"Bikini" al Serrat dels Monjos de Montserrat

BIKINI (160 m MD) al Serrat dels Monjos de Montserrat, amb en Martí Soriano… o bé com posar-se biquini per any nou

Ressenya imprimible en PDF
Dissabte, 3 de gener de 2020. La tradició transmet alguna cosa del passat, que al present és rebuda com una herència. Justament per aquesta època, a casa nostra en tenim un munt: la Nit de Nadal, el Dia dels Innocents, les Campanades d’Any Nou, la Missa del Gall, la Cavalcada de Reis, els Pastorets, la Fira de Santa Llúcia, el pessebre, el caganer, el tió, l’escudella, la carn d’olla, el cava, els canalons… I, un servidor, a més a més, la via llarga amb el Martí! Un bon costum, instaurat ara fa cinc anys, que tant ell com jo procurem de mantenir. D’ocasions de fer esportiva, certament, no ens en mancaran pas. Avui, però, toca fer tàpia! A veure si fem baixar una mica els torrons…

       La «Bikini» és una proposta més, d’aquests dos grans de Montserrat que són el Fredi i l’Armand. Un oferiment aparentment modest, no exempt del polsim de sal i pebre a què ens tenen acostumats que, malgrat la seva brevetat, cal prendre’s seriosament. I molt especialment, als trams més punyents dels dos primers llargs, a on les assegurances escassegen i les possibilitats de completar-les resulta remot. Una bona excusa per treure’s la mandra i el fred del damunt, en aquest dies desplaents.

LA VIA

1er. Llarg. 45 m 6a+. Placa de roca «cremada» de difícil protecció, amb les assegurances molt justes, que a uns vuit metres del terra té un pas curt força obligat. Llarg amb un cert compromís.

2on. Llarg. 40 m 6a. Superat un primer ressalt, marxar a mà dreta per un diedre vegetat fins al peu d’una placa. Atacar-la de dreta a esquerra, aprofitant un diedre poc marcat. Per compensar l’escassedat d’assegurances, almenys aquí la roca és brutal. Un altre llarg «d’apretar» el cul.

3er. Llarg. 45 m Vè. Diedre tombat, no massa definit, de roca a controlar. Flanqueig a mà dreta per entrar a la reunió. Relleu de transició.

4rt. Llarg. 30 m 6a. Placa força equipada de roca «coralina», que flanquejant (a mà esquerra) a l’alçada de la darrera assegurança, resulta més fàcil del què diuen algunes ressenyes. Segueix un diedre vertical de bona presa i una secció de placa.

Aproximació: Des de l’Aparcament de la Salut, passant per les Coves del Salnitre, seguir el Camí de les Feixades fins gairebé al final dels Serrat dels Monjos. 30’

Descens: Baixar, a mà dreta, pel corriol que va de dret cap a un embut. Ràpel de 45 m fins al Camí de les Feixades, que cal seguir cap a l’oest 50’.

Horari: Entre 3 i 4 hores
>

Amb en Martí Soriano

1er. Llarg. A punt d’encarar el “pas de la via”, sense haver tingut temps d’escalfar

1er. Llarg. Sortint del trama compromés

1er. Llarg. A punt d’entrar a la reunió

2on. Llarg. En Martí, als primers metres

2on. Llarg. En Martí, “negociant” els passos més delicats

3er. Llarg. Inici tombat

3er. Llarg. A punt d’entrar a la “gola del llop”

R3

4art. Llarg. En Martí, a punt de flanquejar cap al diedre

4art. Llarg. Friend abandonat als primers metres de la fissura

4art. Llarg. Compte a estripar els pantalons, Martí

4art. Llarg. A punt de sortir cap a la placa

En Martí, més content que un gínjol, a la darrera reunió de la Bikini

Ressenya de l’Armand Ballart​

"Rosa d'Abril" al Serrat de les Garrigoses de Montserrat

ROSA D’ABRIL (200 m MD+) al Serrat de les Garrigoses de Montserrat, amb en Joan Brunet… o bé com celebrar Sants Innocents, bo i cantant el Virolai

Ressenya imprimible en PDF
Dissabte, 28 de desembre de 2019.
«Rosa d’abril,
Morena de la serra,
de Montserrat estel:
il·lumineu la catalana terra,
guieu-nos cap al Cel»

       Avui, mentre estàvem escalant, en Joan, el company ―i amic― amb qui més vegades he compartit corda aquests darrers quatre anys, m’ha confessat que era el seu cinquantè anniversari! Una xifra ben rodona que, entre altres prerrogatives, porta associada la de membre honorífic del selecte club dels «Cordades Centenàries». Ha, ha, ha! Bé, bromes apart, quina millor manera de celebrar-ho que escalant una via ―igualment rodona― com aquesta? Per cert, si el veieu, feu-li una bona estirada d’orelles. De cabells no… que ja n’hi queden ben pocs!

       Amb un segon, un tercer, i un darrer llargs antològics, la «Rosa d’Abril» és, sens dubte, una de les millors vies del sector. Un recorregut recomanat per en Dani Brugaroles que, malgrat ser prou exigent i dur l’inconfusible segell dels seus oberturistes, darrerament sembla haver-se posat de moda. Bona mostra en són els rastres de magnesi que hem anat trobant pel camí!

       Degut a la lleu convalescència del meu company ―fruit dels avatars d’aquesta nostra tan estimada, a l’hora que soferta, activitat―, avui m’ha tocat d’escalar de primer, gairebé tota la via. I jo més content que un gínjol, perquè us he d’enganyar! Al final no he estat capaç, però, de posar-hi el punt vermell: just abans del 6c, m’he parat a fer un repòs. Bé, tan se val, la qüestió és que hem xalat de valent, tots dos!

LA VIA

1er. Llarg. 45 m Vè. D’inici poc definit, als primers metres toca barallar-se amb els matolls per obrir-se camí fins a un esperó. Passat aquest, a la part final torna a haver-hi vegetació. Llarg que no presagia, en absolut, la qualitat del què vindrà després.

2on. Llarg. 30 m 6c. Fissura atlètica amb bones nances que, a part de desplomar-se, es tanca a mesura que avancem. L’exigència del pas més extrem (6c), ve més donada més per la continuïtat que no pas per la dificultat concreta. Passat aquest, ve un tram de placa i, en acabat, un diedre delicat. Llarg boníssim, gens típic de Montserrat!

