“The Passenger” al Pollegó Inferior del Pedraforca

THE PASSENGER (280 m MD) al Pollegó Inferior del Pedraforca, amb en Joan Brunet i l’Eduard Ferrer… o bé com escalar, riure i passar fred a part iguals

Ressenya imprimible en PDF
Dissabte, 20 de juny de 2020. Després de gairebé quatre mesos de no esgarrapar la roca, avui hem gaudit d’un feliç retrobament amb aquesta, i els companys. I com que ni braços, ni cap, estan encara per a gaires floritures, el millor era apostar sobre segur.

       La tria de The Passenger, doncs, aquesta bona via d’en Raul Álvarez i en Marc Cuesta que pren per nom el títol de la cançó d’Iggy Pop, i està dedicada a la memòria d’en Josep M. Sánchez Carrasco (el de les Sánchez-Martínez de Diables, Sánchez-Galí del Pedraforca i l’Ordiguer, Sánchez-Gil de Narieda, etc.), no ha estat un fet casual. Criticada, al seu moment, per un suposat equipament excessiu, nosaltres avui ho hem xapat tot! Per bé que tampoc hi hem hagut d’afegir res, tot s’ha de dir. Més enllà d’això, dins de la seva dificultat, la via demana escalar. En quan al fet que, en tan sols cinc anys, s’hagi convertit en clàssica del sector, sens dubte obeeix més a la seva bellesa i qualitat, que no pas a la resta de factors.

       L’altra feliç coincidència, ha estat retrobar-nos amb na Maria i en Pol (aquest «llefrat» de soca-rel, amb qui no coincidíem des de la Brujas-Francoespañola). Gràcies a ells, el fred a les reunions (hi havia el llegany instal.lat) s’ha suportat millor. I es que, tant com les bones escalades, les bones companyies costen de trobar. I quan s’ajunten ambdues… aleshores la màgia ho amara tot!

LA VIA

1er. Llarg. 35 m 6a. Placa mantinguda d’adherència, típica de la zona.

2on. Llarg. 40 m 6a+. Flanqueig per placa, a esquerres, seguit d’un diedre i un sostret. Tram final per placa fi. L’entrada a la reunió, és més fàcil pel diedre de l’esquerra.

3er. Llarg. 50 m V+. Llarg força vertical, de notable longitud, que combina plaques amb ressalts de bona presa.

4rt. Llarg. 40 m IV+. Flanqueig d’uns 10 m a mà dreta (recte aniríem a la darrera reunió de la Ventura Highway), seguit de la superació d’unes grades amb roca solta i vegetació. Llarg un xic indefinit.

5è. Llarg. 45 m V+. Llarg vertical, però més assequible i amb millors preses del què, des de sota, pugui.

6è. Llarg. 25 m 6b. Inici per l’esquerra, a buscar el punt més feble per superar un desplom.

7è. Llarg. 45 m 6a. Placa llisa amb «chorreres», marca de la casa, seguit d’un tram tombat. Arribats a dalt la carena, la darrera reunió és millor fer-la en un dels arbres que hi ha a mà dreta, a peu del camí de baixada. D’altra manera, toca desgrimpar aquest darrer tram.

Amb l’Eduard Ferrer i en Joan Brunet

1er. Llarg. Primers metres

1er. Llarg. Fent l’espagat, en plena plena

1er. Llarg. A punt d’arribar a la R, amb un xic de fred als dits…

1er. Llarg. Parlant de dits, en Joan se n’ha pessigat un en una relliscada

2on. Llarg. A punt d’arribar al diedre

2on. Llarg. Superant el petit desplom

3er. Llarg. L’Edu, seguint l’estela de la Maria

4art. Llarg. Sortint de la reunió, per fer el flanqueig

4art. Llarg. L’Edu a la reunió, més content que un gínjol!

5è. Llarg. En Pol a la R, i en Joan cap a la meitat

5è. Llarg. Passos verticals, però amb bona presa

5è. Llarg. En Joan, en bona companyia

6è. Llarg. En Joan, a punt d’encarar el pas més difícil de la via

7è. Llarg. Passos fins, al darrer llarg

Na Maria i el Pol. Quin parell més trempats!

Baixant per les Costes d’en Dou

Pedraforca en estat pur

En Josep M. Sánchez Carrasco

Ressenya original

“Veintegenarios” al Pollegó Inferior del Pedraforca

VEINTEGENARIOS (160 m MD+) al Pollegó Inferior del Pedraforca, amb en Pere Duran… o bé com tornar una ovella esgarriada al «camí de la veritat»

Ressenya imprimible en PDF
Dilluns, 26 d’agost de 2019. En Pere viu a Rocafort, té tres fills de poca edat i fa de pedagog. Darrerament, hem coincidit uns quants cops al Berguedà fent esportiva. Malgrat conèixer-lo poc, ho he de confessar, fins ara el tenia per un home estressat: més pendent de l’hora, del mòbil i de les obligacions i responsabilitats que no pas de gaudir de la seva gran passió. A dia d’avui, però, diré en favor seu que la meva opinió ha canviat.

       A quarts de nou del matí, acompanyats del George, el David, la Tula, la Nala i el Boc, hem sortit del Lluís Estasen en direcció a la cara sud. El trajecte fins a la tartera ha estat d’allò més plàcid i tranquil: bona companyia, bona conversa i un munt de rialles ressonant per les parets de Cabirols. A la pujada del Balcó de la Joaquima, però, en Pere s’ha començat a endarrerir, fent-se palès que el seu estat de forma deixa bastant que desitjar. Encara sort que, en arribar al coll i contemplar per primer cop el colossal pany de paret que hi ha a aquesta banda del massís, el rostre se li ha tornat a il.luminar. «Potser no és un cas perdut…» ―m’ha donat per pensar―. Uns minuts després, la visió d’un remat d’isards enjogassats corrent com llamps pels forts pendents de la Gran Diagonal l’ha acabat tornant al món del vius. «Encara en farem alguna cosa d’aquests xicot…».

