“Antaviana” a la Punta Calderer del Pedraforca

ANTAVIANA (130 m ED-) a la Punta Calderer del Pedraforca, amb l’Armand Ballart… o bé com passar el Sant Joan lluny dels petards i la canícula

➪ Ressenya imprimible en PDF
Dilluns, 24 de juny de 2019. Al seu excel.lent llibre Teràpia Vertical, l’Armand Ballart ens diu:

«Si d’alguna cosa puc
presumir és de conèixer
perfectament molts in-
drets concrets de la
geografia, perquè hi he
anat regularment durant
una pila d’anys. Un
d’aquests indrets és,
sens dubte, el Pedra-
forca, la silueta màgi-
ca i representativa de
l’Alt Berguedà que els
catalans tant admirem»

       Seguint aquest fil conductor, no cal dir que ha estat tot un privilegi acompanyar l’Armand en una de les poquíssimes «nord del Pedra» que li mancaven.

       Escalar una via que es repeteix poc, multiplica per bastant la incertesa d’una ascensió. I més quan ―com en aquest cas―, l’itinerari duu associada una certa aureola de dificultat. Sortosament, a l’hora de la veritat, sovint molts mites acaben quedant només en això. Sense arribar a ser una via fàcil ―més aviat tot el contrari―, trenta-tres anys després de la seva obertura, l’Antaviana gaudeix d’un bon estat de salut. Un traçat que recorre principalment plaques d’un calcari immillorable, sumat a un equipament ―fonamentat en l’ús del burí― que resisteixen estoicament el pas del temps, ofereixen una escalada de notable qualitat. A tenir en compte, no obstant, que en algunes de les fissures del primer i el segon llarg, la vegetació i la humitat esdevenen un handicap digne de menció.

       En resum, una via a tenir en compte, sobretot per a aquells que ja coneixen abastament les característiques de l’escalada en aquest indret. Per a la resta, dir-vos que, abans d’aquesta, n’hi ha moltes altres de tan recomanables o més, atès que, tal i com diu en Jose Valero: «A un lado o a otro, se puede subir como un campeón. Ésta va por el sitio más burro!».

LA VIA

1er. Llarg. 25 m 6a/A0. Resseguir l’evident díedre fissurat, fins a trobar un burí a la placa de la dreta; moment en el que cal fer un curt flaqueig en aquesta direcció. Seguir, a continuació, més o menys en línia recta, aprofitant les debilitats del mur, abans de tornar-se a escorar cap a la dreta per assolir el pi a on hi ha la reunió. Bon llarg, per bé que fi i patinós.

2on. Llarg. 25 m. 6b/Ae. Flanqueig cap a la dreta, a buscar un esperó equipat amb un bon grapat de burins. Artificial de passos força llargs, amb alguna pujada a primers d’estrep. Segueix, fins a la R, una fissura força vertical, coberta de vegetació, a on caldrà furgar per entre mig de la malesa tant a l’hora de trobar les preses, com els emplaçaments per a flotants. A la part superior de la fissura, bens arrecerats, hi hem vist uns ous de gralla. Els seus progenitors, que eren allà a prop, ens han dedicat una bona esbroncada ―d’acord, ja marxem!―. Al meu semblar, el llarg més exigent de tots.

3er. Llarg. 25 m 6a/Ae. Placa ultra-compacte, que demana un pas d’esquena per abastar el primer burí. D’aquest fins al següent, hom pot resoldre-ho en lliure d’extrema dificultat, o bé (com ha fet l’Armand) fent servir la imaginació. Per a la resta de la placa, fins a la cova d’en Jordi, se segueixen combinant l’escalada lliure amb l’artificial equipat. Continua per sota d’un sostre fissurat, fins a la reunió. Llarg bonic, tècnic i sinuós.

4art. Llarg. 35 m 6a. Sortida de flanqueig cap a la dreta, fins al peu d’un sistema de fissures de notable dificultat i bellesa.

