LA PELLISSONA (400 m MD+) al Pollegó Superior del Pedraforca, amb en Xavi Batriu i Octavi Puntas Garcia… o bé com fer realitat un somni molt antic
➪ Ressenya imprimible en PDF
Dimarts 13 i Dimecres 21 de setembre de 2016. Han hagut de passar gairebé trenta cinc anys, però finalment puc dir que he participat en l’obertura d’una via. I és que, després de repetir-ne centenars, crec que ja tocava. Si més no per compensar… Ha, ha, ha! Per bé que la meva aportació ha estat més aviat minsa (trenta metres d’un total de quatre-cents), he viscut de primera ma tot el procés, al costat de dos veritables experts. Per una banda, hi ha la qüestió creativa: el fet de decidir per on fer-la passar. I per l’altra, la de les incerteses: que la línia sigui inèdita, que valgui la pena, que estiguem a l’alçada de les dificultats, la qualitat de la roca…
En quan a aquesta darrera qüestió, com és prou conegut, la paret nord del Pedraforca no és allò que se’n diu exemplar. No negaré que, mentre sanejàvem la via, més d’una vegada se m’ha encongit el cor. Quin terrabastall i quina ma de rocs que hem fet baixar! Sort que ho hem fet entre setmana, i en Jordi Gallardo (Punky), el guarda del refugi Lluís Estasen, n’estava advertit. Ara que, tal com ell diu: si el soroll de les pedres no va acompanyat de crits, no hi ha motiu de preocupació! Es ven bé, que un s’acaba acostumant a tot!
I posats a fer comparacions, ara que ja he passat per l’experiència, la diferència entre repetir i obrir vies pot ser equiparable a moltes altres facetes de la vida. A llegir i escriure, per exemple. A comprar les verdures en un mercat o bé conrear-les en un hort. A masturbar-se i fer l’amor… Bé, ara crec que m’he passat! El cert és, però, que sempre hi ha una primera vegada per tot… ni que un ja tingui una edat avançada! Ha, ha, ha!
Tal i com diu la llegenda: «Al capdamunt d’una muntanya de 2.497 metres d’altura situada entre Saldes i Gósol, el Diable va construir, en una sola nit, un formidable castell des del qual declarar la guerra al regne celestial. El Totpoderós va enviar-hi de seguida el seu exèrcit d’àngels, comandat per sant Miquel. La batalla va ser ferotge, però les legions angèliques van acabar aconseguint la victòria; el mateix sant Miquel va destruir la fortalesa a cops d’espasa, i va deixar una enorme bretxa flanquejada per dues llargues puntes a l’indret on s’havia alçat el castell infernal. A causa d’aquest curiós aspecte, la muntanya va ser coneguda des d’aleshores amb el nom de Pedraforca. En ser derrotat, l’Àngel Caigut va esmunyir-se sota terra per aquell forat, que es diu que és una entrada natural de l’Infern. Les nits de Sant Silvestre la gent de la comarca sent el guirigall, entre els udols del vent, dels estols de bruixes i bruixots que a cavall de les seves escombres passen amunt i avall, d’un cim a l’altre, rememorant aquells temps en què la muntanya havia estat propietat del seu senyor, el Diable».
«La Pellissona», el nom de la via, és el sobrenom de na Jacoba Ricarda, la pobre dona a qui l’any 1619 hom va condemnar per bruixeria a la diòcesi de Vic, després de declarar: «Me’n anava pels aires al Pedraforca. I allí ja vaig trobar el Dimoni com a home, que estava ballant». Ves que no us els trobeu tots dos fent la sardana, aquells que goseu de repetir-la!
Per arribar al peu de la via, cal fer la mateixa aproximació que per la via de La Grallera, això és seguir pel camí del Verdet fins a la Canal del Riambau (segon torrent ample) i pujar per aquest fins a prendre una canal a ma dreta, força vertical. En total uns tres quarts d’hora. La via comença uns cinquanta metres a l’esquerra de la «Triple Directa», just a l’esquerra d’un díedre evident a on hi ha un parell de pitons que corresponent a una antiga temptativa, sense aparent continuïtat.
La via està dividida en dues parts ben diferenciades, de les que, en primer lloc varem obrir la segona, que és la que comença a l’alçada de la cova de la Grallera i que, sobre el paper, semblava tenir una línia més lògica (amb el que costa avui en dia trobar-ne de verges al Pedraforca) en una jornada freda i emboirada. Aquesta consta de quatre llargs i, per si sola, ja té prou entitat, però el fet d’haver resultat prou reeixida ens va animar a donar-li més envergadura. Els sis primers llargs de la via, doncs, van ser oberts la setmana sobre en un jorn força més agradable i, igualment, són ben interessants. D’aquesta manera, queda una via amb força més recorregut, per bé que també poden ser escalades per separat.
El primer llarg comença superant un petit desplom en artificial (A1) a equipar amb friends mitjans i/o tascons (un clau emplaçat), fins abastar una fissura i seguir-la en lliure difícil (6a). La reunió, com gairebé totes, es fa en un arbre just després de franquejar un petit pendís.
El segon surt en tendència a la dreta per una fissura en diagonal, i acaba a l’entrada d’un díedre.
El tercer remunta l’esmentat díedre, passant primer per un bloc encastat a on hi ha un cordino, per anar a fer reunió en un dels arbres que hi ha al damunt d’una terrassa.
El quart, que és força llarg (uns 50 metres), comença amb un flanqueig descendent cap a l’esquerra (III), per anar a buscar un díedre evident a la dreta d’un gran placa. A mesura que hi ascendim, la verticalitat, a l’hora que la dificultat va en augment (fins a 6a). Com gairebé tota la via, ens hi podrem anar protegint amb flotants. A la part final del díedre, cal passar per entremig d’un gran pi fins a guanyar un replà. Reunió en un arbre.
