“Lusilla” a la Miranda dels Ossos de Montserrat

LUSILLA (190 m MD+) a la Miranda dels Ossos de Montserrat, amb en Jordi Ceballos… o bé com admirar el bon ofici dels nostres predecessors

➪ Ressenya imprimible en PDF
Diumenge, 28 de juliol de 2019. En tres dels seus sis llargs antològics, la Lusilla encara conserva alguns tacs de fusta originals. Vestigis d’una època que, després de cinquanta anys, segueixen reflectint, no només les dificultats amb que s’enfrontaven els esforçats escaladors de l’època, sinó també l’enorme evolució que ha experimentat des d’aleshores el material. Avui en dia, en arribar a l’alçada d’un d’aquests tacs de fusta de museu, primer de tot ens el mirem encuriosits, seguidament hi posem un parell de friends al costat i, quan ja ens sentim ben protegits, seguim endavant alleugits. Sortosament, aquesta no és la tònica de la via, tota vegada que els burins dels trams d’artificial va ser substituïts per parabolts ara fa uns deu anys. Quan la roca ho permet, però, que per sort és molt sovint, cal seguir-se protegint amb aquests prodigis de la tècnica anomenats «amics». Bona intervenció, doncs, la duta a terme en aquesta gran clàssica que, en la mesura del possible, segueix mantenint el seu esperit!

Es tracta, doncs, d’una via molt elegant, de línies suggerents, que no defuig en cap moment l’agradable sensació de sentir el buit a sota els peus. Amb ombra assegurada tot el dia, ideal per resguardar-se de les calors de l’estiu. De les bones, d’aquesta part de la muntanya. Amb un únic però: la consistència de la roca, que fa estar atent, tothora, tan a qui escala com als que siguin a sota, a la reunió. De tant en tant, resulta inevitable, que del cel caiguin «regals»…

LA VIA

1er. Llarg (L1+L2 via Gironella). 40 m 6b+. Fissura atlètica, llarga i mantinguda, fàcil de protegir, per gaudir-la de cap a peus. Al tram més exigent, hi ha un parell de passos a equipar. Bon començant de via!

2on. Llarg. 45 m 6b. Diedre de pel·lícula, amb un grau força homogeni, farcit de tacs de peces de museu. Darrers metres delicats.

3er. Llarg. 25 m IV+/Ae. Artificial equipat en diagonal cap a l’esquerra, que va a buscar un diedre descompost. Reunió en un «balconet» amb vistes.

4art. Llarg. 40 m 6b+/A1. Placa d’artificial equipat, seguit d’un tram d’escalada combinada amb equipament antic (aquí hi ha el famós pitó invertit que belluga), que desemboca en un bonic sostre fissurat. El llarg més treballós de la via. Ambient assegurat.

5è. Llarg. 20 m 6b. Inici per un sostre curt i fissurat de bona pressa, a on millor no encantar-s’hi massa per no quedar petat. Tram final de flanqueig cap a l’esquerra, per un pendent suau. Llarg breu, però intens.

6è. Llarg. 20 m IV+. Llarg de tràmit, per arribar al cim de l’agulla.

Horari: Entre 4 i 6 hores

Aproximació: Des de Can Masana, seguir el GR en direcció al Monestir, fins uns dos-cents metres abans de la Cadireta, a on un marcat camí que puja força dret, amb l’ajut de cordes fixes, duu fins al peu de paret, més o menys a l’alçada de la Roca 92. Des d’aquí, seguir cap a ma dreta (varies vies entremig) fins a trobar la marcada fissura de la Gironella. 40’

Descens: Ràpel de 50 m des del cim, en direcció sud-est. Des d’aquí, seguint el camí indefinit que baixa cap al sud , d’una manera més o menys directa (trams de barranc), es va a parar al Refugi d’Agulles. 50’

Amb en Jordi Ceballos

1er. Llarg. Verticalitat, des de bon començament!

1er. Llarg. En Jordi, entrant a la reunió

2on. Llarg. Primers metres

2on. Llarg. Díedre perfecte… la roca no tant!

2on. Llarg. De mica, en mica…

2on. Llarg. Arribant al tram final

3er. Llarg. Al flanqueig d’Ae

3er. Llarg. Perspectica des de la R

4art. Llarg. En Jordi, desplegant l’artilleria

4art. Llarg. Al sostre fissurat

4art. Llarg. Llarg mantingut, de dalt a baix

4art. Llarg. Ambient assegurat!

4art. Llarg. Apretant fort al tram de 6b+

5è. Llarg. A punt de superar el sostret de 6b

5è. Llarg. Placa tumbada final

6è. Llarg. Inici del flanqueig

Amb la Miranda dels Ossos de fons. Foto gentilessa d’una cordada que estava fent la CADE de la Roca del 92

Llibreta de registre al cim de la Miranda dels Ossos

Tac amb un cordons de sabata

Tacs bessons

Pitó falcat

Tacs amb filferro

Anella de ràpel

Anuncis

“Libertad Provisional” a la Paret de Diables de Montserrat

LIBERTAD PROVISIONAL (270 m ED-) a la Paret de Diables de Montserrat, amb en Xavier Batriu i l’Octavi Puntas… o bé com fer una «friki» amb dos pedals

➪ Ressenya imprimible en PDF
Dilluns, 3 de juny de 2019. Qualificada per diferents escaladors com una de les més belles de la paret, la “Libertad Provisional” sempre m’havia cridat l’atenció, alhora que infós un gran respecte. Aprofitant la recent, i exhaustiva, restauració que hom hi ha dut a terme, i que en Xavi i l’Octavi s’hi han deixat enredar com passarells (el “Trio Filipinu” ataca de nou), aquesta, sens dubte, ha estat una ocasió perfecte per esbrinar-ho tot plegat.

Tal i com està ara mateix, a condició de tenir assumit el grau obligat, i estar acostumat a sentir córrer l’aire sota els peus, la via permet gaudir d’una escalda en lliure esplèndida, sense haver de patir per la solidesa dels ancoratges, ni haver de carretejar més que un grapat de cintes exprés i un bon parell de… pedals. Perquè, justament aquest és el peatge a pagar: un parell de llargs d’artificial acrobàtic d’aquells que, si no tens la tècnica per mà, et deixen més baldat que tota la resta. Ha, ha, ha! Bromes apart, la superació del gran sostre característic, pel seu punt més notori, a més de conferir a la ruta un ambient inigualable, li atorga un pedigrí especial.

Posats a buscar-hi emperòs, només dir que s’han mantingut alguns burins (ara redundants) als llargs i a les reunions. I que ens els dos primers llargs originals, que són per díedre fissurat, dóna la sensació que hi hagi més expansions que quan es va obrir. Que consti, no obstant, que només són apreciacions d’un vell torracollons que, sense l’excel·lent restauració que s’hi ha fet, segurament no s’hagués atrevit mai a fer-la!

