“Casas Chani” al Serrat del Moro de Montserrat

CASAS CHANI (315 m MD) al Serrat del Moro de Montserrat, amb en Riki Kalamontse i en Damià Santiveri Freixa… o bé com tornar al cap de trenta anys i descobrir una via nova

➪ Ressenya imprimible en PDF

Dimarts, 13 de maig de 2017. Sabut és, que la memòria juga males passades, però si el poc que recordaves ja no hi és, és com viure-ho per primera vegada. De fet, ara que ho penso, fins i tot he oblidat amb qui vaig fer cordada. Cues de pansa!

Dissortadament, o no, els dos primers llargs d’aquesta via, fa uns anys, van canviar de fesomia per complert. La gran esllavissada, que va provocar l’assolament del bonic díedre que hi havia, va deixar-ne un altre al descobert, més exigent que l’anterior. I, sobretot ―mercès a la re-obertura d’aquest tram per part d’en Ballart i en Castellnou―, hi va aparèixer una fissura extraordinària, Digne de ser escalada en lliure, amb l’únic requisit d’estar-hi a l’alçada!. Per bé que sé que, quan ho llegeixi, a en Riki no li farà cap gràcia ―la modèstia va per davant de tot―, no em ser estar de dir com he fruït veient-lo escalar tot el llarg net. I de primer! Al meu torn, malgrat provar d’emular-lo, m’he acabat agafant, no sé si un parell o tres de cops, a les, per sort, nombroses i lluentes, preses de colors. A partir d’aquí, l’equipament és el de sempre, més vetust cada any que passa. A diferència de la veïna i popular Mas-Brullet, fins i tot moltes reunions segueixen amb burins.

En resum, una gran clàssica, gens de l’estil de la típica escalada montserratina, que si no s’escala més és per la deficient qualitat de les assegurances. I si voleu un consell, no us deixeu perdre la xemeneia de sortida!

LA VIA

Aproximació: A l’alçada de Santa Cecília, seguir el GR en direcció al monestir i, en trobar el primer corriol que puja a ma dreta, prendre’l en direcció a les parets. Arribats al peu de la gran llastra a on comença la Mas Brullet, seguir un xic a l’esquerra fins a una evident esllavissada. 20′

1er. Llarg. 40 m V+. Díedre vertical i mantingut, més difícil del que sembla sobre el paper.

2on. Llarg. 40 m V+/Ae (7a). Inici en díedre per, ben aviat, seguir la marcada fissura que hi ha a la dreta, en tècnica combinada o en lliure extraordinàriament difícil (en Riki, fent de primer, l’ha tret neta!) Llarg exigent i mantingut.

3er. Llarg. 20 m 6a. Curt díedre que dóna pas a una bona fissura d’encastament.

4art. Llarg. 40 m IV+. Flanqueig cap a la dreta i superació d’un mur delicat, per la qualitat de la roca i la manca d’assegurances.

5è. Llarg. 35 m 6a (V+/A0). Fissura ample, extraordinària, seguida d’un flanqueig «finet» per sota un sostre. Tram de fissura atlètic, estètic i d’escalada agraïda.

6è. Llarg. 35 m V+. Díedre atlètic, seguit d’una llarga travessia a l’esquerra per placa. Llarg bonic i aeri.

7è. Llarg. 30 m 6b (V+/A0). Curt i exigent flanqueig de placa, a la dreta, just en sortir de la reunió, seguit d’un díedre entretingut i una sortida bruta per la dreta, per anara a fer reunió en un arbre.

8è. Llarg. 35 m 6a. Díedre vegetat i, a l’alçada d’un clau, flanqueig cap a l’esquerra per fer reunió en una alzina.

9è. Llarg. 15 m 6a. Xemeneia «neta», a superar en «off-width» durant els primers metres i en díedre la part final. La cirereta dels pastís!

Descens: Pels ràpels de la Mas Brullet que, després de baixar un parell de metres fins a una feixa inferior i seguir aquesta en direcció nord, comencen arran de paret (1h). O bé, un cop a la feixa inferior, seguir pujant en direcció sud, per un embrossat i poc definit corriol, fins al capdamunt de l’estació superior de l’Aeri. I, d’aquí, baixar per la Canal de Sant Jeroni. 1h 30′

Horari: Entre 4h 30′ i 6 hores

Amb en Riki Kalamontse i en Damià Santiveri

1er. Llarg. En Riki, als primers metres

1er. Llarg. “Quintos” més “woll dam” que “estrella”

1er. Llarg. En Damià, de dret cap a la R

2on. Llarg. Déu n’hi do, el que ha caigut aquí!

2on. Llarg. A punt de “ficar-se” a la fissura

2on. Llarg. Aquí encara és fa bé…

2on. Llarg. En Damià, al mateix lloc

2on. Llarg. …però aquí, ja “apreta” de valent!

2on. Llarg. En Damià al mateix punt

2on. Llarg. Tram final, més assequible

3er. Llarg. Fissures de fantasía!

3er. Llarg. Mi menda, amb “calça curta”

3er. Llarg. Ostres tu, però si semblo bo i tot!

4art. Llarg. A la recerca del parabolt perdut…

5è. Llarg. En Riki a punt d’entrar a la reunió, i en Damià just al principi

5è. Llarg. En Riki Kalamontse a la R5

6è. Llarg. Díedre inicial

6è. Llarg. En Damià Santiveri Freixa, a punt d’entrar a la R

6è. Llarg. Aquest sóc jo, a la R6

6è. Llarg. En Riki i en Damià, “endreçant” el desgavell

7è. Llarg. Després de fer el flanqueig de 6b

7è. Llarg. Al passet de 6a

8è. Llarg. Díedres per donar i per vendre…

8è. Llarg. Tram bonic d’escalar

9è. Llarg. En Damià, encetant la “cirereta del pastís”

9è. Llarg. “Off-widht” de manual

9è. Llarg. Final apoteòsitc!

9è. Llarg. En Riki, a l’alçada del C3 que ha possat en Damià

Muntant el primer ràpel de la Mas-Brullet

Ràpel amb Vistes espectaculars

En Joan Barceló Batllori, i els seus companys, al peu de l’exigent fissura vertiical de la Mas Brullet

Escenari d’il·lusions

“Valentín Casanovas” a la Paret de l’Aeri de Montserrat

VALENTÍN CASANOVAS (300m ED-) a la Paret de l’Aeri de Montserrat, amb en Damià Santiveri Freixa… o bé com acomplir un anhel, més de trenta anys cobejat

➪ Ressenya imprimible en PDF
 Dissabte, 22 d’abril de 2017. En el moment d’entrar al terminal del port, per embarcar cap a Sardenya, en Josep Lluís Alcaraz ―Saravan pels amics―, va demanar a tothom que s’apartés per, a continuació, traçant una línia imaginària al terra del vestíbul, anunciar amb solemnitat: «Qui hagi escalat la Valentín Casanovas, que es posi a aquesta banda!». A part d’ell mateix que, en tenir-la al seu haver, ja estava correctament emplaçat, només en Remi Brescó va creuar la frontera dels elegits. Els altres cinc, que érem allà reunits, vam restar muts, immòbils i a un pam de nas! No deixa de ser una anècdota, succeïda l’octubre passat, però, així i tot, he de reconèixer que més d’un cop m’havia fet pensar. Perquè, volent o no, la Valentín és una d’aquelles vies que sempre acaba sortint a les converses ―al menys en els cercles que em moc jo―. En certa manera, es podria dir que és una mena de revàlida que s’ha de passar per ser considerat bon escalador. Bé, no cal prendre-s’ho al peu de la lletra, tampoc. Ha, ha, ha!

En paraules les mateix AGP: «I és precisament la via Valentín Casanovas un dels itineraris que més renom, popularitat i categoria ha adquirit a tot el massís: abans que res és una via ‘bella, aèria i elegant’, no extremadament difícil, però fàcil tampoc, en aquest capitoli sagrat de gairebé tres-cents metres d’alçada que és la Paret de l’Aeri». Doncs, ja està tot dit!

