ALTIVI FLUNCH (160 m MD) a la Dent de Cabirols + SOLSTICI D’ESTIU (225 m MD+) a la Paret Nord del Pollegó Inferior, del Pedraforca, amb l’Octavi Puntas… o bé com encreuar els dits quan val mal dades
➪ Ressenya imprimible en PDF
Dilluns 29 d’agost de 2016. Quan els pronòstics del temps són desfavorables, hom acostuma a cercar alternatives en altres llocs. Doncs, perquè nosaltres no? Som uns temeraris o bé estem fets d’una altra pasta? Ni una cosa ni una altra, diria jo, sinó més aviat que ens poden les ganes. És clar que, llavors, passa el que passa…
La temporada d’enguany al Pedraforca està resultant especialment fecunda. Els objectius, però, mai no s’acaben. Sense anar més lluny, avui en duem preparats dos! La idea és començar a Cabirols i, un cop a la carena, flanquejar cap a la tartera sense perdre gaire alçada per rematar-ho a la nord del Pollegó Inferior. Sobre el paper, un encadenament molt recomanable per a un dia calorós.
Camí de Saldes, plovisqueja. I en arribar al Mirador, una espesa boira cobreix tota la muntanya. Gens ni mica convençuts, agafem els trepans, quatre ganyips, un bidó d’aigua i enfilem, esmaperduts, cap a la tàpia. En passar pel Lluís Estasen, no s’hi veu ni una ànima. És clar que, just si deuen ser les 8! Pugem per la tartera de Cabirols a les palpentes ―no sé pas si escalarem, avui!― i, fins que no ens topem amb la paret, no estem segurs d’haver encertat la bona direcció. «Ostres tu, això comença aquí. Si que hem filat prim!».
L’Altivi Flunch és una línia molt ben trobada en un pany de paret que, de tanta metralla com ha rebut, comença a demanar un xic de treva. Té passos de tota mena, bona roca en general i un equipament que, sense arribar a ser de «love climb», permet que hom pugui estalviar-se els passos més durs. Llàstima del temps, que no ens l’ha deixat gaudir prou!
➪ Ressenya imprimible en PDF
Contra tot pronòstic, un cop hem sigut dalt, com que el cel s’ha obert un parell de cops―mai és garantia de res, això―, ens hem animat a seguir amb el projecte original. I si la primera ha sigut bona, la Solstici d’Estiu encara ha estat millor. Encastaments de mans, de punys, offwids, ramonages, bavareses… Una petita obra mestra, amb un darrer llarg inoblidable. La fissura somniada per tot escalador! Llàstima de les rampes que l’Octavi hi ha patit, que no li han permès gaudir-ne al màxim. L’elevada humitat, i la poca aigua i menjar que dúiem ens han acabat passant factura. El pitjor de tot, però, no ha estat això, sinó la tempesta, amb aparell elèctric i fota pedregada inclosa, que ens ha arreplegat just quan acabàvem. Sort dels cascs i les cordes, que han protegit un xic de l’impacte dels projectils de glaç! Amb aquestes condicions, la baixada per les Costes d’en Dou ha estat tota una odissea. El sòl estava tan relliscós, que a cada pas et jugaves la trompada! Sort que estem en ple mes d’Agost!
Al final hem arribat completament xops, cansats, assedegats, al límit de la inanició ―ara m’he passat!― i gairebé a les fosques, però sans i estalvis! Què més és pot demanar? Què Octavi, farem cabal de les previsions meteorològiques d’ara endavant?