Aproximació: Des del refugi, prendre el camí que voreja la cara nord en direcció oest (marques grogues) fins a trobar la primera gran canal. Aleshores, seguint en forta pujada unes marques de color blanc desdibuixades, arribar a un gran bloc a on hi pintades dues direccions: Homedes (esquerra) i Estasen (dreta). Seguir per la primera, amb diferents possibilitats. Accés per la entrada original del Gran Díedre (placa commemorativa a l’inici), que segueix una línia bastant directa a la seva vertical. Accés per la part baixa de la Pany (feixa i ràpel). Accés per la Cerdà-Vergés , etc.

Descens: Entre 1h i 1h 45’, en funció de si baixem rapelant (4 ràpels o 2 ràpels+desgrimpada), o bé anem fins al Collet de la Cova, o a la Punta Calderer. Per la primera opció, des del final de la via, flanquejar uns vint metres a l’esquerra i desgrimpar per terreny fàcil fins a l’alçada d’uns pins característics (anelles de ràpel). Per a les altres, seguir les marques de pintura.

Horari: De 3 a 5 hores

Al tram final de l’entrada original del Gran Díedre. “Guaita que fan ara!!

R0

1er. Llarg. Primers metres. “Carai, com patina!”

1er. Llarg. Al tram de placa

2on. Llarg. Inici

2on. Llarg. Ficat al tram d’Ae

2on. Llarg. L’Armand, a punt d’entrar a la R

3er. Llarg. Pas d’esquena, per arribar al primer burí

3er. Llarg. A la bonica placa tècnica

3er. Llarg. Entrant al tram fissurat

4art. Llarg. Entrant a la fissura

Primer ràpel del descens

Ressenya original

Armand Ballart

“Joan Martí” a la Punta Calderer del Pedraforca

JOAN MARTÍ (620 m MD) a la Punta Calderer de la Cara Nord del Pedraforca, amb na Carme Silva i en Guim Llort… o bé com descobrir-li nous contorns a una vella coneguda

➪ Ressenya imprimible en PDF
Dilluns, 30 de juliol de 2018. El nom d’en Joan Martí va íntimament lligat al Massís del Pedraforca. Guarda del Refugi Lluís Estasen durant trenta anys, en Joan no només va acollir, guiar i auxiliar ―sempre que fou necessari―, a quants visitants s’atansaven a la muntanya, sinó que, a més, va saber inspirar, instigar i acompanyar amb un mestratge entusiasta i eloqüent els anhels de diverses generacions d’alpinistes i escaladors, entre els que tinc el goig de trobar-me.

       Just homenatge, doncs, d’en Jordi Camprubí i l’Armand Ballart ―dos altres grans del Massís― a aquesta figura tan representativa del muntanyisme català que, a dia d’avui, amb més de setanta anys a les espatlles, segueix engarristant-se per les tàpies, fervorosament.

       La cara nord del Pedraforca és una de les parets de les que guardo millors records. Escenari, als dinou anys, de la meva primera escalada ―a la via Estasen―, després de recórrer-ne repetidament la major part dels itineraris clàssics, em segueix infonent el mateix respecte i veneració que fa gairebé quaranta anys. Descobrir, un per un, els secrets d’aquesta bona via que és la Joan Martí, ha resultat per a mi, doncs, una experiència quasi mística. Aneu-hi i gaudiu-ne, tots aquells a qui us agradi l’aventura, no us faci mandra caminar, ni us caiguin els anells quan la paret perd verticalitat i solidesa.

LA VIA

       Inici al pont de roca que hi ha a la part final de la canal esquerra del Dit. Dels deu llargs en què es divideix la ruta, la meitat són d’escalada pròpiament dita, i la resta de grimpada ―millor anar encordats―. A destacar el primer llarg (una placa amb aire entre assegurances), el tercer (el llarg clau de la via), i el sisè (amb un tram de roca delicada). A la part central, després del tram que coincideix amb la Pany Farrera, cal anar amb compte a localitzar un espit de color blau, que assenyala el sistema de fissures a seguir. A la part final, hi ha la possibilitat d’escapar-se pel Collet de la Cova, o bé seguir fins al cim del Calderer.