Avui, en acabar la via, entre moltes altres coses, li he dit a en Damià: «Estic content d’haver-la fet amb tu!». Abans que res perquè, des del primer moment, ha estat un projecte compartit en el que prèviament, i a tall de preparació, en qüestió d’un mes hem escalat l’Easy Rider, la Dels Sostres i la Antonio Garcia Picazo. En segon lloc, perquè l’hem gaudida i patida per igual, alternant el cap de corda a cada llarg i encoratjant-nos l’un a l’altre sempre que ha calgut. També ―tanmateix com en la primera temptativa que hi vaig fer―, perquè en Damià és navassenc com jo.

Fa trenta anys, amb en Jordi Terès, que aleshores tenia, més o menys, la mateixa edat que en Rodri i en Picazo quan van obrir la via ―una vintena d’anys mal comptats―, vam arribar fins al cinquè llarg. El plom del que m’acabava de penjar va cedir i, per bé que vaig patir una caiguda de pocs metres, de retruc em vaig fer una rascada al front de la que no parava de sortir sang, Val a dir que, per aquella època, escalàvem sense casc ―més per inconsciència que per temeritat―. Recordo, també, que des de la cabina del funicular, algú es va interessar pel meu estat de salut.

Hem sortit a les sis de Navàs i començat a escalar a les vuit. No cal dir que, a aquella hora del matí, estàvem completament sols a la paret. Al final, però, hi ha acabat havent cordades per tot: a la Lotus, a la Dels Sostres, a la Antonio Machin… Na Silvia Vicente i en Joanfra Farreras, fins i tot, s’han estat una bona estona al peu de la Valentín abans de canviar de plans i ficar-se a l’Electric Ladyland ―ens han vist anar molt lents!―. En acabar, quan hem coincidit a l’aparcament, els hi hem demanat disculpes. Ha, ha, ha!

Seguint l’estratègia que dúiem preparada ―inspirada, entre altres, amb l’emotiu relat del Juan Lazo i en Jose A. Bermudo―, que bàsicament consistia en que a mi em toqués el cinquè llarg ―que és a on tothom coincideixen a dir que hi ha l’artificial més delicat, malgrat, d’artificier en tingui ben poc― i que a en Damià li toqués la rata morta del vuitè ―si més no perquè va més fort de grau―, he començat jo.

En quest primer llarg, doncs, alternant els trams en lliure amb passos d’artificial, i completant l’equipament amb aliens i friends mitjans, me n’he sortit millor que no em pensava ―una mica carregat de braços, això sí―. Buf, menys mal!

Del segon, se n’ha encarregat en Damià, que en trobar el desplom millor equipat que no es pensava, ho ha resolt posant l’estrep i sense forçar la màquina ―queda molta via per davant―.

En el tercer, que hi ha qui diu que és el més fàcil de tots, els vint metres darrers se’m han fet molt llargs: una placa de quart-cinquè amb assegurances testimonials i un traçat poc definit n’han estat els responsables. La tensió és començava a fer notar…

El quart, comença amb la superació d’un petit ressalt poc protegit, seguit de quaranta metres d’artificial ―amb alguna «sortideta» que altre entremig―, d’aquell de patir tota l’estona per l’estat de les expansions: cap de burí, cap de burí a on no entra la plaqueta, burí amb la xapa trencada… I torna a començar. Amb tot, en Damià, malgrat ser un «bou» rematat, se’n ha sortit prou bé. Sembla que l’entrenament a la AGP ha tingut l’efecte esperat!

I com qui no vol la cosa, ja som al tan temut cinquè. Per més que que m’ho miro i m’ho remiro, no sóc capaç de veure els dos burins de que parla la «piada» dels TivissaRocks 2.0 ―la més recent que hem trobat― abans del parabolt «ronyós». Aquest sí que el veig, però a set o vuit metres per damunt del meu cap. I en lliure ni pensar-ho: vertical, roca dolenta i un Factor2 de ca l’ample. «I ara què?» m’he preguntat. «Només em queda el recurs dels ganxos» al final he decidit. De manera que, després de fer els dos o tres primers metres en lliure, he posat el primer ―un Grappling Hook de Black Diamond― en una minúscula rebava. «Sembla que aguanta!». Hi poso l’estrep, torno a mirar amunt i comprovo, amb amargor, que encara em manca un bon tros per arribar a la xapa! «I ara què?» em pregunto de nou. Metre m’ho rumio, poso l’altre ganxo ―un Talon, també de la BD―, més que res perquè estic ben acollonit. Hi poso l’estrep, m’hi penjo i… avall que fa baixada! S’acaba de trencar la «llastreta» a on estava recolzat. Buf! Quina suor freda que m’ha vingut de cop! Per sort, l’altre ha restat ferm i això m’ha evitat de caure. Per un moment, m’ha semblat estar vivint un “déjà-vu” d’aquell intent de fa trenta anys. De reüll, em miro a en Damià amb cara de circumstàncies. Ell, però, poc hi pot fer, com no sigui mirar de donar-me confiança dient-me que ho estic fent molt bé! «A veure, mantinguem la calma, crec que en algun lloc he llegit que havien passat posant un alien negre, però a on…?». «Ah, sí, sí!» Una petita, molt petita i providencial fissura esbiaixada, a on hi entra el més menut de la casa, m’ha permès, penjant-hi l’estrep, arribar al parabolt anhelat. Per fi! A partir d’aquí, la tirada ha seguit la tònica del llarg anterior: cap de burí, cap de burí a on no entra la plaqueta, burí amb la xapa trencada… Una delícia, vaja! Fins a arribar al peu de la bavaresa, a on hi ha una reunió opcional composta de dos burins i un espit. «Damià, munto reunió aquí!». «No home, no, segueix, que ja no et falta gaire!». «Ja, però és que estic petat… de «coco» sobretot! Un instant de reflexió, i m’he dit: «Què carai, si has superat aquest mal tràngol també pots acabar el llarg!». No va ser aquí a on en Rodri va abocar la cinta del material a dins de l’escletxa i, en veure que hi quedava subjecte, es va posar a burinar la reunió? Doncs, apa, amunt i que sigui el que Déu vulgui! Al final, aquest tram de bavaresa no m’ha sortit net, però això és el que menys m’ha preocupat. Prou n’he tingut amb haver-me de parar a posar-hi friends, que a sobre l’hagués de fer en «rotpunkt!». A aquestes alçades de la pel·lícula, l’únic que desitjo és poder acabar. L’estil, diguem, ja fa estona que ha passat a un segon terme.

NOTA: Cal reposar els dos burins consecutius que han “petat” a la sortida de la cinquena reunió, sinó qualsevol dia algú hi pot prendre mal!

En el sisè, en Damià ha començat a patir de rampes als braços i a les cames. Les hores no passen en va i els esforços acaben passant factura. Llàstima, perquè aquest sí que és per gaudir-lo de dalt a baix; una bavaresa increïble, equipada, entre altres peces, amb uns curiosos tacs de plàstic. Entretant, jo he començat agafar fred: l’ombra, el ventet, la fatiga i les dues hores que m’ha tocat estar-me quiet a la reunió m’han deixat tremolant com una fulla.

Per sort, el setè és un llarg curt i agraït. Una altra cosa serà el que ve a continuació que, des de la reunió, fot una mala ganya…

Efectivament, el famós, i «incatalogable» vuitè llarg té una mica de tot. Un inici, aparentment inofensiu, per una bonica fissura assegurada amb tres tacs de fusta en bon estat, seguit d’un desplom amb dos parabolts i una xemeneia horitzontal ―per dir-ho d’alguna manera― a on cal reptar com un cuc. En paraules d’en Damià: «El túnel del terror». Amb molt de coratge, i malgrat les rampes que fa estona que pateix, se l’ha acabat fent seu amb molt de punt d’honor. Si és que amb companys així es pot anar a tot arreu! Ara sí, que sembla que acabarem sortint per dalt!

En el novè, després d’un agradable i ben assegurat flanqueig ―ja tocava― acabo sortint de la paret i, sense gairebé adonar-me’n, arribo a l’esperó cimer. De sobte, sento el sol acaronant-me el rostre i de seguida arribo a la reunió. No sé si riure o plorar, però faig un crit d’eufòria que ressona per tota la muntanya! Al cap de poc, mentre repasso mentalment tot el què hem viscut aquestes darreres nou hores, en Damià arriba al meu costat i ens fonem en una abraçada. Ho hem aconseguit! Acabem d’escalar la Valentín Casanovas, una de les vies més mítiques de Montserrat.