LA VIA

1er. Llarg (1er+2on originals) 40 m 6a. Díedre típic montserratí al que s’entra per una alzina que hi ha al costat. Brut al començament, força vertical i amb preses no sempre generoses. Bon llarg per escalfar, ben diferent del què vindrà a continuació.

2on. Llarg. 30 m 6b+. Placa fina, amb un xic de navegació, que «aprentant» el què no està escrit, m’ha acabat sortint en lliure. He, he! Molt guapo també!

3er. Llarg. 35 m 7a+. Comença per la difícil fissura desplomada que hi ha a l’esquerra (els meus companys l’han tret en lliure, jo n’hi ho provat). Segueix per una placa super-fina, a on hi ha la màxima dificultat del llarg (l’Octavi i en Xavi, per ben poc, no hi han reeixit). El tram final és un xic més tombat. Llarg molt difícil i mantingut; el més obligat de la via.

4art. Llarg. 25 m 6a. Sortida per la dreta, a buscar un forat i una franja ataronjada. Flanqueig a dretes per abastar el díedre que duu a la reunió (tram comú amb la GAM). El llarg més curt i assequible de tots.

5è. Llarg. 30 m V/Ae. Llarg d’artificial, comú amb la via GAM. Preveure moltes cintes, o deixar-ne algunes per posar.

6è. Llarg. 30 m V+/Ae. Gran sostre horitzontal que, a manca d’una tècnica prou depurada, ha acabant posat a prova la nostra resistència física. Ha, ha, ha! «Sortideta» en lliure abans d’entrar a la R. Pura fotogènia i espectacularitat.

7è. Llarg. 35 m 6a. Placa amb els parabolts força allunyats, d’una dificultat gens menyspreable, a on tocar afinar bé la navegació (el rastre del magnesi pot ajudar, en dono fe!). Per fer-lo de primer, millor no anar amb el 6a molt rascat. Molt bon llarg, també.

8è. Llarg. 50 m V+. Venint d’on es ve, tot un regal: presa abundant i verticalitat minvant. Au va, que ja ho tenim!

Aproximació: Partint del refugi de Santa Cecília, o d’un punt similar, seguir el Camí de l’Arrel (GR-172) en direcció al Monestir, fins a la vertical de la Paret de Diables. El corriol pel que hem de pujar, comença a on el camí s’eixampla (antiga carbonera). A la part final, flanquejar el peu de paret cap a l’est fins a veure, al peu d’un díedre, una alzina a uns tres metres del terra.

Descens: Grimpada de III/IV per acabar d’arribar al cim. D’aquí, baixar cap al sud, fins a un collet molt marcat. Baixar caminant cap a la dreta, fins a la Canal dels Avellaners (a dia d’avui, tancada per restauració). O bé fer un ràpel (equipat) de 30 m cap a l’est, fins a les immediacions de l’ermita de Sant Antoni. Des d’aquí hi ha diverses opcions: per la Canal de Sant Jeroni, per Canal del Cavall o pel Pla dels Ocells.

Horari: De 6 a 8 hores

 

 

Amb en Xavier Batriu i l’Octavi Puntas

1er. Llarg. Inici a l’ombra, abans de caure sota la dictadura de la calor

2on. Llarg. Au va Octavi, que ja et toca!

2on. Llarg. Ara cap aquí, ara cap allà. Si es que no et saps estar quiet!

R2 I vostè que mira, si es pot saber?

3er. Llarg. L’Octavi, encetant el llarg més difícil i obligat.

3er. Llarg. Pujant en lliure per la fissura desplomada

3er. Llarg. Et voilà!

3er. Llarg. Arribant al 7a+

R3 En Xavi, amb els llavis “embetumats”, que el sol “apreta”

R3 L’Octavi, fent un petit descans, després d’encapçalar els dos llargs més exigents

4art. Llarg. En Xavi, iniciant el flanqueig

R4 A l’ombra, per fí!

R4 L’Octavi, mirant-se l’enfilada de parabolts

5è. Llarg. En Xavi, a punt de desplegar el pedal

5è. Llarg. Més penjat que un “xoriç”!

5è. Llarg. L’Octavi, més content que un gínjol!

5è. Llarg. Darrers metres

R5 En Xavi, més content que un gínjol, sota l’atenta mirada del Cavall Bernat

6è. Llarg. Au va, Filipinu Major, que et torna a tocar!

6è. Llarg. Somrigui, si us plau!

6è. Llarg. Quin book que m’heu fet. Sou uns cracks!

7è. Llarg. Ep, que aquí allunyen de pebrots…

7è. Llarg. El menda, navegant per un immens mar de cigrons!

8è. Llarg. Patates, en comptes de cigrons

Paret de Diables. Terreny de joc per somniar!

Ressenya de l’Armand Ballart

“Hurtado-Carbonell” a la Paret de Diables de Montserrat

HURTADO-CARBONELL (220 m MD) a la Paret dels Diables de Montserrat, amb en Joan Brunet… o bé com descobrir la cara amable de l’avern

➪ Ressenya imprimible en PDF
Divendres, 10 de maig de 2019. Sumar vies a la Paret de Diables, no sol ser un tràmit senzill. L’escalada del seus desploms, fissures i plaques és sinònim de dificultat, acrobàcia, gosadia i compromís. Sense desmerèixer totalment aquest esperit, la Hurtado-Carbonell ens permet deambular pel bell mig d’aquest caos de tenebres, patint només les angúnies associades a un equipament vetust i, puntualment, les d’un rocam poc agraït, però gaudint de l’ambient vertiginós d’una de les muralles més cobejades del Massís,

Una bona ruta a tenir en compte, que sense ser, de bon tros, de les més difícils i emblemàtiques de la muralla, té força ambient i algun llarg interessant. Ideal per familiaritzar-se amb la paret, o bé per sumar-n’hi una altra. Llàstima que no tingui uns quants llargs més com el sisè.

LA VIA

1er. Llarg. 15 m 6a. Placa amb alguna llastra dubtosa que, al principi, té una bona «apretada». Empràn, però, les branques de l’alzina a on és munta la reunió, la cosa canvia.

2on. Llarg. 50 m III. Llarg flanqueig per una cornisa que ressegueix un bosc penjant. Cal parar esment en algun punt, a on la roca no acompanya. Llarg de transició que, juntament amb l’anterior, pertany a la CADE.

3er. Llarg. 35 m 6a. Diedre típicament montserratí, amb trams de roca delicada. He fet caure un bon «llastrot» damunt del meu company. Sortosament, tot ha acabat amb unes rascades a les cames. Malgrat tot, llarg bonic i mantingut, encetat per la cordada Reina-Bellmunt.

