GRAN DÍEDRE (150 m D+) a la Punta Calderer del Pedraforca, amb na Sílvia Little Tomi i en Damià Santiveri Freixa… o bé com tornar als orígens per no perdre la identitat
Dissabte 24 de setembre de 2016. Després d’un fructífer periple andí, en que van assolir, entre altres, els cims de l’Alpamayo 5.947 i el Tocllaraju 6.032 m, na Sílvia i en Damià han tornat a casa carregats amb un munt d’experiències inoblidables, però també amb moltes ganes de canviar els grampons i els piolets pels peus de gat, i el gel i les neus perpètues de la Cordillera Blanca per la roca despullada de les muntanyes catalanes. De manera que van i m’encomanen la tasca de triar a on començar a posar-ho en pràctica de bell nou (a bon sant s’encomanen aquests dos!). Un servidor, que darrerament té la «flaca» força esbiaixada cap al septentrió, va els hi proposa el tacte amable del calcari berguedà. I més concretament, de la nord del Pedraforca. Ells dos, joves (i inconscients) com són, s’apunten al que faci falta, dient-me que endavant, que jo mateix vaja… (a bon sant s’encomanen aquests dos!).
En arribar a l’aparcament del Mirador, veiem els preparatius de la cursa Ultra Pirineu de 110 km, que avui passa per aquestes contrades. I, mentre pugem cap a la paret, comprovem amb preocupació com n’està d’humida aquesta banda de la muntanya. No obstant això, pugem fins al peu de la Piràmide, per comprovar de més a prop les escorrialles d’un temporal que ha durat fins a altes hores de la matinada.
Descartada, per les condicions en què es troba la tàpia, la primera de les opcions (Anglada-Cerdà + Cerdà-Pokorski), improvisem un pla B sobre la marxa, dirigint-nos primerament cap a la Pany i, encabat, cap a la més assequible de les Anglada: El Gran Díedre. Una via que, en òptimes condicions, sol ser un passeig ben agradable, avui, amb la mullena, ens ha exigit posar-hi un xic més d’esforç.
Els cinc llargs de què consta la via, més els dos que hi hem afegit, bo i seguit les marques roges que duen fins al Collet de la Cova, ens els hem repartit a raó de dos de seguits per barba, començant i acabant en Damià que, com sempre, no en té mai prou! Al final, doncs, jo he repetit una via que feia molts anys que no visitava, ells han recuperat unes sensacions que feia un temps que no experimentaven i tots plegats ens hem fet uns bons tips de riure. En definitiva, hem acabat salvant un dia que semblava condemnat a ser passat fent cerveses al refugi i veient passar als esforçats corredors de la ultra marató. Aquests sí que les passen “canutes”!
Fins quan vulgueu, Damià i Sílvia!