Aproximació: Des del refugi, prendre el camí que voreja la cara nord en direcció oest (marques grogues), fins a trobar una primera gran canal. Aleshores, seguint en forta pujada unes marques de color blanc, arribar a un gran bloc on hi ha pintades dues direccions: Homedes (esquerra) i Estasen (dreta). Seguir per la segona, que de moment segueix pujant, per, més endavant, baixar a creuar un torrent i passar pel peu de La Piràmide. El camí segueix flanquejant fins a la base d’un marcat diedre polit. I, un cop superat aquest (IV), a la Canal del Dit. 1h.

Descens: Entre 1h 15’ i 1h 45’, en funció de si hem anat cap al Collet de la Cova o a la Punta Calderer. En qualsevol cas, seguir les marques de pintura.

Horari: Entre 5 i 6 hores.

Amb en Guim Llort i na Carme Silva

1er. Llarg. Primers metres

2on. Llarg. En Guim al capdavant

3er. Llarg. La Carme, l’element més fort de la cordada, encetant el llarg clau de la via

3er. Llarg. A l’inici del llarg flanqueig

3er. Llarg. Tram final

R3

4art. Llarg. Primers metres

4art. Llarg. Sortint del diedre inicial

R5 amb l’espit blau que marca per on cal continuar

6è llarg. En Guim, comprovant la qüalitat de la roca de la nord

6è. Llarg. Negociant els passos més difícils del llarg

R6

7è. Llarg. Aquest ja és més assequible!

R7 La Carme i en Guim contents com a gínjols!

9è. Llarg. Anant amb compte de no errar la ruta

9è. Llarg. Al tram més vertical

Això ja s’acaba!

Reunió homologada

A diedre polit de la part final de l’aproximació

El Dit

Carme Silva

Guim Llort

El “menda”

“Nordmagnum” a la Punta Calderer del Pedraforca

NORDMAGNUM (435 m MD+) a la Punta Calderer del Pedraforca, amb en Javier Vegas i en Josep Climent… o bé com practicar el «climbing in the rain»

➪ Ressenya imprimible en PDF
Dimarts, 4 de setembre de 2018. Avui en dia, les previsions meteorològiques són tan exactes que hom s’atreveix a planificar les escalades fins al límit del bon temps. A vegades, però, la precipitació s’avança… i si, per acabar-ho d’adobar, no es duu roba d’aixopluc, no toca més remei que mullar-se, passar fred i acabar-se preguntant: «Per què som tan passerells?».

       Justament això, un excés de confiança, ha provocat que haguem quedat ben xops als llargs centrals de la Nordmagnum. Ah, i encara sort que, tal i com diu l’Armand:

«Si ha plogut generosament, les parets precipiten molts
reguerots, resultant difícil trobar un recorregut totalment sec.
Malgrat això, la roca és molt adherent, se s’asseca ràpid i
podem realitzar qualsevol itinerari fàcil sense cap problema»

        Bé, aquest no és del més fàcils que diguem, però en el punt a on ens ha agafat la tempesta, un abandó presenta més dificultats i incerteses que continuar fins al final. Vist amb perspectiva tot plegat, diguem que avui la sort ha estat de part nostra.

LA VIA

       De les quatre darreres vies d’aquesta part de la muralla (Barrufets (2005), Joan Martí (2006), Nordmagnum (2007) i Katana (2011), aquesta és la que ofereix més continuïtat. Les feixes que travessa aquí no són tan amples, però no per això, resulta més evident el traçat. L’escassetat d’equipament, afegida a un ingent garbuix de fissures i diedres fan que, per tal de no perdre el rumb, calgui posar atenció al més mínim detall.

       La línia aprofita una diagonal ascendent fins a un pi solitari. Segueix per un diedre que acaba a la gran diagonal de la Pany-Ferrera. I, per damunt d’aquest tram, supera pel dret uns desploms (xapa d’espit de color blau) fins a guanyar la rampa central. Punt, des d’on es travessa fàcilment la paret. Una fissura evident, lleugerament inclinada, equipada amb alguns claus i un altre espit de color blau, supera el Segon Pis. Superant-se el darrer terç, pel diedre que ve a continuació. Des d’aquí, anant cap a la dreta, s’enllaça amb l’aresta final de la via Joan Martí.