4art. Llarg. 25 m A1. Estètic flanqueig d’artificial per la fissura d’un sostret, amb un primer tram perfectament factible. Un xic abans de la meitat, hi han un parell de passos a equipar («flotants» petits, mitjans).

5è. Llarg. 20 m Ae. Placa d’Ae equipada amb burins originals. N’hi ha un parell de petats, però encara són aprofitables. Ambient garantit, amb reunió de burins (13) mig penjada.

6è. Llarg. 40 m 6a+. Atlètic sistema de fissures de mans i punys que, malgrat ser de bon protegir, degut a un equipament vetust, infon respecte al cap de corda. Més impressionant que difícil. Indiscutiblement, el llarg de la via, tant per la seva bellesa, com per la continuïtat.

7è. Llarg. 35 m IV+. (Esperó Lucifer). Sortida de la reunió cap a la dreta, en direcció a uns romanins, des d’on cal seguir, més o menys recte, per la bonica placa del damunt, en direcció a dos burins separats. A partir d’aquí, seguir amb tendència a l’esquerra fins a l’esperó i tirar amunt. Per rebaixar l’exposició, durant el recorregut es pot posar algun «amic» i, fins i tot, encintar algun merlet. Bon final de festa. La sortida original, d’artificial equipat, surt per l’esquerra de la reunió i és menys atractiva.

Aproximació: Partint del refugi de Santa Cecília, o d’un punt similar, seguir el Camí de l’Arrel (GR-172) en direcció al Monestir, fins a la vertical de la Paret de Diables. El corriol pel que hem de pujar, comença a on el camí s’eixampla (antiga carbonera). A la part final, a on el viarany es torna indefinit, flanquejar el peu de paret cap a l’oest fins a veure un accés factible.

Descens: Llarga grimpada de III/IV per acabar d’arribar al cim. D’aquí, baixar cap al sud, fins a un collet molt marcat. Baixar caminant cap a la dreta, fins a la Canal dels Avellaners (a dia d’avui tancada per restauració). O bé fer un ràpel (equipat) de 30 m cap a l’est, fins a les immediacions de l’ermita de Sant Antoni. Des d’aquí hi ha diverses opcions: per la Canal de Sant Jeroni, per Canal del Cavall o pel Pla dels Ocells.

Horari: De 4 a 6 hores

 

Amb en Joan Brunet

1er. Llarg. Després del tram més dur

3er. Llarg. Inici una mica vegetat

3er. Llarg. Diedre de manual

R3 Reunió antiga, que conviu amb una de parabolts

4art. Llarg. Tram en lliure

4art. Llarg. Cal dur força cintes!

4art. Llarg. A punt d’entrar a la R

R4

5è. Llarg. Ficant un peu a l’estrep

5è. Llarg. Burí petat, encara aprofitable

5è. Llarg. A punt de fer el flanqueig

5è. Llarg. Com per penjar-s’hi, tal com està!

6è. Llarg. En Joan, “ficat en matèria”

6è. Llarg. A punt de flanquejar cap a la dreta

Cordades a la via Punsola del Cavall Bernat

L’esperó de l’Alfanhui, al Serrat del Patriarca

Ermita de Sant Antoni

 

“Cerdà-Riera” a la Bandereta de Montserrat

CERDÀ-RIERA (135 m MD) a la Bandereta de Montserrat, amb la Sandra Serra… o bé com tornar als orígens, per no perdre la identitat

➪ Ressenya imprimible en PDF
Dimarts, 6 de maig de 2019. La meva primera escalada en cap de corda va ser a l’Agulla del Pingüí l’any 1983. Des d’aleshores, aquesta entranyable regió de Montserrat va passar a formar part habitual del meu terreny de joc. Posteriorment, l’engrescador descobriment de nous horitzons va propiciar que, de forma paulatina, la Regió d’Agulles anés quedant relegada a un segon terme en les meves preferències. Indefectiblement, però, sempre que passava per Can Massana o Coll de Guirló, la meva mirada s’entretenía a buscar l’evidentíssima línia de la Cerdà-Riera. M’imaginava com en devien ser les preses d’escafides, de verticals els seus diedres, i d’obaga la muralla, quan aquesta resta a l’ombra. Fins que avui, gràcies a la Sandra ―que ja l’havia escalat―, finalment he tingut el plaer de gaudir d’aquesta preciositat. I, també, de comprovar, com gairebé sempre sol passar, que la realitat supera la ficció… excepte pel que fa a la temperatura, que ha estat tant o més freda que en els meus somnis més humits!

LA VIA

1er. Llarg. 25 m IV+. Curt díedre a protegir, que dóna pas a una vira amb vegetació. Reunió en una alzina, al peu de l’evident diedre posterior. Per anar entrant en situació.

2on. Llarg. 35 m V+. Magnífic diedre mantingut, amb diverses seccions polides pel pas de les innombrables cordades, i algun que altre pas puntual més entretingut. Equipament antic, però força abundant. Final en un «balconet» aeri i espectacular.

3er. Llarg. 25 m 6a. Fissura vertical, equipada per no patir, però perfectament factible. Tram final més relaxat. Llarg gairebé tan esplèndid com l’anterior.

4art. Llarg. 45 m Vè. Inici per un diedre tombat que, de seguida, dona pas a una canal prou vegetada, com per fer el «Tarzan». Final per una xemeneia que, quan es va estrenyent, t’empeny a sortir per la placa. Reunió en una alzina, al peu del cim de La Bandereta. La cirereta dels pastís!

5è. Llarg. 5 m III. Curta grimpada fins al cim de La Bandereta. Que bonic és Montserrat!

Aproximació: Des de l’aparcament de Can Massana, prendre el GR-172 en direcció al Monestir. Passat Coll Guirló, seguir a mà dreta pel camí del refugi Vicenç Barbé. I, al cap d’un centenar de metres, prendre un corriol a mà esquerra que, després d’un primer tram indefinit, acaba entrant en una «canaleta». Peu de via, al final d’aquesta. 30’

Descens: Ràpel d’uns 40 m cap al sud. A partir d’aquí, seguir baixant per l’Alt Camí d’Agulles (marques vermelles) fins al Pas de la Portella. En acabat, tornar a Coll de Guirló, seguint cap a la dreta. 40’

Horari: De 2 a 3 hores

Ambla la Sandra Serra

1er. Llarg. Diedre inicial

2on. Llarg. Encetant el llarg diedre

2on. Llarg. Amb els peus i les mans fredes, costa més del què sembla

2on. Llarg. Que xulo!

2on. Llarg. Darrers metres, vistos des de la R

R3

3er. Llarg. La Sandra, als primers metres

3er. Llarg. De plè, a dins la fissura vertical

3er. Llarg. Entrada a la R

4art. Llarg. Díedre inicial

4art. Llarg. Sortint de la xemeneïa

5è. Llarg. He fet el cim!