El dia que vegi a l’amic «Saravan», no em podré estar de dir-li: «Ara sí, Josep Lluís, quan vulguis pots tornar a traçar la línia divisòria de la Valentín!».

Amb en Damià Santiveri

1er. Llarg. Són les vuit i fa un bon sol

1er. Llarg. Verticalitat des del primer moment

1er. Llarg. Na Silvia Vicente i en Joanfra Farreras al peu de via, esperant

1er. Llarg. Aquest no l’has encadenat, Damià Santiveri Freixa!

2on. Llarg. Inici per díedre

2on. Llarg. En ple sostret

2on. Llarg. Ara és el meu torn

2on. Llarg. A veure, aquest friend que has posat…

3er. Llarg. Recte amunt com un cohet!

3er. Llarg. La mítica bavaresa va agafant forma

3er. Llarg. Aquí a on passa en Damià, hi ha una “excursió” molt llarga!

4art. Llarg. Primers metres en lliure

4art. Llarg. A punt de treure l’estrep

4art. Llarg. A pedalar s’ha dit…

4art. Llarg. Amb el “pati” sota els peus

5è. Llarg. A la recerca dels buríns “perduts”!

5è. Llarg. Assenyalant l’inici de la bavaresa, des de la reunió

5è. Llarg. Tan sols per això, ja val la pena!

5è. Llarg. Ortodòxia al poder!

5è. Llarg. Una passada de llarg!

6è. Llarg. Aquí, la fissura es fa més ample

6è. Llarg. Per xalar de valent…

6è. Llarg. Els famosos tacs de plàstic

6è. Llarg. A punt d’entrar a la reunió

7è. Llarg. Aquest també és molt bo!

7è. Llarg. Com van les rampes, Damià?

7è. Llarg. Ànims, que ara ve el “Túnel del Terror”

8è. Llarg. Inici prometedor

8è. Llarg. Aquí desploma més del que sembla

8è. Llarg. Sortint de la xemeneia

8è. Llrag. Ep, que hi ha algú?

9è. Llarg. Vinga, que ja falta poc!

9è. Llarg. Amb tota la paret als nostres peus

9è. Llarg. Ho hem aconseguit!

10è. Llarg. Cresta cimera

10è. Llarg. Final de festa!

Cordada a la Lotus

Na Silvia Vicente i en Joanfra Farreras, a l’Electric Ladyland

Cordada a Antonio Machin

Ambient assegurat!

Nosaltres dos, vistos des de l’Electric Ladyland. Gràcies Silvia Vicente!

“Antonio Garcia Picazo” a la Paret de l’Aeri de Montserrat

ANTONIO GARCIA PICAZO (285m MD) a La Paret de l’Aeri de Montserrat, amb en Damià Santiveri… o bé com delectar-se amb l’aterridora bellesa del buit

➪ Ressenya imprimible en PDF
Dilluns, 10 d’abril de 2017. Recordo, quan era petit, que per travessar el pont que hi ha al meu poble, damunt del riu Llobregat, ho havia de fer pel mig, perquè si m’acostava a les baranes em rodava el cap. I tot plegat, per una alçada de no més trenta metres. No deixa de ser curiós que, a mesura que ens hi anem acostumant, el vertigen desapareix… però mai ben bé del tot, de fet. En aquesta via, per exemple, la sensació de «pati» és de tal magnitud que, quan et penges i despenges el material de l’arnés, inconscientment ho fas amb una cura especial. Sembla com si el buit te’l xuclés. Ha, ha, ha! I no és, per altra banda, la superació d’aquest i altres temors irracionals, un dels al·licients de la pràctica dels anomenats esports de risc, entre ells el de l’escalada tradicional?

Bé, deixem-nos d’històries de por i passem a detallar la virtuts d’aquest recorregut, obert en solitari, fa més de trenta-cinc anys, per un dels grans enamorats del Massís. La primera vegada que vaig veure l’Antonio, una Setmana Santa de fa més de trenta anys, al Prat d’en Lluís de Montrebei, va venir a la nostra tenda a demanar-nos menjar. Recordo que el seu aspecte intrèpid i aventurer, accentuat per uns cabells llargs i descuidats —el temps no passa en va—, a l’estil dels personatges del «Pòtols Místics» d’en Jack Kerouac, em van causar una forta impressió. Crec que l’entrepà que li donarem era de truita a la francesa. Espero que li fes profit!

1er. Llarg. 45 m V+. Fissura mantinguda i, gairebé desprotegida, proveïda d’una bona cobertura vegetal, a on entren bé friends de diferents mides. Llarg exigent.

2on. Llarg. 35 m V. Llarg més fi del que sembla, que va per la placa del costat de la fissura, i està protegit amb parbolts distants.

3er. Llarg. 20 m IV+. Ressegueix una fissura, totalment coberta per la vegetació, a on la dificultat rau, precisament, en aconseguir arribar a les preses i emplaçar elements de protecció a l’interior d’aquesta petita «selva». Llarg poc atractiu.

4art. Llarg. 35 m V+. Flanqueig a dretes, fàcil, per situar-se al peu d’un díedre-bavaressa. Superat, aquest, amb un parell de passos atlètics i verticals, s’arriba a una reunió optativa i, a continuació, el díedre per verticalitat i canvia d’orientació, seguint cap a l’esquerra en una bonica bavaresa a buscar la reunió. Llarg amb molt «d’ambient».

5è. Llarg. 35 m V+/Ae. Inici, en bavaresa, pel final del díedre que veníem seguint, i, encabat, escalada artificial senzilla, damunt d’una trentena de burins i parabolts intercalats. Reunió incòmode.

6è. Llarg. 40 m Ae. Llarg integrament en artificial, totalment restaurat amb parabolts, excepte alguna petita «sortideta» en lliure. Més exigent que l’anterior i amb una altra reunió força «penjada».

7è. Llarg. 35 m. Ae/IV+. Seguint la tònica del cinquè —burins i parabolts barrejats—, amb uns metres fàcils al final que s’agraeixen molt perquè, després de molta estona, per fi es deixa enrere aquest «pati» impressionant i les molèsties a la ronyonada, d’estar constantment penjat. La suma d’esforços en aquestes tres llargues tirades d’artificial no és menyspreable, i s’acaba amb els braços i les mans força baldats. No està per demés fer-los amb guants i fent servir l’estrep. Us ho dic, perquè jo anava amb les mans nues i l’estrep no l’he desplegat, però l’endemà em feia mal tot!

8è. Llarg. 40 m IV+/»corda fixa». Díedre de sortida brut i «sorollós», per on es despenjava el famós Aeri, ja desaparegut. Seguir la línia de parabolts cap a l’esquerra, fins a trobar una corda i un cable fixats a la paret. Seguir-los i fer reunió sota la passarel·la de l’estació de telecomunicacions que hi ha al damunt.

Una via, doncs, de les més assequibles que solquen el bell mig d’aquesta emblemàtica paret, i consta de dues parts ben diferenciades: en lliure fins a la primera meitat, i en artificial la segona. Què més es pot demanar?

A, per cert, en Damià i un servidor, ja portem tres «aeris» en un mes: Easy Rider, Dels Sostres i AGP. Quina serà la pròxima?

Amb en Damià Santiveri

1er. Llarg. Primers metres, força exigents

2on. Llarg. Típica placa montserratina

2on. Llarg. Flanqueig cap a la canal

2on. Llarg. A punt d’entrar a la R

R2

3er. Llarg. Aquesta primavera està sent exhuberant!

3er. Llarg. A punt de sortir del “jardí botànic”

4art. Llarg. Flanqueig inicial

4art. Llarg. Al ressalt vertical

4art. Llarg. Diagonal espectacular

4art. Llarg. Perspectiva des de la reunió

Afegeix una descripció

R4

5è. Llarg. Primers metres en lliure

5è. Llarg. Comença l’artificial

R5. Una cordada fent la TIM

6è. Llarg. A veure, Damià, com te’n surts amb els estreps…

6è. Llarg. Sempre amunt!

6è. Llarg. Saludant a una ombra!

7è. Llarg. Tornem-hi, que no ja estat res!

8è. Llarg. Canvi d’escenàri

8è. Llarg. D’aquí sortia l’aeri, que jo hi havia pujat!

