’estripar els pantalons!

1er. Llarg. En Kiku, a punt d’entrar a la R

2on. Llarg. Perspectiva general

Ressenya original

2on. Llarg. Detall de la R

3er. Llarg. A la Gran Diagonal, fent el canvi de reunió

4art. Llarg. Amunt i crits!

4art. Llarg. A veure Octavi, posat-hi bé!

4art. Llarg. En Kiku, gaudint de valent!

5è. Llarg. L’Octavi, sortint de la reunió

5è. Llarg. Flanqueig per anar a buscar la xapa que no es veu

6è. Llarg. Començament molt exigient

6è. Llarg. Roca excepcional!

6è. Llarg. Buscant les debilitats del terreny

6è. Llarg. Quin pany de paret, xaval!

6è. Llarg. Corona de rei en primer pla, i l’Octavi a la reunió

7è. Llarg. Ep, que em torna a tocar a mi!

7è. Llarg. En Kiku, com sempre, fent el “mico”!

8è. Llarg. A l’estètica bavaressa inicial

8è. Llarg. Buf, com apreta nen!

8è. Llarg. La bavaressa vista des de dalt

9è. Llarg. Llarg de la Barrufets Exprés

9è. Llarg. Vista des de la R

Quin parell de cracks!

L’Octavi

Kiku Soler

El menda

Corones de rei, en primer terme, i l’Octavi d efons

“Antaviana” a la Punta Calderer del Pedraforca

ANTAVIANA (130 m ED-) a la Punta Calderer del Pedraforca, amb l’Armand Ballart… o bé com passar el Sant Joan lluny dels petards i la canícula

➪ Ressenya imprimible en PDF
Dilluns, 24 de juny de 2019. Al seu excel·lent llibre Teràpia Vertical, l’Armand Ballart ens diu: «Si d’alguna cosa puc presumir és de conèixer perfectament molts indrets concrets de la geografia, perquè hi he anat regularment durant una pila d’anys. Un d’aquests indrets és, sens dubte, el Pedraforca, la silueta màgica i representativa de l’Alt Berguedà que els catalans tant admirem». Seguint aquest fil conductor, no cal dir que ha estat tot un privilegi acompanyar l’Armand en una de les poquíssimes «nord del Pedra» que li manquen.

       Escalar una via que es repeteix poc, multiplica per bastant la incertesa d’una ascensió. I més quan ―com en aquest cas―, l’itinerari duu associada una certa aureola de dificultat. Sortosament, a l’hora de la veritat, sovint molts mites acaben quedant només en això. Sense arribar a ser una via fàcil ―més aviat tot el contrari―, trenta-tres anys després de la seva obertura, «l’Antaviana» gaudeix d’un bon estat de salut. Un traçat que recorre principalment plaques d’un calcari immillorable, sumat a un equipament ―fonamentat en l’ús del burí― que resisteixen estoicament el pas del temps, ofereixen una escalada de notable qualitat. A tenir en compte, no obstant, que en algunes de les fissures del primer i el segon llarg, la vegetació i la humitat esdevenen un handicap digne de menció.

       En resum, una via a tenir en compte, sobretot per a aquells que ja coneixen abastament les característiques de l’escalada en aquest indret. Per a la resta, dir-vos que, abans d’aquesta, n’hi ha moltes altres de tan recomanables o més, atès que, tal i com diu en Jose Valero: «A un lado o a otro, se puede subir como un campeón. Ésta va por el sitio más burro!».

LA VIA

1er. Llarg. 25 m 6a/A0. Resseguir l’evident díedre fissurat, fins a trobar un burí a la placa de la dreta; moment en el que cal fer un curt flaqueig en aquesta direcció. Seguir, a continuació, més o menys en línia recta, aprofitant les debilitats del mur, abans de tornar-se a escorar cap a la dreta per assolir el pi a on hi ha la reunió. Bon llarg, per bé que fi i «patinós».

2on. Llarg. 25 m. 6b/Ae. Flanqueig cap a la dreta, a buscar un esperó equipat amb un bon grapat de burins. Artificial de passos força llargs, amb alguna pujada a «primers» d’estrep. Segueix, fins a la R, una fissura força vertical, coberta de vegetació, a on caldrà furgar per entre mig de la malesa tant a l’hora de trobar les preses, com els emplaçaments per a «flotants». A la part superior de la fissura, bens arrecerats, hi hem vist uns ous de gralla. Els seus progenitors, que eren allà a prop, ens han dedicat una bona esbroncada «D’acord, ja marxem!». Al meu semblar, el llarg més exigent de tots.

3er. Llarg. 25 m 6a/Ae. Placa ultra-compacte, que demana un «pas d’esquena» per abastar el primer burí. D’aquest fins al següent, hom pot resoldre-ho en lliure d’extrema dificultat, o bé (com ha fet l’Armad) fent servir la imaginació. Per a la resta de la placa, fins a la cova d’en Jordi, se segueixen combinant l’escalada lliure amb l’artificial equipat. Continua per sota d’un sostre fissurat, fins a la reunió. Llarg bonic, tècnic i sinuós.

4art. Llarg. 35 m 6a. Sortida de flanqueig cap a la dreta, fins al peu d’un sistema de fissures de notable dificultat i bellesa.