Ràpel

La Sandra, més contenta que un gínjol!

Cara’m, avui vas molt mudat!

Parets de somni

Laberit màgic

“STAE” a la Paret de Santa Cecília de Montserrat

STAE (340 m MD) a la Paret de Santa Cecília de Montserrat, amb en en Joan Brunet… o bé com haver de baixar tres cops la Teresina, per tancar una bona trilogia

➪ Ressenya imprimible en PDF
Dilluns, 27 d’agost de 2018. A la tardor del 2014, de la mà d’en Marc Ribas, vaig fer la Directa al Prostíbul. Sense saber-ho, acabava d’encetar una trilogia que, justament avui, quatre anys més tard, he culminat amb l’escalada de la STAE. El Vianant, la tercera en discòrdia, va caure el mes passat gràcies a l’encertada proposta de la Sandra Serra. Essent totes tres molt recomanables, cadascuna amb les seves particularitats, coincideixo amb en Jose Bermudo quan ens diu al seu bloc: «la STAE és similar, o una mica més difícil que el Vianant, i una mica més fàcil que la Directa al Prostíbul».

Comentar que l’amic Joan Asín, com a bon membre del STAE (secció d’escalada del C.E.Àliga), quan tenia dinou anys, en va fer la primera repetició calçat amb botes rígides i fent un bivac a la cinquena reunió. Trenta-quatre anys més tard hi va portar amb el seu nebot. Aquesta vegada amb peus de gat i dormint al Barcelona. Ha, ha ha!

A diferència de dissabtes, diumenges i festius, escalar a la cara nord de Montserrat entre setmana és tot un privilegi. Entre altres motius perquè el brogit de les motos «corbejant» la carretera de Ca’n Masana és menys molest. Avui, però, bona part del matí hem estat acompanyats per un helicòpter del Servei d’Emergències, que ha estat fent trasllats de material per damunt dels nostres caps ―suposem cap a l’esllavissada de la Teresina―. En cas d’haver hagut de trucar al 112, al menys els teníem ben a prop… Ha, ha, ha!

En quan a l’estat de la via, mentre unes informacions apuntaven a una «petada» de parabolts considerable i barroera, altres deien que tampoc n’hi havia per tant. Ja se sap que mai plou a gust de tothom. Al final, res que no es pugui resoldre amb un bon assortir d’«amics». Els espàrrecs arremangats que hi ha quedat, però, no fan molt bonic que diguem.

LA VIA

1er. Llarg. 35 m 6a+. Inici per una fissura desplomada amb equipament a completar, que en lliure (i en fred) costa Déu i ajut. Flanqueig fàcil, però descompost, i reunió passat un primer tram de diedre (a l’entrada n’hi ha una altra de més incòmode).

2on. Llarg. 30 m V. Diedre deliciós per amanir al gust (peces grandetes) d’aquells que semblen esculpits per al gaudi del personal. Es fa curt!

3er. Llarg. 25 m IV. Llarg de transició amb inici per placa i final per fissura.

4art. Llarg. 30 m V. Placa de finor que, al final, ressegueix una fissura en diagonal. Llarg elegant.

5è. Llarg. 30 m III. Un altre llarg de tràmit, amb un curt ressalt a superar.

6è. Llarg. 40 m 6a+. Tirada per fissures amples de roca mediocre que, malgrat no ser vertical, és atlètica i s’ha de reforçar. Exigent.

7è. Llarg. 30 m V. Inici amb un ressalt sortint de la R, més un tram de xemeneia fàcil, difícil de protegir.

8è. Llarg. 30 m V. Sortir caminant cap a l’esquerra, en direcció a la timba, (sobre la R hi ha uns parabolts, que són d’una altra via), per fer un canvi de paret («passet» curiós). Enfilar per la placa, amb uns primers passos difícils i desprotegits. Més endavant, flanquejar cap a la dreta fins al peu d’una xemeneia. Llarg un xic exposat.

9è. Llarg. 20 m III. Llarg de tràmit per un diedre-xemeneia fàcil.

10è. Llarg. 30 m IV+. Aresta cimera protegida amb un sol parabolt.

Aproximació: Des del refugi de Santa Cecília, prenent el GR en direcció oest (Can Massana) fins a tenir la perspectiva de la paret per on discorre la via. Aleshores, agafar un corriol desdibuixat, normalment marcat amb una fita, que de forma directa i salvatge va a buscar el peu de paret. 45’

Descens: Per la ferrada Teresina i la Canal de Sant Jeroni. 1h 15’

Horari: Entre 4 i 6 hores

“Els homes de vermell”

1er. Llarg. En Joan, ben espatarrat de bon matí!

2on. Llarg. Acabant de superar la fissura inicial

2on. Llarg. Es nota que em trio els llargs més bons?

2on. Llarg. Quin llarg més llaminer!

3er. Llarg. Contrallum

R3 Enlluernat

4art. Llarg. Placa bonica. Es nota que em trio els llargs?

R5

6è. Llarg. Uf, sort que hi té un repòs!

7è. Llarg. A veure, si mires l’ocellet…

7è. Llarg. Bloc empotrrat de “llibre”

7è. Llarg. Tram final de la xemeneia

8è. Llarg. A la una, a les dues i a les…

8è. Llarg. Ah, doncs no n’hi havia per tant!

8è. Llarg. Que bo que sóc!

8è. Llarg. Uf, sort que he xapat!

El que fa l’alçada…

Ecos, Frares Encantants…

Contrastos

L’helicòpter del 112 fent portejos

“Alfanhuí” al Serrat del Patriarca de Montserrat

ALFANHUÍ (230m ED-) al Serrat del Patriarca, de Montserrat, amb en Damià Santiveri i en Joan Brunet… o bé com trobar una perla negre al bell mig del Serrat

➪ Ressenya imprimible en PDF
Dissabte, 10 de març de 2018. Fondejant en el baül de «Les Perles de l’Antonio» ―aquest pirata amb martell però sense mapa del tresor que, a les dècades dels setanta i vuitanta, ens va deixar un llegat de valor incalculable―, avui hem gosat endinsar-nos en una altra de les seves joies més preuades. Alfanhuí, tanmateix com la novel·la d’en Rafael Sánchez Ferlosio, és un reducte màgic a on realitat i fantasia es confonen constantment. Cada còdol, cada fissura, cada nou tombant de roca, cada murmuri de l’aire, cada contrallum iridescent… ens traslladen a un sistema d’universos paral·lels, curull de somnis efímers i quimeres enigmàtiques, a on poder donar sentit als nostres anhels més inconfessables.