       Malgrat tractar-se d’una via a on predomina el V+ mantingut, cal destacar els llargs sis (tram de 6c o A1) i vuit (tram de 6b), tant per la seva dificultat, com per la rigorosa escassetat d’assegurances.

       Definitivament, doncs, una aventura en tota regla, digne del caràcter rude d’aquesta heroica paret.

Aproximació: Des del refugi, prendre el camí que voreja la cara nord en direcció oest (marques grogues), fins a trobar una primera gran canal. Aleshores, seguint en forta pujada unes marques de color blanc, arribar a un gran bloc a on hi pintades dues direccions: Homedes (esquerra) i Estasen (dreta). Seguir per la segona, que de moment segueix pujant. Més endavant, baixar a creuar un torrent i passar pel peu de La Piràmide. El camí segueix flanquejant fins a la base d’un marcat diedre polit (IV). Passat aquest, seguir fins al peu d’un petit grup de pins que hi ha un tros abans de la Canal del Dit. Des d’aquí, pujant pel punt més franc, anar a buscar un altre pi robust, una quarantena de metres més amunt. 1h.

Descens: Entre 1h 15’ i 1h 45’, en funció de si hem anat cap al Collet de la Cova o a la Punta Calderer. En qualsevol cas, seguir les marques de pintura.

Horari: De 5 a 8 hores

Amb en Javier Vegas i en Josep Climent

Peu de via

Al tram d’accés a la R0

1er. Llarg. Inici

1er. Llarg. Superant el tram desplomat

2on. Llarg. Primers metres

2on. Llarg. La següent reunió és opcional

3er. Llarg. Aquí encara feia sol

4art. Llarg. En Javier al capdavant

4art. Llarg. El cel es va tapant

5è. Llarg. Comencen a caure gotes…

“Díedre blanc” en l’accés al peu de la Piràmide

Al mal temps, bona cara!

“Anglada-Robbins” a la Punta Calderer del Pedraforca

ANGLADA-ROBBINS (entrant per la Cerdà-Vergés) (275 m MD+) a la Punta Calderer del Pedraforca, amb en Josep Climent… o bé com trencar amb un altre mite de joventut

➪ Ressenya imprimible en PDF
Dilluns, 3 de setembre de 2018. L’Anglada-Robbins sempre ha estat envoltada per una certa aura de misteri. Des de la seva remota obertura ―no exempte de polèmica―, i durant molts anys, la Robbins va ser considerada una via selectiva; a l’abast, únicament, de les cordades més punteres. Amb l’actual equipament, i mercès a la versatilitat i prestacions dels fissurers metàl.lics, la dificultat obligada ha baixat de forma notable. Tal i com es diu al Bloc Empotrat, però, escalar-la íntegrament en lliure ja «són figues d’un altre paner». I, a dia d’avui, segueix sent tota una proesa (ben lluny del nostre abast, per cert). Independentment de l’estil emprat, però, en acabar hom té la sensació d’haver transitat un itinerari fabulós.

       Per accedir a la seva base, hi ha diferents opcions. La Pany, l’Entrada Directa al Gran Díedre i l’Anglada-Cerdà són les més ràpides i assequibles. I d’entre totes, aquesta darrera la més elegant.

LA VIA

1er. Llarg. 30 m 6a/A2. Inici per un diedre dreta a esquerra que condueix al famós off-width. Entre que és llisa, i té una amplada insuficient per ser escalada amb comoditat, la primera part de la fissura (malgrat que els pocs claus que hi ha emplaçats són just al fons) et va empenyent enfora sense pietat. Superat aquest primer tram més agònic, la progressió (ara per l’exterior) esdevé menys intimidant. Les assegurances (un parell de burins sortits i rovellats) no obstant, no acaben de donar prou confiança. La part final segueix un diedre amb bones preses i passos puntualment desplomats, que són els que donen la dificultat obligada. Llarg treballós i extenuant.

2on. Llarg. 30 m IV. Llarg de transició, a on reposar braços i neurones, per tal d’afrontar el tercer amb ànims renovats.

3er. Llarg. 25 m V+/A1. Fissura intermitent i mantinguda, fàcil d’amanir amb flotants, amb claus als punts més punyents i algun tac de fusta inservible. Sense ser tan exigent com el primer, un altre llarg magnífic.