3er. Llarg. 20 m 6a+. Placa vertical de forats, a reforçar, damunt d’una roca brutal. Completament distint a l’anterior, però tanmateix excel·lent.

Caminar cap a la dreta durant uns 80 m, primer per una carena i, en acabat, per una feixa (inscripció «Aranya»).

4art. Llarg. 30 m IV. Llarg de transició que, traçant una diagonal cap a la dreta, va a buscar el diedre més marcat d’aquesta segona part de la muralla.

5è. Llarg. 40 m V+. Diedre amb roca delicada, assegurances justes i escasses possibilitats de protecció. El desplom de la part final, es flanqueja per l’esquerra. No és un mal llarg, però cal posar-hi els cinc sentits!

6è. Llarg. 45 m. 6a. Diedre-xemeneia vertical, de presa generosa, amb un tram d’off-width a la part final. Per la seva longitud, i escàs equipament, millor no anar escasament fornit de peces grandetes. Reunió d’un sol espit, en plena carena. Bon final de festa!

Aproximació: Des de l’Aparcament de la Salut, pel Camí de les Feixades, uns dos-cents metres més endavant de les Coves del Salnitre. 20’

Descens: Carenejar 5 m cap a l’est, fins a trobar el final de la via del Xavi. Baixar fins a la feixa en dos ràpels (50m+60m), i seguir-la després cap a l’oest, fins a trobar les fites que, seguint un traçat sinuós, acaben, de bell nou, al Camí de les Feixades.

Horari: Entre 4 i 5 hores

Amb en Joan Brunet

1er. Llarg. Primers metres, per entremig de la vegetació

1er. Llarg. Arribant a la reunió

R1

R1 Pont de roca XXL

2on. Llarg. Som-hi, que aquest és el bo!

2on. Llarg. De moment, hi ha “ganda”

3er. Llarg. Protegint l’entrada

3er. Llarg. A punt de deixar enrere les dificultats

Inscripció “Aranya”

A l’alçada del canvi de reunió

4art. Llarg. Sempre pel més fàcil…

4art. Llarg. En Joan, a l’alçada de la R4, comprovant que seguim la bona direcció

5è. Llarg. Fent el flanqueig cap a l’esquerra, per evitar el sostret

6è. Llarg. Començant el diedre

6è. Llarg. Bo, bo, de debò!

Primer ràpel (50 m)

Segon ràpel (60 m)

Un dels diversos ponts de roca d’aquest recorregut

En Joan, més content que un gínjol, el dia del seu 50è aniversari

“Llepet” al Serrat dels Monjos de Montserrat

LLEPET (120 m MD) al Serrat dels Monjos de Montserrat, amb en Josep Climent… o bé com gaudir d’una bona «escalada llampec»

Ressenya imprimible en PDF
Dijous, 31 d’octubre de 2019. Després d’un temps sense veure’ns, en Josep em proposa de fer una escalada ràpida per Montserrat. Com a membre de l’estressat col·lectiu d’«escaladors / treballadors amb canalla petits», els horaris d’en Josep a vegades són difícils de quadrar. De manera que, després de contemplar diferents possibilitats, i malgrat l’escassa informació aconseguida, ens hem acabat decidint per aquesta «quatre estrelles» del llibre «Montserrat Cara Sud Vies Llargues» d’en Luichy. I no ens ha decebut gens ni mica, la veritat!

Serpentejant intel.ligentment per entremig del caos de díedres i plaques que caracteritzen l’extrem oriental del Serrat dels Monjos, la Llepet esdevé un itinerari més reeixit del què fora d’esperar. Una elegant combinació de plaques, díedres i fissures, amanit amb un equipament més aviat auster i la inevidència del pas d’altres cordades li donen aquell punt d’atreviment que et fa sortir de la zona de confort.

LA VIA

1er. Llarg. 35 m 6a. Els quinze primers metres són de díedre i pertanyen a la via Pepperoni. A l’alçada d’una baga llarga amb un «mallón», cal anar un parell de metres a la dreta (abans del primer diedre) i, a través d’unes bones preses de mans en una vira, superar el sostret que hi ha al damunt (pitó visible un cop feta la superació). Segueix per fissura fins a la reunió. Llarg crostós i un xic exposat.

2on. Llarg. 35 m 6a+. Díedre obert i vertical, de roca fantàstica, del que se surt per la dreta a buscar una placa tombada. D’aquí, seguir recte fins a un a l’alçada d’un sostret que es franqueja de dreta a esquerra. Bon llarg.

3er. Llarg. 25 m 6b. Placa de forats que, a mesura que avancem, va decantant cap a l’esquerra. Curt flanqueig amb de preses de roca coral·lina i diedret final. Llarg tècnic i mantingut, amb algun pas aïllat més exigent.

4rt. Llarg. 25 m 6b+. Anar a buscar la placa tombada de l’esquerra, fins al peu d’una fissura que té un pas molt difícil (no obligat) als primers metres. Sortir-ne per la placa de la dreta i fer reunió en uns arbusts. Un altra llarg ben bonic. Llàstima que s’ha acabat!

Aproximació: Des de l’Aparcament de la Salut, passant per les Coves del Salnitre, seguir el Camí de les Feixades fins gairebé al final dels Serrat dels Monjos. 30’

Descens: Baixar, a mà dreta, pel corriol que va de dret cap a un embut. Ràpel de 45 m fins al Camí de les Feixades, que cal seguir cap a l’oest 50’.