       I aquí ve el meu pla d’acció: com que en Pere està acostumat a tenir les expansions ben a prop, m’ha semblat de començar per la Camí del Tro i, en acabat, en cas de respondre com és d’esperar, buscar un objectiu una mica més seriós. A peu de via, doncs, li he impartit un curset accelerat de com muntar reunions i, en cas d’extrema necessitat, posar un bon friend a lloc. Tot seguit, ell mateix s’ha sorprès del paral.lelisme entre ambdues modalitats: l’esportiva i l’escalada de veritat. Ha, ha, ha! Passada amb nota, doncs, aquesta prova de foc, tocava apujar una mica el llistó…

       Dels cent seixanta metres de la Veintegenanarios, aquesta bona via equipada per en Marc Cuesta i en Jose Bermudo, en Pere només n’ha pogut encapçalar els quaranta primers… Com que ja no és de la primera volada ―ell i jo formem Cordada Centenària―, tot d’una se n’ha adonat d’un seguit de muscles i tendons que desconeixia posseir. Per bé que, amb tota probabilitat, recordarà aquest dia com un dels més durs de la seva trajectòria d’escalador, per un moment li he vist escrita al rostre aquella serena satisfacció que només dona el Trad! «Quina és la propera?» ―m’ha preguntat després―. Poc que s’ho pensa, però n’hi estic buscant alguna d’auto-protecció… No li digueu, feu-me el favor! Ha, ha, ha!

LA VIA

1er. Llarg. 40 m 6a. Inici per un «desplomet» de bona presa, seguit d’un pas de placa finet. La resta, fins a la reunió, torna a ser placa, però de més bon fer, amb uns agraïts «tubs d’orgue» a la part final. Llarg per entrar en situació.

2on. Llarg. 40 m 6b+. Primers metres caminant cap a l’esquerra, fins a l’alçada d’una primera línia de parabolts (els ennegrits, de més a l’esquerra, són de la Delirium Tremens). Entre la primera i la segona xapa hi ha un pas finet que a mi no m’ha sortit (6b+). Al bou d’en Pere sí, però! Per damunt d’això, ve un extraordinari mur fissurat d’aquells que et deixa els braços contents, alhora que et fa xalar de debò! Llarg excel.lent!

3er. Llarg. 30 m 6a+. Espectacular flanqueig cap a l’esquerra, amb un lleuger descens a l’alçada del primer bolt, seguit d’una bonica seqüència de fissures atlètiques (compte amb l’herba i algun llastra dubtosa) i un díedre final d’aquells que creen afició. Un altre llarg per xalar!

4art. Llarg. 50 m 6a. Inici vertical, amb bona presa, seguit d’un enfilall de plaques més tombades. El tram cimer aprofita les llenques més compactes. Llàstima que s’ha acabat!

Horari: Entre 3 i 4 hores

Amb en Pere Duran

1er. Llarg. “Desplomet” inicial

1er. Llarg. Amunt i crits!

1er. Llarg. Parabolt, a on ets…?

1er. Llarg. Ostres, si que sóc amunt!

2on. Llarg. A punt d’atacar el pas dur

2on. Llarg. Si n’és de bo aquest mur!

3er. Llarg. Iuuuuju!

3er. Llarg, En Pere, a punt d’entrar a la R

4art. Llarg. Passats els primers metres

4art. Llarg. Reunió

En Pere, més content que un gínjol!

La Tula

La “Sud”

“HoTornaremAFer” al Pollegó Inferior del Pedraforca

HOTORNAREMAFER (370 m ED) al Pollegó Inferior del Pedraforca, amb en Kiku Soler i n’Octavi Puntas… o bé com ser els primers a repetir una gran via

➪ Ressenya imprimible en PDF
Dimecres, 31 de juliol de 2019. A l’increïble triangle invertit de la sud del Pedra, fins ara hi havia sis vies. A saber: Jordi Verdaguer, De Tots, Somni de Pedra, l’Estimball, Choras Piengue i Barrufets Exprés. Tret d’aquesta darrera, que gairebé no es repeteix, un servidor ―com molts altres enamorats del lloc― les ha escalat totes més d’una vegada. La roca hi és tan extraordinària, i l’ambient tan majestuós, que quan el seu embruix t’atrapa, t’hi fa tornar un i altre cop. Resulta, doncs, fàcil d’entendre que li tingues ganes a aquesta línia acabada de sortir del forn. I, la veritat, no m’ha decebut gens ni mica. Felicitar a en Pau i a en David, que han sabut reeixir a trobar el seu espai vital en aquest ingent mar de pedra blanca de gairebé quatre-cents metres de longitud. En Jordi Gallardo, el guarda del refugi Lluís Estasen, que ha estat testimoni de la seva colossal feinada, ens ha comentat: «Arribaven molt d’hora, cada dia, i se’n tornaven molt i molt tard…»

       Malgrat ser una via de xapes, i creuar les veïnes Estimball i Choras Piengue (gairebé era inevitable) en una ocasió, la HoTornaremAFer gaudeix de personalitat pròpia. I, a condició de tenir un grau de 6b/6c ben assumit, ofereix nombrosos passatges de gran bellesa, amanits amb aquell puntet de compromís reivindicatiu que remou consciències i et treu la son de les orelles de cop.

       Aquesta ha estat, probablement, la darrera via oberta al Pedraforca fora del nou àmbit de la regulació. Cal reconèixer que la roca és limitada i, com passa en altres indrets, s’ha arribat a aquell punt de saturació que fa recomanable posar una mica d’ordre a tot plegat. A partir d’ara, un comitè vetllarà perquè les obertures i re-equipaments de les vies d’escalada al Massís, es facin sota determinats criteris de sostenibilitat i ètica.