4art. Llarg. 50 m Vè. Sistema de plaques i diedres que, després de deixar enrere l’Orella característica, acaben en una feixa.

Aproximació: Des del refugi, prendre el camí que voreja la cara nord en direcció oest (marques grogues), fins a trobar una primera gran canal. Aleshores, seguint en forta pujada unes marques desdibuixades de color blanc, arribar a un gran bloc a on hi pintades dues direccions: Homedes (esquerra) i Estasen. Seguir per la primera, fins a una altra gran canal a on, bo i cercant el millor camí s’accedeix a la base de la característica piràmide. La via comença a l’esquerra d’aquesta, sota un desplom.

Descens: Entre 1h 15’ i 2h, en funció de si baixem rapelant per la veïna Cerdà-Pokorsky (3 ràpels fins a la cornisa + 2 ràpels fins a l’Entrada Directa del Gran Díedre), o bé anem fins al Collet de la Cova o a la Punta Calderer. Per la primera opció, des del final de la via, flanquejar uns vint metres fins a la primera instal.lació. Per a les altres, seguir les marques de pintura.

Horari: De 4 a 6 hores (entrant per la Cerdà-Vergés)

Amb en Josep Climent

CV 1er. Llarg. Flanqueig inicial

CV 2on. Llarg. Díedre-bavaresa de manual

CV 2on. Llarg. Entrant a la R

CV 3er. Llarg. Primers passos ben fins

R3

Cornisa amb cable d’accés a la Robbins

La Robbins ens espera, desafiant

AR 1er. Llarg. Quina cara d’acollonit!

AR 1er. Llarg. Fins aquí, es fa molt bé!

AR 1er. Llarg. Perspectiva de la R0, des de l’Off-Width

AR 1er. Llarg. Quina mala pinta que fan aquests burins!

AR 1er. Llarg. En Josep, a punt d’entra a la R

AR 2on. Llarg. Inici

AR 3er. Llarg. “Gaudeix-lo, crack!”

AR 3er. Llarg. Bo, bo, de debò…

AR 3er. Llarg. Amunt i crits!

AR 3er. Llarg. Ambient grandiós!

AR 4art. Llarg. Au va, que ja ho tenim!

AR 4art. Llarg. Qui ho havia de dir!

AR 4rt. Llarg. Més content que un gínjol!

“Gran Díedre” a la Punta Calderer del Pedraforca

GRAN DÍEDRE (280 m D+) a la Punta Calderer del Pedraforca, amb na Sílvia Giner i en Damià Santiveri… o bé com tornar als orígens per no perdre la identitat

Ressenya imprimible en PDF

Dissabte 24 de setembre de 2016. Després d’un fructífer periple andí en què, entre altres, han assolit els cims de l’Alpamayo 5.947 i el Tocllaraju 6.032 m, na Sílvia i en Damià han tornat carregats amb un munt d’experiències inoblidables, però també amb moltes ganes de canviar els grampons i els piolets pels peus de gat, i el gel, i les neus perpètues de la Cordillera Blanca, per la despullada roca catalana. De manera que van i m’encomanen triar a on a posar-ho en pràctica ―a bon sant s’encomanen aquests dos!―. Un servidor, que darrerament té la flaca força esbiaixada cap al septentrió, va els hi proposa el tacte amable del calcari berguedà. I més concretament, de la nord del Pedraforca. Ells dos, joves (i inconscients) com són, s’apunten al que faci falta, dient-me que endavant, que jo mateix vaja…

       En arribar a l’aparcament del Mirador, ens topem amb els preparatius de la Ultra Pirineu (110 km), que avui passa per aquestes contrades. I poc després, mentre pugem cap a la paret, comprovem amb preocupació com n’està d’humida aquesta banda de la muntanya. No obstant això, pugem fins al peu de la Piràmide per comprovar, de més a prop, les escorrialles d’un temporal que ha durat fins a altes hores de la matinada.