Horari: de 3 a 4 hores

Amb en Josep Climent

1er. Llarg. Inici

1er. Llarg. Roca crostosa

2on. Llarg. Primers metres exigents

2on. Llarg. En Josep al tram final del diedre

2on. Llarg. Al tram de placa tombada

2on. Llarg. Negociant el sostret d’entrada a la reunió

R2

3er. Llarg. Placa de forats fantàstica

3er. Llarg. Perspectiva des de la R3

3er. Llarg. En Josep, al tram final

4art. Llarg. Primers metres

4art. Llarg. Al tram més exigent

4art. Llarg. Sortint per la placa de la dreta

Pitons de via

“Anglada-Guillamón” al Cavall Bernat de Montserrat

ANGLADA-GUILLAMÓN (175 m MD) al Cavall Bernat de Montserrat, amb na Sílvia Giner i en Sergi Obiols… o bé com viure una jornada doblement accidentada

Ressenya imprimible en PDF
Diumenge, 27 d’octubre de 2019. Sovint, les coses no són com voldríem. De fet, gairebé mai. Avui, sense anar més lluny, en Sergi ha viscut, en poques hores, dues sensacions antagòniques. Per una cantó, l’emoció d’estrenar-se en via llarga, amb un itinerari il·lustre i en un cim tan emblemàtic com el Carall Trempat. I per altra, la contrarietat de patir una relliscada i fer-se un tall en un dit. Mentre tot això succeïa, a l’altra banda de la Serra de Lluernes, dos helicòpters de rescat sobrevolaven la Carena dels Flautats (l’endemà sabríem que una esllavissada havia ferit de consideració al company Jose Valero, a qui desitgem una ràpida recuperació).

       Malgrat tot, en Sergi ho ha encaixat amb bon talant, i quan ha arribat a la reunió ha deixat anar: «Per què no demanem als helicòpters si tenen servei de BlaBlaCar?». Tant a la Sílvia com amb mi, a més de fer-nos pixar de riure, això ens ha alleugi’t força. Gràcies Sergi. Aquesta és l’actitud!

       Un cop al cim, hem coincidit amb l’Albert i amb en Jordi Pina, que acabaven d’escalar la Gran Il·lusió. En comentar-los la situació, en Jordi ―com a bon manresà― hi ha afegit aquest assenyat proverbi persa: «La paciència és un arbre d’arrel amarga, però de fruits molt dolços!». Doncs, això, que cal lluitar contra les adversitats i seguir endavant per tal de fer realitat els nostres somnis…

LA VIA

       Dúiem un bon assortit d’aliens i friends mitjans, però al final no hem posat res. Amb el que hi ha emplaçat creiem que és suficient, fins i tot en la versió de grau obligat. L’equipament esmentat, sumat a bellesa clàssica del seu recorregut i a la noblesa del rocam, propicien una escalada al límit de cadascú. Na Sílvia, sense anar més lluny, ha tret net el segon llarg. I en el tercer, ha patit una caiguda quan era a punt «d’encadenar». En Sergi i jo, per la nostra part, hem fet el que bonament hem pogut… Una via, doncs, que gairebé seixanta anys després d’haver estat oberta, segueix sent plenament vigent.

1er. Llarg. 40 m V. Canal vegetada que, a mesura que pugem, es va tornant més dreta. Els arbres faciliten la progressió i l’assegurament.

2on. Llarg. 30 m 6b+. Elegant diedre fissurat, de dificultat mitjana, acabat en un petit desplom més picantó. L’exigent placa final, de just abans d’entrar a la R (3 darreres expansions), constitueix la màxima dificultat al llarg. Per gaudir-lo de cap a peus!

3er. Llarg. 25 m 7a. Un altre díedre sensacional (més difícil, fi i mantingut que l’anterior) que, mercès a un equipament generós i a unes caigudes netes, convida a ser escalat en lliure. Tram sensiblement més difícil abans d’entrar a la reunió. Espatarrant!

4rt. Llarg. 40 m IV+/A2. Entretingut llarg d’artificial, equipat amb material divers, que requereix d’un bon nombre de cintes que xapar-ho tot. Tram final de flanqueig a dretes, en lliure moderat.

5è. Llarg. 40 m 6a/Ae. Llarg d’artificial combinat amb sortides en lliure puntuals. Part final més tombada i assequible. Bonic final!

Aproximació: Just després de passar per davant del Cavall Bernat, venint pel Camí de l’Arrel, agafar la Canal del Cavall (alzina amb branca horitzontal a l’inici). Cordes i «maromes» fins al peu del díedre, i cable d’acer al flanqueig final. Des de Santa Cecília, uns 40’

Descens: Un ràpel de 20 m cap al sud, i un de 40 m cap a l’oest. Fins a Santa Cecília, per la Canal del Cavall i el Camí de l’Arrel, en uns 50’

Horari: de 4 a 6 hores

Amb en Sergi Obiols i na Sílvia Giner

1er. Llarg. Prmers metres

1er. Llarg. En Sergi, més content que un gínjol, escalant la seva primera via llarga

R1

2on. Llarg. El menda, “in action!”

2on. Llarg. Bona, bona!

3er. Llarg. Aparteu les criatures, que la Sílvia va a per totes!

3er. Llarg. Vinga, que ja ho tens!

3er. Llarg. Moments abans de volar!

3er. Llarg. El torn d’en Sergi

R3 Quin parell de cracks!

4art. Llarg. Diferents assegurances d’aquesta tirada

4art. Llarg. En Sergi, al tram final

R4 El dit d’en Sergi, després de la relliscada

5è. Llarg. Com peix a l’aigua!

5è. Llarg. Au va, Sílvia, treu-nos de la via!

Na Sílvia, la simpatía personificada!

En Sergi, l’home del bon talant!

Un helicòpter de rescat sobrevolant Els Flautats

“Aresta Fredi-Picazo” a la Roca dels Aurons de Montserrat

ARESTA FREDI-PICAZO (225 m MD) a la Roca dels Aurons de Montserrat, amb l’Ernest Llimós… o bé com entrar als seixanta amb bon peu

Ressenya imprimible en PDF
Dimarts, 8 d’octubre de 2019. L’Ernest és un dels pioners de l’escalada al Berguedà, a qui els anys no han restat un sol bri d’entusiasme. Home proper, gran escalador i equipador incansable, ha estat, és i, de ben segur, seguirà sent durant molts anys un referent de l’escalada esportiva a la comarca. I si bé és cert que no s’ha prodigat tant en la modalitat clàssica, compta un bon nombre d’ascensions de mèrit a la butxaca.