Com en totes les grans clàssiques, aquesta és una via a on l’aventura comença molt abans de posar-se l’arnés. Justament, amb aquell lleuger tremolor de cames que hom experimenta quan n’escolta o en llegeix una descripció acurada, tant dels passatges de l’escalada, com del compromís que requereix. Així com de les vicissituds sofertes pels ardits aventurers que ens han precedit en el viatge. Per seguir, encabat, mercès a la motivació necessària i a una adequada alineació dels astres, amb la ferma decisió d’entomar un repte com aquest.

Aprofitant la finestra de bon temps d’aquest dissabte, hem decidit ser matiners. De manera que començat a aproximar a les vuit tocades, per poder ser cap a les nou ser a la paret. Mentre marxàvem pel Camí de l’Arrel, damunt d’un mar de núvols de postal, hem posat els llargs a subhasta. En Damià, que és qui s’havia documentat millor, ha apostat fort per la tercera i la cinquena tirades, mentre que en Joan s’ha postulat per enllestir les dues primeres i poder viure de renda a partir de llavors. «Ep, nois, i el sisè, que no el vol fer ningú? Mireu que està d’oferta, eh!». Silenci absolut! «No deveu pas voler que el faci jo, oi..?». Doncs, mira per on, sembla ser que sí! Bé, que hi farem! Al final, com a principal instigador del projecte, no em queda més remei que acceptar la proposta.

Emparat per una temperatura força agradable, en Joan no triga massa a enllestir el primer relleu: un díedre a protegir de roca delicada i dificultat mitja que, a tall d’escalfament, ens ha dipositat al peu d’un mur que Déu n’hi do com extra-ploma!

De bell nou, com si res no hagués passat, amb uns moviments precisos i la seva tècnica palmària, el Brunet s’ha cruspit l’enfilall de parabolts, burins i claus rovellats de que consta la tirada. «Au vinga, tu que tens la feina feta, ja te’n pots anar cap a casa, si vols…». «Si home, ara que és quan puc començar a xalar!». Ha, ha, ha! Reunió incòmode, canvi de cordes… Buf, quin merder!

Certament, la tècnica d’artificial no és el que a en Damià se li dona millor, però avui deu estar inspirat, perquè fins i tot s’ha endut el ganxo de casa. És clar que, una altra qüestió serà que el sàpiga fer servir! Doncs bé, de mica en mica, el noi se n’ha anat ensortint. Aquí una sortideta en lliure, allà escanyant un burí… Fins que ha arribat a aquell punt, a on s’ha hagut de decidir entre fer un pas ganxo o un pas en lliure molt forçat. Màxima expectació! «Compte, que ho provo amb el garfi!». «Primer, potser que hi pengis l’estrep, però!». «Ah, doncs jo em pensava… Mira, encara sort que m’ho heu dit!». «No, si ja us dic jo que la clàssica no fa per bous!». Ha, ha, ha!

La quarta, una placa «finota» fins al peu de la bavaresa fantàstica, sembla ser que em toca a mi. Així que, nou canvi de cordes, material i altres històries… Tot plegat, gairebé hi hem estat més que a fer el llarg! Ha, ha, ha!

Aquesta que ve ara, té una pinta brutal. Una bavaresa vertical, prou ample per encabir-hi tresos i quatres a sac! Ara ja entenc perquè Damià se l’ha demanada. Bona de veritat!

I, mira per on, ja som a la que fa sis! Aquella que a tots ens feia cosa… I, de fet, no n’hi ha per menys. Un mur de compota, a base molts cigronets i poques patates, amanida amb algun que altre parabolt, que t’aboca a fer un acte de fe d’aquells que deixen marca: una travessia cap al no res, amb els esfínters premuts i creuant els dits, bo i esperant que les ressenyes no s’equivoquin i tot d’una aparegui un parabolt davant dels teus ulls esporuguits… I sí, després d’uns deu metres de flanqueig a pèl, apareix la xapa! La cosa no s’acaba aquí, però… Les esses que s’han de fer per tornar a la vertical de l’aresta, provoquen un fricció de cordes que afegeixen, si cap, més llenya al foc! Definitivament, no es pot dir blat, fins que no és al sac i ben lligat!

Malgrat que només restin un parell de llargs fàcils ―sobre el paper els més senzills de la via―, com que els meus dipòsits d’adrenalina estan completament esgotats, els hi cedeixo a en Joan, que és qui sembla anar més fresc. «Que Joan, et pensaves que ja te’n havies deslliurat, eh?». Ell, no cal dir-ho, els enllesteix en un de sol, sense perdre la compostura, ni despentinar-se el serrell.

I d’aquesta manera, després de set horetes de no res, fi de la història. Quina és la pròxima, companys?

Amb en Joan Brunet i en Damià Santiveri

1er. Llarg. Passos francs sobre roca delicada

2on. Llarg. Inici

2on. Llarg. En Damià començant

2on. Llarg. “Seguros a punta pala”

2on. Llarg. A punt d’entrar a la R

2on. Llarg. Guapa tirada!

3er. Llarg. Tècnica combinada

3er. Llarg. A on vas amb tants estreps. A veure si encara si t’hi faràs mal!

3er. Llarg. Per fi la R

3er. Llarg. Ves que venim!

4art. Llarg. Deixem-ho mirar bé!

4art. Llarg. Aquest era curtet

5è. Llarg. Bavaresa de llibre

5è. Llarg. Aquí de cruspir-se el llastrot!

6è. Llarg. Si us hi fixeu bé, foto una cara d’acollonit!

6è. Llarg. Si us hi fixeu bé, foto una cara d’acollonit!

7è. Llarg. Inici

7è. Llarg. Més difícil del que sembla sobre el paper

Damià

Joan

Mar de núvols

El Serrat del Patriarca, cara oest

El Serrat del Patriarca, cara nord

Paret de l’Aeri, des del Serrat del Patriarca

Una cordada que ens venia al darrera, al segon llarg

La cordada esmentada, a la part final de la via

“Directa Sagitario” al Plec del Llibre Superior de Montserrat

DIRECTA SAGITARIO (185 m MD+) al Plec del Llibre Superior, de Montserrat, amb en Damià Santiveri i en Joan Brunet… o bé com assolir el cim dels Plecs saltant de balma en balma

➪ Ressenya imprimible en PDF
Dissabte 10 de febrer de 2018. Des que en Llullu Barba, en Marc Montaner i en Riki Kalamontse van tenir l’encert de restaurar «al dente» l’equipament d’aquesta obra d’art, fa un any i mig, que l’havia incorporat a la meva cartera de pendents. Com gairebé sempre, però, mancava trobar els companys, la data i, sobretot, la motivació per gosar de temptar-la. No és un itinerari per prendre-se’l a la lleugera, aquest. Fins que, aquesta setmana, amb la imminent entrada en vigor de les restriccions per nidificació, em va semblar que podia ser el moment adequat. A l’altra banda de la balança, però, temperatures sota zero, presència de neu a bona part dels massís i previsió de fortes ratxes de vent de nord. Tot plegat, una equació plena d’incerteses que em va acabar de posar nerviós! En quan a la motivació i als companys de cordada… Bé, amb aquest parell d’impresentables, qui no s’atreviria a ficar-se a qualsevol lloc i en qualsevol circumstància? Ha, ha, ha!

