La Escabroni Escapullini fou la primera via oberta a la Miranda de Can Jorba. Amb aquests dos eloqüents adjectius, els seus aperturistes volgueren retre homenatge a les bondats del caràcter d’un dels seus professors universitaris. En el mateix punt que aquesta, comencen tant la Sol Solet com la Bego Miguel Kush. A més d’una aproximació curta pel Torrent del Migdia —la mateixa que duu a la Canal del Joc de l’Oca—, totes elles tenen en comú una roca extraordinària, un bon equipament i una dificultat moderada. Ingredients que les converteixen en tres bons exemples del que avui dia s’anomena escalada love climbing. A gaudir-ne, doncs!
☑Primera ascensió: J. Sancho i J. Voltà, el 1.989
☑Longitud / llargs de corda: 130 metres / 4
☑Horari aproximat: 1 – 2 hores
☑Dificultat: D+ (V)
☑Orientació: Sud Est
☑Equipament: Via equipada amb parabolts
☑Material necessari: 6 cintes
☑Grau d’exposició: Baix
☑Grau de compromís: Baix
☑Valoració: ☆☆☆
Aquesta és una via de la que en guardo molt bon record. El motiu? Doncs molt senzill, perquè en vaig escalar els tres primers llargs amb els meus fills Miquel i Marina. Malgrat ser la seva primera en cap de corda, en Miquel va obrir via amb molta decisió. I, també, amb molt de respecte. Demanant per on anava la ruta, en diverses ocasions, i ponderant els danys col·laterals en cas de caiguda. Tal i com hauríem de fer sempre!
La Marina, per la seva banda, amb deu anys acabats de fer, tot just si era la seva segona via. I com que encara no havíem tingut ocasió de comprar-li uns peus de gat com Déu mana, va haver de pujar amb vambes per tota la sobredosi de quart superior de que consten les tres primeres tirades. Una petita proesa, tot i l’ajuda de les «preses de colors». I ara que emprat aquest terme, és el moment d’aprofitar l’avinentesa per explicar que, just a la nostra esquerra, en Joan Marc i en Guillem Arias —de qui en vaig aprendre l’expressió— es posaren a fer la Sol Solet a la vegada que nosaltres. A ell, precisament, he d’agrair algunes de les fotografies d’aquest reportatge. A un escalador veterà com en Guillem, veure a la Marina pujar amb vambes li va fer tanta gràcia, que des del seu bloc es va oferir a organitzar un recapte per calçar-la. “Començar a aquesta edat… Això sí que és una bona inversió”, comentava.
A l’hora de baixar, varem rapelar tots cinc per les mateixes cordes. A la Marina, que per pujar no havia tingut cap temor, a l’hora de deixar anar el cos enrere per iniciar el descens, tot i fer-ho assegurada, el cap li deia que no. Per sort, no va passar d’aquí la cosa, i al cap d’uns metres, xalava de bell nou.
Com podreu comprendre, a mi tota l’estona m’envaïa una certa preocupació, no només per la inexperiència dels meus fills, sinó també per la meva manca de pràctica, vint-i-cinc anys d’haver escalat per darrer cop. I per acabar-ho d’adobar, no hi havia casc per a tots. Així que algú havia d’anar sense…
L‘anècdota de la jornada va ser que un cop a baix, en Guillem se’n va adonar que havia perdut la cartera. I quan ja la donava per perduda, la Marina la va trobar pel camí de tornada. Un dia rodó!