       Quan, dies enrere, l’Ernest em va fer aquesta proposta, no cal dir que la vaig acceptar encantat. Una via oberta per l’Antonio i el Fredi sempre és garantia de qualitat. Menció a part pel tram pertanyent a la mítica Via Normal de l’agulla, oberta pels manresans Casellas, Rubiralta, Martínez i Bordas fa setanta-tres anys! És a on hem vibrat més, us ho ben asseguro! Del que no em va informar el meu company, fou que la data escollida coincidís amb el seu seixantè anniversari. Gràcies amic, per voler-me al teu costat en una data tan assenyalada!

       Situat en un dels indrets més solitaris i salvatges dels massís, la Fredi-Picazo és una escalada amb regust clàssic que ressegueix una llarga aresta, molt semblant a les típiques «arestes brucs» del vesant sud de la muntanya. En trobar-se a l’altra banda, però, ni l’ambient, ni el rocam són tan magnànims. Encara sort que, llevat de trams puntuals, la dificultat és prou assequible com per recórrer els seus més de dos-cents metres en no més de tres hores i escaig. Essent a l’aproximació i el descens, justament, a on se’ns escolarà bona part dels temps emprat en completar aquesta bella ascensió.

LA VIA

1er. Llarg. 25 m 6b. Passos fins de bon començament, seguits d’un tram menys vertical.

2on. Llarg. 45 m IV+. Placa tombada de navegació, a la «caça i captura» de les escasses assegurances emplaçades.

3er. Llarg. 25 m V/Ae. Sortida per la dreta, en direcció a la fissura que separa la placa del contrafort. Superació en artificial del mur lleugerament desplomat que dóna accés a una nova aresta. Subsegüent sortida en lliure, de moderada dificultat.

4rt. Llarg. 45 m IV+. Nova placa tombada, amb assegurances distants, que finalitza al capdamunt d’una agulla.

5è. Llarg. 25 m IV. Després de desgrimpar tres o quatre metres fins a un coll, superar el següent ressalt per l’esquerra de l’aresta.

6è. Llarg. 20 m V+. Aquí és a on plora la criatura! Una aresta penjada al buit, amb uns primers verticals, protegida únicament per dos claus a l’inici, a on es pot posar res de bo fins just abans de la reunió (merlet gegant). Aquí no valen dubtes; cal tirar amunt amb decisió! Com se les gastaven fa més de setanta anys!

7è. Llarg. 40 m V. Inici per la fissura de la dreta, fins que aquesta s’acaba. Seguir per l’aresta, buscant els punts més febles, bo i aprofitant subtileses de la roca per tal d’assegurar-se. Similar a l’anterior, però més humà.

Aproximació: Situats a la Creu del Regató (km 3’8 de la carretera que va del Monestir a Can Masana), pujar per unes escales de ciment i, en arribar al GR 7-2, seguir aquest cap a l’oest (dreta) a través d’unes escales amb barana. Més endavant, prendre el camí marcat de blau que pujant cap a l’est (esquerra) i recorre la dreta Canal del Miracle. Uns metres abans d’arribar al coll (al cap d’una, més o menys), agafar un camí fitat que, flanquejant cap a l’est (esquerra), ens acaba portant fins a peu de l’aresta. Aquesta, és just abans d’un pronunciat barranc equipat amb cordes, i la via comença a la canal de la dreta de l’aresta. 1h 15′

Descens: Ràpel d’un 35 mes per l’aresta sud. Seguir en aquesta mateixa direcció fins a trobar, de bell nou, el camí fitat i pintat de blau que, seguint cap a l’oest, ens tornarà al coll de Miracle. Baixar altra cop per la canal. 1h 15’.

Horari: Entre 3 i 4 hores

Amb l’Ernest Llimós

1er. Llarg. Primers metres

2on. Llarg. l’Ernest, fent el flanqueig inicial

2on. Llarg. Buscant el pas més franc

R2

3er. Llarg. Iniciant el tram d’Ae

3er. Llarg. Sortint en lliure

R3

4art. Llarg. Ep, que em veus?

4art. Llarg. Tram final

5è. Llarg. El més fàcil de tots

R5

6è. Llarg. L’Ernest, entre el primer i el segon clau

6è. Llarg. El segon clau. Des d’aquí fins a la R, res de res…

6è. Llarg. L’Ernest, just després d’haver posat una “assegurança de fortuna”

6è. Llarg. El merlet gegant, llaçat

7è. Llarg. Així està bé?

7è. Llarg. Sort dels aliens i els foradets!

L’Ernest, més content que un gínjol, després de la primera escalada “sexagenaria”

Deixa’m ajupir, que em roda el cap!

Ràpel de 35 m

A prop del Coll del Miracle

De camí cap a Santa Cecília, amb la Roca dels Aurons de fons

“CADE” a la Paret de Diables de Montserrat

CADE (210 m MD) a la Paret de Diables de Montserrat, amb en Jordi Ceballos… o bé com trobar a faltar la «Llum», però no la «Llibertat»

Ressenya imprimible en PDF
Diumenge, 6 d’octubre de 2019. Aquesta setmana he escalat dos cops a Montserrat: avui i la nit de de l’1-O. En ambdues ocasions, un espès mantell de boira s’ha ensenyorit de la muntanya, bo i donant-li un aspecte màgic i misteriós. L’ascensió de dilluns, amb bivac inclòs, va consistir en una curta grimpada a la via normal de l’Agulla de l’Escolanet, i va estar emmarcada dins del projecte «Llum i Llibertat». Esdeveniment que va tenir com a colofó l’encesa de farells en cent trenta-una agulles del massís «per recordar els presidents de la Generalitat de Catalunya i reclamar la llibertat del nostre país». Durant tota una nit, Montserrat va estar il·luminada de cap a cap.

       A l’escalada d’avui, adornada també per una neula espessa, malgrat mancar-hi la «llum» d’aquells cent trenta-un esplendorosos fars, en cap moment he deixat de sentir l’agradable sensació de «llibertat» que hom experimenta en pujar per aquests murs.

       Quinze anys després de la Lluís Creus (1955), la CADE va ser la segona via oberta a la paret. Aquell mateix any (1970), dos extraordinaris recorreguts més (Sánchez-Martínez i GAM) van inaugurar-hi també sengles camins de «Llum i Llibertat». Una tríada d’itineraris que, avui en dia, segueixen sent els més clàssics, repetits i recomanables del Serrat de les Onze.