R8 En Damià Santiveri Freixa, satisfet, dsprés de l’esforç!

La Paret per excel·lència de Montserrat

La TIM, també amb molta vegetacó

“Dels Sostres” a la Paret de l’Aeri de Montserrat

DELS SOSTRES (300m MD+) a la Paret de l’Aeri de Montserrat, amb en Ràmon Wild, Little Tomi i en Damià Santiveri Freixa… o bé aprendre a no dir blat fins que no és al sac i ben lligat

➪ Ressenya imprimible en PDF

Diumenge, 9 d’abril de 2017. Aquest dilluns, en Joan Asín em deia que, per a ell, tan important com escalar una via, ho és el fet de valorar i assumir-ne el repte. I es que, sense aquesta motivació extra, costarien d’entendre els quaranta anys i desenes de centenars d’escalades, a l’esquena, que porta escalats l’amic Joan.

En paraules d’en Gaston Rébuffat: «L’alpinista (en aquest cas l’escalador) és qui duu el seu cos allà on un dia els seus ulls el somniaren». I és que, sense desafiaments, la nostra vida perdria bona part del seu sentit. Si per aconseguir quelcom, n’hi hagués prou per desitjar-ho, quin valor li acabaríem donant? L’esforç, per tant, sempre té recompensa! Glosant, també, a l’amic Joaquim Gil: «Si no passes por, si no tens sensació de perill, si no costa… no és escalar, pot ser qualsevol altra cosa».

Avui, d’entre nosaltres, en Damià és qui més s’havia inspirat amb el projecte que dúiem entre mans. No només s’havia llegit i ponderat, fins a aprendre’s de memòria, tots els comentaris i ressenyes que li queien a les mans, sinó que, a més, pel que fa referència al darrer llarg ―obviat en la major part de repeticions―, n’havia contrastat la informació amb una gran autoritat en la matèria, com és en Joaquim Santacatalina Majo. D’aquesta manera, en Damià ha acabat escalant la via per duplicat: primer en el vessant l’oníric i, encabat, en el sensorial.

En arribar al peu del darrer llarg, quan en Ramon, na Sílvia i jo mateix ja ens donàvem per satisfets, ha estat ell qui, assumint la responsabilitat de treure’ns per on toca, ha propiciat que les dues cordades que veníem fent fins aleshores, es convertissin en una de sola. Gràcies Damià, que si no arriba a ser per tu, en Pau Tomé no me la dona per bona… Ha, ha, ha!

1er. Llarg. 45 m V. Inici per la llastra que hi ha a l’esquerra del díedre, per tornar-hi, encabat, l’arc que dibuixa, per la placa que el sustenta. Reunió en una savina gegant.

2on. Llarg. 35 m V+. Baixar un xic per, flanquejant cap a l’esquerra, encarar un díedre fissurat. Llarg força atlètic.

3er. Llarg. 30 m 6a. Bavaresa invertida, i divertida, amb bona presa, tret d’algun passatge puntual. Entrada a la reunió, fineta.

4rt. Llarg. 45 m V+. Seguir un altre díedre, que comença evitant un sostre, a on cal trobar una presa clau. El tram abans de la R, està una mica descompost.

5è. Llarg. 40 m V. Canvi radical de panorama. A partir d’aquí, la via canvia de tarannà, per tornar-se més «salvatge» i compromesa. Inici per una incòmode canal, bruta i vegetada, que culmina amb la lluita aferrissada entre del brancatge d’un arítjol gegant. Llarg poc agradable.

6è. Llarg. 35 m V+. Inici dins d’una cova singular, al bell-mig d’una paret tan monolítica com aquesta. Superació d’una xemeneia intimidatòria i espectacular que, malgrat la seva verticalitat i escassedat d’assegurances ―alguna, a més, costa de veure―, és més fàcil del que sembla. I, en acabar-se aquesta, un nou dilema: cal decidir-se entre seguir per una fissura vegetada o per la placa de l’esquerra. Ambdues estan desprotegides, i no és fàcil de fer-ho amb garanties. Nosaltres hem anat per la placa, perquè ens ha semblat més noble. Per entrar a la reunió, cal fer un curt flanqueig cap a la dreta. Llarg per posar els nervis a prova.

7è. Llarg. 40 m V+. Sense acabar d’abaixar la guàrdia, aquest llarg resulta menys exigent que els anteriors. Comença per placa i segueix per un seguit de fissures amples que acaben en un terreny força inestable i brut de vegetació.

8è. Llarg. 35 V+/A0. Vist des de la reunió de sota, es veuen uns primers metres de placa, amb roca precària i assegurances enlloc, seguit d’un sostre de parets llises i, amb només un parell d’expansions. Doncs, exactament això és del que es tracta la cosa. Un inici delicat, per la qualitat nefasta de la roca i emplaçaments, per a flotants, incerts. Superació del sostre, que pot ser qualsevol per sobre del 6b. Nosaltres, al menys, no li hem vist color i ens hem acabat penjant també d’un alien entremig dels dos burins (cargols). I díedre final, que a mesura que pugem perd inclinació. Llarg compromès, que dóna a la via un plus de dificultat afegit.

Aneu-hi i feu-la, és altament recomanable, però no goseu dir blat fins que a tenir-lo al sac i ben lligat!

Amb en Damià Santiveri, na Sílvia Giner i en Ramon Gisbert

1er. Llarg. En Damià en plena bavaresa

1er. Llarg. A dins del díedre

1er. Llarg. La segona cordada entrant en acció

1er. Llarg. No sé pas si hi cabrem tots!

Ràmon Gisbert

2on. Llarg. Na Sílvia als primers metres

3er. Llarg. En Ramon, “negociant” el sostre horitzontal

3er. Llarg. I ara jo, al mateix lloc

3er. Llarg. Quin llarg més bo!

4art. Llarg. Na Sílvia seguint ben d’aprop al Damià

4art. Llarg. Superant el sostret

5è. Llarg. Canvi d’escenari

R5. Na Sílvia i en Damià

6è. Llarg. Xemeneia espectacular

6è. Llarg. Que xulo que és, això!

6è. Llarg. De mica, en mica

6è. Llarg. Bona perspectiva

R6. Na Sílvia fent de les seves.

8è. Llarg. Fot-li, bou!

8è. Llarg. Sort que anem de segons!

8è. Llarg. Darrers metres, vistos des de la última R

Primera cordada — amb Damià i en Ràmon

Segona cordada. En Josep i na Sílvia

Tota la colla

Silvia Giner

Ramon Gisbert

Josep Santasusana

Damià Santiveri

“Easy Rider”a la Paret de l’Aeri, de Montserrat

EASY RIDER (290 m MD) a Paret de l’Aeri de Montserrat, amb na Little Tomi… o bé com compartir tres estrenes i un «revival», en molt bona companyia

➪ Ressenya imprimible en PDF
Dissabte, 8 de març de 2017. Com a la pel·lícula d’en Dennis Hopper, na Little Tomi, en Damià Santiveri Freixa, en Ràmon Wild i un servidor, avui hem derrapat pel mar de còdols d’aquesta emblemàtica paret montserratina. Tan bon punt hem sentit el tret de sortida, embriagats pels efluvis de la benzina i acaronats pel dolç oreig de la cara nord de la muntanya, hem obert gas a fons i ja no l’hem tallat fins a veure caure la bandera a quadres al nostre davant. Com sigui que l’autopista que hem triat té ben poques proteccions, ens ha calgut molta cura a l’hora de traçar cada revolt. Tombant cap als costats amb suma precaució, i accionant frens i embragatge amb una dolcesa exquisida, hem aconseguit superar tots els obstacles i reeixir en aquest viatge al nostre interior més amagat…

Amb la Easy Rider, na Sílvia, en Damià i en Ramon, han escalat per primer cop a la paret per antonomàsia de Montserrat. Per a mi, que els porto uns quants anys d’avantatge, aquesta ha estat la meva segona ocasió a la via i, si no em falla la memòria, la vuitena en aquesta paret extraordinària. Ah, i posats a dir-ho tot, avui estic especialment content perquè la he «encadenada» tota. Que quan l’havia fet de jove, recordo haver-me agafat a més d’un clau, i més d’un burí, dels que hi havia aleshores.