El cinquè és un canvi de reunió, que es fa cap a l’esquerra i no té cap dificultat. Reunió en un arbre.
El sisè supera un gran bloc desplomat, en artificial a equipar (A1), aprofitant una fissura a dretes, tornant encabat cap a l’esquerra per encarar un díedre de mitjana dificultat (Vè). La reunió torna a ser en un arbre, aquest cop al peu del Jardí de la Grallera. Ara toca caminar uns 150 m per encarar la segona part.
El setè, que és el més llarg (60 m), comença una vintena de metres a l’esquerra de la «Thora Blava», per una feixa poc dificil i roca delicada que, de mica en mica, es va adreçant fins a convertir-se en díedre fissurat (dos pitons) amb passos atlètics i espectaculars (V+). La reunió es fa en el replà de sobre (un pitó).
El vuitè comença per una feixa assequible, per anar cap a l’esquerra a buscar el díedre més marcat (Vè). La reunió és en un arbre.
El novè, que torna a ser llarg (50 m) és, segurament, el més difícil de la via (6a mantingut). Arranca per una placa amb poques preses, per acabar flanquejant cap a la dreta a buscar un díedre força atlètic i vertical. La reunió té un cordino en un pont de roca equipat i és fàcil de reforçar.
Pel desè, hi havia diferents opcions vàlides (fissures i díedres). Al final, però, s’ha resolt per una placa de forats extraordinària (V+). La darrera reunió és fa justament al cim del Pollegó Superior. Que més es pot demanar?
No vull acabar, sense donar les gràcies al Xavier Batriu i a l’Octavi Puntas, que han tingut la santa paciència d’aguantar-me durant les dues llargues jornades que ha durat l’aventura per aquestes mítiques parets berguedanes. Gràcies amics. Sou uns autèntics «cracks»!
Preparant el material — amb Octavi Puntas Garcia i Xavi Batriu.
Parlant amb el Jordi Gallardo (Punky), guarda del refugi Lluís Estasen, sobre les vies del sector
Apropant-nos a l’objectiu
Aproximant pel camí de La Grallera
A dins de la via de La Grallera
Comentant la jugada
Observant la línia a seguir
Ja gairebé hi som!
Per aquí sembla factible…
Com ho veus?
1er. Llarg. En Xavi començant
1er. Llarg. Primers passos d’estrep
1er. Llarg. Pinta bé?
1er. Llarg. Amb el martell a punt…
1er. Llarg. Arribant a la fissura
1er. Llarg. Buscant el friend més adequat
1er. Llarg. Passos atlètics
1er. Llarg. Lliure mantingut
1er. Llarg. A punt d’arribar a la R
2on. Llarg. L’Octavi afrontant les primeres dificultats
2on. Llarg. Seguint la fissura…
2on. Llarg. Sort que portem un bon assortit de mides…
2on. Llarg. Cap a aquesta banda sembla més fàcil!
R3 Més content que un gínjol
4art. Llarg. Bufa, quin díedre més llarg!
4art. Llarg. De segon, també costa!
5è. Llarg. El més curt i fàcil de tots
6è. Llarg. Entrada explosiva
6è. Llarg. Amb estreps molt millor!
6è. Llarg. Qui sap què deu ser en lliure?
Jardí de la Grallera
De camí cap a la segona part
Està sortint millor que no ens pensàvem!
7è. Llarg. Inici
7è. Llarg. Envoltats de boira per tot
Jocs de llums i ombres
7è. Llarg. Cada cop més vertical…
7è. Llarg. I atlètic!
Pitó emplaçat
Un altre pitó de via
Pitó a la R7
Buscant per entremig de la boira
Em sembla que ja ho hem trobat!
Imatges fantasmagòriques
8è. Llarg. Començament
8è. Llarg. Al capdamunt, es veu l’arbre a on farem la R
R8 Què ens depara el següent llarg?
9è. Llarg. Em sembla que el milor és tirar pel dret!
9è. Llarg. Buscant preses desesperadament!
9è. Llarg. Buf! Aquest pica de valent!
9è. Llarg. Sembla que cap a la dreta…
R9 A prova de bombes!
10è. Llarg. Ostres, quins forats més bons!
10è. Llarg. I més, i més…
10è. Llarg. Roca increïble!
10è. Llarg. A punt de deixar enrere les dificultats
R10. Hem fet el cim!
Bona aquesta, nois!
Cansats, però satisfets. Molt satisfets!
Justament aquí s’acaba la via. Qui ho havia de dir?
Afegeix una descripció Amb Octavi Puntas Garcia.
Afegeix una descripció Amb Xavi Batriu.
Dissabte 24 de setembre de 2016. Després d’un fructífer periple andí, en que van assolir, entre altres, els cims de l’Alpamayo 5.947 i el Tocllaraju 6.032 m, na Sílvia i en Damià han tornat a casa carregats amb un munt d’experiències inoblidables, però també amb moltes ganes de canviar els grampons i els piolets pels peus de gat, i el gel i les neus perpètues de la Cordillera Blanca per la roca despullada de les muntanyes catalanes. De manera que van i m’encomanen la tasca de triar a on començar a posar-ho en pràctica de bell nou (a bon sant s’encomanen aquests dos!). Un servidor, que darrerament té la «flaca» força esbiaixada cap al septentrió, va els hi proposa el tacte amable del calcari berguedà. I més concretament, de la nord del Pedraforca. Ells dos, joves (i inconscients) com són, s’apunten al que faci falta, dient-me que endavant, que jo mateix vaja… (a bon sant s’encomanen aquests dos!).