       Com la major part de vies d’aquesta diabòlica paret, la CADE ofereix un traçat exigent i audaç, un equipament puntualment sobri, un rocam no sempre excel·lent i un cert compromís. A canvi, la seva bellesa salvatge desbordarà amb escreix aquest infern, convertint-lo en paradís.

LA VIA

1er. Llarg. 55 m 6a. Placa amb alguna llastra dubtosa que, al principi, té una bona «apretada». Emprant, però, les branques de l’alzina a on és munta la R0, la cosa canvia. Segueix un llarg flanqueig per una cornisa que ressegueix un bosc penjat. Cal parar esment en algun punt, en què la roca no acompanya.

2on. Llarg. 35 m 6a+. Magnífic díedre, atlètic i mantingut, a on cal completar la protecció en diversos punts. Més espectacular que difícil, però sense treva fins al darrer metre. El millor llarg de la via, juntament amb el cinquè.

3er. Llarg. 25 m 6a. Primer pas de fissura, molt potent, seguit d’una placa que també demana un pas de decisió. Hi ha qui empalma aquest amb el següent, però nosaltres hem empalmat els dos que venen a continuació.

4rt. Llarg. 50 m 6a/Ae. Fissura vertical de dits, amb una petita figuera al mig que facilita la progressió. Passada la reunió opcional, segueixen un díedre i un sostre fissurats que semblen fets amb tiralínies. Com que es troben equipats, poden ser forçats en lliure fins a on cadascú es vegi capaç. Fet i remenat, un altre llarg brutal!

5è. Llarg. 30 m A2. Díedre fissurat que, a mesura que pugem, es torna cec, desplomat i va pujant de tort… fins a quedar literalment suspès damunt del buit! A diferència del llarg anterior, a la primera part toca equipar uns quants passos amb «flotants». La cirereta dels pastís!

6è. Llarg. 15 m IV+. Llarg de tràmit que comença resseguint una fissura tombada, per acabar amb un curt tram de placa de presa generosa.

Aproximació: Partint del refugi de Santa Cecília, o d’un punt similar, seguir el Camí de l’Arrel (GR-172) en direcció al Monestir, fins a la vertical de la Paret de Diables. El corriol pel que hem de pujar comença a on el camí s’eixampla (antiga carbonera). A la part final, a on el viarany es torna indefinit, flanquejar el peu de paret cap a l’oest fins a veure un accés factible.

Descens: Llarga grimpada de III/IV per acabar d’arribar al cim. D’aquí, baixar cap al sud, fins a un collet molt marcat. Arribats a aquest punt, tenim dues opcions. La primera, i més recomanable, baixar caminant pel corriol que hi ha a mà dreta, que mena fins a l’inici de la Canal dels Avellaners (a dia d’avui tancada per restauració). Des d’aquí, el més ràpid ara és anar cap al sud a buscar el camí de Sant Jeroni, remuntar-lo fins a l’ermita i baixar per la canal del mateix nom. L’altre opció consisteix en fer un ràpel cap a l’est de 30 m (equipat), fins a les immediacions de l’ermita de Sant Antoni. Des d’aquí, hi ha diferents possibilitats. Una d’elles baixar per la Canal del Cavall.

Horari: Entre 5 i 6 hores

R0

1er. Llarg. En Jordi, començant

R1 Coincidint amb el Dani i la Nuria, que restauren la Hurtado-Carbonell

2on. Llarg. Entrant a la “dimensió desconeguda”

2on. Llarg. Bo, bo, bo!

2on. Llarg. En Jordi, “apretant” de valent!

2on. Llarg. Au va, nanu, que ja ho tens!

2on. Llarg. Al tram més exigent

R2 Parabolts personalitzats del 30è aniversari

R2 Vestigi del passat

3er. Llarg. Sortint de la fissura desplomada

3er. Llarg. A la placa final

R3

4art. Llarg. Acaronant la “figuera”!

4art. Llarg. Forçant trams de l’Ae en lliure

4art. Llarg. Diables en estat pur!

4art. Llarg. Perspectiva general, des de la R3

4art. Llarg. El mateix d’abans, a l’inrevés

4art. Llarg. En Jordi, xalant de valent!

4art. Llarg. Aquí sembla que desploma més…

5è. Llarg. Clau de l’època

5è. Llarg. Díedre de manual

5è. Llarg. I ara, gir a la dreta!

5è. Llarg. De mica, en mica…

5è. Llarg. Amb tot el pati sota els peus

5è. Llarg. Balcó privilegiat

R5 En Jordi, més content que un gínjol!

6è. Llarg. A la placa final

Grimpada final

La Nuria Pinturet, jumarejant per la Hurtado-Carbonell

El Carall Trempat, entre boires

“Llum i Llibertat”. Al cim de l’Escolanet, amb l’Edu, el Martí, el Xavi, el Josep, el Guillem i el Damià

En representació del Centre Excursionista de Navàs

“Barrufets” a la Palangana de Montserrat

BARRUFETS (155 m MD+) a la Palangana de Montserrat, amb en Joan Brunet… o bé com considerar diferents accepcions de «barrufet»

Ressenya imprimible en PDF
Dissabte, 28 de setembre de 2019. A la mitologia catalana, un barrufet és un dimoni, diable, diablet o follet del vent que és tan petit que no se’l veu. Entre el 1975 i 1985, una colla de barrufets entremaliats, capitanejats per en Remi Brescó, en Jordi Camprubí, l’Albert Gómez i en Xavier Pérez Gil van escampar per les nostres muntanyes un reguer de primeres ben visible; algunes de les quals van batejar amb el nom de «Barrufets». Heu fet mai una «Barrufets»? I una «Barrufets» que us hagi resultat fàcil? Això ja costa més, oi? Jo tampoc! És més, m’he hagut de baixar d’alguna i tot.

       L’«Esperó Barrufets», la «Barrufets Express», la «Barrufets de l’Agulla Gopal-Ji», la «Barrufets» de Diables, la «Barrufets» del Frare Gros, la «Barrufets» de la Paret de la Font Freda, la «Barrufets» de la Proa del Masmut… Traçats elegants i agosarats, amb aquell segell marca de la casa que les fan inconfusibles i selectes.