1er. Llarg. Fissura-díedre que, a mesura que s’avança, va guanyant en verticalitat i qualitat de la roca. Per arribar a la reunió, la part final és fa per la placa de la vora. Llarg per entrar en situació, que a l’hora serveix de sedàs.

2on. Llarg. Inici per la mateixa fissura-díedre que havíem deixat, amb tres o quatre passos més difícils que la resta, a on la proximitat de les assegurances convida a intentar sense agafar-se a la ferralla. Superat aquest tram dur, se segueix una placa més tombada. El llarg més difícil de la via, sense cap mena de dubte.

3er. Llarg. Flanqueig per sota un sostre, sense cap assegurança (es pot llaçar un merlet a 4 o 5 m de la R), superació d’un petit sostre amb bona presa, ben protegit, i de nou un tram de placa més senzill, però d’aquells de no equivocar-se. Llarg sorprenent!

4art. Llarg. Mur de 40m, cada cop més vertical i amb presses més minses, de fins a V+, assegurat amb 4 espits. Aneu fent comptes… Llarg d’anar tranquil!

5è. Llarg. Lleuger flanqueig per placa, cap a l’esquerra, que segueix la tònica de la via.

6è. Llarg. Inici per placa, seguit d’un tram embrossat fins a arribar a un petit bosc penjat, al final del qual trobem la R. Llarg amb una sola assegurança fixa.

7è. Llarg. Placa a tocar del fil d’una aresta força espectacular. Llarg amb preses molt bones.

8è. Llarg. Segon tram pel mateix esperó i les mateixes característiques. Després d’això, resta fer uns quants metres sense dificultat fins a coronar el contrafort a on s’acaba la via. Encabat, cal fer un curt rapel fins a un coll i remuntar el pendent contrari ajudats d’una corda fixa.

Una via, doncs, elegant, de dificultat moderada, un xic esposada i tan ràpida, que al final se’ns ha fet curta! Quina és la pròxima?

Amb na Sílvia Giner

1er. Llarg. Jo començant, i en Damià i en Ramon a la R1

2on. Llarg. Na Sílvia lluitant el 6b…

2on. Llarg. …a punt d’encadenar

2on. Llarg. Tram més relaxat, amb el més difícil a la butxaca

R2 Ja pots estar contenta, ja!

3er. Llarg. Som-hi?

4art. Llarg. Començant el mur dels “laments”

5è. Llarg. Més del mateix, en versió “light”

5è. Llarg. Solcant un mar de còdols.

6è. Llarg. Sortint de la reunió

R6 en Damià i na Sílvia, contents com a gínjols

7è. Llarg. Ep, que se’m veu bé?

En Damià

En Ramon

Final de l’aproximació

Paret de somni!

Genuïna vessant Nord

“Rosaura” als Plecs del Llibre de Montserrat

ROSAURA (180m MD+) als Plecs del Llibre de Montserrat, amb en Josep Climent i l’Octavi Puntas Garcia… o bé com gaudir, per igual, del mode «free» i de l’estil clàssic

➪ Ressenya imprimible en PDF
Divendres, 10 de febrer de 2017. Una de les maneres de revaloritzar les vies clàssiques, consisteix a «alliberar-les», és a dir, a ser el primer en escalar-ne la via, o bé algun llarg, sense fer servir elements artificials de progressió. Des de mitjans dels vuitanta, amb la irrupció dels peus de gat, les pólvores de magnesi i els entrenaments específics en roca i en plafó, una nova manera d’escalar s’obrí camí a casa nostra. I, en especial, a les roques, parets i agulles de Montserrat. Aquesta nova mentalitat, anomenada «esportiva», a part de valorar l’assoliment de l’objectiu i la bellesa d’un traçat, en pondera tant o més l’estil amb que es duu a terme. Escaladors com en Kim Santacatalina i la BMA «Basca Manresana Autèntica», van elevar la pràctica de «l’alliberament» a la seva màxima expressió, tant repetint i «alliberant» línies atractives però poc freqüentades ―per difícils i precàries―, com deixant-les en condicions ―amb bon criteri― per al gaudi col·lectiu.

Seguint amb aquest mateix raonament, avui, malgrat fer una sola cordada, és com si haguéssim escalat dues vies diferents. Els dos Joseps ―en Josep Climent i un servidor―, que hem escalat la Rosaura a l’estil clàssic. I l’Octavi, que ho ha fet ―bé, tota, tota no… però gairebé― en mode «free» 2.0. La graduació de la ressenya, és fruit, principalment, de les seves apreciacions. En el repartiment dels llargs, també hem tingut en compte aquest criteri: el dos primers, que estan completament re-equipats amb parabolts de 8mm, per a ell. I la resta, a on la restauració ha estat molt més discreta, per a en Josep i per a mi. Val a dir, que l’Octavi ha «volat» dues vegades al primer llarg, però això no l’ha fet desistir de seguir-ho intentant amb el mateix estil. Els Joseps, per la nostra part, hem emprat mitjans artificials sempre que no hem cregut necessari, per bé que, per altra banda, probablement hem viscut més intensament l’aventura, i el risc que porten associats factors com els trams de roca delicada, la quantitat i qualitat de les assegurances ―claus antics, burins rovellats, i l’haver d’emplaçar i «penjar-se de flotants…―.

I, tanmateix, tots tres hem acabat gaudint de valent. Tal i com digué en Maurice Herzog: «No és més qui més amunt arriba, sinó aquell que influenciat per la bellesa que l’envolta, més intensament sent».

LA VIA

Aproximació: Des de l’aparcament de Santa Cecília, seguir la carretera en direcció oest ―Can Massana―. Al cap d’uns tres-cents metres, prendre el camí senyalitzat que puja per la Canal de la Llum. Arribats al coll (uns 40′), baixar pel Torrent del Migdia durant 15′ més, fins a passar per entremig de dos grans blocs caiguts. Just després, pujar a ma dreta per un torrent embrossat ―en direcció oest―, seguint unes traces de camí. La via comença al costat d’una alzina. 1h 15′.
Una altra opció és fer-ho pel sud, pel Camí dels Francesos, entre Can Jorba i la Vinya Nova, i baixant al Torrent del Migdia, un cop passat Coll Musset.

1er. Llarg. 30 m 6b+ (6a/A0). Comú amb les vies Directa Sagitario i Tai-Chi. Segueix una línia força recte per una gran placa de presa petita, però ferma, fins a la primer dels grans forats que hi ha a la paret. Llarg molt mantingut.

2on. Llarg. 20 m V+. Sortida per la dreta i, de seguida, flanqueig cap a l’esquerra, a cercar una nova balma. Pas d’entrada a la reunió, difícil en lliure.

3er. Llarg. 25 m 6a+ (V+/A1). Sortida per l’esquerra del forat, a buscar un mur vertical amb preses d’extraordinària qualitat. A continuació, hi ha la possibilitat de seguir en lliure molt difícil o bé fer-ho en escalada artificial. Reunió a dins d’un nou forat.

4art. Llarg. 30 m 6b+ (V+/A1). Sortida per l’esquerra, altre cop en artificial o en lliure molt difícil, per anar a buscar, i seguir, una marcada fissura. Hi ha un pas llarg, entre pitons, en el què podem optar entre refiar-nos d’un plom o bé aprofitar un forat per emplaçar-hi un friend petit. A la resta del llarg, la fissura es converteix en un díedre agraït.

5è. Llarg. 40 m 6c (6a/Ae). Primers metres molt exigents, equipats per poder-se fer en artificial, que ressegueixen un sostret en esbiaix. Just abans d’una savina, caldrà emplaçar-hi un parell de friends petits ―els dos claus que havia, han desaparegut―. Superat aquest ressalt, la dificultat disminueix, però la roca i l’equipament no són tan bons, per bé que, hi ha força possibilitats de completar la protecció. Llarg treballós.

6è. Llarg. 35 m IV+/Ae. Comú amb el darrer de la, també exigent, Aresta Arcarons. Tret de dos passos d’artificial equipat, la dificultat és baixa i l’equipament testimonial.

En conjunt, la Rosaura és un recorregut clàssic d’una certa categoria: exigent i mantingut, equipat de manera dispar i que recorre una impressionant paret. De ben segur, que no us deixarà indiferents.