       Descartada la primera de les opcions (Anglada-Cerdà + Cerdà-Pokorski), per les condicions en què es troba la tàpia, improvisem un pla B sobre la marxa, dirigint-nos primerament cap a la Pany i, en acabat, cap a la més assequible de les Anglada: El Gran Díedre. Una via que, en òptimes condicions, sol ser un passeig ben agradable, avui amb la mullena ens ha exigit un xic més d’esforç.

       Els cinc llargs de què consta la via, més els dos que hi hem afegit, bo i seguit les marques roges que duen fins al Collet de la Cova, ens els hem repartit a raó de dos per barba. Al final, després de tot, jo he repetit una via que feia molts anys que no visitava, na Sílvia i en Damià han recuperat unes sensacions que feia un temps que no tenien, i tots plegats ens hem fet uns bons tips de riure! En definitiva, hem acabat salvant un dia que semblava condemnat a veure passar als esforçats corredors de la ultra marató, des del refugi, amb una cervesa als dits. Aquests sí que les passen canutes!

       Fins quan vulgueu, Sílvia i Damià!

Amb na Sílvia i en Damià

Via Pany

Via Pany

Ràpel d’accés al Gran Díedre

1er. Llarg. En Damià saludant des de la R

2on. Llarg. Recuperant sensacions!

3er. Llarg. Na Sílvia entrant a la R

4art. Llarg. Amb la humitat, tot costa una mica més

4art. Llarg. En Damià encadenant!

Sílvia Giner

5è. Llarg. Na Sílvia al capdavant

Llargs de Sortida. Na Sílvia tornat a obrir camí

Llargs de Sortida. Quin parell de cracks!

Llargs de Sortida. En Damià posant la directa!

Rampes finals

Contents de l’escalada

El Gat i Cabirols

Baixant per la tartera del Gat

Vista de la Jaça dels Prats, des de la paret

“Directa Anglada-Guillamón” a la Punta Calderer del Pedraforca

“I vegí vostres peus i vostres cingles
i vostres fronts, o serres de la pàtria!;
i al pondre’s damunt seu l’astre del dia,
corona d’or irradiant de flama,
engollir-se’l vegí l’alt Pedraforca
fet un Vesubi atapeït de lava;
i entre el floreig d’estrelles que naixien
del vespre hermós entre les fosques ales,
com aurora divina que em somreia,
vegí en lo cel la Musa catalana”

Jacint Verdaguer, fragment de L’arpa, inclòs a Pàtria (1888)

☑Primera ascensió: J.M. Anglada i F. Guillamón,
el 12 de juliol de l’any 1958
☑Longitud / llargs de corda: 330 metres / 9
☑Horari aproximat: 5 hores
☑Dificultat: MD (6c) V/A1 obligat
☑Orientació: Nord
☑Equipament: Via força equipada amb claus i espits
☑Material necessari: 12 cintes, joc discret de tascons i friends fins a C2. Estrep útil
☑Grau d’exposició: Mitjà
☑Grau de compromís: Mitjà
☑Valoració:   ☆☆☆☆☆
➪ Ressenya imprimible en PDF

---

        Hi ha moltes llegendes al voltant del Pedraforca i, per aquest motiu, se la considerada una muntanya màgica. Una de les més populars assegura que cada any, la nit de Sant Silvestre, les bruixes es reuneixen a la seva enforcadura per saltar i ballar damunt les argelagues. N’hi ha una altra que va més enllà, i explica el motiu de la seva forma característica: «En un dels seus aquelarres, celebrat al cim d’una muntanya altíssima, situada on actualment hi ha el Pedraforca, les bruixes estaven dividides en dos bàndols i es barallaven entre elles, fent tant de soroll que tremolava la terra. Espantats, els habitants de Saldes es van estar encomanant a Sant Miquel amb pregàries fervoroses, fins que aquest va baixar del cel i d’un cop d’espasa va trencar la muntanya en dues parts, bo i deixant un bàndol de bruixes a cada pollegó. I un enorme trencadís de pedres a on avui hi ha la tartera».