LA VIA

       Consta de tres parts ben diferenciades. La primera recorre el sòcol que va des de la base de la paret fins a la Gran Diagonal. Consta de tres bonics llargs de dificultat mitjana, caracteritzats per dos trams de tubs d’orgue d’aquells d’obrir-se de cames fins a estripar els pantalons. La segona ―el nucli dur de la cosa―, recorre, de cap a cap, en cinc tirades mantingudes ―a on predominen els passos tècnics i l’adherència―, l’impagable triangle invertit d’aquesta extraordinària paret. La tercera, que va des de la feixa fins al cap d’amunt de la paret, té dos llargs més, el primer dels quals aprofita un tram de la Barrufets Exprés. Menció apart per al darrer, que supera un mur molt compacte. Val a dir, però, que nosaltres aquest no l’hem fet, escapolint-nos per la via esmentada, després de provar-ho un parell de cops. Entre el primer i el segon parabolt (6c obligat) hi una caiguda potencial força llarga, damunt de la reunió. Això ens ha dissuadit. Esperem que en Pau i en David facin cabal de les nostres recomanacions, i hi afegeixin un altre xapa. La tònica de la via són les assegurances distants (això ja ens ha agrada). En aquest punt, però, creiem que la cosa se surt un xic de mare.

       Apa, aneu-hi i gaudiu-la. No en quedarem decebuts!

Horari: Entre 6 i 8 hores

Amb en Kiku Soler i l’Octavi Puntas

1er. Llarg. Buf, no queda tàpia per davant!

1er. Llarg. A punt d’estripar els pantalons!

1er. Llarg. En Kiku, a punt d’entrar a la R

2on. Llarg. Perspectiva general

Ressenya original

2on. Llarg. Detall de la R

3er. Llarg. A la Gran Diagonal, fent el canvi de reunió

4art. Llarg. Amunt i crits!

4art. Llarg. A veure Octavi, posat-hi bé!

4art. Llarg. En Kiku, gaudint de valent!

5è. Llarg. L’Octavi, sortint de la reunió

5è. Llarg. Flanqueig per anar a buscar la xapa que no es veu

6è. Llarg. Començament molt exigient

6è. Llarg. Roca excepcional!

6è. Llarg. Buscant les debilitats del terreny

6è. Llarg. Quin pany de paret, xaval!

6è. Llarg. Corona de rei en primer pla, i l’Octavi a la reunió

7è. Llarg. Ep, que em torna a tocar a mi!

7è. Llarg. En Kiku, com sempre, fent el “mico”!

8è. Llarg. A l’estètica bavaressa inicial

8è. Llarg. Buf, com apreta nen!

8è. Llarg. La bavaressa vista des de dalt

9è. Llarg. Llarg de la Barrufets Exprés

9è. Llarg. Vista des de la R

Quin parell de cracks!

L’Octavi

Kiku Soler

El menda

Corones de rei, en primer terme, i l’Octavi d efons

“Somni de Pedra” al Pollegó Inferior del Pedraforca

SOMNI DE PEDRA (310 m MD+) al Pollegó Inferior del Pedraforca, amb na Carme Silva… o bé com flipar mandonguilles veient escalar a la «gitaneta»

➪ Ressenya imprimible en PDF
Dijous 14 de juny de 2018. Fa uns dies vaig conèixer a la Carme (a partir d’ara, La gitaneta de l’Esquirol) fent esportiva a Ca’n Placa. Malgrat tenir arrels osonenques, pel que fa a l’escalada, la gitaneta no té inconvenient a confessar-se addicta al Berguedà. L’aparició de la nova guia Berguedà Vertical, sumada al caràcter extravertit dels escaladors locals, propicien que, cada cop més, hom s’apropia conèixer les excel.lències d’aquesta privilegiada comarca.

       Bé, el cas és que el dia que vaig coincidir amb la gitaneta, em va faltar temps per proposar de muntar les vies jo. En veure-la escalar, però, de seguida vaig entendre, no només que em passava la mà per la cara, sinó que amb la meva fatxenderia acabava de fer el ridícul més espantós. Acte seguit, amb la cua entre les cames, vaig cedir-li a ella la prerrogativa. Al cap d’unes hores, després que la gitaneta es passegés pels 6c+ com una sargantana, i que jo m’hi apianés en lamentables tope rope, va sorgir la idea d’anar a fer una via llarga. Modalitat en la que, segons em digué, tot just s’iniciava, després de dur tres anys fent esportiva. Tres anys… però si jo en porto més de trenta, i amb prou feines sóc capaç de fer… Bé, millor que ho deixem córrer!

       A on carai puc portar a una boua com aquesta? ―em vaig preguntar―. I, després de molt rumiar, li vaig proposar la Somni de Pedra. Una via del llibre de les 100 millors que, per trobar-la fora del meu abast, feia temps tenia aparcada. Ben mirat, una opció prou raonable a on ella pogués desplegar les seves habilitats formidables… mentre que, un servidor miraria d’arrossegar-s’hi amb dignitat.

       Un cop identificat el peu de via, sortegem els llargs. I encara sort, començo jo! No sé a on he llegit, que els dos primers són els més obligats, de manera que a mi em toca el V+ del primer., mentre que la gitaneta lidiarà amb el 6a+ del segon. No cal dir, que se n’acaba sortint millor que jo! Sort que tot just és la sisena via llarga que fa! En el tercer., mentre jo vaig de xapa en xapa tirant de fi-fi, la gitaneta no encadena per ben poc. Deixant el quart. a banda, que és de transició, en el cinquè, com que les assegurances no disten gaire, faig servir el mateix estil que a l’anterior: o sigui trampejant tot el que puc. «Com t’ho fas per pujar t’han de pressa?» ―em demana―. Santa innocència! «Però que no ho veus que m’agafo als bolts?». La Carme, que ja ha fet l’escalfament, es treu net tot el 7a, i només acaba fallant a l’entrada de la reunió (7b). I ara arriba el sisè: un 7a de sis xapes que, després d’una batalla sense quarter, La gitaneta de l’Esquirol encadena sense pietat, a vista i de primera! No tinc paraules. A partir d’ara em dedico al parxís! El setè. és un canvi de reunió. El vuitè. una placa acanalada, més dos passos d’Ae. El novè. una placa més difícil del què diuen les ressenyes, però que la gitaneta torna a treure com si res. I el desè., i darrer, un tràmit sense més història.

       En arribar al cim del Pollegó Superior, la gitaneta em diu que, en comptes de baixar per les Costes d’en Dou, li faria més il.lusió fer-ho per la tartera, a fi de poder practicar la tècnica del ràpel. La situació resulta còmica. Després d’estar quatre hores i mitja encordat amb una «boua» que fa 7a a vista de primer, me’n acabo d’adonar que a, més de no saber fer A0’s, tampoc sap muntar ràpels. Algú em deixa una gillette, per tallar-me les venes?