Descens: Seguir cap a l’oest per l’aresta dels Plecs, fent un primer rapel d’uns 20 m fins a la bretxa del Superior amb l’Estret i, seguidament, superar un parell de ressalt de IV ―aconsellable anar encordat―. En arribar a la Paret del Montgròs, si hem vingut del nord, el millor és acabar d’escalar aquest ―un centenar de metres fàcils, puntualment equipats― i baixar, encabat, pel marcat camí que duu, de bell nou, al coll i a la Canal de la Llum.
Si ho hem fet pel sud, al final de l’aresta baixar pel rapel equipat de 30 m que, en aquella direcció, mena a una traça de camí que retorna al Torrent del Migdia, i d’aquí a Coll Musset.

Horari: Entre 3 i 5 hores

Amb en Josep Climent i l’Octavi Puntas

1er. Llarg. L’Octavi Puntas Garcia, començant

1er. Llarg. Immens formatge de gruyere

1er. Llarg. R1

2on. Llarg. Primers metres

2on. Llarg. Cercant com arribar a la reunió

2on. Llarg. Flanqueig finet

3er. Llarg. Sortint de la comoditat de la reunió

3er. Llarg. Vista des de la R3

3er. Llarg. R3

4art. Llarg. En Josep, arribant a la reunió

4art. Llarg. L’Octavi al mateix lloc

4art. Llarg. LOctavi Puntas Garcia més content que un gínjol, a la reunió

5è. Llarg. En Josep Climent, després de superar el tram més vertical

5è. Llarg. Últims metres, abans de la reunió

5è. Llarg. En Josep Climent a la R

6è. Llarg. Tram comú amb l’Aresta Arcarons

Rapel entre els Plecs Gran i Estret

Acabant de pujar al Montgròs

Feina feta!

Vista de la Paret, des del Torrent del Migdia

Vista del Coll del Migdia, des de la Paret

Vista de Sant Jeroni, des de la Paret

“Sant Baró” al Serrat de les Garrigoses, de Montserrat

SANT BARÓ (460 m ED-) al Serrat de les Garrigoses de Montserrat, amb en Joan Brunet Puigpiqué… o bé com transitar l’estreta línia que separa cel i avern

➪ Ressenya imprimible en PDF
Dissabte 4 de febrer de 2017. La tercera reunió ―sisena original― d’aquesta via es fa al costat d’una petita cova, de la que n’emergeixen una escalfor i uns efluvis dignes dels més profunds abismes infernals. Tanmateix, Sant Baró, el títol nobiliari celestial que li dóna nom, fa referència a un dels apel·latius ―Kojac, Gaitero, Bairon, Baró― del gran escalador vallesà Joan Armengol i Comas, a la memòria del qual està dedicada.

Singularitats contraposades que guarden un encertat paral·lelisme amb la mateixa essència de l’alpinisme i l’escalada tradicional, a on es passa de la por a l’alleujament, del desassosseg a la exultació… del cel a l’avern, en definitiva, amb una facilitat esbalaïdora.

Demaneu, sinó, a l’Oriol Tranki el perquè del títol del seu bloc:
http://celiavern.blogspot.com.es/2015/08/un-any.html
«CELIAVERN, l’amor immens i l’odi immens per una vida a la muntanya, instants magnífics i instants de desesperació que, com a la vida mateixa, només depèn d’un mateix que donin els fruits adequats i que, com a la vida mateixa, un pot decidir, o no, aprendre’n quelcom i millorar-los…».

A les dates que estem, les restriccions per nidificació ens han fet renunciar a escalar-ne els primers llargs. Vist ara, amb perspectiva, una llàstima de campionat! Atès que es tracta, al meu entendre, d’un itinerari superb, però d’aquells que, per la seva exigència, difícilment un torni a repetir… a no ser que es digui Albert Astals i pertanyi als http://thepuretasclimb.blogspot.com.es/
A la novena reunió ―dotzena original― hi ha un llibre de registre a dins d’una carmanyola, en perfecte estat de conservació, a on, a data d’avui, hi han registrades una vintena de repeticions ―la via té deu anys; feu números, si voleu ―. L’Albert figura en dues d’elles (una al 2010 i l’altra al 2016).

1er. Llarg. 30 m IV+. Placa ajaguda i fissurada. Començament a l’alçada d’una gran fletxa groga que assenyala el Camí de les Feixades. Llarg agradable i força equipat.

2on. Llarg. 50 m 6a+. Escalada en diagonal cap a l’esquerra per un mur mantingut, seguit d’una vintena de metres per placa més fàcils, però força exposats. Llarg bonic, exigent i compromès!

3er. Llarg. 50 m III. Llarg de transició, brut i sense assegurances, a on cal afinar bé per no errar la trajectòria.

4art. Llarg. 30 m 6b. Inici en «ramonage», seguit d’un encastament dur i obligat, un tram de placa, i un díedre amb un tram descompost que, al final, supera un ressalt atlètic (aquí he pillat! llàstima, perquè la resta de la via ha sortit net!). Llarg variat, difícil i espectacular!

5è. Llarg. 20 m 6b+. Fissura ample seguida d’una difícil placa de forats. Llarg curt i ben assegurat.

6è. Llarg. 30 m 6a+. Díedre amb un primer pas rabiós, seguit d’una placa de cinquè d’uns quinze metres, assegurada amb un sol parabolt.

7è. Llarg. 60 m IV+. Llarg de transició sense cap assegurança.

8è. Llarg. 50 m II. Llarg de tràmit que supera una feixa i que es pot fer sense encordar.

9è. Llarg. 50 m 6b. Superació de l’agulla adossada que ens queda just al davant, distingible per estar ratllada per una vistosa fissura en la seva part central. Amb un inici indefinit (factible per diferents llocs), un cop a dins de la fissura, un festival de passatges, a cadascun més exigent i vertical, ens faran xalar de valent. Llarg boníssim!

10è. Llarg. 40 m V+. Flanqueig a dretes per agafar una fissura que supera un curt ressalt, seguit d’un tram de transició i d’una placa difícil, assegurada amb un parabolt enlairat. No es pot vendre la pell de l’ós abans d’haver-lo caçat!

11è. Llarg. 50 m IV. Aresta cimera. Ja hi som!

Una via discontínua, certament, però llarga, variada, sorprenent i bellíssima! Una via mancada de compromís, però força obligada, mantinguda i, en algun punt fins i tot, un xic exposada! Una via, al cap i a la fi, que ens pot deixar de moltes maneres, però mai indiferents!

Amb en Joan Brunet

En Joan, preparant-se per començar

1er. Llarg. Plaques tombades, per entrar en calor!

1er. Llarg. Des del camí no es veien, però comencem a trobar els claus!

2on. Llarg. Aquest ja va de debò!

2on. Llarg. Uf, aquí hi havia un pas!

4art. Llarg. Per aquesta escletxa, és per on surt l’escalforeta!

4art. Llarg. De dins cap enfora

4art. Llarg. Vertical i amb el parabolt a “Can Pistraus”!

4art. Llarg. Al menys ara vaig xapat!

4art. Llarg. El cordino des d’on he fet A0 per xapar el parabolt, vist des de la reunió

5è. Llarg. Inici

5è. Llarg. Negociant els passos més difícils de la via

5è. Llarg. Buf. Déu n’hi do!

6è. Llarg. Un cop superat el pas de bloc

6è. Llarg. Un altre díedre per xalar!

7è. Llarg. A punt d’assolir una agulla inèdita. Qui sap si surt al “Montserrat pam a pam”?

9è. Llarg. Començament inofensiu

9è. Llarg. De mica en mica es va adreçant…

9è. Llarg. …fins a posar-se vertical!

10è. Llarg. He trobat la presa bona!

10è. Llarg. Una altra “apretadeta”. Això no s’acaba mai ni mai!

11è. Llarg. En Joan a punt d’arribar al cim!

Llibre de registre de la penúltima reunió!

Ressenya original

“Del Xavi”al Serrat de les Garrigoses, de Montserrat

DEL XAVI (300 m MD+) al Serrat de les Garrigoses de Montserrat, amb en Joan Brunet Puigpiqué… o bé com aprofitar un dels dies més curts de l’any, escalant una de les vies més llargues del massís

➪ Ressenya imprimible en PDF
Dissabte 17 de desembre de 2016. Aquest és un itinerari que fa temps em va recomanar en Xavi Martin, el seu aperturista, però, com passa tantes vegades, se me’n havia anat completament del cap. Fins que, a primers de setmana, la vaig veure penjada al bloc de l’Eduard Giménez Porredon, i vaig pensar que ja tocava traure-la de l’oblit. I no m’ha decebut gens ni mica, la veritat, per bé que la qualitat de la roca i la continuïtat no siguin els punts forts d’aquesta part de la muntanya.