       I el mateix passa amb la «Barrufets» de la Palangana: no s’hi regala res! Obviant un equipament parcialment vetust, i la roca delicada típica d’aquesta part de la muralla nord, la línia enllaça pel dret, i sense gaires contemplacions, les dues fissures verticals, elegants i extraordinàries que donen tot el sentit a aquest traçat tan eloqüent. Malgrat la seva discreta longitud, estem davant d’una escalada amb majúscules, allunyada dels actuals hàbits de consum i, per tant, reservada als veritables enamorats de la muntanya.

LA VIA

1er. Llarg. 30 m 6a. Seguir la dèbil lleixa que, fent biaix cap a l’esquerra, passa per damunt d’uns romanins (clau rovellat visible). A l’alçada d’uns burins, seguir recta amunt fins a la R, que és al peu de la fissura característica. Roca a controlar. Per anar entrant en matèria…

2on. Llarg. 25 m 6a/A1. Curt flanqueig cap a l’esquerra, per entrar a una fissura magnífica. L’arc que dibuixa es supera amb tècnica d’off-width, diedre i bavaresa. Just abans de la reunió, hi ha un parell de passos més difícils que la resta. Reunió penjada al buit. Llarg cinc estrelles.

3er. Llarg. 35 m Ae/A1e. Artificial de burins i parabolts (gairebé 30 peces), amb un pas de ganxo o similar al terç final. Llarg entretingut.

4rt. Llarg. 45 m 6a/A2. Un parell de metres més amunt de la primera assegurança (parabolt), hi ha un burí que marca el moment de flanquejar cap a l’esquerra (roca delicada i sense protecció). Després d’una reunió opcional, seguir els burins que condueixen a la segona fissura fantàstica. Abastada la primera assegurança (tascó de via), cal equipar un parell de passos abans de sortir en lliure. El tram que ve a continuació és, per aquest ordre, espectacular, factible i amb bones possibilitats de protecció. Només té un handicap: la precariat de la roca. El llarg més complert de tots, tant a nivell físic com de «coco».

5è. Llarg. 20 m V/Ae. Inici en artificial, seguit d’escalada en lliure a protegir. Ja som dalt! No n’hi havia per tant… o sí! Ha, ha, ha!

Aproximació: Des de l’aparcament de Can Massana, prendre el GR-172 en direcció al Monestir. Passat Coll Guirló, seguir a mà dreta pel camí del refugi Vicenç Barbé. I, al cap d’un centenar de metres, prendre un corriol a mà esquerra que, després d’un primer tram indefinit, acaba entrant en una «canaleta» que duu fins a peu de paret. Inici de la via, uns 30 m a ma esquerra. 30’

Descens: En dos ràpels. Un de 25 metres cap al sud, fins a la canal entre la Bandereta i l’Agulla dels Espeleòlegs. I un altre de 20 metres, fins a l’Alt Camí d’Agulles (marques vermelles). Des d’aquí, seguir a mà dreta fins al Pas de la Portella, Coll de Guirló i Can Massana. 50’

Horari: Entre 4 i 6 hores

Amb en Joan Brunet

1er. Llarg. Inici

1er. Llarg. Al flanqueig que duu fins a la vertical de la reunió

1er. Llarg. Les quatre primeres assegurances de la via

R1

2on. Llarg. De dret cap a la fissura

2on. Llarg. Empotrat com un tascó!

2on. Llarg. Que guapu que és això!

2on. Llarg. Amb algún “passet” més picantó!

R2 Completament penjada

3er. Llarg. Ep, que sóc aquí!

3er. Llarg. Això dels ganxos, no està fet per mi!

4art. Llarg. Al flanqueig “expo”

4art. Llarg. El mateix instant d’abans, captat pel Carles Vallès des de l’Agulla del Sol Ponent

4art. Llarg. Aquestes formiguetes som nosaltres, vistos per en Carles Vallès, des de l’Agulla del Sol Ponent

4art. Llarg. Entrant a la fissura

5è. Llarg. Primers metres d’artificial

5è. Llarg. Compte, que ara surto en lliure!

En Joan, després de “suar la samarreta” (foto dedicada a les seves incondicionals)

Segon ràpel, entre la Bandereta i l’Agulla dels Espeleòlecs

La Bandereta, la Figuereta, el Senatxo, el Punyalet, el Sabre, l’Agulla del Sol Ponent, les Savines, la Pelada, la Portella Gran…

L’Agulla de l’Arbret, La Bessona Superior, la Filigrana, la Bola de la Partió, el Pingüí…

“Raisam” a l’Escolanet de Montserrat

RAISAM (205 m MD+) a l’Escolanet de Montserrat, amb en Joan Brunet… o bé com gaudir anticipadament de «Llum i Llibertat»

Ressenya imprimible en PDF
Dijous, 19 de setembre de 2019. Després de posposar-se per mal temps (era previst per a l’11 de setembre), el projecte «Llum i Llibertat» ―impulsat per Artistes de la República, Assemblea Nacional Catalana de Manresa, Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya i el suport d’Òmnium Cultural―, consistent a il·luminar cent trenta-una agulles de Montserrat, per recordar els cent trenta-un presidents de la Generalitat de Catalunya i reclamar la llibertat del país, finalment es celebrarà del capvespre del 30 de setembre fins la sortida del sol de l’1 d’octubre.

       En Joan Brunet (CECB), com a membre del comité organitzador, ha tingut cura de la tria de les 131 agulles a on tindrà lloc l’esdeveniment. El Centre Excursionista de Navàs, al qual pertanyo, hi serà present apadrinant-ne dues: «Pla de les Taràntules» i «l’Escolanet». L’ascensió normal a l’Escolanet (també anomenat Miranda del Lloro o Cavaller) és una grimpada de segon grau per la anda oest. Al vesant nord, però, quatre vies més coronen el cim, després de superar els gairebé dos-cents metres de desnivell de la muralla septentrional. La més popular d’aquestes és la Raisam.

       Una via que, malgrat presentar un perfil poc atractiu, ha acabat suposant una molt grata sorpresa. Superats uns primers metres de roca deficient, la via serpenteja amb intel·ligència per un traçat més equipat i compacte del que fóra d’esperar, per bé que més obligada i exigent que alguna de les seves afamades veïnes. Si no la hi teniu encara, afegiu-la a la llista de pendents. No us decebrà!