       Ah, me’n oblidava! L’altra gran passió de la gitaneta és (com no) la de la faràndula. Una gran veu, carisma, talent i professionalitat, l’han dut a trepitjar escenaris d’arreu i a guanyar diversos concursos musicals. Actualment, és la vocalista de Wish.

Amb na Carme Silva

Al peu de via, preparant el material

1er. Llarg. Placa de V+ agraïda

2on. Llarg. Inici

2on. Llarg. Comencen les dificultats

2on. Llarg. 6a+ per anar escalfant motors

2on. Llarg. Sense despentinar-se

4art. Llarg. A veure, mira la càmera

4art. Llarg. Un parèntesi entre els 7a’s

R4

5è. Llarg. Aquí vaig jo, d’A0 en A0 i tiro perquè em toca!

6è. Llarg. La “gitaneta” saludant a la parròquia!

6è. Llarg. Au va, que encadenes!

6è. Llarg. Tècnica depurada!

6è. Llarg. Som-hi, que ja ho tens!

R6 Enhorabona!

8è. Llarg. Placa “acanalada”

9è. Llarg. A veure si veig la primera xapa…

9è. Llarg. Només 6a?

9è. Llarg. Sort que estàs molt forta!

9è. Llarg. Darreres dificultats

R9

9è. Llarg. Darreres dificultats

Gran Diagonal

S’ha acabat!

Nova guia del Berguedà

“Choras Piengue” al Pollegó Inferior del Pedraforca

CHORAS PIENGUE (270 m ED-) al Pollegó Inferior del Pedraforca, amb l’Octavi Puntas… o bé com retre tribut a un dels grans, fent el que més ens agrada

➪ Ressenya imprimible en PDF

Divendres 16 de setembre de 2016. Just ara fa tres mesos que en Nil Bohigues ens va deixar. Discretament, sense soroll, ni escarafalls, sense laments, queixes, ni planys, en Nil va pujar al seu parapent estel.lar i va sortir volant a explorar nous horitzons. Sense límits!

       Al cap d’un parell d’anys d’haver estat oberta, amb en Kiku Soler vam escalar aquesta gran via, obra d’en Nil i els seus companys. Avançada a la seva època, la Choras Piengue passava per ser una de les línies més agosarades del massís (graduació obligada de VI i equipada amb pitons i burins). Com per rumiar-s’ho vaja! Avui en dia, els parabolts potser li treuen un xic de compromís, però dels uns als altres hi segueix havent el mateix aire que aquell llunyà 1983. Per sort, la roca és magnífica i els passatges sublims. No en va, en Pep Soldevila la va incloure a la seva llista de les 100 millors.

       Com sempre, hem aproximat pel Lluís Estasen i el Balcó de la Joaquima. Camí que, pel cap baix, enguany dec haver recorregut sis o set vegades. Com que anàvem massa abrigats, caminant hem passat una mica de calor. A la sud, però, no se sap mai. De fet, després hem acabat agafant fred per aquests núvols que, tantes vegades, s’instal.len just a dalt dels Pollegons. En arribar al peu de via, hem coincidit amb Xavi Fàbregas, en Petr Daniel i un tal Octavi (dos Octavis escalant, l’un al costat de l’altre!) preparant-se per escalar la Somni de Pedra.

LA VIA

       El primer llarg (6a), que és comú amb l’Estimball, avui m’ha tocat a mi. I potser perquè venia amb la lliçó apresa, el cert és que no m’ha costat tant com l’altre dia. Ja ho diuen, que s’escala millor de primer que de segon! El següent (6a+), a l’Octavi ben just si li ha servit per escalfar motors. El tercer (6b), que per sort és el més equipat de tots, l’ha enllestit un servidor amb no poques trampes (tres o quatre A0 pel cap baix).  L’Octavi, no cal dir-ho, l’ha tornat a treure net, sense despentinar-se. Al desplom del quart (6b), tots dos hem xalat de valent per culpa de la humitat. El cinquè (V+), malgrat tenir el fred ficat al cos, és un dels que més he gaudit: vertical amb presa generosa. El sisè (6c) comença suau, però té les assegurances distants i poques possibilitats de completar-les. De manera que, per molt que et diguis a tu mateix «Ara que ve el 6c, podré xapar més sovint… doncs demà m’afaitaràs», toca estrènyer el cul i anar a la caça de parabolts llunyans! Fins i tot l’Octavi, després d’haver-ho estat provant una bona estona, hi ha hagut un punt a on s’ha acabat petant. Això no obstant, escalar la Choras amb un sol A0, no està a l’abast de tothom. Els dos darrers llargs són de pur tràmit, i els hem acabat fent «con bambas y a lo loco».

       Bona aquesta, Tavi!

Amb l’Octavi Puntas

R0 A punt de començar

1er. Llarg. Comença l’espectacle!

1er. Llarg. De mica en mica, va sortint

2on. Llarg. Inici

2on. Llarg. Per tu, bufar i fer ampolles, eh crack?

2on. Llarg. El cel es comença a tapar

2on. Llarg. L’Octavi escalant amb el seu estil depurat

2on. Llarg. Plaques de continuïtat

2on. Llarg. Aquí el sol ja està desaparegut en combat

3er. Llarg. Ep, que aquest torno a ser jo!

3er. Llarg. De xapa a xapa, i tiro perquè em toca

4art. Llarg. Ara flanqueix cap a la dreta

4art. Llarg. Ara recte amunt

4art. Llarg. Ara flanqueix cap a l’esquerra

4art. Llarg. Tota una filigrana de llarg!

4art. Llarg. Aquest pas relliscava per la humitat

5è. Llarg. Quina bona pinta que fa aquest!

5è. Llarg. Perquè no poden ser tots així?

5è. Llarg. Directe cap al cim!