A mesura que ens apropem a Collbató, el cel que cobreix el vessant nord de Montserrat es veu cobert per una nuvolada cada vegada més espessa i, tant a la carretera com als marges, s’aprecien els rastres d’una bona remullada. Per un moment, el fantasma de la galipàndria que varem agafar, fa quinze dies, a la Roca Regina ens ha fet pensar en un canvi de destí. Malgrat tot, hem creuat els dits i decidit temptar la sort! I així ens va. Ha, ha, ha!

Una vegada identificat el peu de via ―en vermell i mig esborrat: «Aranya»―, hem comprovat que, en alguns trams, la roca estava força humida. De manera que hem hagut d’extremar les precaucions.

1er. Llarg. Hem aprofitat els primers metres de l’Aranya ―pont de roca i pitó― per tal d’evitar la placa més desprotegida (i difícil) de l’entrada original. A continuació, un flanqueig vegetat ens ha deixat al peu d’una placa força llisa, humida i vertical, a on el primer espit està un xic enlairat ―la primera «apretadeta de cul» del dia!―. Seguidament, un díedre més tombat, a on hem posat un parell de peces mitjanes, ens ha acabant deixant a la R. Buf!
2on. Llarg. Just a la sortida de la reunió, hi ha un pas difícil que es pot protegir amb un C1 i, més amunt, amb una vaga en un matoll que hi ha a la dreta. Un xic després, trobarem un pitó que queda amagat. A continuació cal superar un matoll força molest―hi ha un espit just a sobre, a la seva banda dreta― i a continuació, ja per terreny més fàcil, però igualment delicat, s’arriba a la segona reunió. Déu n’hi do, altre cop! Si això continua així, no sé, no sé…
3er. Llarg. Travessem el camí i, un xic a l’esquerra de la vertical de la reunió, trobem escrita a la pedra la indicació de la continuat. Ara ve un díedre fàcil de protegir, que a mesura que es va estrenyent es posa més vertical, fins que, a l’alçada d’un espit, cal anar a la placa de l’esquerra. No sé si és perquè anem més rodats, o perquè la roca està més eixuta, el cas és que no ens ha semblat trobar el 6a, amb que el cataloga alguna ressenya. La continuació, que és força indefinida, nosaltres l’hem feta per un díedre força vegetat, que passa pel peu d’un primer sostre, abans de trobar la R sota un segon desplom.
4art. Llarg. Malgrat no tenir una dificultat excessiva, aquest llarg recorre unes plaques compactes i està força més protegit que els anteriors. Un respir, per agafar embranzida!
5è. Llarg. Tirada de transició de quinze metres, amb una «apretadeta» al començament ben protegida.
6è. Llarg. Després d’un espit ―l’únic fix que trobarem―, visible des de la reunió, la resta del llarg resulta força indefinit i «trencadot». La reunió, pròpiament dita, queda en un resalt que hi ha a l’esquerra d’una canal amb vegetació. No obstant això, si volem estalviar-nos-la, podem travessar la feixa que hi ha al damunt, i anar cap a la dreta a buscar la fletxa blanca que indica la continuació de la via de l’Aranya.
7è. Llarg. Fàcil, de transició i comú amb l’Aranya.
8è. Llarg. Comença per una placa evident i continua, sempre per la dreta ―cap a l’esquerra s’hi creuen la Rosa d’Abril i l’Oucomballa―, per uns díedres que desemboquen en una nova placa, just abans de la reunió.
9è. Llarg. Díedre vertical curt, però intens, més net que el culet d’un nadó. Fàcil de protegir. Llarg agraït!
10è. Llarg. Quaranta metres de continuïtat per placa i díedre, increïbles. Un llarg d’aquells que, per si sols, justifiquen tot un recorregut.

En general, doncs, la Del Xavi és una via força obligada i mantinguda, a on cal autoprotegir-se més que en les seves veïnes de replà. No està per demès portar aliens i friends fins a C3, repetint-ne de mitjans. Tenies raó, Xavi! És una bona via!

Amb en Joan Brunet

1er. Llarg. Primer metres per l’Aranya

1er. Llarg. A la placa del 6a

R1

2on. Llarg. Inici apretat!

2on. Llarg. Mita’l pitó, a on estava amagat!

R2

3er. Llarg. Indicació de continuitat, després de creuar el camí.

3er. Llarg. Començament, aprofitant els dos díedres

3er. Llarg. Un friend a cada banda, per si de cas…

3er. Llarg. Practicant l’espagat!

3er. Llarg. Albirant l’espit que indica cap a on flanquejar

4art. Llarg. Començament

4art. Llarg. Ara entenc perquè, fins ara, la via estava poc protegida…

4art. Llarg …han posat tota la ferralla aquí!

R4 Que xulo ets, Joan!

5è. Llarg. Que se’m veu bé la cara?

6è. Llarg. Un espit, sempre és de bon aprofitar… ni que sigui l’únic en tot el llarg!

6è. Llarg. Jo diria que és per aquí…

R6 Quin pany de paret més guapo que ve ara!

7è. Llarg. Aprofita, que d’ací en amunt no serà tan fàcil!

8è. Llarg. Bona placa, si senyor!

R8

9è. Llarg. Guaita que fan ara!

9è. Llarg. Això, i a sobre mira a la càmera!

9è. Llarg. Au va, que ja ho tenim!

10è. Llarg. Començament suau

10è. Llarg. Es va posant interessant…

10è. Llarg. De mica, en mica…

10è. Llarg. I més, i més, i més…

10è. Llarg. Aquí, a dalt, hi ha un passet!

Aproximació

1er. ràpel, des de la R10

Vista des del final de la via

“Integral Freekopata” a la Salamandra de Montserrat

INTEGRAL FREEKOPATA (225 m ED-) a la Salamandra de Montserrat, amb en Joan Brunet Puigpiqué… o bé com descobrir tresors amagats al cor de la muntanya

➪ Ressenya imprimible en PDF
Dissabte 31 d’octubre de 2016. Pujant per la Canal de la Llum, embolcallats per una espessa boira humida, hem coincidit amb l’Ernest Llimós i en Pere «Surgrimpi» que es dirigien a l’Excelsior. Les converses que hem tingut, inevitablement, ha versat entorn de la dificultat afegida que suposen les inclemències atmosfèriques a l’hora d’escalar ―com si la seva mera pràctica no fos prou dura― i del perquè ens arriba a agradar tant «passar-les putes». Precisament avui, que un servidor ja anava prou compungit amb la via proposada per en Joan. I cavil·lant, cavil·lant, m’han vingut al cap aquestes cites:

«Si no passes por, si no tens sensació de perill, si no costa… no és escalar, pot ser qualsevol altre cosa» (Kim Gil)

«El risc és inherent a l’escalada; potser és una mica primari, però és així» (Kim Santacatalina)

Tal i com diuen els «Kims», un cop de tant en tant, no pas gaire sovint, quan s’acompleixen una sèrie de requisits ―entre ells els esmentats― un pot arribar a tenir la sensació d’haver escalat. I no cal, per acabar provocant aquesta percepció tant íntima, que una via sigui ni molt llarga, ni molt difícil, ni molt exposada, ni tan és necessari que tingui una bellesa excepcional. En realitat, és molt més senzill que tot això. Moltes vegades, es tracta només de quedar-ne satisfets sabent que, per superar el repte que ens havíem proposat, ens ha calgut donar el millor de nosaltres mateixos. Cadascú de la seva manera i al seu nivell, no cal dir-ho. Hi haurà qui ho percebi repetint vies equipades, qui ho aconsegueixi a «cops de martell», penjant d’estreps o escalant bo i sol. Qui, per trobar el seu parangó, senti la necessitat d’obrir nous itineraris. I qui, fins i tot, només experimenti aquest estat acarant-se amb les parets sense cap mena d’artifici, que en rebaixi el compromís.