Via mítica i emblemàtica de l’Armand, oberta fa gairebé quaranta anys, bo i cercant les escasses debilitats que ofereix la roca pel bell mig d’aquest pany de paret impressionant. Sortosament, al final, l’hem pogut transitar sense passar més angúnies que les necessàries. Uns amb millor estil que altres, tot s’ha de dir! Després de fer un repartiment dels llargs, a dit: primer i cinquè (els més obligats) per a en Damià, segon i tercer per a en Joan, i quart i sisè per a mi; cadascú ha acabat fent el què bonament ha pogut. En Damià, com a bon bou que és, apurant en lliure fins a on la roca i els «maporros» li han permès. I els altres… diguem que ens en hem ensortit amb tècniques més tradicionals. O bé, el que és el mateix, més Ae que no pas lliure. «El que vale, vale, y el que no…» Què hi farem! Decididament, aquesta és una via que, per poder gaudir-la, cal anar-hi allò que se’n diu més aviat «sobrat». I, si pot ser, un dia que no foti tan fred… Brrrr!

LA VIA

1er. Llarg. 30 m 6b+ (6a/Ae). Comú amb les vies Rosaura i Tai-Chi. Segueix una línia força directa per una gran placa de presa petita, però ferma, fins a la primer dels grans forats que hi ha a la paret. Llarg molt mantingut.

2on. Llarg. 20 m 6a. Sortida per la dreta i, de seguida, flanqueig cap a l’esquerra a cercar una nova balma. Pas d’entrada a la reunió, difícil en lliure. En conjunt, no obstant, el llarg més assequible.

3er. Llarg. 25 m 6c (6a+/Ae). Sortida per la dreta del forat a superar un muret i tornar a la vertical de la reunió. A continuació, segueix un tram més assequible fins a l’alçada d’una nova cavitat. Superar aquesta, per arribar a la R, torna a tenir un parell de passos extra-plomats.

4art. Llarg. 25 m 6a+ (V+/Ae). De característiques similar al segon, igualment comença per la dreta i retorna cap a l’esquerra fent un llarg flanqueig. L’entrada a la reunió, torna a ser allò que revesteix més dificultat.

5è. Llarg. 40 m 6b+/Ae (6a/Ae). Com en tots els llargs, sortida per la dreta del forat a enfilar un llarg mur compacte. A la part final, la tendència del traçat va més aviat cap a la dreta. Juntament amb la primer, la tirada més mantinguda i obligat del recorregut. Inclús fent-lo en Ae, les sortidetes en lliure tenen la seva gràcia. Llarg molt exigent en lliure, amb passos que sobrepassen de llarg el sisè grau.

6è. Llarg. 45 m 6c (V/Ae). Sortida per la rampa de llançament que queda a la dreta de la R, en direcció a un altre mur molt vertical, aquesta vegada molt assegurat. Superat aquest, seguir pel díedre mig trencat que ens queda just al davant i que duu a la cresta cimera. Reunió a l’altra banda de la paret, aprofitant la instal·lació de rapel. «C’est fini!»

Aproximació: Des de l’aparcament de Santa Cecília, seguir la carretera en direcció oest ―Can Massana―. Al cap d’uns tres-cents metres, prendre el camí senyalitzat que puja per la Canal de la Llum. Arribats al coll (uns 40′), baixar pel Torrent del Migdia durant 15′ més, fins a passar per entremig de dos grans blocs caiguts. Just després, pujar a ma dreta per un torrent embrossat ―en direcció oest―, seguint unes traces de camí. La via comença al costat d’una alzina. 1h 15′.

Una altra opció és fer-ho pel sud, pel Camí dels Francesos, entre Can Jorba i la Vinya Nova, baixant al Torrent del Migdia un cop passat Coll Musset.

Descens: Seguir cap a l’oest per l’aresta dels Plecs, fent un primer rapel d’uns 20 m fins a la bretxa del Superior amb l’Estret i, seguidament, superar un parell de ressalts de IV ―aconsellable anar encordat―. En arribar a la Paret del Montgròs, si hem vingut del nord, el millor és acabar d’escalar aquest ―un centenar de metres fàcils, puntualment equipats― i baixar, encabat, pel marcat camí que duu, de bell nou, al coll i a la Canal de la Llum.

Si ho hem fet pel sud, al final de l’aresta baixar pel rapel equipat de 30 m que, en aquella direcció, mena a una traça de camí que retorna al Torrent del Migdia. I d’aquí, a Coll Musset i can Jorba pel Camí dels Francesos.

Horari: De 4 a 5 hores

 

Amb en Damià Santiveri i en Joan Brunet

1er. Llarg. Primers metres, al sol però ben abrigadets

1er. Llarg. Verticalitat, des de bon principi

1er. Llarg. R1

2on. Llarg. En Joan, decidint per on “atacar”

2on. Llarg. Flanqueix d’aquells de millor no caure…

2on. Llarg. A veure, aquesta corda que s’enganxa…

2on. Llarg. Si noi, la cordeta ens vol fer la guitza!

2on. Llarg. I lo bé que ens ho passem!

3er. Llarg. Au va, Joan, a tornar-hi que no ha estat res!

3er. Llarg. Aprofita que aquest tram és de bon fer!

3er. Llarg. Seguint les passes del Brunet

4art. Llarg. Ja n’hi ha prou d’anar de paquet!

5è. Llarg. 6b+ només?

5è. Llarg. El sol comença a fer figa!

5è. Llarg. Excel·lent foto en perspectiva, presa per la cordada navassenca “PepetsTeam”, en baixant de fer la Francesc Casanova

5è. Llarg. Amb tota la paret a l’ombra i pelant-nos literalment de fred

5è. Llarg. En Joan, entrant a la R, amb el “buff” posat

5è. Llarg. En Damià, content com un gínjol!

6è. Llarg. No, si encara us tindré de treure de la paret…

6è. Llarg. Buscant bolets… vull dir burins!

6è. Llarg. Això és molt dret!