6è. Llarg. Sí, sí, riu ara, que d’aquí a una estona…

6è. Llarg. De moment, comença suau

6è. Llarg. En aquesta s’aprecia bé la distància entre assegurances

6è. Llarg. I la tònica segueix…

6è. Llarg. I més amunt, tampoc es veure gaire res…

7è. Llarg. Ja ho tenim, aixó!

7è. Llarg. “Con bambas y a lo loco”

L’Octavi Puntas Garcia restaurant forçes

En Daniel, en Xavi i l’Octavi Puntas

Els “colegues” de la Somni de Pedra

Ressenya de l’obertura

“Altivi Flunch” a la Dent de Cabirols + “Solstici d’Estiu” al Pollegó Inferior del Pedraforca

ALTIVI FLUNCH (160 m MD) a la Dent de Cabirols + SOLSTICI D’ESTIU (220 m MD+) al Pollegó Inferior del Pedraforca, amb l’Octavi Puntas… o bé com encreuar els dits quan val mal dades

Ressenya imprimible en PDF
Dissabte, 9 de novembre de 2019. Quan els pronòstics del temps són desfavorables, hom acostuma a cercar alternatives en altres indrets. Doncs, perquè nosaltres no? Som uns temeraris, o bé estem fets d’una altra pasta? Ni una cosa ni una altra, diria jo, sinó més aviat que ens poden les ganes. És clar que, llavors, passa el que passa…

       La temporada d’enguany al Pedraforca està resultant especialment fecunda. Els objectius, però, mai no s’acaben. Sense anar més lluny, avui en duem dos de preparats! La idea és començar a Cabirols i, un cop a la carena, flanquejar cap a la tartera sense perdre gaire alçada, per rematar-ho a la nord del Pollegó Inferior. Sobre el paper, un encadenament molt recomanable… per un dia calorós.

        Camí de Saldes, plovisqueja, i en arribar al Mirador, una espessa boira cobreix tota la muntanya. Gens ni mica convençuts, agafem els trepans, quatre ganyips i un bidó d’aigua, i enfilem, esmaperduts, cap a la tàpia. En passar pel Lluís Estasen, no s’hi veu ni una ànima. És clar que, just si deuen ser les vuit! Pugem per la tartera de Cabirols a les palpentes ―no sé pas si escalarem, avui!― i, fins que no ens topem amb la paret, no estem segurs d’haver encertat la bona direcció. «Ostres tu, això comença aquí. D’això se’n diu filar prim!».

       L‘Altivi Flunch és una línia molt ben trobada, en un pany de paret que, de tanta metralla com ha rebut, comença a demanar un xic de treva. Té passos de tota mena, bona roca en general i un equipament que, sense arribar a ser del tipus love climbing, permet que hom pugui estalviar-se els passos més durs. Llàstima del temps, que no ens l’ha deixat gaudir prou!

➪ Ressenya imprimible en PDF

      Contra tot pronòstic, un cop hem sigut dalt, com que el cel s’ha obert un parell de cops ―mai és garantia de res, això―, ens hem animat a seguir amb el projecte original. I si la primera ha sigut bona, la Solstici d’Estiu encara ha estat millor. Encastaments de mans, de punys, off-widht’s, bavareses, ramonages… Una petita obra mestra, amb un darrer llarg inoblidable; la fissura somniada per tot escalador! Llàstima de les rampes als braços que l’Octavi hi ha patit, que no li han permès gaudir-ne al màxim. L’elevada humitat, i la poca aigua i menjar que dúiem, ens han acabat passant factura. El pitjor de tot, però, ha estat la tempesta, amb pedregada i aparell elèctric inclòs, que ens ha enxampat just quan acabàvem. Sort de les cordes i els cascs, que ens han protegit un xic de l’impacte dels projectils de glaç! Amb aquestes condicions, la baixada per les Costes d’en Dou ha estat tota una odissea; el sòl estava tan relliscós, que a cada pas et jugaves la trompada! Sort que estem en ple mes d’agost!

       Al final, hem arribat completament xops, cansats, assedegats, al límit de la inanició ―bé, potser no tant!― i gairebé a les fosques… però sans i estalvis! Què més és pot demanar? Què Octavi, farem cabal de les previsions meteorològiques d’ara endavant?

A.F. 1er. Llarg. Primers metres

A.F. 1er. Llarg. Mal dia per les adherències

A.F. R2 Roca humida

A.F. 3er. Llarg. Començament

A.F. 3er. Llarg. L’Octavi a punt de ser engolit per la boira

A.F. 3er. Llarg. Que hi ha algú?

A.F. R3

A.F. 4art. Llarg. A punt d’encarar el 6a

A.F. 4art. Llarg. Sort que hi ha canto!

A.F. 5è. Llarg. Ambient fantasmagòric

A.F. Buscant la cresta, amb les vambes posades

Excursionistes baixant pels “nous graons” de la tartera

S.E. 1er. Llarg. Inici

S.E. 1er. Llarg. Lluitant metre a metre

S.E. 1er. Llarg. Buf, això cansa!

S.E. 2on. Llarg. Començament

S.E. 2on. Llarg. Bona “escarmalada”

S.E. 2on. Llarg. Sense treva

S.E. R2

S.E. 3er. Llarg. Tornem-hi que no ha estat res

S.E. 3er. Llarg. Aquí hi ha el 6c (o bé l’A0 que he fet jo)

S.E. 3er. Llarg. I segueix, i segueix…

S.E. 4art. Llarg. L’Octavi fent el boig!

S.E. 4art. Llarg. És més fàcil del que sembla

S.E. 5è. Llarg. A punt d’entrar a la R

S.E. 6è. Llarg. Au va, que aquest és el bo!

S.E. 6è. Llarg. Vinga bou!

S.E. Ja la tenim al sac!

R6 Missió complerta!

Les parets molles, després de la tempesta

“Bibliotecari Express” + “Anglada-Guillamón” al Pollegó Inferior del Pedraforca

BIBLIOTECARI EXPRESS (160 m MD) + ANGLADA-GUILLAMON (210 m MD) al Pollegó Inferior del Pedraforca, amb en Josep Estruch… o bé com escalar molt i caminar poc, a la meva muntanya predilecta

➪ Ressenya imprimible en PDF
Dimecres 3 d’agost de 2016. En Josep és un històric de Els Visas, a qui conec des de fa molts anys, de veure’ns sobretot pel Refugi Lluís Estasen, a l’època que el guardava en Joan Martí. Fins a dia d’avui, però, no havia tingut el plaer de fer-hi cordada. Doncs bé, aprofitant una estada a prop del Pedraforca, en Josep ha tingut la bona pensada de convidar-me a escalar.