LA VIA

1er. Llarg. 15 m IV. Tràmit obligat amb roca podrida, que és millor negociar per la placa, que no pas pel diedre de l’esquerra. A partir d’aquí, la cosa canvia… a molt millor!

2on. Llarg. 40 m 6a+. Fissura vertical força potent, amb passos puntuals a reforçar. Flanqueig a la dreta evident i entrada a la reunió després d’una bonica bavaresa (hi ha un parell d’espits que hi fan més nosa que servei). Llarg més bonic del què sembla.

3er. Llarg. 40 m 6b/Ae. Flanqueig a dretes per enfilar un artificial de cinc espits, seguit d’un llarg mur vertical de presa fina a on, en cas d’anar en lliure, no es pot abaixar la guàrdia en cap moment. Molt bon llarg, també.

4rt. Llarg. 45 m 6a. Aquest llarg, malgrat no ser dels més difícils de la via, està caracteritzat per la navegació ―certa llunyania entre assegurances― i per un desplom final antològic. Per mi, potser perquè l’he fet de primer, el millor de la via.

5è. Llarg. 35 m 6a/Ae. Sostre pronunciat, des d’on cau a plom el peu de via, a superar en artificial equipat. El darrer tram, «un camp de patates» brutal, depassa un xic la verticalitat. Sort que la reunió és a prop, perquè els braços s’inflen de valent!

6è. Llarg. 30 m V+. Placa dreta per abastar el primer espit, seguida d’un tram de fissura amb roca a controlar, i un altre de placa per arribar al cim. Llarg «romàntic», que també el teu seu què.

Aproximació: Des de Can Massana, prendre el GR-172 cap al Monestir. Al desviament de Coll de Porc (un cop passada la Cadireta), seguir en aquesta mateixa direcció. Més endavant, en una altra cruïlla, cal seguir a mà esquerra. Com a referència, ens podem fixar en l’esvelta silueta del Bisbe (l’Escolanet és la següent agulla que trobarem). 50’

Descens: Ràpel de 20 metres cap al sud-oest per, acte seguit, seguint un corriol en aquesta mateixa direcció, arribar fins al peu del Bisbe i el coll d’en Xandri. Des d’aquí, hi ha varies opcions. Per la ruta d’Alts Frares en direcció oest, o bé pel camí que baixa cap al sud (marques blaves), entre mig del Lloro i la Monja, el Pas del Príncep i Coll de Porc, fins a buscar el camí d’anada. 1h 15’ aproximadament.

Horari: Entre 4 i 6 hores

Amb en Joan Brunet

1er. Llarg. Inici per la placa

1er. Llarg. Primer clau de la via. Ui, ui, ui!

1er. Llarg. En Joan arribant a la R

2on. Llarg. Primers metres

2on. Llarg. Al flanqueig, després de la fissura

R2

3er. Llarg. A la recerca de l’Ae perdut

R3

4art. Llarg. De dret cap a la fissura

4art. Llarg. El famós espit mig sortit

4art. Llarg. Cinquè ja ho és, ja!

4art. Llarg. Desplomet amb bon “canto”

5è. Llarg. “Desploma que no es broma!”

5è. Llarg. Detall dels parabolts amb doble famella

5è. Llarg. En Joan, recuperant l’estrep

5è. Llarg. Reunió i pot de registre

6è. Llarg. Inici vertical

6è. Llarg. Pitó a la fissura

En Joan, gratant el clatell del Lloro

“Men in blue” (amb xancletes), entre el Lloro i la Monja

“CADE” a la Roca 92 de Montserrat

CADE (150 m MD+) a la Roca 92 de Montserrat, amb en Joan Brunet… o bé com suar més que en un salt de plens a la Patum

Ressenya imprimible en PDF
Dissabte, 24 d’agost de 2019. Aquest cap de setmana és la Festa Major de Navàs. De manera que, avui, per tal de ser a dinar a casa, convenia posar l’ull en un objectiu no massa llarg. Les altes temperatures, tanmateix, aconsellaven fer-ho arrecerats del sol… Cent cinquanta metres, repartits en quatre llargs, semblaven encaixar perfectament dins d’aquesta forquilla horària ―per bé que curt, no hagi estat mai sinònim de fàcil; tot s’ha de dir!―. I fer-ho al vessant nord d’Agulles, un èxit assegurat.

       Cap a les vuit, a l’aparcament de Can Masana, coincidim amb en Jordi Ceballos i en Mateu Maglia, que es disposen a veure-se-les amb l’Anglada-Cerdà del Frare Gros. «Aquest parell no han de ser a dinar a casa!» ―he pensat―. El seu objectiu és prou ambiciós com per, fins i tot anant tot rodat, fer cim amb les últimes clarors del dia. Per tal de donar-los ànims i fer-los algunes fotografies, en Joan i jo hem fet la tornada per Coll de Port. A aquella hora, passaven per la meitat de la via. No ha estat fins al capvespre, que en Jordi m’ha confirmat que hi havien reeixit . Enhorabona cracks!

       Tornant a la nostra aventura particular, hem començat a escalar a les nou, i entre que «apretavem» de valent, que no corria un alè d’aire i que feia una xafogor de pebrots… hem estat tota l’estona suant com porcs! Buf! Bé, deixant de banda aquesta amarada qüestió, hem trobat la via més equipada que no ens pensàvem (amb parabolts del 50è aniversari del CADE, sobretot). I la famosa fissura «Superman», menys obligada del que havíem temut… per bé que hi hagut un pas que se’ns ha resistit a tots dos! L’itinerari, però, malgrat aquestes consideracions i els trams de roca delicada, és de les més recomanables d’aquesta part de la muralla. Una gran clàssica, oberta fa més de quaranta anys. Com sol dir l’amic Joan Asín: «Una via curta, però intensa, que no et deixa indiferent!».