Primer rapel

Preparant el segon rapel

Neu a la part alta de la muntanya

“Trinitat” a la Roca Plana dels Llamps de Montserrat

 

TRINITAT (130 m MD) a la Roca Plana dels Llamps, de Montserrat, amb en Joan Brunet Puigpiqué​… o bé com assolir un cim emblemàtic, llargament cobejat

➪ Ressenya imprimible en PDF
Dissabte 18 de novembre de 2017. Per la seva situació preeminent i estratègica, al cor del massís, des d’on es dominen per igual les vastes extensions de monòlits que, tant a ponent com a llevant, conformen l’insòlit univers montserratí, des de sempre, la Roca Plana dels Llamps ha cridat poderosament l’atenció d’excursionistes i escaladors. I, en especial, la seva turmentada cara est, a on semblen haver anat a impactar, des de temps immemorials, quantes fúries, improperis i laments hagin llançat les ordes de diables, aquelarres de bruixes i resta de criatures noctàmbules que, les nits de lluna plena, deambulen per les roques, parets i agulles de Montserrat.

Avui, gràcies a una discreta actuació, i als inspiradors relats d’en Pau Tomé (Pau Dessy​) i en Jordi Ceballos Villach​, en Joan Brunet i un servidor hem tingut la grata oportunitat de solcar una altra llegendària ascensió del mestre Antonio García Picazo, sense passar més angúnies de les habituals i necessàries en aquest tipus d’ascensions. Una petita joia, de concepció clarivident i execució audaç, que sorteja amb intel·ligència i habilitat balmes, extra-ploms i tota classe de dificultats, fins a arribar al punt culminant d’aquest altiu penyal.

LA VIA

Aproximació: Des de l’aparcament de Santa Cecília, seguir la carretera en direcció oest ―Can Massana―. Al cap d’uns tres-cents metres, prendre el camí senyalitzat que puja per la Canal de la Llum. Arribats al coll (uns 40′), baixar pel Torrent del Migdia durant 5-10 minuts i, després de descartar el primer trencant a ma dreta (Canal dels Micos) prendre el següent (Montgròs). El camí passa just per sota de la cara est Roca Plana dels Llamps. Peu de via al peu de la gran balma que hi ha a la dreta de la paret. Poc més d’una hora.

1er. Llarg. 25 m V. Pujar pel punt més feble fins a la gran balma característica. Reunió a l’extrem esquerre. Llarg exposat.

2on. Llarg. 35 m A1/V+. Fent atenció a on hi emplaçades les expansions, i fent una llarga diagonal cap a l’esquerra, superar en escalada combinada les diverses balmes que ens barren el pas. Llarg exigent i mantingut.

3er. Llarg. 25 m V+. Llarg en lliure amb un xic de navegació i poques assegurances fixes.

4art. Llarg. 25 m V/A2. Superació d’una fissura desplomada semi-equipada amb material divers. Tram final en lliure. Llarg entretingut.

5è. Llarg. 20 m IV. Travessa a ma esquerra fins a on la roca per verticalitat i grimpada final. Llarg de tràmit.

Descens: Per l’aresta sud, un primer ràpel (o desgrimpada) d’uns 30 metres. Un segon de 20 metres. I un tercer, per la cara est de 10 metres. Tornada pel mateix camí de l’aproximació, en sentit contrari.

Horari: De 3 a 4 hores

Amb en Joan Brunet

1er. Llarg. R1

2on. Llarg. Perspectiva des de la R2

2on. Llarg. Fent els darrers metres

3er. Llarg. Inici

3er.Llarg. A punt de superar un petit desplom

3er. Llarg. Passos exigents

R3

4art. Llarg. Encetant la fissura en extra-plom

4art. Llarg. Desafiant la llei de la gravetat

4art. Llarg. “Ballant amb friends”

4art. Llarg. A punt de sortir en lliure

5è Llarg. Déu n’hi do del pati que hi ha!

Detall de l’actuació puntual als llargs

Detall de l’actuació puntual a les reunions

Preparant el primer ràpel

Vistes a ponent

Vistes a llevant

Curiositat geològica

“Privilegi” al Serrat dels Monjos de Montserrat

PRIVILEGI (110 m MD) al Serrat dels Monjos, de Montserrat, amb en Pau Tomé (Pau Dessy)… o bé com trobar una mica de tot en poc més de cent metres

➪ Ressenya imprimible en PDF
Dilluns 13 de novembre de 2017. Jugant a cuit i amagar amb les previsions meteorològiques, finalment ens hem anat a arrecerar en aquesta part de la muntanya, a on el vent i la temperatura solen ser més benignes que en altres indrets del massís. «Pau: te’n queda alguna per fer de la zona?». «Deixa’m que rumii… Ah sí: la Privilegi i la Sony com Sony!». «Apa doncs, a manca d’un, dos objectius!».

Trobar el peu de via de la Privilegi resulta d’allò més senzill ―a l’extrem dret del Serrat, quan la paret perd alçada―. No en va, fou la segona a ser oberta al Serrat dels Monjos. Amb un primer llarg més aviat poc atractiu ―tant per la qualitat de la roca, com per la vegetació i la indefinició del recorregut―, de seguida entrem en un sistema de fissures que, després de vorejar en lliure els dos sostres vermellosos que ens barren el pas, ens acaben deixant al peu d’un de més categòric. La superació del qual, requereix d’emprar mitjans artificials. En acabat, un flanqueig, per placa, descendent ens diposita al díedre terminal.
Tot i no ser una via massa repetida, justament el dia abans havia estat recorreguda per en Pere Casals i un seu company. La seva «piada» a la xarxa, i unes marques de magnesi, recents, ens ho corroboren. De la Sony com Sony, no hem estat capaços de trobar-ne res més que la ressenya del 2001 de l’Armand Ballart ―un dels oberturistes―.

Amb la musculatura i les neurones degudament escalfades, doncs, hem aconseguit d’escalar el primer llarg; no sense abans haver lliurat una lluita cos a cos amb uns molestos garrics. En el segon, però, un cop superats els dos primers espits ―6b del bo―, en comptes de trobar-nos la placa i una nova protecció, que és el què indica la ressenya, ens hem topat amb un tram esllavissat. Després de temptejar una bona estona a esquerra i a dreta, en no veure-ho prou clar: desgrimpada, «mallón» i cap a casa! Bé, ara al menys sabem perquè ningú l’escala.

Horari: 3 hores

En Pau Tomé

El “menda”

1er. Llarg. Després de lluitar amb la vegetació

1er. Llarg. Darrers metres

2on. Llarg. És Montserrat això?

2on. Llarg. Fissures de bon protegir

2on. Llarg. Al pas de 6a

2on. Llarg. Ves, que vinc…

2on. Llarg. Si n’hi estàs de bé aquí!

3er. Llarg. Perspectiva des de la R

3er. Llarg. Darrers metres

4art. Llarg. Tocant “sostre”

4art. Llarg. Els friends hi entren prou bé!

4art. Llarg. Espectacular sí que ho és!