       Entre mossegada i mossegada, bo i esmorzant al Bar L’Arc de Saldes, de les diverses possibilitats que en principi sospesàvem, l’Anglada-Guillamón del Pollegó Inferior és la que s’ha endut el gat a l’aigua. El fanatisme d’en Josep, però, ha volgut que hi afegíssim també aquesta Bibliotecari Express, oberta per membres del CADE. D’aquesta manera, m’ha dit, l’aproximació s’escurça i l’escalada s’allarga… Certament, uns arguments de difícil objecció.

       Malgrat ser poc repetida, la Bibliotecari ens ha sorprès gratament per un traçat que aprofita, amb intel.ligència, el millor d’un pany de paret secundari força recobert de vegetació. L’equipament, a base de parabolts, pitons i ponts de roca, sense arribar a ser complert, ha resultat ser més abundant del què pensàvem. El millor de tot, però, ha estat en acabar, que caminant un centenar de metres ens hem situat al peu del nostre següent objectiu.

       De l’Anglada-Guillamón», del seu polèmic re-equipament i neteja posterior, n’havíem sentit dir força coses. El què no trobo ètic, però, és que aprofitant l’excusa d’una restauració, hom canvií substancialment la fisonomia d’un recorregut. Ni afegint nous elements de protecció ―principalment quan la roca n’ofereix―, ni eliminant-los de manera indiscriminada fins a deixar-lo substancialment més exposat i inabastable. Bé, en tot cas, lluny d’aquestes polèmiques, ens ho hem passat d’allò més bé, bàsicament perquè la línia és molt bona!

       Apa, i ara ben contents a fer la cervesa i cap a casa a reposar, que ja tenim una edat, i aquestes estrebades passen factura… Ha, ha, ha!

El Josep Estruch i un servidor

B.E. 1er. Llarg. Inici

B.E. 1er. Llarg. Els boixos són preses de via?

B.E. 2on. Llarg. Placa potent i divertida

B.E. 2on. Llarg. Roca extraordinària

B.E. 2on. Llarg És més fi del que sembla!

B.E. 2on. En Josep a punt d’abastar la R

B.E. 3er. Llarg. Una mica de navegació

B.E. 3er. Llarg. Tornem cap a la dreta

B.E. 5è. Llarg. Això ja s’acaba

B.E. 5è. Llarg. Directe cap al cel

A.G. Peu de via

A.G. 1er. Llarg. Començament

A.G. 1er. Llarg. Plaques d’adherència

A.G. 2on. Llarg. “Canalobres pedraforquins”

A.G. 2on. Llarg. Amunt que no ha estat res

A.G. 2on. Llarg. El meu torn

A.G. 3er. Llarg. Això s’adreça

A.G. 3er. Llarg. Cada cop més divertit

A.G. 3er. Llarg. Glups, em sembla que m’he passat la R

A.G. 3er. Llarg. T’he robat uns metres… He, he!

A.G. 4art. Llarg. Esperem que no hi falten peces a l’Ae…

A.G. 4art. Llarg. De mica en mica, va sortint

A.G. 4art. Llarg. Amb les cintes posades, no costa tant!

A.G. 4art. Llarg. No he tret l’estrep, però tinc els braços ben contents

A.G. 5è. Llarg. El més obligat de tots…

A.G. 5è. Llarg. …i potser també, el més bonic

A.G. 5è. Llarg. Ara et toca a tu, Josep

A.G. 5è. Llarg. Bon emcastament!

A.G. 6è. Llarg. Au va, que això s’acaba

A.G. 6è. Llarg. Pedraforca en estat pur

A.G. 6è. Llarg. Ja ho tenim això

A.G. 6è. Llarg. Quarta vegada per passo per aquí, en pocs dies

Corona de rei

 

“Jordi Verdaguer” al Pollegó Inferior del Pedraforca

JORDI VERDAGUER (250 m MD+) al Pollegó Inferior del Pedraforca, amb l’Octavi Puntas… o bé com seguir gaudint dels «revivals» de la Sud

➪ Ressenya imprimible en PDF
Dijous 28 de juliol de 2016. Passades les portes del Berguedà, estiu i Pedraforca guarden una relació de sinonímia. De manera que, malgrat seguir igualment afectats per lo caloret de l’època, tan bon punt arribem a Maçaners i n’albirem l’inconfusible silueta, l’extraordinari sortilegi que enalteix els nostres esperits fa que oblidem, tot d’una, tedis, cansaments i alteracions termomètriques. No podent, sinó, seguir esmaperduts la seva estela inequívoca. Poc menys que irrellevant serà anar-hi mancats d’objectius concrets. Només cal flairar l’entorn, i deixar-se endur pels seus inspiradors efluvis. Avui, sense anar més lluny, una forta sentor de terra humida ens ha fet pensar a deixar la cara nord per un altre dia. Tornem de bell nou, doncs, a cercar en les plaques, canelobres i fissures de la vasta, monolítica i compacta idiosincràsia meridional pedraforquina, les raons d’aquest nostre fanatisme desfermat.

       Sense ser, ni tan llarga, ni tan obligada, ni tan exposada, ni tan dura com l’Estimball, la De Tots, o bé alguna altra de les seves veïnes, la Jordi Verdaguer és una via magnífica a on, a mesura que avancem, ens sorprendrem de comprovar que cada llarg pugui ser més prodigiós i extraordinari que l’anterior. Si, a més, hi afegim un embolcall de boires fluctuants, acompanyades d’un adequat ornament de llums i colors, de ben segur hi viurem una altre jornada memorable.

       Entre els llargs més destacats hi trobem el quart (comú amb la via De Tots): una seqüencia bestial de tubs d’orgue de gairebé vint metres. La placa de regletes del cinquè, amb uns cantells mosseguen més que un viver de piranyes. I la increïble bavaresa del setè, a on ens veurem transportats a una dimensió desconeguda.