Aproximació: Des del refugi, prendre el camí que voreja la cara nord en direcció oest (marques grogues) fins a trobar la primera gran canal. Aleshores, seguint en forta pujada unes marques de color blanc desdibuixades, arribar a un gran bloc a on hi pintades dues direccions: «Homedes» (esquerra) i «Estasen» (dreta). Seguir per la primera, amb diferents possibilitats. Accés per la entrada original del «Gran Díedre» (placa commemorativa a l’inici), que segueix una línia bastant directa a la seva vertical. Accés per la part baixa de la «Pany» (feixa i ràpel). Accés per la «Cerdà-Vergés» , etc.

Descens: Entre 1h i 1h 45’, en funció de si baixem rapelant (4 ràpels o 2 ràpels+desgrimpada), o bé anem fins al Collet de la Cova, o a la Punta Calderer. Per la primera opció, des del final de la via, flanquejar uns vint metres a l’esquerra i desgrimpar per terreny fàcil fins a l’alçada d’uns pins característics (anelles de ràpel). Per a les altres, seguir les marques de pintura.

Horari: Entre 3 i 5 hores

Al tram final de l’entrada original del Gran Díedre. “Guaita que fan ara!!

R0

1er. Llarg. Primers metres. “Carai, com patina!”

1er. Llarg. Al tram de placa

2on. Llarg. Inici

2on. Llarg. Ficat al tram d’Ae

2on. Llarg. L’Armand, a punt d’entrar a la R

3er. Llarg. Pas d’esquena, per arribar al primer burí

3er. Llarg. A la bonica placa tècnica

3er. Llarg. Entrant al tram fissurat

4art. Llarg. Entrant a la fissura

Primer ràpel del descens

Ressenya original

Armand Ballart

“Stoc de Coc” a la Paret del Devessó de Malanyeu

STOC DE COC (140 m MD) a la Paret del Devessó de Malanyeu, amb en Josep Climent… o bé com repetir la mateixa via per enèsima vegada

➪ Ressenya imprimible en PDF
Dimarts, 19 de març de 2019. Avui, dia de Sant Josep, en Josep Climent i jo (Josep també) ens hem fet un bon regal celebrant la nostra onomàstica de «cara a la paret». Per fer-ho, hem triat aquest bucòlic raconet del Berguedà que el meu company no coneixia, i que jo conec molt bé.

       Malgrat que, avui, les vies han estat el de menys, com a bon amfitrió que sóc primer de tot li he fet tastar la «Stoc de Coc»; una de les més repetides i emblemàtiques de l’indret. I com que això de ficar les mans als forats i, en acabat, no veure’s els peus li ha agradat força a en Josep, després d’aquesta n’hem acabat fent alguna més. De tan content com estava, en un moment donat, l’home «s’ha vingut amunt» i ha posat música de fons. Personalment, no és que m’hagi fet molta gràcia això d’escalar amb fil musical, però què voleu, en un dia com aquest tampoc es tracta de ser més perepunyetes que de costum.

       L’anècdota de la jornada, però, s’ha produït després, just abans que en Josep entrés a la segona reunió de la via «Deila». Per aquelles coses del destí, el seu mòbil, contagiat per l’harmoniosa sensualitat del reggaeton, ha iniciat un vol sense motor… de gairebé cinquanta metres! «Ai las! Mira que, fins ara, tot anava tan rodó!». Doncs bé, ja ens teniu a tots dos rapelant la via, a la recerca i captura de l’aparell volador… Fins que, mitja hora més tard, quan ja ens disposàvem a donar per tancada la batuda, sento dir a en Josep: «L’acabo de trobar… i funciona!». «Què fots?» ―li responc, descregut―. Gràcies a tenir l’Spotify connectat, uns quinze metres més enllà del peu de paret, en Josep ha sentit a en Daddy Yankee cantar allò de «Como me encanta la gasolina…». Sembla ser que la cosa ha anat així: el telèfon ha baixat per una mena de canal que, actuant com a rampa de llançament, l’ha fet sortit disparat cap a uns arbusts, situats a una bona distància de la paret. L’aparell era just al peu d’aquests, de cap per munt i sense ni una sola rascada enlloc. Increïble, veritat? Què, Josep, ho vols tornar a provar a veure si aquest cop tens tanta sort?

LA VIA

        Un primer llarg d’anar fent (Vè), un segon de mantingut (V+) i perllongat ―com un dia sense pa―, i un tercer força més exigent que els altres dos (6b) ―que enllaçat amb el darrer (V+) queda encara més rodó―, fan que les dificultats de la Stoc de Coc vagin, clarament, de menys a més. Amanit, tot plegat, amb un rocam d’extraordinària qualitat, i una abundant profusió de parabolts ―n’hem deixat uns quants per xapar―, donen com a resultat una love climb de notable qualitat. Molts, segurament ja la coneixeu. Els que encara no ho hagueu fet, però, no us la perdeu: és un «bombonet» ensucrat!

Horari: Entre 2 i 3 hores

Amb en Josep Climent

1er. Llarg. Primers metres

1er. Llarg. A prop de la reunió

1er. Llarg. Ves que vinc!

2on. Llarg. En Josep Climent al gran formatge gruyère

3er. Llarg. Ep, que aquí els forats ja són més xics!

3er. Llarg. En Josep, el dia del seu sant, més feliç que un gínjol escoltant reggaeton