4art. Llarg. Penjat com un “xoriç”

4art. Llarg. Tram final

5è. Llarg. La R4 vista des de després del flanqueig

En Koki Gassiot Pintori, l’any 1992, durant l’obertura

“Integral Casas Chani, Parera García, Circ Cric” al Serrat del Moro de Montserrat

INTEGRAL CASAS CHANI, PARERA GARCÍA, CIRC CRIC (285 m ED-) al Serrat del Moro, de Montserrat, amb en Damià Santiveri Freixa i en Pau Dessy (Pau Tomé)… o bé com acabar duent el cos allà on un dia els ulls el van somniar

➪ Ressenya imprimible en PDF
Diumenge 29 d’octubre de 2017. Fent honor a les paraules del gran Gaston Rebuffat, en Damià, que és un bon observador, dies enrere em demanava per quines vies solquen les cridaneres fissures que hi ha entre la «Mas Brullet» i la «Casas Chani». Doncs bé, la resposta no és altra que la «Parera García» i la «Circ Cric» ―ambdues obertes pels inefables Fredi Parera i Antonio García Picazo―. Recollides, i incloses, per en Pep Soldevila, al llibre «Les 100 millors escalades de Catalunya» sota l’apel·latiu «Integral Casas Chani, Parera García, Circ Cric». Una encertada, exigent i poc freqüentada combinació de trams de via que, amb tota probabilitat, aglutina algunes de les millors fissures i díedres del massís. Una mena d’Indian Creek en miniatura, con si diguéssim. Gràcies a la curiositat d’en Damià, doncs, ja tinc dues AGP més que apuntar, i recorregudes 49 de les 100 millors d’en Soldevila (una més i arribaré a la meitat).

Així que, ja ho sabeu, armeu-vos de valor (i de Camalots) i disposeu-vos a viure un experiència única a la Muntanya de Montserrat. No feu com en Damià, però, que malgrat anar sobradament assortit de friends de grans i mitjans, per por d’esgotar-los abans d’hora, els ha anat fent córrer fissura amunt de tal manera que, una mica més i arriba a la R amb tot el joc. I és que, ja és bo ser previsor, però tampoc no cal passar-se… Ha, ha, ha!

LA VIA

Aproximació: A l’alçada de Santa Cecília, seguir el GR en direcció al monestir i, en trobar un corriol que puja a ma dreta, prendre’l en direcció a les parets. Arribats al peu de la gran llastra a on comença la Mas Brullet, seguir un xic a l’esquerra fins a una evident esllavissada. 20′

1er. Llarg. 40 m V+. Díedre vertical i mantingut, més difícil del que sembla sobre el paper.

2on. Llarg. 40 m V+/Ae (7a). Inici en díedre per, ben aviat, seguir la marcada fissura que hi ha a la dreta en tècnica combinada o en lliure extraordinàriament difícil.

3er. Llarg. 20 m 6a. Curt díedre que dóna pas a una bona fissura d’encastament.

4art. Llarg. 40 m IV+. Flanqueig cap a la dreta i superació d’un mur delicat, per la qualitat de la roca i la manca d’assegurances.

5è. Llarg. 35 m 6a/A2. Diedre fissurat d’una vintena de metres, a protegir. Seguit d’un flanqueig electritzant, amb passos combinats, a on hi ha tres claus seguits, en aparent bon estat (el primer falcat i el segon invertit). Per completar-ne l’equipament, van bé un tascó mitja al començament de la travessia, i els aliens groc i vermell a la sortida.

6è. Llarg. 10 m Vè. Llarg de tràmit, per un diedre ajagut.

7è. Llarg. 40 m 6b+. Diedre molt mantingut i atlètic, parcialment assegurant amb burins, anomenat diedre «ou» ―des de Santa Cecília, les seves parets recorden aquesta forma―. El sostret de la part final se supera per l’esquerra i, a continuació, cal tornar a la dreta per trobar la reunió.

8è. Llarg. 10 m II. Curt flanqueig sense dificultat. Canvi de reunió.

9è. Llarg. 50 m 6b+. Impressionant, i atlètica, bavaresa de prop de quaranta metres que, per si sola, justifica la visita. En Fredi i l’Antonio van batejar el llarg com a «Circ Cric». Aquí és a on ens farà més falta un bon assortit de friends (tresos i dosos sobretot), atès que els burins que hi ha emplaçats, són més aviat testimonials. Hi ha una reunió intermèdia, opcional. Ull amb el darrer pas de la via (Vè), que té un bon risc de pèndol per als segons!

Descens: Pels cinc sinuosos ràpels de la Mas Brullet, que comencen just a la darrera reunió de la via (1h llarga). Pujant per terreny embrossat i poc definit fins al capdamunt de l’estació superior de l’Aeri per, d’aquí, baixar per la Canal de Sant Jeroni. 1h 30′.
O bé pel dos ràpels de 60 m que et deixen fins a mitja Canal de Sant Jeroni (l’opció que avui hem triat). I, des d’aquí, caminant (1 h). Per trobar l’inici dels ràpels, primer cal pujar durant uns cinc minuts en direcció nord i, en trobar una curiosa pedra penjant d’una alzina, baixar per una mena de corriol durant cinc minuts més.

Horari: De 5 a 7 hores

1er. Llarg. Primers metres

1er. Llarg. L’entrada a la reunió

R1

2on. Llarg. En Pau al tram d’Ae (7a)

2on. Llarg. En Damià iniciant el llarg

2on. Llarg. S’ha d’estar molt fort, per fer-ho en lliure…

3er. Llarg. En Pau, encapçalant la cordada

3er. Llarg. Amb l'”ou” damunt del cap

4art. Llarg. Travessia inicial

4art. Llarg. Tram poc protegit

5è. Llarg. Amunt i crits!

5è. Llarg. Díedre de manual

5è. Llarg. A l’alçada de la primera assegurança

5è. Llarg. a punt de completar el flanqueig

5è. Llarg. En Pau, saludant a la càmera

6è. Llarg. Díedre assequible

6è. Llarg. En Damià, apropant-se al seu destí!

7è. Llarg. En Damià, ficat en matèria

7è. Llarg. Exigent, des del primer metre

7è. Llarg. Un servidor, superant el sostret

R7

8è. Llarg. Fent el canvi de reunió

R8 En Pau, mirant-se la fissura Circ Cric

9è. Llarg. Tota per tu, Damià!

9è. Llarg. No t’ho enduguis tot amunt…

9è. Llarg. Vinga bou!

9è. Llarg. Tram de fissura extra-plomada

9è. Llarg. En Pau, als darrers metres

9è. Llarg. Els darrers metres, des de la R

9è. Llarg. Iuju! Que em veus?

Quin crack que estàs fet, Damià!

“Fita” aèria per anar a buscar els ràpels de la Canal de Sant Jeroni

Pau i Llibertat!