       Per fer el descens, hem acabat de pujar fins a l’Enforcadura. Un cop allà, hem baixat pels travessers de fusta que recentment s’hi han instal.lat per evitar malmetre més la tartera, i estalviar-nos més d’un cop de cul. Una intervenció força adequada i poc invasiva per tal de contribuir a preservar la fragilitat d’aquesta part de la muntanya.

Amb l’Octavi Puntas

1er. Llarg. Primers metres

1er. Llarg. Enmig de les boires

1er. Llarg. Roca inmillorable i dificultats mantingudes

2on. Llarg. Au vinga, ben espatarrat!

2on. Llarg. “Quina baga més ofana”

3er. Llarg. Tot un master d’adherències

3er. Llarg. De mica en mica, el terreny s’afina…

3er. Llarg. …i s’adressa. Apurant el tram d’Ae

3er. Llarg. A punt d’arribar a la R

4art. Llarg. Sobren les paraules

4art. Llarg. “Que bons que són aquests canalons”

R4

Canvi de reunió. “Pujant per la Diagonal”

5è. Llarg. Començament

5è. Llarg. “Val més buril conegut que parabolt per conèixer”

5è. Llarg. Una mica de navegació

5è. Llarg. “Postureig” del bo

5è. Llarg. Placa de pel·lícula

6è. Llarg. Tirada de transició

7è. Llarg. Entrant a la reunió

8è. Llarg. Comença l’espectacle!

8è. Llarg. Potser no ho sembli, però això no afluixa!

8è. Llarg. “Per sobre o per sota, per sota o per sobre”

8è. Llarg. “Tranquil Octavi..!” Ha, ha, ha!

Rètol explicatiu del camí marcat

Travessers de fusta i xarxes de contenció al camí marcat

“L’Estimball” al Pollegó Inferior del Pedraforca

L’ESTIMBALL (330 m MD+) al Pollegó Inferior del Pedraforca, amb l’Octavi Puntas… o bé com retrobar-se amb un mite de joventut

Ressenya imprimible en PDF

Dilluns 25 de juliol de 2016. La primera vegada que vaig escalar l’Estimball, si fa o no fa tenia la mateixa edat que l’Octavi. Com que la memòria acostuma a jugar-nos males passades, però, que millor que tenir-lo a ell de company de cordada, per tal de rememorar les pregones sensacions que vaig tenir el goig d’experimentar aquell llunyà 1984. Moments com el de l’encaixada de mans al cim, després d’una dura jornada. Amb aquella cara de felicitat, i lluïssor als ulls, que es reflecteix al rostres d’aquells que viuen l’escalada, la muntanya i la vida, a la fi, amb apassionada intensitat! No, si encara em caurà una llagrimeta…

       La via, com sempre, llarga, variada, treballosa i autèntica. Amb les assegurances justes, combinació de claus, parabolts i xinxetes de l’època, per fer-nos escalar tots i cadascun dels tres-cents setanta metres d’aquest santuari de roca, de la mà dels Joan Martí, Joan-Carles Griso Bellver, Miquel Arcarons i Armand Ballart. La gran clàssica moderna de la cara sud del Pedra, que segueix tan altiva, adusta i austera com quaranta anys enrere.

       Per acabar d’arrodonir l’experiència, a sobre hem gaudit de la inspiradora companyia del Jordi Coromines i l’Esther Simón. Què més es pot demanar?

Amb l’Octavi Puntas

1er. Llarg. Primers passos de la via

1er. Llarg. L’Octavi, apurant en lliure amb el seu depurat estil

1er. Llarg. Placa tècnica de cap a fi

1er. Llarg. Amunt, sense defallir

1er. Llarg. Cada vegada més a prop de la R1

R1, L’Esther passant-s’ho d’allò més bé

2on. Llarg. Els flotants comencen a fer la seva funció

2on. Llarg. A les plaques acanalades d’abans de l’Ae

3er. Llarg. Començament

3er. Llarg. L’Octavi desplegant el seu extens repertori tècnic

3er. Llarg. Al final de la bavaresa

4art. Llarg. Primers metres

5è Llarg. Apurant en lliure en tot moment

5è. Llarg. Un peu allà, una ma aquí…

5è Llarg. Després del doble pitó falcat

6è. Llarg. Bavaresa amb adherència de peus

6è. Llarg. Pas llarg d’Ae (un dels dos ùnics que farà l’Octavi en tota la via)

6è. Llarg. Canvi de tècnica

6è. Llarg. La dificultat decreix momentàniament

6è. Llarg. A punt d’arribar a la feixa

7è. Llarg. Plaques d’adherència de bon fer i mal protegir

8è. Llarg. Passos difícils, per un díedre arrodonit

8è. Llarg. Tram menys sever

8è. Llarg. Pedraforca en estat pur

8è. Llarg. A punt d’entrar a la R

9è. Llarg. Díedre vertical amb bona presa

9è. Llarg. Tensió fins el darrer metre

9è. Llarg. La cirereta del pastís.

L’Octavi, al cim del Pollegó Inferior (que trepitjava per primer cop), més content que un gínjol

N’Esther Simón

En Jordi Coromines

La Muralla Nord

El Refugi Lluís Estasen

“Directa del Senglar” i “Camí del Tro” al Pollegó Inferior del Pedraforca

Dir que una muntanya és bella, és comprensible
Dir que una muntanya és atractiva, sembla raonable
Asseverar que ens enerva l’esperit, una exaltació poètica
Dir-ne que hi sentim afinitat, apel·lar a la lírica
Professar-li devoció, una mica exagerat
Manifestar-li estimació, romanticisme tronat…
I, malgrat tot, perquè carall he de sentir
tanta desmesura per vostre caos diví,
tant delit per vostres penya-segats abruptes
que, lluny d’esvair els meus dubtes,
em condemneu sempre a patir?
Massís esquiu, muntanya eixorca
El meu, inefable, Pedraforca                                             J.S.S.