La Integral Freekopata és un itinerari directe i agosarat, amb molt bona roca en general, que solca l’Agulla de la Font de la Cadireta i la Roca veïna de la Dreta, abans de culminar a l’esvelta Salamandra. En cap dels seus llargs podrem baixar la guàrdia, atès que les dificultats són considerables i malgrat haver estat re equipada parcialment el 2010, les assegurances fixes no es pot dir que siguin abundants, ni resulta fàcil completar-les. Una via sense pal·liatius, en la que, en acabar, he tingut la sensació d’haver escalat!

Amb en Joan Brunet

En Joan, identificant el començament de la via

1er. Llarg. Inici de la via. Just després de passar de la Roca d’en Grau a l’Agulla de la Font de la Cadireta

1er. Llarg. Comença la navegació

1er. Llarg. Després de posar el TotemCam vermell

2on. Llarg. Primers passos desplomats

2on. Llarg. Les dificultats no minven

2on. Llarg. Gràcies per deixar-me una baga llarga!

3er. Llarg. Tornem-hi que no ha estat res!

3er. Llarg. A punt d’arribar a la fissura

4art. Llarg. Passos exigents i bolts llunyans

4art. Llarg. Ja els veig. A per ell!

4art. Llarg. Màxima concentració!

5è. Llarg. Sant Jeroni al fons

5è. Llarg. Entrada a la R

6è. Llarg. Un dels pocs friends que hem posat

6è. Llarg. A punt de xapar. Buf!

6è. Llarg. De dret cap al sostre

7è. Llarg. Sortit de la reunió de burils, al peu d’una bonica fissura equipada amb pitons

7è. Llarg. Per fí, una mica de solet!

7è. Llarg. El díedre final a la vista

7è. Llarg. En Joan, a punt d’acabar

La Salamandra, vista des del sud

Les Talaies i Sant Jeroni, de fons

“Lotus” a la Paret de l’Aeri de Montserrat

LOTUS (250 m ED-) a la Paret de l’Aeri de Montserrat, amb n’Octavi Puntas… o bé com veure volar mòbils i persones, sense solució de continuïtat

➪ Ressenya imprimible en PDF
Dimecres 26 d’octubre de 2016. Hi ha vies que, no saps ben bé perquè, t’atrauen més que d’altres. Ja sigui per l’estètica o la gosadia del traçat, pel repte que suposen o per les històries que porten associades. Fa uns anys, pujant pel Camí dels Pelegrins per anar a escalar al Serrat dels Monjos, vaig coincidir amb en Francesc Pañella. L’entranyable «Pany», per alguna raó que ara no ve al cas, em va estar explicant que quan van equipar la Lotus, amb en Brascó, en Luichy i en Ballart, van repartir-se la feina de manera que cadascun equiparia els llargs que li toquessin com cregués més convenient. En fer-ne la primera repetició integral, però, en Francesc va comprovar que un dels parabolts que ell mateix havia emplaçat ja no era a lloc. Desaparició «misteriosa» (o no), el cas és que des d’aquell dia vaig tenir la Lotus ben ficada al cap. Ja només em faltava tenir el valor (i el company adient) per anar-hi; que no és poc!

Doncs bé, la Lotus és una via que al meu semblar té tots els ingredients, diguem-ne necessaris, per fer-se desitjar. Un traçat agosarat per la paret més espectacular i emblemàtica del Massís, un recorregut prou exigent i escassament assegurat que suposa un repte gens menyspreable i, per acabar-ho d’amanir, gairebé trenta anys d’antigor que han acabat per ennegrir les xapes dels espits i els parabolts fins a mimetitzar-los amb el color del conglomerat, fent encara més difícil la seva localització. Per tot plegat, no me’n he pogut estar… Sort de l’Octavi, però, aquest jove talent berguedà que (un cop més) m’ha tret les castanyes del foc (ara que n’és temps). Imparable joventut!

L’anècdota de la jornada han estat dos fets curiosos que, succeïts en un lapse de temps ben escàs, ens han deixat distrets del tot. Per una banda, a en Lluís Subirana i a n’ Estela Gaona Rastrollo, la cordada que teníem al costat fent l’Electric Ladyland, els hi caigut un mòbil al buit. L’aparell, abans de desintegrar-se del tot, ha anat rebotant aquí i allà fent un bon brogit. I quan encara no estàvem recuperats d’aquest esglai, hem sentit caure quelcom molt més gran que un telèfon per damunt dels nostres caps… «Què carai ha estat això?». «Ostres tu, mira si en va de ràpid el mal parit!». Un paio fent «wingsuit flying» que ens ha donat un ensurt de mort. Sort que, en aquell moment, no estàvem fent un pas d’aquells de màxima concentració! És ben bé que això d’escalar cada dia és més perillós. Ha, ha, ha!

En quan a la via, l’Octavi ha començat enllaçant els dos primers llargs (50 m ben bons), per allò del factor dos. Malgrat tractar-se d’una escalada de finura, el fet d’estar-se tres quarts d’hora suspès d’uns còdols tan minúsculs, bo i cercant l’itinerari més factible (6b), li ha deixat els braços a to. Per altra banda, no cal dir que a l’Octavi, mentre escala, la seva religió no li permet (la meva sí!) tocar res més que no siguin la roca i el magnesi. El tercer, que l’ha encetat un servidor, tot i no passar de Vè, Déu n’hi do també el pa que s’hi don! Pel que ve a continuació, que sobre el paper és el més fàcil, cal anar en compte de no errar-ne la bona direcció, atès que les assegurances són moooolt distants. Obrir el cinquè, que hom ressenya de 6a, se’m ha fet més llarg que un dia sense pa! De fet, posats a dir, jo li donaria un 6a+, per allò que quan hi ha el més afegit sol ser una tocada de «dallons». Cap al final del que fa sis, que és un V+ mantingut i rabiós de cap a peus, l’Octavi s’ha deixat enlluernar pel fulgor dels parabolts d’una de les reunions reequipades de la Magic Stones. «Tavi: Torna cap aquí, xiquet!». Al setè, a part del primer pas que apreta un xic, la resta es fa amb tranquil·litat (a aquestes alçades de la via, ja hi devem estar avesats). I ja només ens queda la cirereta del pastís: una fissura extraplomada que per superar-la ens caldrà fer un canvi de xip (fins ara tot eren plaques).

En definitiva, una via d’aquelles que tant et pot deixar content, relaxat, satisfet, taquicàrdic o acollonit… però mai indiferent! Quin viot, xaval!

Ambb n’Octavi Puntas

L’Octavi, preparant-se per començar

1er. Llarg. Passos de tanteig

1er. Llarg. Passant la primera reunió de llarg

1er. Llarg. Poc a poc i bona lletra!

1er. Llarg. Això no afluixa!

1er. Llarg. Buf! Ara sembla que sí!

R1

2on. Llarg. I això només és cinquè?

2on. Llarg. A punt d’abastar la R3

3er. Llarg. Terreny indefinit

3er. Llarg. On és en Wally?

3er. Llarg. A punt d’entrar a la R

4art. Llarg. De dret cap al 6a

5è. Llarg. Primer metres

5è. Llarg. Amunt i crits!

5è. Llarg. Sobredosi de V+

5è. Llarg. I més, i més…

5è. Llarg. …i més, i més!

5è. Llarg. Ostres, i ara per on va això?

5è. Llarg. Guita tu, quins parabolts més lluents!

5è. Llarg. Rectificant la part final

5è. Llarg. Iniciant un flanqueig per tornar a bon port

5è. Llarg. Ambient impresionant!

5è. Llarg. Prohibit tocar res més que la roca i el magnesi!

6è. Llarg. Aquella distància entre xapes que fa que no et puguis relaxar

6è. Llarg. Sempre a la caça del parabolt!

6è. Llarg. Flanqueig amb bona presa

7è. Llarg. Primers metres de tràmit

7è. Llarg. Ja s’acosta, ja!

7è. Llarg. L’Octavi començant els passos de 6b

7è. Llarg. “Encadene!”

7è. Llarg. Més content que un gínjol!

La bavaresa de la Electric, des la Lotus

Inici de la via

En Lluís Subirana i na Estela Gaona Rastrollo fent la Electric Ladyland

En Lluís Subirana i na Estela Gaona Rastrollo fent la Electric Ladyland