        Doncs bé, aquest escampall de rocs ja no és el que era. Recordo que «a la meva època» — ja ha sortit el iaioflautes—, podies baixar de l’enforcadura fins al camí del refugi per damunt de la llengua de pedres. És clar que, aleshores, l’afluència no era tan alta. Darrerament, hom hi ha posat un cartell on es recomana fer el descens seguint les marques blanques i grogues del PR C-123 (de Gósol  al Refugi Lluís Estasen, passant per la Collada del Verdet), que evita per la dreta, tant com pot, el que queda de la tartera. I jo, que als vuitanta havia baixat del Pollegó Superior al refugi en 17′ (escrit està, en un dels llibres de «piades»), em pregunto «Què vindrà a continuació?». Encomanem-nos a Sant Miquel, per si de cas!

        Amb en Toni Garcia i l’Àngel Companyó formem la desigual cordada «Mai Conato». Un ebenista, un bomber i un usurer de «cuidadu». Alts com pollancres, els dos primers. I fruit de mala anyada, un servidor. El berguedà (l’Àngel), curós de la tècnica, expert en l’art de triangular reunions, teòric dels moviments pendulars i estudiós del correcte emplaçament de friends i encastadors; al davant de dos bagencs, que just si encertem a tancar la rosca dels mosquetons. Deixant apart aquestes petites disparitats, als «Mai Conato», principalment, se’ns distingeix per celebrar les nostres escalades (quan reeixim) amb berenars de forquilla i ganivet. Malgrat avui, per haver acabat tard, ens hem hagut de conformar amb un pica pica d’allò més prosaic, a la terrassa del bar de Maçaners. Amb l’omnipresent estampa del Pedra en primer pla, però! A la propera farem la pau!

        Aquest any en fa trenta de la meva primera escalada a aquesta via. A diferència de llavors que, amb el sallentí Jordi Sunyer, amb prou feines si vam saber identificar el peu de via, avui dúiem tres ressenyes, sengles fotografies i descripcions, dos smartphone, un joc d’emissores de radiofreqüència, dues càmeres digitals i una GoPro. Escalada 2.0, que se’n diu. «Què se n’ha fet de l’aventura? A on queda el romanticisme?». Bé, amb un mica de sort, podríem no tenir cobertura, quedar-nos sense bateria o haver-nos deixat les targetes de memòria en un calaix… Definitivament, escalar s’està convertint en tota una altra cosa! A manca de dos-cents metres per arribar al cim del Calderer, però, en Toni ha tingut un bon ensurt, fent baixar un bloc que ha fet estremir tota la paret! Instintivament, m’he ajupit, m’he arrapat a la reunió i he tancat els ulls ben fort. En tornar-los a obrir, el primer que he vist ha estat l’etiqueta d’un dels Camalot: «Warning! Climbing is dangerous». Acte seguit, m’han vingut al cap els advertiments que duen impresos els paquets de cigarretes. Perquè carall, bona part dels plaers d’aquest món duen associat tant de perill…?

        Avui,en Toni i l’Àngel han tingut la deferència de deixar-me fer tota la via de primer —tot un detall, companys—. I he de dir que estic molt content, perquè del total de 660 m que hem escalat, únicament se m’ha resistit un pas: un metre de fissura vertical, sense peus, humida i plena de fang al segon llarg! Llàstima! Una part de l’equipament segueix sent el de l’època (1958), i la resta espits i claus renovats. Per completar-lo, només fan falta uns quants «amics» i fissurers mitjans. Com que la via, inexplicablement, no és massa repetida, la roca no és tan polida com en altres clàssiques de la Nord (Homedes, Gran Díedre, Cerdà Pokorski…).

        La línia, magníficament trobada per la cèlebre cordada Anglada-Guillamón, ressegueix una successió inestimable de fissures de mans de roca extraordinària. L’aproximació comença al davant del refugi, just al darrera de la font, i s’enfila per un camí costerut que, anant lleugerament cap la dreta, va a buscar directament la falais nord (uns 30′). El característic Triangle, serveix de referència per identificar el peu de via.

        Per fer el descens, tenim dues opcions. La clàssica, consistent en acabar d’arribar al cim del Calderer, baixar a l’Enforcadura i accedir al refugi a través de la tartera (1h 15′ aproximadament). I la ràpida, que passa per flanquejar cap al Collet de la Cova a l’alçada de la 13ª reunió, per baixar, en acabat, desgrimpant fins a la tartera (40′).