---

Via “Directa del Senglar”

☑Equipada per: Antón García i Joan Vidal, el 2013
☑Longitud / llargs de corda:425 metres / 12
☑Horari aproximat: 5 hores
☑Dificultat: MD (6b/1p A0) 6a/A0 obligat
☑Orientació: Sud
☑Equipament: Via Semi-equipada amb claus, parabolts i ponts de roca
☑Material necessari: 15 cintes i joc discret de friends fins al C3
☑Grau d’exposició: Mitjà
☑Grau de compromís: Baix
☑Valoració:   ☆☆☆

Ressenya imprimible en PDF

---

        La Directa del Senglar és una via de factura recent (2013), que aprofitant un pany de paret secundari, a la part dreta del Roget, malgrat una ineludible discontinuïtat i manca d’ambient, ofereix un recorregut força interessant. La roca, no sanejada del tot, és la típica de la zona i, per tant, extraordinàriament compacte i adherent. A les feixes, però, i especialment al tram del vuitè llarg que es fa caminant, cal prestar molta atenció a no fer caure pedres. Per aquest motiu, ja hi ha hagut un accident que ha requerit de l’actuació del Grup d’Actuacions Especials (GRAE) del cos de Bombers. La via està pràcticament equipada i les assegurances són a lloc. En quan a la dificultat, m’ha semblat menys exigent del que es proposa. A destacar, una setena tirada mantinguda de principi a fi, amb diversos passatges tècnics de placa.

        No fa pas molt, un xic més a la dreta d’aquesta Directa del Senglar, en Joaquim n’hi ha inaugurat una altra: la Isard Intrèpid. No, si al final això serà un vedat de caça major!

---

Via “Camí del Tro”

☑Equipada per: F. Pañella, J. Boter, F. Suñol. Desembre
de 1993
☑Longitud / llargs de corda: 135 metres / 4
☑Horari aproximat: 3 hores
☑Dificultat: MD- (6a) V+/A0 obligat
☑Orientació: Sud
☑Equipament: Via generosament equipada amb espits
i claus
☑Material necessari: 16 cintes
☑Grau d’exposició: Baix
☑Grau de compromís: Baix
☑Valoració:    ☆☆☆☆

Ressenya imprimible en PDF

---

        El Camí del Tro és una via ràpida, assequible, ben equipada i d’escalada entusiasmant, al bell mig del bastió central de la cara sud del Pollegó Inferior a on, tanmateix com a les veïnes Star McHara i Llamp del Tro, hi predominen les plaques d’immillorable qualitat. Amb una carta de presentació tan llaminera, no resulta estrany que sigui de les mes concorregudes del massís.

        Cap a les nou, hem començat a pujar per la pista de les mines a cel obert fins a la vertical del Roget, n’hem abastat el peu de paret a través d’un sender que hi puja seguit i hem escalat la Directa Senglar. En acabar, hem seguit pujant fins trobar les Costes d’en Dou, hem remuntat la carena fins al Balcó de la Joaquima, baixant llavors fins al peu del nostre següent objectiu: la Camí del Tro. Just abans de començar, però, hem tingut un petit debat per decidir si ens hi ficàvem o plegàvem veles. Ni la Directa Senglar, ni El Camí del Tro són vies atlètiques; ans al contrari, hi predomina la finor i el saber-s’hi posar. És clar que, després de fer tants metres, és normal que t’acabi fent mal tot. A en Ramon, un genoll li feia la guitza. I en Joaquim, que és l’home que no acaba mai els torrons, com ja la tenia escalada d’abans, s’hi mostrava indiferent. Al final, però, he esgrimit un argument de pes que els ha acabat convencent a tots dos: «Com volgueu, però si hem d’anar a fer la Rabadà…». Oli amb un llum, muts i a la gàbia i embolica que fa fort! Ah, això sí, com a condició han imposat que me’n encarregués jo del segon i tercer llargs (els «dificilets»). I més content que un gínjol, per cert! Feia temps que li tenia ganes, i no m’ha decebut pas! Com que està completament equipada amb parabolts, hem estat sospesant la possibilitat de deixar els friends a peu de via; anant tres, però, ens ha semblat que no vindria d’això. Entre que s’ha anat tapant, i que s’ha aixecat un vent molest, al final hem acabat passant fred i tot.

        En acabar, hem tornat a baixar fins al Balcó de la Joaquima, hem vorejat de nou la base de la paret i, a l’alçada de la via De Tots, hem pres el sender desdibuixat que, flanquejant en direcció a Prat de Reo, va a buscar el GR i, en acabat, la pista forestal de les mines a cel obert. Jornada complerta! Durant el trajecte, he perdut un ganxo nou de trinca que vaig comprar en tornar d’Ordesa. No, si al final tindrà raó el Joaquim, quan diu que aquests fòtils no fan per mi…

        La idea de venir a fer aquest encadenament al Pedrafroca, amb en Ramon i en Joaquim, té a veure amb un projecte que fa temps que madurem: la Rabadà-Navarro de la cara oest del Naranjo de Bulnes. De fet, si ens hi parem a pensar, hi ha moltes coincidències. Per una banda, el tipus de roca és força semblant: calcari adherent de gran qualitat. La longitud acumulada gairebé és la mateixa: uns 600 m. L’alçada a on transcorre, coincident: entre els 2.000 m i els 2.500 m. Hi ha analogies en l’equipament (amb la Directa del Senglar, sobretot): pitons, parabolts i ponts de roca, a completar amb friends i tascons). El tipus d’escalada també és similar: encastaments i adherències. L’horari d’ambdues, sumant escalades i aproximacions: per damunt de les deu hores. I un factor no menys important en una cordada de tres, a on el cap de corda es va alternant: el de la compenetració. De cara a optimitzar el temps, aquest és un element crucial. No fórem pas el primers a qui sorprèn la nit fent la Rabadà.

        I ara, algú podria observar: «Calen tants miraments per preparar una via?». Segurament que no, però quan ens anem fent grans ja les tenim aquestes coses. Ha, ha, ha! I es que, en Ramon, en Joaquim i un servidor, sumem 162 anys (Cordada Cent Cinquantenària!), per bé que estem fets uns xavals… sobretot jo, que sóc el benjamí de la colla!