Dir que una muntanya és bella, és comprensible
Dir que una muntanya és atractiva, sembla raonable
Asseverar que ens enerva l’esperit, una exaltació poètica
Dir-ne que hi sentim afinitat, apel·lar a la lírica
Professar-li devoció, una mica exagerat
Manifestar-li estimació, romanticisme tronat…
I, malgrat tot, perquè carall he de sentir
tanta desmesura per vostre caos diví,
tant delit per vostres penya-segats abruptes
que, lluny d’esvair els meus dubtes,
em condemneu sempre a patir?
Massís esquiu, muntanya eixorca
El meu, inefable, Pedraforca J.S.S.
Via “Directa del Senglar”
☑Equipada per: Antón García i Joan Vidal, el 2013
☑Longitud / llargs de corda:425 metres / 12
☑Horari aproximat: 5 hores
☑Dificultat: MD (6b/1p A0) 6a/A0 obligat
☑Orientació: Sud
☑Equipament: Via Semi-equipada amb claus, parabolts i ponts de roca
☑Material necessari: 15 cintes i joc discret de friends fins al C3
☑Grau d’exposició: Mitjà
☑Grau de compromís: Baix
☑Valoració: ☆☆☆
Ressenya imprimible en PDF
La Directa del Senglar és una via de factura recent (2013), que aprofitant un pany de paret secundari, a la part dreta del Roget, malgrat una ineludible discontinuïtat i manca d’ambient, ofereix un recorregut força interessant. La roca, no sanejada del tot, és la típica de la zona i, per tant, extraordinàriament compacte i adherent. A les feixes, però, i especialment al tram del vuitè llarg que es fa caminant, cal prestar molta atenció a no fer caure pedres. Per aquest motiu, ja hi ha hagut un accident que ha requerit de l’actuació del Grup d’Actuacions Especials (GRAE) del cos de Bombers. La via està pràcticament equipada i les assegurances són a lloc. En quan a la dificultat, m’ha semblat menys exigent del que es proposa. A destacar, una setena tirada mantinguda de principi a fi, amb diversos passatges tècnics de placa.
No fa pas molt, un xic més a la dreta d’aquesta Directa del Senglar, en Joaquim n’hi ha inaugurat una altra: la Isard Intrèpid. No, si al final això serà un vedat de caça major!
Via “Camí del Tro”
☑Equipada per: F. Pañella, J. Boter, F. Suñol. Desembre
de 1993
☑Longitud / llargs de corda: 135 metres / 4
☑Horari aproximat: 3 hores
☑Dificultat: MD- (6a) V+/A0 obligat
☑Orientació: Sud
☑Equipament: Via generosament equipada amb espits
i claus
☑Material necessari: 16 cintes
☑Grau d’exposició: Baix
☑Grau de compromís: Baix
☑Valoració: ☆☆☆☆
Ressenya imprimible en PDF
El Camí del Tro és una via ràpida, assequible, ben equipada i d’escalada entusiasmant, al bell mig del bastió central de la cara sud del Pollegó Inferior a on, tanmateix com a les veïnes Star McHara i Llamp del Tro, hi predominen les plaques d’immillorable qualitat. Amb una carta de presentació tan llaminera, no resulta estrany que sigui de les mes concorregudes del massís.
Cap a les nou, hem començat a pujar per la pista de les mines a cel obert fins a la vertical del Roget, n’hem abastat el peu de paret a través d’un sender que hi puja seguit i hem escalat la Directa Senglar. En acabar, hem seguit pujant fins trobar les Costes d’en Dou, hem remuntat la carena fins al Balcó de la Joaquima, baixant llavors fins al peu del nostre següent objectiu: la Camí del Tro. Just abans de començar, però, hem tingut un petit debat per decidir si ens hi ficàvem o plegàvem veles. Ni la Directa Senglar, ni El Camí del Tro són vies atlètiques; ans al contrari, hi predomina la finor i el saber-s’hi posar. És clar que, després de fer tants metres, és normal que t’acabi fent mal tot. A en Ramon, un genoll li feia la guitza. I en Joaquim, que és l’home que no acaba mai els torrons, com ja la tenia escalada d’abans, s’hi mostrava indiferent. Al final, però, he esgrimit un argument de pes que els ha acabat convencent a tots dos: «Com volgueu, però si hem d’anar a fer la Rabadà…». Oli amb un llum, muts i a la gàbia i embolica que fa fort! Ah, això sí, com a condició han imposat que me’n encarregués jo del segon i tercer llargs (els «dificilets»). I més content que un gínjol, per cert! Feia temps que li tenia ganes, i no m’ha decebut pas! Com que està completament equipada amb parabolts, hem estat sospesant la possibilitat de deixar els friends a peu de via; anant tres, però, ens ha semblat que no vindria d’això. Entre que s’ha anat tapant, i que s’ha aixecat un vent molest, al final hem acabat passant fred i tot.
En acabar, hem tornat a baixar fins al Balcó de la Joaquima, hem vorejat de nou la base de la paret i, a l’alçada de la via De Tots, hem pres el sender desdibuixat que, flanquejant en direcció a Prat de Reo, va a buscar el GR i, en acabat, la pista forestal de les mines a cel obert. Jornada complerta! Durant el trajecte, he perdut un ganxo nou de trinca que vaig comprar en tornar d’Ordesa. No, si al final tindrà raó el Joaquim, quan diu que aquests fòtils no fan per mi…
La idea de venir a fer aquest encadenament al Pedrafroca, amb en Ramon i en Joaquim, té a veure amb un projecte que fa temps que madurem: la Rabadà-Navarro de la cara oest del Naranjo de Bulnes. De fet, si ens hi parem a pensar, hi ha moltes coincidències. Per una banda, el tipus de roca és força semblant: calcari adherent de gran qualitat. La longitud acumulada gairebé és la mateixa: uns 600 m. L’alçada a on transcorre, coincident: entre els 2.000 m i els 2.500 m. Hi ha analogies en l’equipament (amb la Directa del Senglar, sobretot): pitons, parabolts i ponts de roca, a completar amb friends i tascons). El tipus d’escalada també és similar: encastaments i adherències. L’horari d’ambdues, sumant escalades i aproximacions: per damunt de les deu hores. I un factor no menys important en una cordada de tres, a on el cap de corda es va alternant: el de la compenetració. De cara a optimitzar el temps, aquest és un element crucial. No fórem pas el primers a qui sorprèn la nit fent la Rabadà.
I ara, algú podria observar: «Calen tants miraments per preparar una via?». Segurament que no, però quan ens anem fent grans ja les tenim aquestes coses. Ha, ha, ha! I es que, en Ramon, en Joaquim i un servidor, sumem 162 anys (Cordada Cent Cinquantenària!), per bé que estem fets uns xavals… sobretot jo, que sóc el benjamí de la colla!