Aproximació: Des de Can Masana, seguir el GR en direcció al Monestir fins uns dos-cents metres abans de la Cadireta, a on un marcat camí equipat amb cordes fixes que puja força dret, duu fins al peu de la tàpia. Des d’aquí, seguir uns trenta metres a mà dreta fins a trobar el peu de via. 40’

Descens: Baixar uns metres cap a l’Est a trobar un coll. I, des d’aquí, seguir cap al sud per la Canal de l’Agulla de l’Abret fins al Refugi d’Agulles, Coll de Guirló i Can Masana. 45’

Horari: Entre 3 i 5 hores

Amb en Joan Brunet

1er. Llarg. Primers metres d’Ae

1er. Llarg. Ficat a la fissura, de plè

2on. Llarg. Inici rabiós!

2on. Llarg. Diedre assequible

2on. Llarg. Amb la reunió a la vista

2on. Llarg. Parabolts amb la inscripció del 50è aniversari del CADE

3er. Llarg. Au va, no t’ho rumïis més!

3er. Llarg. Una peu per aquí, una mà per allà…

3er. Llarg. A veure si veig la Fissura Superman

3er. Llarg. De moment, per fora…

4art. Llarg. En Joan, al peu de la fissura

4art. Llarg. De mica, en mica…

4art. I aquí, com m’hi he de posar? Mirant a ponent, o a llevant…

R4 S’ha acabat!

La Cadireta i la Foradada

En Jordi i en Mateu a l’Anglada-Cerdà del Frare Gros

“Lusilla” a la Miranda dels Ossos de Montserrat

LUSILLA (190 m MD+) a la Miranda dels Ossos de Montserrat, amb en Jordi Ceballos… o bé com admirar el bon ofici dels nostres predecessors

➪ Ressenya imprimible en PDF
Diumenge, 28 de juliol de 2019. En tres dels seus sis llargs antològics, la Lusilla encara conserva alguns tacs de fusta originals. Vestigis d’una època que, després de cinquanta anys, segueixen reflectint, no només les dificultats a les que s’enfrontaven aquells esforçats escaladors, sinó també l’enorme evolució que ha experimentat el material des d’aleshores. Avui en dia, en arribar a l’alçada d’un d’aquests tacs de fusta de museu, primer de tot ens el mirem encuriosits, seguidament hi posem un parell de friends al costat i, només quan ja ens sentim ben protegits, respirem fort i seguim endavant. Sortosament, aquesta no és la tònica de la via, tota vegada que els burins dels trams d’artificial va ser substituïts per parabolts ara fa uns deu anys. Quan la roca ho permet, però, que per sort és molt sovint, cal seguir-se protegint amb aquests prodigis de la tècnica anomenats «amics». Bona intervenció, doncs, la duta a terme en aquesta gran clàssica que, en la mesura del possible, segueix mantenint el seu esperit original!

       Es tracta, doncs, d’una via molt elegant, de línies suggerents, que no defuig en cap moment l’agradable sensació de sentir el buit a sota els peus. Amb ombra assegurada tot el dia, ideal per resguardar-se de les calors de l’estiu. De les bones d’aquesta part de la muntanya. Amb un únic però: la consistència de la roca, que fa estar atent, tothora, tan als que escalen, com als que són a la reunió. Atès, de tant en tant, resulta inevitable que del cel caiguin «regals»…

LA VIA

1er. Llarg (L1+L2 via Gironella). 40 m 6b+. Fissura atlètica, llarga, mantinguda i fàcil de protegi; per gaudir-la de cap a peus. Amb un parell de passos a equipar al tram més compromés. Bon començant!

2on. Llarg. 45 m 6b. Diedre de pel·lícula, amb un grau força homogeni, farcit de tacs de fusta i peces de museu. Darrers metres delicats.

3er. Llarg. 25 m IV+/Ae. Diagonal cap a l’esquerra, d’artificial equipat, que va a buscar un diedre descompost. Reunió en un «balconet» amb vistes.

4art. Llarg. 40 m 6b+/A1. Placa d’artificial equipat, seguit d’un tram d’escalada combinada d’equipament antic (aquí hi ha el famós pitó invertit que belluga), que desemboca en un bonic sostre fissurat. El llarg més treballós de la via. Ambient assegurat.

5è. Llarg. 20 m 6b. Inici per un sostre curt i fissurat de bona pressa, a on millor no encantar-se massa per no quedar petat. Tram final de flanqueig cap a l’esquerra per un pendent suau. Llarg breu, però intens.

6è. Llarg. 20 m IV+. Llarg de tràmit per arribar al cim de l’agulla.

Aproximació: Des de Can Masana, seguir el GR en direcció al Monestir, fins uns dos-cents metres abans de la Cadireta, a on un marcat camí que puja força dret, amb l’ajut de cordes fixes, duu fins al peu de paret, més o menys a l’alçada de la Roca 92. Des d’aquí, seguir cap a ma dreta (varies vies entremig) fins a trobar la marcada fissura de la Gironella. 40’

Descens: Ràpel de 50 m des del cim, en direcció sud-est. Des d’aquí, seguint el camí indefinit que baixa cap al sud (trams de barranc), d’una manera més o menys directa es va a parar al Refugi d’Agulles. 50’

Horari: Entre 4 i 6 hores

Amb en Jordi Ceballos

1er. Llarg. Verticalitat, des de bon començament!

1er. Llarg. En Jordi, entrant a la reunió

2on. Llarg. Primers metres

2on. Llarg. Díedre perfecte… la roca no tant!

2on. Llarg. De mica, en mica…

2on. Llarg. Arribant al tram final

3er. Llarg. Al flanqueig d’Ae

3er. Llarg. Perspectica des de la R

4art. Llarg. En Jordi, desplegant l’artilleria

4art. Llarg. Al sostre fissurat

4art. Llarg. Llarg mantingut, de dalt a baix

4art. Llarg. Ambient assegurat!

4art. Llarg. Apretant fort al tram de 6b+

5è. Llarg. A punt de superar el sostret de 6b

5è. Llarg. Placa tumbada final

6è. Llarg. Inici del flanqueig

Amb la Miranda dels Ossos de fons. Foto gentilessa d’una cordada que estava fent la CADE de la Roca del 92

Llibreta de registre al cim de la Miranda dels Ossos

Tac encintat amb cordons de sabata

Tacs bessons

Pitó falcat

Tacs amb filferro

Anella de ràpel